dimarts, 3 de desembre del 2013

EDUARD GARCÍA-LUENGO A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Tot va començar amb una idea simple, com comencen totes les coses bones.

Magestic. Anys 50.
El “Majestic” és un regal d'un bon amic. Sabia que preparàvem l'exposició i sabia també que els aparells de ràdio m'interessaven. En principi em va saber greu que es desprengués de la ràdio, però finalment vaig acceptar-la perquè l'aparell era molt igual al què jo havia tingut a casa i que va acabar desapareixent. Aquest també porta una entrada de fono per a connectar-hi un micro o una gramola. És curiós que aquelles primitives ràdios portessin una entrada de “fono” que els permetia poder connectar un plat giradiscs per escoltar els discs de “pedra” o els primers discs de viril a 45 revolucions per minut. Disposar en aquella època, a més de la ràdio, d'una gramola era ja una altra cosa o estat social.

De fet a casa, tots els aparells de ràdio fins principis del 1970 van ser autoconstruits pel meu tiet. Recordo una ràdio a galena posada amb una repisa de la saleta i els cables de coure rígids recoberts de cotó blanc que es distribuïen cap al dormitori dels meus pares i al de l'àvia. Jo vaig tenir la meva galena quan vaig començar a anar a l’Institut, quan vaig ser capaç de fer-me-la amb un “kit” de l'escola de tècnics Ràdio Maymó. El connector de “terra” el prenia d'una aixeta del bany i l'antena era la malla metàl·lica del somier.

Un dia, cap els tres o quatre anys, un recader ens va portar una caixa amb un nou aparell de ràdio de vàlvules. Era molt igual al que veieu. Això era una altra cosa. Disposava d’ona curta, d’ona llarga i d’ona mitja. Durant el dia funcionava el receptor a vàlvules i a la nit es feia servir el de galena. Així es podia escoltar en silenci la ràdio durant la nit, perquè tots els receptors de galena han d’escoltar-se amb auriculars.

Al migdia quan sortia de l'escola podia escoltar “Tambor”, un espai radiofònic de contes que emetia Ràdio Barcelona, just passat el migdia. Les notícies “del diario hablado” s'escoltaven mentre fèiem els àpats de migdia i vespre. Abans d’anar a dormir era obligat escoltar més notícies “les clandestines”, per a poder contrastar la informació de les primeres vagues o manifestacions al règim polític. Ràdio España Independiente (La Pineraica) era essencialment la que més escoltàvem tots els espanyols. Francament se sentia molt malament perquè els enginyers del govern s'encarregaven d’emetre soroll a sobre de la mateixa freqüència de l'emissora i s'havia d'anar improvisant la seva recepció pel dial de la ràdio per aconseguir “las ondas volantes”, com deien ells mateixos, a les noves emissions encara no interferides.

La informació no era fàcil ni veraç del tot. Calia fer altres excursions per més emissores de les anomenades  “internacionals” a l'ona curta com ara Ràdio Nederland que emetia des d'Holanda, La BBC des de Londres, Radio Praga des de l'antiga Txecoslovàquia, Ràdio Àustria Internacional des de Viena, Radio França Internacional des de París, etc. Aquesta emissora excepcionalment s’escoltava per Ona Mitja (OM).

A mi això de les vàlvules em tenia encuriosit. Donaven escalfor i una lleugera llum vermella. De la ràdio sortia música i paraules. Vaig estar moltes estones intentant descobrir als músics i locutors a dintre de l'aparell. Un dels molts esdeveniments que en redactar aquestes ratlles sobre el món de la ràdio aflora dels records és quan vaig sentir la retransmissió radiofònica en directe de l'arribada al port de Barcelona del barco Semíramis que transportava un grup d'espanyols repatriats de l'antiga URSS. Recordo com si fos ahir que jo donava voltes al voltant d'una taula on havia la ràdio.

La ràdio ho era tot. Era informació, música, cultura, notícies, teatre i especialment companyia. La companyia que donava l'aparell i la família al voltant d'una llar de foc o una estufa de petroli. El butà encara no havia arribat.

Aquest aparell va marcar una etapa de la vida. Després el pare en van comprar un altre de la marca Inter. Aquest ja portava la FM, i tot el que aparella aquesta millora de qualitat tècnica en el món de la radiodifusió especialment dels programes musicals.