ELS
TESTOS S’ASSEMBLEN A LES OLLES
L’altre
dia buscant fotografies antigues, en vaig trobar una on hi ha quaranta
persones, bo i totes de Les Piles. La
foto va ser feta els anys 1934 o 1935 per Ramon Llorach de cal Empaitagossos de
Santa Coloma de Queralt. Aquest noi, que aleshores tenia uns vint anys feia de
mosso a cal Barrater, i amb els seus estalvis s’havia comprat una màquina de
retratar i no s’estava de fer fotos a tort i a dret. Devia ser el dia de Santa
Llúcia i tothom anava vestit per l’ocasió. La gent estava al recer de l’antic
cementiri del poble, just al darrere del vell forn de pa comunitari, quan el
Ramon els va fer aquesta fotografia que
ha quedat per a la posteritat.
La
majoria ja han passat a millor vida. Potser, només en queda un de viu, que
seria el Josep Cadens Roselló, que li correspon el número 35, tot i que també
podria ser el número 37. Un altre que també em fa dubtar és el número 21, que
li poso el nom de Magí Balcells Masip, però que també podria ser el Magí
Clarasó Ametller de cal Biel.
Publiquem
aquesta fotografia numerada i al costat una columna amb els noms i cognoms que
els hi corresponen. Entre parèntesi hi poso el nom o renom de la casa a la què
pertanyen. Veureu que també hi ha una colla d’interrogants, doncs tinc alguns
dubtes sobre la seva identitat. Potser vosaltres em podríeu ajudar a descobrir
els que falten.
Feu
una prova, primer. Mireu la foto, sense llegir el noms, a veure si coneixeu
algú. Segur que d’alguns direu de seguida que s’assembla potser al de cal
Magdaleno o al de cal Jenillo. No és casualitat allò que diuen que els testos
s’assemblen a les olles, sinó del mig, de les vores.
Si
teniu alguna foto antiga arraconada en un calaix, amb una colla de persones que
ara desconeixeu, la podríeu penjar al bloc i així entre tots miraríem
d’esbrinar la identitat de cadascú.
Però
també pot ser que sigueu d'aquells que, en comptes de guardar les fotografies
ben ordenades en àlbums, les feu desaparèixer en un estrany ritual.
Fotografia colorejada |
Fotografia numerada |
Encara hi ha molts interrogants, potser ja hi seràn sempre. Podria ser que encara n'hi hagi dos de vius.
L'un seria el Josep Cadens Roselló, el númer0 34 o 37. L'altre seria el Jaume Puiggener Clarasó, el número 18 o 16.
EL RECTOR DE VALLFOGONA I L'ÀNIMAEL RECTOR DE VALLFOGONA I L'ÀNIMA
Era una tarda d'un dia de festa i el mossèn, que era un home molt obert i falaguer, decidí passar una estona d'esbarjo a la taverna del poble, prendre alguna beguda i parlar una estona amb els feligresos.
Era una tarda d'un dia de festa i el mossèn, que era un home molt obert i falaguer, decidí passar una estona d'esbarjo a la taverna del poble, prendre alguna beguda i parlar una estona amb els feligresos.
Es va asseure a una taula on hi havia diverses persones que parlaven de diferents temes. D'un tema es passava a un altre, fins que va acabar parlant de religió.
A la tertúlia hi havia un home descregut i malparlat, que adreçant-se al rector li digué:
- No crec en res de tot això que prediqueu. Com voleu que cregui amb una cosa que no
puc veure ni tocar amb les meves pròpies mans? Dieu que si l'ànima va al cel o a l'infern., però, on és l'ànima?. El més segur és que jo no en tingui d'ànima, perquè no me
la veig ni me la toco. Vós, el que hauríeu de fer és demostrar-me que existeix l'ànima.
- Estem d'acord noi, penses el mateix que jo _ va dir el rector_.
- Aleshores com és que prediqueu aquestes bestieses?
- Doncs mira, perque tú no hi creguis!.
- Hòstia!, que em dieu ara! M'heu tocat ben bé els collons, cony de capellanet!
- Ep noi, he dit que penso com tu. Com vols que sàpiga si ets prou home si no et podem veure, ni tocar els collons!
Els companys de l' aludit, l'incitaven a què demostrés el que dèia el rector. Però el
rector ja havia dit el que volia dir, va esclatar en una riallada, i se n'anà.
UN ESTRANY RITUAL FOTOGRÀFIC
I dic
això pel que em va explicar una dona dels voltants. Diu que de molts anys ençà,
hi havia penjada, al menjador de casa seva, una foto de la seva sogra. Però amb
el temps els néts van pensar que ja era hora de retirar el “retrato” de l’àvia,
que els vigilava des de la paret. El
van treure, doncs, i el van deixar abandonat en algun lloc. Aleshores, la filla
i la jove de la difunta van decidir que s’havia de solucionar d’alguna manera aquella
ofensa. A més, calia evitar que, mitjançant la fotografia, es pogués fer algun
encanteri, que causés algun mal a la difunta.
Per
això les dues dones, d’amagatotis i sense dir res a la resta de la família, van
agafar el retrat i es van encaminar cap als afores del poble i allí, en un lloc
reservat, el van cremar i enterrar.
A LA
RECERCA DE L’ÀNIMA: FOTOGRAFIES QUE
CAPTUREN L’ÀNIMA
Feia
poc que s’havien inventat les màquines de fotografiar i molta gent estava
convençuda que aquests ginys eren
capaços de captar l’ànima de la gent. Per això, molt aviat es va començar a
fotografiar difunts, més aviat infants i joves, per poder guardar, a més de la
foto, l’ànima de l’ésser estimat.
Les
fotografies del difunt es feien a les poques hores del seu traspàs, però, en
alguns casos, s’arribà a tardar fins a nou dies.
Els
fotògrafs s’especialitzaren a maquillar el difunt i el col·locaven en posats,
simulant que estava viu, en aquest cas li alçaven les parpelles dels ulls com
si realment mirés a la camera. Altres vegades se’l representava adormit en el
descans etern. La família es col·locava al seu entorn com en una foto de
família normal.
Aquest
costum s’arribà a fer fins a mitjans del segle XX.
RITUALS
MACABRES PER CULPA DE LES FOTOS
S’ha
parlat molt dels aborígens d’alguns pobles primitius, que es negaven a ser
fotografiats pels exploradors, doncs tenien terror que aquelles màquines els
robessin l’ànima.
Com a
mostra del que acabem de dir, es conta l’episodi (en aquest cas l’últim
episodi), de la desaparició, al Paraguai, de Guido Boggiani, artista i etnòleg
italià, nascut el 1.887, que, a començaments del segle XX, viatjava per Sud
Amèrica junt amb el seu ajudant. S’organitzà una expedició de recerca dirigida
per l’explorador espanyol José Fernández Cancio i, a la fi, es van trobar el
cadàvers dels dos (explorador i ajudant) amb els caps separats del cos.
Es
desconeix si la seva mort va ser deguda a causes naturals, o bé van ser els
indígenes que els van assassinar expressament per evitar que aquell instrument
diabòlic manipulat per l’etnòleg se’ls emportés l’ànima. Sembla ser que als
indis els preocupava i els molestava molt ser fotografiats. Per això els
cadàvers van ser decapitats, per evitar que l’ànima, que acostuma a residir al
cap, els pogués fer cap mal. La camera, lògicament, també va ser enterrada.
RITUS
DE MÀGIA I BRUIXERIA
Això
de representar persones mitjançant la imatge, ja ve de temps remots. Les
figuracions de petites escultures fetes amb diferents materials, pedra, os,
marfil, etc. representant una Gran Mare o Gran
Deessa, moltes amb exuberants pits i natges, en estat de gestació o bé
amb indicis d’haver parit fa poc. A aquestes imatges se’ls atribuïen poders; es
creu que es tenien com a protectores i per propiciar l’abundància i la fertilitat.
Però
potser tot va començar per representar animals ferits amb fletxes o llances per
l’home primitiu, per així aconseguir, amb rituals de màgia, que la cacera els
fos favorable, possiblement, ja tractaven de capturar l’esperit del futur
animal caçat.
Amb el
temps, (i ara tornem a les persones) les bruixes o bruixots que es considerava
que posseïen poders sobrenaturals, interactuaven amb les persones i es servien
de figures o ninots fets de materials tous, on s’hi poguessin clavar agulles
per fer mal a alguna persona considerada enemiga.
Aquest
sistema ha arribat fins als nostres dies i sembla ser que no tan sols es fa
servir per fer el mal, sinó que també serveix per “lligar” o unir a dues
persones que en principi no hi ha manera que estiguin juntes.
Quan
els bruixots van descobrir les primeres fotografies, van fer salts d’alegria,
doncs van veure que la imatge
reflectida a la foto concentrava l’energia de la persona i, a través d’aquesta energia, podien aconseguir
els resultats que desitgessin,
talment com si l’individu estigués al seu davant.
LA
CIRURGIA PREHISTÒRICA I L’ÀNIMA.
Una de
les primeres operacions que es realitzà durant mil·lenis, va ser la trepanació
craniana, consistia en practicar un orifici al crani ajudant-se d’estris
“quirúrgics” de sílex, fusta i d’altres materials fins que aconseguien extreure
una rodanxa d’os. Generalment, es feia en individus vius amb finalitats
diverses. Una d’elles era perquè l’individu en qüestió havia perdut o li havien
robat l’ànima i calia recuperar-la i per facilitar-li l’entrada se li foradava
el cap. A vegades, aquest forat cranial es feia per un motiu totalment oposat.
Era perquè hi havia persones que estaven posseïdes per un mal esperit i calia
treure’l fora com fos. Per això obrien aquesta porta a l’exterior perquè
aquesta malànima abandonés el cos turmentat. En alguns casos, s’havia de
repetir l’operació una vegada i una altra fins aconseguir el resultat desitjat.
Ah! I
no us penseu pas que l’individu trepanat perdia la vida durant l’operació. Es
calcula que entre el 50% i el 90% en sortia amb vida. Se sap perquè l’orifici
practicat s’anava tapant amb el temps,
doncs l’os lentament es regenerava i anava empetitint el forat. Fins i tot els
antropòlegs poden calcular, aproximadament, els anys viscuts per la persona
intervinguda després de l’operació.
QUEDAR
BEN RETRATAT
Aquesta
frase feta ve a dir que hem descobert les segones intencions d’algú que ens vol
enganyar. En definitiva, que li hem vist el llautó.
També
es diu de la persona que ha quedat bé quan el pintor, dibuixant o retratista a
sabut copsar l’essència de la persona, allò no se sap ben bé com dir-ho. Potser
aquell toc de mestria que l’artista ha sabut captar i que en podríem dir ànima.
Per això, el pintor o dibuixant hi ha posat tota la seva ànima en fer el retrat.
Això
és el que pensava uns dels millors pintors de la història, Leonardo da Vinci.
Per a ell qualsevol pintura havia de tenir ànima, que s’havia d’expressar a
través de les formes. Leonardo deia que els ulls humans eren les finestres de
l’ànima. I no us penseu pas que aquest geni parlava només en sentit metafòric,
no, sinó que ell buscava realment l’ànima.
A
partir de 1510, Leonardo tenia permís per disseccionar cadàvers de criminals,
per així conèixer l’estructura dels diferents òrgans del cos humà, després ell
en faria dibuixos d’una gran perfecció, però calia vigilar molt i calia, també,
fer-ho amb la màxima discreció, no fos cas que se n’assabentés el Tribunal de
la Santa Inquició, per tal d’evitar possibles represàlies. Però l’any 1.515,
quan Leonardo estava fent pràctiques anatòmiques a l’Hospital de l’Esperit Sant
de Roma, va haver de renunciar als seus estudis per culpa del Papa Lleó X, que
li va prohibir l’entrada al citat hospital, l’havien acusat d’heretge, perquè
deien que feia pràctiques sacrílegues. Sort que en Leonardo tenia bons padrins
i l’afer es deixà córrer.
Una
d’aquestes pràctiques que l’Església no veia amb bons ulls, era la dissecció de
cervells humans amb la intenció de trobar allí l’ànima. I de fet, en Leonardo,
a còpia d’investigar i remenar cervells, per fi la va trobar (l’ànima), doncs
així ho demostra en els seus dibuixos d’anatomia, conservats a la Biblioteca
Real de Winsor, on es veu el lloc concret on segons Leonardo residia l’ànima.
QUAN
PESA L’ÀNIMA
Quan
una persona mor, de cop perd 21 grams, aquesta petita diferència de pes, que es
produeix quan l’esperit abandona el cos, diu que és el que pesa l’ànima.
Hi ha
científics que creuen que l’ànima s’allotja a la intricada estructura de
neurotransmissors que formen el nostre cervell. Quan traspassem l’activitat
elèctrica i química del nostre cervell desapareix, juntament amb l’ànima que és
l’espurna divina que el Creador insufla al ventre de la mare gestant (almenys
això és el que diuen algunes religions).
Però
els estudis científics per pesar l’ànima ja vénen de lluny. L’any 1.907, el New
York Times publicava els estudis que feia el metge Duncan MacDougall, que havia
dissenyat una balança molt sensible (la balança Fairbanks Imperial), on hi
podia haver un error de només 3 grams. Aquest doctor posava damunt d’una
plataforma un llit amb la persona moribunda. I quan els hi arribava l’hora de
la mort, perdien de cop de 18 a 21,5 grams. També va fer aquesta mateixa prova
en una quinzena de gossos, però quan morien no es produïa cap diferència de
pes. Deu ser perquè els gossos no tenen ànima?
El
científic Francis Crick, premi Nobel de física l’any 1962, va dedicar més de 50
anys a buscar el que podem entendre com a ànima i que molts també anomenen
consciència.
L’any
1.952, l’al·ludit Crick, junt al també científic James Wasson, van descobrir
que en morir, certes estructures cerebrals desapareixien i que el pes
d’aquestes era d’uns 21 grams. A aquesta zona del cervell que es perd se
l’anomenà conciència-ànima, doncs és aquesta zona la que domina aquestes
accions de la conducta humana.
PER FI
UNA FOTO D’UNA ÀNIMA HUMANA
A
finals del 2007, va sortir una notícia fantàstica. S’havia aconseguit
fotografiar una ànima humana just en el moment que s’enlairava amb els braços
en creu cap al sostre de l’habitació. Era una imatge fantasmal, tènue,
transparent. Alguns ja van avançar que
era la foto més important de la història. Però expliquem una mica la història
d’aquest fet tant insòlit.
En un
hospital de Frankfurt (Alemanya), s’intervenia una mestressa de casa alemanya,
de 32 anys, per corregir-li unes vàlvules defectuoses que tenia implantades al
cor. Tot i que l’operació no era d’alt risc, la pacient va morir durant la
intervenció quirúrgica.
Durant
l’operació, es van fer una sèrie de fotografies, com era habitual (es fan
servir per divulgació científica, arxiu mèdic i per a les classes a la facultat
de medicina). Va ser quan el metge/fotògraf en fer revelar les fotos, quan
s’adonà que en una d’elles es veia
perfectament com l’esperit de la difunta sortia del seu cos mort i
emprenia el vol.
El
citat metge es va pensar que li havien pres el pèl, que algú li havia volgut
gastar una broma, vaja. Aleshores, va decidir portar la foto a un altre
laboratori per veure si hi havia algun engany. Però no, es veu que la foto era
autèntica.
Assabentat
Joan Pau II, d’aquesta fotografia amb “ànima”, en va demanar una còpia, la qual
li va ser enviada immediatament, el pontífex la va posar en mans d’experts
romans, que la van investigar a fons i de tot plegat va transcendir que les
primeres impressions eren positives, que no semblava que hi hagués cap
trucatge, en definitiva, que el que apareixia a la foto era real. Però el
curiós del cas és que el Vaticà mai ha donat cap informe oficial.
I ara
caldria parlar de la polèmica que va aixecar, al seu moment, aquesta notícia.
És una foto autèntica? És un muntatge?
És
evident que hi ha molts fets sospitosos. A Internet, la notícia només sortia
d’una font i sempre era la mateixa notícia traduïda a moltes llengües. No se’ns
diu la data dels fets. Tampoc apareix el nom de l’hospital de Frankfurt. Joan
Pau II va ser papa de 1.978 a 2.005. Els fets devien passar, doncs, en algun
any del seu pontificat? Després, algú va dir que aquesta foto ja havia sortit
publicada a la revista LIFE els anys seixanta, de fet, tant la sala
d’operacions com la vestimenta dels metges així ho dóna a entendre. Comptat i
debatut, jo diria que aquesta notícia és més falsa que un “duro sevillano”, el
que avui en podríem dir, una llegenda urbana.
Josep Ballabriga Clarasó