Sant Miquel
Eren els principis dels temps,
d’això ja fa una eternitat, feia poc que Déu havia creat el cel i la terra.
Però abans de crear l’home uns éssers superiors, criatures de Déu, anomenats
àngels estaven embrancats en un gran combat celestial.
Fresc del Guariento, ca. 1350 al Palazzo Carrara de Pàdua |
Veiem com ens ho explica St. Joan en
el seu llibre “L’Apocalipsi”.
“Aleshores va esclatar una batalla
en el cel: Miquel i els seus àngels combatien contra el drac. El drac també
lluitava juntament amb els seus àngels, però no va poder guanyar i perderen el
lloc que tenien al cel. El gran drac, la serp antiga l’anomenat diable i
Satanàs, el qui enganya el món sencer, va ser llençat a terra i també els seus
àngels hi foren llençats amb ell.”
Sant Miquel és el més gran dels set
arcàngels, ell és el Príncep de les Forces Celestials.
Quan Satanàs, l’aleshores anomenat
Luzbel, l’àngel més perfecte de la creació, es va voler equiparar al seu
Creador, Sant Miquel amb el crit de Qui (és) com Déu! _que justament és el que
vol dir Miquel_ va inspirar fortalesa i valentia als altres àngels que es van
unir amb el seu cap per combatre el Príncep dels dimonis i els seus estols
malèfics.
Aquesta gran batalla celestial es va
acabar amb la precipitació a terra dels diables i, des d’aleshores, Llucifer és
el Príncep d’aquest món que, juntament amb els seus seguidors, Déu li concedí
d’exercir el domini sobre la humanitat.
Però què faria aquesta pobra
humanitat convivint amb les forces del mal, sinó tingués el “Protector del
Poble de Déu”, Miquel, l’arcàngel i els seus aliats que ens ajuden a combatre
el poder del maligne?
A Sant Miquel se’l representa vestit
de guerrer o de soldat Centurió, ja que és el Príncep de la Milícia Celestial.
També se l’anomena Cap o Capità dels Exèrcits del Senyor, fins i tot ell mateix
diu que és el “Cap de l’Exèrcit de Yahveh”. A la iconografia el trobem
representat vestit de militar i empunyant una esplèndida espasa que amenaça
Satan, el cap del qual està dessota els peus de l’arcàngel.
El diable a vegades és representat
en forma de drac,a voltes amb set caps “... aparegué en el cel un altre senyal
prodigiós, un gran drac roig amb set caps...” (Llibre de l’Apocalipsi), també
en forma de dimoni o, fins i tot, de sarraí.
Sant Miquel a Montclar
Sant Miquel no apareix al Montclar
fins pels vols de l’any 1000. A través d’una llegenda molt coneguda que ens el
situa dalt d’un cavall i saltant del Queralt a l´antic Montvà (Monte-Vano a.
1013) Monsvanus, aterrant i patinant al penyal de pinyolenc que hi ha sota
l’actual església de Sant Miquel. A la famosa “Relliscada”. D’aquesta llegenda
n’hi ha dues versions, l’una se’ns diu que va saltar des del Queralt perquè
estava envoltat de moros i, en sentir-se acorralat, va fugir saltant cap a Sant
Miquel.
Sant Miquel de Montclar |
Com podeu suposar, aquesta versió es
veu d’una hora lluny que és totalment falsa. Com pot un arcàngel esmunyir-se
dels infidels, quan va ser capaç, junt amb els seus aliats, de vèncer Satanàs i
el seu estol malèfic? I ara, aquí, ens el presenten esporuguit fugint dels
sarraïns! Ell, vencedor del mal, que no li calia ni cavall per enlairar-se en
el cel (doncs, com sabreu, com tot àngel, està proveït de dues magnífiques
ales).
Ens inclinem, clarament, per una
segona versió, on se’ns diu que saltà d’una muntanya a l’altra per defensar uns
cristians que estaven essent atacats pels infidels.
Sant Miquel té el poder de
curar de mal d’oïda i el mal de cap
A les Piles, abans de la guerra, hi
havia una dona que tenia molta devoció a aquest sant. Era sorda com una tàpia,
per això cada any, el dia de l’aplec de Sant Miquel, pujava fins a l’ermita i
de seguida s’untava els dits de l’oli miraculós de la llàntia que il·luminava
l’àngel, se’n posava a les oïdes mentre resava una pregària. No se sap si, a la
llarga, recuperà l’oïda, aquesta bona dona, però el que és segur és que el
resultat no va ser immediat.
Per això, Sant Miquel era l’advocat
dels llums d’oli i el tenien per patró els llanterners, gresolers i els
llumenerers.
Aquest sant tenia moltes
advocacions, també se l’invocava contra el mal de cap.
Era patró dels barretinaires. Era
costum oferir-li un barret com a present, si el sant els curava de migranya. En
moltes capelles hi havia força diversitat de barrets penjats per les parets.
Amades ens diu que era creença que
el qui deia unes oracions al sant i li demanava que el guardés de mal de cap,
havia de portar al cap algun d’aquests barrets que havien estat deixats com a
present, si ho feia així segur que no tindria mai més mal de cap.
Desconec si aquesta pràctica es feia
al Montclar, però el que sí que sé és que a l’esglesiola hi havia uns quants
caps de cera penjats com a exvots, en agraïment al sant per la seva curació.
Aquesta invocació al sant, com a
guaridor del mal de cap, li ve perquè era creença que aquest mal era causat per
culpa d’algun dimoni que s’havia posat
dins la testa i no en vol sortir de cap manera. I recordem que l’arcàngel era i
és especialista en foragitar el diable de qualsevol lloc que es proposi.
Sant Miquel i l'aigua
Sant Miquel de Montclar entre núvols |
I ara que parlem de barrets, em ve
al cap aquella dita que diu “Quan Sant Miquel porta caputxó, pluja amb abundó”.
Aquesta dita és com una indicació
que el sant envia als pagesos. Quan la punta de Sant Miquel està tapada pels
núvols o la muntanya sencera desapareix de la vista, aquest senyal ens diu que
la pluja està assegurada. Aquesta pluja tan benvinguda per als pagesos i que
els cura de tants mals de cap.
Ens consta que Sant Miquel té poder
sobre les aigües. Sembla ser que l’arcàngel, segons consta en la tradició oriental,
va se venerat per primer cop a l’antiga regió de Frigia , avui Turquia, ja en
els primers temps del cristianisme. El sant era considerat metge celestial,
doncs ostentava el poder de guarir els malalts, i és per aquest motiu que tenia
el títol “d’Àngel Sanador”.
Conta la llegenda, que el sant va
fer sorgir un riu medicinal a “Chairotopa” (Frigia). Tots els malalts que es
van banyar en aquell riu i que van invocar a la Santíssima Trinitat i a Sant
Miquel van ser curats instantàniament.
Més tard, en aquesta mateixa regió
de Frigia en una ciutat anomenada Colosas (en l´actualitat Khonas o Konia) on
ara només en resten unes poques ruïnes, va salvar de la destrucció un temple
aixecat en el seu honor.
Els pagans volien destruir aquest
santuari, desviant un riu, i per això van taponar el pas de l’aigua amb una
gran roca, encarant el corrent vers el santuari. Sant Miquel s’adonà de les
males intencions dels infidels i va llençar un raig que fulminà la dita roca.
Una altra versió diu que la roca quedà esmicolada degut al retruny d’un gran
tro que provocà el sant. El cas és que d’una forma o altra s’aconseguí redirigir la corrent d’aigua.
De llavors ençà les aigües d’aquest
riu quedaren santificades i el nom de Colosas va associat amb l’abundància de
les fonts d’aigües puríssimes i fresquíssimes.
Conta la llegenda que l’any 710 de
la nostra era va ser l’any en què es produí una altre vinguda del sant a la
terra. En aquesta data el sant va voler que es construís un santuari en el seu
honor al turó de Tumba (actualment, aquest lloc s’anomena Mont-Saint-Michel,
situat a les costes de França entre Normandia i la Bretanya). Un cop construït
el santuari, s’adonaren que en tot l’entorn no hi havia gota d’aigua. Però
l’arcàngel no es preocupà gens ni mica per això. Va ordenar de fer un forat en
una roca duríssima i, de seguida, de l’interior del penyal va començar a sortir
una gran quantitat d’aigua.
En relació amb el tema de l’aigua,
ve a tomb, ara, parlar d’ una altra
aparició del sant a la muntanya que porta el seu nom.
Durant la guerra civil, els anys
1937 i 1938 no se celebrà la festa del sant al Montclar, però l’any 1939 una
gran gernació va fer cap a la muntanya. A l’entorn de la Font del Carlà, molta
gent feia cua per beure. De cop va aparèixer un home de mitjana edat, que ningú
coneixia, amb un càntir ple d’aigua que passava de mà en mà. D’aquell càntir va
beure moltíssima gent, sembla ser que aquella aigua no s’acabava mai. Quan ja
la majoria de gent havia begut, es va buscar el propietari del càntir per tornar-lo,
però ningú el a saber trobar.
Aleshores, la gernació, que hi havia
pels vols de la font, s’adonà que la persona que els calmà la set era, en
realitat, l’autèntic Sant Miquel, que, en aparença humana, va voler agrair
personalment a tanta gent l’haver acudit a celebrar la seva festa.
Ermitans de Sant Miquel
Quan es resava a Sant Miquel o
s’encenia un ciri en el seu honor, s’havia de vigilar molt que el dimoni,
espatarrat sota els peus del sant, no es pensés que l’oració anés destinada a
ell i, per aquest motiu i per evitar, també, la seva mala mirada, se
l’empastifava de merda. Amb aquesta pràctica s’aconseguia protegir-se del
diable i també fer com una mena de conjur, doncs, com és sabut, Satanàs té
veritable terror als excrements humans (la femta humana era un element
indispensable per elaborar pocions,que barrejades amb altres porqueries, es
feien servir per salvaguardar-se i a l’hora fer fora els mals esperits).
L’ermità que tenia cura de
l’església de Sant Miquel, que sabia d’aquestes pràctiques, havia d’estar molt
a l’aguait perquè ningú fes servir aquest ungüent fastigós, no fos cas que, a
més de foragitar els esperits malèfics, foragités, també, els pelegrins que
acudien a l’aplec
Diu algun etimòleg que Biure (ant.
Benevivere, Benviure) ve de viure bé amb el sentit espiritual, per això en
llocs apartats, com la muntanya de Sant Miquel, s’hi practicà la vida ascètica.
Conten que, cap a la primeria del
segle passat, un ermità, que vivia a Sant Miquel, va trobar un cau de llops.
Com que la lloba devia ser a caçar, va aprofitar l’ocasió i, com pogué, agafà
els llobatons i s’encaminà ràpidament muntanya avall, cap a Biure. Ja arribava
al poble quan s’adonà, esglaiat, que la mare dels llops estava a punt
d’encalçar-lo. Fent un esforç suprem, espaordit i amarat de suor, va arribar a
Biure i entrà a corre-cuita a la primera casa que trobà oberta. Li anà d’un pèl
de no ser el festí de l’afamada i rabiosa lloba.
En aquella ocasió és digué que algun
sant protector havia vetllat per la seva vida. Es va dir si havia estat Miquel,
sant protector de la muntanya i, alhora, protector dels viatgers? O va ser Sant
Gil, el sant eremita, com ell, patró del poble de Biure, que té el poder de
protegir dels llops? Van ser tots dos? Potser no ho sabrem mai. El cas és que
l’ermità restà sa i estalvi i pogué anar a vendre els llops a Santa Coloma.
Hi havia famílies que si trobaven un
cadell de llop, en tenien cura i l’amansien com si fos un gos més. Així va ser
el cas del famós i temut llop escuat que durant uns quants anys va ser el
terror de la comarca. Una altra manera de beneficiar-se d’haver trobat algun
llop era lliurar-lo a les autoritats municipals, doncs hi havia estipulats uns
preus per cada exemplar sigui adult o sigui cadell.
De l’Edat Mitjana ençà, que ja hi ha
ordenances que regulaven les captures i recompenses dels llops. Si ens situem a
l’època en que devien passar els fets de l’ermità _posem cap a primeries del segle XX_ ens trobem que en el “Reglamento para la Ley de Caza de 1902 ” el preu estipulat per llobató era de 7,50 pessetes.
Històries i llegendes de Sant Miquel avui
Com ja sabeu, el 8 de maig és la
festa de l’Aparició de Sant Miquel. Al llarg d’aquest escrit he anat desgranant
algunes d’aquestes aparicions al llarg dels segles, però no penseu que he estat
exhaustiu en la seva descripció, ja que hi ha moltes més històries i llegendes
d’aquest sant.
Una de les últimes és la de Garabandal, a Cantabria l´any
1961,on l’arcàngel s’aparegué fins a vuit vegades.
I ara saltem a l’actualitat,
i situem-nos al 2012. Aquest és l’any que segons la profecia maia el proper 21
de desembre s’acabarà el món. Potser aleshores podrem veure de nou Sant Miquel,
proveït de les seves balances de justícia celestial on pesarà les nostres
ànimes per saber si són dignes del Paradís
I llavors es produirà el Judici
Final.
I llavors Sant Miquel lluitarà amb
l’Anticrist i el vencerà per tota l´Eternitat.
Josep Ballabriga Clarasó