dimarts, 5 de novembre de 2013

BIURE DE GAIÀ (2a part)


Biure és municipi de les Piles, però havia arribat a ser municipi propi ja que tenia més habitants i més cases que les Piles. Al 1718, Biure tenia 93 habitants, mentre que les Piles n’hi havia 74, però a finals de segle ja es van invertir els números, Biure es mantenia pràcticament amb els mateixos, 91, mentre que les Piles havia augmentat a 114.

A Biure, i també a tots els pobles del voltant, hi havia hagut molts avellaners a primeries del segle XX. Però van agafar un mal i els van haver d’arrancar. En els marges, encara en queden alguns. De vinya també n’hi havia, encara que no molta. Les últimes, que van subsistir fins els anys 70, van ser les de cal Malet i les de cal Morera. Explica en J.Mª Compte de cal Pons que un avantpassat seu de mitjans del segle XVIII havia sigut un important comerciant de safrà. Aquesta zona, a l’edat mitjana, n’era un dels centres més importants de producció i els jueus de Sta. Coloma eren els qui en controlaven el mercat.

Enmig de les converses surten també refranys típics de la zona, com el que parla de la grívia i de l’escurçó :

« picada de grívia i picada d’escurçó
no hi ha temps per a la extremunció »

Animals freqüents de per aquí, com la serp verda que alguns em diuen que la seva picada és també mortal.

I parlem de les coves que van servir d’amagatalls en temps de la Guerra Civil. Expliquen que va baixar un grup de Conesa i que en un marge del bosc, prop de Biure, van fer dues coves on s’hi van amagar durant un temps. En una marjada prop de Rauric hi havia una altra cova on hi havien amagades cinc persones. Al costat del cementiri de Biure, sota l’era de ca la Miquela, hi havia una cova artificial de pedra d’uns set metres de llarg per quatre d’ample on hi jugava la canalla, i on, en temps de la guerra, també va servir d’amagatall, li deien la gatapurna. Actualment ja no existeix perquè ha quedat colgada. També en una cova d’un marge vora del castell, on hi cabien unes cinc o sis persones, s’hi van amagar els del poble quan van sentir a dir que hi havia perill de bombardeig. Les bombes van arribar i van ensorrar part d’una casa.

Al cementiri de Biure hi ha dos soldats enterrats del temps de la guerra. El que és ara l’hotel Regina, a Vallfogona, era en aquells anys de guerra un hospital de sang. Un del poble que hi va ser va explicar que els que hi morien, que eren molts, els colgaven en un clot baix al riu. Alguns dels molts desapareguts d’aquella guerra de qui mai ningú en trobarà les restes ni en sabrà els noms. 

La cova gran que hi havia al costat del cementiri de Biure, també va servir, un cop passada la guerra, per jugar la canalla, com ja hem dit, però també per refugiar-s’hi els gitanos que passaven de tant en tant i refeien les cadires de bova. També venien al poble llauners que apariaven calderes i pots d’alumini, i els esmolets que esmolaven ganivets i eines del camp. Gent “remendón” com deia un dels veïns.

Demà és diumenge i és el dia de l’aplec a Sant Miquel. Hi ha organitzades diverses activitats, com un esmorzar a la font, la missa dalt de l’ermita amb coca i moscatell, jocs per a la canalla a la tarda i ball. Expliquen que abans l’aplec es feia conjuntament amb els altres pobles del voltant, tal com diuen els goigs dedicats a Sant Miquel Arcàngel:

“Tot Pontils amb fe arderosa
vos venera amb son indret;
Montbrió i Vallespinosa
Biure, Piles i Vallvert.
Rocafort, Conesa i amplada
Del Queralt amb sant anhel”.

Però des de fa uns trenta anys que cada poble fa l’aplec un dia diferent.

L’ermita de Sant Miquel és romànica i al costat hi ha encara algunes de les restes de l’antic castell de Montclar. Al 1072, ja apareix documentat la compra dels castells de Montclar, les Piles i Biure pel comte Berenguer I de Barcelona a Oliver Bernat i la seva esposa. Més tard, Biure, a mitjans del segle XII, passa a les mans de l’Orde dels Hospitalers, -els monjos soldats que, juntament amb els templers, defensaven Terra Santa-, gràcies a una venda feta per Guillem d’Aguiló. Al 1380, el prior de Catalunya de l’orde dels Hospitalers, comprà a la Corona, la total jurisdicció del lloc i terme de Biure, el que vol dir que eren els que impartien justícia.

La creu de terme, de finals del segle XV, és molt interessant. A començaments de la Guerra Civil la van tirar a terra, i no es va tornar a posar fins al 1973, moment en què es va restaurar. Els de Biure sempre s’han fet les fotografies de grup a les escales de la creu.

Mirem fotografies amb la Fina, i m’explica qui son els que van sortint asseguts a les escales, família, amics, veïns, tots de Biure, i, alguna vegada, un de Valls. I preguntant que hi feia un de Valls a Biure, va explicar la història. Els de cal Bergadà, als anys trenta, anaven amb el carro a Valls a vendre palla, llenya i algun altre producte que poguessin vendre i s’hi estaven un parell de dies. Al cap dels anys havien fet coneixença amb algunes persones d’allà, i un dia es van assabentar que un recent nascut d’una de les famílies que coneixien, necessitava una dida per poder-se alimentar i així poder sobreviure. Ells, els de cal Bergadà, havien perdut un fill just acabat de néixer, per això van portar el nadó de Valls cap a Biure perquè fos alimentat per la mare que havia acabat de perdre el seu fill. El nen es va fer gran i sempre va mantenir molta relació amb la família de Biure i hi venia sovint. El de les fotos era aquell nen de Valls que va venir a Biure acabat de néixer per poder-se alimentar.


Montse Rumbau
Publicació del 01/10/2013 a Tribus de la Segarra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada