Guimons és, dels pobles del voltant de Sta. Coloma,
un dels que té una vista més maca: una gran extensió de trossos al davant, el
castell de Queralt al fons, i més a prop la silueta de sant Miquel. I com tots
els altres pobles de la zona, és en un petit turó on sobresurt l’església, i
segueixen les cases arrecerades al vessant sud, i semblen amuntegades unes
damunt les altres.
I darrere de cada casa, una història. D’històries
n’hi ha moltes, perquè cada u de nosaltres porta la seva. Però no totes queden
registrades, la majoria passen i al cap d’un temps ja ningú en sap res. Però
n'hi ha que encara es poden recuperar perquè sempre hi ha qui no les ha oblidat
i les pot explicar. La Paquita té bons records de Guimons, el poble on va
néixer i on va viure-hi uns anys abans que la família es traslladés a Sta.
Coloma. La seva mare, però, no n’era de Guimons, era de Barcelona, del barri
del poble Sec. Allà hi van arribar perquè el seu avi, el pare de la seva mare
que era de la Cerdanya, concretament del poble d’Oncés, va baixar a principis
de segle cap a la ciutat, juntament amb altres germans. Com que quan vivien a
les terres pirinenques havien tractat amb bestiar, un cop a Barcelona, van
obrir unes vaqueries en diferents barris. Muntat el negoci de les vaques i de la
llet, el seu avi es va casar i van tenir quatre filles. Quan va néixer
l'última, la mare va quedar molt malalta i no podia alimentar la seva filla. La
nena haguera mort, si no haguessin trobat una dida que se n'hagués fet càrrec.
I la dida la van trobar a Guimons. Un parent, o un amic, els va informar que
una noia que ell coneixia, que era de Guimons, havia tingut un nen i que potser
acceptaria fer de dida i alimentar a la nena juntament amb el seu propi fill. I
així va ser com la mare de la Paquita, acabada de néixer, va ser portada a
Guimons. Allà hi creixia sana i forta, al costat del seu germà de llet. Aviat
la seva mare es va posar bona i van poder anar-la a buscar per portar-la cap a
Barcelona. La relació entre la família de Barcelona i la de Guimons no es va
interrompre mai, es van anar escrivint, poc o molt.
Al cap d’uns anys, quan la nena ja era una noia, la
que li havia fet de dida va demanar de veure-la perquè en tenia moltes ganes. I
d’aquesta manera, la nena, ara noia, va anar a Guimons, i allà, va conèixer al
Josep, un noi del poble. Quan el Josep va anar a Barcelona per fer el Servei
Militar, va tornar a veure aquella noia que havia anat a Guimons a veure la
seva dida. Més endavant es van casar i van tenir la Paquita i també un noi. No
havia de ser fàcil per una noia de Barcelona viure en un petit poblet com
Guimons, haver de cuidar-se dels animals que tenien a casa, anar a rentar la
roba al safareig, relacionar-se només amb els quatre veïns del poble, suportar
un clima tan dur… La seva filla recorda que li agradava d’anar molt arreglada i
que sempre anava amb talons, fins i tot pels carrerons polsegosos i costeruts
de Guimons. Està clar que, tan aviat com va poder, va marxar cap a Sta. Coloma.
La dida li va salvar la vida, i va ser també gràcies a ella que va acabar
venint a aquestes terres a viure-hi. De dides, ja fa molts anys que no n’hi ha.
Però anys enrera, gràcies a elles, es van salvar moltes vides. Molts nens i
nenes que al néixer se’ls moria la mare o bé aquesta no tenia llet, si sobrevivien,
era gràcies a les dides, a qui se’ls pagava a canvi d’alimentar-los amb la
mateixa llet amb què alimentaven als seus propis fills. El fill propi i
l’altre, rebien el nom de germans de llet, una expressió ja totalment
anacrònica avui dia.
La Paquita explica també que en temps de la guerra,
el seu pare, que era molt jove, es va amagar a una cova que hi havia prop de
Guimons, la cova del Teixó. En algun moment en aquesta cova s’hi devia haver
resguardat un d’aquests animals, i per això li va quedar aquest nom. Ella no
sap on és aquesta cova, i li agradaria saber-ho. Potser queda algú que en té
encara memòria. Quan vas parlant amb un i amb altre del temps de la guerra, et
vas assabentant que van ser molts els que es van amagar en aquells anys, les raons
podien ser moltes, per motius religiosos, per motius polítics, per por, per
ganes de viure… I gràcies a què es van amagar, van sobreviure.
Els costeruts carrerons de Guimons, s’escombraven
per tal que quedessin ben nets els dies de festa. I a Guimons n’hi havia moltes
de festes. La més important i la que durava més dies era la Festa Major, quan
moltes cases quedaven plenes de parents i amics que hi venien a passar la
festa. Tenia lloc el tercer diumenge del mes de maig, per la Mare de Déu del
Roser. En aquests últims anys s’ha tornat a recuperar, i així es tornen a
reunir tots els que hi viuen i els que hi havien viscut o en son els
descendents. La imatge de la mare de Déu va ser amagada a Sta. Coloma en temps
de la Guerra, però després ja no es va retornar. La que hi ha ara es va fer
posteriorment. També es feia festa el 6 d’agost, per Sant Salvador. A
l’octubre, es feia la processó del Sagrat Cor, es portava la imatge i els
carrers s’ornamentaven amb boix i sabines del bosc. Aquest dia era quan els nens
i les nenes de Guimons feien la Comunió. I el 20 de gener, per Sant Sebastià,
celebraven l’anomenada Festa Major petita.
A Guimons, a finals dels anys cinquanta, encara
estaven totes les cases habitades.
.jpg)
