BRUNYIT, el melonet enamorat
Hi havia una vegada un melonet d'hort que es deia Brunyit, vivia feliç envoltat d'arbres, flors i plantes d'hort. A en Brunyit li agradava viatjar i quan algú s'apropava a l'hort agafava un farcell de fruits secs, feia un salt i s'amagava dins la butxaca.
En un d'aquests viatges en Brunyit va anar a parar a un lloc on hi havien coses molt llarguerudes que es movien amb molta gràcia, i com que ell no sabia el que eren perquè no havia anat mai tant lluny de casa, ell va pensar que era a un país encantat.
Però on havia anat a parar? On era? Què era allò? En resum que es va fer moltes preguntes. I sabeu què? Havia anat a parar a un zoo i eren ni més ni menys que girafes, cosa que ell no havia vist mai. Quan es va refer de la sorpresa es va adonar que es feia fosc, i va decidir buscar un lloc per passar-hi la nit.
De sobte va sentir com algú que cridava: Crispeta torna, demà serà un altre dia! Era la mare girafa que cridava a la seva filla, en Brunyit va mirar d'aquí cap allà i no veia res, però per fi la va veure i per més que en Brunyit volgués, no podia apartar la seva mirada d'aquella cosa que el tenia embadalit i sense adonar-se es va quedar adormit, somiant sota un cel clar on la lluna rodona i blanca semblava un mirall i els estels brillaven d'allò més.
Van passar els dies i en Brunyit es va enamorar de la Crispeta, quan la veia el seu petit cor s'accelerava i bategava molt fort i de vermelles que se li posaven les galtones semblava que li tenia que sortir el xarampió.
En Brunyit pensava com podia dir-li a la Crispeta el que sentia per ella, però com ho podia fer si tenia les orelles quasi tocant al cel? Se li va acudir fer una escala i pujar-hi, però l'escala no era prou llarga perquè quan hi va pujar es va quedar a mig camí.
Així que pensant, pensant es va dir: Ja sé el que faré - va exclamar el Brunyit-, pujaré a dalt de l'arbre més alt que trobi! Quan va pujar a dalt de l'arbre encara va trobar a la Crispeta més maca que quan era arran de terra i d'un salt va anar a parar enmig de les dues banyes.
La Crispeta va notar un copet i després unes pessigolletes que li anaven baixant del cap fins a l'orella i ploc a poc va anar sentint com algú li xiuxiuejava: T'estimo Crispeta! - era en Brunyit tot cofoi de poder estar amb la seva estimada-.
Encara avui, si algun dia aneu a un lloc on hi ha aquestes coses llarguerudes que es diuen girafes i en veieu una en banyes i un bon en forma de melonet, sapigueu que són la Crispeta i en Brunyit, que tot i que el temps ha anat passant, s'estimen com quan es van veure per primer cop.
Tot i així, en Brunyit sempre es recorda de l'hort on va néixer i créixer i des d'on va començar la seva aventura: L'hort de l'àvia Mina.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos!
Pietat González
Les Piles, juliol de 2000
