LA CUINA D'ABANS (2a part)

La Montserrat Domingo, de Cal Romà de les Piles i procedent de Vilaperdius (Pontils), va ser una de les pageses que va contribuir en el llibre Joves i grans parlem del camp... i de la cuina de Marc Badal, Joan Domènech i Raquel Puente editat per Aprodisca el febrer de l'any 2010. Un llibre molt interessant i del que, des del bloc de les Piles, en volem reproduir alguns apartats referents a la cuina d'abans a les nostres contrades tal i com indica la Montserrat. 

Podeu recuperar la primera part de La cuina d'abans clicant en el següent enllaç: http://lespilesbloc.blogspot.com.es/2014/06/la-cuina-dabans-1a-part.html

Caldo i sopes

La Montserrat explica com s'aprofitava tot: "amb el caldo de bullir la col i la patata fèiem sopes, i a l'endemà, si quedava col i patata, la xafàvem i la menjàvem al matí fregida amb una mica d'arengada". I reconeix: "M'agradava més fregida que no pas bullida al vespre".

Sopes de pa. Fotografia Els Fogons de la Bordeta.

Un altre dels plats que més recorda d'aquella època era l'Escudella de pobre. A casa de la Montserrat, en comptes de caldo feien aquesta escudella. De caldo de gallina, només en feien a les festes com Nadal i per la Festa Major. I potser aquells dies també menjaven una mica de pollastre rostit, que en aquells temps ja hem vist que era considerat un producte gairebé de luxe. De dolços no en feien, només Torrades de Santa Teresa i alguna coca de sucre, perquè "no en teníem, de forn, tothom tenia foc a terra".

Escudella de pobre

Es trinxava la verdura pel caldo ben trinxada i es posava a coure amb l'os del tocino i, de vegades, s'hi afegia una mica de botifarra negra.

En aquell temps s'aprofitava tot i , per exemple, la cendra es feia servir per rentar la roba: primer s'ha de bullir la cendra i, en aquella aigua, es posa a estovar la roba. Fins i tot es feia servir per cuinar. Una prova d'aquesta economia domèstica són les receptes que segueixen a continuació.

Cigrons amb cendra. Es posen a estovar els cigrons amb cendra. Per això es deixen en una cassola tapats amb un drap i, a sobre, s'hi posa la cendra i es cobreixen amb aigua. L'endemà es renten els cigrons (s'han de rentar bé perquè, si no, tenen una mica de gust de cendra) i es couen amb aigua de pluja (amb la de l'aixeta queden durs).

Suc de mongetes blanques

L'aigua de coure les mongetes es barreja amb pa sec tallat ben primet i s'hi tira un raget d'oli.

Omplir el rebost

Quan no hi havia neveres que conservessin els aliments, les conserves eren encara més importants que no pas avui, quan sobretot les fem servir per estalviar temps a la cuina. Aleshores, però, servien per omplir el rebost i eren una manera de ser autosuficients i d'aprofitar el màxim el que donava la terra per si després la collita no era prou bona o per quan no era l'època dels tomàquets, per exemple. "Ara és diferent, si no tens una cosa la vas a comprar i ja està", compara la Montserrat.

A casa en feien "sobretot de tomàquet i, si tenies una mica de fruita, feies melmelades per tenir-ne per tot l'any".

També els últims pegrots de la temporada i la coliflor es posaven en vinagre i després s'afegien a les amanides".

Pa sec

El Servicio Nacional del Trigo (SNT), que es va crear el 1937, controlava l'abastiment del pa a la població i s'encarregava de la producció i distribució del blat. El SNT, als anys 40, es va convertir en l'únic comprador i venedor autoritzat de les collites de cerals i va passar a anomenar-se Servei Nacional de Cereals (SNC). Aquesta institució comprava el blat a preus molt baixos, així que, després de la guerra, molts pagesos van substituir el correu de cereals per d'altres i van destinar la seva terra a diferents cultius per tal d'aconseguir la major autosuficiència i garantir la seva alimentació. Això explicaria el fet que, com relata la Montserrat, al temps de la guerra feien pa, fins i tot "per donar a la gent que estaven amagats", però després van deixar de fer-ne i el compraven per tota la setmana. Tot i que d'aquesta manera, quan passaven uns dies, ja era bastant sec. Però com recorda molt bé la Montserrat: "com més sec era menys se'n menjava i això era el que es pretenia, que no se'n mengés gaire" per no haver-ne de comprar.

En aquella època de la guerra, eren molt apreciades les guixes _una lleguminosa_ i, tot i que "deien que es menjaven la calç dels ossos, venien a buscar-les fins i tot els de Barcelona en bicicleta. Com que no hi havia res, era un menjar molt apreciat".

Gramola.

Els diumenge, festa

Nadal era una festa per fer en família, en canvi la Festa Major "es feia perquè vingués molta gent. Llogàvem una cuinera i tothom gastava més del que era normal. Era el moment de posar-se de festa, estrenàvem roba...", explica la Montserrat i continua recordant com tothom col·laborava: "els músics se'ls repartien per les cases a dinar i a dormir".

La resta de l'any, l'únic dia de "festa" era el diumenge: "ens posàvem de diumenge i, en sortir de l'església, es reunia tot el poble i aprofitàvem per fer la xerrada". A la gent jove, "ens feien anar a missa per després deixar-nos anar de festa", ja que els diumenges a la tarda feien el ball amb la gramola" i més que res hi anava el jovent, els matrimonis no hi anaven tant com ara".