LA BATALLA DE LES PILES

El 21 de maig de 1839 va tenir lloc, al terme de les Piles, un tràgic esdeveniment, que nosaltres hem batejat com la “Batalla de les Piles”. Aquest any es complirà el 176è aniversari d’aquell fet i, per tant, creiem que és un bon moment per fer-ne memòria.

ANTECEDENTS

Situem-nos primer en el temps. Catalunya estava patint la Primera Guerra Carlina (1833-1840) i el país estava dividit entre els partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó _ que fou proclamat rei amb el nom de Carles V_ i la seva neboda Isabel II de Borbó _que fou proclamada reina l’any 1833, just quan morí el seu pare Ferran VII i quan només comptava 3 anys d’edat_. Com a conseqüència de la minoria d’edat de la reina, n’assumí la regència fins l’any 1840 la seva mare Maria Cristina de les Dues Sicílies.

Els partidaris de Carles eren antiliberals i absolutistes i se’ls anomenà carlins o carlistes i, despectivament, se’ls titllava de facciosos o latrofacciosos, de lladres, bandits o bandolers. Popularment se’ls digué “els del vestit llarg” ja que molts religiosos donaven suport a la causa carlina.

Als seguidors d’Isabel se’ls anomenà isabelins, cristins “cristinos”, liberals o lliberals, reialistes, governamentals, constitucionals, “bullangueros” i, despectivament, els deien “pesseteros” ja que cobraven una paga d’una pesseta diària, per contra els carlins només cobraven un ral al dia.

A l’Alt Gaià, la majoria de pobles eren carlins, per contra Santa Coloma de Queralt era partidària dels liberals i en el decurs d’aquesta Primera Guerra Carlina va estar sovint assetjada i sitiada pels partidaris carlistes.

ELS FETS

El comandant liberal Nicolau Vallès (també Balles o Vallers) (1), procedent de Biosca, va fer nit a Santa Coloma i l’endemà, pels volts de les set del matí, sortí d’aquella vila en direcció a Valls amb un batalló d’homes, quaranta dels quals anaven a cavall (aquest batalló comptava amb uns 400 homes). Un quart d’hora després de passar pel poble de les Piles, i una mica abans d’arribar al Coll de Deugràcies, fou sorprès pel Llarg de Copons (2), (se le hechó encima, con fuerzas superiores, el rebelde Cabecilla Llarch de Copons), amb molta gent reclutada (si més no per la força) de la comarca (el Llarg per un seguit tenia al seu càrrec uns 600 homes que anaven a peu i uns 30 que anaven a cavall), però en Manuel Freixa al seu Quadern anota “quatra mil òmans” perquè es devien aplegar diverses companyies carlines comandades per diferents capitostos, dels quals el Llarg n’assumiria la direcció.

L’atac de “lo Llarg” va obligar la major part de les forces de Vallès a retirar-se i refugiar-se a les Piles, però els carlins els van perseguir i encerclar en aquest poble. Sort en van tenir, els “benemeritos Nacionales”, que tot just es van sentir els primers trets des de la vila colomina, van sortir ràpidament en el seu auxili tres companyies de la Milícia de Santa Coloma, comandada pel comandant, en Marià Brufau Nialet. “Salieron con la velocidad del rayo y sin pararse en peligro” amb el seu ajut, van fer fugir els carlins i, a més, van evitar que hi hagués molts més morts. “A no ser su decisión y bravura, pocos se hubieron salvado…”. Amb tot, els constitucionals van sofrir més de dues-centes baixes, cinc de les quals eren oficials. Segurament que entre les files carlines, també hi devia haver un bon nombre de morts, però en desconeixem la quantitat.

El meu oncle Josep Clarasó Tomàs, que havia nascut l’any 1910, m’havia dit, que ell havia vist apuntats, sota la volta del pont, el nom de moltes de les víctimes d’aquella batalla. Jo prou que ho he mirat, però no ho he sabut veure, segurament que el pas del temps ho ha esborrat.

EL LLOC DELS FETS (3)

Aquest enfrontament va tenir lloc al Pont de Falbs, que facilita el pas pel Torrent de Falbs o Rasa del Corral de l’Andreu, per on hi passava l’antic camí Ral (4) que anava fins a Tarragona passant per Montblanc i fins a Barcelona passant per Igualada. D’ençà de la topada entre carlins i liberals, aquest Pont de Falbs s’anomenà, també, el Pont dels Miquelets (5) i d’aleshores ençà a aquesta rasa se l’anomenà Rasa dels Miquelets.

Uns 40 anys després, quan es construí la nova carretera de Montblanc, el pont que es bastí en aquesta rasa, passà a dir-se també, Pont dels Miquelets. Aquest pont més aviat és un pontarró o “abulló” (albelló) doncs el pas de l’aigua només fa 1,20 cm d’amplada per 1,50 d’alçada. L’amplada de la via, però, arriba als 8,80 metres, mentre que la llargada és de 14,5 metres.

Aquest pont està situat al llindar del terme de Biure, a la partida de la Plana, que és una subpartida de Deogràcies i, a uns 1,700 metres de les Piles, té la volta de mig punt un pèl apuntada i està contruïda en pedra seca. Es devia fer amb el suport de sindris. A banda i banda de l’ull del pont, s’hi van fer els respectius marges de pedra seca i s’omplí de terra, pedres i runa que es compactà després (cal fer notar que l’obra del pont, tant les parets com la volta, és de pedra seca amb l’objectiu de drenar les aigües de pluja, evitant així el fang i facilitar el pas de carruatges, per tant la terra de reompliment no havia de ser argilosa, sinó gravosa, per així facilitar que l’aigua s’escolés a través d’ella). A més, segons m’han dit, aquest pont havia tingut baranes. A la banda nord del pont hi ha un marge fet amb pedra seca, que actua com a espigó i que encara l’aigua cap a l’ull del pont.

Ara bé, si parem atenció en la construcció d’aquest pont, veurem que possiblement es va fer en dues fases. La primera seria la de la construcció de l’abulló d’uns 9,30 metres de llargada. Amb el temps, però, qui sap si amb els segles, s’aixecaren els dos marges per banda (com ja hem dit) i es reomplí de terra fins aconseguir fer el pas molt més planer, fent més fàcil el pas de carros i de mercaderies pesants (només és una teoria).

EL PONT ACTUALMENT

A dia d’avui, l’estat del pont és acceptable, només caldria recol·locar algunes pedres a la seva volta i afegir-ne algunes, com a cobertores, al capdamunt dels dos murs i arran de camí. Espero que l’Administració no se li acudeixi reajuntar les pedres dels seus murs, ni les de la volta, doncs desvirtuaria la construcció.

Cap a finals d’abril d’aquest any (2014), el Consell Comarcal conquenc acordà declarar aquest pont com a Bé Cultural d’Interès Local. Això li deu suposar una certa protecció i conservació, la llàstima però, és que no es contempli la possibilitat que també sigui BCIL, el Camí o Carrerada mil·lenari que passava per aquest pont i creuava la Conca de Barberà.

En l’actualitat, d’aquest camí encara se’n conserven força trams, tot i que cada any se’n perden alguns trossos que van a parar al patrimoni d’algun particular.

Alguns ajuntaments, aquest camí ni tan sols el tenen inventariat i, si un camí no està inventariat o no es fa constar enlloc, gairebé vol dir que no existeix per a l’Administració. És per això que cada municipi hauria de tenir clarament senyalitzat l’itinerari d’aquest camí per tal de protegir-lo i conservar-lo.

Actualment, les carrerades estan protegides, per la Llei 3/1995 de 23 de març, de les vies pecuàries. De fet, però, aquesta llei moderna ens ve avalada ja des de temps remots pels pactes i els drets de pas que posseïen els ramats que, tradicionalment, passaven per aquest camí. Per tant, si un camí ramader ha estat destruït i/o esborrat del mapa, no patiu, doncs el dret de pas no prescriu mai.

I ja per acabar, ara que cada municipi promociona itineraris de natura a diversos indrets de cada terme, no ens oblidem d’aquest camí, que podria ser utilitzat de nou com a via turística que travessaria la Conca, sigui a peu, a cavall o amb bicicleta.

 Josep Ballabriga Clarasó

(1) Aquest enfrontament prop de les Piles, el trobem relatat en un ofici enviat des de Santa Coloma de Queralt, en data de 22 de maig de 1839, i adreçat al brigadier Clemente. (Pel gener de 1837, ens consta un tal Clemente que, amb la graduació de coronel, estava al capdavant d’una de les tres brigades que pertanyien a la divisió que comandava el mariscal de camp Gurrea, que tenia al seu càrrec una part de la província de Barcelona i el corregiment de Cervera). L’escrit no va signat i, per tant, tant podria haver estat enviat des de l’Ajuntament de la vila colomina, com de la Milícia de Santa Coloma. El trobareu a l’AHPT, Fons Cortadellas. Companyia de Calaf. (Agraeixo al Salvador Palau Rafecas “el Galo”, per fer-me’n arribar una còpia).

Una altra descripció de la batalla, la trobem en una llibreta d’apunts de Manuel Freixa, “Quadern”, Arxiu d’Antoni Zaragoza i Mercader. Diu així…”Memòria de la funsió sensibla. A dia 21 de machs del añ 1839 sucsuí lacsió dels micaleds dal batalló séctimu franch, anan an su cumandan Micolau Vallés, tanín a la seva dispusició alsguns quatrasens òmans, vanín de Sa. Culoma va taní alguns partas, castavan allí serca alsguns quatra mil òmans facsiosus y no volgesan fe càrrec, sino avansem. Arriban las garrillas  del Vallès a descubrir la jent acella. Donan lu cin viva. Lus micaleds lus cuntecstan, de Isabel 2ª. Nos van vulgé fer carré. Deixó lus micaleds lus ascupateisan. També ells. Dura lu foch una estona. Lu Micolau Vallés llansa un crit de, viva la cunstitusió. Li cuntecstan lus facsiosus bultantus. Vallés para lu foc. Lus facsiosus lus atacan da dabò yls an matan més de 50 de micaleds y mols de parsunés y farids mols. La considerasió contan de micaleds parduds 2 sens. Succeí al poble de Pilas, entre Sarral i Sta. Culoma. (…)”.

(2) Manuel Ibáñez Ubach, més conegut pel Llarg de Copons, havia nascut cap allà el 1800 a Vilagraseta, petit poble segarrenc agregat al municipi de Montoliu de Segarra. De molt jove, ja participà a la Guerra del Francès (1808-1814) i, més endavant, en els exèrcits de la Fe en el trienni liberal (1820-1823). En l’alçament dels Malcontents (1826-1827) el van fer presoner, però s’escapà diverses vegades, fins que el comte d’Espanya l’envià a presidir a Ceuta, l’any 1830, on se’l retingué fins al 1832, any en què fou amnistiat i retornat a Catalunya. L’any 1827 ja figurava amb la graduació de capità d’infanteria.

El rei Ferran VII morí el 20-09-1833 i, ja l’octubre del mateix any, el Manuel Ibáñez va ser un dels primers a manifestar-se amb el crit de “Visca Carles V”. L’any 1835 ja tenia la graduació de coronel. El 1837 figurava com a coronel en cap de la Tercera Divisió. El 1838 fou nomenat comandant del corregiment de Tarragona, juntament amb Maties de Vall i Josep Masgoret i Marcó.

Les últimes notícies sobre Ibáñez les trobem el 8 de maig de 1840 ja que, en aquesta data, li fou traspassada, eventualment, la comandància i direcció de les forces carlines catalanes, però aquest nou càrrec li durà ben poc perquè, abans d’acabar aquest mateix mes de maig, moria víctima d’un tret accidental que va rebre al cap.

El renom del Llarg de Copons li prové, no perquè fos nat en aquesta vila, com han apuntat alguns historiadors, sinó perquè, a més, d’haver-hi viscut temporalment, també capitaneja, els dies 12 i 13 d’octubre de 1839, l’assalt i l’incendi de la dita vila de Copons, produint unes vuit baixes del bàndol isabelí. També hi hagué algunes baixes en el bàndol carlí. (Per cert els que consulteu habitualment la Viquipèdia, si busqueu el Manuel Ibáñez, el trobareu amb el nom de Manuel Ibaneja i, a més, situa les seves accions en la Segona Guerra Carlina (1846-49), dos errors garrafals que algú haurà de corregir).

(3) La família colomina dels Brufau es dedicà, durant, gairebé, dos-cents anys (de 1769 fins, aproximadament, al 1950) al comerç de mules (d’eugues i matxos), eren els anomenats ramblers que, de fira en fira, compraven i venien aquests animals. A tots els hereus d’aquesta familia els posaven el nom de Marià (Mariano). Un d’ells era el Marià Brufau Nialet, més conegut com el Marianet, que és un dels protagonistes de la nostra història. És d’ell de qui volem parlar. Havia nascut cap al 1797 i, de ben jove, ja seria processat per motius polítics. Això passava el 1816, quan tot just havia acabat els estudis al Col·legi d’Escolapis d’Igualada. Era liberal convençut i això ens ho demostrà el 1833, quan la família Brufau trasllada un gran retrat del rei i la reina a lloms d’una mula. Aquest retrat l’havien encarregat a Barcelona i el van traslladar fins a Santa Coloma. L’any següent ja seria escollit comandant de la Milícia Nacional de Santa Coloma de Queralt. L’any 1836, el Marianet esperava amb candaletes que el rellevessin del seu càrrec de comandant, ja que era constantment mobilitzat i, a més, continuava amb la seva feina de rambler, de fira en fira, ara a Catalunya, ara a França, o bé a l’Aragó. Tot i les convulsions polítiques, de 1836 a 1840, encara va poder vendre un centenar de mules. Ell continuà com a cap de la milícia local fins al 1840, any que s’acabà la Primera Guerra Carlina. Just aquest any fou empresonat junt amb el seu pare i altres ramblers colomins, acusats per “los exaltats d’Igualada” d’haver pagat composicions a l’enemic… però la història se’ns faria massa llarga… val més que ho  deixem aquí.

(4) Hi ha espilencs que em diuen que la Rasa dels Miquelets no és la mateixa que la de Falbs, sinó que és la que està entre aquesta i la que passa per les Piles i que, per tant, els fets relatats van passar en aquesta altra rasa. En aquest indret hi passava una rasa molt fonda, que era travessada pel camí ral aludit, però aquí, com a conseqüència, potser, de la morfologia del terreny, no va caldre fer cap pont pel pas de l’aigua, sinó que el camí estava sobrealçat i suportat a manera de resclosa per un mur alçat, que actuava com de peixera o aturador de l’aigua de pluja i l’obligava a desviar-se pels costats. (Dit d’una altra manera, l’estructura i mides d’aquest pas elevat devia ser similar al del pont dels Miquelets). Els defensors, doncs, d’aquesta rasa com el lloc de la batalla, em diuen que els carlins van sorprende i acorralar els cristins contra aquest mur del camí, el qual va actuar com a barrera o cul de sac. És per això que hi van haver tantes víctimes.

Per cert, aquesta rasa figura en alguns mapes amb el nom de Rasa de la Loma, suposo que deu ser un topònim castellanitzat o algun error de grafia. El més segur és que sigui la Rasa de la Coma (de fet loma i coma tenen significats antònims).

(5) Aquest camí rep moltes denominacions, potser la més habitual sigui la de camí de Montblanc. Abans ja hem vist que era un camí Ral, Real o Reial, però també era una Carrerada per on hi transitava el bestiar. També el trobem citat com a camí de Tarragona o del Camp de Tarragona. Era el camí Vell o la carretera Vella. A més prenia el nom dels pobles més propers, com el camí de Santa Coloma, camí de Guimons o camí de Rocafort. I és clar que a cada localitat el nom variava, per exemple, si volguéssim seguir aquest mateix camí per anar de Santa Coloma a Barcelona, hauríem d’agafar el camí de Tous o el camí d’Igualada. I encara una altra forma popular d’anomenar-lo a les Piles, era “el Camí dels Bens”.

Aquest camí era una via alternativa pels pelegrins que volien anar fins a Santiago de Compostela per venerar l'apòstol sant Jaume. Per tant, era un camí jacobeu que venia de França, i que passava per Montserrat, o bé venia per Barcelona fins a Igualada. Des d'aquí, els pelegrins podien anar en direcció a Cervera o cap a Santa Coloma de Queralt. Des de la vila colomina, anava cap a les Piles i s'adreçava fins a Montblanc. A la vila ducal s'hi afegien els camins de pelegrins que venien de Vilafranca del Penedés, de Tortosa i Tarragona. I tots plegats enfilaven cap a Lleida i Saragossa.

(6) Els miquelets o micalets, eren membres d’una milícia especial, de carácter  mercenari, en ocasions també n’hi havia de voluntaris que reclutaven les diputacions o juntes de guerra als Països Catalans, per tal d’efectuar accions especials o per reforçar les tropes regulars. El primer cos de miquelets fou fundat l’any 1640. Foren

suprimits i tornats a crear diverses vegades. Tenien fama d’indisciplinats i les seves accions de guerra les combinaven amb pillatges i robatoris.

Durant la Guerra de la Independència (1808-1814), els miquelets van tornar a aparèixer com a cos organitzat per les forces napoleòniques. L’any 1833 es creà el Batallón de Tiradores de Isabel II. La ciutat de Reus organitzà dos d’aquests batallons, al primer dels quals s’hi enrolà com a voluntari Joan Prim i Prats. El mateix pare del Joan, Pau Prim i Estapé, va ser tinent-coronel del batalló de “Tiradores”, on ingressà el seu fill. Aquests batallons o milícies provincials, eren coneguts amb el malnom de miquelets i foren destinats, més aviat, a les muntanyes per combatre els partidaris carlistes de la terra.

En començar la Primera Guerra Carlina, aquesta força renasqué com a milícia urbana (reial decret del 16 de febrer de 1834); l’any 1835 canvià el nom pel de guàrdia o milícia nacional.

Bé, ens hem entretingut una mica parlant dels miquelets, per tal de desvelar l’orígen del nom d’aquest pont. De fet és una altra forma d’anomenar els liberals que van ser, clarament, els grans derrotats i els que van tenir el nombre més elevat de víctimes en  l’enfrontament contra el bàndol carlí, d’aquí en ve, doncs, el nom.

Bibliografia.

• Salvador Palau Rafecas “El Galo” (1997). Recull de Fets Sagnants d’un Tenebrós i Apocalíptic segle XIX a L’Alt Gaià. Editat per la revista La Segarra. Gràfiques Moncunill. Valls. 
•  Antoni Pons Anguera (1988). Libro de varias cosas sucedidas en esta villa y algunos parajes de Cataluña. Edició i notes a cura de Pere Anguera. Associació d’Estudis Reusencs. Reus. 
• Núria Sales (1991). Mules, Ramblers i Fires. (s. XVIII – XIX). Edita: Centre de Lectura de Reus. Reus.