PELS ANTICS CAMINS DE LES PILES

Fa molts mil•lenis es formà aquí i allà tot un tirarany (1) de camins on hi circulava tot el coneixement, tota la saviesa que l’home, havia acumulat des de l’antiguitat. Els camins eren, doncs, els transmissors de la informació i representaven tot un cúmul de coneixements que no se’n magatzemava no, sinó que corria lliurement per aquesta xarxa infinita. Podriem dir que aquella antiga xarxa de camins era i representava l’actual xarxa de comunicacions que avuidia manté connectat tot el món: Internet.
                                                                                                             

Pels antics camins hi passava tot tipus d’informació: Noves idees, noves religions, noves innovacions, nous pensaments… Aquests camins posaven en connexió i fins unien pobles situats a grans distàncies. I els camins també eren lògicament, els mitjans de transport de mercaderies i de matèries bàsiques…de primera necessitat. Pensem en la sal de Cardona ja al Neolític o abans, o eines i destrals d’importació. O la variscita aquest material verdós usat pels antics com element simbòlic i fins i tot preciós, dipositat a algunes tombes del Neolític perquè acompanyés el difunt en el seu pelegrinatge cap el més enllà. Molt aviat, els camins van servir per desplaçar els ramats de bestiar pel territori, tot i cercant les tendres pastures del nord del país. Era un moviment pendular, doncs quan arribava l’hivern feien el viatge de tornada.

Molts camins, també van ser responsables de la formació de nous pobles, viles i ciutats. Posem un exemple, i agafem la ciutat d’Igualada de model. Per l’antiga Agualata hi havia un encreuament de camins força transitats  i la gent d’aleshores va aprofitar aquest fet per intercanviar productes just en aquesta cruïlla. Amb el pas del temps aquest aplec de gent va donar peu per crear un mercat, i al seu entorn es començà a formar un poblet…desprès es construí un castell i una església…el poble anà creixent…es construïren les muralles…etc.. Molts pobles es fundaren d’aquesta forma.

El camí va ser el primer element que transformà fins a cert punt el paisatge. Actualment encara hi ha historiadors i/o antropòlegs que mantenen dues opinions contraposades; els uns diuen que van ser els animals  en el seu desplaçament transhumant els que van crear els camins o senders. D’altres, però s’aferren a dir que els camins són una invenció humana. No ho sabem i segurament no ho sabrem mai, per tan serà millor que ho deixem aquí. Sigui com sigui, els humans primitius seguien els ramats d’ungulats per caçar-los, i per tant, tan els  humans com els animals usaven o anaven pels mateixos camins.

Potser ja a la prehistòria, per les Piles hi passaven força camins. Camins que anaven cap el nord, cap el sud…cap a la costa, cap els Pirineus…com que sabem que la nostra zona ja estava poblada cap el Neolític mitjà, ara fa uns 5000 anys, doncs per força  hem de pensar que els poblats que estaven escampats per la Segarra havien d’estar comunicats per tota una xarxa de camins.

Les Piles

 A les Piles hem comptat almenys nou camins que s’adreçaven a nou pobles veïns. Situem-nos en el mapa de la nostra comarca i imaginem-nos al seu damunt una esfera d’un rellotge amb només una agulla. Començarem per les “12” al capdamunt, i donarem la volta cap a la dreta fins a completar tot el recorregut.

Tenim doncs, els Camins de RAURIC, GUIMONS, PONTILS, BIURE, VALLVERD, ROCAFORT, TURLANDA, CONESA i SAVALLÀ.

El CAMÍ DE RAURIC. Anava cap a la part nord del terme. Aquest camí, tenia un ramal que s’adreçava (bé, s’adreça), cap el MAS D’EN BOU, i des d’aquí, enllaça cap a diverses masies del CODONY.


CAMÍ DE GUIMONS. Aquest camí rep diferents noms, doncs és el mateix que mena cap a Santa Coloma de Queralt, i des d’allí va cap a Igualada i Barcelona. És més conegut com a CAMÍ DE  SANTA COLOMA. També era anomenat com a CAMÍ RAL o CAMÍ REAL i CARRERADA.

CAMÍ DE PONTILS. És el que anava a aquest poble i més enllà, és clar. També era el CAMÍ EL MOLÍ o CAMÍ DEL MOLÍ DEL PROUS.

Camí de Pontils - Font Freda

Camí de Pontils - Rasa de Biure

Camí de Pontils

CAMÍ DE BIURE. Va cap aquest poble, actualment pedania de les Piles. Des de Biure, com  és lògic, hi havia camins que anaven a Pontils, Vallespinosa, Vallverd…

CAMÍ DE VALLVERD. Era un caminet que anava més o menys paral.lel al Camí de Rocafort, i que continuaba cap a Montbrió, Rocafort, Sarral…

CAMÍ DE ROCAFORT. De fet, és el mateix camí que el de Santa Coloma, però aquest anava en direcció a Tarragona. Per això n’hi dèien CAMÍ DEL CAMP DE TARRAGONA. Però és molt més conegut com a CAMÍ DE MONTBLANC.També era conegut amb el nom de LA CARRETERA o LA CARRETERA VELLA.

CAMÍ DE TURLANDA. Anava a aquest poblet, que havia pertangut a la parròquia de les Piles. Sovint se’l cita com LES CASES DE TURLANDA. A les Piles, Turlanda era conegut com “Santa Llúcia”, perquè cada 13 de desembre s’hi celebrava un aplec on hi acudien els pobles de les Piles, Conesa, Rocafort…Sí diguem-ho tot, en aquest poble hi havia una capella dedicada a aquesta santa…al final va fer cap a les Piles…era una imatge de fusta que es cremà durant la guerra civil… Però això és una altra història que ara no ens entretindrem a explicar.

Camí de Turlanda

CAMÍ DE CONESA. L’inici d’aquest camí, era el mateIx que el camí de Turlanda i anava fins aquest poble. Aquest camí tenia un brancal que anava cap el MAS DE L’HUGUET. El començament del camí, en dèiem el CAMÍ FONDO, perquè era un camí enclotat.

Trencall Camí de Turlanda i Conesa

CAMÍ DE SAVALLÀ. Anava fins aquest poble. El primer tram del camí l’anomenem també CAMÍ DE LA FONT DE LLORAC.

Senderó Font de Llorac - Les Piles

Camí de Savallà

Camí de Savallà

Encara hi ha uns pocs camins més, però que cito a part perquè no van a cap poble en concret. Tenim el CAMÍ DE L’HORT o DE L’HORTA, que és on hi ha els hots del poble . Està situat a l’esquerra de la Rasa de les Piles i va seguint aquesta rasa, fins a trobar un camí que venia de Biure i anava a Santa Coloma. Antigament n’havien dit el CAMÍ DE LA GUÀRDIA, perquè en aquest indret segurament s’havia fet vigilància en temps de pesta o del còlera.

Hi ha un camí que va a les partides de la FONT DE LA MARTINA i LA FONT, que travessava el camí de Montblanc i es comunicava amb el camí de Turlanda.Aquest camí no el trobem citat al cadastre.

Hi havia un altre camí que també sortia de les Piles i anava cap el PLA SERÈ, i d’allí estant es comunicava amb diferents masies del PLA DE CONESA i del CODONY. Aquest camí tampoc no consta al cadastre.

El CAMÍ DE VINYOLES. És un caminet mig perdut situat entre l’actual carretera de Conesa i el camí de Rauric. Anava a un tros del Castell on hi havia hagut una vinya.

I ja per acabar, encara hi havia un altre camí que anava cap a la partida de COMA GIRONA, però que es comunicava amb un camí transversal que anava de Biure a Guimons. Està situat entre el camí de Guimons i el camí de l’hort. Aquest camí tampoc no consta al cadastre.

Desprès de citar tots els camins que passaven per les Piles, potser caldria fixar una jerarquia entre ells. Ben mirat tots els camins són importants, però de tots els camins al•ludits el més important amb diferència, és el CAMÍ DE MONTBLANC, que com ja hem vist rep d’altres noms. 
Es conserva un únic pont d’aquest antic camí: És el PONT DELS MIQUELETS,(2) amb una amplada de gairebé 9 metres.

Pont dels Miquelets

                                                                                                                        
El seguien en importància, els camins de Pontils, Conesa i Savellà. Desprès vindrien el de Rouric, Biure, Vallverd i Turlanda, que eren més estrets.

De les Piles  també sortien tres CAMINS DE PELEGRINATGE que anaven a tres llocs concrets de culte. Eren antics llocs sagrats on s’hi acudia almenys un cop l’any. La data assenyalada corresponia a la data de naixement o de martiri del sant patró del lloc. Ens referim per orde d’importància al santuari de SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA, SANT MIQUEL I TURLANDA. Per anar a aquests llocs, calia agafar els camins de Pontils, Biure i Turlanda, lògicament.Encara que aquests tres camins tampoc són citats al cadastre.

Hi ha unes curioses coincidències entre aquests tres centres de culte, que un dia d’aquests us comentaré.

Les dades sobre aquests camins les he tret del Cadastre i dels “Apéndices de Amirallamiento” i del “Libro de Amillaramiento”. Allí hi ha recollides les diferents finques i els seus llindants, amb el nom de les partides de terme, l’extensió i els propietaris.(Quan a un llindà hi ha un camí per exemple, en moltes ocasions no posa el nom del mateix, senzillament només diu “un camí”.

Josep Ballabriga Clarasó

http://desdelespiles.blogspot.com.es/

1) Vol dir teranyina.

2) En aquest pont hi hagué una batalla on hi morirem més de 200 persones. Si en voleu saber la història ho trobareu en aquest mateis Bloc a “La batalla de les Piles”.

Nota: Per tal de no fer-me pesat, no faig constar l’estat de cada camí en l’actualitat. Dels camins de què parlem, n’hi ha que el seu traç es manté actiu i cal considerar dos factors que han determinat l’estat de conservació del mateix. 1- Hi ha uns camins que s’han conservat perquè sempre s’han fet servir, tan per anar al poble veí, com per anar a alguna finca agrícola. Aquest seria el cas del camí de Pontils, per exemple. 2- Però hi ha hagut camins que han mig desaparegut o gairebé, perquè s’hi ha deixat de passar. És el cas del camí de Montblanc, que al construir-se l’actual carretera, l’antic camí quedà obsolet. En altres casos com els camins de Vallverd, Turlanda o Rauric, doncs senzillament, deixà de passar-s’hi i s’abandonaren.

El camí de Biure també s’ha mantingut, però quan es construí la carretera (que és un brancal que connecta a la carretera de Montblanc), doncs es preferí aquest accés per anar a aquest poble, tot i que el trajecte és més llarg.

Resumint doncs: Hi hagut camins que s’han conservat des de l’antiguitat perquè sempre han estat útils, o dit d’una altra manera, sempre s’hi ha passat. D’altres camins van esdevenir inútils perquè deixà de passar-s’hi, i actualment o bé estan plens de brossa i bardisses o s’han convertit en terres de conreu.

TRÀNSIT DE MERCURI 2016

El proper dia 9 de maig del 2016, es produirà el trànsit de Mercuri; el planeta més proper al nostre Sol passarà pel seu davant. Aquests trànsits són estranys, encara que no tant com els de Venus.

La mitjana són d'uns 13 trànsits per segle, però amb la regularitat de què sempre passen en els mesos de maig o de novembre. El darrer fou en el passat mes de novembre del 2006, però en aquella ocasió no va ser possible observar-lo des d'Europa. L'anterior a aquest, va esdevenir al mes de maig del 2003, i va poder ser observable des d'Espanya.

Si voleu fer corre el rellotge, us diré que el proper es podrà observar al novembre del 2019.
La trajectòria de Mercuri davant del Sol ho farà a partir de l'Est en direcció cap al Sur-oest. El diàmetre aparent respecte al Sol és de 160 vegades inferior, per això Mercuri es veurà com un petit punt negre que el travessarà de forma complerta en unes 7 hores. Els trànsits que esdevenen durant els mesos de maig, són més llargs (fins a 8 hores) respecte als que ho fan durant els mesos de novembre, que arriben a durar 5'5 hores.
El primer trànsit de Mercuri del què es tenen registres, data de l'any 1631. L'astrònom Pierre Gassendi, aprofitant les prediccions de les posicions planetàries realitzades per Johannes Kepler uns anys abans, va poder deixar constància del fet, gràcies a l'ús d'un rudimentari telescopi. Durant alguns segles, aquest fenomen ha permès millorar els càlculs per conèixer la mida del Sistema Solar, així com per augmentar la precisió de les unitats de mesura que s'utilitzen en astronomia per a computar distàncies.


Perquè passa això?
Quan els astres es posen en conjunció, el Sol, els astres i la Terra, queden en línia recta en una regió
del cel. Mercuri i Venus al estar més a prop del Sol es poden quedar en dues conjuncions: conjunció superior quan es queda darrera del Sol, o en conjunció inferior quan queda al davant passant entre el Sol i la Terra. Tot i així, Mercuri i Venus rarament acaben passant per davant del Sol, que es troben en conjunció inferior. El cas de Venus és encara més excepcional, durant tot el segle XX no n’hi va haver cap.
El darrer va ser el 8 de juny de l’any 2004, el segon i darrer trànsit d’aquest segle fou el dia 6 de juny del 2012 en els primers moments de la sortida del Sol, quasi a ran d’horitzó, a Catalunya. Les Piles va preparar l’esdeveniment per poder veure’l. Però els núvols no ho van permetre.


Què es veurà?
Una persona amb molt bona vista veurà un puntet negre que trigarà varies hores
en travessar-lo. Cal advertir de la importància de prendre les mesures necessàries per a protegir la vista de les radiacions solars.
Tant sols amb uns prismàtics que portin incorporats un filtre solar es podrà veure amb millor nitidesa i seguretat.

Com mirar-ho?
El principal perill de l’observació solar no són sols els raigs de llum, sinó els raigs ultraviolats, que els acompanyen i que no manifesten cap tipus de molèstia al mirar, però que poden produir danys irreversibles a la retina. No totes les ulleres de sol ni els filtres solars protegeixen de les radiacions ultraviolades.
En els establiments especialitzats en aparells d’òptica i astronomia tenen uns filtres especials (filtres Mylar) que es posen davant dels oculars dels aparells astronòmics. Tots els filtres han de estar homologats per a la visió solar i amb certificació de la UE.

Es pot utilitzar filtres de protecció de soldador del nº 14. També ulleres homologades de polímer negre. Cal llegir abans les instruccions que portin. Tot i així amb totes aquestes proteccions es reserva la visió contínua a molt poc temps!. No es aconsellable mirar seguit durant més de 3 minuts. Cal descansar després, al menys un minut. Cal tenir sentit de responsabilitat i autoprotecció.

En el cas de no disposar de filtres i proteccions adients es pot  veure el Sol amb uns senzills prismàtics, però en cop de mirar directament, es projecta la imatge del Sol sobre el terra en una superfície clara, com un paper blanc o una cartolina.
Es pot construir també una càmera fosca amb un tub o caixa de cartró, posant en un dels extrems un paper d’alumini, que foradarem amb una agulla, en l’altre paper ceba, per on es veurà la imatge.

Observació del trànsit,
Com haureu vist a la taula de temps, aquest fenomen dura sobre set hores i trenta minuts. És molt llarg, això permet poder cercar un moment de les nostres responsabilitats diàries per poder observar-lo.

Els mitjans de comunicació es faran ressò de l’esdeveniment amb imatges satel•litzades i computeritzades. Les Piles disposarà de telescopi per poder fer les observacions en directe. Estarem al costat de l’ermita de Sant Eugènia a les 13’00 (hora local) per a començar a fer els preparatius i fins les 14’00h. En aquest període de temps veurem l’inici del viatge per davant del Sol.
Tornarem al final de la tarda a les 20’00h (hora local) per acabar de veure el final del trànsit, fins a les 20’30h.

Tota la informació referent a aquesta activitat es reflexarà al Facebook de les Piles. Si estàs interessat en participar, estiguis connectat.
Esperem que les núvols ens permetin gaudir en directe del singular fenomen astronòmic.

Eduard Garcia-Luengo

LA BATALLA DE LES PILES

El 21 de maig de 1839 va tenir lloc, al terme de les Piles, un tràgic esdeveniment, que nosaltres hem batejat com la “Batalla de les Piles”. Aquest any es complirà el 176è aniversari d’aquell fet i, per tant, creiem que és un bon moment per fer-ne memòria.

ANTECEDENTS

Situem-nos primer en el temps. Catalunya estava patint la Primera Guerra Carlina (1833-1840) i el país estava dividit entre els partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó _ que fou proclamat rei amb el nom de Carles V_ i la seva neboda Isabel II de Borbó _que fou proclamada reina l’any 1833, just quan morí el seu pare Ferran VII i quan només comptava 3 anys d’edat_. Com a conseqüència de la minoria d’edat de la reina, n’assumí la regència fins l’any 1840 la seva mare Maria Cristina de les Dues Sicílies.

Els partidaris de Carles eren antiliberals i absolutistes i se’ls anomenà carlins o carlistes i, despectivament, se’ls titllava de facciosos o latrofacciosos, de lladres, bandits o bandolers. Popularment se’ls digué “els del vestit llarg” ja que molts religiosos donaven suport a la causa carlina.

Als seguidors d’Isabel se’ls anomenà isabelins, cristins “cristinos”, liberals o lliberals, reialistes, governamentals, constitucionals, “bullangueros” i, despectivament, els deien “pesseteros” ja que cobraven una paga d’una pesseta diària, per contra els carlins només cobraven un ral al dia.

A l’Alt Gaià, la majoria de pobles eren carlins, per contra Santa Coloma de Queralt era partidària dels liberals i en el decurs d’aquesta Primera Guerra Carlina va estar sovint assetjada i sitiada pels partidaris carlistes.

ELS FETS

El comandant liberal Nicolau Vallès (també Balles o Vallers) (1), procedent de Biosca, va fer nit a Santa Coloma i l’endemà, pels volts de les set del matí, sortí d’aquella vila en direcció a Valls amb un batalló d’homes, quaranta dels quals anaven a cavall (aquest batalló comptava amb uns 400 homes). Un quart d’hora després de passar pel poble de les Piles, i una mica abans d’arribar al Coll de Deugràcies, fou sorprès pel Llarg de Copons (2), (se le hechó encima, con fuerzas superiores, el rebelde Cabecilla Llarch de Copons), amb molta gent reclutada (si més no per la força) de la comarca (el Llarg per un seguit tenia al seu càrrec uns 600 homes que anaven a peu i uns 30 que anaven a cavall), però en Manuel Freixa al seu Quadern anota “quatra mil òmans” perquè es devien aplegar diverses companyies carlines comandades per diferents capitostos, dels quals el Llarg n’assumiria la direcció.

L’atac de “lo Llarg” va obligar la major part de les forces de Vallès a retirar-se i refugiar-se a les Piles, però els carlins els van perseguir i encerclar en aquest poble. Sort en van tenir, els “benemeritos Nacionales”, que tot just es van sentir els primers trets des de la vila colomina, van sortir ràpidament en el seu auxili tres companyies de la Milícia de Santa Coloma, comandada pel comandant, en Marià Brufau Nialet. “Salieron con la velocidad del rayo y sin pararse en peligro” amb el seu ajut, van fer fugir els carlins i, a més, van evitar que hi hagués molts més morts. “A no ser su decisión y bravura, pocos se hubieron salvado…”. Amb tot, els constitucionals van sofrir més de dues-centes baixes, cinc de les quals eren oficials. Segurament que entre les files carlines, també hi devia haver un bon nombre de morts, però en desconeixem la quantitat.

El meu oncle Josep Clarasó Tomàs, que havia nascut l’any 1910, m’havia dit, que ell havia vist apuntats, sota la volta del pont, el nom de moltes de les víctimes d’aquella batalla. Jo prou que ho he mirat, però no ho he sabut veure, segurament que el pas del temps ho ha esborrat.

EL LLOC DELS FETS (3)

Aquest enfrontament va tenir lloc al Pont de Falbs, que facilita el pas pel Torrent de Falbs o Rasa del Corral de l’Andreu, per on hi passava l’antic camí Ral (4) que anava fins a Tarragona passant per Montblanc i fins a Barcelona passant per Igualada. D’ençà de la topada entre carlins i liberals, aquest Pont de Falbs s’anomenà, també, el Pont dels Miquelets (5) i d’aleshores ençà a aquesta rasa se l’anomenà Rasa dels Miquelets.

Uns 40 anys després, quan es construí la nova carretera de Montblanc, el pont que es bastí en aquesta rasa, passà a dir-se també, Pont dels Miquelets. Aquest pont més aviat és un pontarró o “abulló” (albelló) doncs el pas de l’aigua només fa 1,20 cm d’amplada per 1,50 d’alçada. L’amplada de la via, però, arriba als 8,80 metres, mentre que la llargada és de 14,5 metres.

Aquest pont està situat al llindar del terme de Biure, a la partida de la Plana, que és una subpartida de Deogràcies i, a uns 1,700 metres de les Piles, té la volta de mig punt un pèl apuntada i està contruïda en pedra seca. Es devia fer amb el suport de sindris. A banda i banda de l’ull del pont, s’hi van fer els respectius marges de pedra seca i s’omplí de terra, pedres i runa que es compactà després (cal fer notar que l’obra del pont, tant les parets com la volta, és de pedra seca amb l’objectiu de drenar les aigües de pluja, evitant així el fang i facilitar el pas de carruatges, per tant la terra de reompliment no havia de ser argilosa, sinó gravosa, per així facilitar que l’aigua s’escolés a través d’ella). A més, segons m’han dit, aquest pont havia tingut baranes. A la banda nord del pont hi ha un marge fet amb pedra seca, que actua com a espigó i que encara l’aigua cap a l’ull del pont.

Ara bé, si parem atenció en la construcció d’aquest pont, veurem que possiblement es va fer en dues fases. La primera seria la de la construcció de l’abulló d’uns 9,30 metres de llargada. Amb el temps, però, qui sap si amb els segles, s’aixecaren els dos marges per banda (com ja hem dit) i es reomplí de terra fins aconseguir fer el pas molt més planer, fent més fàcil el pas de carros i de mercaderies pesants (només és una teoria).

EL PONT ACTUALMENT

A dia d’avui, l’estat del pont és acceptable, només caldria recol·locar algunes pedres a la seva volta i afegir-ne algunes, com a cobertores, al capdamunt dels dos murs i arran de camí. Espero que l’Administració no se li acudeixi reajuntar les pedres dels seus murs, ni les de la volta, doncs desvirtuaria la construcció.

Cap a finals d’abril d’aquest any (2014), el Consell Comarcal conquenc acordà declarar aquest pont com a Bé Cultural d’Interès Local. Això li deu suposar una certa protecció i conservació, la llàstima però, és que no es contempli la possibilitat que també sigui BCIL, el Camí o Carrerada mil·lenari que passava per aquest pont i creuava la Conca de Barberà.

En l’actualitat, d’aquest camí encara se’n conserven força trams, tot i que cada any se’n perden alguns trossos que van a parar al patrimoni d’algun particular.

Alguns ajuntaments, aquest camí ni tan sols el tenen inventariat i, si un camí no està inventariat o no es fa constar enlloc, gairebé vol dir que no existeix per a l’Administració. És per això que cada municipi hauria de tenir clarament senyalitzat l’itinerari d’aquest camí per tal de protegir-lo i conservar-lo.

Actualment, les carrerades estan protegides, per la Llei 3/1995 de 23 de març, de les vies pecuàries. De fet, però, aquesta llei moderna ens ve avalada ja des de temps remots pels pactes i els drets de pas que posseïen els ramats que, tradicionalment, passaven per aquest camí. Per tant, si un camí ramader ha estat destruït i/o esborrat del mapa, no patiu, doncs el dret de pas no prescriu mai.

I ja per acabar, ara que cada municipi promociona itineraris de natura a diversos indrets de cada terme, no ens oblidem d’aquest camí, que podria ser utilitzat de nou com a via turística que travessaria la Conca, sigui a peu, a cavall o amb bicicleta.

 Josep Ballabriga Clarasó

(1) Aquest enfrontament prop de les Piles, el trobem relatat en un ofici enviat des de Santa Coloma de Queralt, en data de 22 de maig de 1839, i adreçat al brigadier Clemente. (Pel gener de 1837, ens consta un tal Clemente que, amb la graduació de coronel, estava al capdavant d’una de les tres brigades que pertanyien a la divisió que comandava el mariscal de camp Gurrea, que tenia al seu càrrec una part de la província de Barcelona i el corregiment de Cervera). L’escrit no va signat i, per tant, tant podria haver estat enviat des de l’Ajuntament de la vila colomina, com de la Milícia de Santa Coloma. El trobareu a l’AHPT, Fons Cortadellas. Companyia de Calaf. (Agraeixo al Salvador Palau Rafecas “el Galo”, per fer-me’n arribar una còpia).

Una altra descripció de la batalla, la trobem en una llibreta d’apunts de Manuel Freixa, “Quadern”, Arxiu d’Antoni Zaragoza i Mercader. Diu així…”Memòria de la funsió sensibla. A dia 21 de machs del añ 1839 sucsuí lacsió dels micaleds dal batalló séctimu franch, anan an su cumandan Micolau Vallés, tanín a la seva dispusició alsguns quatrasens òmans, vanín de Sa. Culoma va taní alguns partas, castavan allí serca alsguns quatra mil òmans facsiosus y no volgesan fe càrrec, sino avansem. Arriban las garrillas  del Vallès a descubrir la jent acella. Donan lu cin viva. Lus micaleds lus cuntecstan, de Isabel 2ª. Nos van vulgé fer carré. Deixó lus micaleds lus ascupateisan. També ells. Dura lu foch una estona. Lu Micolau Vallés llansa un crit de, viva la cunstitusió. Li cuntecstan lus facsiosus bultantus. Vallés para lu foc. Lus facsiosus lus atacan da dabò yls an matan més de 50 de micaleds y mols de parsunés y farids mols. La considerasió contan de micaleds parduds 2 sens. Succeí al poble de Pilas, entre Sarral i Sta. Culoma. (…)”.

(2) Manuel Ibáñez Ubach, més conegut pel Llarg de Copons, havia nascut cap allà el 1800 a Vilagraseta, petit poble segarrenc agregat al municipi de Montoliu de Segarra. De molt jove, ja participà a la Guerra del Francès (1808-1814) i, més endavant, en els exèrcits de la Fe en el trienni liberal (1820-1823). En l’alçament dels Malcontents (1826-1827) el van fer presoner, però s’escapà diverses vegades, fins que el comte d’Espanya l’envià a presidir a Ceuta, l’any 1830, on se’l retingué fins al 1832, any en què fou amnistiat i retornat a Catalunya. L’any 1827 ja figurava amb la graduació de capità d’infanteria.

El rei Ferran VII morí el 20-09-1833 i, ja l’octubre del mateix any, el Manuel Ibáñez va ser un dels primers a manifestar-se amb el crit de “Visca Carles V”. L’any 1835 ja tenia la graduació de coronel. El 1837 figurava com a coronel en cap de la Tercera Divisió. El 1838 fou nomenat comandant del corregiment de Tarragona, juntament amb Maties de Vall i Josep Masgoret i Marcó.

Les últimes notícies sobre Ibáñez les trobem el 8 de maig de 1840 ja que, en aquesta data, li fou traspassada, eventualment, la comandància i direcció de les forces carlines catalanes, però aquest nou càrrec li durà ben poc perquè, abans d’acabar aquest mateix mes de maig, moria víctima d’un tret accidental que va rebre al cap.

El renom del Llarg de Copons li prové, no perquè fos nat en aquesta vila, com han apuntat alguns historiadors, sinó perquè, a més, d’haver-hi viscut temporalment, també capitaneja, els dies 12 i 13 d’octubre de 1839, l’assalt i l’incendi de la dita vila de Copons, produint unes vuit baixes del bàndol isabelí. També hi hagué algunes baixes en el bàndol carlí. (Per cert els que consulteu habitualment la Viquipèdia, si busqueu el Manuel Ibáñez, el trobareu amb el nom de Manuel Ibaneja i, a més, situa les seves accions en la Segona Guerra Carlina (1846-49), dos errors garrafals que algú haurà de corregir).

(3) La família colomina dels Brufau es dedicà, durant, gairebé, dos-cents anys (de 1769 fins, aproximadament, al 1950) al comerç de mules (d’eugues i matxos), eren els anomenats ramblers que, de fira en fira, compraven i venien aquests animals. A tots els hereus d’aquesta familia els posaven el nom de Marià (Mariano). Un d’ells era el Marià Brufau Nialet, més conegut com el Marianet, que és un dels protagonistes de la nostra història. És d’ell de qui volem parlar. Havia nascut cap al 1797 i, de ben jove, ja seria processat per motius polítics. Això passava el 1816, quan tot just havia acabat els estudis al Col·legi d’Escolapis d’Igualada. Era liberal convençut i això ens ho demostrà el 1833, quan la família Brufau trasllada un gran retrat del rei i la reina a lloms d’una mula. Aquest retrat l’havien encarregat a Barcelona i el van traslladar fins a Santa Coloma. L’any següent ja seria escollit comandant de la Milícia Nacional de Santa Coloma de Queralt. L’any 1836, el Marianet esperava amb candaletes que el rellevessin del seu càrrec de comandant, ja que era constantment mobilitzat i, a més, continuava amb la seva feina de rambler, de fira en fira, ara a Catalunya, ara a França, o bé a l’Aragó. Tot i les convulsions polítiques, de 1836 a 1840, encara va poder vendre un centenar de mules. Ell continuà com a cap de la milícia local fins al 1840, any que s’acabà la Primera Guerra Carlina. Just aquest any fou empresonat junt amb el seu pare i altres ramblers colomins, acusats per “los exaltats d’Igualada” d’haver pagat composicions a l’enemic… però la història se’ns faria massa llarga… val més que ho  deixem aquí.

(4) Hi ha espilencs que em diuen que la Rasa dels Miquelets no és la mateixa que la de Falbs, sinó que és la que està entre aquesta i la que passa per les Piles i que, per tant, els fets relatats van passar en aquesta altra rasa. En aquest indret hi passava una rasa molt fonda, que era travessada pel camí ral aludit, però aquí, com a conseqüència, potser, de la morfologia del terreny, no va caldre fer cap pont pel pas de l’aigua, sinó que el camí estava sobrealçat i suportat a manera de resclosa per un mur alçat, que actuava com de peixera o aturador de l’aigua de pluja i l’obligava a desviar-se pels costats. (Dit d’una altra manera, l’estructura i mides d’aquest pas elevat devia ser similar al del pont dels Miquelets). Els defensors, doncs, d’aquesta rasa com el lloc de la batalla, em diuen que els carlins van sorprende i acorralar els cristins contra aquest mur del camí, el qual va actuar com a barrera o cul de sac. És per això que hi van haver tantes víctimes.

Per cert, aquesta rasa figura en alguns mapes amb el nom de Rasa de la Loma, suposo que deu ser un topònim castellanitzat o algun error de grafia. El més segur és que sigui la Rasa de la Coma (de fet loma i coma tenen significats antònims).

(5) Aquest camí rep moltes denominacions, potser la més habitual sigui la de camí de Montblanc. Abans ja hem vist que era un camí Ral, Real o Reial, però també era una Carrerada per on hi transitava el bestiar. També el trobem citat com a camí de Tarragona o del Camp de Tarragona. Era el camí Vell o la carretera Vella. A més prenia el nom dels pobles més propers, com el camí de Santa Coloma, camí de Guimons o camí de Rocafort. I és clar que a cada localitat el nom variava, per exemple, si volguéssim seguir aquest mateix camí per anar de Santa Coloma a Barcelona, hauríem d’agafar el camí de Tous o el camí d’Igualada. I encara una altra forma popular d’anomenar-lo a les Piles, era “el Camí dels Bens”.

Aquest camí era una via alternativa pels pelegrins que volien anar fins a Santiago de Compostela per venerar l'apòstol sant Jaume. Per tant, era un camí jacobeu que venia de França, i que passava per Montserrat, o bé venia per Barcelona fins a Igualada. Des d'aquí, els pelegrins podien anar en direcció a Cervera o cap a Santa Coloma de Queralt. Des de la vila colomina, anava cap a les Piles i s'adreçava fins a Montblanc. A la vila ducal s'hi afegien els camins de pelegrins que venien de Vilafranca del Penedés, de Tortosa i Tarragona. I tots plegats enfilaven cap a Lleida i Saragossa.

(6) Els miquelets o micalets, eren membres d’una milícia especial, de carácter  mercenari, en ocasions també n’hi havia de voluntaris que reclutaven les diputacions o juntes de guerra als Països Catalans, per tal d’efectuar accions especials o per reforçar les tropes regulars. El primer cos de miquelets fou fundat l’any 1640. Foren

suprimits i tornats a crear diverses vegades. Tenien fama d’indisciplinats i les seves accions de guerra les combinaven amb pillatges i robatoris.

Durant la Guerra de la Independència (1808-1814), els miquelets van tornar a aparèixer com a cos organitzat per les forces napoleòniques. L’any 1833 es creà el Batallón de Tiradores de Isabel II. La ciutat de Reus organitzà dos d’aquests batallons, al primer dels quals s’hi enrolà com a voluntari Joan Prim i Prats. El mateix pare del Joan, Pau Prim i Estapé, va ser tinent-coronel del batalló de “Tiradores”, on ingressà el seu fill. Aquests batallons o milícies provincials, eren coneguts amb el malnom de miquelets i foren destinats, més aviat, a les muntanyes per combatre els partidaris carlistes de la terra.

En començar la Primera Guerra Carlina, aquesta força renasqué com a milícia urbana (reial decret del 16 de febrer de 1834); l’any 1835 canvià el nom pel de guàrdia o milícia nacional.

Bé, ens hem entretingut una mica parlant dels miquelets, per tal de desvelar l’orígen del nom d’aquest pont. De fet és una altra forma d’anomenar els liberals que van ser, clarament, els grans derrotats i els que van tenir el nombre més elevat de víctimes en  l’enfrontament contra el bàndol carlí, d’aquí en ve, doncs, el nom.

Bibliografia.

• Salvador Palau Rafecas “El Galo” (1997). Recull de Fets Sagnants d’un Tenebrós i Apocalíptic segle XIX a L’Alt Gaià. Editat per la revista La Segarra. Gràfiques Moncunill. Valls. 
•  Antoni Pons Anguera (1988). Libro de varias cosas sucedidas en esta villa y algunos parajes de Cataluña. Edició i notes a cura de Pere Anguera. Associació d’Estudis Reusencs. Reus. 
• Núria Sales (1991). Mules, Ramblers i Fires. (s. XVIII – XIX). Edita: Centre de Lectura de Reus. Reus.

SANT MIQUEL: UNA HISTÒRIA, UN POEMA I UNES PREGÀRIES.

La Serra del Montclar forma part de la Serralada Prelitoral i el seu punt culminant és Sant Miquel, que s’aixeca fins als 946 metres d’alçada al municipi de Pontils. Aquesta serra fa de divisòria entre les aigües del Gaià i del Francolí. A dalt del cim hi trobem les restes d’una torre de defensa construïda pels volts de l’any 1000, que formava part de l’antic castell de Montclar. Al costat d’aquesta torre i en un pla inferior, hi trobem l’esglesiola romànica (també eremitori) de sant Miquel, esmentada ja el 1154. Sota l’església i en un peny de pinyolenc hi ha la “Relliscada de sant Miquel”.

Sant Miquel. Fotografia de Tribus de la Segarra.

UNA  HISTÒRIA

Cada 8 de maig el veïns de les Piles s’encaminaven, segurament ja de molts segles enrere, fins al capdamunt del Montclar (1). I allí, a l’església de sant Miquel, s’hi aplegava molta gent dels diferents pobles de la rodalia, per celebrar l’aparició de l’arcàngel Sant Miquel. I això és el que van fer molts espilencs un 8 de maig del 1663 (2), encara que d’una forma especial. En aquesta data les pluges no arribaven i els sembrats ja començaven a estar assedegats i, quan hi havia aquest problema, els jurats de les Piles pagaven 6 rals al rector del poble perquè pugés en processó fins al cim de sant Miquel, acompanyat, evidentment, per la majoria de veïns del poble, per implorar al Sant la tant benaurada pluja (ja ho diu una dita: “Els camps per St. Miquel esperen aigua del cel”). Segurament que es tractava d’una “processó de rogatives” (2) doncs no la feien cada any, sinó quan realment era necessari. El rector de les Piles ens explica que: “va predicar fora de la Iglesia en públic perquè en la Iglesia noy cabie tanta gent y tota la gent va quedar molt contents, y edificats del Sermó.” En aquesta data, era sacerdot i predicador del poble el mossén sarralenc Pere Segarra.

UN POEMA

Sant Miquel. Il·lustració de Joan Ballabriga.

El cavall de sant Miquel
Impressió d’excursionista

A dalt de sant Miquel

s’està tan prop del cel,

que boi no es veu la terra.

Els núvols, pel voltant,

s’ajunten i es desfan

i es perden com un somni.

D’un núvol que du el vent,

el bes del sol ponent

en fa un cavall d’escuma,

que amb un fantàstic salt

se’n va fins a Queralt…,

com si busqués els Comtes.

I els Comtes ja no hi són,

ni en queda gaire al món,

dels temps d’en Cor de Roure.

De tot aquell passat

tot just sí n’ha quedat

retalls d’una llegenda.

          *    *    *

L’ arcàngel sant Miquel

un jorn baixà del cel

sobre un cavall de plata.

Semblava que tot ell,

de l’esperó al capell,

fos fet de raig de lluna.

Els moros, per tot lloc,

el veien traient foc

botant de cingle en cingle;

i es diu que al fer el salt,

des de Montclar a Queralt,

lliscà sobre una roca.

Encara al lluny es veu

l’altívol pic on jeu

l’antic castell a trossos,

i encara es veu el tall

que el ferro del cavall

deixà en la relliscada.

Tot el demés s’ha fos…

Fins el cavall gloriós

De sant Miquel Arcàngel. 

                                  Sant Miquel de Montclar

                                  22 de juliol 1897

(Noteu en aquesta poesia, que Magí Morera l’erra quan diu “al fer el salt des de Montclar a Queralt,…), ha de dir justament el contrari, doncs on hi ha “La Relliscada”, com és de sobres conegut, és a St. Miquel).

Aquesta poesia és de l’escriptor, polític i advocat, Magí Morera i Galícia.

(Lleida 1853 – 1927)

Obra Poètica Completa. Magí Morera i Galícia. Edició d’Olívia Gassol i Bellet.

Biblioteca Literària de Ponent. Universitat de Lleida, 2001.

(1) Cal que recordem aquí, que els veïns de Pontils, encara pugen puntualment cada 8 de maig a St. Miquel, en canvi el poble de Biure ja fa bastants anys que va traslladar   l’aplec fins al Montclar al segon cap de setmana de maig.

(2) Desconeixem si aquest any 1663, a la fi, va ser un bon any per als pagesos d’aquell temps, l’any següent, el 1664, tornava a pintar malament, qui sap si els espilencs van tornar a anar en processó a St. Miquel, els que sí que van fer una processó en demanda d’aigua van ser els colomins, que van anar fins a St. Magí.

I UNES PREGÀRIES

(3) Les rogatives eren pregàries que es demanaven en forma de súplica pública i que acostumaven a tenir un caràcter penitencial. Eren peticions o invocacions a una divinitat (podia ser al mateix Jesucrist o a alguna Mare de Déu, o bé a algun sant), a la qual se li implorava la protecció contra el mal temps (la demanda més habitual era la pluja, però, en ocasions, també es demanava perquè deixés de ploure). Altres peticions es feien per aturar la pesta o alguna epidèmia, per alguna plaga agrícola, per aturar una guerra, etc.

Generalment, consistia en una processó que organitzava la universitat de cada poble i, d’acord sempre amb el rector local, és clar. Era obligatori que tothom hi assistís (només se’n lliuraven els infants menors de set anys i els que estaven impedits o eren molt vells) i per això s’estipulaven unes multes que eren aplicades als transgressors. Per tal que fos obligada l’assistència a la processó, el dia que es realitzava, es considerava festiu i, per tant, no es podia treballar. L’assistència era obligada perquè, al cap i a la fi, tots els mals de la humanitat eren causats pels pecats dels homes, almenys això era el  que inculcaven els religiosos al poble. Aquestes processons de pregàries, o de lletanies, s’acostumaven a fer a peu descalç (els únics que anaven calçats eren els sacerdots), en dejú i amb una vestimenta ben escassa i força basta. Joan Amades ens descriu com anaven vestits els participants a una de les processons de rogatives que s’havien fet al santuari de la Mare de Déu de la Bovera, a prop de Guimerà. En aquest indret s’hi aplegava molta gent de les Garrigues, de la Baixa Segarra, del Baix Urgell i de la Conca de Barberà. L’única vestimenta consistia en “una túnica de teixit de saca aspra i rasposa i, a voltes, es cobrien senzillament amb una saca (…) “ningú no podia anar cobert de cames ni de cuixes i, antigament, les dones duien els pits penjant i al descobert.” (…) “La seminuesa dels penitents i l’ensenyament de les parts púdiques a la mare terra responen a les idees primàries d’afavoriment de la fecundació de la terra…”. Els participants recitaven:

Mare de Déu de la Bovera,

us venim a reclamar;

som nou pobres sacerdots

que us venim a adorar;

feu-ho vós, que ho podeu fer;

deu-nos aigua, si ens convé

perquè tots som gent de bé.

Cels Gomis ens explica que de noi havia assistit a algunes processons de pregàries, una d’elles era a la comarca de la Segarra, i diu que “els qui hi assistien anaven vestits amb una saca de borràs i el cap cobert de cendra en senyal de penitència”. Creiem que aquest esdeveniment devia passar pels volts de 1860.

Moltes d’aquestes processons eren encapçalades, a vegades, per un “Sant Cristo Gros”, a vegades per alguna imatge a la que se li tingués una especial devoció, o bé per alguna relíquia particularment reconeguda. Per tal que la imatge a la que es demanava el do de la pluja captés la súplica, se la banyava en alguna font, riu o si el poble o ciutat era a la  costa o a prop d’ella, doncs el banyaven al mar. (La vila d’Igualada tenia un ritual particular que ens l’explica mossèn Segura en la seva Història d’Igualada. L’any 1566 hi hagué una gran secada a tot Catalunya i arreu es feren processons demanant la pluja. Veiem com procedien doncs, a la capital anoienca (…) quan la processó arribà a la creu de Soldevila, al graó més alt de la creu, s’hi col·locà una taula i a sobre hi havia una bacina plena d’aigua on s’hi remullà el “Llignum crucis”, tres vegades…). Però aquest costum va ser prohibit per l’estament religiós, més que res per dos motius; l’un era que les imatges es feien malbé en submergir-les dins l’aigua i l’altre motiu era que algunes imatges havien estat llençades (literalment) al riu o al mar perquè “es feien el sord” i no escoltaven els precs dels pobres feligresos que ja havien tingut més paciència que sants, fins que al final tot s’acaba.

Tres dies abans de l’Ascensió es feien processons on es cantaven les lletanies, que rebien el nom de “processons de la cuca” (de fet d’aquestes processons també se’n feien quan hi havia alguna plaga d’orugues, llagostes o d’altres malures agrícoles), se’n deien així, perquè es feien per maleir la cuca, i la gent en comptes de contestar “ora pro nobis”, “tingueu pietat” o “escolteu-nos” deia “mori la cuca” i de seguida les dones contestaven: “però no la del nostre marit”. Calia anar amb molt de compte en adreçar-se a la divinitat, no fos cas que tothom  hi sortís perdent i matés alhora les cuques bones i les dolentes, s’havia de filar molt prim, perquè el poble ja n’estava escaldat ja que algunes vegades en comptes de caure aigua del cel, en queien pedres. D’aquestes últimes processons també en deien “processons de les plagues”.

A l’Alt Gaià, un sant molt sol·licitat per demanar la pluja era sant Magí de la Brufaganya. Es té constància que almenys des de l’últim quart del segle XVI fins a l’any 1748, s’anà a Sant Magí en moltes ocasions. Molts pobles dels rodals de Santa Coloma acudien a aquesta vila en processó i des d’aquí s’adreçaven processionalment fins a Sant Magí.

Allí, a les Fonts, el sant era banyat; per fer-ho el col·locaven en una caseta de plata que tenien expressament per realitzar la cerimònia. El 4-6-1748 es porta la relíquia de Sta. Coloma a la Font, amb assistència de moltes processons dels pobles veïns. Aquest any ja no es va anar a St. Magí i sembla ser que ja no s’hi anà més. A partir de llavors la majoria de pobles de l’Alt Gaià s’aplegaven a Sta. Coloma i era des d’allí on feien les seves súpliques. Els colomins treien en processó el reliquiari o la imatge de Sta. Coloma i el/la portaven a banyar a la Font de les Canelles, també treien gairebé sempre la imatge de sant Magí i el St. Crist de l’Hospital.

De les diverses processons que es van fer a la vila colomina, cal remarcar la que es va fer el 3 de maig de 1817, on trenta-dos pobles hi van acudir amb les seves respectives processons.

El 4 de maig de 1893, els pobles de Biure, les Piles i Guialmons, assistien processionalment a Santa Coloma per implorar al cel el benefici de la pluja, amb la solemne i pública exposició de les relíquies de Santa Coloma (…). L’any 1906, encara es va fer a la vila colomina “per pregàries de aygua” una multitudinària processó, potser l’última de què es té notícia.

M’hagués agradat poder saber el nombre aproximat dels assistents a les diferents rogatives, però els textos no ens en parlen, és una llàstima que no hi hagués cap rector que fes de cronista en aquelles reculades dates. En aquells temps de penúria, l’últim que els devia passar pel cap, era fer un recompte de la gernació aplegada. Però tan se val, avui dia encara no en sabem de comptar doncs quan hi ha una gran manifestació popular, sigui del caire que sigui, el “números” no surten, sigui per excés o sigui per defecte.

Més amunt hem comentat que també es feien pregàries perquè deixés de ploure, se’n tenen quatre de registrades, que corresponen als anys 1762, 1790, 1791 i 1801. (Si voleu ampliar la informació sobre aquestes processons a St. Magí i a Sta. Coloma, podeu consultar La Segarra els núms. 84 i 85 de l’any 1986. Pregàries per pluja. De Salvador Palau Rafecas). Aquestes processons per aturar la pluja eren més difícils de portar-les a terme perquè els rectors (que no devien tenir gaire fe) es negaven a sortir a entomar el temporal, tot plegat per acabar tots molls com a ànecs. Tenim constància que el poble enfadat i a través dels  jurats (ajuntaments) afectats els havien denunciat al bisbat i fins i tot al Sant Ofici perquè no volien complir amb el seu deure.

No voldria acabar de parlar d’aquest tema sense comentar la processó a St. Magí de l’any 1624, perquè així ens farem una mica una idea de la zona geogràfica què abastava.

Pobles de l’Alt Gaià i de la Vall del Corb, van fer cap a la Brufaganya aquell any, eren els següents: Santa Coloma, Talavera, Savallà, Rubinat, Pallerols, Hostalets, Sant Antolí, Conesa, Vallespinosa, Aguiló, Montergull, Rauric i Querol amb moltes atxes i deixuplinants.

I ja per cloure aquesta llarga exposició sobre les processons de rogatives, us en volem fer cinc cèntims d’una, que segurament va ser una de les més multitudinàries de les terres meridionals de Catalunya. Es va fer l’any 1905 al santuari de la Mare de Déu del Tallat, on s’hi van aplegar més de 10.000 persones (anaven descalços i amb una canya a la mà i habillades amb el “típic vestit penitencial”, un sac groller). Eren gent que pertanyia a més de cinquanta pobles de les comarques de l’Urgell, de les Garrigues i de la Conca de Barberà, que es van concentrar al Tallat recitant “Mare de Déu Santíssima del Tallat, tingueu misericòrdia de nosaltres i envieu-nos aigua, si ens convé “ (…).

Josep Ballabriga Clarasó