Il·lustració de Joan Ballabriga. |
Quan va arribar “l’arràdio” a Les Piles?
Quina família va ser la primera al poble a tenir un aparell de ràdio? Només us
en puc dir alguna cosa, pel que m’havia explicat la meva mare, l’Assumpció
Clarasó Tomàs, i pel que m’ha explicat, recentment, l’Armengol Cadens
Puiggener. Però abans de res, potser caldria començar pel principi. Per fer
funcionar una ràdio ens cal poder endollar-la a un corrent elèctric, tenir
electra (que dèiem). Què en farem d’un aparell de ràdio, si no disposem
d’electricitat? I quan es va instal·lar l’electricitat al poble? Va ser l’any
1926. Ja s’estava instal·lant la línia elèctrica pel poble i vet ho aquí que a
cal Badó o Vador (família Malet) venia un nadó en camí i van decidir que
aquesta seria la primera casa del poble que podria gaudir de l’electricitat. I,
efectivament, el desembre d’aquell any, naixia una nena que, un cop batejada,
es va dir Marina Malet Obrador. A més, l’avi de la Marina, el Salvador Malet
Briansó, estava molt delicat de salut i veia que el seu temps s’acabava, però
tenia la gran il·lusió de poder veure una “bombilla” encesa a casa seva
i així va ser. Com hem dit, l’any 1926, casa seva ja disposava de llum
elèctrica i l’any següent moria el Salvador, aconseguit així el seu somni.
Ara, els espilencs ja disposaven d’electra i ja
podien tenir una ràdio. Potser la primera casa que la van tenir va ser el
Castell (la família Prous). Els segons potser van ser els de cal Barrater, cap
a l’any 1930. Una mica més tard, la van tenir a cal Rión (família Balcells) i,
de seguida, en van posar una al Cafè del poble i una altra a cal Roso (una
altra família Balcells). Els que tenien una ràdio eren a cal Jover. Aquesta
família ja feia anys que vivien a Barcelona, però cada “istiu” el
passaven a Les Piles i de ben segur que a més de portar-se la minyona, també
portaven la ràdio. Aquest aparell els hi van requisar durant la Guerra Civil
doncs, a casa seva, s’hi va instal·lar la Plana Major. Una altra família que
venia a estiuejar al poble eren els de cal Prous (els de la Plaça). Havien
estat safraners i ja feia anys que vivien a Villacañas, a Ciudad Real, i, com
he dit, molts estius els passaven al
poble, això abans de la Guerra.
Cada any llogaven a alguna noia del poble perquè
els fes una mica de neteja i també per anar a comprar a Santa Coloma. Un any li
va tocar a la meva tieta, Maria Clarasó, i es veu que van tenir un malentès
doncs la mestressa li deia que li comprés “hígado” i ella que li deia -fetge?-
i l’altra que li contestava -no quiero
fetge, quiero hígado!-. Bé, al final, li van donar entenent, que “hígado” i
fetge era la mateixa cosa. Direu que aquesta anècdota no té res a veure amb el
tema de què parlem i teniu tota la raó, però m’ha fet gràcia explicar-vos-la.
Tornem a cal Prous. Cada estiu no es descuidaven de
portar un “gramófono” o ràdiogramòfon i la meva àvia, la Teresa Tomàs
Genovés, obria, de bat a bat, la finestra, per escoltar aquells rigodons tan
macos que tocaven.
Il·lustració de Joan Ballabriga |
Desprès d’aquest Invicta, em sembla que vam
tenir un Philips i després un Lavis que se sentia molt bé. Em
sembla que era quan teníem aquest últim aparell, que vam comprar una gravadora,
que si volies gravar havies d’acoblar com un captador que havies de col·locar
davant de l’altaveu del transistor. Just alhora de dinar, feien un programa de
música pop i a mi m’agradava gravar algunes cançons, precisament, en aquell
moment, llavors tothom havia d’estar callat, però amb tot era inevitable que
algú no digués alguna cosa mentre dinàvem o que algun soroll de plats o coberts
quedés incorporat a la gravació (era “El clan de la una” i el feien a Radio
Juventut de Barcelona).
A casa, la mare escoltava la novel·la diària. Em
sembla que n’havien fet dues, però ella amb una ja en tenia prou doncs en una
casa de pagès no s’acaba mai la feina. També havia escoltat algun d’aquells
consultoris que en deien femenins. N’hi havia hagut dos al mateix temps, que es
feien la competència. Ella preferia el de la Montserrat Fortuny, que es va
emetre des de 1945 fins al 1981. El de la competència era el de Elena Francis,
que emeté de 1947 a 1984.
El pare, molts vespres, posava “De España para los
españoles”, amb la locució de Maria Matilde Almendros, que era un programa per
a emigrants que dedicaven cançons als seus familiars que vivien a l’estranger
(es va emetre de 1964 fins al 1978).
Bé, i després va arribar la televisió (al Cafè del
poble la van estrenar l’any 1973 i els va costar 828 pessetes), els radiocassetes,
els CD’s… I la cosa va evolucionant de forma imparable.
Quan va sortir la televisió, es va dir que la ràdio
estava condemnada a desaparèixer, però els anys han demostrat que la ràdio
gaudeix de bona salut.
Ara mateix, mentre acabo aquest article, estic
escoltant RAC 105 a través d’Internet.
I fins aquí els meus records i vivències sobre la
ràdio.
Josep Ballabriga Clarasó