dimarts, 27 de març de 2012

60 ANYS DE CASATS DE L’ARMENGOL I LA ROSA DE CAL BARRETER


L’Armengol Cadens Puiggener i la Rosa Puiggener Balcells van nèixer al poble de les Piles. L’Armengol va néixer el 16 de febrer de 1927 i la Rosa el 13 de setembre de 1931. I vet aquí que es van casar un dissabte 9 de febrer de 1952, i fet i fet ara ja fa seixanta anys d'aquest afer.


De tota la vida
L’Armengol i la Rosa de fet es coneixen de tota la vida, des de petits. La Rosa era filla de “Cal Juanu” i tenien un corral amb moltes bèsties i cabres al davant de cal Barreter. Quan era petita la Rosa era la que tenia cura de les bèsties i cabres i sempre passava per davant de Cal Barreter. Però llavors eren molt joves i no pensaven pas acabar casats.

L’Armengol, de “Cal Barreter” va estar uns quants anys estudiant a Tarragona als germans, i quan venia aquí, tal i com diu ell, semblava un sant. Als germans de Tarragona els feien anar a combregar cada dia i tenien una disciplina molt marcada i quan arribava aquí els caps de setmana feia el mateix. La Rosa diu que es veia un noi molt quiet i tranquil, que anava sempre a missa. 

L’Armengol ressalta que de jove ell era molt atleta. Diu que arreu es deia que "allà on es posava el barreter ho guanyava tot". Havia jugat molt a futbol a Santa Coloma i alguna vegada també s’havia fet equip aquí a les Piles i també va jugar a futbol a la Llacuna. Fins i tot va entrenar uns quants dies amb l’Espanyol. La seva germana es va casar a Barcelona i va anar a Barcelona uns dies a entrenar amb l’Espanyol. A Barcelona, diu l’Armengol, va aprendre a nedar a la Barceloneta. Però de jove se li va morir el pare i va haver de tornar a les Piles a fer de pagès i a fer-se càrrec de la família. Recorda que el seu pare no li agradava que ell jugués a futbol. Quan el va portar a estudiar a Tarragona  amb el germà li va dir “si pot ser que no jugui a futbol” i el germà li va dir “doncs aquí l'obligarem a jugar”. En aquell temps, el pare de l’Armengol només pensava en que ell treballés.

Un breu festeig
La Rosa comenta que no van festejar gaire. L’Armengol havia festejat amb un altre noia, però van renyir. Llavors per la festa del Roser de Guialmons, que és a meitats de maig, van començar a anar junts i ja es van casar el febrer del següent any.

El casament
I el dia 9 de febrer de 1952 es van casar a Montserrat, un casament força atípic en aquell temps, i els va casar un rector parent, un germà de la padrina de Cal Taverner, el Canonge. El convit el van fer en un restaurant de sota Montserrat. El casament i el convit el van preparar molt entre l’Armengol i la seva germana.  
  



La passejada
De viatge de nuvis van anar una setmana a Barcelona. Es van casar amb dissabte i l’altre dissabte ja van agafar un avió cap a Mallorca. I a Mallorca hi van estar quatre dies. Per tornar van agafar l’avió cap a València, cap a Tarragona i cap aquí. Van estar un total de quinze dies de passejada.

Van ser els primers de les Piles d’anar amb avió. En aquells anys a Mallorca ja s’hi havia anat, però tothom hi anava amb vaixell. Llavors a Mallorca hi havia un camp d’aviació petit, tot era petit, el Prat era petit i d’avions no n’hi havia pas gaires.

L’Armengol recorda que anant cap a Mallorca, a l’avió li varen dir que es posés una cosa a les orelles, però no va creure gaire – com diu ell- pensant que no li havia de passar res, i quan va saltar va quedar sord com una tàpia. Va estar dos o tres dies que no hi sentia massa bé.



Unes fotografies en color
Quan van anar a Mallorca i van prendre la càmara de fotos de l’Armengol, una càmara que encara avui tenen guardada. Quan se’ls hi va acabar el carret de fotografies en van anar a comprar un altre. Van fer fotografies i ja havent tornat del viatge a l’hora de revelar les fotos els hi van dir que no podien revelar les fotos d’aquell carret, ja que era en color. Els hi van dir que mai les podrien veure però els hi van fer unes diapositives.

Aquelles diapositives les vàren mirar a casa a contrallum perquè no tenien pas projector. Poc a poc algunes d’elles s’haurien anat extraviant i perdent. Però fa poc el Josep, el seu fill, va trobar les algunes de les diapositives i les va anar a rebel·lar. El resultat va ser unes fotografies en color de fa seixanta anys. Aquest va ser un dels regals que els hi va fer a l’Armengol i la Rosa  pel seu seixantè aniversari de casats. Una bona sorpresa ja que per primer cop van veure les fotografies de la passejada a Mallorca que mai s’haurien pensat veure.



Seixanta anys a la cartera!

L’Armengol i la Rosa ens expliquen que abans quan un es casava i s’anava a fer la passejada s’havia de fer un paper conforme s’estava casat. Perquè en aquell temps si una parella anava a un hotel i no es portava aquest paper no et deixaven dormir a la mateixa habitació.

I quin detall més entranyable! L’Armengol, després de seixanta anys de casat amb la Rosa, encara porta aquell document conforme estan casats a la cartera. La Rosa, però, assenyala que aquell paper està equivocat perquè diu que estan casats el 9 de gner en comptes del 9 de febrer.  Ens ensenya el document i està prou sencer després de tant de temps a la cartera. Seixanta anys a la cartera, mai millor dit! 


Un cop casats

Un cop casats van anar a viure a "Cal Barreter", a casa de l’Armengol. El pare de l’Armengol ja s’havia mort i a casa hi havia la seva padrina, la seva mare i una germana. L’altra germana estava casada a Santa Coloma i vivia a Barcelona.

L’Armengol es va dedicar a la pagesia, una feina molt més pesada que la pagesia d’avui dia – ens indica ell-. La Rosa s’ocupava de la casa. Però quan hi havia molta feina al camp, per exemple a segar, a l’hora de batre, arrencar llegum, a garbellar,... si convenia anava a ajudar l’Armengol.

Ampliant família

Al cap de dos mesos d’estar casats la Rosa va quedar amb estat i el 7 de desembre de 1952 va néixer el seu primer fill, el Josep. Al cap de 2 anys van tenir la Rosa Maria i després la Juanita. La Rosa Maria va morir de jove, i els altres fills van tenir els seus quatre nets: en Sergi i la Raquel del Josep i l’Olga; i en Carles i la Rosa Maria de la Juanita i el Josep. Els néts s'han anat aparellant i ara fa uns quatre mesos van tenir dos besnétes: la Martina i la Lola. 

En seixanta anys la família ha anat creixent.



Després de 60 anys

Diuen que no es pensaven arribar tant lluny, que de fet no s’havien plantejat fer tants anys junts. Comenten que quan van fer 50 anys de casats el govern els va pagar un viatge. Hi van anar amb set matrimonis de Santa Coloma i un de les Piles i que d’aquesta colla quatre homes i una dona ara ja són morts.

Després d’un grapat d’anys junts l’Armengol i la Rosa estan orgullosissíms de ser molt estimats per la família. Afirmen que tots estan molt per ells. Els fills, el gendre i la jove, i els néts també. Estan molt contents de l’atenció i l’estima de la família. I, com ens diu l’Armengol, si la Rosa està bé cada diumenge venen tots a dinar aquí.


El secret?

La Rosa ens diu que estimar-se és el fet principal i que cal tenir respecte un per l’altre. I l’Armengol, mig enrient-se’n, que sempre procura donar-li la raó a la Rosa i ja està. La Rosa diu que d’alts i baixos sempre n’hi ha, però que de raons no n’han tingut gaires i que sempre s’han avingut bastant.

L’Armengol diu que ell és molt de la broma i que ella és molt seriosa, com tots els de “Cal Juanu”. La Rosa diu que ha de frenar l’Armengol que ell es desmarxa més. Sigui com sigui els seus caràcters es compensen i sembla que els hi ha funcionat, no?


La parella avui

Els dos destaquen que es troben molt bé de salut i que el fet és que estiguin lúcids, perquè quan perds el coneixement malament. La Rosa destaca la memòria de l’Armengol, l’Armengol que la seva dona és molt valenta i que té molta força de voluntat.

I com que l’Armengol encara té el carnet encara van a mercat i al metge. I ell cada tarda va a el que ell diu la vila, per referir-se a Santa Coloma, a jugar a cartes a l’Estrella. Només van d’aquí a Santa coloma, no van enlloc més, però el fet de poder conduir els permet fer una vida bastant independent.

La Rosa s’ocupa de la casa, l’Armengol cada dia va a passejar i a la tarda va a la Vila. I cada dia a la tarda, juguen a cartes fins que es fa l’hora de sopar. L’Armengol li va ensenyat un joc de cartes a la Rosa, que és un “remigio” francès molt bonic,  i que a la Rosa li va agradar molt. Temps enrere tota la família jugaven a cartes i ella no volia jugar, al final hi va jugar i en va aprendre. I ara i juguen tots dos. La Rosa diu que s’ha de contar molt i s’ha de tenir memòria i que ella no en té tanta com l’Armengol. Diu que ell tota la vida hi ha jugat i  que ella no hi havia jugat a cartes. L’Armengol se’n riu de com rumia i conta la Rosa en el joc de les cartes. Ara mateix, el dia que no hi juguen ho troben a faltar.


Sigui com sigui volem felicitar a l’Armengol i la Rosa pel seu seixantè aniversari i desitgem de tot cor que facin molts més anys junts amb el mateix sentit de l'humor i alegria que han tingut durant aquesta entrevista. Moltes gràcies Armengol i Rosa!

3 comentaris:

  1. Moltes, moltes felicitats. Una entrevista i uns entrevistats genials.

    ResponElimina
  2. Moltíssimes felicitats per aquests seixanta anys de vida i projecte en comú. Molt ben explicat i documentat. Una bona referència per a joves i grans.
    Per molts anys !!

    ResponElimina
  3. Moltes felicitats, parella !!

    Roser

    ResponElimina