TEMPS DE VEREMA A LES PILES

El mes d’octubre era un mes especialment carregat de taleia (1) per als pagesos de fa ja bastants anys. Per santa Teresa ja es començava a sembrar, tal com diu la dita: Per santa Teresa, blat estesa; per sant Lluc, bla (2) o eixut. També es “vermava” i, a més, calia collir el safrà. Si el temps acompanyava, tot s’anava fent a bon ritme, però si arribaven les pluges, la cosa ja es complicava.

La Vinya a les Piles

En aquesta ocasió només parlarem una mica de la vinya que s’havia conreat a les Piles i del vi que s’hi el·laborava. De retruc, també parlarem d’alguns dels pobles de la comarca.

Vitis vinífera sylvestris. Vinya primitiva, raïm silvestre.

Sembla ser que el conreu de la vinya a la Penínsul·la Ibèrica i, per tant, a la Conca de Barberà ja ve del temps de la colonització fenícia, al s. VIII a. C., que va escampar la vinya per la costa occidental de la Mediterrània. Després van arribar els grecs, veritables mestres de la cultura del vi, que la van transmetre als romans i aquests ho van fer als pobles ibers (3). Més endavant, van arribar les invasions bàrbares, però el conreu de la vinya continuà. Durant el període d’ocupació musulmana, la viticultura es seguí desenvolupant a la Catalunya Nova de la mà d’aquest poble, fins millorar-ne el conreu. Malgrat que alguns historiadors ens diuen que, durant el període sarraí, gran part dels ceps bo hi van desaparèixer de la Conca ja que els preceptes alcorànics prohibeixen el consum d’alcohol als seus seguidors, no sembla pas que el conreu de la vinya en sortís afectat (4). Amb la reconquesta totes les vinyes que havien estat delsmusulmans van ser donades als cristians pel comte Ramon Berenguer IV. Aquests nous catalans propietaris de vinya, de seguida, van intensificar i expandir el conreu de la vinya per tota la Catalunya Nova. D’entre aquests nous propietaris, en destaquen l’Orde religiós del Cister i els Ordes militars dels Templers i dels Hospitalers, que van donar un nou impuls al conreu vinícola i van ajudar a escampar-lo per les seves propietats. Aquí potser cal recordar que per a tots els monestirs cistercencs, i també per a cada parroquia, l’obtenció del vi els era imprescindible per celebrar el sacrifici de la Santa Missa i, de fet, caldria remuntar-nos als primers temps del cristianisme per trobar l’origen d’aquest ritual.

Raïm de vinya actual, grans grossos.

Bé, després d’aquesta ràpida pinzellada històrica, situem-nos ara a les Piles on el conreu de la vinya ja es documenta a mig segle XIII, tot i que hem de dir que aquest cultiu no va ser mai gaire estès. El comte de Savallà cobrava el delme del raïm doncs tenia un cup del delme (5) a l’aire lliure, situat al peu de la placeta el Castell, on s’hi encabien les parts del raïm que cada pagès, que conreava vinya, havia de pagar al comte com a senyor del lloc. El comte era qui autoritzava i fixava la data del començament de la verema i qui enviava el seu delmer per recollir les parts estipulades de raïm. I també era el comte, és clar, qui exercia la justícia senyorial al terme espilenc. En un llibre de cort de les Piles de l’any 1607 (6) hi ha diferents disposicions sobre la vinya. Veiem-les:

Estava totalment prohibit que qualsevol persona armada o no, independentment del seu grau o estament, entrés a la vinya d’altri. Si una persona en qüestió era enganxada in fraganti en un vinyar que no era el seu i, a més, anava armada, tenia la presó assegurada. Altres disposicions anaven adreçades als propietaris de gossos, que el temps de la maduració dels raïms es veien obligats a tenir-los fermats a casa, per evitar que anessin a les vinyes. Els que tenien ramats havien de tenir-los allunyats dels mallols (7). Com a conseqüència de l’alçada (uns 676 m.), el raïm costa de madurar i hi havia anyades que s’havia de collir una mica verós, la qual cosa afectava la qualitat del vi. És per aquest motiu que moltes vinyes es plantaven en llocs arrecerats i ben assolellats per així facilitar la maduració del raïm.

En el cadastre de 1716, el conreu de la vinya era minoritari, només ocupava 6,25 jornals. En canvi, els cereals, amb més de cent jornals, representava el 94 % del total conreat.

L’any 1876 de les 734 ha que hi havia de conreu al municipi, 76 ha eren plantades de vinya. El 1884 ja havien augmentat a 122 les ha, de ben segur que aquesta extensió de vinya va ser la més gran que va tenir el municipi espilenc al llarg de la seva història.

Vinya de la Conca de Barberà.

Aquesta expansió de la vinya, que es produí no solament a les Piles sinó a tota la Conca de Barberà, va ser causada per la plaga de la fil·loxera que, procedent de França, es va anar extenent per tot Catalunya. En no produir vi els francesos, el preu del vi es disparà i els pagesos conquencs van agafar la fal·lera de plantar vinya aprofitant els elevats preus del vi i confiant que mentrestant es trobaria alguna solució a aquella plaga. Però això no va passar fins més endavant. Mentre la plaga avançava “a trot de diable” fins que l’any 1893 s’anà extenent per tota la comarca i la vinya es va anar morint sense remei fins desaparèixer (8).

Després es va trobar la solució a aquesta plaga; calia plantar de nou les vinyes amb un peu nou que era resistent a la fil·loxera i que s’havia d’importar d’Amèrica i d’aquí que li va quedar el nom d’americà. Passada la malura de la fil·loxera, a les Piles es tornà a plantar poca o molta vinya, fins que cap als anys seixanta i setanta la vinya pràcticament va desaparèixer. Actualment aquest conreu és testimonial, només trobem algunes parres o uns quants ceps aquí i allà.

Testimonis de la cultura vitivinícola a les Piles

La parra de Cal Prous. Fotografia Anna Vert.

Al poble de les Piles tenim un testimoni més que centenari amb la parra de cal Prous doncs, tal i com podem comprovar, va resistir tossudament l’embat de la fil·loxera i el pas del temps. Si travesseu les Piles pel carrer Major (antic camí ral), haureu de passar pel seu dessota. Esperem que moltes generacions d’espilencs la puquin seguir contemplant.

Cup de Cal Biel.

Hi ha d’altres vells testimonis del conreu de la vinya al municipi, només cal que donem un cop d’ull a la toponímia. Així trobem noms de partides que s’anomenen la Vinyeta,  la Vinyota, la Vinyassa, les Vinyoles, la Vinya l’Horta, la Maiola de l’Hort, les Maioles (un mallol, és una vinya jove), la Parrota, etc. També hi havia el Camí de Vinyoles, que anava fins a la Vinya el Castell (potser l’última vinya que s’arrencà a les Piles). De fet, aquest camí encara existeix, però ara té un altre nom, ara es diu el Camí de Turlanda, i travessava la carretera de Montblanc i anava fins a la partida Vinyoles, per un camí de bast, que voreja una renglera “d’aumatllers”. A més, si donéssim un vol pel terme, encara trobaríem molts trossos o parades que encara reben el nom de “la Vinya”, quan ja fa molts anys que aquest conreu ha desaparegut.

Cairons cup Cal Biel.

Més testimonis de la cultura vinícola a les Piles els tenim en els nombrosos cups que hi ha o hi havia a tots els pobles del municipi. Jo n’agafaré exemple en el cup de casa, cal Biel, on s’hi encabí vi fins, aproximadament, l’any 1956 (9). Cal Biel va rebre aquest nom dels antics propietaris de la casa, que era la família Domenjó de Santa Coloma de Queralt. Durant diverses generacions, a l’hereu d’aquesta família se li posava el nom de Gabriel i d’aquí li va pervenir el nom. Aquesta casa es va construir l’últim quart del segle XVIII i va ser sempre habitada per masovers. A la part central de l’edificació, i tocant a la casa veïna, s’hi construí el cup (10). Aquest cup, en construir-lo, el van enclotar al terra, vigilant, però, que no hi arribessin les aigües subterrànies en cas de revinguda, per això el pou de la casa, que és molt a prop d’aquest cup, està comunicat amb una cambra subterrània, que capta l’aigua sobrant i actua alhora de dipòsit i de sobreixidor. A aquest dipòsit regulador també hi arriben les aigües del pou veí de cal Prous i, quan és ple, desaigua a través d’una “abulló” (albelló), que conduïa fins al Torrentet.

He insistit en explicar el tema de l’aigua i el pou perquè vull fer notar que la grandària i l’alçada del cup van determinar i condicionar l’estructura de tota la casa.

L’elaboració del vi

Il·lustració Joan Ballabriga

Al temps de la verema molta canalla volia ajudar a “piar” (xafar) el raïm al sostre del cup (nosaltres d’aquest espai en dèiem “la tina el cup”), els nois i les noies xafaven el raïm amb els peus descalços (antigament les noies no la podien fer aquesta labor, doncs era de mala estruguesa, deien que trencaven el most i que el vi sortiria sense gust o, fins i tot, que el tornarien agre). El resultat d’aixafar la verema, això és tota la barrusca, el most i la brisa, anava a parar al cup, on s’hi tirava, a través d’una trapa que hi havia al trebol del cup, i, a més, també s’hi tirava guix i sal (11) ja que ajudaven a clarificar i purificar el most. Tot seguit, ja es podia tapar ben tapat i començava el procés de la bullida o primera fermentació.

Al cap d’uns vuit o deu dies ja es podia trasbalsar el vi, però hi havia pagesos que esperaven fins a tres setmanes o, fins i tot, de dos a quatre mesos.

Quan la fermentació ja havia acabat, es trascolava el vi a través de la gran aixeta que hi havia al fons del cup. D’aquest lloc en dèiem el “caneller”. Se’n deia trascolar perquè quan es treia el vi del cup cap a les portadores i d’aquestes cap a les bótes del celler, el vi es colava. Quan el vi ja s’havia trascolat del tot, calia entrar dins el cup per treure-hi la brisa, però a l’hora de fer-ho calia anar amb molt de compte doncs amb el procés de fermentació es produïa gas carbònic, que era un gas molt traïdor, ja que en ser més pesant que l’aire s’acumalava al fons del cup i podia asfixiar qualsevol desprevingut. Abans de baixar al cup, doncs, s’airejava tant com es podia i, per assegurar-se que no hi hagués cap perill, es baixava lligat d’un cordill o filferro un llum d’oli o una espelma encesos fins al fons del mateix, si la flama no s’apagava volia dir que ja s’hi podia baixar amb tota tranquilitat (12).

Raïm moscatell

Seguidament, es treia la brisa i es portava a una premsa pública que hi havia a l’ajuntament (al Castell n’hi havia una altra, de prensa, per a ús particular). Al vi que es treia d’aquesta segona premsada (la primera, com hem vist, s’efectuava amb els peus) en deien vi de brisa, o vi de cup, i era de poca qualitat. Hi havia qui el barrejava amb l’altre vi, o bé el feia servir per fer vinagre; si n’hi havia prou quantitat, es venia per fer-ne aiguardent. Aleshores, arribava el moment de trasbalsar el vi al celler. Les bótes i el vaixell ja s’havien posat a punt, s’hi havien cremat lluquets de sofre o sofrins i també s’havien manxat per treure’n el màxim d’aire del seu interior, només calia esperar que el vi sofrís una segona fermentació. Durant uns quinze dies, i durant el procés fermentatiu, es formava una capa de bromera a la part superior del líquid, mentre s’anava desprenent gas carbònic i el nivell del vi anava minvant. Llavors, com que les bótes havien d’estar sempre plenes, calia anar-les reomplint constantment afegint-hi més vi. Des de primers de novembre i més aviat pels vols de sant Martí (11 de novembre), ja es podia provar el vi novell, ja ho diu la dita “Per Sant Martí, enceta la bóta del vi” o “Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi”… Hi havia pagesos que, cap el mes de gener, feien una segona trascolació i d’altres encara en feien una altra més endavant. Mestrestant, el vi s’anava clarificant i s’enretiraven tots els pòsits i impureses que l’enterbolien. Aquest sistema d’envelliment del vi en bótes és el més adeqüat per obtenir un vi de qualitat doncs, a través dels porus de la fusta, s’intercanvia oxigen de fora cap a dins, aconseguint així suavitzar els tanins que donarien aspror al vi i aportant-li a més gustos i aromes que l’alcohol extreu de la fusta. De tot aquest procés de vinificació n’era clau la manipulació i el procediment enològic emprat, fins al punt que s’havia arribat a dir que: “del millor raïm pot sortir un mal vi i d’un raïm deficient, un vi correcte”.

Herba pansera (Artemisia campestres subsp.
glutinosa)

A casa teníem un vaixell, que era una gran bóta que s’havia construït al mateix celler; era tan gran que hi podia entrar una persona a dins per netejar-lo, periòdicament, d’una crosta que es feia a les seves parets, que en deien tartrà. S’hi entrava a través d’una portella que hi havia al capdamunt i amb una mena d’aixol es rascava tot l’interior; aquesta operació s’havia de fer, almenys, cada quatre anys. A més del vaixell, també teníem diverses bótes, força més petites, i en un racó la boteta del vinagre. La vinya de  casa la teníem a la partida de la Bartra, nosaltres d’aquest tros en dèiem la Vinya i la gent de les Piles la Vinya el Biel. La majoria de ceps eren macabeus i pansers, que eren raïms blancs, però també en teníem de negres com l’ull de llebre i els moros. Encara hi havia uns quants ceps de moscatell. D’aquest raïm panser en guardaven una bona quantitat per penjar doncs era molt dolç i de gra esclarissat i es conserva molt temps fins convertir-se en panses (13). Hi havia pagesos que tenien altres varietats de raïm com eren el xarel·lo i la parellada que feien raïms blancs; d'entre els negres, també feien el sumoll o saumoll i el garrut.

El codonyat de most de raïm o “mostillo”

Quan es deixà de conrear la vinya a les Piles es va perdre el costum de fer codonyat. Però no us penseu que parlo de fer codonyat de codonya, no, era un codonyat fet amb el most del raïm. Veiem ara com preparàvem aquesta mena de codonyat, que hi ha llocs que anomenen “mostillo”. A casa, cada any feien sis calderades de most (el suficient com perquè els hi durés tot l’any), que feien bullir barrejat amb farina i trocets de poma (14). Seguidament, es deixava refredar i es posava al sol en platets el temps que calgués fins assecar-se. Un cop sec tenia la consistència del codonyat. Es conserva perfectament tot l’any. Aquest postre el fèien la majoria de cases del poble que tenien vinya, segurament que cada família hi posava el seu toc personal. Si algú està interessat en fer codonyat, tot seguit us explico la recepta amb detall. Apunteu, doncs:

Agafeu 1 litre de most de raïm.

Poseu-lo al foc i feu-lo bullir fins que redueixi a la meitat (compteu uns 30 minuts).

Deixeu-ho refredar una mica.

Ho tornem a posar al foc i hi afegim de 50 a 250 g de farina (aquesta farina l’haurem deixat amb una mica de most fred). Si no voleu trobar bullerocs (15), millor que ho passeu per  un colador.

En tirar la farina, també hi afegim els trocets de poma tallats ben menuts (escolliu una poma que no porti massa aigua, en tot cas, va bé assecar-la al sol perquè perdi el màxim d’aigua).

Tota aquesta barreja feu-la bullir aproximadament uns 20 minuts més.

Deixeu-ho refredar i poseu-ho en platets a assecar.

Consells:

Si voleu que el codonyat us quedi ben consistent, poseu-hi més farina i/o tingueu-ho més estona al foc.

Hi ha qui la farina la torra una miqueta. Podeu provar de substituir la farina de blat per farina d’ametlles o d’avellanes, de blat de moro o d’arròs, o posar-hi trocets de qualsevol fruit sec (pinyons, ametlles, nous o avellanes), tot esmicotat; i/o qualsevol tipus de fruita o raspadures de peles de taronja o llimona. Potser una mica de canyella o matafaluga.

Josep Ballabriga Clarasó

(1) Taleia és una paraula que, actualmente, la tenim una mica arraconada, és gairebé sinònim de feina, però d’una feina amb una activitat obligada i perseverant.

(2) Bla. Aquesta paraula no es fa servir gaire, és com dir tou o flonjo.El significat de la dita és evident, vol dir que per santa Teresa (15 d’octubre) ja és temps de començar a sembrar i per sant Lluc (18 d’octubre) t’hi has de posar com sigui, tant si la terra és tova, com si és eixuta.

(3) L’inici del conreu de la vinya a la Penínsul·la Ibèrica encara és molt discutit ja que la Vitis vinifera sylvestris (el raïm silvestre) és una parra autòctona i hi ha historiadors que creuen que el seu raïm ja era recol·lectat i consumit, com a fruit, pels pobles peninsul·lars, almenys ja des del Paleolític. Amb tot, però, no sembla pas que aquesta varietat de vinya sigui gaire apta per fer-ne vi i ni tan sols per consumir-la doncs té un gust desagradable i fa uns raïms força petits amb uns grans també molt petits i esclarissats (generalment fan uns 6 mm, encara que els més grossos poden arribar als 1,1 cm). Aquests granets d’un color negre-blavós tenen un producció de most molt baixa, a l’entorn d’un 17 % en relació amb el seu pes i, a més, tenen un gust agre. Però com que s’han trobat llavors d’aquesta varietat de ceps en assentaments neolítics, s’ha especulat sobre l’ús que se’n feia d’aquests fruits i alguns arqueòlegs han suggerit que potser es podrien haver afegit a les argiles en el procés de fer la cerámica i actuar com a element desfloculant (els tanins que contenen la pell i les llavors del raïm ajudarien a mantenir la viscositat i fluidesa de la pasta ceràmica, evitant, així, que s’esquerdés a l’hora de coure-la). L’altra varietat de vinya és la Vitis vinifera (raïm salvatge) que és la que es considera el precedent de la vinya actual. Aquesta varietat fa el raïm força més gros i els grans tenen una grandària d’uns 4 cm i, a més, són dolços. L’origen d’aquest raïm salvatge, i també dels primers pobles que produïren vi, prové, segons ens diuen els arqueòlegs, de la zona geogràfica que abraça els països d’Iran, Iraq, Turquia, Geòrgia i Armènia, on ja es cultivava fa uns 8.000 anys. A la Penínsul·la Ibèrica s’ha especulat que el conreu vinícola podria haver començat en el III mil·leni a. C. al llevant peninsul·lar, a la zona de Múrcia i Alacant, però no queda clar de la varietat de Vitis de què es tractava. Amb tot, però, resulta xocant com diverses varietats de cereals i llegums s’expandiren des del Pròxim Orient, travessant el continent europeu, d’on eren originàries, cap a la Penínsul·la Ibèrica entre el 7.000 i el 3.500 a. C. Així, si a Catalunya ja trobem testimonis a diferents jaciments del neolític antic, uns 5.400 a. C., que es recol·lectaven cereals (blat comú, espelta bessona, pissana i ordi) i llegums  (llentia, pèsol, fava, guixa) a tan antiga data, com és que el conreu del raïm salvatge trigà tants mil·lenis a arribar, tot i ser procedent de la mateixa zona geogràfica? 

(4) Sembla ser que bona part d’aquestes collites anaven destinades al consum de raïm, de most, arrops i panses. També produïen vi, tot i que la seva producció n’estava regulada. Hi havia alguns alts mandataris àrabs, com Abderraman III, que servien vi a les seves festes, vigilant, però, que el seu consum fos moderat, d’altres en canvi, eren molt radicals en aquest aspecte. Tot i les prohibicions religioses, els musulmans de totes les classes socials bevíen vi i el delicte d’embriaguesa era jutjat amb penes lleus. No en va, l’Alcorà ens diu que els que aconsegueixin el paradís (el Jardí promès), tindran al seu abast rius de vi, delícia de bevedors…

(5) A aquest cup, com que quedava per sota de la Placeta, s’hi abocava i trepitjava la verema per sobre, on s’hi accedia per una porta. Aquesta cambra superior, generalment, estava coberta per una falsa cúpula que es cobria de terra argilosa atapeïda, aconseguint d’aquesta manera impermeabilitzar i aïllar la construcció. Hi havia un antic insult, que feia referència a aquest tipus de cup, si algú et deia que semblaves “el cup del delme”, et titllava de borratxo.

(6) Veieu: L’administració de la justícia senyorial. Els llibres de cort.

Recull núm. 4. Associació Cultural Baixa Segarra. 1996.

Valentí Gual Vilà.

(7) Com que no he tingut ocasió de consultar cap capbreu espilenc, veiem-ne un del comtat veí de Santa Coloma de Queralt, es tracta d’un capbreu de l’any 1590, on consta que el delme es cobrava a la desena. “E lo delme de la verema se done de aquesta manera, ço es, que lo senior fa fer crida quan li appart, que ningú no gos veremar de tres dies, y si volen veremar, que li porten la verema del delme que li toque al Castell al cup; y així, tothom per poder veremar lay porten al Castell y al cup” (Història de Santa Coloma de Queralt, de Joan Segura i Valls). Després de l’abolició de les senyories, van ser els consells d’universitat o del comú (el cumu), o sigui els precedents dels actuals ajuntaments els qui controlaven tot el procés de la verema mitjançant ordinacions i els que fixaven la data en què calia començar a veremar. I de fet, gran part de la Conca estricta es guiava amb Montblanc, per començar la collita del raïm el mateix dia.

(8) L’any 1892 va expirar el tractat de comerç amb França i el govern espanyol ja no va aconseguir renovar-lo. Com que els francesos ja començaven a produir altre cop vi de les seves replantacions i, a més, estaven queixosos de la qualitat dubtosa dels vins espanyols, no els interessà renovar el tractat per a la importació de vins. A més a més, els preus del vi van anar baixant de forma inexorable i, entre una cosa i l’altra, es va fer evident que “l’edat d’or” del comerç vinícola arribava a la seva fi.

(9) Al terme de Biure, les últimes vinyes que hi va haver van ser la del Malet i la del Morera, que van aguantar fins als anys setanta.

(10) Aquest cup és de planta circular i la paret que l’envolta té un gruix d’1,00 m. El seu interior té una amplada de 2,80 m i una alçada similar. Està revestit de 6 filades de grans rajoles gairebé quadrades (cairons), que medeixen 41 cm d’alçada i 38 cm d’amplada, són de ceràmica envernissada d’un color marronós i estan lleument corbades. D’aquest tipus de cup en deien cup de cairons o caironat. Cada any, abans de començar a veremar, calia repassar les juntures de les rajoles, per evitar pèrdues de vi. Després de reajuntar-les es pintaven amb clara d’ou, o bé amb pega (aquesta pega era una mena de quitrà que s’obtenia de la combustió parcial de la renyina del pi), tant l’una com l’altre servien per impermeabilitzar el cup. Aquest cup està cobert d’un sostre de rajola, a manera de volta catalana, però, possiblement, quan es construí aquest trebol era cobert d’unes fustes o empostissats (brescat), que es col·locaven una mica separades perquè el most s’anés escolant en trepitjar-lo. Quan acabava tot el procés, la brisa es tirava dins el cup i, acte seguit, es tapava. En aquest cup ple hi devien cabre més de 17.000 litres de vi.

(11) Es creia que com més sal es tirava al most, més perdia l’acció embriagadora a l’hora de convertir-se en vi i així se’n podia beure més sense que fes tant mal. En afegir sal, el vi agafa un color més rogenc i més viu, però la sal calia afegir-la amb molta mesura doncs, sinó, s’obtenia un vi salat. De les consequències de posar massa sal al vi, se’n queixava el govern francès a l’espanyol l’any 1890 i els advertia que no admetrien qualsevol vi que fos adulterat i “amb una coloració rogenca i amb un gust salat”. Des d’aleshores, un vi que contingués un gram de sal per litre era considerat salat i no podia ser comercialitzat.

(12) La família Clarasó de les Piles era descendent de cal Clarasó de Montalegre, petit poblet del municipi de Pontils. Amb tot, però, sembla ser que aquesta nissaga havia vingut del poble de Santa Perpètua uns quants segles enrere. Aquest cognom el trobem escrit amb diverses grafies: Clarassó, Claraçó, Clarezó... Però deixem-nos de genealogies i passem a explicar-vos el motiu d'aquesta nota. En el registre civil de Santa Perpètua, i en el primer llibre de defuncions, hi ha constància que el 21-10-1877 moria Salvador Clarasó Solé de Santa Perpètua, de 40 anys d'edat, víctima de l'àcid carbònic. L'accident va pasar a les 13 hores a la Masieta del Tous (Santa Perpètua), que és on vivia amb la seva família. Encara que en la nota del registre no consta, explícitament, que la víctima morí al cup de la dita masia, tot ens ho fa pensar.

(13) Una tècnica per conservar els raïms, més que res els pansers i els moscatells, era mitjançant “l’escaldat”. Ramon Violant i Simorra la recull a la seva obra “Etnografia de Reus i la seva comarca. El Camp, la Conca de Barberà i el Priorat”. Es feia d’aquesta manera: primer de tot es fa bullir aigua en una caldera, on hi posem una cabeça d’alls, un grapat de palla de sègol, un lluc d’herba llemenera, que també rep altres noms, d’entre els quals destaquem el de botja pansera o herba pansera (Artemisia campestres subsp. glutinosa), un raig d’oli i cendra. Després de bullir tots aquests ingredients, colem aquesta aigua i la tornem al foc i, quan arrenqui el bull, hi submergirem els raïms que haurem lligat de cap per avall amb un fil d’emplomar. Per calcular l’estona que ha d’estar dins de l’aigua bullent, reseu tres avemaries i llestos, ja estaran a punt per penjar a l’esgolfa de cap per avall. Es veu que els alls actuen com a repel·lent per a les abelles; la palla de sègol i la llemenosa, els donen un bonic color groc; l’oli és per fer-los lluents i la cendra perquè s’assequin millor.

(14) Quan es posen trocets de fruita o, fins i tot, verdures barrejades amb el most, en el procés de fer el codonyat, diuen els lingüistes que d’aquesta confitura n’hauríem de dir arrop. Una altra fòrmula per tractar el most consisteix en fer bullir el most una bona estona fins que agafi una consistència melosa. Aleshores, d’aquesta mena de melmelada en direm melassa.

(15) Bulleroc, una altra paraula mig perduda. Són els grums o grumolls que trobem dins d’una pasta. També en diem bullerocs a les volves de neu.

Bibliografia:

Amades, Joan. Costumari Català. El curs de l’any. Salvat Editores, S. A. i Edicions 62.

Barcelona. Segona edició en facsímil: novembre de 1982.

Giral i Raventós, Emili. Història agrària dels Països Catalans. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. Barcelona. Primera edició, 2005.

Iglésies, Josep. La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya. Barcelona.

Llibres a l’Abast, 1968.

Recasens i Llort, Josep. L’impacte de la fil·loxera a la Conca de Barberà. (1870-1905).

9 Grup Editorial. Cossetània Edicions. Valls. 2013.