divendres, 20 d’octubre del 2017

L’INCERT ORIGEN DEL TOPÒNIM LES PILES



En moltes ocasions m’han preguntat, com a espilenc que sóc, d’on ve o pot venir el nom de LES PILES i jo els he hagut de respondre que la cosa no estava gaire clara, que potser venia d’unes piles de pedres que hi havia, o d’unes piques d’aigua…o de…ves a saber què. En definitiva, em fa tot l’efecte que els interlocutors no marxaven gaire convençuts de les meves explicacions.. En aquest escrit hem aplegat fins a vuit propostes diferents sobre l’origen del nostre topònim, esperem que us serveixin per aclarir una mica més aquest tema.

Degut principalment a la polisèmia del nom, els filòlegs s’han decantat per diverses opcions, la qual cosa no ha ajudat gaire a aclarir la procedència del nom.
Entrem doncs en matèria.

Les Piles és el plural de Pila, i aquest nom té diversos significats, els tres més probables que podríem escollir com per ser l’origen del nostre topònim, serien el de pila, que significa pilar, pilastra o columna.
L’altra accepció de Pila, fa referència a una pica gran i profunda de pedra o d’un altre material de forma còncava usada per a contenir aigua per rentar, abeurar els animals, etc. Fem esment aquí que a cada temple parroquial, hi ha la pica o pila baptismal, on s’administra el sagrament del baptisme. A l’Edat Mitjana en un primer moment el baptisme era per submersió, i aleshores la pila havia de ser prou gran com perquè s’hi pogués banyar un adult.
Pila, també vol dir apilament de coses ordenadament i en vertical, o dit d’una altra manera, munt de coses ordenades en capes superposades. (aquesta definició podria referir-se a una pila de pedres amuntegades, o a ruïnes d’alguna antiga construcció que conservés algunes parets en peu; al cap i a la fi un mur és això, un munt de pedres ordenades i superposades en vertical).
La majoria de filòlegs s’han decidit per alguna d’aquestes tres accepcions, però d’això ja en parlarem una mica més endavant.
El primer cop que es fa al·lusió a les Piles documentalment parlant, és a la Carta de Població de Conesa de l’any 1043, on en un llindar del terme conesí figura l’afrontació de “ipsas Pilas”
Molt aviat trobem el  topònim escrit de diverses formes: de Pilis, Piles, Peles, Spillis (1), (gardiam de ) Piles, Cespiles, Ses Piles, Cespilis, Sespiles, Zespiles, Les Piles. Així mateix, el primer cognom del lloc (o dels primers), fou Piles, escrit de diverses formes.
Tornem ara a reprendre el fil sobre l’origen etimològic de les Piles, lamentant-nos de seguida de l’oblit que alguns grans filòlegs catalans van fer del nostre topònim. Es tracta dels creadors del Diccionari català-valencià-balear, d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, i de Joan Coromines autor del Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana i de l’Onomàsticon Cataloniae. A aquests senyors  els va passar per alt el nom del nostre poble, i no van relacionar els diferents significats de pila amb les Piles. A més, Coromines diu que pila, referint-se a pila=pilar i pila=pica d’aigua, començà a usar-se al segle XV, quan ja hem vist més amunt, que les Piles té un origen molt més antic.

D’ON VE EL NOM DE LES PILES ?

A partir d’ara desgranarem les diverses hipòtesis sobre l’origen etimològic de les Piles, i les numerarem de forma arbitrària.

1-Potser la opinió més generalitzada d’alguns investigadors, és que les Piles estava situada en un lloc fronterer, i que marcava uns límits territorials mitjançant unes piles o fites de pedra que es podien veure des de lluny. Amb el temps, però aquestes piles foren destruïdes i/o aprofitades en alguna nova edificació.
Però què és el que marcaven aquestes fites!.(2). Des que l’home del Neolític s’assentà en el territori, començà a senyalitzar el seu entorn. Marcà els llocs  sagrat o d’enterrament amb fites, menhirs  o esteles  funeràries, i escollia precisament el límit amb la tribu veïna per fer-ho, doncs així els esperits dels difunts protegirien l’indret.

Mitjançant aquestes piles, fites (3), o menhirs que es situaven en llocs enlairats on es poguessin fitar (veure) des de la llunyania, es limitaven els llocs on la tribu tenia dret a caçar, pasturar, aprofitar la llenya o recollir els fruits silvestres. Dins d’aquest terme senyalitzat es conreaven els camps de cereals i llegums, i a la vora del riu s’hi feien les hortalisses. Aquests mollons, doncs marcaven els drets, i la  propietat tribal.
Una altra manera de termenar un territori, era  mitjançant els antics camins o carrerades, que també eren fitades, col·locant de tant en tant unes pedres altes a banda i banda del camí. (cal esmentar aquí, que els termes o parròquies de les Piles i Biure eren limitats en la seva major part per l’antic camí ral o carrerada).
Altre formes de dividir un terme, era fixant els límits a les serres o carenes de les muntanyes, d’aquesta manera manava “l’antigó” o aiguavessant. A vegades la partió era reforçada per un marge de pedra que resseguia el carener.
I encara cal que parlem dels rius, rases i barrancs com a punts de frontera o terme. ( com a exemple, posarem la Rasa del Terme, que divideix el terme de Guimons del de les Piles).

2-En temps dels romans, els camins que ja existien en època ibera, s’arranjaren i s’hi col·locaren els mil·liaris que eren unes columnes que podien ser cilíndriques, ovals o paral·lelepípedes que es posaven a les vores de les calçades romanes cada mil “passus” (pas doble romà), que representaven 1480 metres. Generalment eren de granit i podien tenir una alçada d’entre 2 i 4 metres i un diàmetre de 50 a 80 cm. El mil·liari es situava al damunt d’una base cúbica o quadrada. I ara em pregunto, no podria ser que pel camí ral que passava per les Piles, desprès de diversos segles, encara es conservessin els mil·liaris de l’època romana?. Si fos així, potser aquests pilars haguessin pogut donar nom al nostre poble?. Qui ho sap?. Basant-nos en aquesta mateixa teoria, podria ser que Santa Coloma vingués de columna, fent al·lusió a un mil·liari força alt que hi hauria en aquest lloc, i que marcaria un encreuament de camins romans. (des de molt antic, a Santa Coloma de Queralt hi confluïen diversos camins, que amb el temps esdevingueren camins rals, com el de Montblanc, Igualada, Vilafranca del Penedès, Cervera i Calaf; així mateix aquesta vila era punt de trobada o de pas de diversos camins ramaders, que unien diferents indrets situats a la costa mediterrània amb l’interior de Catalunya i de la Península Ibèrica).

3-Una altra teoria: A la part més alta del poble, on actualment hi ha el castell, el poble iber construí una petita fortalesa emmurallada. Des d’aquesta talaia protegida es dominaria i controlaria la zona i el camí que passava a la vora. Amb el pas del temps, aquesta construcció s’abandonà o s’arrasà, quedant solament unes piles de pedra que destacaven des de lluny. Aquestes antigues restes donarien nom a les Piles.

4-Diuen que els romans construïren un pont a la rasa de les Piles, però que una forta rovinada se l’emportà, deixant solament els pilars que el sostenien. Aquests pilars van donar el nom al poble.

5-Més propostes. Pels volts de l’any 1000, la zona de les Piles estava afectada d’una intensa activitat repobladora, doncs els boscos s’arrabassaven i es creaven nous camps de conreu. Aquí i allà, prop de les Piles i del camí es veien multitud de piles de formiguers i carboneres fumejants, que van servir per batejar les Piles.
Fins aquí ens hem basat amb la pila = pilar, ara parlarem de la  pila = pica d’aigua.

6-Hi ha qui diu que en temps antics a les Piles hi hauria unes piques d’aigua que s’alimentaven de l’aigua d’una font. Servirien per al consum d’aigua de boca i per abeurar els animals. Algú també a comentat que aquestes piques podrien ser piscines, tot i que sembla molt improbable i també força exagerat.

7-També s’ha comentat que el nom de les Piles vindria de “pilum”, o sigui pèl, i que potser tindria relació amb alguna activitat de tractament i adob de les pells d’animals. (si em permeteu la redundància, aquesta teoria sembla un pèl arriscada).

8-I ja per acabar les hipòtesis sobre l’origen de les Piles us direm que aquest nom és d’origen àrab, i que vol dir “riu de pas”, perquè el nostre riu que és afluent del Gaià, feia de frontera entre les terres cristianes i l’al-Andalus. Dit d’una altra manera, pel nostre poble hi passava una franja imaginària que en deien la Marca Hispànica.

9-LES PILES podria venir del verb ESPIAR, que segons el diccionari vol dir "observar cautelosament i d'amagat algú..."
En aquest cas compartiria l'origen etimològic amb ESPILLS al municipi de Tremp, al Pallars Jussà, situat a 1.077 metres d'alt.
ESPIELLS al municipi de Sant Sadurní d'Anoia, a l'Alt Penedès, amb una alçada de 205 metres.
ESPITLLES al municipi de Santa Margarida i els Monjos, també a l'Alt Penedès, a una alçada de 225 metres.
El trobem nomenat amb diferents grafies: Espiells, Spinles, Spinlis, Spinllis, Spinulis, Espitlles, Espilles, Espilias, Despitlles, Espill.
El castell de LES PILES està situat a uns 676 metres d'alçada, i al primer quart del segle XX, era més alt, doncs aleshores van escapçar la torre per fer l'aiguavessant de la teulada. En definitiva doncs, tots aquests castells estaven situats en llocs fronterers i s'utilitzaven per ESPIAR i controlar l'enemic.



Josep Ballabriga Clarasó
http://desdelespiles.blogspot.com.es/


(1) Aquesta grafia Spills, Spillis, Spiles, Despills, sovint fa referència als castells dels pobles d’Espills i/o d’Espiells. Així trobem Espills, Despills, Spilles, Spiles, Spillis que alguns historiadors han confós amb el nostre topònim.

(2) Mossèn Joan Segura i Valls explica que “en temps antics tindria unes piles de pedres que devien servir com a fites, sigui per separar un terme veí, sigui per marcar els límits de la Hispània mora”.
Les Piles entre l’any 1000 i 1050,devia ser el límit territorial del comtat d’Osona pel sud-oest.
I si reculem molt més en el temps i ens situem abans de l’arribada dels romans, les Piles era una zona frontera entre les tribus iberes dels ilergets i els cossetans. I ara caldria preguntar-se si aquests límits estaven senyalitzats d’alguna forma.

(3) Fita ve de l’antic adjectiu “fit”, que vol dir clavat, fix. Per plantar una fita antigament feien un ritual especial que consistia en sacrificar un infant, o un jove, noi o noia, per tal de sacralitzar el lloc. La víctima primer era immolada damunt la pedra a manera d’ara i desprès era dipositada en els fons del clot i tot seguit, al damunt s’hi fixava la pedra o terme. Se suposava que l’esperit del difunt habitaria la pedra i protegiria l’entorn, fecundaria els camps i faria fèrtils les dones. És per això que a un nen menut se li deia fitó. La fita en qüestió era encarada en una determinada direcció i al seu voltant s’hi posaven les filloles que la fixaven; dues d’aquestes pedres eren planes, i es posaven una a cada costat, n’hi deien els testimonis. Aquests testimonis representaven els testicles de la fita que possiblement representava un fal·lus. (Caldria recordar aquí que les paraules testimoni, testificar i altres  derivats, venen de testicle. Els romans quan juraven s’agafaven els testicles amb la mà dreta i juraven “pels testicles”.
Una manera molt fàcil de senyalitzar un territori era escollint un gran arbre com a punt de referència que estès situat en el lloc adequat, generalment s’escollia un punt elevat que fes d’aiguavessant o trencaaigües. Aquest arbre fiter faria de límit territorial i seria intocable mentre visqués, i també ho seria un cop mort, donat que continuava marcant el territori.
Fins ara ens hem imaginat que alhora de plantar les fites-estela o les fites-territorials s’usava més que res la pedra, i potser era així, doncs era un material que es podia conservar in situ durant mil·lennis, sense sofrir gaires canvis. Però la fusta també fou molt usada per termenar el territori, s’usaren grans estaques o pals segurament de roure o alzina, fustes prou resistents com per aguantar molts anys les inclemències del temps.

Nota: En aquest escrit hem al.ludit en diverses ocasions a la Marca Hispànica, i ara potser és el moment d’aprofundir una mica sobre aquest concepte històric: Marca és un terme que ve del germànic i significà en un principi “frontera” o “territori fronterer”. Delimitava el territori politico-militar de l’Imperi Carolingi, i estava situat al sud dels Pirineus. Al sud d’aquesta zona imprecisa començava el domini musulmà de l’Àndalus. Aquesta terra de ningú, consistia en una franja molt irregular que tenia una longitud aproximada d’uns dos-cents quilòmetres, i una amplada variable que anava dels cinquanta als cent quilòmetres. Podriem descriure aquesta franja mòbil, com d’elàstica doncs tant podia avançar cap al sud com recular cap el nord, a vegades s’estirava per una banda i s’encongia per l’altra, doncs tot depenia de les circunstàncies político-militars del moment. En vista de les característiques d’aquesta zona canviant, no creiem de cap manera que aquesta “marca” estes senyalitzada. Es necessitaren tres-cents cinquanta anys en conquerir el territori que va de Barcelona (ocupada pels francs l’any 801) fins Ciurana, guanyada el 1153. A la zona de l’Alt Gaià alguns topònims ens parlaven d’aquesta marca o frontera. Santa Coloma de Queralt s’havia dit Santa Coloma de Çamarca, perquè estava als límits amb Espanya. “In finibus Hispanie”. A les Piles hi havia hagut una guàrdia “gardiam de Piles” (un possible punt de vigilància i control de l’avançament sarraí). També tenim dues Rocamores, la Rocamora d’Argençola i la Rocamora de Sant Magí, que devien ser dos castells que afrontaven amb el domini moro, o que estaven sota el seu poder. Hi ha dos castells amb el mateix nom, que estaven situats tan sols uns 4 km de distància. Eren el lloc de Turlanda, prop de Conesa i el poble de Segura vora Savallà del Comtat. Turlanda antigament fou anomenada Segura “quod  ab antiquis temporibus vocabatur Segura”, però l’any 1178 se li canvià el nom. Aquest topònim expressa seguretat, sigui perquè aquests llocs ja estaven fortificats davant l’enemic, sigui perquè el perill sarraí ja havia passat. I ja per acabar, a les afrontacions del castell de Turlanda, s’esmenta el puig de Malaguait al terme de Biure...”ab oriente in termino de Benviure et in podio de Malaguait, a meridie in termino de Cugul sicuti incipit a podio ipso de Malaguait et descendit per ipsam serram recta linea usque ad portellam miianam de Rocafort...” (Liber Feudorum Maior, I, pàg. 287). Al puig de Malaguait, doncs hi devia haver una guaita per vigilar i controlar l’enemic; imaginem-nos ara una gran quantitat de sarrains disposats a atacar el territori cristià, això sí que era un “mal aguait”.

2 comentaris:

  1. Molt interessant i molt bon article. moltes gràcies Josep

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies a tots als que us ha interessat l'article, i m'ho heu fet saber per diferents mitjans.
    Voldria aprofitar l'ocasió per fer-vos arribar una nova proposta sobre l'origen d'aquest topònim.
    LES PILES podria venir del verb ESPIAR, que segons el diccionari vol dir "observar cautelosament i d'amagat algú..."
    En aquest cas compartiria l'origen etimològic amb ESPILLS al municipi de Tremp, al Pallars Jussà, situat a 1.077 metres d'alt.
    ESPIELLS al municipi de Sant Sadurní d'Anoia, a l'Alt Penedès, amb una alçada de 205 metres.
    ESPITLLES al municipi de Santa Margarida i els Monjos, també a l'Alt Penedès, a una alçada de 225 metres.
    El trobem nomenat amb diferents grafies: Espiells, Spinles, Spinlis, Spinllis, Spinulis, Espitlles, Espilles, Espilias, Despitlles, Espill.
    El castell de LES PILES està situat a uns 676 metres d'alçada, i al primer quart del segle XX, era més alt, doncs aleshores van escapçar la torre per fer l'aiguavessant de la teulada. En definitiva doncs, tots aquests castells estaven situats en llocs fronterers i s'utilitzaven per ESPIAR i controlar l'enemic.

    Josep Ballabriga Clarasó

    ResponElimina