ELS LLADREGOTS BLANQUET DE ROCAFORT I PELUT DE PONTILS (1877)

El Blanquet de Rocafort i el Pelut de Pontils eren dos lladregots que operaven pels contorns de l'Alt Gaià, provocant més d'un ensurt als habitants de les masies. Poc hem pogut esbrinar sobre la identitat d'aquests personatges. Del Pelut sabem que una nit entrà a robar a la masia del Catòlic de Santa Perpetua de Gaià, on fou sorprès per un ferotge gos que el deixà ben nafrat. Sort que li pogué clavar una ganivetada, tot cridant que al Pelut no li feia la punyeta un gos, i sort, també, que pogué sortir a correcuita, perquè un minyt més i l'amo del mas l'haguera tingut a tir d'escopeta.

Un dilluns de febrer de 1877, el Blanquet i el Pelut entraven a ple dia al mas de Senonet del municipi de Conesa. Sabien que la gent havien anat a mercat a Santa Coloma; per això allí només trobaren l'avi de la casa, un home d'avançada edat al qual li lligaren i comminaren a lliurar-los els diners. Res aconseguiren, ni amenaçant-lo amb matar-li la mula (la pobra l'havien deixat perquè tenia mal de ventre). Aleshores, aquells infeliços, que no n'encertaaven ni una, l'emprengueren a ganivetades amb la mula, fins que morí dessagnada. 

El Blanquet i el Pelut aquell mateix any foren protagonistes, un cop mes, d'una nova i desafortunada experiència: S'assabentaren que el Joanet d'Omanara(que vivia amb els seus pares a la masieta o masia Vallbona, vora Guialmons) es volia deslliurar de fer el servei militar pagant una quota perquè un altre ocupés el seu lloc, fet ben normal al segle passat. Doncs bé, el Blanquet i el Pelut van creure que d'aquesta circumstància en podrien treure un sucós profit i planejaren robar els diners de la quota. La nit del robatori, el Joanet sortia del ball que es feia a Guialmons (segurament era la festa major), i a l'arribar a vora la masia on vivia, va sentir crits de la seva mare. En tornar enrere per buscar ajuda, topà amb el veí de Guialmons, Josep Abelló, excèntric personatge que en aquelles hores ensenyava al seu cavall a marcar el pas, i que també alertat pels crits havia fet cap allà. Els dos junts, sense pensar-s'ho dos cops, entraren a la casa. L'Abelló ho feu amb el ganivet a la mà i, just al franquejar la porta d'entrada, topà amb el Blanquet, el qual rebé una greu ganivetada i fugí a correcuita cridant "Pelut, ja m'han fotut". El company Pelut, que es trobava al primer pis, s'escapolí saltant per la finestra. Finalment els dos pogueren fugir, i el Blanquet guarí la ferida en una casa de Sant Gallard, que era d'un familiar del seu company.

Un any després, poc més o menys, el Pelut era abatut d'un tret pel sometent vora el mas del Baldric.

Salvador Palau Rafecas, el Galo (1997). Recull dels fets sagnants d'un tenebrós i apocalíptic segle XIX a l'Alt Gaià. Santa Coloma de Queralt. Associació Cultural Revista La Segarra. 

EL TESTAMENT DEL XORPES

El Galo, un col·laborador habitual del bloc de les Piles, explicava en un article del 9 de setembre de 1988 a la Veu de l'Anoia el Testament del Xorpes d'aquesta manera:

SANTA COLOMA DE QUERALT (ALT GAIÀ)

Festa Major a Sangallard

El passat dissabte, 3 de setembre, coincidien diverses Festes Majors de poblets del rodal de Santa Coloma de Queralt; Albió i Pontils en són dos exemples i com cada any no hi faltà animació; però avui dedico aquest comentari al llogarret de Sangallard, recuperada des de fa una sèria d'anys pels descendents del poble, juntament amb familiars i amics. El ball i sopar de germanor d'enguany han acollit més de vuitanta comensals. 

El poblet de Sangallard, des de fa anys totalment deshabitat, antany havia donat cabuda a dotze famílies, d'elles ens ha quedat un enriquit i suculent llegat històric, que crec que val la pena recordar. 

Era, si no vaig mal fixat, a principis de 1982 quan donava a conèixer, al Butlletí d'Onomàstica número set, "El testament del Xorpes". El Xorpes cal dir que fou un personatge real que visqué i morí a Sangallard i conegut gràcies a l'amic i ex-company de treball Jaume Cases i Prat, qui amb extraordinària memòria feia reviure aquell familiar seu. 

Església de Sant Josep de Sant Gallard, any 1923

Hereu gravat, un xic llunàtic, solter convençut i solitari, mig poeta, enginyós i sorneguer, és potser la definició d'El Xorpes, personatge comparat, segons veu anònima apareguda en l'edició de La Vanguardia corresponent al primer d'abril de 1982, de Gianni Schicchi, personatge Florentí que Dant reviu en el cercle infernal d'Els falsaris i escenificat en l'opereta còmica de Puccini.

Testament del Xorpes

A Cal Briançó, una ovella i un moltó.

Al Castell, una vaca i un badell. 

A Cal Serrador, una agulla i un botó.

A Cal Vicentó, dues mantes de cotó. 

A Cal Cornet, dues calces pel Peret. 

A Ca la Paula, una llebra sobre la taula. 

A Ca l'Anton, que dormin quan tinguin son.

A Cal Blanc, un carretell de vi blanc.

A Cal Peruxet, figues seques amb un morralet.

A Cal Carraca, una espardenya i una sabata.

Al Molí Nou, una somera i un pollí. 

Al Molí de Dalt, una garça i un pardal. 

Font: Festa major a Sagallard. La Veu de l'Anoia - 9 de setembre de 1988.

OFEGATS A LES BASSES DELS MOLINS (1857 i 1861)

Una de les dèries del qui subscriu aquests relats és la de localitzar molins fariners de Catalunya. Entre el miler i escaig de molins que he trobat, he pogut constatar nou morts ocorregudes en les basses dels molins. De les nou, quatre ho foren per suicidi i les altres cinc per accident. Tres dels morts eren joves que anaven a basses a banyar-se. D'aquests morts, com veurem, dues succeïren en dos molins de les contrades de Santa Coloma de Queralt. 

El dia 1 de febrer de 1857, trobaven ofegada a la bassa del molí Nou de Sant Gallard, Maria Prats, muller de Vicenç Vivó, ambdós veïns d'aquell llogarret. Un veí de Sant Gallard va declarar davant del jutge que aquell matí el matrimoni havia discutit molt acaloradament. No hem pogut saber si per accident, suïcidi o assassinat, ni tampoc per quins motius es va arxivar el cas sense aclarir res.

Un altre fet és l'ocorregut el 28 de juny de 1861, quan un grup de joves de Santa Coloma van anar a banyar-se a la bassa del molí de la Torre. Els nois sabien que si sortia el moliner, com solia passar, haurien de fugir a correcuita. Però en aquella ocasió el moliner estava enfeinat en la tasca de moldre i no va sortir. La tragèdia començava. Mentre que els nois es banyaven, de sobte, un es veié arrossegat pel remolí del cacau i s'ofegava irremeiablement. Els amics anaren corrents a buscar ajuda, però quan aquesta arribà, el noi ja havia mort. Es deia Jaume Cortadellas Morera i tenia 14 anys.

Salvador Palau Rafecas, el Galo (1997). Recull dels fets sagnants d'un tenebrós i apocalíptic segle XIX a l'Alt Gaià. Santa Coloma de Queralt. Associació Cultural Revista La Segarra. 

ELS CRIMS DE LA MASIA DE LA TEULERIA (1839)

Dintre de l'antic terme d'Aguiló, actualment inclòs al municipi de Santa Coloma de Queralt, s'hi veuen les ruïnes de la masia de la Teuleria. Està situada al peu del camí ral de Barcelona i fou habilitada per diverses famílies fins poc abans de la darrera guerra civil. 

La present narració se situa en temps de la primera guerra carlista i tracta d'uns fets relacionats amb l'esmentada masia. 

El 28 de maig de 1839 eren trobats assassinats l'amo i el fill de la Teuleria. Oficialment, del doble assassinat sols queda ressenyat que eren: "seguidors d'eixa patuleia de facciosos". Poca cosa més sabem d'aquells crims. Segons tots els indicis fou una venjança alimentada pels odis d'aquella convulsiva època. Vegem uns antecedents relacionats amb els crims. 

El 22 de gener de 1838, el comandant de la Milícia de Santa Coloma, en Marià Brufau i Nialet, amb el seu ajudant Josep Lamic i 150 homes, prèviament alertats d'una reunió que tenia lloc a la masia de la Teuleria, hi detenien l'advocat de Montblanc Magí Mestres aleshores president de la junta rebel de la província de Tarragona i abans oficial del capitost carlí Llarg de Copons. Juntament amb en Mestres van detenir també dos assistents seus, l'amo de la masia i altres persones. 

Els detinguts foren retinguts a Santa Coloma i Brufau pactà amb el Llarg de Copons. Els alliberaria si els carlistes deixaven tranquil·la Santa Coloma i permetien l'entrada de subministraments. La vila estava assetjada des de l'inici de la guerra; s'havia pactat l'entrada de cotó per a les petites indústries colomines i el poder recollir la collita dels camps.

A principis de maig de 1839, prop de Santa Coloma, el Llarg feia matar a sang freda 27 presoners constitucionals. Això donava peu a noves venjances. El dia 20 del mateix mes, o sigui vuit dies abans dels crims que explicàvem en iniciar la narració, el comandant governamental Vallès, procedent de Biosca, passava per Santa Coloma amb un batalló d'homes i 40 cavalls. Deixant la vila, i poc abans d'arribar al coll de Deogràcies, fou sorprès pel Llarg de Copons que comanava un contingent superior de forces amb molta gent de la contrada.

Els governamentals, després de sofrit nombroses pèrdues (més de dues-centes baixes, cinc d'elles oficials), van ser ferotgement perseguits fins a les Piles, on es refugiaren. Allí reberen el reforç de tres companyies de colomins comandades per Marià Brufau i salvaren la crítica situació.

Algun veí de Santa Coloma havia identificat, entre els carlins, el fill de la masia de la Teuleria. El xicot va tenir el mal acudit de tornar a casa seva, on l'esperaven per assessinar-lo junt amb el seu pare. La revenja estava servida.

Salvador Palau Rafecas, el Galo (1997). Recull dels fets sagnants d'un tenebrós i apocalíptic segle XIX a l'Alt Gaià. Santa Coloma de Queralt. Associació Cultural Revista La Segarra. 

ELS MOLINS FARINERS DEL MUNICIPI DE LES PILES (3a part)

Després d'una presentació genèrica dels molins del municipi de les Piles i un cop presentats els molins del municipi de les Piles al riu Gaià, avui és el torn dels molins fariners del municipi de les Piles del Torrent de Biure.

Molí Vell de Biure.  

Al poble de Biure, molt a prop de la font i a la dreta del riu es localitzen les restes del Molí Vell de Biure. És visible part del seu cacau i la part baixa, coberta amb una rudimentària volta, possiblement sigui del XIII o principis del XIV. Malauradament, desconec altres preferències o documentació, llevat de les més amunt esmentades segons les quals Isidre Miret de Biure vengué les moles al molí de Sant Gallard el 1712; possiblement en aquesta data ja no funcionés per escassetat d’aigua.

Molí vell o Molí vell de l'Andreu de Biure. Torrent de Biure. 

(41º 29’ 33,8’’N,  01º 21’ 05,3’’E).

Molí Nou de Biure. 

Uns 200 m més avall del Molí Vell, a l'esquerra del riu, s’hi troba la petita resclosa que abastia el Molí Nou. El molí de 6,55 per 5 m d’esterior i 5,35 per 4,10 m d’inerior, és en estat ruinós i abandonament; per dintre encara s’hi veu l’anclatge de la mola, elevada per dos graons, i el farinal. Al bastiment de fusta de la molia hi consta l’any 1821, el mateix que hi ha esculpit al llindar la porta, situada a l’extrem dret de la façana que és tota de pedra treballada, amb tres grosses anelles també de pedra clavades i que servien per fermar-hi les mules.

Molí nou o Molí nou de l'Andreu de Biure. Torrent de Biure. ( 41°29'35.40"N,   1°21'16.61"E)

Molí de Prous. 

Uns dos quilòmetres més avall del llogaret de Biure, just a l’angle que formen les rases de Guialmons- les Piles amb el Torrent de Biure, a la part esquerra del torrent, no fa gaires anys hi havia les restes del molí, restes de parets, una de les moles i el cacau, que el propietari ha fet desaparèixer totalment. La veu popular diu que sota mateix hi havia un altre molinet, i que les restes que ha riu avall i als mateixos límits de municipis, però dintre el se Santa Perpètua, era el Molí Vell de Prous; jo almenys així el tinc catalogat.

Molí del Prous de les Piles. Torrent de Biure. (41º 29’ 36,9’’N, 01º 21’ 50,6’’E)

Un article se Salvador Palau Rafecas, el Galo 

publicat al Recull Núm 4. 

Associació Cultural de la Baixa Segarra- Santa Coloma de Queralt

ELS MOLINS FARINERS DEL MUNICIPI DE LES PILES (2a part)

El passat 3 de maig de 2012 vam editar al bloc de les Piles un article titulat "Els Molins fariners del municipi de les Piles". Avui volem donar continuïtat a aquell article concretant més sobre els molins fariners del municipi de les Piles al riu Gaià. Esperem que gaudiu de la història i el patrimoni de les nostres terres i que us animeu a anar-los a retrobar!

El Molí Vell de Sant Gallard (de dalt) 

A Sant Gallard, situat a la dreta del riu hi trobem el Mol´li Vell de Sant Gallard, també dit molí de Dalt. A aquest molí, li provenia l’aigua de la resclosa de l’Escorxador a estramurs de la vila de Santa Coloma i després d’alimentar a quatre molins, en feia ús de les prèviament regulades aigües.

En queda la volta de la part baixa, de la qual s’intueix l’antiga solidesa (segle XII- XIII). És del record de molta gent haver-lo vist tot sencer; malauradament, fou enderrocat per fer de la seva pedra els forns de ciment de l’Abelló dintre Santa Coloma. Era en forma de torre, construcció fortificada bastant usual als segles XII i XIII com els referits de la Torre, dels Requesens o el més proper a ell, el de Baix o Nou, aquesta al riu Gaià, i el d’Albió i el de la Cadena del riu Corb i sols per citar-ne els més propers. 

Molí vell de Sant Gallard. Riu Gaià. (41°30'40.06"N/  1°23'38.11"E).

Molí nou de Sant Gallard (de baix) al riu Gaià

A poca distància del Molí Vell, també a la part dreta del riu, s’hi troba aquesta gran edificació (9x8m). La part del molí sembla correspondre a una construcció del s. XIII, assentada damunt una altra de més antiga. La porta d’entrada és adovellada formant un arc de mig punt. La part baixa, que era el lloc destinat a les moles, és coberta amb una volta de canó, la magnificència de la qual, és de característiques no gens freqüents, sols comparable als Molins de la Vila de Montblanc (la Catedral dels Molins) ara convertit en museu.

Per darrera es veu el seu cacau de 2, 30m de diàmetre i s’intueix el que era la bassa. L’aigua li venia de la resclosa del gorg d’en Roca, la qual es troba un centrenar de metres riu amunt. Al seu costat i adossat hi ha un habitacle d’època posterior, si bé més baix. A continuació s’hi troba un grandiós edifici, fet fer el 1877 per un tal Pomés i Miquel amb la fallida finalitat de destinar-lo a la indústria. Sabem que en una època indeterminada aquests dos molins eren propietat de la senyorial família Requesens, afincada a Santa Coloma.

Els usuaris dels molins anaven a moldre el gra amb la mula que portava els argadells o sàrria damunt del seu llom i dintre d’ells un costal de gra en cadascun (el costal o quartera equivalia a tres mesures; el seu pes no arribava a 50 kgs). Aquesta feina era del tot penosa, si més no pels de Santa Coloma, puix que s’havien de seguir els molins un a un fins trobar qui li fes la feina, arribant més d’una vegada més avall de Santa Perpètua.

Les moles d’aquest molí es vengueren: un joc al Molí (elèctric) del Bernades, l’altre joc a la fàbrica de ciment d’en Llorens, els dos de Santa Coloma. Les moles del Molí Vell o de Dalt es van vendre al molí del Rafael de Pontils, últim que funcionà en aquests contorns.

A l’Arxiu Parroquial hi ha la documentació dels molins que ens referim, concretament en una llibreta titulada Comptes de la Comunitat 1708- 1720. Se’n desprén que l’església de Santa Coloma n’era la propietària o cobrava l’arrendament de dos molins. Els arrendaren, en el primer cas, a Vicenç Lloreta de Sant Gallard per 90 quarteres de blat des d’octubre de 1708 fins a setembre de 1710; de 1710 a 1712 el preu puja a 104 quarteres de blat, descomptant-li dues quarteres per adobar el molí i segueix pel mateix preu fins al 1716.

De 1716 a 1718 són arrendats a Joan Pau Penedès, del mateix lloc, per 92 quarteres de blat; no hi entren uns trossos de terra cultivable que anaven junt amb els dos molins.

De 1718 a 1720 són llogats a Martí Rosic amb les mateixes condicions. Una mostra de les despeses que es feren en els molins són: el 1708, 1 lliura 12 sous per adobar un cèrcol; el 1709, 40 lliures 19 sous i 6 diners al mestre de cases Josep Borràs; el 1711, 10 lliures per una canal de regular l’aigua del rodet; el 1712, es compren dues moles a Isidre Miret de Biure per 65 lliures, i costen 19 lliures 12 sous de transport; el mateix any per obres fetes en els dos molins, 98 lliures 5 sous; el 1713 per una cua de pala del molí, paguen al manyà de Santa Coloma Aleix Miralles 1 lliura 5 sous; el 1717, al mateix manyà, per la cua de la tanca i altres adobs, 2 lliures; al mateix any, per obres, 37 lliures 9 sous 6 diners. 

Molí nou de Sant Gallard. Riu Gaià. (41°30'39.34"N/  1°23'37.20"E).

Un article se Salvador Palau Rafecas, el Galo 

publicat al Recull Núm 4. 

Associació Cultural de la Baixa Segarra- Santa Coloma de Queralt

ELS MOLINS FARINERS DEL MUNICIPI DE LES PILES (1a part)

El municipi de les Piles forma part de la conca fluvial de l’Alt Gaià. A la xarxa hidrogràfica del riu Gaià i els seus petits afluents, al segle XII-XIII s’hi fonamenta la cabdal i necessària indústria farinera d’antany, en la qual la força motriu de l’aigua n’era essencial.

Els molins fariners eren enginys hidràulics que tenien per finalitat la mòlta de cereals, sigui per bestiar o per l’elemental fabricació de pa.

El seu funcionament consistia en encabir un cert volum d’aigua en una bassa, que sempre i en els molins que coneixem era a frec del propi edifici on es feia la mòlta. Prèviament l’aigua era desviada del curs del riu mitjançant una resclosa i, a través d’una sèquia, conduïda fins la bassa, dintre d’ella i a frec de la paret del molí s’hi troba el cacau (espècie de pou) per on l’aigua hi baixava, fins a la paret més fonda de l’edifici just al lloc on hi havia el desguàs i el rodet – roda horitzontal formada per departaments inclinats còncaus (àleps) – generalment de fusta, algun de pedra i més modernament de ferro.

L’única obertura del cacau era a través d’un petit estellador que regulava l’aigua per donar-li embranzida al rodet a través d’una inclinada i curta canal de fusta.

El rodet recolzat per un sol punt (agulla) damunt un dau de ferro o metall, feia rodar la mola alta, subjectada aquesta per la nadilla i l’arbre, que pujava del rodet, passant pel mig de la mola sotana o baixa (la qual era fixa).

El mecanisme era bastant rudimentari, però del tot efectiu, com ho demostra el fet d’haver funcionat al llarg de quasi vuit segles sense gaires variacions, si més no per aquestes contrades.

Tot i l’efectivitat de l’enginy, els moliners d’antany tenien seriosos maldecaps que condicionaven la seva economia i per tant la seva subsistència, realitat que es fa ben palesa en determinada documentació. Cal parlar, doncs, de les primitives i fràgils moles fetes de pedra del país, les quals es trencaven o desgastaven molt ràpidament. Al final, molts optaren per fer servir la pedra de Montjuïc, però no tothom es podia permetre semblants despeses. Per exemple, i tal com trobem documentat, al santuari de Sant Magí de la Brufaganya, el 1647, s’hi construeix un molí i es va a Barcelona a buscar les referides moles. El seu cost és de 16 lliures cadascuna i les despeses de transport de 140 lliures les dues. Foren dutes en dos viatges damunt d’un carro tirat per set animals i conduït per tres persones I per arribar encara els hagueren d’ajudar els bous del convent, els frares I els veïns de les contrades. Els viatges duraren, el primer, vuit dies i el segon, set.

Un altre dels problemes que tenien els moliners, a part del manteniment, impostos i arrendaments, era l’escassetat d’aigua. Amb una bassada sols es molien de tres a sis sacs de gra. Ens referim naturalment a la zona que aquí tractem, car en grans rius, Ebre, Llobregat, Cardener, Ter, Segre i altres, es molia amb un sistema diferent amb roda vertical i directament del riu i en cap moment els condicionava l’aigua.

Un exemple del bàsic aprofitament d’aigües el trobem sota mateix de l’escorxador municipal de Santa Coloma, on hi ha una superba resclosa semicircular i escalonada, que conduïa l’aigua del riu Gaià per cinc molins fariners tots ells documentats del segle XIII. Des d’aquesta resclosa l’aigua feia cap al Molí Nou (davant la Font de Carters), d’allí, creuant el riu per un aqüeducte de pedra, anava al Molí de la Torre, d’aquest seguia fins al Molí Vell de Sant Gallard, del municipi de les Piles, passant abans pel Molí de Pocurull i el del Requesens. El referit Molí del Requesens i un altre que hi ha sota ell, dit Molí del Sol – més modern amb resclosa pròpia- es troben a la mateixa partió dels municipis.

És evident l’aprofitament del preuat líquid i és tanmateix a l’entorn de la indústria farinera on s’hi regula jurídicament un complex engranatge de regadius.

Una realitat que he pogut constatar al llard de la recerca que he fet d’uns molins de bona part de Catalunya, és que a menys cabdal d’aigua de rius i torrenteres, més densitat de molins. Els resultats evidencien que a les capçaleres dels rius és on més molins s’hi troben ; si agafem per referència el propi riu Gaià hi comptabilitzem un total de 54 molins, d’ells en corresponen 5 al municipi de les Piles, altres 8 al veí municipi de Santa Coloma i 14 també al municipi de Santa Perpètua de Gaià. Tenim, doncs, 27 molins, que són la meitat del total i en menys d’una quarta part del recorregut.

Fem constar que Montblanc amb més de 20 molins i Santa Perpètua amb 14 son els capdavanters dintre uns dos-cents municipis en els quals hi hem trobat molins o els seus vestigis.

Al municipi de les Piles hi trobem cinc molins fariners, avui la majoria en estat molt ruïnós, dels qual ens parlarem més detingudament en un segon i tercer article. Seguidament teniu unes imatges de cadascun amb les coordenades per si els voleu fer una visita:

Molí vell o Molí vell de l'Andreu de Biure. Torrent de Biure. 

(41º 29’ 33,8’’N,  01º 21’ 05,3’’E).

Molí nou o Molí nou de l'Andreu de Biure. Torrent de Biure. ( 41°29'35.40"N,   1°21'16.61"E)

Molí del Prous de les Piles. Torrent de Biure. (41º 29’ 36,9’’N, 01º 21’ 50,6’’E)

Molí nou de Sant Gallard. Riu Gaià. (41°30'39.34"N/  1°23'37.20"E).

Molí vell de Sant Gallard. Riu Gaià. (41°30'40.06"N/  1°23'38.11"E).

Un article se Salvador Palau Rafecas, el Galo 

publicat al Recull Núm 4. 

Associació Cultural de la Baixa Segarra- Santa Coloma de Queralt

EL GALO, UN COL·LABORADOR MÉS DEL BLOC DE LES PILES

Qui més qui menys coneix el Galo, en Salvador Palau Rafecas, de Santa Coloma de Queralt, un personatge molt peculiar i un declarat amant de la història. La seva targeta de presentació ens il·lustra tant dels seus amplis coneixements i el seu bagatge cultural i històric com també de la seva simpàtica extravagància.

Des de les Piles estem molt orgullosos de poder comptar amb la seva inestimable col·laboració al bloc per aportar i contrastar tota mena d'informació històrica del municipi i li estem molt agraïts per estar disposat a contribuir de forma més o menys constant amb una activitat cultural del que per ell és el municipi veí.

Creiem que la informació s'ha d'anar rebent i assimilant a poc a poc. Partint d'aquesta idea, no ens volem "fondre" tota l'àmplia informació que en Galo té del nostre municipi amb tan sols un article. De manera que per avui en tindrem prou amb recuperar un dels primers articles publicats al bloc que es titulava Esteles discoïdals al municipi de les Piles i completar-lo amb la informació que ell ens ha aportat.

A on podem veure les esteles discoïdals? Algunes es troben guardades al magatzem municipal i les altres es troben a l'interior de l'església de Sant Salvador de Figuerola i també al cementiri de Biure. I ara, gràcies al Galo, tindrem el privilegi de poder conèixer quatre esteles discoïdals més que ell va fotografiar a l'església de Figuerola, on es trobaven fins a principis dels anys vuitanta. Més tard, després de varis furts i desaparicions i abans de la restauració de l'església, el llavors alcalde del municipi Josep Ballabriga i el mateix Galo,  en van retirar les restants i les van guardar a l'Ajuntament de les Piles a fir de protegir-les:

Estela funerària de Figuerola. Creu patent amb losange central buidat i decorat amb una creueta. Al revers, hi ha una decoració reticulada. Actualment es troba al magatem de les Piles.

L'estela de l'escriptura, procedent de Figuerola, porta un epitafi escrit en català amb caràcters gòtics on s'hi pot llegir clarament "Bas de n'Arnau Civit i els seus".

L'estela funerària de la ferradura, el símbol dels Ferrer que en la fotografia veiem situada en un dels murs de l'Església de Sant Salvador de Figuerola el lloc que li correpondria. Durant molts anys se'n perdé el rastre i no se sabia el seu parador. Actualment, algunes fonts fiables, sembla que es troba en un jardí particlular de Santa Coloma.

L'estela funerària de la mà esculpida, procedent de Figuerola, d'origen probablement romànic, és un símbol de veneració de l'Església procedent d'una relíquia del monestir de Santes Creus. Actualment resta guardada al monestir de Vallbona de les Monges.











A partir d'aquest article volem fer una crida a tothom per demanar a tots aquells qui tinguin més informació sobre aquestes esteles o altres restes i/o informacions i curiositats de Figuerola i/o del municipi en general que ens la facin arribar directament a l'Ajuntament de les Piles, al correu turismelespiles@gmail.com, o bé fent un comentari en aquest article.