LA PAQUITA, UNA HISTÒRIA DE GUIMONS

Guimons és, dels pobles del voltant de Sta. Coloma, un dels que té una vista més maca: una gran extensió de trossos al davant, el castell de Queralt al fons, i més a prop la silueta de sant Miquel. I com tots els altres pobles de la zona, és en un petit turó on sobresurt l’església, i segueixen les cases arrecerades al vessant sud, i semblen amuntegades unes damunt les altres.

I darrere de cada casa, una història. D’històries n’hi ha moltes, perquè cada u de nosaltres porta la seva. Però no totes queden registrades, la majoria passen i al cap d’un temps ja ningú en sap res. Però n'hi ha que encara es poden recuperar perquè sempre hi ha qui no les ha oblidat i les pot explicar. La Paquita té bons records de Guimons, el poble on va néixer i on va viure-hi uns anys abans que la família es traslladés a Sta. Coloma. La seva mare, però, no n’era de Guimons, era de Barcelona, del barri del poble Sec. Allà hi van arribar perquè el seu avi, el pare de la seva mare que era de la Cerdanya, concretament del poble d’Oncés, va baixar a principis de segle cap a la ciutat, juntament amb altres germans. Com que quan vivien a les terres pirinenques havien tractat amb bestiar, un cop a Barcelona, van obrir unes vaqueries en diferents barris. Muntat el negoci de les vaques i de la llet, el seu avi es va casar i van tenir quatre filles. Quan va néixer l'última, la mare va quedar molt malalta i no podia alimentar la seva filla. La nena haguera mort, si no haguessin trobat una dida que se n'hagués fet càrrec. I la dida la van trobar a Guimons. Un parent, o un amic, els va informar que una noia que ell coneixia, que era de Guimons, havia tingut un nen i que potser acceptaria fer de dida i alimentar a la nena juntament amb el seu propi fill. I així va ser com la mare de la Paquita, acabada de néixer, va ser portada a Guimons. Allà hi creixia sana i forta, al costat del seu germà de llet. Aviat la seva mare es va posar bona i van poder anar-la a buscar per portar-la cap a Barcelona. La relació entre la família de Barcelona i la de Guimons no es va interrompre mai, es van anar escrivint, poc o molt.

Al cap d’uns anys, quan la nena ja era una noia, la que li havia fet de dida va demanar de veure-la perquè en tenia moltes ganes. I d’aquesta manera, la nena, ara noia, va anar a Guimons, i allà, va conèixer al Josep, un noi del poble. Quan el Josep va anar a Barcelona per fer el Servei Militar, va tornar a veure aquella noia que havia anat a Guimons a veure la seva dida. Més endavant es van casar i van tenir la Paquita i també un noi. No havia de ser fàcil per una noia de Barcelona viure en un petit poblet com Guimons, haver de cuidar-se dels animals que tenien a casa, anar a rentar la roba al safareig, relacionar-se només amb els quatre veïns del poble, suportar un clima tan dur… La seva filla recorda que li agradava d’anar molt arreglada i que sempre anava amb talons, fins i tot pels carrerons polsegosos i costeruts de Guimons. Està clar que, tan aviat com va poder, va marxar cap a Sta. Coloma. La dida li va salvar la vida, i va ser també gràcies a ella que va acabar venint a aquestes terres a viure-hi. De dides, ja fa molts anys que no n’hi ha. Però anys enrera, gràcies a elles, es van salvar moltes vides. Molts nens i nenes que al néixer se’ls moria la mare o bé aquesta no tenia llet, si sobrevivien, era gràcies a les dides, a qui se’ls pagava a canvi d’alimentar-los amb la mateixa llet amb què alimentaven als seus propis fills. El fill propi i l’altre, rebien el nom de germans de llet, una expressió ja totalment anacrònica avui dia.

La Paquita explica també que en temps de la guerra, el seu pare, que era molt jove, es va amagar a una cova que hi havia prop de Guimons, la cova del Teixó. En algun moment en aquesta cova s’hi devia haver resguardat un d’aquests animals, i per això li va quedar aquest nom. Ella no sap on és aquesta cova, i li agradaria saber-ho. Potser queda algú que en té encara memòria. Quan vas parlant amb un i amb altre del temps de la guerra, et vas assabentant que van ser molts els que es van amagar en aquells anys, les raons podien ser moltes, per motius religiosos, per motius polítics, per por, per ganes de viure… I gràcies a què es van amagar, van sobreviure.

Els costeruts carrerons de Guimons, s’escombraven per tal que quedessin ben nets els dies de festa. I a Guimons n’hi havia moltes de festes. La més important i la que durava més dies era la Festa Major, quan moltes cases quedaven plenes de parents i amics que hi venien a passar la festa. Tenia lloc el tercer diumenge del mes de maig, per la Mare de Déu del Roser. En aquests últims anys s’ha tornat a recuperar, i així es tornen a reunir tots els que hi viuen i els que hi havien viscut o en son els descendents. La imatge de la mare de Déu va ser amagada a Sta. Coloma en temps de la Guerra, però després ja no es va retornar. La que hi ha ara es va fer posteriorment. També es feia festa el 6 d’agost, per Sant Salvador. A l’octubre, es feia la processó del Sagrat Cor, es portava la imatge i els carrers s’ornamentaven amb boix i sabines del bosc. Aquest dia era quan els nens i les nenes de Guimons feien la Comunió. I el 20 de gener, per Sant Sebastià, celebraven l’anomenada Festa Major petita.

A Guimons, a finals dels anys cinquanta, encara estaven totes les cases habitades.

Montse Rumbau

Publicació del 18/09/2013 a Tribus de la Segarra

GUIMONS, UN POBLE EN TRANSFORMACIÓ

No fa gaires anys que Guimons ha retornat a la vida després d’un munt d’anys del més absolut abandonament, malgrat que una o dues famílies no hagin marxat mai.

La Rosa va néixer a Guimons al 1919 i va viure-hi fins al 1948, quan va marxar a Sta. Coloma per casar-se amb un pagès. Quan ja era àvia, va anar un dia a Guimons, feia molts anys que no hi havia anat, i es va trobar un poble silenciós. La casa on havia viscut tenia una immensa esquerda a la façana, el carrer que ella tantes vegades havia escombrat i que pujava costerut cap a dalt l’església es trobava ple d’esbarzers que impedien el pas, i el cementiri on hi reposaven els seus pares mostrava els mateixos símptomes d’abandonament que el poble. Amb les llàgrimes als ulls, va dir que no hi tornaria mai més.

El Pep, el germà gran de la Rosa, que va néixer el 25 de desembre a la nit del 1915, als 93 anys recordava perfectament tot el seu passat i la vida a Guimons. Cal Pau, on vivien, era una de les cases més antigues del poble, sota mateix de l’església. Ara ja no existeix, com les que hi havien al seu costat; les van acabar d’ensorrar i amb les pedres n’han construït de noves.

A cal Pau hi havia viscut la família de cal Joan Xic que, com que no tenien fills, van vendre la casa i les terres al Pau Jové de les Piles, que no hi va viure mai. Ell ho va arrendar, a principis de segle, al Jaume Marimón, el pare del Pep, la Rosa i dos nois més, el Lluís i el Ramon, perquè hi visqués com a masover i portés les terres. El Jaume Marimón venia de Pontils, encara que els seus pares eren fills de Pontons, i als 8 anys va anar a treballar a una masia del Codony, a ca l’Estopa, que es trobava prop del camí que anava a la Casablanca. Ja fa anys que de la masia no en queda cap rastre. El camí era una carrerada on hi passaven els ramats que anaven del Pirineu al Baix Camp, i viceversa. El Jaume, un cop a Guimons, es va casar amb una cosina seva, la Rosalia Puig, que venia de Forès.

Les cases més importants del poble eren cal Vallbona (era la més gran) i cal Gassol, on ara hi ha una casa rural. També hi havia cal Pau i ca la Serafina, que vivien a cal Vallbona i n’eren els masovers; ca la Núria, cal Roc, ca l’Abelló, cal Cisco, ca la Magina, ca l’Anita, ca la Paula, cal Mosso, ca la Mercè, cal Castells, ca l’Agustina, ca l’Antònia, cal Salvador i la Rectoria. Hi havia també el Casinet, on s’hi va fer ball fins a mitjans dels anys cinquanta; hi va viure una germana del rector i ara s’ha convertit en dues cases. Més als afores del poble hi havia la Torre, que era ca l’Atzet, i les cases de cal Masoveret. Darrere l’església hi havia l’hort del rector, on segurament hi havia hagut l’antic cementiri. Tot el poble es troba damunt d’una pedrera.

Els cognoms dels veïns eren: Abelló, Ferrer, Gassol, Marimón, Massip, Sabaté, Salvador, Sendra, Vallbona…

El Pep recorda quan va arribar la llum al poble; ell tenia 6 o 7 anys. Fins aleshores, a les cases hi tenien llums de carbur, que feia molta llum i era molt blanca. També, llums d’oli amb metxa, espelmes, candeles i teies que encenien a la cuina quan se’ls acabava l’oli o el carbur, i que feien molt de fum. A cal Vallbona i a cal Gassol tenien una instal·lació de llums de carbur. La majoria de les cases tenien cisternes; a cal Pau la van fer el 1926 aprofitant un antic amagatall que hi havia a la casa on hi havien trobat armes molt antigues. De forn n’hi havia a cal Pau, a cal Vallbona i a ca l’Abelló. Les altres cases anaven a coure el pa en aquests forns a canvi de portar una mica de llenya. Després de la guerra ja només funcionava el de cal Pau. De pou d’aigua en tenien els de cal Gassol i els de ca l’Abelló; els de cal Vallbona també, però no hi havia aigua. A totes les cases hi tenien animals, normalment hi havia un porc a cada casa. Els de cal Pau tenien tres o quatre verres i feien cria per vendre’ls. També hi havia gallines i conills que es venien a la plaça de Sta. Coloma, i una mula o un ruc pel carro. De bens en tenien els de cal Magí, cal Roc i ca l’Abelló, que ja no en van tenir després de la guerra, excepte els de cal Roc. L’avi de ca l’Abelló tractava amb bestiar, per això eren coneguts per la gent de fora amb el nom de cal Matxaté.

Per rentar, les dones anaven als safareigs o rentadors, com en diuen els de Guimons, que eren al costat d’una font als afores del poble, sortint a la dreta. Tant la font com el safareig eren comuns i estaven a tres metres de profunditat. La font era molt antiga i tenia una volta de pedra picada. Un dia, un veí ho va colgar tot, potser aprofitant els anys en què al poble no hi vivia pràcticament ningú, i la font i el safareig que havien existit, segons els veïns, des de sempre, van desaparèixer de la vista. Els veïns van protestar i la llei ha manat tornar-ho tot tal com sempre havia estat. De moment, el lloc està envoltat per unes estaques que en delimiten el perímetre, però el temps va passant i la font i el safareig continuen totalment colgats de terra.

La Rosa explicava que quan estaven a punt de segar i veien venir una tempesta, el rector feia pujar la canalla dalt del campanar i els feia resar unes oracions per espantar els núvols. El Pep recorda també que el rector tenia una campaneta que havia portat de Lourdes i que també la tocaven per espantar les tempestes i, ben sorprès, explica que moltes vegades donava resultat.

La Rosa també recordava que anaven a les Piles a l’escola, però que els nens els rebien a cops de pedra i quan els tenien a prop els explicaven històries de terror d’homes que raptaven criatures i que no tornaven a aparèixer mai més. Al final van anar a l’escola a Sta. Coloma, on sembla que van ser ben rebuts. Als nens, durant un temps, els va fer classe el rector poques hores al dia, i no els ensenyava gaire cosa, però van aprendre de números. També recordava el fred que passaven a l’hivern, tant si anaven a l’escola com si es quedaven al poble, i els penellons que els sortien als peus i a les mans. De nevades, el Pep en recordava una quan ell tenia 9 anys, o sigui, el 1924, que va deixar 80 cm de neu. Després va estar 20 anys pràcticament sense nevar i després vingueren tres hiverns seguits amb unes nevades que van deixar més d’un metre de neu. Un any, quan ell tenia uns 15 o 16 anys, el fred, al febrer, va matar una gran part de la collita i van haver de tornar a sembrar. Com que a la terra hi havia molta aigua i no hi podien entrar els animals, van haver de sembrar "a motes" o sigui  a mà, amb la plantadora, més de 20 sacs de llavor.

Quan la gent gran parla de com es vivia abans, tots coincideixen: molt de treball i molta misèria.

El Pep recordava moltes coses de la guerra, potser perquè van ser vivències molt fortes, difícils d’oblidar. Un germà hi va morir, mai han sabut on va ser enterrat. A Guimons, en una casa dels afores, s’hi van amagar 12 persones: dos capellans de Sta. Coloma, el rector de Guimons, sis veïns del poble, un de Sant Gallard i un parell de Solivella. Hi van fer alguns registres però mai els van trobar. Però de la guerra preferia no parlar-ne.

També hi ha qui recorda que anaven d’escolanets al costat del rector a fer el salpàs a les masies i cases de Figuerola i Sant Gallard. Es tirava aigua beneïda als portals de les cases per tal de quedar protegits de les tempestes i també dels mals esperits; a canvi els donaven normalment ous. Tant a Figuerola com a Sant Gallard, enterraven els morts a Guimons.

Guimons comptava amb un camp que era del comú, els beneficis que se’n treien anaven a un fons pel poble. Als anys seixanta van decidir de vendre’l.

Mossèn Segura, en la seva història de Sta. Coloma, explica que el nom de Guialmons podria venir d’un antic santuari dedicat a Nostra Senyora de la Guia, perquè estaria en el camí que guia cap a la muntanya de Sant Miquel. El nom vindria, doncs, de “Guia-als monts”. No hi ha, però, restes d’aquest antic santuari; ni en resta memòria. Del que sí queden restes és de l’antic castell o casa forta de Guimons. El que queda és un mur situat al nord-est de 10 metres de llarg i amb una alçada de 5 metres, i que és una continuació del mur de l’església. El castell, segurament de planta rectangular, estaria adossat darrere de l’església, a la part més alta del poble, i sembla que es va construir a mitjans del segle XII, la mateixa època en què es va construir l’església. El castell pertanyia a la família Timor. El 1147, Ramon de Timor va fer testament i va deixar al seu fill Ramon els castells de Pontils i el de Guimons, mentre que al seu fill Guillem li deixava el de Figuerola. Al segle XIV va passar a mans dels Boixadors. Més tard va passar al comte de Savallà, descendent dels Boixadors, que el mantingué fins a mitjans del segle XIX.

Guimons s’està transformant: hi ha els pocs que hi han viscut sempre, i també els que vénen de fora, i els de les cases rurals que han escollit Guimons per passar uns dies en un poblet envoltat de natura, potser per fugir del soroll i l’estrès de la gran ciutat. El poble comença a recuperar la vida que havia perdut, encara que a poc a poc, i ja és possible veure-hi veïns i sentir converses i els crits de la canalla mentre juguen i s’empaiten pel poble sense haver de patir pels cotxes. Una vida diferent de la que havia existit des de sempre, però, al cap i a la fi, també vida. Tot evoluciona i tot es transforma. També el petit poble de Guimons.

Montse Rumbau

Publicació del 18/09/2013 a Tribus de la Segarra

BIURE DE GAIÀ (3a part)

Una altra història de nadons traslladats la tenim amb la Maria Malet. La Maria va perdre la mare al poc de néixer ella, al 1924. El seu pare era de Biure i la seva mare de Vimbodí, i vivien a Tarragona, i tenia dos germans, el Mingo i la Pepita. A la Maria, amb pocs dies de vida, la van portar a Biure, a la casa del germà del seu pare que estava casat però que no tenien fills. I explica la mateixa Maria que la van alimentar amb biberó, i insisteix en aquest fet, el que fa pensar que, ser alimentat en biberó, devia ser molt inusual en aquells anys. I va viure ja sempre a la casa dels « onclus », que la tenien com a una filla, i la van fer hereva. El pare es va tornar a casar, va continuar vivint a Tarragona i va tenir tres fills més. A Biure hi anaven sovint a veure la Maria. En una Festa Major a les Piles, la Maria va conèixer a un noi de cal Mensa de Rauric i s’hi va casar. I es van instal·lar a Biure, a cal Malet, ja que ella n’era la pubilla.

La Maria es va casar amb un noi de Rauric, també n’hi va haver que es van casar amb nois de Vallespinosa i d’altres poblets del voltant, i unes altres es van casar amb uns nois de Cunit que havien vingut cap aquests poblets a treballar. Aquestes últimes van marxar cap a aquelles terres de vora el mar i allà s’hi van quedar a viure. D’altres van marxar cap a Sta. Coloma i també a diferents indrets. I el poble, a poc a poc, es va anar despoblant. 

La relació de les cases del Biure és aquesta :

Ca l’Andreu, Ca l’Antonino, Cal Bepu, Cal Bergadà, Cal Bep, Ca l’Elíes, Cal Fernando, Cal Flaciano, Cal Flaciano de Dalt, Cal Gassol, Ca l’Helena, Ca l’Hortalà, Cal Malet, Cal Marc on hi havia la barberia, Cal Maió, cal Malenu, cal Marianet, Cal Marimón, cal Massó, Ca la Miquela, Cal Miret, Cal Moliné, Cal Montagut, Cal Morera, Cal Paulu, Cal Pere Castell, Cal Pons, Cal Ramona, Cal Serverí, Cal Suau, Cal Xacó. La rectoria.

El Molí dels Pous

Cases ensorrades :

Cal Roca i Cal Vives.

Masies, totes ensorrades, la majoria després de la guerra:

Mas Campana, Mas del Jepet, cal Miqueló, Mas Querol -de Pontils però venien a missa a Biure- i Cal Ramona.

Ara, molta gent de fora ha vingut i s’han arreglat antics coberts, pallisses i corrals: l’era del Massó, Fraginalet, cobert del Maió, una casa darrera del Xacó, Cal Maió Nou, Cal Salva, Corral d’en Bepu, Lluis Moliné, el cobert de cal Morera, i el cobert de cal Bepu.

També s’estan venent últimament algunes cases.

Durant les vacances, el poble recupera la vida que havia tingut anys enrere. La majoria dels veïns de Biure de tota la vida, s’estan ara a Sta. Coloma, encara que van pràcticament cada dia al poble perquè hi continuen tenint les cases i les terres. Els que hi viuen tot l’any són pocs, una família dels d’abans ja grans encara hi viu, d’altres són nouvinguts que els ha agradat el poble i s’hi han instal·lat. No és estrany que agradi el poble de Biure, sobretot en aquesta primavera tan desbordant d’aigua, amb aquests camps tan verds i amb el blat tan espès que, segons diuen els pagesos, auguren una bona collita. Camps, boscos, arbres de ribera, fonts … el castell dalt del turó senyorejant tot l’entorn i la muntanya de Sant Miquel ben a prop, un poble per quedar-s’hi a viure.

Montse Rumbau

Publicació del 03/10/2013 a Tribus de la Segarra

BIURE DE GAIÀ (2a part)

Biure és municipi de les Piles, però havia arribat a ser municipi propi ja que tenia més habitants i més cases que les Piles. Al 1718, Biure tenia 93 habitants, mentre que les Piles n’hi havia 74, però a finals de segle ja es van invertir els números, Biure es mantenia pràcticament amb els mateixos, 91, mentre que les Piles havia augmentat a 114.

A Biure, i també a tots els pobles del voltant, hi havia hagut molts avellaners a primeries del segle XX. Però van agafar un mal i els van haver d’arrancar. En els marges, encara en queden alguns. De vinya també n’hi havia, encara que no molta. Les últimes, que van subsistir fins els anys 70, van ser les de cal Malet i les de cal Morera. Explica en J.Mª Compte de cal Pons que un avantpassat seu de mitjans del segle XVIII havia sigut un important comerciant de safrà. Aquesta zona, a l’edat mitjana, n’era un dels centres més importants de producció i els jueus de Sta. Coloma eren els qui en controlaven el mercat.

Enmig de les converses surten també refranys típics de la zona, com el que parla de la grívia i de l’escurçó :

« picada de grívia i picada d’escurçó

no hi ha temps per a la extremunció »

Animals freqüents de per aquí, com la serp verda que alguns em diuen que la seva picada és també mortal.

I parlem de les coves que van servir d’amagatalls en temps de la Guerra Civil. Expliquen que va baixar un grup de Conesa i que en un marge del bosc, prop de Biure, van fer dues coves on s’hi van amagar durant un temps. En una marjada prop de Rauric hi havia una altra cova on hi havien amagades cinc persones. Al costat del cementiri de Biure, sota l’era de ca la Miquela, hi havia una cova artificial de pedra d’uns set metres de llarg per quatre d’ample on hi jugava la canalla, i on, en temps de la guerra, també va servir d’amagatall, li deien la gatapurna. Actualment ja no existeix perquè ha quedat colgada. També en una cova d’un marge vora del castell, on hi cabien unes cinc o sis persones, s’hi van amagar els del poble quan van sentir a dir que hi havia perill de bombardeig. Les bombes van arribar i van ensorrar part d’una casa.

Al cementiri de Biure hi ha dos soldats enterrats del temps de la guerra. El que és ara l’hotel Regina, a Vallfogona, era en aquells anys de guerra un hospital de sang. Un del poble que hi va ser va explicar que els que hi morien, que eren molts, els colgaven en un clot baix al riu. Alguns dels molts desapareguts d’aquella guerra de qui mai ningú en trobarà les restes ni en sabrà els noms. 

La cova gran que hi havia al costat del cementiri de Biure, també va servir, un cop passada la guerra, per jugar la canalla, com ja hem dit, però també per refugiar-s’hi els gitanos que passaven de tant en tant i refeien les cadires de bova. També venien al poble llauners que apariaven calderes i pots d’alumini, i els esmolets que esmolaven ganivets i eines del camp. Gent “remendón” com deia un dels veïns.

Demà és diumenge i és el dia de l’aplec a Sant Miquel. Hi ha organitzades diverses activitats, com un esmorzar a la font, la missa dalt de l’ermita amb coca i moscatell, jocs per a la canalla a la tarda i ball. Expliquen que abans l’aplec es feia conjuntament amb els altres pobles del voltant, tal com diuen els goigs dedicats a Sant Miquel Arcàngel:

“Tot Pontils amb fe arderosa

vos venera amb son indret;

Montbrió i Vallespinosa

Biure, Piles i Vallvert.

Rocafort, Conesa i amplada

Del Queralt amb sant anhel”.

Però des de fa uns trenta anys que cada poble fa l’aplec un dia diferent.

L’ermita de Sant Miquel és romànica i al costat hi ha encara algunes de les restes de l’antic castell de Montclar. Al 1072, ja apareix documentat la compra dels castells de Montclar, les Piles i Biure pel comte Berenguer I de Barcelona a Oliver Bernat i la seva esposa. Més tard, Biure, a mitjans del segle XII, passa a les mans de l’Orde dels Hospitalers, -els monjos soldats que, juntament amb els templers, defensaven Terra Santa-, gràcies a una venda feta per Guillem d’Aguiló. Al 1380, el prior de Catalunya de l’orde dels Hospitalers, comprà a la Corona, la total jurisdicció del lloc i terme de Biure, el que vol dir que eren els que impartien justícia.

La creu de terme, de finals del segle XV, és molt interessant. A començaments de la Guerra Civil la van tirar a terra, i no es va tornar a posar fins al 1973, moment en què es va restaurar. Els de Biure sempre s’han fet les fotografies de grup a les escales de la creu.

Mirem fotografies amb la Fina, i m’explica qui son els que van sortint asseguts a les escales, família, amics, veïns, tots de Biure, i, alguna vegada, un de Valls. I preguntant que hi feia un de Valls a Biure, va explicar la història. Els de cal Bergadà, als anys trenta, anaven amb el carro a Valls a vendre palla, llenya i algun altre producte que poguessin vendre i s’hi estaven un parell de dies. Al cap dels anys havien fet coneixença amb algunes persones d’allà, i un dia es van assabentar que un recent nascut d’una de les famílies que coneixien, necessitava una dida per poder-se alimentar i així poder sobreviure. Ells, els de cal Bergadà, havien perdut un fill just acabat de néixer, per això van portar el nadó de Valls cap a Biure perquè fos alimentat per la mare que havia acabat de perdre el seu fill. El nen es va fer gran i sempre va mantenir molta relació amb la família de Biure i hi venia sovint. El de les fotos era aquell nen de Valls que va venir a Biure acabat de néixer per poder-se alimentar.

Montse Rumbau

Publicació del 01/10/2013 a Tribus de la Segarra

BIURE DE GAIÀ (1a part)

La Fina ha organitzat una trobada de veïns per parlar del poble. Son les cinc de la tarda d’un dia de Festa Major del 2009, i ens trobem al Casal, el Salvador Malet de Cal Bergadà, el Mensa, el de ca l’Andreu, la Maria Compte, el J. Puigganer, J. Mª Compte de cal Pons ... A les sis tots van a missa i en sortir tornem a reprendre la xerrada ara amb més veïns i amics i amb molta més animació. Tothom recorda coses d’abans i tothom intervé. Hi han moltes rialles quan surt el tema de les tres minyones i la cuinera que portaven els amos del castell quan venien a passar l’estiu a Biure. Sembla ser que molts hi lligaven tant com podien. Tots afirmen que aquestes criades eren l’animació de per aquí i que ballaven molt be la « jota ». Però d’això ja fa molts anys, en Salvador Malet, un dels més grans del grup, recorda aquells anys en que ell era molt jovenet, com després dels balls que es feien els diumenges a la tarda, els joves es quedaven i les minyones també, i aleshores era, segons sembla, quan se les emportaven a l’hort.

Els veïns parlen de l’amo del castell, que es deia Paco Mercader Zufia, un militar amb grau de general que va arribar a ser governador militar, i que era també vescomte de Belloch. Però l’amo no era en Paco Mercader, sinó la seva esposa, la Lluïsa Llorach, que va ser qui va heretar el castell. De fet, no el va heretar ella, sinó la seva germana gran, la Maria, però aquesta, segons explica en un llibre un avantpassat seu, no el va voler, i, davant del notari, va dir que no volia “enterrar-hi” els seus fills, ni obligar-los a passar les vacances « al mig del no-res ». I va canviar, amb la seva germana Lluïsa, el castell per una llotja al Liceu. Com que la Lluïsa Llorach estava casada amb un vescomte, això de tenir un castell ja li anava be. A més d’aquestes dues germanes, n’hi havien dues més, la Mercè i la Isabel. Totes quatre eren riquíssimes, la petita, la Isabel, es passejava per Barcelona amb un Rolls Royce descapotable, freqüentava artistes i viatjava molt, i vivia en una torre d’en Puig i Cadafalch, avui desapareguda, del cap d’amunt del carrer Muntaner. En Ramon Casas la va pintar al 1901, i el quadre és al despatx de l’alcalde de Barcelona, darrera mateix de la seva butaca. Elsseus pares, en Pau Llorach i la Concepció Dolsa eren els amos de les aigües deRubinat, a prop de Sant Antolí, unes aigües purgants que s’exportaven per tot Europa. Les oficines centrals les tenien a París. El pare va morir jove, i la viuda i les quatre filles vivien dels immensos beneficis que els proporcionava la venta d’aquesta aigua.

Fotografia extreta de "Per la ruta dels Castells del Gaià" del Palau Robert.

El castell de Biure, situat enmig « del no-res », com deia la Maria Llorach que el va heretar gracies a un intercanvi, es trobava en mans d’una de les famílies més riques i també més esnobs de la Barcelona d’aquells feliços anys vint.

Expliquen els veïns, que la mestressa, la Lluïsa Llorach, anava cada dia a prendre les aigües a Vallfogona amb el taxi de Sta. Coloma, el Mero. Diuen que era amable i que visitava els malalts, però que parlava en castellà perquè sinó, quan tornava a Barcelona, el seu castellà estava ple de catalanades.

En sortir de missa, els nens anaven al castell i allà els donaven sempre alguna cosa o altra. Per la Festa Major, els senyors invitaven als veïns del poble a fer el vermut dalt del castell. I aquests, portaven als senyors a caçar perdius. Segons expliquen, abans n’hi havien moltes. Les minyones rentaven la roba en uns safareigs que eren només pels del castell, eren grans i no gaire a prop, el que deuria ser tot un enuig per a les criades a l’hora d’anar a rentar. Aquests safareigs no s’han conservat perquè han quedat colgats. Els veïns tenien uns altres safareigs que estan, encara actualment, al costat de la font. En Pablo era el fill dels senyors i també venia a Biure als estius com feien els seus pares. La família va conservar el castell fins al 1965. El seu aspecte actual ve del 1912, moment en que es va rehabilitar totalment, volent-lo convertir en un castell més espectacular i també en casa senyorial.

Biure apareix com un poble fresc i amb aigua abundant. A la font, que alimenta un rierol, hi ha ànecs i tots els voltants estan enjardinats. Un immens pollancre senyoreja al costat del pont i n’hi ha un altre, igual de gran, més cap al poble. Des del carrer Major, es pugen unes escales que van al carrer de dalt, hi han moltes flors i abans d’arribar al carrer, hi ha un recó fresc i humit on només sents l’aigua que salta d’una font que en diuen la mina del Rector. Quan s’acaba el poble, més enllà de la creu de terme, hi han els horts que es veuen molt cuidats i que es reguen amb l’aigua canalitzada de la font del Maginu que es troba més amunt. I darrera de la rectoria, la gran casa amb aspecte de masia que és al costat de l’església, hi ha l’hort de l’Abadia que diuen que sempre ha tingut aigua. Aquest edifici sempre havia rebut el nom de l’Abadia. I al llarg de la rasa o riera que porta l’aigua cap al Gaià, segueix tota una filera d’arbres de ribera amb les fulles encara tendres d’haver sortit no fa gaire. L’aigua que baixa per la rasa és sempre molt neta perquè ve directament de la muntanya.

Prop del poble, a 10 minuts del camí de Biure a Vallverd, hi havia una bassa amb el terra enrajolat que en deien la Canal i que era d’un pagès de Vallverd, era molt gran i servia de piscina, i als anys 50 hi venien fins i tot dels pobles del voltant i del mateix Sta. Coloma a banyar-s’hi. Quan van fer moviments de terra en el tros on hi havia la bassa, va deixar d’entrar-hi aigua, i des d’aleshores que està seca. Mirant les fonts revingudes a la primavera, no sembla que Biure hagi pogut patir mai problemes d’aigua. I de fet, els veïns et diuen que a Biure sempre n’han tingut. L’aigua corrent, però, no els va arribar fins entrats els anys seixanta.

L’aiguat de Sta. Tecla de mitjans del segle XIX, també va deixar petjada al poble. Els veïns han sentit explicar als seus avantpassats que la rubinada que va arribar la nit del 22 al 23 de setembre del 1874, es va endur més de 100 caps de bestiar que passaven la nit a la part baixa del poble mentre esperaven anar a fira. També que del molí del costat de la riera, que ells ja mai l’han vist habitat, la molinera es va salvar gràcies a que es va emparrar al capdamunt. I que l’aigua va arribar dins del poble fins a mig carrer Major.

L’església és al final del carrer de dalt. Enfront, el cementiri amb la porta de fusta envoltada de lilàs tots florits. De lilàs florits n’apareixen en forces recons del poble, així com moltes flors. Tot es veu cuidat i net, amb la  majoria de cases arreglades i amb les façanes repicades deixant al descobert la pedra. L’església la van fer al 1777 aprofitant les pedres de l’antiga església romànica que resultava massa petita i que era entre el castell i ca l’Andreu.

Ca l’Andreu, al cap damunt del poble, és un casalot amb aspecte de casa forta, amb molt poques finestres i molt petites. Sembla com si en algun moment o altre del passat, una part de les seves parets haguessin servit de muralla i que per tant hagués format part d’alguna edificació molt antiga del castell.

Els dilluns, els veïns de Biure anaven a Sta. Coloma a mercat, com feien tots els altres pobles del seu voltant. Tardaven a peu una hora i mitja passant pel dret, per les Costes, per un camí que ja s’ha perdut. La carretera actual es va fer entre els anys 20 i 25. Diuen que la verdura de Biure tenia fama de ser molt bona perquè era regada amb aigua molt clara. Al poble no hi havia escola, i els nens havien d’anar a les Piles, on també hi anaven els de Guimons. Hi tardaven a peu entre 20 i 25 minuts. A l’hora de dinar, qui tenia parents a les Piles, dinava a casa d’ells, els altres s’havien de portar el menjar a la senalla i dinar a la mateixa escola. Als anys 30 i 40 a les classes dels nens i havien fins a 45 alumnes.

Montse Rumbau

Publicació del 27/09/2013 a Tribus de la Segarra