LA FESTA DEL MAIG A BIURE

Des de temps immemorials, el poble de Biure de Gaià plantava un maig al bell mig de la plaça. (1) 

Però potser us preguntareu què coi és això del maig? El maig era un arbre molt alt i molt prim, que havia de ser ben dret i no tenir cap defecte. Els nois de Biure, cap a finals de març, escollien un pi, el més alt i més ben plantat que trobaven, i cada trenta d’abril l’anaven a tallar al bosc a cops de destral (doncs així ho manava la tradició). (2) Un cop tallat, era portat a força de braços cap al poble i allí, al mig de la plaça, el plantaven. Però no correm tant, abans d’aixecar-lo amb l’ajuda de cordes, calia polir-lo un mica i engalanar-lo. En aquest punt també hi intervenien les noies. Al maig se l’havia d’esbrancar de totes les rames del tronc, deixant només la capçada, com si fos un plomall. Després calia escorçar-lo i deixar-lo ben llis. S’havia de revisar el plomall del capdamunt, vigilant que quedés ben arrodonit (si s’havia trencat alguna rama en tallar-lo, calia refer-la). 

Les noies s’encarregaven de guarnir-lo amb cintes de colors, rams de flors i/o corones de boix. A molts llocs també s’hi penjaven botifarres i pollastres, fruites i verdures, ous sencers ben lligats, que penjaven aquí i allà o bé clofolles d’ous enfilats formant garlandes o corones… No hi faltaven tampoc les coques, les rosquilles o els tortells… Aquest maig engalanat, tot farcit de “fruits”, era una ofrena i a l’hora una demanda a la Divinitat perquè les pluges fossin generoses i les collites abundants, així els ramats i el bestiar en general gaudirien de bona salut. Tothom en sortiria beneficiat. Era, doncs, una festa a la fertilitat. 

Quan al maig s’hi penjaven productes que no podien resistir el pas del temps, aleshores el maig, es convertia en cucanya. Els nois, competien entre ells per aconseguir algun dels productes que hi havia al capdamunt de l’arbre. Però no us penseu pas que era una taleia fàcil, no. Abans hem comentat que el tronc del maig era ben allisat, però és que, a més, aquest sovint era empastifat de vesc o d’altres productes enganxifosos, fins i tot fastigosos (llegeixis merda), que dificultaven en gran mesura l’escalada fins a la copa. Però potser valia la pena intentar-ho i poder aconseguir qui sap si un bon pernil, qui sap si una unça d’or. Els que superaven aquest difícil repte eren considerats els herois de la jornada. Els galants enamorats oferien el seu trofeu a la seva estimada. 

La festa del maig era una festa de joia, de gresca i de xivarri. Era una festa de jocs, de berenades i tecs. El vi potser corria més del compte i les llicències sexuals eren més permissives. El ball o la dansa tampoc no hi podia faltar, és clar. Hi havia qui tocava el flabiol i el tamborí o la trompeta i el sac de gemecs. La qüestió era fer força saragatada ja que així es foragitaven els mals esperits i s’estimulava la vegetació.

Il.lustració de Joan Ballabriga Clarasó

Un ball que bo i sempre es ballava en aquesta diada era “La Catarineta”. El ballaven tot i fent rodona al voltant del maig. Feia així: 

A la plaça fan ballades, mare deixeu-m’hi anar. (bis) 

 No hi vagis Catarineta, que ton pare et pegarà. (bis) 

Tant si em pega, com si no em pega, jo a ballades vull anar. (bis) 

On és la Catarineta, que no és a taula a sopar. (bis) 

A la plaça fan ballades i ella hi ha volgut anar. (bis) 

Ja agafa una escombra i un garrot a l’altra mà. (bis) 

La primera garrotada, un bracet li va trencar. (bis) 

La segona garrotada estesa la va deixar. (bis) 

Sota l’olivera plora, sota l’olivera està. 

La pobra Catarineta se’n rebenta de plorar. (bis) (3) 

La Catarineta o la Catarina no era pas la cançó més adient per a una festa de folgança com aquesta. Es nota que el cristianisme purità havia posat traves en la celebració d’aquestes festes d’arrel pagana, les quals originàriament havien tingut un sentit orgiàstic. Per tant, aquesta és una cançó alliçonadora per a les noies descarriades que desobeeixen els seus pares. Però, qui sap si també pot ser una antiga reminiscència d’un antic ritual, que consistia en oferir als déus, com a primícia, el seu fill o filla primogènit (recordem que segons alguna versió, la noia acabava morta pel seu pare). Cal tenir present, aquí, que Catarina ve de càtar, que vol dir pura, condició indispensable perquè la víctima sigui agradosa a la divinitat. 

Alguns balls consistien en anar-se traient la roba mentre es ballava, acabant tots plegats, nois i noies, tant nus com quan van venir al món. 

Com que era una festa més aviat nocturna, s’encenien fogueres al voltant de l’arbre, que calia aprofitar per coure alguna o algunes víctimes sacrificials. Podia ser un porc o un anyell o algun animal de ploma, qui sap si alguns conills. La sang havia de córrer doncs així es propiciava la pluja. (4) 

Durant tot el maig es celebraven festes a l’entorn de l’arbre, tot i que alguns pobles les allargaven fins per Sant Joan. Per un seguit, però, al final del mes, l’arbre es retirava de la plaça; encara que hi havia llocs, que s’hi quedaba tot l’any, fins que no es col•loqués el nou arbre. 

Generalment, el pi vell s’encantava o subhastava al més dient. 

ESPILENCS CONTRA BIURENCS 

Sembla ser que entre els pobles de les Piles i Biure hi havia hagut una certa rivalitat. Coses de jovent, deien, però el cert és que per allà el 1928, o a tot estirar el 1930, un grupet de nois de les Piles van decidir fer una malifeta a la gent de Biure. Doncs sí, van acordar tallar-los-hi maig. 

Era negra nit i uns quants nois de les Piles (5) van arribar a Biure, proveïts d’un bon “xurrac”, (em refereixo a un xerrac o serra de dues mans, que havia de ser manejada per dues persones) que havien agafat del fuster del poble, i es van adreçar, de seguida, a la plaça on hi havia plantat el maig. I sense perdre temps es van posar a “xurracar” l’arbre. Els de cal Paulo, que ja eren al llit, sí que sentien un “sirollet”, però es van pensar que ho feia la mula ja que li havien donat faves seques per sopar. 

Els de cal Montagut també van sentir un zig-zag, però el van atribuir als animals que menjaven. Just li diu el marit a la dona: -Com rompen les someres!- quan senten com un terrabastall que colpeja contra casa seva. En sentir el soroll, s’aixequen d’una revolada del llit i, amb un llum d’oli, espien el carrer per veure què passava. Aleshores van descobrir la causa de tot plegat i van veure que el maig era a terra i, en caure, havia picat contra el voladís de casa seva. Molts veïns del poble van sortir a la plaça i van descobrir el desastre, però dels autors del mateix no en van veure ni palla ni pols. 

El costum de plantar el maig havia sigut tan popular com celebrar les fogueres de sant Joan doncs en tenim molts testimonis d’arreu de Catalunya. Un fet bastant proper i amb connotacions semblants a les que acabem de relatar entre els pobles de les Piles i Biure va passar a la Conca de Barberà, concretament a Vallclara. 

RIVALITATS ENTRE VALLCLARA I L’ALBI (les Garrigues) 

Cada any, a finals de març ,aquests dos pobles s’adreçaven al bosc de Poblet i escollien el pi més gros i més bonic que trobaven per convertir-lo en el seu maig. Un any, però, els de Vallclara es van superar ja que es van atrevir amb un pi de cent quatre pams. En canvi els de l’Albi no van ser gaire encertats alhora de fer la tria del seu pi doncs es veu que era esquifit i malgirbat. Els vallclarencs, en plan foteta, van dedicar aquesta cançoneta als seus rivals: 

Los de l’Albi tenen un maig 

Que és bo per fer una arcada, 

que n’és tort i geperut 

gran falta n’hi han trobada, 

Vallclara si que en té un 

d’una peça ben llastada, 

que té cent quatre pams 

lo més alt de la contrada. 

El jovent de l’Albi es van emprenyar molt amb els de Vallclara ja que es van sentir menystinguts i ridiculitzats, tan dolguts estaven que decidiren robar-los el maig. I això és el que van fer de nit els albinencs. Però les coses no van sortir com esperaven doncs una vella del poble els va descobrir i va començar a cridar com una boja -Nos roben lo maig! Nos roben lo maig!- Tant va cridar que la van sentir els del Sometent i aquests van empaitar els de l’Albi i els hi van fer tornar el maig. Joan Amades ho explica al revés doncs diu que van ser els de Vallclara els lladres. Jo crec que és una confusió de l’eminent folklorista ja que la cançó, que ha pervingut d’aquells fets, ho deixa prou clar.

Bé, no voldria acabar aquest escrit, sense explicar una mica l’origen o la història d’aquesta festa. Però ho faré d’una manera ràpida doncs no us vull cansar més. Originàriament, aquesta festa se celebrava per l’equinocci de primavera, això és el 25 de març, que era quan antigament començava l’any. Els romans, també, començaven l’any en aquesta data i el mateix passava amb els jueus doncs aquest dia celebraven la Pasqua i encetaven l’Any Nou. En el calendari litúrgic, aquest dia esdevenia l’Encarnació de Jesucrist, que donaria el seu fruit nou mesos després, o sigui el 25 de desembre, dia de la Nativitat del Senyor. 

El trasllat d’aquest celebració a uns dos mesos abans es deu que els romans, que en un principi tenien un calendari de deu mesos, van afegir dos mesos més al davant del març (el gener i el febrer) i totes les festes i celebracions que es feien antigament al començament de l’any (el març) van passar a fer-se pel maig. Aquest nou calendari romà, de dotze mesos, va ser una realitat l’any 153 abans de Crist. 

A l’antiguitat, l’any es començava per la primavera perquè era quan la Natura tornava a renéixer, desprès d’un llarg període hivernal de dies curts i freds. Calia, doncs, estimular-la perquè es desvetllés i també el Sol perquè lluís amb força i durant més temps. 

Per això se celebraven festes de joia i disbauxa, acompanyades d’un gran rebombori, (recordem que per aquestes dates coincideix el carnaval), així per efecte d’aquesta màgia imitativa aconseguirien despertar la Naturalesa adormida. 

Resumint, doncs, aquesta festa de l’arbre, simbolitzava la unió entre el cel i la terra, en aquest dia que les forces del dia i la nit o de la llum i les tenebres estan equilibrades (durant l’equinocci el dia té la mateixa durada que la nit). L’arbre actua com a fal•lus que s’insereix en la vulva bategant, simbolitzada pel cercle que formen els dansaires. Tot plegat representa el cicle de la vida i de la mort en constant moviment, que gira i gira…per tota l’eternitat. 

Josep Ballabriga Clarasó 

VISITEU EL SEU BLOC: desdelespiles

(1) A molts pobles, al lloc destinat a plantar el maig, hi havia una rodanxa de pedra, d’una fondària determinada, que servia per encaixar l’arbre. Un cop aixecat aquest, només calia falcar-lo per tot el vol. 

(2) El jovent anava a demanar permís a l’amo de l’arbre i li feien saber que n’havien escollit un, el qual seria el maig d’aquell any. El propietari no es podia negar a lliurar-los-hi, s’hi ho feia, el tallaven de totes formes ja que els emparava un dret ancestral. Hi havia llocs que anaven a tallar el maig al so del flabiol i tamborí, tot i fent gresca, quan arribaven davant de l’arbre triat, si l’amo posava impediments per tallar-lo, només que donessin una volta al seu entorn, al so dels instruments al•ludits, ja el consideraven de la seva propietat. 

(3) La Catarineta sempre tenia la mateixa tonada, en canvi la lletra variava força als diferents pobles on es cantava. Aquesta versió, l’havia sentit cantar a la meva mare, l’Assumpció Clarasó Tomàs, suposo que a Biure la devien cantar de forma semblant. La versió més dràstica d’aquesta dansa, que recull el cançoner tradicional català, acaba amb la mort de la pobra Catarineta a cops de garrot, de la mà del seu estimat pare. Veiem-ne una mostra: “La primera garrotada, un braç ja li feu sagnar. (bis) / La segona garrotada l’altre braç li va trencar. (bis) / La tercera garrotada, morta la va deixar. (bis)…” 

(4) Aquestes víctimes expiatòries, ofrenades a la Divinitat, es consideraven sagrades (recordem que les paraules sacrifici i sagrat o sacrat, tenen el mateix origen, també en deriven sagrari i sagrera; també hi tenen relació creu, crear, cruspir, cremar…) i no havien de tenir cap tara. Les víctimes sacrificades no solament havien estat d’origen animal ja que també s’havien efectuat sacrificis d’infants, especialment, o de joves d’ambdós sexes. 

Primitivament, la sang que s’oferia a la Mare Terra era la sang mentrual, sang vessada de forma natural i incruenta. L’origen de cru, de la qual deriven cruel, cruesa, etc. ve del llatí i vol dir “que sagna”, tot i que l’arrel és indoeuropea. De kreu (sang, carn viva). La víctima era consumida, si més no parcialment de cru en cru, i la seva sang beguda de calent en calent. 

La sang vessada va ser la primera matèria líquida que els antics sacrificaven als morts, als esperits o als deus. La llet, el vi, la mel…, en van ser els substituts. 

Un dels primers ritus (ritus=vermellós) en celebrar-se va ser amb sang menstrual. Aquesta sang, com hem dit era ofrenada directament a la terra, o era beguda com a font de regeneració. També era beneficiós empastifar-se’n o banyar-s’hi. 

Moltes cultures, van fer de la sang menstrual, la beguda dels Deus. A Egipte, els faraons es convertien en deus quan bevien la “Sang d’Isis”, que era una ambrosia que en deien Sa. La deessa hindú Kali-Maia invitava als deus a banyar-se en el seu fluït sagnant o a beure’n. Beure aquesta sang era beure l’ànima de la deessa, la sang del drac. I també era a l’Índia que la beguda sagrada, el Soma, era secretada per la Vaca de la Lluna i era begut barrejat amb llet, en cerimònies de sacrifici. A Grècia era el “Vi vermell sobrenatural”, que rajava de la Dea Mare Hera. Els reis celtes es feien divins quan bevien “l’aiguamel vermell” de la Reina Mab. Els deus escandinaus sort en tenien d’aquest Néctar Diví doncs el deu Thor havia de banyar-se en un riu de sang menstrual, si és que volia conservar la immortalitat. El seu pare Odí era tan poderós perquè havia robat i begut la “Sang Sàbia” de la Deessa Mare. 

Aquesta libació sagrada d’un color encarnat o carmesí, simbòlicament, era d’un vermell obscur, diferent de la sang sacrificial, que era d’un vermell arterial. Aquesta secreció no és mai roja doncs aquest color és un vermell que tira a groc. 

Les paraules menstruació i catanèmia son sinònimes i es refereixen al sagnat mensual que la dona té cada mes i durant el seu període fèrtil. Com que el cicle menstrual femení té una durada similar al del cicle lunar, es va fer servir per mesurar el pas del temps i així va néixer el primer calendari conegut, el calendari lunar. Aquestes dues paraules, doncs, venen de mes (del llatí mensis i aquest del grec mene, que vol dir lluna), derivats seus són medir, mesurar, etc. 

Fixem-nos, però, en la paraula catanèmia. Té l’origen en el grec, katá, que vol dir “cap avall”, però deriva de l’antiga paraula indoeuropea kat, o sigui “cosa vessada o llençada cap a baix”, que es refereix, evidentment, a la sang menstrual. 

I ja per acabar aquesta digressió etimològica, us voldria parlar, encara, d’una última paraula que té a veure amb el tema de què parlem. Es tracta de la semblança de la paraula menstru o menstruació, amb monstre (en català antic, dit també mostro o monstruo) o monstruós. De fet no és cap coincidència ja que les dues tenen un mateix origen. Si despullem aquesta paraula del sentit pejoratiu que té, li queda un significat que tenia un sentit religiós, de prodigi, de quelcom fabulós, d’una grandària extraordinària… i un cop més ens tornem a topar amb aquesta essència femenina, amb aquesta energia “monstruosa”, que té la sang catanemial. 

Actualment, s’està redescobrint el poder que té aquesta sang com a font de cèl•lules mare, que es podran fer servir per a la medicina regenerativa i per a curar un gran nombre de malalties. La prova d’això és que van sorgint empreses especialitzades en recollir la sang menstrual criogenant-la… i guardant-la després en bancs creats expressament per aquest menester. 

(5) Del grup de joves que van anar a tallar el maig, només en conec tres. Són el Francesc Balcells Torres (el Roso), el Josep Clarasó Tomàs (el Biel, que era el meu oncle i el que em va explicar la major part dels fets) i el Josep Boria Bonell (el Fuster, que va ser el que va agafar el xurrac de la fusteria). També em va explicar una versió dels fets la Maria Compte Puiggener de Biure ja que ho havia sentit explicar als seus pares).

Plaça de Biure de Gaià

      façana de cal Montagut                                                                                façana de cal Paulo

APUNTS SOBRE EL SAFRÀ A LES PILES, EL PRIMER QUART DEL SEGLE XVIII

                        APUNTS SOBRE  EL SAFRÀ A LES PILES, EL PRIMER QUART DEL SEGLE XVIII

                                    Retalls d’un viatge d’Espanya i Portugal (1716-1717)

Ara es compliran 300 anys del viatge o expedició botànica que van fer Antoine de Jussieu, Joan Salvador, Philippe Simoneau  i Bernat de Jussieu, germà de l’Antoine al·ludit, (que, aleshores, era estudiant de medicina) i un mosso de peu (1). Anaven amb una calessa tirada per dues mules de tir (2). Antoine de Jussieu havia rebut aquest encàrrec de l’Acadèmia de les Ciències de París.

El viatge el començaren el 7 d’octubre de 1716, a Barcelona, i l’acabaren el dia 30 de maig de 1717 a la mateixa ciutat, un total de vuit mesos on van travessar Catalunya, el País Valencià, la Regió de Múrcia, Andalusia, Extremadura, Portugal, Galícia, Lleó, Castella, Aragó i, altre cop, Catalunya.

Aquest viatge fou fet “per ordre de Sa Majestad Cristianíssima Lluís XV i de Monsieur, lo Duc d’Orleans, regent de França”… (3). L’objectiu del viatge era conèixer la vegetació peninsular i recollir-ne mostres d’herbari. Les anotacions d’interès botànic van anar a càrrec de Jussieu, que era el cap de l’expedició; Joan Salvador es dedicà a recollir exemplars per al seu herbari (a més, ell també va ser el finançador de l’expedició); Simonneau segurament era el responsable de dibuixar diferents exemplars de la flora peninsular i el Bernat, que només tenia disset anys, devia anar en qualitat d’aprenent i observador.

Joan Salvador durant tot el viatge va confeccionar un curiós dietari carregat d’observacions i detalls sorprenents sobre els llocs per on passaven. La seva història, els costums, la forma de vestir, la gastronomia, etc. (és tanta la informació que ens dóna d’alguns llocs, que sembla que hagi de portar una guia turística a la butxaca). A més, sovint ens descriu la vegetació del paisatge, tant la silvestre com la conreada, evidenciant, com és natural, la seva passió per la botànica.

Tot seguit en farem una lectura de les descripcions pel seu pas per Catalunya, a on podrem observar que en la travessa de l’Alt Gaià i la Conca de Barberà fan un la transcripció literal i molt detallada:

Octubre de 1716: Barcelona-Gandia

“Lo dia 7 d’octubre, dimecres, partírem de Barcelona … Passàrem per lo lloc de l’Hospitalet, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Feliu, Molins de Rei, lo Hostal del Papiol… Sant Andreu, lo Congost, i arribàrem a Martorell (…)”

“Lo dia 8 is querem de Martorell, passant…lo lloc d’Abrera, i nos quedàrem a almorzar en Esparreguera…passant per Collbató, arribàrem a dinar en lo monestir de Nostra Senyora de Montserrat”, on s’hi estàren tot el dia, “i vérem tot lo tresor de Nostra Senyora”. Hi romangueren fins el dia 10 al matí. S’encaminaren cap a “ la ciutat de Manresa, la qual, i per causa de la crema de l’any 1713, estava molt  derruïda; havent-hi un miserable hostal, (fórem) obligats de dormir a terra amb un poc de palla”.

“El dia 11 diumenge, dinàren a Súria,… i més tard anàren fins a Cardona a veure les salines(…)

El dia següent, sortiren de Cardona en direcció a Manresa, on es quedàren a dormir. (de Manresa a Cardona, comptaren sis hores de camí).”

“El dia 13(…) arribàren a dormir a Igualada, vila prou gran i murallada, situada en una plana.”“Lo dia 14 passàrem a Jorba per mal camí, i després de tres hores bones nos quedàrem a Santa Maria”.

“Lo dia 15 passàrem un llogaret anomenat Porquerisses i, continuant sempre un (camí) pedregós i desert, pujàrem a Montmaneu, essent la pujada molt mala i amb graonada. I, continuant un camí prou pla entre roures, havent fet tres hores de camí, arribàrem a dinar a Santa Coloma de Queralt. Passàrem un llogaret dit les Piles, a on cultiven molt safrà, (4) i en aquell temps collien la flor. Vingué una pluja que nos detingué algunes hores. Pasàrem a Rocafort i després de tres hores de camí arribàrem a Sarral”.

“Lo dia 16, divendres, anàrem a veure la vila, que és prou gran. Vérem treballar  de la pedra blanca, de la qual n’hi ha molta abundància en tot lo veïnat”. (…) Monsieur de Jussieu i jo prenguérem les mules. I passant diferents paratges a on hi havia de la pedra blanca o alabastro, passàrem lo lloc de Pira, l’Espluga, i arribàrem en Poblet. Vérem tot lo tresor i monestir d’aquells pares bernardos, comptant des de Sarral a Poblet tres hores. Després entràrem en lo bosc de Poblet, lo qual és molt desert i espès d’arbres. I, anant pujant, passàrem les muntanyes de Prades, tenint un vent molt fort, lo qual nos molestava. Són de Poblet a Prades quatre hores. Fórem malament a Prades per no haver-hi pa. Després passàrem sempre per muntanyes i un llogarret dit Abarca, i nos quedàrem a dormir a la Cornudella, que són quatre hores de camí”.

“El dia 17 passàren per Poboleda, la Conreria i anàren a dinar a Scala Dei. “Vérem lo santuari i diferents pintures(…)”. Aquest dia es quedàren a dormir a Alforja.”

“El dia 18 era diumenge, i després d’oïr missa a Alforja, passàren les Voltes, Mas Buturell, Montroig, prop de Torre Vilar i lo Hospital… “Arribàrem a vuit hores de nit al Perelló, a on fórem malament per haver la guerra molt maltractat lo lloc(...).”

“El dia 19 arribem a Tortosa: Tortosa és una ciutat prou fortificada, a on passa Ebro. Hi ha un pont amb deu barques, i lo portal del pont és de marbre, com i també la capella, que se fabrica, de la santa Cinta…”. Passàren la nit a la ciutat.”

“El dia 20 arribàren a Ulldecona, on dinàren. Dit dia representàven comèdia, havent tingut antes corrida de toros, per la festa de sant Lluc, a on és patró (…)”. Partírem després de dinar i, anant sempre per una plana inculta, passàrem una riera que se diu Sènia, la qual divideix Catalunya de València, cosa de mitja hora d’Ulldecona (…).”

Ara deixarem els nostres viatgers en el seu periple per la Península Ibèrica, i farem un salt en el temps tan cronològic com geogràfic. Saltem doncs, al dia 25 de maig de 1717 ja en terres aragoneses, molt a prop de Catalunya.

“I havent fet quatre grans lleugues passàrem lo pont de fusta de Fraga. Està ensotada I circuïda de muralles de terra, molt derruïdes. Ja se parla català.”

“Lo dia 26, dimecres, partírem de Fraga. Poc després, a on hi ha una fita, és la separació d’Aragó i Catalunya”. Passàren Alcarràs… baix Gardeny, i després entràren a Lleida (…)”

“El dia 27 arriven a Mollerussa… el 28 passen per Bellpuig, Tàrrega i dinen a Cervera… passen els Hostalets, Montmaneu… i dormiren a Santa Maria.”

“Dia 29, “passàrem per Jorba, Igualada, la Pobla, i dinàrem a la Font de la Reina. Passàrem Vallbona, Piera, Masquefa, i dormir a Martorell”.

“Lo dia 30, diumenge, oírem missa en Martorell. Dinàrem a Sant Feliu i, a bona hora de la tarda, entràrem a Barcelona”.

Josep Ballabriga Clarasó

(1) Aquí farem unes breus notes biogràfiques de cadascun dels viatgers que formaven part d’aquesta expedició científica.

Antoine de Jussieu (Lió 1686 – París 1758). Reconegut botànic, metge i naturalista francès. Estudià medicina a la Universitat de Monpeller. Va ser director i professor de botànica del  Jardí Reial de París. I també va ser membre de l’Acadèmia de Ciències de França i de la Reial Societat de Londres.

Joan Salvador i Riera (Barcelona 1683 -1726). Destacat apotecari, botànic i naturalista. Amb només disset anys se’n anà a estudiar a França. L’any 1715 va ser nomenat membre de l’Acadèmia de Ciències de França. La seva tasca va tenir un reconeixement internacional. Va morir prematurament a l’edat de quaranta-tres anys.

Bernat de Jussieu (Lió 1699 – París 1777). Botànic i metge, germà d’Antoine de Jussieu. Lluís XV li encarregà el traçat dels jardins del Trianon, a Versalles. És autor d’un sistema de classificació botànica diferent del de Linneu.

Philippe Simonneau. D’aquest personatge, només sé que era gravador I dibuixant. També era membre de l’Acadèmia de Ciències de França.

Un altre acompanyant dels viatgers era, “el mosso de peu”, que a vegades anomena “lo calés” perquè devia ser el conductor de la calessa; només sabem d’ell que es deia Custodi (fa al·lusió a ell, quan a Portugal el feriren).

(2) Les calesses eren uns carruatges arrossegats per cavalleries. Per un seguit només tenien dues rodes i tan sols hi cabien dos passatgers. La calessa en la que anaven els nostres viatgers segurament devia ser de quatre rodes i més gran, suficient per encabir quatre o cinc persones i tot l’equipatge, que comptava amb diversos baüls i de l’aplec de plantes que anaven recollint per estudiar-les més endavant.

Tot i que Joan Salvador, diu que aquesta calessa era arrossegada per dues mules de tir, devien portar dues muntures més doncs, de tant en tant, l’Antoine i el Joan les usaven per desplaçar-se a llocs on el carruatge no podia arribar; més endavant es retrobaven en un lloc determinat.

Depenent de si el camí era molt dolent o molt costerut, els nostres viatgers havien d’anar a peu o a cavall, en ocasions havien de llogar un parell de mules o bous més. I en ports de muntanya molt difícils, dos cops van haver d’enganxar dos parells de bous més.

(3) Felip d’Orleans va ser regent de França, mentre durà la minoria d’edat de Lluís XV. 

(4) Em resulta curiós que, al temps de collir el safrà, només nomeni les Piles “on cultiven molt safrà” i em xoca que de Santa Coloma de Queralt i Rocafort de Queralt no en digui res. Quan sabem prou bé, que aquests dos llocs van ser molt importants, tant pel que fa per al seu conreu  com per al comerç d’aquesta espècie, ja des de l’edat mitjana.

El relat complert d’aquest viatge, el trobareu a: Joan Salvador VIATGE D’ESPANYA I PORTUGAL a cura de Ramon Folch i Guillén, Edicions 62, Barcelona. Primera edició: juliol de 1972

HISTÒRIES INCREÏBLES. LA FANTÀSTICA SERP PELUDA DE LES PILES

Ja fa molts anys que no sento parlar ningú de la serp peluda. Que se’n deu haver fet!  És que potser s’ha mort? O potser ha retornat a la terra de Babilònia, que és d’on procedeixen  aquestes serps i on retornen quan ja són velles. Així doncs és possible que s’esmunyís per la Rasa de les Piles i seguís el Gaià avall fins arribar a la Mediterrània i cap a Babilònia s’ha dit. Un trajecte molt llarg, no us sembla?

Il·lustració de Joan Ballabriga Clarasó

Quan jo era petit em deien que no anés al capdavall del camí de l’Horta perquè hi havien vist una gran serp peluda, molt llarga i tan gruixuda com la cuixa d’un home. Es veu que algú altre n’havia trobat la pell de muda i que era tan i tan grossa (1)! Deien que el seu cau era una abulló que encara hi ha en aquell lloc. I els pares insistien a tota la jovenalla que no ens acostéssim a aquest indret perquè ens podria sortir aquesta serp, se’ns entortolligaria al cos i ens esclafaria com a cuques. 

Però la canalla no sempre és obedient i menys quan et comencen amb prohibicions (no facis això, no facis allò). Jo recordo que, amb alguns companys, havíem anat a veure, encara que fos una mica de lluny, la famosa serp peluda, però mai vam estar de sort. O potser va ser sort,  precisament, el fet de no veure-la perquè es veu que aquesta mena de serps en tenen prou amb mirar-te i paralitzar-te a l’instant i quan passava això ja havies begut oli.

Les serps peludes també són anomenades serps de cabellera perquè és al cap on tenen la major part del pèl, també en tenen de més esclarissats a tot el llarg de l’esquena.

Però abans de continuar amb el relat, ens cal aclarir una cosa. Aquestes serps (potser n’hauríem de dir serpents) no són una raça especial doncs diuen que a totes les serps, a partir dels set anys, ja els comença a sortir pèl pel cos. Aleshores tornen a la terra de Babilònia i allí conspiren contra els humans. Per això hi ha un conjur, que serveix per allunyar les serps, que diu així: “Serp serpònia, vés a la terra de Babilònia; si no te n’hi vas, et rebentaràs”.

Aquestes serps deuen ser aquàtiques doncs, bo i sempre, les trobem a la vora de rases, pous i fonts. Tant és així que en algunes rondalles el que semblava una font, en realitat, era una serp que treia aigua per la boca, per això hi ha brocs de fonts que tenen forma de serp, de drac o d’algun ésser monstruós (2). Per aquest motiu, en català antic, de les aixetes també en deien grifó(3). També diuen que són guardianes de tresors amagats i que, entremig de la cabellera o dins del cap, tenen una “pedra de serp”, que és un gran brillant i que qui l’aconsegueixi gaudirà, per sempre més, d’una inacabable fortuna.

Hi ha qui diu que aquestes serps peludes podrien ser les serps verdes (Malpolon monspessulanus), que són les més grosses que hi ha a Catalunya. Poden arribar a fer, excepcionalment, fins a 2,55 cm i poden viure més de 15 anys. Quan es fan velles, se’ls enfosqueix tota la part superior del cos, des del cap i seguint tot el llom. Això fa que sembli  que tinguin pèl (almenys això és el que diuen), més que res, per la sorpresa i la rapidesa que produeix aquesta serp quan et surt de sobte.

Aquesta creença sobre aquestes serps amb pèls  és força estesa ja que n’hi ha en altres llocs de Catalunya, a València, l’Aragó, Andalusia, Galícia i qui sap si a tota la Península Ibèrica.

Tot plegat són restes de mites antiquíssims, retalls de memòria d’antics ritus de religions perdudes. Segurament que al darrere s’hi amaguen cultes a la Gran Mare. La serp era un dels símbols que representava aquesta Dea, se la considerava  immortal doncs quan es muda de la seva pell, es regenera i reneix de nou. Era la transmissora de l’energia vital i portadora de la vida i de la mort i, a més, era la garant que el Cicle Etern de la Natura es mantindria per sempre més.

Josep Ballabriga Clarasó

 

(1)Quan ens deien això de la serp, la canalla no ens ho acabàvem de creure perquè sempre preguntàvem qui l’havia vista o qui havia trobat la seva pell ja que la volíem veure, però, aleshores, ja sortien les excuses i les evasives i, al cap i a la fi, no en trèiem aigua clara. Nosaltres sospitàvem que era una excusa perquè no anéssim a la rasa a banyar-nos en algun toll ja que els tolls eren molt perillosos doncs a cada toll hi havia un xuclador que, tot i que sabessis nedar una mica, et xuclava, irremissiblement, cap al fons. Això dels xucladors tampoc no ho vèiem prou clar, però això rai, sempre hi havia algun amic, tres o quatre anys més gran que tu, que et demostrava que sí, que era veritat que engolien els qui s’hi banyaven. Et deia, tot i tirant una pedra al toll, mentre aquesta s’enfonsava directament al fons: -Ho veus com baixa com si fes un remolí?- i jo li contestava que no era veritat. I ell insistia un altre cop: -Mira, fixa-t’hi bé- i tornava a tirar la pedra. I això unes quantes vegades. Fins que a la fi, cansat de veure sempre el mateix, li deies que sí, que ara sí que veies com el toll la xuclava. Quan arribava aquest moment, et donaves compte que t’havies après la lliçó i ja podies aplicar el teu coneixement a qualsevol altre nano innocent més petit que tu. 

De la perillositat d’aquests tolls i de les basses dels molins en tenim uns quants testimonis. Veiem-los:                                                                                                                                                                                                        

- El dia 1 de febrer de 1857, van trobar ofegada, a la bassa del molí Nou de Sant Gallard, Maria Prats, muller de Vicenç Vivó,  els dos veïns d’aquest poble. Es desconeix si la seva mort va ser a causa d’un accident, de suïcidi o assassinat.

- El 26 de maig de 1861, va morir ofegat, al molí de la Torre (o molí Nou) de sant Gallard, un noi de Santa Coloma de Queralt de 14 anys. Es deia Jaume Cortadellas Morera. Havia anat a banyar-se a la bassa d’aquest molí, amb d’altres companys colomins, i es veié arrossegat pel remolí del cacau.

- El dia 1 de setembre de 1884, moria ofegat, a la bassa del molí de Biure, Jaume Cases Ramon. Era de Santa Coloma de Queralt i tenia 11 anys.

El dia 12 de setembre de 1887, moria ofegat, al Barranc de les Piles, Joan Comas Cots. Era de Sarral i tenia 11 anys.

- El mes de març de 1924, moria ofegada, a la Riera de les Bassetes al terme de Biure, una dona de 54 anys. No en puc donar més informació, sobre aquest cas, ja que la Llei de Protecció de Dades de Caràcter Personal de l’any 1999 no ho permet.

(2) A l’Apocalipsi (Ap. 12), parlen de “la serp antiga”, diu així: “La serp va vomitar per la boca aigua com un riu darrere la dona, per fer que la riuada se l’emportés; (…)”

(3) Els grifons són animals fabulosos que, generalment,  tenen la part anterior del cos en forma d’àguila i la part posterior de lleó. No obstant, hi ha altres combinacions. A voltes, el cap també pot ser de voltor o de lleó. També pot tenir cresta o orelles de cavall. I també el trobem representat amb aletes de peix i/o cua de serp. Amb aquestes descripcions volem fer notar que aquests éssers híbrids, acostumen a tenir el cos cobert de plomes, pèl  i/o escates (les plomes i les ales feien al·lusió al món aeri o celeste, els pèls als mamífers terrestres i les escates, si eren de peix, simbolitzaven el món marí i, si eren de rèptil, al món subterrani). I tornant a la serp peluda, recordem que el seu cos és cobert d’escates de rèptil  on hi creixen pèls de mamífer. Possiblement, aquest bestiari monstruós sigui les restes d’antigues reminiscències del culte a la Gran Mare, deessa del cel i de la terra i, també, del món subterrani.

SANTA COLOMA DE QUERALT, LA TERRA DELS ESCURÇONS

Des de temps antics la vila de Santa Coloma de Queralt la trobem vinculada amb la caça i comerç d’escurçons, que com veurem en aquest article, eren usats per elaborar els “trocics”, que eren unes pastilles medicinals que formaven part de la triaga magna.  

 Ja ho deia en Pere Gil, l’any 1600 a la seva Geografia de Catalunya… Al Cap. XIV, que parla “De las herbas aromaticas y medicinals…”, parlant de l’herba escurçonera, ens diu el següent: “Cull se esta herba escorçonera en moltas parts de Cathaluña: Pero lo lloc ahont se troba millor y en mes abundancia es en Sancta Coloma de Queralt y sa comarca. Y dire aquí una cosa la qual yo he considerada, y crec que molts la hauran advertida y es, que en lo terme de Sta. Coloma se troban moltissims escurçons los quals son molt verinosos, y algunas vegadas pican y matan ò danyan notablemente: Contra estos escurçons, y lo veri que dells proceeyx quant pican, es la herba Escurçonera; y esta señyalada en aquella terra la divina providencia y misericordia; que havent alli com  y ha tants escurçons, estigues tota aquella terra plena de herba escurçonera; per à que los homens alli piccats dels escurçons, se remediassen en continent abla escurçonera: y en lo mateyx lloc ahont era lo veri y lo mal se trobas lo remey i la medicina” (1).

Scorzonera hispanica

Però a quina planta es refereix Pere Gil, quan parla de l’herba escurçonera?  A la comarca hi ha dues plantes que es feien servir per guarir-se de les picades dels escurçons, encara que a la pràctica no eren de cap manera efectives per aquest menester. Tot plegat es tractava d’una creença que es basava en la teoria del signe (2). La planta de què parla en Gil, és l’escurçonera (Scorzonera hispanica), doncs  ell mateix ens descriu les parts de la planta que s’aprofitaven”Raels y fullas de herba Escurçonera…se estillan y fan ayguas medicinals les quals serveyxen per à fer ayxerops…la aygua Escurçonera es una preciosa y excellent aygua per à Bascas, y para temps de Pestilencias;…acut al cor y lo fortifica,…y causa gran alivio y sossego en las entrañas”. I també explica que molta aigua i conserva d’escurçonera era enviada a Itàlia, on era molt apreciada per gent principal, com cardenals, prelats, prínceps, cavallers i gent noble i rica. Aquesta planta té una arrel d’uns 20 a 30 cm de llargada, i amb un gruix de 3 a 4 cm de diàmetre. Com que aquesta arrel d’un color entre gris i negre i recoberta a més d’escames recordava la forma d’un escurçó (recordeu la teoria del signe) es feia servir el suc d’aquest rizoma per curar de les picades de vibra i d’altres animals verinosos.

Arrels de Scorzonera hispanica

Echium vulgar

L’altra planta que també es feia servir contra les picades d’escurçons i altres animals verinosos, era l’herba viperina o herba del vibre, Alcover-Moll la cita com a herba viborera o herba de la vibora, que és com també es deia popularment, encara que de forma castellanitzada. Aquesta planta estava assenyalada amb la doctrina del signe per totes bandes (llevat de l’arrel, com l’anterior). Per començar, la disposició de les flors al llarg de la tija, recorden a una serp caragolada; la mateixa tija està tota tacada de puntets negres; la corola de la flor, sembla un cap de serp i el pistil bífid que li sobresurt, ens recorda  a la seva llengua; i encara les llavors semblen caparrons d’escurçó. Amb tants senyals indicatius, els antics van interpretar (com ja hem dit) que aquesta herba servia per curar de les picades dels escurçons. Ah, no ens oblidem del nom científic: Echium vulgare subs. argentae, i és molt abundant.

LA CAÇA D’ESCURÇONS A SANTA COLOMA

No se sap des de quan els escurçons de l’Alt Gaià eren caçats per utilitzar-los per fabricar la triaga magna. Tampoc no se’n sap gran cosa de la tècnica que feien servir els colomins per caçar escurçons, ni tampoc si n’eren les dones les veritables caçadores.

Als pobles de Vilafranca i Castellfort a Castelló, per exemple, eren les dones les encarregades de caçar els escurçons i col·locar-los en unes cistelletes o senalles expresses per portar-los i més endavant vendre’ls als apotecaris, els quals després en feien trociscs que feien cap a València on s’elaborava la triaga magna.

Sigui com sigui, a Santa Coloma i rodals, en pic passaven els freds de l’hivern, cap el mes de març, els escurçons eren caçats en grans quantitats i venuts als apotecaris de la vila, que en feien “trocics”.

ELS “TROCICS”

Aquesta paraula ens ve del grec i vol dir rodeta. S’aplicava amb el valor de “pastisset de mel en forma de roda”. Dioscòrides al segle I d. C., ja la va fer servir per nominar a una “pastilla amb substàncies medicinals”.

Fent "trocics"

Els “trocics” o “troquics” eren, doncs, unes pastilletes que adoptaven diferents formats, més aviat irregulars. N’hi havia de moltes formes, de cub o de rodeta, de panet o pastisset, de rodons, d’oblongs, de gra de civada, etc. Però potser el que es va fer més habitual, va ser el de forma cònica.

El de forma cònica el feien amb un senzill aparell que consistia en un embut, que estava encaixat en una anella enganxada a un mànec suportat per un peu, el qual s’acollava damunt d’una taula. Aleshores donant petits cops al mànec, es feien caure petites porcions de pasta, que un cop assecada es convertia en els “trocics”.

N’hi havia unes vint-i-quatre varietats d’aquesta mena de pastilles. N’hi havia de safrà, de violetes, de roses, d’absenta, de marfil cremat, etc. Però nosaltres el que farem és parlar-vos dels “trocics” d’escurçons.

Segurament que aquests “trocics”  els feien a Santa Coloma mateix, perquè els escurçons allí caçats no podien estar retinguts gaire temps, doncs, segons es creia al tenir-los tancats, s’enrabiaven tant, que els augmentava la concentració de verí.

COM ES FEIEN ELS “TROCICS” D’ESCURÇONS

Hi havia diferents fórmules o maneres de fer aquesta mena de pastilles. Vegem-ne unes quantes.

1. Segons Nicolau, els “trocics” que formaven part de la triaga de Galè, s’elaboraven d’aquesta forma: Pren escurçons joves, d’un pam de llarg, que tinguin ulls rojos, llengua mòbil i banyons al cap, semblants a grans de blat. Talla’n el cap i la cua, que deuen amidar tres dits, i de la resta, la part del mig, en treus els intestins i la pell. Renta-ho unes quantes vegades amb aigua dolça fins que aquesta surti clara i després ho cous amb aigua fins que les espines se separin de la carn. Treu les espines, trinxa bé la carn en un morter, i barreja-la amb el seu pes de farina d’erb o pa africà finament polvoritzat, desfent-ho amb el suc de la cocció, i en fas “trocics” que pesin un sou, i ràpidament els asseques a l’ombra.

2. Una altra fórmula semblant, però amb algunes variants, és com segueix: Ens saltarem el primer apartat que ens descriu com han de ser els escurçons, indicant però, que han de ser femelles. Assoteu-los ben fort amb vares fines i talleu-els-hi de cop el cap i la cua, que mesuraran cadascun uns quatre dits, i deixeu que flueixi la sang, sacsegeu-los bé fins a dessagnar-los del tot. Després s’espellen i en traiem les vísceres, sobre tot la fel, renta-la amb aigua i sal, fins que l’aigua surti ben clara. Després de trossejar-la, la feu bullir dins d’una olla nova o d’estany, amb foc viu de carbó d’alzina, en aigua dolça, sal, rametes d’anet i una mica d’oli comú, fins que les espines es separin de la carn. Llenceu les espines i espremeu bé la carn i tritureu-la ben fina en un morter de marbre o de mola, barregeu-ho tot amb farina de guixó negre o amb rel de ciclamen diluïda amb una mica del mateix brou i, unteu-vos les mans i els dits amb bàlsam i en feu “trocics” fins, d’un dracma i mig, els quals s’han d’assecar a l’ombra damunt d’un sedàs, remenant cada hora, evitant sobretot que no els hi toqui mai el sol, doncs els faria perdre tot el poder curatiu. Guardeu-los en un recipient de vidre. Es conserven un any.

Aquestes dues fórmules eren les tradicionals per fer els “trocics” a l’edat mitjana, però a partir del segle XVII es va preferir de fer servir la carn d’escurçó reduïda a pols, ja que es creia que en conservava millor les seves propietats medicinals.

Vegem-ne algunes fórmules mitjançant aquest nou procediment:

3. S’agafaven els escurçons quan aquests estaven més vigorosos, se’ls hi tallaven els caps i les cues i els treien la pell i les tripes. Llavors els cossos, els cors i els fetges es rentaven amb vi i es posaven a assecar a l’ombra. I ja un cop ben secs se’n feien pólvores finíssimes, què es guardaven en pots de vidre ben tapats. Aquestes pólvores es podien fer servir directament per elaborar la triaga magna, o també se’n podien fer “trocics”. Per fer-los es prenia d’aquesta pols seca, i es feia una pasta amb vi, i una mica de goma aràbiga o quitrà. Després es feien assecar a l’ombra.

4. Una fórmula de l’any 1793, és com segueix:  S’agafen pólvores d’escurçons i es barregen amb la suficient quantitat de mucílag de tragacant fet amb vi d’Espanya i es forma una massa que es divideix en “trocics”. Després es fan assecar i es recobreixen dues o tres vegades amb una dissolució de bàlsam de la Meca preparat amb esperit de vi; es deixen assecar un altre cop i es guarden convenientment per al seu ús.

5. També s’havien fet “trocics” amb les tripes dels escurçons, barrejades amb mucílag de goma de tragacant i vi blanc; després s’untaven amb bàlsam peruvià negre.

Els “trocics” es recobrien d’opobàlsam (bàlsam de Judea), el qual formava com un vernís o crosta protectora, que evitava l’atac d’insectes, àcars i fongs.

Aquests preparats es feien servir tan internament com externament per guarir de diverses malalties de la pell, contra les mossegades d’escurçons i altres animals verinosos, en malalties contagioses, pestilents i malignes. Eren sudorífics, vigoritzants i purificaven la sang. També anaven bé per combatre el xarampió i la verola. Quan calia usar-los externament, es desfeien en una mica  d’aigua o vi i aleshores es col·locava aquesta pasta damunt de la part afectada que es tapava amb una cataplasma.

Aquests “trocics” d’escurçons _com hem vist_ eren un ingredient imprescindible per fabricar la triaga magna _almenys la primitiva triaga_. Quan el seu destí era aquest medicament, només calia barrejar-los amb la resta d’ingredients.

Com hem vist, els “trocics” havien de tenir un pes determinat, a més quan havien estat fets amb escurçons procedents de Tir, calia que estiguessin segellats convenientment pel Col·legi d’Apotecaris corresponent.

ELS ESCURÇONS DE SANTA COLOMA DE QUERALT

Corria l’any 1493, i a Barcelona els protometges de Ferran el Catòlic van imposar als elaboradors de la triaga magna (“triagers” i apotecaris) l’obligació de preparar els “trocics” amb escurçons importats d’Egipte, provinents però de Tir, a l’antiga Fenícia. Tots els que incomplissin l’anterior acord, corrien el risc de ser sancionats amb multes que podien arribar als 1000 florins.

Desconeixem, si els apotecaris van fer gaire cas d’aquest mandat, qui ho sap. El cert és que els dolia el no poder fer ús dels escurçons del país, doncs sortien molt més econòmics. L’any 1548 els cònsols del Col·legi d’Apotecaris de Barcelona van tractar aquest tema tant delicat. Per una banda volien complir amb el seu deure i fer el millor per a la professió, i per l’altra volien evitar de ser multats. Per tant, després de les pertinents consultes polítiques i mèdiques es va sol·licitar _a l’autoritat pertinent_ que se’ls concedís autorització per poder utilitzar escurçons de la terra per fer els “trocics”, preferentment els caçats a Santa Coloma de Queralt _segurament que això és el que ja es feia normalment des de qui sap quan_. Aquesta petició va ser acceptada per Reial Consell i d’aleshores ençà es va permetre que es fessin servir escurçons autòctons per a elaborar la triaga magna. El col·legi delegava en alguns apotecaris la confecció dels “trocics” sobre el terreny. Per tant, cada any, a petició dels metges, es desplaçava a Santa Coloma una “vuitena” d’apotecaris per controlar tot el procés (3).

SOBRE EL VERÍ DELS ESCURÇONS

Hipòcrates (aprox. 460-370 a. C.) ja ho havia dit prou clar quan parlà de les propietats dels escurçons, doncs comentava: Que si se’ls condimenta d’una determinada manera, es converteixen en aliment; si d’una altra en medicament. I de fet la carn d’escurçó s’havia consumit força al llarg dels segles, segurament com la de qualsevol altra serp, sinó més.

Però per consumir-la calia preparar-la d’una determinada manera, que consistia en cuinar-la o dessecar-la, i així perdia part del seu verí. Algunes parts del seu cos com el cap i la cua, les espines i la fel, eren rebutjades, doncs es creia que era on es concentrava la major part del verí. Curiosament, el cap i la cua dessecats i triturats, es feien servir com a contraverí, a més de cardíac, febrífug i sudorífic.

Diuen que totes les masses fan mal i, per tant, quan es caçaven els escurçons _que com hem vist havien de ser femelles_ s’havia de vigilar molt que no estiguessin prenyades, doncs aleshores eren molt més verinoses perquè s’hi afegia el verí de les cries. També se les fustigava ben fort, perquè el verí es concentrés als extrems del seu cos.

I bé, em sembla que ja us he empatxat prou amb tants “trocics”, escurçons i triaga. En un pròxim capítol, però, parlarem de com s’elaborava la triaga magna. De moment deixem-ho aquí.

 Josep Ballabriga Clarasó.

(1) En termes semblants s’expressava l’any 1610 l’historiador valencià Gaspar Juan Escolano en la seva obra “Decada primera de la Historia de la insigne  y coronada ciudad y Reino de Valencia”. Parlant del poble de Vilafranca a 50 quilòmetres de Morella, ens explica que les dones van amb unes cistelletes a caçar escurçons per compte dels metges, per elaborar la triaga. I diu així: “Parece que el cielo se mirò de armarle contra todo genero de veneno, pues contra el de las mordeduras, de las dichas vivoras, puso a vista dellas la cordial escursonera… en otras provincias, la llaman yerba Española”… i citant al metge i naturalista, estudiant de botànica Mattioli, que es veu que va ser el primer en descriure’n les seves propietats antiverinoses.

Ens explica que es van descobrir les seves virtuts d’aquesta forma: Un cavaller natural de Lleida tenia segadors llogats treballant al seu tros, i sembla ser que alguns van ser mossegats per escurçons. Van tenir la sort, però, que entre ells, també hi treballava un esclau del dit cavaller, que era “Moro de Berberia” i tenia coneixements sobre les propietats de l’escurçonera, què havia adquirit a l’Àfrica.Com que havia vist que aquesta planta, també creixia a Catalunya, dissimuladament en va anar a arrencar, i en va extreure el suc de les arrels, que va fer beure als enverinats. Instantàniament van ser curats.

(2) La teoria del signe o doctrina de la signatura, fa referència a la creença que les plantes porten uns senyals externs que ens indiquen o ens avisen de les seves propietats curatives o tòxiques. Pot ser el seu aspecte, la forma, la disposició de les tiges, les fulles, les flors, o petites taques. Poden ser els colors, les olors, etc.

Aquesta teoria està ben arrelada en la consciència popular ja des de la més remota antiguitat. Ja ho deia Hipòcrates “Similia Similibus Curatur”, és a dir “El semblant serà curat pel semblant”. Galè i Plini el Vell també eren partidaris o seguidors d’aquesta doctrina.

El cristianisme també es va fer seva aquesta creença, doncs creia que tot plegat no era pas fruit de l’atzar, sinó que la mà del Creador, va posar aquests senyals a disposició de la humanitat. Només calia saber-los interpretar.

És clar, però, que els científics diuen que aquesta teoria només és una superstició, i que si hi ha algunes coincidències segurament són degudes a l’atzar.

(3) És ben curiós que el Col·legi d’Apotecaris de Barcelona, sol·licités expressament al Reial Consell, escurçons procedents de Santa Coloma per tal d’elaborar la triaga magna.

D’aleshores ençà, Santa Coloma aconseguí el monopoli del comerç d’escurçons arreu del Principat. Aquesta vila a l’estar situada en una important cruïlla de camins rals (aquí hi confluïen els camins d’Igualada, Calaf, Cervera, Montblanc, la Llacuna…), on connectaven un feix de comunicacions que unien la Mediterrània i  l’interior de la Península Ibèrica i, a més, era un via de pas habitual entre França i l’Àndalus. També era un important centre de  transhumància, amb quatre fires anuals i amb un mercat safraner d’anomenada. Des dels segle XIII que hi ha constància d’una important comunitat jueva. El mercat i les fires colomines propiciaven que metges i cirurgians hebreus i cristians es relacionessin i tinguessin una estreta unió amb els que habitaven la vila. Als segles XIV i XV, hi ha constància que metges i cirurgians de Balaguer, Barcelona, Cervera, Falset, Hostalric, Igualada, la Llacuna, Montblanc, Pons, Tarragona, Valls, es posaven en contacte i intercanviaven informació amb els acreditats metges jueus i cristians de Santa Coloma. Fins i tot ens consta al segle XIV,  la jueva na Floreta ça Noguera que exercia de metgessa i llevadora a la vila. Cada comunitat disposava dels seus respectius hospitals. Els apotecaris hi tenien les seves botigues on confeccionaven els seus preparats farmacològics. L’any 1593 a Santa Coloma ja hi havia farmàcia. Segurament que tot plegat degué  influir alhora de prendre la decisió de que aquesta vila tingués l’exclusiva sobre el comerç  d’escurçons.