CA LA BRUIXA

                                                         

Hi havia una vegada una família d’un poble de l’Alt Gaià que tenia un fill de pocs mesos, que no estava gaire fi. Els pares patien per ell i no es podien estar de pensar en el seu primer fill mort, feia una mica més d’un any. Aquesta vegada anirien a totes, farien servir tots els recursos perquè aquest nou nadó no tan sols conservés la vida, sinó que la tingués llarga i pròspera.

Sembla ser que quan nasqué el seu primer fill, els pares prou van pregar a Déu i a la Verge i  qui sap si també a algun sant d’especial devoció perquè el seu nadó recuperés la salut. Però els seus precs no van ser escoltats.

Ara que havia arribat una nova vida a la seva família calia conservar-la. Potser tornarien a pregar a l’Altíssim, per si de cas, però ara, a més a més, buscarien reforços en una altra banda. Doncs sí, ara buscarien suport a la competència.

A LA RECERCA D’UNA BRUIXA

Els pares del nou nat, com ja hem apuntat, estaven decebuts i contrariats perquè ningú havia fet cas de les seves demandes i, per això, es van posar a buscar i a preguntar per aquí i per allà per alguna persona que pogués curar el seu fill. A la fi van saber d’una dona tinguda per bruixa, que tenia fama de guaridora. Van contactar amb ella i la van instal·lar a casa seva. Durant nou dies conviuria amb la família del nen malalt i li donarien taula i llit i, a més, també li pagarien, és clar, uns diners ja pactats. Sabem que aquesta dona feia vida a l’esgolfa de la casa, on s’hostatjava, doncs la gent del poble la veia pentinar-se a través d’una finestreta que donava al carrer. La canalla li cantava: “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, plou i fa sol, les bruixes porten dol”.

Un cop ja instal·lada la bruixa, el primer que va fer va ser determinar la causa de la malaltia del nadó i per això va demanar una palangana amb aigua i un setrill d’oli. Seguidament, va posar la palangana al sol i hi va tirar tres gotes d’oli. Mentre feia aquesta operació, la bruixa va obligar a la criatura a mirar fixament l’aigua i, de seguida, va recitar aquesta oració: “Si estàs ullprès (1) del matí, Déu et curi i sant Martí; (2) si estàs ullprès de part de migdia, Déu et curi i la Verge Maria; si estàs ullprès de part de vespre, Déu et curi i Sant Silvestre”. Just acabada l’oració, l’oli de la palangana es dissolgué en mil petites llunes bellugadisses que, en aturar-se, van formar la cara d’una dona. Aleshores, van saber que la criatura havia estat embruixada o encortada (3) per una dona. Tot seguit  la curandera va fer una pregunta inevitable adreçada a la mare del nen: -Quina és la millor amiga que tens?- i ella li respon sense dubtar: -És la Cisqueta (4), la veïna-. I la bruixa li diu:  -doncs ja la tenim, ella és la responsable del que li passa al teu fill!-

LA MALA VEÏNA 

La Cisqueta (la mala veïna), la que donava mal al nadó segons, la bruixa, aviat es va assabentar de què se l’acusava. Un dia, pujant de l’hort, es va creuar amb la Maria (la mare del nen malalt) i la Cisqueta la va saludar cordialment, com sempre. Però la Maria, ni se la mirà, i ni tant sols li badà boca.

En arribar a casa seva, la Cisqueta, li diu al seu home: -No se pas què li passa a la Maria. Me l’he trobada pujant de l’hort i ni m’ha mirat i no m’ha dit ni ase ni bèstia. Calla, no fos cas que estigui picada perquè encara l’hi haig de tornar la dotzena d’ous que em va deixar per posar a la lloca. Saps que, els hi vaig a tornar-. Dit i fet, va a casa de la veïna, truca a la porta i entra dins la casa, on es troba la Maria que baixava les escales amb el nen al coll. Només veure-la, la veïna, de seguida tapa la cara de la criatura i s’hi gira d’esquena. Hi li diu cridant: -Què hi vens a fer aquí! Ves-te’n, bruixa, més que bruixa! Ara ja sé que em vols matar el nen!-. La Cisqueta va quedar glaçada, no sabia què fer, no va poder ni tan sols dir ni una paraula. No sabia si deixar els ous a terra o tirar-los- hi pel cap. De fet no sé què en va fer dels ous, el que sí sé és que un cop va poder reaccionar va marxar pitant d’aquella casa amb la ràbia al cos.Va arribar a casa seva enfurismada, no es podia creure el que li acabava de passar. Ho va explicar al seu home amb la veu entre-tallada. -Vés aquesta mala bèstia, acusar-me de bruixa! Diu que li vull mal al seu fill!. Què s’ha cregut, me’n vaig a buscar un garrot i li donaré quatre garrotades ben donades!-. I es va posar a l’aguait darrere la porta esperant veure-la. Però tant el seu marit com el seu sogre, la van convèncer que ho deixés córrer, que mirés de treure-s’ho del cap. I així ho va fer. La Maria va continuar sent la seva veïna, però mai més va tornar a ser la seva amiga. 

COMENÇA LA CURACIÓ DEL NADÓ

  Il·lustració de Joan Ballabriga Clarasó

El mateix dia que va arribar al poble la bruixa, ja va començar el procés curatiu de l’infant ja que no es podia perdre més temps. Cada dia. i mentre va durar la novena, calia fer un ritual determinat, que tot seguit explicarem: Al punt de la mitja nit, la bruixa, acompanyada de la mare i el nen malalt, que portava al coll (alguns dies, també s’hi afegien altres membres de la família), anaven als defores del poble on hi havia un toll. La bruixa portava un paraigua (4) desplegat i, quan arribava al toll, el plegava i feia unes creus dins l’aigua, mentre recitava una oració (5) dita entre-dents, tot seguit tirava unes herbes remeieres o màgiques dins l’aigua i hi tornava a fer més creus. Pot ser que repetís l’oració unes quantes vegades, pot ser que fes més creus, no ho sé. Desprès d’aquesta operació se’n tornaven tots cap a casa. Al cap dels nou dies, la bruixa va considerar que el nen estava curat i fora de perill. El mal l’havien desencortat i llençat lluny. Tot estava en ordre. La bruixa havia complert l’objectiu  que li havien proposat I, per tant, ja havia acabat la feina, cobrà pels serveis prestats, agafà els seus trastets i se n’anà per on havia vingut. I ara potser em preguntareu: -Què se’n feu del nen? Va donar resultat la teràpia de la bruixa?-. I jo us responc que sí, no sé si ja estava escrit que aquest nen sobreviuria i tampoc sé si la bruixa hi va fer res, però el que sí sé del cert és que aquest nen va viure i es va fer gran, es va casar i va tenir descencència i també, com a tot mortal, un dia li va arribar l’hora de la mort. Ah! Ja me’n oblidava. Després d’aquests fets, de la casa on havien acollit la bruixa, els veïns la rebatejaren, com és lògic, amb el nom de Ca la Bruixa.

                                                                     Il·lustració de Joan Ballabriga Clarasó

 

Josep Ballabriga Clarasó 

VISITEU EL SEU BLOC: desdelespiles

(1) Ullprendre és embruixar o donar mal mitjançant el poder de la mirada. En català tenim una altra paraula per designar aquest terme que és malmirar. Alguns catalans fan servir un terme castellà que han catalanitzat, diuen “donar mal d’ull”, que és una traducció de “echar mal de ojo”. Una terminologia  doncs, poc recomanable.

(2) Conten de sant Martí, que dominava l’art d’encortar: Un dia un carro militar, que anava corrent, va estar a punt d’envestir-lo, però ell amb el seu poder va fer que el carro parés en sec i s’alcés per damunt seu. Martí va restar sa i estalvi, però el soldats que anaven dins el carro el van estomacar de mala manera, aleshores el sant els encortà els cavalls, de manera que aquests es van quedar amb les potes clavades a terra i no hi havia manera de moure’ls. La tropa va haver de demanar perdó al sant perquè aquest els desencortés.

(3) Fer un encortament és encantar i sotmetre a algú, persona o animal, mitjançant la màgia o la bruixeria. L’encortat queda immobilitzat i, per tant, no es pot moure ni actuar i, és clar, tampoc pot defensar-se, restant a la mercè de la bruixa o del bruixot. En aquest estat tan fràgil, se li podia donar tot tipus de mals, causar molt sofriment i, fins i tot, la mort. També se’n diu encordament, lligadura, tallament, nuament, ennusament, embirbillament, encordillament… Per tal que veieu com era el procediment per embirbillar un infant, us passo un fragment del llibret de Joan Amades, que porta per títol “El mal donat”: 

 “Mal parit i mal nat,----de la Mare de Déu abandonat,
de Jesús despreciat,----de tots els sants oblidat,
et quedis embirbillat,----ben lligat i ben travat
de pair i de respirar;----ben ofegat,
tan fort i tan apretat,----com aquest nus que jo he lligat.

Mentre es diu l’oració s’han de fer set nusos a una beta i l’infant es trobarà tant més embirbillat com més forts es facin els nusos. Es creu que pot augmentar-se encara molt més el dany si a cada nus s’hi clava una agulla anomenada de les de picar, les quals es creu que travessen el cor de la persona que hom pretén danyar i que li causen una tortura terrible.”

Potser la paraula més popular per designar aquest encanteri és encortament, que segons El Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover-Moll, és una paraula d’origen llatí “curtare”, que vol dir tallar, fer més curt, escurçar. Joan Coromines, però, no hi està d’acord i formula una altra proposta, que sembla esgavellada. Jo en aquest cas em poso de la banda d’Alcover-Moll i crec que en tinc un bon motiu. L’extrec del “Malleus maleficarum”, el “Martell de les Bruixes”. Aquest llibre va ser escrit pels frares dominics Heinrich Kramer i Jacob Sprenger. S’edità a Alemanya l’any 1486. Se’n feren diverses edicions, es va difondre per tot Europa i va tenir un gran impacte en els judicis contra les bruixes. Es va convertir en el llibre de capçalera dels inquisidors, jutges, magistrats i sacerdots, tant catòlics com protestants. En aquest llibre s’acusa a les bruixes d’impedir l’acte generatriu, fent reduir o escurçar el penis a mides insignificants i, fins i tot, a fer-lo desaparèixer… També diu que aquests membres virils amputats, eren col·leccionats per les bruixes en gran nombre (vint o trenta) i es veu que els guardaven en nius d’ocells o els tancaven en caixes i allí es continuaven movent doncs tenien vida pròpia i els alimentaven donant-los-hi civada o alguna altra cosa… Mentrestant els pobres mascles es veieren convertits en eunucs de la nit al dia i no sabien on dar-la. Havien estat ferits en la part més profunda del seu ésser… S’havien convertit en esguerros de la natura. La cosa no podia quedar així i calia posar-hi remei… Però deixem-ho aquí ja que ara no és el moment de parlar-ne. Si voleu ampliar una mica més aquesta informació, us remeto a “El poder malèfic de les bruixes a l’Edat Mitjana” a desdelespiles.blogspot.com

(4) Els noms de Cisqueta i Maria no són els reals, els he canviat perquè no se les pugui identificar ja que tot aquest relat no és un conte, és una història real que va passar farà uns cent anys.

(4) El paraigua és un estri relativament modern que procedeix dels para-sols orientals. Va ser introduït a Europa el segle XVII. La simbologia oriental el vincula amb les forces malèfiques i benèfiques de la natura. La nostra bruixa el feia servir, com hem vist, de forma ben curiosa. És que potser l’usava per aixoplugar-se dels esperits malèfics o és que només li servia com a complement dins de la parafernàlia ritual? Amb tot, fer servir el paraigua fora de context propiciava la malastrugança.

(5) Hi ha moltes oracions que guareixen el mal donat, una d’elles és aquesta:

Mal donat, mal ignorat, 

 així quedis mort i escanyat; 

 torna-te’n a la casa d’on t’han portat; 

 rosega el cor del qui t’ha donat.

Que tot això sia tan veritat 

com Jesús en creu va ser clavat,

i com les tres persones  

de la Santíssima Trinitat.

______NOTA:____

LA MÀGIA DEL NÚMERO TRES. 

Durant tot el procés de curació de l'infant, el número 3 plana per totes bandes:

- Primer el trobem quan la "bruixa" tira tres gotes d'oli al plat d'aigua. 

- Després quan recita l'oració, qué per ser efectiva ha de recitar 3 vegades. Hi havia qui després encara resava 3 parenostres. I a més, a l'oració també hi havia 3 personatges sants, que en aquest cas són sant Martí, la Verge Maria i sant Silvestre. A vegades aquests personatges són substituïts per les 3 "persones" de la Santíssima Trinitat.

- L'altra oració que diu la dona, és quan són al toll d'aigua, i l'ha de repetir 3 vegades. Aleshores hi afegim els 3 parenostres, i les 3 creus que fa a l'aigua amb el paraigua. I no m'estranyaria que les herbes medicinals que tira al toll, també fossin de 3 plantes diferents.

Potser filariem massa prim si diguéssim que el paraigua, en aquest cas, fa d'intermediari entre la bruixa-guaridora i el nen-malalt. Per tant, ja tenim un altre 3.

I ja per acabar, cal que ens fixem en el número 9, múltiple de 3 (3 vegades 3), que són els 9 dies que dura la novena, o sigui el temps necessari per curar el nadó.