dijous, 2 d’abril de 2015

LA FI DEL LLOP ESCUAT

Ja deu fer un any i mig que us vam començar a explicar una curiosa història, totalment certa, que vam titular: “La Història del Llop Escuat”. Ara ja és hora de que us n’expliquem el seu final.

En el primer capítol del relat vam veure com aquest llop fugia d’una masia de Bellprat, on l’havien adoptat. Al cap de poc, s’ajuntà amb un estol de llops, dels quals n’esdevení, aviat, el seu líder. Després vam explicar els fets de Tous i de les Piles.

Ara situem-nos al poblet de Sant Gallard, una pedania del municipi de les Piles, pàtria de la branca materna d’Antoni Gaudí i Cornet. El nostre llop escuat estava afamat i ensumant, ensumant, li cridà l’atenció l’olor que venia d’una casa d’aquest poble i hi entrà. A la casa hi trobà un nadó que dormia tranquil·lament al bressol i, com que la gana i l’instint de supervivència podien més que ell, no s’ho pensà dues vegades i s’emportà l’infant, per tal de matar la gana. I ara no us penseu que aquest nadó va tenir un final dramàtic, no. De fet no se sap ben bé què va passar. Potser algú el va sorprendre mentre agafava el nadó. Potser el va influir el fet d’haver viscut com a “llop de companyia” entre persones, no ho sabem, però el que sí que us puc assegurar és que molta gent va pensar que va ser, gràcies a la intervenció de la Mare de Déu de la Llet (1), que feu que es produís el miracle. El nen se salvà i només el rastre d’alguna ferida feia recordar aquell terrible fet. D’aleshores ençà, d’aquella casa se’n va dir “Cal Rosegat pel Llop”.

L’Escuat s’havia quedat sol, els seus companys havien anat caient víctimes de l’estrignina, però ell que ja havia viscut amb humans i els coneixia una mica, no se’n refiava i sabia de la seva traïdoria. Per tant, si trobava una ovella morta, per molta gana que tingués, mai gosava clavar-li queixalada. Però, quan veia qualsevol ovella plena de vida pasturant en un ramat, aleshores sí que no se’n podia estar i se n’emportava alguna.

I això és el que li passava a un pastor de Cal Cornet de Sant Gallard. Ell prou que havia provat de posar verí per aquí i per allà, però el nostre protagonista s’hi resistia. Ja n’estava fins al capdamunt i es va posar ell mateix un ultimàtum. Caçaria, fos com fos, aquest maleït llop. I així ho va fer, es va armar de paciència, es posà a l’aguait i, per fi, un dia, va matar el llop escuat d’una escopetada (2).

Un cop mort el llop, se’l carregà al coll, i s’encaminà fins a Santa Coloma. Allí, a la vila, el primer que va fer va ser entrar a l’Estrella amb el llop al coll. Tothom va quedar parat, tothom el felicitava, tothom el convidava. Per fi havia mort el famós llop Escuat! Per fi, l’últim llop de la comarca havia desaparegut!

A partir de la mort del llop, el pastor de Sant Gallard va anar per molts pobles del voltant de Santa Coloma, amb el llop carregat en un carretó i demanant capta (3). No cal dir que molta gent l’ajudà, sigui amb diners, sigui amb espècie, molt especialment els pastors i els carnissers ja que s’havien alliberat del principal enemic dels ramats.

(1) A l'esglèsia de Sant Josep, hi havia una capelleta dedicada a la Mare de Déu de la Llet. Del sostre d'aquesta capella hi penjaven exvots de cera, que representaven pits i bustos (femenins, és clar). Altres exvots es penjaven a la pared en forma de retaulons.

L’esglesiola de Sant Gallard està dedicada a Sant Josep, però en una de les dues capelles també s’hi venerava la Mare de Déu de la Llet. La Verge se la representava alletant el seu fill, en un quadre que fou cremat durant la Guerra Civil (aquest quadre, junt amb altres pertinences de l’església de Sant Josep, eren guardades en una caixa per la família de Cal Carraca, però es van veure obligats a entregar-ho al Comitè de Santa Coloma, el qual s’encarregà de destruir-ho). Les dones del poble i de la rodalia, que criaven nadons (les dides tampoc no hi faltaven), hi acudien perquè els augmentés o els mantingués el cabal de llet. Per tal que aquesta demanda fos realment efectiva, calia que les futures mares ensenyessin els pits a la Mare de Déu o donessin el pit als seus fills en la seva presència. Les dones lactants oferien ciris a la Verge i també exvots en forma de pits i bustos de cera que es penjaven del sostre de la seva capelleta en senyal d’agraïment. Tampoc no hi faltaven els retaulons, que es penjaven a la paret de la dita capella (4). Si per qualsevol motiu la Mare de Déu de Sant Gallard, no escoltava les pregàries d’alguna mare desesperada, sempre podia anar a Montblanquet, on s’hi venerava una imatge de la Mare de Déu de la Llet. I ja posats a fer, podia atansar-se fins al monestir de Vallbona de les Monges, on s’hi conservava una relíquia que consistia en una petita ampolleta plena, ni més ni menys, que de la preciosíssima “Llet” de la Mare de Déu, de reconegut poder miracler.



Una santa que tenim, aquí, a la vora, i a qui acudien també moltes dones que donaven el pit, era santa Victòria, patrona de Conesa, a qui en martiritzar-la li tallaren la llengua i els pits. A més d’ajudar les mares a tenir abundància de llet, aquesta santa tenia una virtut afegida ja que aconseguia que cap mare tingués pèls als pits. deu ser bastant anguniós, veure una mare donant de mamar al seu fillet, amb el pit tot ple de pèl. Per tant, moltes mares acudien a santa Victòria per estalviar-se aquest mal tràngol i, així, mataven dos pardals d’un sol tret.

No sabem des de quan el poble de Sant Gallard venera aquesta Verge i tampoc no sabem si el citat quadre va haver de ser retirat del culte ja que, durant el Concili de Trento (1545-1563), totes les imatges i representacions pictòriques on la Mare de Déu mostrava el seu pit van ser censurades i, per tant, retirades de la veneració pública.

(2) El 14 de març de 1864, el Salvador Tarragó Clarasó, va matar d'una escopetada el llop escuat. Des de llavors l’indret s’anomena la Font del Llop.

El 14 de març de 1864, el batlle de Santa Coloma comunicà al Govern Civil que en aquesta data s’havia mort un llop que voltava pels entorns de la vila. (Salvador Palau Rafecas a la Segarra, núm. 53 del gener de 1984). Es va dir que aquest havia estat l’últim llop que s’havia caçat a la comarca. Tot sembla indicar, com hem dit més amunt, que un noi de Cal Cornet, en Salvador Tarragó Clarasó, que aleshores tenia vint anys i feia de pastor a Sant Gallard, va ser el que va caçar el llop escuat a la Font del Llop, la qual va prendre aquest nom des d’aleshores. Aquesta font està situada a la partida dels Fontanals, al peu del camí que va de Santa Coloma a Figuerola.

(3) Quan es matava un llop, s'aprofitaven moltes parts del seu cos. Per exemple, tant els testicles  com el greix de llop servien per augmentar la capacitat genèsica masculina.

Quan es feien batudes de llop i se’n caçava algun, era costum fer la “capta del llop”, que consistia en anar casa per casa, per tota la rodalia, demanant qualsevol contribució, sigui econòmica, sigui amb espècie (la gent donava ous, algun conill o gallina,… els carnissers acostumaven a donar costelles de xai, tothom hi contribuïa amb el que bonament podia, ja que volien mostrar el seu agraïment per haver-los deslliurat d’aquella plaga). Un cop acabada la capta, els caçadors feien un bon tec del que havien recollit. Però deixem que sigui Joan Amades el que ens expliqui com es procedia un cop s’havia mort el llop.
“Així que l’havien mort, de seguida li tallaven la testa, que solien enterrar allí mateix. Obrien la fera en canal i tots els intestins, per dret propi, eren del qui l’havia mort. Els feien eixugar i assecar al forn i els guardaven curosament perquè els eren atribuïdes diverses virtuts. El cos l’omplien de palla i un parell o més dels interventors anaven per les cases de la rodalia a fer la capta…”.

Quan es caçava un llop s’aprofitaven moltes parts del seu cos ja que deien que tenien propietats màgico-curatives. Veiem-ne unes quantes: la carn de l’animal cuita cura els qui pateixen fantasies i il·lusions, en canvi si te la menges crua et sens envaït d’una gran ferotgia. El greix també té moltes aplicacions: pels dolors reumàtics, els forúnculs, hemorroides… també potenciava l’activitat genèsica, per aconseguir-ho calia untar-se el membre viril amb aquest sèu i així s’obtenia una erecció permanent. El mateix efecte estimulador s’aconseguia menjant testicles de llop. El fetge dessecat i fet pols barrejat amb vi solucionava els problemes del ventre. I tants altres elements com la pell, els pèls, els ullals, la gola, el cor, els ulls (que havien de ser de femella) i, fins i tot, els excrements tenien la seva aplicació en aquest món de les creences, entre la superstició, la màgia i la bruixeria.

(4) A l’Edat Mitjana quan es feia una demanda a Crist, a la Verge o a algun sant, s’acostumava a fer-ho a “pes de cera”, o sigui que el sol·licitant havia d’oferir l’exvot en cera, sigui amb ciris o agafant la forma d’algun membre del cos afectat, tenint en compte que la cera que ofertava havia de pesar tant com el cos a qui anava destinat l’exvot. Però aquest sistema es va haver de canviar ja que resultava molt car i només se’n podien beneficiar la gent rica i, per tant, el poble ras en quedava exclòs. (Hem d’advertir, a més, que la cera havia de ser d’abella almenys en un 30 per cent. Tot això anava lligat amb el simbolisme religiós. L’abella era símbol de virginitat, la cera era la carn de Jesucrist, el ble n’era la seva ànima i la flama la Divinitat). Una fórmula molt més económica ja que d’agrair el benefici rebut per algun sant o divinitat era el retauló, que era una tauleta de fusta pintada, que representava la desgràcia o el fet que havia ocasionat la promesa al sant o santa. En aquests exvots el sant sol·licitat hi era representat envoltat d’una boira o nimbe. Els primers retaulons dels que se’n té notícia són del segle XV i són una mostra de l’art popular, sovint força ingenu i, a vegades, fins i tot, matusser.

Nota: a l’hora d’escriure el primer capítol d’aquest relat, vaig apuntar que aquests fets havien passat pels volts de 1910, però ara parlo de l’any 1864 com a data probable de la mort del llop. Per tant, suposo que els fets de les Piles devien passar en una generació anterior.

I ja per acabar, uns agraïments, dos d’ells pòstums. Començarem per aquests: a Josep Clarasó Tomàs de les Piles, que era el meu oncle, a Josep Maria Tarragó Puig de Santa Coloma de Queralt, descendent de cal Cornet de Sant Gallard (El mateix Josep Maria m’havia dit que el caçador del llop, el Salvador, era un oncle seu) i a Josep Pintó Vallbona, de les Piles, que em va explicar els fets que van passar en aquest poble.


Josep Ballabriga Clarasó, relat i història
Joan Ballabriga Clarassó, il·lustració


Bibliografia:
- Amades, Joan. Costumari Català. El curs de l’any. Salvat Editores, SA i Edicions 62. Barcelona. Segona edició en facsímil: novembre de 1982.
- Manent, Albert. El llop a Catalunya. Memòria, llegenda i història. Pagès editors. 2004.
- Vidal, Elisa. Tous, memòria viva. Relats i llegendes. Editorial Claret.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada