LA LUDOTECA DE LES PILES

A poc més d’una setmana vista de la cloenda de la ludoteca de les Piles, ens reunim amb Esther Viña Rico per parlar de la ludoteca. L'Esther treballa com a ajudant de cuina a la casa de colònies Mon Serè de la mateixa localitat durant la temporada de colònies i fora de la temporada de treball dinamitza voluntàriament la ludoteca a la Sala Polivalent.

L’Esther és una apassionada de la canalla i afirma que als nens els hi agrada que estiguin per ells, que els hi expliquin coses, que els facin jugar. I que explicar-los-hi un conte, fer-los-hi fer una activitat o qualsevol altra interacció amb ells sempre li aporta alguna cosa, ja sigui un somriure o qualsevol altra cosa, i que això la fa sentir molt feliç.

Des de ben joveneta ha estat involucrada en iniciatives vàries relacionades amb la canalla. L’Esther està convençuda que s’està perdent el joc entre nens i també el joc entre els nens i els adults. Defensora de la idea que és més fàcil que es portin millor molts nens junts que no pas els teus propis fills a casa, pel fet de què quants més nens _ igual que a l’escola_ hi ha més la idea que es tenen que portar bé, L’Esther es la impulsora de la ludoteca de les Piles

La idea de la ludoteca

A l’estiu els nens i nenes de les Piles juguen pràcticament sols o en petites colles o grupets. P Però a l’hivern amb el fred i les poques hores de llum, la tendència és que els nens es quedin a casa, sense interactuar amb la resta de nens i nenes del poble. I en veure la Sala Polivalent tant maca, tant nova i tant buida l’Esther va pensar que estaria bé organitzar-hi alguna cosa per la canalla.

Després, en comentar aquesta idea amb l’alcalde, el Magí Balcells, i veient que la idea li va agradar molt tant a ell com als diferents membres de l’Ajuntament, es va posar en marxa. Ella diu que al principi la idea no era ben bé la ludoteca com és ara, sinó que és una idea que s’ha anat polint al llarg d’aquests mesos.

Què és i com funciona la ludoteca?

  

A la ludoteca els nens i les nenes hi han d’anar preferiblement acompanyats dels pares o de les mares. Els més grans ja no cal, però els petits sí. Al principi no es va entendre massa bé la idea de la ludoteca i es percebia com una mena de guarderia on portar la canalla tornant de l’escola i recollir-la a l’hora de plegar.

La ludoteca en realitat pretén reunir a la canalla, però al mateix temps busca reunir els pares perquè puguin parlar entre ells, veure com els nens d’un juguen amb els dels altres, perquè els acompanyin en el seu joc o altres activitats i es puguin conèixer una mica més. S’ha d’entendre la ludoteca, diu l’Esther, com un centre cultural de nens i pares.

La ludoteca de les Piles, tal i com la concebut l’Esther, no és tan sols un espai on hi ha joguines i material i on cada nen i els seus pares fan la seva. A les Piles, com que no hi ha massa nens i veient que si funcionaven d’aquesta manera els nens no participaven tant, l’Esther condueix unes activitats i tots els nens i nenes, acompanyats dels pares i mares, hi poden participar. Així, diu, van tots més a l’hora i hi ha molta més participació.

De manera que al dilluns toca fer manualitats, el dimecres és el dia de la pintura i el divendres el dia de ball o batuka. Un dia agafen una caixa de cartró i fan una caseta, un altre dia agafen un mitjó i fan un ninot, etc. I també es fan diferents activitats segons l’època de l’any. Per la castanyada es fan coses de la castanyada i també _ a petició de la canalla_ de halloween. Per Nadal es fan coses relacionades amb el Reis, amb el Pare Noel, amb l’arbre de Nadal, coses de decoració, etc. I ara que va ser carnestoltes va tocar disfressar-se.

De totes maneres el fet de ser un grup petit de nens i nenes, diu l’Esther, són els mateixos nens qui marquen molt els ritmes i les activitats segons si estan més tranquilets o més mogudets aquell dia.

 

Qui pot anar a la ludoteca?

L’Esther assenyala que a la ludoteca hi poden anar nens i nenes de totes les edats, i que segons les edats es pot fer unes o altres activitats, però que aquest any a la ludoteca hi ha anat bàsicament nens entre tres i vuit anys.

Carnestoltes 2014 a la ludoteca de les Piles.

Comenta que la canalla més gran _que no caldria que els acompanyessin els pares_ no ha participat de la ludoteca. Ella creu que això ha estat, en gran part, perquè aquests han agafat _equivocadament_ la idea que la ludoteca funciona més com una guarderia per als nens petits. I aquesta idea fa que els costi més venir.

Alguna vegada que venen les nenes més grans l’Esther els hi fa que elles mateixes dirigeixin una activitat o que l’ensenyin als més petits, fent-les així més partícips de tot el que es fa i sense tractar-les com a nenes petites.

Tot a punt pel carnestoltes 2014!

L’Esther comenta que perquè els més grans participessin de la ludoteca la gràcia seria que ells també es pugessin trobar còmodes a la ludoteca i tinguessin  jocs i activitats més apropiades per ells. Potser de cara a una propera temporada, assenyala, caldrà tenir en compte aquests nens i proporcionar-los els jocs i l’espai més adequat a les seves necessitats.

Horaris de la ludoteca?

Els horaris i dies d’obertura de la ludoteca han variat des dels seus inicis fins ara. Com ens explica l’Esther, en un principi es va plantejar com una activitat a fer cada dia de la setmana. Llavors ella va veure que els nens no venien pas cada dia. També es va donar compte que a alguns pares se’ls hi feia pesat que la ludoteca estigués oberta sempre. Finalment, doncs, la ludoteca és oberta els dilluns, els dimecres i els divendres.

A més a més, al principi els nens anaven molt aviat a la ludoteca. Només baixar de l’autocar, ja anaven a la ludoteca i ja volien fer coses. Ara hi ha uns horaris perquè els nens quan arribin d’escola tinguin temps d’anar a berenar a casa i després ja poden anar a la ludoteca. L’horari és de 2/4 de 6 de la tarda a 2/4 de 8 del vespre. L’Esther  entén que amb dues horetes de ludoteca n’hi ha suficient. Amb aquest temps ja s’ha aconseguit la idea de jugar i fer activitats de manera conjunta i un horari més ampli de ludoteca als mateixos nens se’ls hi faria pesat.

I per últim, l’Esther va organitzar la ludoteca de manera que es sabés que es faria cada dia. Així dilluns tocaria pintura, el dimecres les manualitats i el divendres ball o batuka. El ball és una activitat que va començar a fer més tard, però afirma que aquesta agrada molt a tothom i que és l’activitat més participativa. 

Final de temporada de la ludoteca de les Piles

Ja des dels seus inicis l’Esther va plantejar que la ludoteca tindria lloc durant l’hivern que ella no treballava a la casa de colònies i tenia temps per dinamitzar-la. A mitjan de març l’Esther torna a treballar i ja no es podrà fer càrrec de la ludoteca.

A més, com comenta ella, ara ja estem en una època ja s’hi veu fins més tard i que els nens ja volen anar al carrer o al parc a jugar. D’ara en endavant als nens ja no els hi vindrà de gust estar tancats a la ludoteca.

La idea era que la ludoteca funcionés durant la temporada d’hivern i certament ha funcionat molt bé.

El proper divendres 14 de març hi haurà una cloenda i acomiadament de la ludoteca per aquesta temporada tot esperant que l’any vinent es pugui repetir la iniciativa.

Moltes gràcies Esther per aquesta magnífica feina!

EL MISSATGE D'ARECIBO

Aquest any 2014 es compleixen 40 anys en què un equip de radioastrònoms americans van desenvolupar un missatge que enviaren al cúmul globular M13, de la constel·lació d'Hèrcules, amb l’ajuda del gran radiotelescopi d'Arecibo, ubicat Puerto Rico.

El missatge consistia a 1679 bits d’informació, substancialment "0" i "1". 1679 és divisible per si mateix, per 1, i pels primers 23 i 73. Transposant-lo en una matriu de 73 files per 23 columnes, s'obté una missatge visual que conté una gran quantitat d'informació per a un potencial receptor, per saber qui som.

El missatge comença amb la representació dels nombres escrits de l’1 al deu en mode binari  (" 0" i "1") de dreta a esquerra. Segueixen els nombres atòmics dels elements químics més comuns en la química de la vida: hidrogen, carboni, nitrogen, oxigen i fòsfor. Aquests nombres els segueixen les fórmules químiques que representen els 12 aminoàcids en els que es basa la biologia humana.

Al centre del missatge, hi ha una figura que representa l’estilitzada doble hèlix de l'ADN amb el centre, la xifra 4.000.000 en forma binària, representant el nombre de parells de nucleòtids en cada un dels nostres cromosomes.

Més avall, una figura humana està envoltada a l'esquerra pel nombre 4.000.000.000, que representa el nombre de persones que vivien sobre la Terra quan es va enviar el missatge i, a la dreta de la figura, la xifra 14 que representa la grandària mitjana d'un ésser humà, expressada en unitats de longitud de l'ona utilitzada per a la transmissió del missatge. El nombre 14 multiplicat per 12,6cm (la longitud d'ona del senyal de ràdio que porta el missatge) dóna la alçada mitjana d'1 m 76cm.

Just sota de la figura humana, la Terra es troba en representació del sistema solar, on la grandària relativa del Sol i dels planetes (de dreta a esquerra) està representada per la longitud i el gruix del trets dibuixats.

El missatge acaba amb una il·lustració del radiotelescopi d'Arecibo que es va utilitzar per enviar el missatge, i que proporciona orientació sobre el nostre nivell de desenvolupament de la tecnologia del moment. El diàmetre del ràdiotelescopi (300 m) també s'expressa en unitats de la longitud d'ona del senyal utilitzat per a transmetre el missatge.

El cúmul globular M13, on va ser enviat a el missatge, és un grup de diversos centenars de milers d'estrelles situades a 21.000 anys llum de la Terra. Això vol dir que viatjant a la velocitat de la llum, el missatge passarà 21.000 anys, en la distància que ens separa. Si alguna vegada el missatge és rebut, descodificat i comprès i si una civilització d’extraterrestres desitja respondre’ns, caldran uns altres 21.000 anys abans de què la resposta ens arribi!

Pels seus dissenyadors, l'objectiu de l'operació no era establir un diàleg entre civilitzacions, més aviat volia demostrar la factibilitat d'enviar un missatge xifrat a les estrelles, amb la finalitat de convèncer als donants dels fons que finançaven el projecte SETI (Recerca d'Intel·ligència Extraterrestre). Aquest projecte consisteix en apuntar cap al cel potents ràdiotelescopis amb la finalitat d’intentar captar un senyal de ràdio extraterrestre. Aquest projecte, que porta funcionant des del anys seixanta, encara no ha detectat cap senyal intel·ligent des de l'espai. Però la recerca continua.

Per saber-ne més:

http://www.seti.org/
http://astrobiology.arc.nasa.gov/

Si el tema t’ha interessat et proposo un joc, de fet és un exercici pels alumnes de secundària. T’hi apuntes?

Descodifica un missatge extraterrestre !

Els radioastrònoms de la Universitat de Montreal han rebut recentment un senyal de les estrelles amb l’ajuda d’un ràdiotelescopi de l'Observatori federal de radioastrofísica de Penticton, a la Colúmbia Britànica. Aquests investigadors creuen que aquest és un missatge binari enviat per una civilització extraterrestre.

Aquests són els continguts d'aquest missatge:

0 0 1 1 1 0 0 0 1 0 0 0 1 0 0 1 0 1 0 1 0 0 1 0 0 0 1 0 0 0 1 1 1 0 0

•Quants "0" hi ha en aquest missatge ? __________
•Quants "1" hi ha en aquest  missatge? __________

•Quantes bits d'informació té el missatge?______
(Un bit d'informació és un "0" o "1")

•Quins són els dos nombres primers (excepte 1) que es poden dividir el nombre de bits d'informació en el missatge? ______

Per entendre el missatge, els astrònoms proposen posar els "0" i "1"
en una quadrícula on el nombre de files i columnes corresponguin als dos nombres primers que has descobert abans. Tu has de marcar (pintar) les caselles que corresponen a un "1" i deixar buits els espais que corresponguin a un " 0".

Avís: cal omplir les caixes a partir de la cantonada superior esquerra de la quadrícula, i continuar a la dreta fins al final de la línia. Després tornes a la part esquerra de la línia següent.

Ajuda:

 

Bona sort!

Eduard Garcia-Luengo

eduardg@lasalle.url.edu

GANES DE LA SEGONA EDICIÓ DEL DANSEU FESTIVAL les Piles 2014

Després de l'esplèndida primera edició del Danseu Festival organitzat per D-crean Dansa que va tenir lloc a les Piles del 25 d’agost al 5 de setembre de 2013 i després d'haver produït aquest excel·lent vídeo que recull l'essència del danseu, esperem amb moltes ganes conèixer les dates del Danseu Festival 2014!

Mentrestant, gaudiu del que va ser el Danseu Festival 2013!

JORDI CASTELLS CADENS A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

L’aparell de ràdio que he portat per l’exposició era del meu pare. Jo el vaig descobrir ara farà tres o quatre anys, aquí a la casa de les Piles. Jo no hi entenc massa, però crec que aquesta ràdio deu ser dels anys vuitanta. S’hauria de mirar, però.

Tampoc sé quan va costar, ni on es trobava situada a la llar, ja que jo l’he descobert recentment. Només sé que era del meu pare i que suposo que per no llançar-la la va portar aquí a les Piles.   

Jo vaig començar a escoltar la ràdio deu fer uns set o vuit anys a arrel del futbol. Escoltava les retransmissions d’en Puyal i a partir d’aquí em vaig començar a aficionar a la ràdio. Actualment escolto també programes d’actualitat, ràdio musical, però sobretot programes d’esports.

Les emissores que bàsicament escolto actualment són RAC1 i també, però amb menys freqüència, Catalunya Ràdio. També escolto música a Ràdio Flaixbac, a Flaix Fm, etc. Escolto programes de tot tipus, depèn del moment.

No tinc el record d’escoltar la ràdio en família perquè, clar, quan jo era petit la televisió ja estava molt implantada. Tan sols recordo escoltar la ràdio quan anava amb el meu pare en cotxe cap a l’escola. I a casa potser l’escoltaven els meus pares alguna vegada, però no recordo d’escoltar-la en família. Sí que potser el meu avi, aquí a les Piles, l’escoltava més. Però en tot cas ho recordo així com un acompanyament de fons, no escoltant tots junts la ràdio.

Trobeu més informació de l'exposició "la nostra ràdio" AQUÍ! 

LA PAQUITA, UNA HISTÒRIA DE GUIMONS

Guimons és, dels pobles del voltant de Sta. Coloma, un dels que té una vista més maca: una gran extensió de trossos al davant, el castell de Queralt al fons, i més a prop la silueta de sant Miquel. I com tots els altres pobles de la zona, és en un petit turó on sobresurt l’església, i segueixen les cases arrecerades al vessant sud, i semblen amuntegades unes damunt les altres.

I darrere de cada casa, una història. D’històries n’hi ha moltes, perquè cada u de nosaltres porta la seva. Però no totes queden registrades, la majoria passen i al cap d’un temps ja ningú en sap res. Però n'hi ha que encara es poden recuperar perquè sempre hi ha qui no les ha oblidat i les pot explicar. La Paquita té bons records de Guimons, el poble on va néixer i on va viure-hi uns anys abans que la família es traslladés a Sta. Coloma. La seva mare, però, no n’era de Guimons, era de Barcelona, del barri del poble Sec. Allà hi van arribar perquè el seu avi, el pare de la seva mare que era de la Cerdanya, concretament del poble d’Oncés, va baixar a principis de segle cap a la ciutat, juntament amb altres germans. Com que quan vivien a les terres pirinenques havien tractat amb bestiar, un cop a Barcelona, van obrir unes vaqueries en diferents barris. Muntat el negoci de les vaques i de la llet, el seu avi es va casar i van tenir quatre filles. Quan va néixer l'última, la mare va quedar molt malalta i no podia alimentar la seva filla. La nena haguera mort, si no haguessin trobat una dida que se n'hagués fet càrrec. I la dida la van trobar a Guimons. Un parent, o un amic, els va informar que una noia que ell coneixia, que era de Guimons, havia tingut un nen i que potser acceptaria fer de dida i alimentar a la nena juntament amb el seu propi fill. I així va ser com la mare de la Paquita, acabada de néixer, va ser portada a Guimons. Allà hi creixia sana i forta, al costat del seu germà de llet. Aviat la seva mare es va posar bona i van poder anar-la a buscar per portar-la cap a Barcelona. La relació entre la família de Barcelona i la de Guimons no es va interrompre mai, es van anar escrivint, poc o molt.

Al cap d’uns anys, quan la nena ja era una noia, la que li havia fet de dida va demanar de veure-la perquè en tenia moltes ganes. I d’aquesta manera, la nena, ara noia, va anar a Guimons, i allà, va conèixer al Josep, un noi del poble. Quan el Josep va anar a Barcelona per fer el Servei Militar, va tornar a veure aquella noia que havia anat a Guimons a veure la seva dida. Més endavant es van casar i van tenir la Paquita i també un noi. No havia de ser fàcil per una noia de Barcelona viure en un petit poblet com Guimons, haver de cuidar-se dels animals que tenien a casa, anar a rentar la roba al safareig, relacionar-se només amb els quatre veïns del poble, suportar un clima tan dur… La seva filla recorda que li agradava d’anar molt arreglada i que sempre anava amb talons, fins i tot pels carrerons polsegosos i costeruts de Guimons. Està clar que, tan aviat com va poder, va marxar cap a Sta. Coloma. La dida li va salvar la vida, i va ser també gràcies a ella que va acabar venint a aquestes terres a viure-hi. De dides, ja fa molts anys que no n’hi ha. Però anys enrera, gràcies a elles, es van salvar moltes vides. Molts nens i nenes que al néixer se’ls moria la mare o bé aquesta no tenia llet, si sobrevivien, era gràcies a les dides, a qui se’ls pagava a canvi d’alimentar-los amb la mateixa llet amb què alimentaven als seus propis fills. El fill propi i l’altre, rebien el nom de germans de llet, una expressió ja totalment anacrònica avui dia.

La Paquita explica també que en temps de la guerra, el seu pare, que era molt jove, es va amagar a una cova que hi havia prop de Guimons, la cova del Teixó. En algun moment en aquesta cova s’hi devia haver resguardat un d’aquests animals, i per això li va quedar aquest nom. Ella no sap on és aquesta cova, i li agradaria saber-ho. Potser queda algú que en té encara memòria. Quan vas parlant amb un i amb altre del temps de la guerra, et vas assabentant que van ser molts els que es van amagar en aquells anys, les raons podien ser moltes, per motius religiosos, per motius polítics, per por, per ganes de viure… I gràcies a què es van amagar, van sobreviure.

Els costeruts carrerons de Guimons, s’escombraven per tal que quedessin ben nets els dies de festa. I a Guimons n’hi havia moltes de festes. La més important i la que durava més dies era la Festa Major, quan moltes cases quedaven plenes de parents i amics que hi venien a passar la festa. Tenia lloc el tercer diumenge del mes de maig, per la Mare de Déu del Roser. En aquests últims anys s’ha tornat a recuperar, i així es tornen a reunir tots els que hi viuen i els que hi havien viscut o en son els descendents. La imatge de la mare de Déu va ser amagada a Sta. Coloma en temps de la Guerra, però després ja no es va retornar. La que hi ha ara es va fer posteriorment. També es feia festa el 6 d’agost, per Sant Salvador. A l’octubre, es feia la processó del Sagrat Cor, es portava la imatge i els carrers s’ornamentaven amb boix i sabines del bosc. Aquest dia era quan els nens i les nenes de Guimons feien la Comunió. I el 20 de gener, per Sant Sebastià, celebraven l’anomenada Festa Major petita.

A Guimons, a finals dels anys cinquanta, encara estaven totes les cases habitades.

Montse Rumbau

Publicació del 18/09/2013 a Tribus de la Segarra

TORTELL DE REIS

Ara que ja s'han acabat les festes i que sembla que tothom ja faci bondat després de tants tiberis i tant menjar dolços la Montse Montalà Balcells ens fa arribar la recepta d’un deliciós tortell de reis! Sembla un despropòsit, però així tenim gairebé un any per practicar amb la recepta que pot esdevenir un element clau i de tradició dels reis de casa vostra!

El tortell de reis té origen pagà en l’Imperi Romà. En la festivitat d’hivern en honor al Rei Saturn es repartia tortell entre els ciutadans desfavorits i aquell qui li tocava la fava esdevenia rei per un dia. Aquest tortell s’ha convertit en el dolç típic del dia de reis a Catalunya, encara que a occitània es pot menjar durant tot el gener. Gairebé no ha variat la presentació d’aquest al llarg del temps, però sí que ha anat variant el fet que qui troba la fava ja no és el rei, sinó que és qui li toca pagar el tortell. Qui li toca la figura del rei, per altra banda, esdevé el rei de la festa i és coronat.

La Montse ens explica que la seva recepta del tortell té molta història, que fa uns quants anys, més o menys vuit o deu _ diu ella _, va començar a fer provatures fent el tortell de reis acompanyada d'un llibre de cuina _ la seva debilitat _. Ens indica que la recepta era bastant complicada i que li va costar molt d'arribar a bon port.

Però el tortell de reis de la Montse es va convertir en una tradició a cal Taverner i cada any des d’aleshores hi ha hagut un tortell de la Montse al sopar de la nit de Reis. A vegades potser no ha estat massa comestible i altres més. Tot i així la cosa ha millorat bastant amb els anys i ara ja queda força bo.

La Montse explica que sobretot no ens desanimem si el tortell no queda bé a la primera, ja que ella abans no li va sortir bé ho va intentar almenys cinquanta vegades!

Ingredients:

• 6 cullerades de mantega
• 6 cullerades petites de sucre
• ratlladura de taronja i de llimona
• 2 ous
• un raig de conyac
• 1 vas de llet
• 500 gr. de farina
• un pessic de sal
• llevat de pa
• 1 figureta de porcellana (opcional)
• 1 fava (opcional)
• cabell d’àngel, xocolata o massapà (pel farcit)
• fruita confitada o sucre fi (per decorar)

Preparació:

1. En un bol, posar la llet i el llevat i desfer-lo. Afegir-hi una mica de farina fins que quedi una massa ni massa espessa ni massa clara. Deixar que la massa reposi en un lloc càlid duran uns 15 minuts.
2. En un altre bol barrejar la mantega, el sucre, i la ratlladura de llimona i taronja. Reservar la massa.
3. Una vegada ha reposat la massa, afegir els ous, el conyac, la barreja de mantega (amb el sucre...) i la resta de la farina. Remenar de nou fins que quedi una massa enganxosa. Amb la ma treballar la massa fins obtenir una massa bastant llisa i elàstica.
4. En aquest punt, cobrir la massa amb paper film transparent enfarinat i deixar-la pujar fins que dobli el seu volum.
5. Enfarinar el taulell i treballar la massa durant 2 o 3 minuts. Extendre la massa fen un rectangle que tingui uns 66 x 13 cm. Posar la figureta, la fava i el farciment (cabell d’àngel, xocolata, o massapà) tot enrotllant la massa en forma de braç de gitano. Ajuntar les dues puntes i posar-les a la llauna del forn. Aleshores tornar a cobrir la massa amb paper transparent untat d'oli i deixar-la reposar durant 1 hora aproximadament.
6. Mentrestant escalfar el forn a uns 180 graus.
7. Damunt del tortell s’hi pot posar fruita confitada i després pintar-lo amb ou batut. Si no us agrada la fruita confitada també és pot espolvorar amb una mica de sucre i d’ou batut.
8.  Fornejar entre 30 i 35 minuts.

 TRUC _ diu la Montse_! Si voleu que quedi el tortell tou de damunt, quan el traieu del forn poseu-li damunt un drap de cotó en calent, mentre es refredi.

Bon profit!




Petita seqüència d'imatges de la creació del tortell de reis. 
Fotografies: Ariadna Hernández Montalà.

Mans a l'obra!

Barrejant ingredients.

Treballant la massa

Amassant.

La massa ja llesta per fer el tortell.

Farcint el tortell 1.

Farcint el tortell 2.

Roscant el tortell.

A punt per posar al forn!

PROVES METEOROLÒGIQUES POPULARS

Remenant per la gran xarxa (la World Wide Web) hem pogut trobar més informació de diferents proves populars per saber quina serà la meteorologia de l'any. Pel que em vist hi ha molta gent del territori català,que fa ús d'aquestes proves i, de ben segur, aquí al municipi de les Piles també hi haurà pagesos i gent gran que les practiquen a fi de saber com es distribuïran les pluges al llarg de l'any.

 

En Pauet de Sta Pau fent la prova de la ceba.

La prova de la ceba es fa per Cap d’Any. Cal agafar una ceba i partir-la per la meitat. La part blanca de la ceba es considera l’hivern, és a dir, comprèn els mesos de gener a juny, de manera que del cor de la ceba enfora s’aniran situant el clofolls, essent gener el més petit i juny el més gros; el sector rogenc de la ceba es considera l’estiu i, per tant, abasta els mesos restants, de juliol a desembre. El procediment de col·locació dels clofolls de ceba és el mateix però ara a la inversa. El pas següent és posar una cullereta de sal (de mida de cafè) a cada clofoll. Tot seguit, es deixa la preparació una nit a la intempèrie i l’endemà al matí es fa la lectura dels resultats. Aquesta interpretació és pluviomètrica. Per tant, els clofolls només indiquen si els mesos de l’any vinent seran més o menys plujosos.

L’altra és la prova de Santa Llúcia. En aquest cas, el mètode que s’utilitza és diferent. Cal fixar-se en el temps que fa cada dia des de Santa Llúcia (13 de desembre) fins el 25 de desembre, dia de Nadal. La feina és doncs observar l’estat del cel. Tot plegat suma dotze dies, que representen els dotze mesos de l’any. El dia 13 es compta com a gener, el 14 febrer i així successivament fins el 25, desembre i darrer mes de l’any. Però això no és tot. Per Sant Esteve, 26 de desembre, es fa el mateix procediment però a la inversa. Aquesta segona part s’estén de Sant Esteve fins el dia de Reis, 6 de gener. Aleshores, una vegada anotat el temps per a cada dia-mes (tindrem 24 dades), es compara el temps dels dos mateixos mesos i es fa la mitjana. Si un abril ha sortit plujós (perquè aquell dia va ploure) i un altre assolellat (perquè aquell dia va fer sol), s’anota que l’abril no serà ni molt ni poc plujós.
 
Ara per ara, sembla que ja fem tard per posar en pràctica aquestes proves meteorològiques populars i que ens haurem d'esperar al desembre de 2014 per la prova de Santa Llúcia, o bé al cap d'any 2014 per fer la prova de la ceba. 

 

Informació complementària:  

http://www.elcami.cat/camipedia/santa-pau/josep-%E2%80%9Cpauet%E2%80%9D-meteoroleg-aficionat-santa-pau

AJUDA'NS A DESPERTAR LA NAU ESPACIAL ROSETTA!

Penses que és dur aixecar-te al matí quan sona el despertador? Imagina el dur que seria espertar-te a uns 673 milions de Km de la calor del Sol, i sense café!. Segur que necessitaries una mica d'ajuda.

“Rosetta” va ser llançada a l’espai l'any 2004 i des de llavors ja ha completat cinc voltes al Sol, utilitzant la gravetat de la Terra i de Mart per impulsar-se cap a la destinació final: el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. La sonda entrà en estat d'hivernació per travessar el tram més fred i solitari del viatge que el va acostar a l'òrbita de Júpiter.

“Rosetta” arribarà al seu objectiu a l'agost de 2014. Tres mesos més tard, el mòdul d'aterratge de la missió - Philae - es posarà sobre la superfície del cometa per a estudiar-ne l’evolució, viatjant junts cap al Sol.

Ja és l'hora que Rosetta es desperti i comenci a preparar-se per aquesta emocionant aventura científica. El despertador intern del satèl·lit està programat per a les 10:00 GMT (11.00 hora local) del dia 20 de gener de 2014. Unes hores més tard, quan la sonda entri en calor, es restabliran les comunicacions amb la Terra.

L'Agència Espacial Europea (ESA) ens convida a celebrar aquest moment tan important de la missió, compartint un video en el què apareguis cridant " “Wake up Rosetta!” (“desperta Rosetta“, en anglès). Pots compartir el teu vídeo en la pàgina de l'esdeveniment a Facebook: -Rosetta and Philae at comet-

Deixa anar la teva Imaginació, pots aparèixer amb els teus amics, familiars, companys de treball, membres del teu equip, associació o club social, o fins i tot organitzar uns flash mob per generar algun video inolvidable.

Els usuaris de Facebook podran triar els seus vídeos preferits, i els més populars guanyaran fantàstics premis. Si vols participar en el concurs fes-li una ullada a la pàgina de Facebook.

L'Agència Espacial Europea (ESA) ens convida també a participar en la campanya " Desperta Rosetta ! " A Twitter , seguint @ ESA_Rosetta i cridant # WakeUpRosetta de forma virtual. Pots utilitzar aquesta etiqueta en qualsevol moment, però ens animen a fer-la el popular del dia, 20 de gener de entre les 10:00 GMT i les 17:30 GMT, durant l’esdesveniment de despertar Rosetta i que es retransmetrà en directe des del ESOC.




Quan els controladors de la misió hagin establert el contacte amb Rosetta, el compte de Twitter @ ESA_Rosetta cobrarà vida, convertint-se en la millor font per a rebre la primera confirmació de què la sonda està desperta i a punt d’afrontar el darrer tram del seu èpic viatge.

http://www.esa.int/Our_Activities/Space_Science/Rosetta

http://blogs.esa.int/rosetta/

https://www.facebook.com/RosettaMission

https://twitter.com/expersat

Eduard Garcia-Luengo

GUIMONS, UN POBLE EN TRANSFORMACIÓ

No fa gaires anys que Guimons ha retornat a la vida després d’un munt d’anys del més absolut abandonament, malgrat que una o dues famílies no hagin marxat mai.

La Rosa va néixer a Guimons al 1919 i va viure-hi fins al 1948, quan va marxar a Sta. Coloma per casar-se amb un pagès. Quan ja era àvia, va anar un dia a Guimons, feia molts anys que no hi havia anat, i es va trobar un poble silenciós. La casa on havia viscut tenia una immensa esquerda a la façana, el carrer que ella tantes vegades havia escombrat i que pujava costerut cap a dalt l’església es trobava ple d’esbarzers que impedien el pas, i el cementiri on hi reposaven els seus pares mostrava els mateixos símptomes d’abandonament que el poble. Amb les llàgrimes als ulls, va dir que no hi tornaria mai més.

El Pep, el germà gran de la Rosa, que va néixer el 25 de desembre a la nit del 1915, als 93 anys recordava perfectament tot el seu passat i la vida a Guimons. Cal Pau, on vivien, era una de les cases més antigues del poble, sota mateix de l’església. Ara ja no existeix, com les que hi havien al seu costat; les van acabar d’ensorrar i amb les pedres n’han construït de noves.

A cal Pau hi havia viscut la família de cal Joan Xic que, com que no tenien fills, van vendre la casa i les terres al Pau Jové de les Piles, que no hi va viure mai. Ell ho va arrendar, a principis de segle, al Jaume Marimón, el pare del Pep, la Rosa i dos nois més, el Lluís i el Ramon, perquè hi visqués com a masover i portés les terres. El Jaume Marimón venia de Pontils, encara que els seus pares eren fills de Pontons, i als 8 anys va anar a treballar a una masia del Codony, a ca l’Estopa, que es trobava prop del camí que anava a la Casablanca. Ja fa anys que de la masia no en queda cap rastre. El camí era una carrerada on hi passaven els ramats que anaven del Pirineu al Baix Camp, i viceversa. El Jaume, un cop a Guimons, es va casar amb una cosina seva, la Rosalia Puig, que venia de Forès.

Les cases més importants del poble eren cal Vallbona (era la més gran) i cal Gassol, on ara hi ha una casa rural. També hi havia cal Pau i ca la Serafina, que vivien a cal Vallbona i n’eren els masovers; ca la Núria, cal Roc, ca l’Abelló, cal Cisco, ca la Magina, ca l’Anita, ca la Paula, cal Mosso, ca la Mercè, cal Castells, ca l’Agustina, ca l’Antònia, cal Salvador i la Rectoria. Hi havia també el Casinet, on s’hi va fer ball fins a mitjans dels anys cinquanta; hi va viure una germana del rector i ara s’ha convertit en dues cases. Més als afores del poble hi havia la Torre, que era ca l’Atzet, i les cases de cal Masoveret. Darrere l’església hi havia l’hort del rector, on segurament hi havia hagut l’antic cementiri. Tot el poble es troba damunt d’una pedrera.

Els cognoms dels veïns eren: Abelló, Ferrer, Gassol, Marimón, Massip, Sabaté, Salvador, Sendra, Vallbona…

El Pep recorda quan va arribar la llum al poble; ell tenia 6 o 7 anys. Fins aleshores, a les cases hi tenien llums de carbur, que feia molta llum i era molt blanca. També, llums d’oli amb metxa, espelmes, candeles i teies que encenien a la cuina quan se’ls acabava l’oli o el carbur, i que feien molt de fum. A cal Vallbona i a cal Gassol tenien una instal·lació de llums de carbur. La majoria de les cases tenien cisternes; a cal Pau la van fer el 1926 aprofitant un antic amagatall que hi havia a la casa on hi havien trobat armes molt antigues. De forn n’hi havia a cal Pau, a cal Vallbona i a ca l’Abelló. Les altres cases anaven a coure el pa en aquests forns a canvi de portar una mica de llenya. Després de la guerra ja només funcionava el de cal Pau. De pou d’aigua en tenien els de cal Gassol i els de ca l’Abelló; els de cal Vallbona també, però no hi havia aigua. A totes les cases hi tenien animals, normalment hi havia un porc a cada casa. Els de cal Pau tenien tres o quatre verres i feien cria per vendre’ls. També hi havia gallines i conills que es venien a la plaça de Sta. Coloma, i una mula o un ruc pel carro. De bens en tenien els de cal Magí, cal Roc i ca l’Abelló, que ja no en van tenir després de la guerra, excepte els de cal Roc. L’avi de ca l’Abelló tractava amb bestiar, per això eren coneguts per la gent de fora amb el nom de cal Matxaté.

Per rentar, les dones anaven als safareigs o rentadors, com en diuen els de Guimons, que eren al costat d’una font als afores del poble, sortint a la dreta. Tant la font com el safareig eren comuns i estaven a tres metres de profunditat. La font era molt antiga i tenia una volta de pedra picada. Un dia, un veí ho va colgar tot, potser aprofitant els anys en què al poble no hi vivia pràcticament ningú, i la font i el safareig que havien existit, segons els veïns, des de sempre, van desaparèixer de la vista. Els veïns van protestar i la llei ha manat tornar-ho tot tal com sempre havia estat. De moment, el lloc està envoltat per unes estaques que en delimiten el perímetre, però el temps va passant i la font i el safareig continuen totalment colgats de terra.

La Rosa explicava que quan estaven a punt de segar i veien venir una tempesta, el rector feia pujar la canalla dalt del campanar i els feia resar unes oracions per espantar els núvols. El Pep recorda també que el rector tenia una campaneta que havia portat de Lourdes i que també la tocaven per espantar les tempestes i, ben sorprès, explica que moltes vegades donava resultat.

La Rosa també recordava que anaven a les Piles a l’escola, però que els nens els rebien a cops de pedra i quan els tenien a prop els explicaven històries de terror d’homes que raptaven criatures i que no tornaven a aparèixer mai més. Al final van anar a l’escola a Sta. Coloma, on sembla que van ser ben rebuts. Als nens, durant un temps, els va fer classe el rector poques hores al dia, i no els ensenyava gaire cosa, però van aprendre de números. També recordava el fred que passaven a l’hivern, tant si anaven a l’escola com si es quedaven al poble, i els penellons que els sortien als peus i a les mans. De nevades, el Pep en recordava una quan ell tenia 9 anys, o sigui, el 1924, que va deixar 80 cm de neu. Després va estar 20 anys pràcticament sense nevar i després vingueren tres hiverns seguits amb unes nevades que van deixar més d’un metre de neu. Un any, quan ell tenia uns 15 o 16 anys, el fred, al febrer, va matar una gran part de la collita i van haver de tornar a sembrar. Com que a la terra hi havia molta aigua i no hi podien entrar els animals, van haver de sembrar "a motes" o sigui  a mà, amb la plantadora, més de 20 sacs de llavor.

Quan la gent gran parla de com es vivia abans, tots coincideixen: molt de treball i molta misèria.

El Pep recordava moltes coses de la guerra, potser perquè van ser vivències molt fortes, difícils d’oblidar. Un germà hi va morir, mai han sabut on va ser enterrat. A Guimons, en una casa dels afores, s’hi van amagar 12 persones: dos capellans de Sta. Coloma, el rector de Guimons, sis veïns del poble, un de Sant Gallard i un parell de Solivella. Hi van fer alguns registres però mai els van trobar. Però de la guerra preferia no parlar-ne.

També hi ha qui recorda que anaven d’escolanets al costat del rector a fer el salpàs a les masies i cases de Figuerola i Sant Gallard. Es tirava aigua beneïda als portals de les cases per tal de quedar protegits de les tempestes i també dels mals esperits; a canvi els donaven normalment ous. Tant a Figuerola com a Sant Gallard, enterraven els morts a Guimons.

Guimons comptava amb un camp que era del comú, els beneficis que se’n treien anaven a un fons pel poble. Als anys seixanta van decidir de vendre’l.

Mossèn Segura, en la seva història de Sta. Coloma, explica que el nom de Guialmons podria venir d’un antic santuari dedicat a Nostra Senyora de la Guia, perquè estaria en el camí que guia cap a la muntanya de Sant Miquel. El nom vindria, doncs, de “Guia-als monts”. No hi ha, però, restes d’aquest antic santuari; ni en resta memòria. Del que sí queden restes és de l’antic castell o casa forta de Guimons. El que queda és un mur situat al nord-est de 10 metres de llarg i amb una alçada de 5 metres, i que és una continuació del mur de l’església. El castell, segurament de planta rectangular, estaria adossat darrere de l’església, a la part més alta del poble, i sembla que es va construir a mitjans del segle XII, la mateixa època en què es va construir l’església. El castell pertanyia a la família Timor. El 1147, Ramon de Timor va fer testament i va deixar al seu fill Ramon els castells de Pontils i el de Guimons, mentre que al seu fill Guillem li deixava el de Figuerola. Al segle XIV va passar a mans dels Boixadors. Més tard va passar al comte de Savallà, descendent dels Boixadors, que el mantingué fins a mitjans del segle XIX.

Guimons s’està transformant: hi ha els pocs que hi han viscut sempre, i també els que vénen de fora, i els de les cases rurals que han escollit Guimons per passar uns dies en un poblet envoltat de natura, potser per fugir del soroll i l’estrès de la gran ciutat. El poble comença a recuperar la vida que havia perdut, encara que a poc a poc, i ja és possible veure-hi veïns i sentir converses i els crits de la canalla mentre juguen i s’empaiten pel poble sense haver de patir pels cotxes. Una vida diferent de la que havia existit des de sempre, però, al cap i a la fi, també vida. Tot evoluciona i tot es transforma. També el petit poble de Guimons.

Montse Rumbau

Publicació del 18/09/2013 a Tribus de la Segarra