MIQUEL FREIXA FONT A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Ja està inaugurada l'exposició "La nostra ràdio" de les Piles que encara podeu visitar tots els dissabte i diumenges del mes d'agost d'11:00h. a 14:00h. i de 17:00h. a 21:00h.

Una de les línies de treball de l'exposició "la nostra ràdio" és la de les vivències personals amb la ràdio d'aquells veïns i veïnes que ens han cedit els aparells de ràdio.

En  Miquel Freixa Font és un dels veïns que ens ha cedit el seu aparell de ràdio per l'exposició. El seu aparell de ràdio, un Philips de l'any 1928, és precisament l'aparell més antic de l'exposició. 

Vegem quina és la seva vivència personal amb aquest aparell:

Quan vam arribar aquí a les Piles, la casa estava buida, en runes i feta una porqueria. I vam estar uns deu o quinze anys anant-la fent molt a poc a poquet. En tot aquest temps els familiars, els més grans, es morien i els cosins els faltava espai a casa. I tot allò que a la gent de la família li sabia greu de llençar ho portava aquí a les Piles, convertint-se en una tradició.

Aquesta ràdio diria que era d’un tiet avi Freixa,  però ara mateix no et sabria dir exactament quin. Acabo de veure que és Philips, o sigui que és de Barcelona mateix, però no et sé dir més. De quan es va adquirir ni idea, perquè ja ens va arribar a casa que ja era de col·leccionista, quan llavors ja s’escoltava el fil musical i aquestes coses.

Recordo que entre el meu pare, que era enginyer, i el meu germà Pere la van arribar a fer funcionar. La van repassar i va funcionar. No sé si ara mateix funcionaria. Suposo que la devien endollar a un transformador.

A banda de la ràdio que he portat per l’exposició jo de petit recordo que a casa sempre s’havia escoltat la ràdio.  És curiós perquè, a part que la meva mare sempre posés la ràdio molt forta i que el meu pare  _ que era un fanàtic de la música clàssica_ tota la vida havia tingut posades a casa emissores com Catalunya Música i altres constantment i simultàniament, cadascun dels sis germans que som estava enganxat a una cosa diferent de la ràdio. N’hi havia un que escoltava sempre els programes esportius i el José Maria García, l’altre que no sé que.... I cadascú anava amb la seva pròpia ràdio i els seus programes preferits.

Jo recordo una ràdio de la cuina, de sempre, que era una ràdio rellotge que va sortir d’una habitació que no acabava de funcionar el rellotge i va acabar petant a la cuina. La ràdio sempre estava engegada mentre es cuinava, mentre hi menjàvem. La cuina potser era l’estança principal.

Però també hi havia ràdios a altres estances. Després amb l’aparició dels walkmans ja cadascú acaba tenint la seva ràdio personal i amb els ràdios despertadors aquest tipus d’aparell s’estén per tota la casa.

Jo sempre he escoltat molts programes de música per la ràdio. Recordo que els primers cassettes que m’havia gravat de música, com la majoria de gent, era escoltant los 40 principales. Recordo que estava amb el cassette a punt per polsar i gravar la cançó, a poder ser que no es sentís el comentarista.

Recordo també l’època que estava enganxat, que començava a treballar, a Ràdio 3 que és on escoltava la música més alternativa, algunes emissores independents com Ràdio Pica i tot això. I després recordo seguir programes convencionals com els esports i les notícies. Sóc un gran aficionat a escoltar les notícies i algun programa esportiu. Però escolto gairebé més retransmissions que no pas programes esportius. El futbol a casa meva s’escoltava i s’escolta amb el Puyal.

I avui segueixo escoltant molt la ràdio, ja no tan sols pel cotxe, sinó en més àmbits perquè m’agrada molt.

En aquests moments, tot i que ideològicament per dir-ho d’alguna manera, no m’hi entenc, l’emissora que escolto més és RAC1. Escolto els seus programes que els trobo sensacionals, especialment el programa d’humor de La competència. També escolto altres programes de notícies com ara el 24 hores.

Jo actualment la ràdio la veig saníssima. Hi va haver l’època, quan va aparèixer la televisió, en què tothom deia que desapareixeria. I segons aquesta teoria la ràdio ja hauria d’estar més que desapareguda.

I jo crec que la ràdio, al només distreure un dels sentits (l’oïda), et permet fer dues coses a l’hora i compartir-la mentre fas la feina, mentre vas amb el cotxe, mentre estàs amb els amics, etc. És allò que estàs una colla fent alguna cosa i escoltant la ràdio i un diu_ Ho heu sentit el què han dit? _  i tu que et pensaves que no ho estava escoltant ningú.

Això amb la televisió no ho pots fer. Jo no puc jugar els meus fills i que estigui oberta la televisió. En canvi, jo puc estar jugant amb els meus fills i que estigui engegada la ràdio tranquil·lament, escoltant que diuen i jugant a la vegada. Trobo que no hi ha cap altre mitjà comunicatiu que tingui aquesta característica.

Trobeu més informació de l'exposició "la nostra ràdio" AQUÍ! 

RAMON SEGURA BONELL A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

A les Piles ja fa temps que estem preparant el que serà l'exposició "la nostra ràdio" que s'inaugurarà el proper dissabte 3 d'agost a les 11 del matí i que estarà oberta al públic tots els dissabte i diumenges del mes d'agost d'11:00h. a 14:00h. i de 17:00h. a 21:00h.

A part de l'exposició de l'evolució històrica d'aquests aparells al llarg de la seva història i l'exposició de ràdios antigues cedides pels veïns i veïnes de les Piles, entre altres, una part interessant és la de les vivències personals en relació a la ràdio que ens han facilitat els mateixos qui ens han deixat les ràdios.

Per començar a fer boca del que serà l'exposició "la nostra ràdio" del proper mes d'agost us deixem amb un exemple d'història personal den relació a les ràdios que ens ha cedit.

En  Ramon Segura Bonell, veí de les Piles de tota la vida, que ens cedeix tres ràdios per l'exposició, ens explica les seves vivències en relació a la ràdio:

Aparell de ràdio de Cal Huguet

Jo porto tres aparells de ràdio. Un d’ells és bastant antic. És el que teníem a casa meva que he vist sempre, suposo que té uns seixanta anys. L’altra és de casa la Isabel, la meva dona. I l’altre és l’últim ràdio que vam tenir aquí a casa.

El primer aparell de ràdio, el de casa, jo ja l'havia vist allà de tota la vida.

L'aparell de ràdio, a casa, estava situat al foc, allà on fèiem la vida. A l’hivern estava al foc i a l’estiu estava allà on cosien les dones que a les tardes cosien i escoltaven la novel·la. Llavors sempre feien novel·les a les tardes.

Jo, de fet, no l’escoltava massa la ràdio, llavors no teníem massa temps d’escoltar la ràdio.

Aparell de ràdio de l'Isabel Berenguer

Però recordo la meva padrina de casa, que estava impedida, no es podia moure, que sempre escoltava la ràdio. Un programa que escoltava cada dia era de successos _ que no sé molt bé com es deia_ i el feia l’Enrique Rubio. Ella cada dia ens deia que li poséssim el Rubio, que el feien per allà a les onze del matí. Eren programes de casos de delinqüència i coses així.

També recordo que a casa havíem tingut uns treballadors d’Andalusia i cada dia escoltaven entusiasmats “España para los españoles” que feia la Matilde Almendros. Cada dia escoltaven el programa i l’endemà quan venien a treballar comentaven el que havien dit al programa i fins i tot a vegades havien escrit al programa perquè els hi dediquessin alguna cançó a ells o familiars.

De totes maneres, quan es va posar la televisió aquí jo tenia uns onze anys. Llavors ja combinaven la ràdio i la televisió. Per allà als anys seixanta ja hi va haver la televisió. 

Aparell de ràdio més nou de Cal Huguet

Actualment escolto força la ràdio anant amb el tractor o el cotxe. Escolto Catalunya Ràdio i també Rac 1. A casa, a la nit, sempre tenim la ràdio engegada. Llavors escoltem Catalunya Ràdio amb el programa La nit dels ignorants.

Penso que en l'actualitat la ràdio té el seu espai. No és un mitjà tant imprescindible com abans, però no desapareixerà pas. Hi ha estones per tot. Per escoltar la ràdio, per veure la televisió i per altres mitjans de comunicació.

Trobeu més informació de l'exposició "la nostra ràdio" AQUÍ!

ELS FETS DE LA MASIA DEL VALLBONA. Complementari al relat "Els lladregots Blanquet de Rocafort i Pelut de Pontils d'en Galo.

L'altre dia llegint l´escrit del Galo, sobre l'intent derobatori per part del Blanquet de Rocafort i el Pelut de Pontils a la Masia delVallbona, vaig veure que era una mica diferent de com me  l'havien explicat ja fa força anys.

A mi me'l va explicar el Josep Clarasó Tomàs, el meu padrí.

La història comença igual. El Blanquet i el Pelut es van assabentar que el Joanet  d'Omanara es volia lliurar de fer el servei militar. El fet d'haver de fer el servei militar suposava un daltabaix per una casa de pagès, que hauria de prescindir del seu fill de divuit anys durant almenys quatre anys. El noi hauria de passar aquests temps malvivint  atapeït en unes casernes desastroses, amb poca higiene, mal vestit i malmenjat. Per això la família, si podia, encara li enviava poc o molt menjar i algun diner. Redimir-se de fer el servei, suposava haver d'aplegar uns 4000 rals, que eren unes 1000 pessetes d'aquell temps. I aquests diners van ser els causants que els dos lladregots fessin cap a la masia del Vallbona.

El Joanet i son pare venien del tros amb la somera o el ruc, i el Joanet li diu al pare:

- Aneu tirant, que jo ja vinc de seguida_ I li donà l'excusa que havia d'anar de ventre.

En realitat el que volia fer el Joanet, era un cigarret d'amagat de son pare. Per això, prèviament, ja li havia pispat de la petaca una mica de tabac i paper de fumar.

Es va fer el “cigarro” tranquil·lament, i tot fumant anava acostant-se a la masia quan de cop sent uns grans crits de sa mare. Ell va comprendre que alguna cosa greu passava a casa seva, i s'adreçà corrent cap a Guialmons buscant ajuda.

Però ves que son les coses, que al cap d'una estona va trucar a la porta de la masia un oliaire que cada any passava a vendre oli.

Els dos lladres es van posar a l'agüait. Prèviament, ja havien emmordassant els pares del Joanet. El Pelut es va posar darrere la porta amb un sac a punt; i el Blanquet des de dins i amb el ganivet preparat, va dir a l´oliaire que ja podia passar que la porta era oberta.

L'oliaire es va posar en guàrdia, doncs va trobar molt estrany que no fos la mestressa  en persona que baixés a obrir-li la porta; a més, també feia  malpensar que una veu desconeguda digués que ja podia entrar i ni tan sols obrissin la porta. Amb tot, ell es decideix entrar, però amb cautela; obre la porta, i de seguida el Pelut li passa un sac pel cap, i el Blanquet si llença per clavar-li el ganivet. Però l'oliaire era un home forçut, alt i gros com era, forceja amb els lladres, i qui en surt malparat és el Blanquet. És quan diu allò de “Pelut, ja m'han fotut! Els dos lladres  arrenquen a còrrer, el Blanquet amb força  feina, fotut com estava i tapant-se la ferida de la panxa,de la què perdia molta sang. Però fet i fet d'aquesta feta en van poder “sortir sans i estalvis”.

I fins aquí, la història tal com me l'explicava el meu padrí.

Però ara situem-nos una mica abans en el temps i veurem com aquests dos lladres van poder entrar a la Masieta del Vallbona.

Es veu que al Pelut, també n'hi deien el lladre de Pontils. Tenia fama de dropo, i s'estimava més agafar el que era d'altri, que no pas guanyar-s'ho ell amb el seu treball.

Però aquest lladregot, tampoc no era ruc de quatre dies, i sembla ser que de tan en tan també el feia anar el tupí, i se li va acudir un pla perfecte per poder entrar a la dita masia, que per un seguit sempre estava ben tancada i barrada.

Aquesta masia també disposava d'un gran ramat de bens, i el Pelut va decidir que es disfressaria de be. I cap el tard, quan va arribar l'hora de tancar el ramat, el Pelut amb una pell d'ovella a sobre i caminant a quatre potes va poder entrar a la masia del Vallbona. La resta dels fets ja els coneixeu.

Aquest relat final el trobareu a “Llegendes de la Conca de Barberà” de Rosa M. Canela i Balsebre, i explicat per Casimir Forn, de Montbrió del Camp, l´agost de 2005.

I ja per acabar, i de la mà encara de Josep Clarasó, una altra historieta, d'aquests dos bandits.

Es conta que el Pelut i el Blanquet es van haver d'amagar en una cova del terme de Pontils perseguits pel somatent. I mentre estaven en aquesta cova es van barallar de mala manera. L'un acusava l'altre de no se què. Un d'ells va aconseguir  reduir  l'altre, i agafat com el tenia, li anava picant amb una pedra al cap, mentre li deia: 

- No et mataré, no, però et faré patir!

I es veu que no el va matar, però sí que el va escarmentar una mica.

Josep Ballabriga Clarasó

CUINAR AMB FORMATGES

En Josep Barragan de Vidania Gastronomia un amant del món dels formatges, entre altres temes gastronòmics, ja va deixar petjada al poble de les Piles amb el seu exquisit i interessant  taller de tast de formatges del passat dissabte 25 de maig.

Avui novament col·labora amb nosaltres i ens facilita unes delicioses receptes culinàries amb formatges perquè gaudim tant fent aquests plats, com assaborint-los, així com compartint-los amb les persones més volgudes.

ESPINACS A LA CREMA DE FORMATGES

Ingredients per a quatre persones:

• 1 kg Espinacs 
• 0,250 kg Ceba
• 0,100 kg Gruyère
• 0,150 kg Emmental
• 0,250 kg Nata liquida
• 0,200 kg Emmental ratllat per gratinar
• 0,100 lt Oli d'oliva
• Sal i Pebre

Opcional: 

• 0,050 kg Pinyons
• 0,100 kg Panses 
• Anou moscada

Preparació:

1. Escaldar els espinacs. 
2. Sofregir la ceba amb l'oli (i incorporar les panses i els pinyons si els voleu posar). 
3. Afegir la nata i, un cop calenta, els formatges a dauets per a que fonguin. 
4. Afegir els espinacs i coure 5 minuts sense deixar de moure, corregint de sal i pebre. 
5. Omplir una safata de forn, amb el formatge ratllat per sobre, i gratinar uns 15 minuts.
6. Recepta que també ens pot servir per farcir unes crestes, una pasta de full, una quiche (afegint ou), uns canelons, una pizza, un vall-au-vent...

CROQUETES DE GORGONZOLA I ANOUS


Ingredients per a quatre persones (24 croquetes):

• 0,100 kg Farina
• 0,100 kg Mantega
• 0,050 Ceba
• 0,200 lt Nata líquida
• 0,100 lt Llet
• 0,300 grs. Gorgonzola
• 0,100 Pera pelada
• Sal i pebre

Per caramelitzar la pera:

• 0,050 Mantega
• 0,050 Sucre

Per arrebossar:

• Farina, ou i pa ratllat

Preparació:

1. Fondre la mantega i sofregir la ceba. Afegir la farina i remenar dos minuts. Reservar.
2. Posar a una cassola la nata, la llet i el gorgonzola fins que quedi tot fet una crema, sense que arribi a bullir. Mantenir el foc al mínim, per a que la crema estigui calenta. Caramelitzar la pera a dauets amb la mantega i el sucre.
3. Encendre el foc de la roux, i quan comenci a escalfar-se, afegir la crema ben calenta. Moure constantment per a que espessi, i quan la massa estigui quasi lligada, afegir la pera. Dos voltes més per integrar-ho tot i quan la massa es separi de la cassola ja la tenim feta.
4. Si queda la massa cremosa, passar primer per farina abans de l'ou i el pa ratllat al arrebossar. 
5. La farina es cou per la temperatura de la crema i de la cassola, no pel temps que està cuinant-se.

BROQUETES DE PARMESÀ, TOMÀQUET SEC I ORENGA

Ingredients per a quatre persones (8 broquetes):

• 0,400 kg Parmesà Reggiano
• 0,030 kg Orenga
• 0,050 kg Tomàquet sec
• 8 broquetes de bambú

Preparació:

1. En una safata de forn, sobre paper vegetal, colocar 50 gr de parmesà amb la forma que es vulgui, si pot ser fent servir un motlle.
2. Posar la broqueta a sobre del formatge, que quedi coberta. Afegir una mica d'orenga i el tomàquet a dauets. 
3. Fornejar a 200 graus uns 10-15 minuts fins que el parmesà estigui cruixent. Abans de treure la broqueta del paper cal que estigui ben freda. 
4. Punxar en un got ple de sal, en un tomàquet, mig cogombre o albergínia... Queda molt bé també substituint l'orenga per una fulla d'alfàbrega ben hidratada.

TARTIFLETTE

Ingredients per a quatre persones:

• 4 patates
• 1 ceba gran
• 1 Reblochon 
• 4 talls cansalada fumada 
• 50 ml vi blanc
• 50 ml nata líquida
• 50 gr mantega 

Preparació:

1. Bullir, pelar i tallar les patates. 
2. Sofregir la ceba amb la mantega, i a la mateixa paella, la cansalada. 
3. En un bol barrejar la patata bullida, la ceba, la cansalada, el vi i la nata. 
4. Posar el conjunt a una safata de forn. Obrir el reblochon en dues meitats de manera que quedin dos discos. Col·locar el formatge sobre les patates amb la pell a dalt. 
5. Posar al forn uns 20 minuts fins que el formatge quedi cremós. 
6. Presentar a la mateixa safata amb herbes aromàtiques.

Josep Barragan

VIDANIA GASTRONOMIA

9ª CONFERÈNCIA EUROPEA D'AGRICULTURA DE PRECISIÓ

http://www.ecpa2013.udl.cat/

Lleida és una important zona de producció vitícola i de fruita fresca de Catalunya. Desafortunadament, el fruticultiu de precisió és encara molt lluny d'adoptar d’una forma comercial regular.

La Universitat de Lleida i en concret la Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Agrària de Lleida estan treballant en el desenvolupament d'eines per un Agricultura de Precisió. L’acolliment d'un esdeveniment tan important com l’ECPA segurament ajudarà a la regió i altres àrees d’influència  a adonar-se que l'Agricultura de Precisió és part del futur.

Temes de la 9ªConferència

Del sòl i dels cultius sensors proximals

Aplicacions de la teleobservació en agricultura de precisió

Variabilitat espacial i cartografia

Taxa variable de l'equip d'aplicació

GNSS, sistemes de guia i maquinària

Robòtica i Noves Tecnologies

Gestió de models i sistemes de suport de decisions

Precisió de protecció de cultius

Els avenços en la precisió fructicultura / viticultura / citricultura / oliviculture i l'horticultura en general

Els avenços en reg de precisió

Els dissenys experimentals i anàlisi de dades

Economia i sostenibilitat de l'agricultura de precisió

Qüestions emergents en l'agricultura de precisió (energia, anàlisi del cicle de vida, la petjada de carboni i aigua, etc)

Adopció pràctica de l'agricultura de precisió

L'educació i la formació en agricultura de precisió

L'agricultura de precisió és un nou concepte agrònom per a la gestió de parcel·les agrícoles, basat en l'existència de variabilitat en camp. Requereix  l'ús de les tecnologies de Sistemes de Posicionament Global (GPS), sensors, satèl·lits i imatges aèries juntament amb Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG) i Teledetecció.

Això permet estimar, avaluar i entendre aquestes variacions. La informació obtinguda es emprada per avaluar amb major precisió la densitat òptima de sembra, estimar fertilitzants... i predir amb més exactitud la producció dels cultius.

L'agricultura de precisió en el món

El concepte d'agricultura de precisió, tal com es coneix en la seva forma actual, va aparèixer als Estats Units a principis dels anys 80. El 1985, investigadors de la Universitat de Minnesota, van fer variar les aportacions d'adobs càlcics en parcel·les agrícoles.

Cap a finals dels anys 80 i gràcies a les extraccions realitzades mitjançant mostres, van aparèixer els primers mapes de preconització per les aportacions modulades d'elements fertilitzats i per les correccions de pH. L'evolució de les tecnologies va permetre el desenvolupament de sensors de rendiment i el seu ús. Combinat amb l'aparició del GPS, no ha deixat de créixer fins a arribar en l'actualitat, a milions d'hectàrees coberts per aquests sistemes.

L'agricultura de precisió en el món es desenvolupa a ritmes diferents en funció dels països. Entre els països pioners trobem per descomptat als Estats Units, al Canadà i Austràlia. El país d'Amèrica llatina més involucrat amb aquesta metodologia de maneig de cultius, tant en taxa d'adopció, com en desenvolupament de agrocomponents d'alta complexitat és sense cap mena de dubte la República Argentina. Un altre país d'Amèrica llatina que es perfila com un gran demandant d'aquest tipus de tecnologies és Brasil.

L'escenari actual de l'agricultura al Brasil camina cap a una producció eficient amb la protecció del medi ambient. La Xarxa Brasilera d'Investigació en Agricultura de Precisió, té l'objectiu de generació de coneixements, eines i tecnologies per a una l'agricultura de precisió aplicada als cultius de soja, blat de moro, blat, arròs, cotó, pastures, eucaliptus, pins, raïm, préssec, taronja i canya de sucre.

A Europa, els precursors van ser els anglesos, seguits de prop pels francesos. A França, l'agricultura de precisió aparèixer en 1997-1998. El desenvolupament del GPS i de les tècniques de teledetecció van contribuir a arrelar aquestes pràctiques. En l'actualitat, menys del 10% de la població agrícola francesa està equipada amb aquestes eines.

Eduard Garcia-Luengo

EL DR. PAU LLORACH I L'AIGUA DE RUBINAT

Rubinat, història d'una aigua és un documental produit per ArtAudiovidual i Laura Puig l'any 2008 que explica el negoci de les aigües medicinals a Rubinat (Ribera d'Ondara, la Segarra) des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX.

Aquest excel·lent reportatge dona a conèixer la història de l'aigua medicinal de Rubinat i, a la vegada, ens permet conèixer qui era el Dr. Pau Llorach. El Dr. Pau Llorrach, nascut a les Piles i que regentava juntament amb la seva esposa Concepció Dolsa l'Institut del famós Institut Frenopàtic Dolsa i Llorach de Barcelona, fou qui va descobrir les virtuts de l'aigua de Rubinat i qui va iniciar el negoci de l'aigua medicinal en aquell indret i que va tenir molt volum i transcendència a nivell mundial.

Rubinat història d'una aigua from SegarraTV on Vimeo.

LA CIVADA FARRATGERA

Entre finals de maig i principis de juny hom ha pogut veure activitat en alguns camps de civada de la nostra contrada. Tot i que val a dir que aquest cultiu és molt minoritari aquí a les nostres terres.

Primer es va segar la civada tot deixant al tros uns rengs de civada verda. Aquesta rengs de civada verda es varen deixar assecar almenys uns cinc dies i després es girarien per tal que s’acabessin d’assecar amb una màquina anomenada rampill. Si amb aquesta girada encara hi hagués humitat, caldria tornar-la a girar novament. Un cop assecada del tot la civada aquesta ja es podria embalaria talment com si de palla es tractés. Aquesta civada farratgera servirà com a alimentació animal. Durant tot aquest procés és important que no es mulli perquè si no s'enfosqueix i perd qualitat.

Sega civada 27/05/2013

Sega civada 27/05/2013

Sega civada 27/05/2013

Embalatge civada 06/06/2013

Embalatge civada 06/06/2013

Embalatge civada 06/06/2013

Per si en voleu saber més de la civada farratgera

Què és?

La civada és una planta herbàcia anual i classificada entre els cereals. Plantar civada té diverses finalitats. La primera és que es pot utilitzar per alimentació animal (vaques, cavalls cabres, ovelles) en forma de gra o com a farratge, segant-la en verd.

Si, per al contrari la deixem assecar per aprofitar-ne el gra (com si fos blat o ordi), aquesta serveix per fer-ne farina, per ser torrat o per molts altres usos.

On es cultiva?

El seu cultiu s'ha estès arreu del món però els llocs on la trobem majoritàriament avui en dia són el centre d'Europa (fins a 60 ° N) i a l'Amèrica del Nord. El conreu de la civada sembla que tingué origen al centre i, especialment, a l'oest d'Europa, on el clima humit i fred de la zona temperada l'afavoreix. Segons el lloc se sembra a la tardor o a la primavera, ja que no resisteix tant els freds de l'hivern com el blat o l'ordi.

El cicle de la civada a casa nostra

La civada aquí a casa nostra es pot plantar a partir del setembre i fins a finals d’any.

Si es vol per farratge s’acostuma a plantar més d’hora. I tot i que en aquestes èpoques hi puguin créixer moltes males herbes, no passar res. Com que la segarem entre finals de maig i principis de juny no deixarem que les males herbes granin i puguin escampar la seva llavor.

Si , per altra banda, volem aprofitar el gra de la civada la mirarem de plantar tardana. D’aquesta manera procurarem que no ens hi neixin tantes males herbes. Al contrari que l’anterior, la segarem en ple estiu, a finals de juny i principis de juliol.

  

Avantatges i inconvenients al nostre territori

És interessant fer aquest cultiu a les nostres contrades, on el conreu per excel·lència és el del blat i l'ordi, especialment per afavorir la rotació de cultius i controlar i, fins i tot, reduir les males herbes als camps.

Si fem civada amb l’objectiu de fer farratge, l’avantatge és que és un cultiu que ens serveix per netejar la terra de males herbes, a la vegada que no hi hem d’aplicar cap producte per matar aquestes. Al mateix temps també ens serveix per fer una mena de guaret, ja que al no deixar que la planta acabi de granar no esgota tant la terra. L’inconvenient que té és que no rendeix, ni productivament ni econòmicament, tant com el blat o l’ordi

Si el que fem és civada en gra, com a cereal, el principal avantatge és que aquest es paga molt bé. Però com inconvenient destacarem que el gra pesa poc (s’obté una baixa quantitat de producte en comparació a altres cereals) i que al cultiu hi apareixen altres males herbes, especialment la cúgula (mala herba de la família de la civada), que són pràcticament impossibles de combatre-les en el present cicle i que ens podrien embrutar molt la terra no només en el present cicle, sinó de cara un futur.

Llorenç Montalà i Balcells

DON GONÇALO O L'ORGULL DE GEC

El dissabte u de juny,  les noves tecnologies de la informació em van fer arribar a les mans aquesta fotografia que hem va fer molta il·lusió. Es tracta de l'obra  de teatre Don Gonzalo o L' orgull de gec que vam representar l'any 1972 amb el primer grup de teatre que hi va haver a les Piles (L'Agrupació de Teatre d'Amics de les Piles).

Va ser la primera vegada que vaig sortir en un escenari i encara recordo que s'estava aixecant el teló i jo estava  amb uns papers a les mans que tenia que llegir. Les mans em van començar a tremolar, el públic va riure i les mans encara em van tremolar més. Però vam començar i vam tirar endavant l'obra.  

A mitja representació ja estàvem contractats per anar representar l'obra la setmana següent a Rocallaura. El preu de la contractació va ser un o dos corders a la brasa, el que fes falta, però després aquests corders es van convertir en uns entrepans. Una anècdota que de ben seguir farà somriure a tots els que la recordem.

Don Gonzalo o l'Orgull del Gec

A la fotografia per els qui no els coneguin, al  escenari d'esquerra a dreta: Josep Ramon Gumà, Magi Mas, Miquel Jimeno, Josep Maria Segura, Ramon Vergés (fill), Josep Cadens, Magi Balcells, Ramon Vergés (treu un mica el cap), Lluïsa Ballabriga, Carme Fabra, Praxedes Vidal?, Ramon Balcells (Rion),  no surten a la fotografia Josep Ballabriga, que crec que participava a l'obra, ni el director "el senyor Joan" Joan Fabra.  En primer pla també podem veure a Armengol Cadens.  

Disculpeu, però m'has fet il·lusió aquesta foto, he recordat temps i persones que hem van fer descobrir el teatre aficionat, gracies  al Senyor Joan, la Praxedes  i en Ramon Vergés  que hem varen encomanar aquesta afició, gràcies.

Magi Balcells Gasol

EL CIM DE SANT MIQUEL LA NIT ABANS DE L'APLEC

El dissabte 11 de maig, coincidint amb l'aplec de Sant Miquel, uns companys van decidir arribar-se caminant al cim de Sant Miquel de Montclar i fer nit a l'ermita. 

A mitjanit un dels companys va avisar-me de què hi havia un cel ben estrellat i no m'ho vaig pensar dues vegades. Vaig agafar la càmera i el trípode i cap a Sant Miquel s'ha dit!

Allà vam fer unes cerveses i vam tirar unes quantes fotos de llarga exposició. I aquí us deixo amb una de les que millor va quedar amb estel fugaç inclòs, encara que l'haureu de buscar una mica. 

Podeu trobar aquesta fotografia i més al següent enllaç: http://www.flickr.com/photos/79584385@N08/

Oriol Roca Palau, Santa Coloma de Queralt

LES FOTOGRAFIES I L'ÀNIMA

ELS TESTOS S’ASSEMBLEN A LES OLLES

L’altre dia buscant fotografies antigues, en vaig trobar una on hi ha quaranta persones, bo i totes de Les Piles.  La foto va ser feta els anys 1934 o 1935 per Ramon Llorach de cal Empaitagossos de Santa Coloma de Queralt. Aquest noi, que aleshores tenia uns vint anys feia de mosso a cal Barrater, i amb els seus estalvis s’havia comprat una màquina de retratar i no s’estava de fer fotos a tort i a dret. Devia ser el dia de Santa Llúcia i tothom anava vestit per l’ocasió. La gent estava al recer de l’antic cementiri del poble, just al darrere del vell forn de pa comunitari, quan el Ramon  els va fer aquesta fotografia que ha quedat per a la posteritat.

La majoria ja han passat a millor vida. Potser, només en queda un de viu, que seria el Josep Cadens Roselló, que li correspon el número 35, tot i que també podria ser el número 37. Un altre que també em fa dubtar és el número 21, que li poso el nom de Magí Balcells Masip, però que també podria ser el Magí Clarasó Ametller de cal Biel.

Publiquem aquesta fotografia numerada i al costat una columna amb els noms i cognoms que els hi corresponen. Entre parèntesi hi poso el nom o renom de la casa a la què pertanyen. Veureu que també hi ha una colla d’interrogants, doncs tinc alguns dubtes sobre la seva identitat. Potser vosaltres em podríeu ajudar a descobrir els que falten.

Feu una prova, primer. Mireu la foto, sense llegir el noms, a veure si coneixeu algú. Segur que d’alguns direu de seguida que s’assembla potser al de cal Magdaleno o al de cal Jenillo. No és casualitat allò que diuen que els testos s’assemblen a les olles, sinó del mig, de les vores.

Si teniu alguna foto antiga arraconada en un calaix, amb una colla de persones que ara desconeixeu, la podríeu penjar al bloc i així entre tots miraríem d’esbrinar la identitat  de cadascú.

Però també pot ser que sigueu d'aquells que, en comptes de guardar les fotografies ben ordenades en àlbums, les feu desaparèixer en un estrany ritual.

Fotografia colorejada

Fotografia numerada

Encara hi ha molts interrogants, potser ja hi seràn sempre. Podria ser que encara n'hi hagi dos de vius.

L'un seria el Josep Cadens Roselló, el númer0 34 o 37. L'altre seria el Jaume Puiggener Clarasó, el número 18 o 16.

EL RECTOR DE VALLFOGONA I L'ÀNIMA
EL RECTOR DE VALLFOGONA I L'ÀNIMA
Era una tarda d'un dia de festa i el mossèn, que era un home molt obert i falaguer, decidí passar una estona d'esbarjo a la taverna del poble, prendre alguna beguda i parlar una estona amb els feligresos.
Era una tarda d'un dia de festa i el mossèn, que era un home molt obert i falaguer, decidí passar una estona d'esbarjo a la taverna del poble, prendre alguna beguda i parlar una estona amb els feligresos.
Es va asseure a una taula on hi havia diverses persones que parlaven de diferents temes. D'un tema es passava a un altre, fins que va acabar parlant de religió.
A la tertúlia hi havia un home descregut i malparlat, que adreçant-se al rector li digué:
- No crec en res de tot això que prediqueu. Com voleu que cregui amb una cosa que no
puc veure ni tocar amb les meves pròpies mans? Dieu que si l'ànima va al cel o a l'infern., però, on és l'ànima?. El més segur és que jo no en tingui d'ànima, perquè no me
la veig ni me la toco. Vós, el que hauríeu de fer és demostrar-me que existeix l'ànima.
- Estem d'acord noi, penses el mateix que jo _ va dir el rector_. 
- Aleshores com és que prediqueu aquestes bestieses?
- Doncs mira, perque tú no hi creguis!. 
- Hòstia!, que em dieu ara! M'heu tocat ben bé els collons, cony de capellanet!
- Ep noi, he dit que penso com tu. Com vols que sàpiga si ets prou home si no et podem veure, ni tocar els collons!
Els companys de l' aludit, l'incitaven a què demostrés el que dèia el rector. Però el
rector ja havia dit el que volia dir, va esclatar en una riallada, i se n'anà. 

UN ESTRANY  RITUAL FOTOGRÀFIC

I dic això pel que em va explicar una dona dels voltants. Diu que de molts anys ençà, hi havia penjada, al menjador de casa seva, una foto de la seva sogra. Però amb el temps els néts van pensar que ja era hora de retirar el “retrato” de l’àvia, que els vigilava  des de la paret. El van treure, doncs, i el van deixar abandonat en algun lloc. Aleshores, la filla i la jove de la difunta van decidir que s’havia de solucionar d’alguna manera aquella ofensa. A més, calia evitar que, mitjançant la fotografia, es pogués fer algun encanteri, que causés algun mal a la difunta.

Per això les dues dones, d’amagatotis i sense dir res a la resta de la família, van agafar el retrat i es van encaminar cap als afores del poble i allí, en un lloc reservat, el van cremar i enterrar.

A LA RECERCA DE L’ÀNIMA:  FOTOGRAFIES QUE CAPTUREN L’ÀNIMA

Feia poc que s’havien inventat les màquines de fotografiar i molta gent estava convençuda  que aquests ginys eren capaços de captar l’ànima de la gent. Per això, molt aviat es va començar a fotografiar difunts, més aviat infants i joves, per poder guardar, a més de la foto, l’ànima de l’ésser estimat.

Les fotografies del difunt es feien a les poques hores del seu traspàs, però, en alguns casos, s’arribà a tardar fins a nou dies.

Els fotògrafs s’especialitzaren a maquillar el difunt i el col·locaven en posats, simulant que estava viu, en aquest cas li alçaven les parpelles dels ulls com si realment mirés a la camera. Altres vegades se’l representava adormit en el descans etern. La família es col·locava al seu entorn com en una foto de família normal.

Aquest costum s’arribà a fer fins a mitjans del segle XX.

RITUALS MACABRES PER CULPA DE LES FOTOS

S’ha parlat molt dels aborígens d’alguns pobles primitius, que es negaven a ser fotografiats pels exploradors, doncs tenien terror que aquelles màquines els robessin l’ànima.

Com a mostra del que acabem de dir, es conta l’episodi (en aquest cas l’últim episodi), de la desaparició, al Paraguai, de Guido Boggiani, artista i etnòleg italià, nascut el 1.887, que, a començaments del segle XX, viatjava per Sud Amèrica junt amb el seu ajudant. S’organitzà una expedició de recerca dirigida per l’explorador espanyol José Fernández Cancio i, a la fi, es van trobar el cadàvers dels dos (explorador i ajudant) amb els caps separats del cos.

Es desconeix si la seva mort va ser deguda a causes naturals, o bé van ser els indígenes que els van assassinar expressament per evitar que aquell instrument diabòlic manipulat per l’etnòleg se’ls emportés l’ànima. Sembla ser que als indis els preocupava i els molestava molt ser fotografiats. Per això els cadàvers van ser decapitats, per evitar que l’ànima, que acostuma a residir al cap, els pogués fer cap mal. La camera, lògicament, també va ser enterrada.

RITUS DE MÀGIA I BRUIXERIA

Això de representar persones mitjançant la imatge, ja ve de temps remots. Les figuracions de petites escultures fetes amb diferents materials, pedra, os, marfil, etc. representant una Gran Mare o Gran  Deessa, moltes amb exuberants pits i natges, en estat de gestació o bé amb indicis d’haver parit fa poc. A aquestes imatges se’ls atribuïen poders; es creu que es tenien com a protectores i per propiciar l’abundància i  la fertilitat.

Però potser tot va començar per representar animals ferits amb fletxes o llances per l’home primitiu, per així aconseguir, amb rituals de màgia, que la cacera els fos favorable, possiblement, ja tractaven de capturar l’esperit del futur animal caçat.

Amb el temps, (i ara tornem a les persones) les bruixes o bruixots que es considerava que posseïen poders sobrenaturals, interactuaven amb les persones i es servien de figures o ninots fets de materials tous, on s’hi poguessin clavar agulles per fer mal a alguna persona considerada enemiga.

Aquest sistema ha arribat fins als nostres dies i sembla ser que no tan sols es fa servir per fer el mal, sinó que també serveix per “lligar” o unir a dues persones que en principi no hi ha manera que estiguin juntes.

Quan els bruixots van descobrir les primeres fotografies, van fer salts d’alegria, doncs  van veure que la imatge reflectida a la foto concentrava l’energia de la persona i, a   través d’aquesta energia, podien  aconseguir  els  resultats que desitgessin, talment com si l’individu estigués al seu davant.

LA CIRURGIA PREHISTÒRICA I L’ÀNIMA.

Una de les primeres operacions que es realitzà durant mil·lenis, va ser la trepanació craniana, consistia en practicar un orifici al crani ajudant-se d’estris “quirúrgics” de sílex, fusta i d’altres materials fins que aconseguien extreure una rodanxa d’os. Generalment, es feia en individus vius amb finalitats diverses. Una d’elles era perquè l’individu en qüestió havia perdut o li havien robat l’ànima i calia recuperar-la i per facilitar-li l’entrada se li foradava el cap. A vegades, aquest forat cranial es feia per un motiu totalment oposat. Era perquè hi havia persones que estaven posseïdes per un mal esperit i calia treure’l fora com fos. Per això obrien aquesta porta a l’exterior perquè aquesta malànima abandonés el cos turmentat. En alguns casos, s’havia de repetir l’operació una vegada i una altra fins aconseguir el resultat desitjat.

Ah! I no us penseu pas que l’individu trepanat perdia la vida durant l’operació. Es calcula que entre el 50% i el 90% en sortia amb vida. Se sap perquè l’orifici practicat  s’anava tapant amb el temps, doncs l’os lentament es regenerava i anava empetitint el forat. Fins i tot els antropòlegs poden calcular, aproximadament, els anys viscuts per la persona intervinguda després de l’operació.

QUEDAR BEN RETRATAT

Aquesta frase feta ve a dir que hem descobert les segones intencions d’algú que ens vol enganyar. En definitiva, que li hem vist el llautó.

També es diu de la persona que ha quedat bé quan el pintor, dibuixant o retratista a sabut copsar l’essència de la persona, allò no se sap ben bé com dir-ho. Potser aquell toc de mestria que l’artista ha sabut captar i que en podríem dir ànima. Per això, el pintor o dibuixant hi ha posat tota la seva ànima en fer el retrat.

Això és el que pensava uns dels millors pintors de la història, Leonardo da Vinci. Per a ell qualsevol pintura havia de tenir ànima, que s’havia d’expressar a través de les formes. Leonardo deia que els ulls humans eren les finestres de l’ànima. I no us penseu pas que aquest geni parlava només en sentit metafòric, no, sinó que ell buscava realment l’ànima.

A partir de 1510, Leonardo tenia permís per disseccionar cadàvers de criminals, per així conèixer l’estructura dels diferents òrgans del cos humà, després ell en faria dibuixos d’una gran perfecció, però calia vigilar molt i calia, també, fer-ho amb la màxima discreció, no fos cas que se n’assabentés el Tribunal de la Santa Inquició, per tal d’evitar possibles represàlies. Però l’any 1.515, quan Leonardo estava fent pràctiques anatòmiques a l’Hospital de l’Esperit Sant de Roma, va haver de renunciar als seus estudis per culpa del Papa Lleó X, que li va prohibir l’entrada al citat hospital, l’havien acusat d’heretge, perquè deien que feia pràctiques sacrílegues. Sort que en Leonardo tenia bons padrins i l’afer es deixà córrer.

Una d’aquestes pràctiques que l’Església no veia amb bons ulls, era la dissecció de cervells humans amb la intenció de trobar allí l’ànima. I de fet, en Leonardo, a còpia d’investigar i remenar cervells, per fi la va trobar (l’ànima), doncs així ho demostra en els seus dibuixos d’anatomia, conservats a la Biblioteca Real de Winsor, on es veu el lloc concret on segons Leonardo residia l’ànima.

QUAN PESA L’ÀNIMA

Quan una persona mor, de cop perd 21 grams, aquesta petita diferència de pes, que es produeix quan l’esperit abandona el cos, diu que és el que pesa l’ànima.

Hi ha científics que creuen que l’ànima s’allotja a la intricada estructura de neurotransmissors que formen el nostre cervell. Quan traspassem l’activitat elèctrica i química del nostre cervell desapareix, juntament amb l’ànima que és l’espurna divina que el Creador insufla al ventre de la mare gestant (almenys això és el que diuen algunes religions).

Però els estudis científics per pesar l’ànima ja vénen de lluny. L’any 1.907, el New York Times publicava els estudis que feia el metge Duncan MacDougall, que havia dissenyat una balança molt sensible (la balança Fairbanks Imperial), on hi podia haver un error de només 3 grams. Aquest doctor posava damunt d’una plataforma un llit amb la persona moribunda. I quan els hi arribava l’hora de la mort, perdien de cop de 18 a 21,5 grams. També va fer aquesta mateixa prova en una quinzena de gossos, però quan morien no es produïa cap diferència de pes. Deu ser perquè els gossos no tenen ànima?

El científic Francis Crick, premi Nobel de física l’any 1962, va dedicar més de 50 anys a buscar el que podem entendre com a ànima i que molts també anomenen consciència.

L’any 1.952, l’al·ludit Crick, junt al també científic James Wasson, van descobrir que en morir, certes estructures cerebrals desapareixien i que el pes d’aquestes era d’uns 21 grams. A aquesta zona del cervell que es perd se l’anomenà conciència-ànima, doncs és aquesta zona la que domina aquestes accions de la conducta humana.

PER FI UNA FOTO D’UNA ÀNIMA HUMANA

A finals del 2007, va sortir una notícia fantàstica. S’havia aconseguit fotografiar una ànima humana just en el moment que s’enlairava amb els braços en creu cap al sostre de l’habitació. Era una imatge fantasmal, tènue, transparent. Alguns  ja van avançar que era la foto més important de la història. Però expliquem una mica la història d’aquest fet tant insòlit.

En un hospital de Frankfurt (Alemanya), s’intervenia una mestressa de casa alemanya, de 32 anys, per corregir-li unes vàlvules defectuoses que tenia implantades al cor. Tot i que l’operació no era d’alt risc, la pacient va morir durant la intervenció quirúrgica.

Durant l’operació, es van fer una sèrie de fotografies, com era habitual (es fan servir per divulgació científica, arxiu mèdic i per a les classes a la facultat de medicina). Va ser quan el metge/fotògraf en fer revelar les fotos, quan s’adonà que en una d’elles es veia  perfectament com l’esperit de la difunta sortia del seu cos mort i emprenia el vol.

El citat metge es va pensar que li havien pres el pèl, que algú li havia volgut gastar una broma, vaja. Aleshores, va decidir portar la foto a un altre laboratori per veure si hi havia algun engany. Però no, es veu que la foto era autèntica.

Assabentat Joan Pau II, d’aquesta fotografia amb “ànima”, en va demanar una còpia, la qual li va ser enviada immediatament, el pontífex la va posar en mans d’experts romans, que la van investigar a fons i de tot plegat va transcendir que les primeres impressions eren positives, que no semblava que hi hagués cap trucatge, en definitiva, que el que apareixia a la foto era real. Però el curiós del cas és que el Vaticà mai ha donat cap informe oficial.

I ara caldria parlar de la polèmica que va aixecar, al seu moment, aquesta notícia. És una foto autèntica? És un muntatge?

És evident que hi ha molts fets sospitosos. A Internet, la notícia només sortia d’una font i sempre era la mateixa notícia traduïda a moltes llengües. No se’ns diu la data dels fets. Tampoc apareix el nom de l’hospital de Frankfurt. Joan Pau II va ser papa de 1.978 a 2.005. Els fets devien passar, doncs, en algun any del seu pontificat? Després, algú va dir que aquesta foto ja havia sortit publicada a la revista LIFE els anys seixanta, de fet, tant la sala d’operacions com la vestimenta dels metges així ho dóna a entendre. Comptat i debatut, jo diria que aquesta notícia és més falsa que un “duro sevillano”, el que avui en podríem dir, una llegenda urbana.

                                                 Josep Ballabriga Clarasó