LA FESTA DEL MAIG A BIURE

Des de temps immemorials, el poble de Biure de Gaià plantava un maig al bell mig de la plaça. (1) 

Però potser us preguntareu què coi és això del maig? El maig era un arbre molt alt i molt prim, que havia de ser ben dret i no tenir cap defecte. Els nois de Biure, cap a finals de març, escollien un pi, el més alt i més ben plantat que trobaven, i cada trenta d’abril l’anaven a tallar al bosc a cops de destral (doncs així ho manava la tradició). (2) Un cop tallat, era portat a força de braços cap al poble i allí, al mig de la plaça, el plantaven. Però no correm tant, abans d’aixecar-lo amb l’ajuda de cordes, calia polir-lo un mica i engalanar-lo. En aquest punt també hi intervenien les noies. Al maig se l’havia d’esbrancar de totes les rames del tronc, deixant només la capçada, com si fos un plomall. Després calia escorçar-lo i deixar-lo ben llis. S’havia de revisar el plomall del capdamunt, vigilant que quedés ben arrodonit (si s’havia trencat alguna rama en tallar-lo, calia refer-la). 

Les noies s’encarregaven de guarnir-lo amb cintes de colors, rams de flors i/o corones de boix. A molts llocs també s’hi penjaven botifarres i pollastres, fruites i verdures, ous sencers ben lligats, que penjaven aquí i allà o bé clofolles d’ous enfilats formant garlandes o corones… No hi faltaven tampoc les coques, les rosquilles o els tortells… Aquest maig engalanat, tot farcit de “fruits”, era una ofrena i a l’hora una demanda a la Divinitat perquè les pluges fossin generoses i les collites abundants, així els ramats i el bestiar en general gaudirien de bona salut. Tothom en sortiria beneficiat. Era, doncs, una festa a la fertilitat. 

Quan al maig s’hi penjaven productes que no podien resistir el pas del temps, aleshores el maig, es convertia en cucanya. Els nois, competien entre ells per aconseguir algun dels productes que hi havia al capdamunt de l’arbre. Però no us penseu pas que era una taleia fàcil, no. Abans hem comentat que el tronc del maig era ben allisat, però és que, a més, aquest sovint era empastifat de vesc o d’altres productes enganxifosos, fins i tot fastigosos (llegeixis merda), que dificultaven en gran mesura l’escalada fins a la copa. Però potser valia la pena intentar-ho i poder aconseguir qui sap si un bon pernil, qui sap si una unça d’or. Els que superaven aquest difícil repte eren considerats els herois de la jornada. Els galants enamorats oferien el seu trofeu a la seva estimada. 

La festa del maig era una festa de joia, de gresca i de xivarri. Era una festa de jocs, de berenades i tecs. El vi potser corria més del compte i les llicències sexuals eren més permissives. El ball o la dansa tampoc no hi podia faltar, és clar. Hi havia qui tocava el flabiol i el tamborí o la trompeta i el sac de gemecs. La qüestió era fer força saragatada ja que així es foragitaven els mals esperits i s’estimulava la vegetació.

Il.lustració de Joan Ballabriga Clarasó

Un ball que bo i sempre es ballava en aquesta diada era “La Catarineta”. El ballaven tot i fent rodona al voltant del maig. Feia així: 

A la plaça fan ballades, mare deixeu-m’hi anar. (bis) 

 No hi vagis Catarineta, que ton pare et pegarà. (bis) 

Tant si em pega, com si no em pega, jo a ballades vull anar. (bis) 

On és la Catarineta, que no és a taula a sopar. (bis) 

A la plaça fan ballades i ella hi ha volgut anar. (bis) 

Ja agafa una escombra i un garrot a l’altra mà. (bis) 

La primera garrotada, un bracet li va trencar. (bis) 

La segona garrotada estesa la va deixar. (bis) 

Sota l’olivera plora, sota l’olivera està. 

La pobra Catarineta se’n rebenta de plorar. (bis) (3) 

La Catarineta o la Catarina no era pas la cançó més adient per a una festa de folgança com aquesta. Es nota que el cristianisme purità havia posat traves en la celebració d’aquestes festes d’arrel pagana, les quals originàriament havien tingut un sentit orgiàstic. Per tant, aquesta és una cançó alliçonadora per a les noies descarriades que desobeeixen els seus pares. Però, qui sap si també pot ser una antiga reminiscència d’un antic ritual, que consistia en oferir als déus, com a primícia, el seu fill o filla primogènit (recordem que segons alguna versió, la noia acabava morta pel seu pare). Cal tenir present, aquí, que Catarina ve de càtar, que vol dir pura, condició indispensable perquè la víctima sigui agradosa a la divinitat. 

Alguns balls consistien en anar-se traient la roba mentre es ballava, acabant tots plegats, nois i noies, tant nus com quan van venir al món. 

Com que era una festa més aviat nocturna, s’encenien fogueres al voltant de l’arbre, que calia aprofitar per coure alguna o algunes víctimes sacrificials. Podia ser un porc o un anyell o algun animal de ploma, qui sap si alguns conills. La sang havia de córrer doncs així es propiciava la pluja. (4) 

Durant tot el maig es celebraven festes a l’entorn de l’arbre, tot i que alguns pobles les allargaven fins per Sant Joan. Per un seguit, però, al final del mes, l’arbre es retirava de la plaça; encara que hi havia llocs, que s’hi quedaba tot l’any, fins que no es col•loqués el nou arbre. 

Generalment, el pi vell s’encantava o subhastava al més dient. 

ESPILENCS CONTRA BIURENCS 

Sembla ser que entre els pobles de les Piles i Biure hi havia hagut una certa rivalitat. Coses de jovent, deien, però el cert és que per allà el 1928, o a tot estirar el 1930, un grupet de nois de les Piles van decidir fer una malifeta a la gent de Biure. Doncs sí, van acordar tallar-los-hi maig. 

Era negra nit i uns quants nois de les Piles (5) van arribar a Biure, proveïts d’un bon “xurrac”, (em refereixo a un xerrac o serra de dues mans, que havia de ser manejada per dues persones) que havien agafat del fuster del poble, i es van adreçar, de seguida, a la plaça on hi havia plantat el maig. I sense perdre temps es van posar a “xurracar” l’arbre. Els de cal Paulo, que ja eren al llit, sí que sentien un “sirollet”, però es van pensar que ho feia la mula ja que li havien donat faves seques per sopar. 

Els de cal Montagut també van sentir un zig-zag, però el van atribuir als animals que menjaven. Just li diu el marit a la dona: -Com rompen les someres!- quan senten com un terrabastall que colpeja contra casa seva. En sentir el soroll, s’aixequen d’una revolada del llit i, amb un llum d’oli, espien el carrer per veure què passava. Aleshores van descobrir la causa de tot plegat i van veure que el maig era a terra i, en caure, havia picat contra el voladís de casa seva. Molts veïns del poble van sortir a la plaça i van descobrir el desastre, però dels autors del mateix no en van veure ni palla ni pols. 

El costum de plantar el maig havia sigut tan popular com celebrar les fogueres de sant Joan doncs en tenim molts testimonis d’arreu de Catalunya. Un fet bastant proper i amb connotacions semblants a les que acabem de relatar entre els pobles de les Piles i Biure va passar a la Conca de Barberà, concretament a Vallclara. 

RIVALITATS ENTRE VALLCLARA I L’ALBI (les Garrigues) 

Cada any, a finals de març ,aquests dos pobles s’adreçaven al bosc de Poblet i escollien el pi més gros i més bonic que trobaven per convertir-lo en el seu maig. Un any, però, els de Vallclara es van superar ja que es van atrevir amb un pi de cent quatre pams. En canvi els de l’Albi no van ser gaire encertats alhora de fer la tria del seu pi doncs es veu que era esquifit i malgirbat. Els vallclarencs, en plan foteta, van dedicar aquesta cançoneta als seus rivals: 

Los de l’Albi tenen un maig 

Que és bo per fer una arcada, 

que n’és tort i geperut 

gran falta n’hi han trobada, 

Vallclara si que en té un 

d’una peça ben llastada, 

que té cent quatre pams 

lo més alt de la contrada. 

El jovent de l’Albi es van emprenyar molt amb els de Vallclara ja que es van sentir menystinguts i ridiculitzats, tan dolguts estaven que decidiren robar-los el maig. I això és el que van fer de nit els albinencs. Però les coses no van sortir com esperaven doncs una vella del poble els va descobrir i va començar a cridar com una boja -Nos roben lo maig! Nos roben lo maig!- Tant va cridar que la van sentir els del Sometent i aquests van empaitar els de l’Albi i els hi van fer tornar el maig. Joan Amades ho explica al revés doncs diu que van ser els de Vallclara els lladres. Jo crec que és una confusió de l’eminent folklorista ja que la cançó, que ha pervingut d’aquells fets, ho deixa prou clar.

Bé, no voldria acabar aquest escrit, sense explicar una mica l’origen o la història d’aquesta festa. Però ho faré d’una manera ràpida doncs no us vull cansar més. Originàriament, aquesta festa se celebrava per l’equinocci de primavera, això és el 25 de març, que era quan antigament començava l’any. Els romans, també, començaven l’any en aquesta data i el mateix passava amb els jueus doncs aquest dia celebraven la Pasqua i encetaven l’Any Nou. En el calendari litúrgic, aquest dia esdevenia l’Encarnació de Jesucrist, que donaria el seu fruit nou mesos després, o sigui el 25 de desembre, dia de la Nativitat del Senyor. 

El trasllat d’aquest celebració a uns dos mesos abans es deu que els romans, que en un principi tenien un calendari de deu mesos, van afegir dos mesos més al davant del març (el gener i el febrer) i totes les festes i celebracions que es feien antigament al començament de l’any (el març) van passar a fer-se pel maig. Aquest nou calendari romà, de dotze mesos, va ser una realitat l’any 153 abans de Crist. 

A l’antiguitat, l’any es començava per la primavera perquè era quan la Natura tornava a renéixer, desprès d’un llarg període hivernal de dies curts i freds. Calia, doncs, estimular-la perquè es desvetllés i també el Sol perquè lluís amb força i durant més temps. 

Per això se celebraven festes de joia i disbauxa, acompanyades d’un gran rebombori, (recordem que per aquestes dates coincideix el carnaval), així per efecte d’aquesta màgia imitativa aconseguirien despertar la Naturalesa adormida. 

Resumint, doncs, aquesta festa de l’arbre, simbolitzava la unió entre el cel i la terra, en aquest dia que les forces del dia i la nit o de la llum i les tenebres estan equilibrades (durant l’equinocci el dia té la mateixa durada que la nit). L’arbre actua com a fal•lus que s’insereix en la vulva bategant, simbolitzada pel cercle que formen els dansaires. Tot plegat representa el cicle de la vida i de la mort en constant moviment, que gira i gira…per tota l’eternitat. 

Josep Ballabriga Clarasó 

VISITEU EL SEU BLOC: desdelespiles

(1) A molts pobles, al lloc destinat a plantar el maig, hi havia una rodanxa de pedra, d’una fondària determinada, que servia per encaixar l’arbre. Un cop aixecat aquest, només calia falcar-lo per tot el vol. 

(2) El jovent anava a demanar permís a l’amo de l’arbre i li feien saber que n’havien escollit un, el qual seria el maig d’aquell any. El propietari no es podia negar a lliurar-los-hi, s’hi ho feia, el tallaven de totes formes ja que els emparava un dret ancestral. Hi havia llocs que anaven a tallar el maig al so del flabiol i tamborí, tot i fent gresca, quan arribaven davant de l’arbre triat, si l’amo posava impediments per tallar-lo, només que donessin una volta al seu entorn, al so dels instruments al•ludits, ja el consideraven de la seva propietat. 

(3) La Catarineta sempre tenia la mateixa tonada, en canvi la lletra variava força als diferents pobles on es cantava. Aquesta versió, l’havia sentit cantar a la meva mare, l’Assumpció Clarasó Tomàs, suposo que a Biure la devien cantar de forma semblant. La versió més dràstica d’aquesta dansa, que recull el cançoner tradicional català, acaba amb la mort de la pobra Catarineta a cops de garrot, de la mà del seu estimat pare. Veiem-ne una mostra: “La primera garrotada, un braç ja li feu sagnar. (bis) / La segona garrotada l’altre braç li va trencar. (bis) / La tercera garrotada, morta la va deixar. (bis)…” 

(4) Aquestes víctimes expiatòries, ofrenades a la Divinitat, es consideraven sagrades (recordem que les paraules sacrifici i sagrat o sacrat, tenen el mateix origen, també en deriven sagrari i sagrera; també hi tenen relació creu, crear, cruspir, cremar…) i no havien de tenir cap tara. Les víctimes sacrificades no solament havien estat d’origen animal ja que també s’havien efectuat sacrificis d’infants, especialment, o de joves d’ambdós sexes. 

Primitivament, la sang que s’oferia a la Mare Terra era la sang mentrual, sang vessada de forma natural i incruenta. L’origen de cru, de la qual deriven cruel, cruesa, etc. ve del llatí i vol dir “que sagna”, tot i que l’arrel és indoeuropea. De kreu (sang, carn viva). La víctima era consumida, si més no parcialment de cru en cru, i la seva sang beguda de calent en calent. 

La sang vessada va ser la primera matèria líquida que els antics sacrificaven als morts, als esperits o als deus. La llet, el vi, la mel…, en van ser els substituts. 

Un dels primers ritus (ritus=vermellós) en celebrar-se va ser amb sang menstrual. Aquesta sang, com hem dit era ofrenada directament a la terra, o era beguda com a font de regeneració. També era beneficiós empastifar-se’n o banyar-s’hi. 

Moltes cultures, van fer de la sang menstrual, la beguda dels Deus. A Egipte, els faraons es convertien en deus quan bevien la “Sang d’Isis”, que era una ambrosia que en deien Sa. La deessa hindú Kali-Maia invitava als deus a banyar-se en el seu fluït sagnant o a beure’n. Beure aquesta sang era beure l’ànima de la deessa, la sang del drac. I també era a l’Índia que la beguda sagrada, el Soma, era secretada per la Vaca de la Lluna i era begut barrejat amb llet, en cerimònies de sacrifici. A Grècia era el “Vi vermell sobrenatural”, que rajava de la Dea Mare Hera. Els reis celtes es feien divins quan bevien “l’aiguamel vermell” de la Reina Mab. Els deus escandinaus sort en tenien d’aquest Néctar Diví doncs el deu Thor havia de banyar-se en un riu de sang menstrual, si és que volia conservar la immortalitat. El seu pare Odí era tan poderós perquè havia robat i begut la “Sang Sàbia” de la Deessa Mare. 

Aquesta libació sagrada d’un color encarnat o carmesí, simbòlicament, era d’un vermell obscur, diferent de la sang sacrificial, que era d’un vermell arterial. Aquesta secreció no és mai roja doncs aquest color és un vermell que tira a groc. 

Les paraules menstruació i catanèmia son sinònimes i es refereixen al sagnat mensual que la dona té cada mes i durant el seu període fèrtil. Com que el cicle menstrual femení té una durada similar al del cicle lunar, es va fer servir per mesurar el pas del temps i així va néixer el primer calendari conegut, el calendari lunar. Aquestes dues paraules, doncs, venen de mes (del llatí mensis i aquest del grec mene, que vol dir lluna), derivats seus són medir, mesurar, etc. 

Fixem-nos, però, en la paraula catanèmia. Té l’origen en el grec, katá, que vol dir “cap avall”, però deriva de l’antiga paraula indoeuropea kat, o sigui “cosa vessada o llençada cap a baix”, que es refereix, evidentment, a la sang menstrual. 

I ja per acabar aquesta digressió etimològica, us voldria parlar, encara, d’una última paraula que té a veure amb el tema de què parlem. Es tracta de la semblança de la paraula menstru o menstruació, amb monstre (en català antic, dit també mostro o monstruo) o monstruós. De fet no és cap coincidència ja que les dues tenen un mateix origen. Si despullem aquesta paraula del sentit pejoratiu que té, li queda un significat que tenia un sentit religiós, de prodigi, de quelcom fabulós, d’una grandària extraordinària… i un cop més ens tornem a topar amb aquesta essència femenina, amb aquesta energia “monstruosa”, que té la sang catanemial. 

Actualment, s’està redescobrint el poder que té aquesta sang com a font de cèl•lules mare, que es podran fer servir per a la medicina regenerativa i per a curar un gran nombre de malalties. La prova d’això és que van sorgint empreses especialitzades en recollir la sang menstrual criogenant-la… i guardant-la després en bancs creats expressament per aquest menester. 

(5) Del grup de joves que van anar a tallar el maig, només en conec tres. Són el Francesc Balcells Torres (el Roso), el Josep Clarasó Tomàs (el Biel, que era el meu oncle i el que em va explicar la major part dels fets) i el Josep Boria Bonell (el Fuster, que va ser el que va agafar el xurrac de la fusteria). També em va explicar una versió dels fets la Maria Compte Puiggener de Biure ja que ho havia sentit explicar als seus pares).

Plaça de Biure de Gaià

      façana de cal Montagut                                                                                façana de cal Paulo