dimarts, 3 de gener de 2012

EL CAMINO DE SANTIAGO AMB BTT

 
RICARD SEGURA BERENGUER I XAVI ROCA TRULL veïns de Les Piles ens expliquen la seva experiència al Camino de Santiago que van fer en bicicleta de muntanya des de Burgos a Santiago de Compostela (540 km) del 4 al 9 de desembre.


El plantejament

En Ricard Segura, en Xavi Roca i el seu germà Joan Roca van marxar el diumenge a les 3 de la matinada amb un cotxe de lloguer des de les Piles i van carregar les bicicletes al malater. Van arribar a Burgos a les 10 del matí i van deixar el cotxe de lloguer a una altra sucursal de l’empresa de lloguer. Pels volts de 2/4 d’11 van començar fer el Camino des de Burgos.

Les etapes que varen fer van ser les sis següents amb una mitjana de 90 quilòmetres al dia: 1) Burgos- Carrión de los Condes; 2) Carrión de los Condes – León; 3) León- El Acebo; 4) El Acebo- Triacastela; 5) Triacastela- Palas de Rey i 6) Palas de Rey- Santiago de Compostela.

El divendres a les 12 del migdia van arribar a Santiago de Compostela després de cinc dies i mig d’haver sortit. Per tornar van deixar les bicicletes se les van fer portar per Seur cap a casa (50€ per bici) i van tornar amb avió fins a Barcelona on els van anar a buscar per estar l’endemà al Mercat de Santa Llúcia de les Piles.

Els albergs i els restaurants els anaren agafant sobre la marxa. Fins i tot els bitllets d’avió el varen comprar l’últim dia, quan van arribar a Santiago de Compostela.


Les motivacions

En Ricard i en Xavi expliquen que fa cinc anys que varen fer el Camino de Pamplona a Logronyo a peu durant tres dies de la Setmana Santa. Des de llavors que tenien la intenció de tornar-hi. Ja feia temps que deien d’anar a fer el Camino, però mai no trobaven temps i al final, un cap de setmana abans, van decidir-se a fer-lo de nou.

Tant en Ricard com en Xavi diuen que les motivacions no ha estat pas res espiritual, sinó més aviat el fet de desconnectar, fer esport i provar una experiència nova. 

Per en Ricard, arribar a Santiago suposava tot un repte. Però a diferència d’en Xavi – diu- no tenia gens clar que el pogués fer. En Xavi assegura que ell tampoc ho tenia clar, però que ell anava a provar-ho i que si al segon dia no haguessin pogut seguir el ritme i haguessin decidit tornar-se’n a casa no hagués passat res.


El Camino

Els dos varen fer cinc anys el Camino a peu i ara l’han fet amb bici. Recomanen ambdues experiències, però diuen que “caminant o en bici són dos camins totalment diferents”.

Caminant gairebé sempre vas amb la mateixa gent. Vas fent etapes, uns trenta o quaranta quilòmetres al dia, i tot i que entre caminants vagis amb  ritmes diferents, al cap del dia t’acabes trobant. Amb la gent que surts acabes el Camino, com qui diu. En canvi en bici fas mes via, cadascú va a ritmes diferents i que et poden distanciar molt i no hi ha tanta comunicació entre aquells qui el fan.

Quant al seu recorregut, les primeres etapes varen ser molt planeres fins a León. El trajecte transcorria a una alçada de 800 a 900 metres d’altitud i passava pel costat de la carretera en camins amb grava i amb baranes. En aquesta primera etapa els pobles, amb places i grans arcades, són molt bonics. És una zona que per anar a voltar amb cotxe està molt bé, molt arreglats. Els paisatges, però, són molt de secà.

En canvi, el tram final coincident amb Galícia és molt muntanyós amb fortes pujades i baixades. És un tram amb un paisatge espectacular on anar amb bicicleta semblava “un passeig enmig de la fageda d’en Jordà, entre boscos d’arbres grans i molta fullaraca”. Però els pobles eren molt més rústics, deixats, amb petites granges de ramaderia extensiva.


L’entrenament

Fer un total de 540 km a priori sembla un trajecte que requereix molt d’entrenament, però en Ricard i en Xavi han estat entre valents i inconscients. Asseguren no haver tocat la bici des de després de la cursa de la Festa Major de les Piles, quan varen anar a treure les cintes del recorregut. Un recorregut de tan sols uns quaranta quilòmetres. A més, quan habitualment sortien amb bici feien un màxim de trenta i pocs quilòmetres i al Camino vam fer una mitjana de noranta i tants quilòmetres al dia.

De manera que el primer i el segon dia no tenien gens clar assolir el repte, el tercer i el quart ja ho veien més clar i al cinquè dia els hi semblava tant a prop la meta que se’ls hi va fer etern.

En principi en Joan els va dir el primer tram fins a León era força pla i que a l’últim tram a l’entrada de Galícia hi hauria un port de muntanya molt bèstia que patirien molt. Un cop varen ser al port de Fevereiro, d’on van pujar de 800 a 1500 metres sobre el nivell del mar, pensaven que seria fer el port i la resta de tram seria bufar i fer ampolles. Però Galícia es tot molt muntanyós i tant puges molt com baixes molt i en total acumules molt desnivell. L'ultim tram, doncs, va ser dur tant pel terreny com per les impacients ganes de finalitzar el trajecte.

 

El secret

No havien entrenat gaire, havien decidit fer el Camino el cap de setmana abans, no tenien massa clar les diferents etapes, però per sort un dels tres peregrinos sabia el que es feia.

En Joan Roca,  germà del Xavi, havia fet el Camino altres vegades i, en realitat, va ser  ell qui controlava els temps, les parades, qui va proposar fer el plantejament general, era qui proposava els llocs per dormir i menjar. En Ricard i en Xavi es van dedicar a seguir-lo i a deixar-se guiar.


Reconeixen que si haguessin anat ells dos sols, segurament no haguessin portat tant bé els temps i no haguessin acabat el tram que s’havien proposat. Probablement quan haurien estat cansats pararien a menjar a qualsevol lloc, la feina seria per tornar-s’hi a posar. En Joan els marcava molt i com que ell ho tenia tot tant clar es van limitar a seguir i a pedalar.


Petits moments de feblesa

El camí va ser dur, es passaven gairebé tot el dia damunt la bici i hi havia moments que estaven cansats i una mica fastiguejats, però anaven fent i així cada dia feien el camí previst pel Joan, el seu guia particular.

El Ricard diu que, a diferència del Xavi, el primer dia ho va passar fatal, el segon dia i el tercer ja anava més bé: “Sobretot els primers dies et fa molt mal el cul. Els últims dies ja no et feia mal el cul, però llavors et feien mal les cames”.

En Xavi va anar fent però li semblava impossible fer una mitjana de cent quilòmetres al dia quan abans gairebé no passava dels trenta, pensava: “Ja portem 70 km, que estàs sonat, si mai havíem passat de trenta!”


Troballes al Camino

Molts dels peregrins, com ells, fan el camí com a curiositat, com a experiència, per fer esport i perquè tenen vacances. Però bona part de la gent que fa el Camino és perquè és molt creient o també perquè busca retrobar-se amb si mateix. En les dates que ells van fer el Camino, la majoria de peregrins que s’hi troben són “els peregrins autèntics, els qui el fan per fe i convenciment, cadascú amb la seva història particular”.

Bàsicament van trobar gent que feia el Camino a peu. Amb bici es van trobar dos nois de Manresa que mes o menys feien el camino amb les mateixes motivacions i plantejament que ells. També van trobar un noi que venia de Madrid i un gallec.
Aquest gallec, amb 31 anys li van diagnosticar un càncer i va prometre que si se’n sortia d’aquella faria el Camino de Santiago dos cops a l’any durant 31 anys. Quan se’l van trobar, amb quaranta anys, ja l’havia fet divuit vegades.

També es van creuar amb un peregrí caminant que havia anat a Santiago de Compostela des del Vaticà i que se’n tornava de nou al Vaticà. Aquest era un home que havia estat amb la corda al coll, a punt se suïcidar-se, que el seu germà petit havia matat a la seva mare, que ell havia estat alcohòlic i que estava perdudíssim a la vida. Aquest tenia la intenció de fer el Camino durant tres anys i vivia de la caritat.

Al Camino, encara que no peregrinant sinó vivint al camí, s’hi van trobar un català. Un català de Sabadell, que al 2004 la seva empresa de construcció va fer fallida i es va passar un any per aquí per allà vivint per la festa i les drogues. S’havia posat en històries molt tèrboles de diners i de drogues i va anar a parar un any a la presó. Un cop va sortir va fer el Camino com a peregrí. Quan el va haver fet es va quedar a viure al Camino. Vivia en una barraca en ruïnes, amb un sofà al carrer, al costat del camí, i hi tenia una paradeta de sucs de fruita i fruits secs.  La seva vida és servir als peregrins i viu de les almoines, si algú li vol deixar la voluntat bé i si no també.

També hi van veure grups que anaven amb autocar, sense motxilla. Segurament feien una etapa d’un dia i ja està. Als albergs també van estar pràcticament sols.


Algunes reflexions

Fer el Camino amb bici es una experiència molt complerta en tots els sentits i que fa pensar molt sobre certes coses:

En Xavi destaca la idea de què “Fer el Camino es com anar a un altre món. En primer lloc perquè canvies totalment de xip, canvies totalment la rutina del dia a dia per anar amb bici. Però també perquè la gent que et trobes fent el Camino i la gent que hi ha fent el camí tenen una altra concepció de la vida. Veus que en realitat, allà, no es necessita res extraordinari per viure. Hi ha gent que fa dos anys que viu allà vivint de les almoines. Allà no es important si tens diners... Sembla que tot sigui mes humà. És com si anessis a un altre món, diferent al dia a dia i desconnectes molt. Jo vaig fer el Camino i quan vaig tornar aquí em va donar la sensació que feia un any que havia marxat”

En Ricard destaca “el Camino ajuda a creure mes amb la gent i es respira un ambient de generositat i caritat”. Explica que el català que vivia en una barraca al Camino volia demostrar a la gent que no era necessari tenir diners i que es podia viure sense res. De fet, el caminant del Vaticà, que anava fent el camí sense ni un duro els hi va explicar que el català de la parada de sucs i fruits secs li havia donat 150 euros: “Aquell que no tenia res, que vivia del què li donaven, li va donar 150 euros a aquell tio!”. Diu que va ser llavors quan van veure que el que predicava aquell home de les almoines en realitat, s’ho creia.


Una experiència a repetir

En Ricard i el Xavi repetirien l’experiència amb els ulls tancats i coincideixen en dir que el farien el Camino de Santiago francès des del principi, des de Roncesvalles. Asseguren sentir-se molt orgullosos de la seva gesta i mes sabent que podia molt ben ser que no haguessin aconseguit fer el recorregut previst.

Per la seva experiència aconsellen fer el camí amb algú que ja l’hagi fet abans i que s’organitzin bé el temps i les etapes. També cal mirar de no carregar-se massa, ells portàvem uns vuit quilos de pes i asseguren que al final encara els sobraven la meitat de les coses. I per ultim, assenyalen que el seu planejament - anar amb cotxe de lloguer d'anada i tornar en avió de tornada- va estar molt encertat.








2 comentaris:

  1. trobo que heu assolit una experiència molt maca, us envejo, de bon rotllo, he!! enhorabona, juanitu.

    ResponElimina
  2. Que xulo, ha de ser una experìencia fantàstica!
    Nomès de llegir la vostra, m'agafen ganes de fer-ho, però caminant !! sempre ho he tingut al cap...i no decarto la possibilitat de cumplir aquest somni i a la vegada un repte !! tot es qüestió de proposar-s'ho un mateix, i això si....trobar un grup de gent que s'animi a la aventura. Merci per compartir-ho !!
    Slts.
    (Eva de Rocallaura)

    ResponElimina