Magí Balcells Balcells, jove veí de les Piles de Gaià , empès per la seva gran passió per la
història en general, per la història de Roma i per la història de l’església, va
publicar el passat mes de juny la seva primera novel·la La condemna de la memòria.
Magí Balcells ens explica com sorgeix La condemna de la memòria, des de que es
planteja com a possible novel·la, passant pel moment que s’escriu i
s’estructura el manuscrit, fins que es
publica i arriba a mans dels lectors.
En la segona edició de La condemna de la memòria
en Magí encara té molta feina a fer per donar a conèixer la seva
novel·la arreu del territori, però de ben segur que es troba tot just al
principi d’una prometedora i brillant carrera com a escriptor.
El futur de la novel·la i del Magí com a escriptor
ja es veurà, o com etziba i sentencia ell mateix al final de l’entrevista, “la providència dirà!”
Una sentència que no deixa de ser capciosa a boca d’algú que posa precisament
en qüestió tant l’església com la providència.
Deixant de banda aquestes petites controvèrsies,
però, coneguem més profundament La condemna de la memòria mentre el pas
del temps ens revela quin és el destí d’aquesta novel·la i del seu escriptor.
La condemna de la memòria
Els romans tenien
un tipus de condemna específica per els pitjors casos: la condemna de la
memòria. Aquesta condemna consistia en esborrar el nom de la persona penada de
tots els documents, fins i tot esborrar-lo de les pintures, talment com si
aquesta persona mai no hagués existit.
Constantí, per
fer triomfar el cristianisme, no en tenia prou en adoptar-lo, sinó que per
garantir el triomf de la fe i el mite per sobre de la raó ha d’agafar tot el
coneixement diferent a la Bíblia
i aplicar-li, precisament, la condemna de la memòria, per destruir-lo definitivament.
Una novel·la històrica de ficció basada en fets
reals
La condemna de la memòria es
pot definir, en teoria, com una novel·la històrica del gènere de la ficció. Però, de fet, jo crec que és una novel·la
històrica bastant realista, on hi ha més realitat que ficció.
La condemna de la memòria transcorre en el període en què l’imperi romà ja està
decaient. Els governants d’aquell llavors (Constantí i la seva família) creieren
oportú que per mirar d’assegurar el poder en les mateixes mans pels segles dels
segles estaria molt bé que tota la gent de l’imperi cregués en una sola llei. I
és per això que van treballar conjuntament amb cristians i amb les diverses
religions existents en aquell temps per mirar d’aglutinar totes les religions de l’imperi i així crear
un únic codi que és l’actual Bíblia
que, en part, ja servia pels cristians, però amb la formulació del nou
testament totes les religions s’hi veurien identificades.
El que passa és
que en general no hi ha prou dades històriques d’aquell període de la història i
per això cal definir La Condemna de la
memòria com una novel·la històrica de ficció, ja que no podem assegurar que
el que surt al llibre és la veritable història. Podríem definir-la , però, com
una novel·la històrica de ficció basada en fets reals.
De la passió per la història
Des de ben petit
he tingut passió per la història. Recordo que quan tenia deu anys , quan a casa
meva acabàvem de sopar, tota la família es posava a veure la televisió mentre
que jo agafava un volum de la enciclopèdia catalana i me’l llegia.
En un principi la
història que a mi m’agradava era la història de l’Edat Mitjana, corresponent al
naixement de Catalunya. Però un dia de reis els meus pares em van regalar la
sèrie de Roma
on vaig quedar encuriosit per la figura de Juli Cèsar.
A partir d’aquí
vaig començar a llegir sobre tota la història de Roma _ que no és pas poca (del 753 aC fins el 476 dC)_. Arribant cap al
final de la història de Roma, tenia la impressió que allà hi faltava molta
documentació històrica i em sorprenia de com tota l’esplendor d’aquell imperi
s’havia apagat de la nit al dia com qui no vol la cosa.
Aquesta
curiositat va fer que em posés a llegir molt sobre aquell període i sobre el
cristianisme. Vaig llegir molts articles de l’enciclopèdia catòlica i de la
mateixa Bíblia fins que em va venir al cap la idea de què potser la Bíblia no
és que aparegués al món de forma divina, sinó que la seva aparició es devia a
tota la intensió i interès d’algú o alguns per crear una llei universal
determinada amb uns fins determinats.
Entre l’estudi i les primeres reflexions apareixen
les primeres línies
Enmig d’aquest
estudi i documentació, sense saber que acabaria escrivint un llibre, vaig començar
a escriure quatre ratlles amb algunes reflexions i conclusions sobre el que
havia anat llegit. Després vaig veure
que tot allò ho podia transformar perfectament en una novel·la.
Per una banda tenia
un moment històric molt interessant identificat: el final del gran imperi romà,
el reconeixement del cristianisme per part de l’Imperi Romà i l’expansió del
cristianisme arreu de l’imperi. Per altra banda, tenia uns personatges que, més
enllà de formar part del context històric en qüestió, donaven molt joc per fer
una novel·la.
Els personatges
de La condemna de la memòria no són
pas inventats, són l’emperador Constantí, la seva
família i alguns dels seus consellers. Aquests
personatges són els qui van intervenir en
la creació de la Bíblia i en la creació de la cristiandat. Això ho sabem perquè
d’ells se n’ha obtingut les úniques fonts històriques d’aquell temps que ens
han arribat fins l’actualitat.
I, tal i com
estava documentat, que les relacions
entre ells fossin d’allò més turbulentes permetia crear una novel·la amb amor,
desamor, traïcions, enganys, etc. Llavors va ser quan em vaig dir “a veure,
prova-ho d’escriure!”
El mecanoscrit de “La condemna de la memòria” va
prenent forma
Vaig començar a escriure tot compaginant el
context històric i les turbulentes relacions de Constantí , la seva família i
el seu entorn. Primer vaig escriure un episodi, després vaig seguir amb un
altre, un altre, i un altre. Fins que en va sortir el mecanoscrit.
Aquell mecanoscrit
tenia 273 pàgines (al llibre són 380
pàgines) i estava estructurat amb setze capítols (també presents al llibre).
Els setze
capítols de La condemna de la memòria
no són casualitat, sinó que responen a la voluntat de què el títol de cada
capítol fos una frase feta amb llatí. A més si ajuntes la primera lletra de
cadascun dels setze capítols hi apareix una frase que va dir en el seu dia
Constantí per motivar les seves tropes.
De fet, l’estructuració
de la novel·la va ser de les primeres coses que vaig fer. Sabia que volia fer setze
capítols i amb aquests havia de distribuir la informació per explicar tant
el moment històric com les relacions que m’imaginava dels personatges que
formaven part d’aquest context.
El sorgiment de la religió cristiana i les relacions personals de Constantí i el seu entorn com a idees clau
A La condemna de la memòria s’hi troba el sorgiment de la religió cristina. Em vaig fixar molt en les diferents
coses que va fer l’emperador Constantí per mirar d’acomodar les diferents
religions entre si i fer-se atractives les unes a les altres.
En aquell període
la religió més important de l’imperi, sobretot a la part occidental, era la
religió del Déu Sol. Mentre que a la part oriental ho era la cristiana. La intensió de Constantí i el seu entorn va
ser fusionar-les les dues religions i també les altres religions menys
majoritàries que existien en el seu imperi.
Hi ha diferents
fets que exemplifiquen aquesta voluntat d’unir les diferents religions
existents en aquell moment. Per exemple, el dia de Nadal. En realitat, no hi ha ni
un sol Evangeli que ens digui
en quina època va néixer Jesucrist. Però
aquella gent s’ho va fer venir bé perquè Jesús naixés en una data que era molt
celebrada a occident pels adoradors del Déu Sol, ja que coincideix també amb el
solstici d’hivern.
Un altre exemple
n’és la
Trinitat, on curiosament hi apareix el número tres. Les relacions dels Déus
pagans sempre era tres. Per això era fàcil que hi aparaguessin les figures del
Pare, el Fill i l’esperit Sant. Els impulsors de la Bíblia, s’ho van fer venir
bé per casar les dues religions més importants d’aquell moment.
Per altra banda,
a La condemna de la memòria hi podem trobar tota una sèrie d’històries
interpersonals entre Constantí, la seva família i els seus consellers. Entenc que com que el context de La condemna de la memòria es basa en molta informació històrica,
religiosa i filosòfica pot espessir una mica la lectura de la novel·la. Per
això ja de bon principi vaig creure oportú combinar la història històrica amb
les diferents històries personals dels personatges presents en la novel·la.
De fet, dóna la
casualitat que l’emperador Constantí amb el seu fill, la seva dona i els seus
consellers havien tingut relacions de tal manera que donava de si per escriure
una novel·la. En la relació d’aquests personatges hi havia un munt d’històries
d’amor, de traïcions, de desenganys, assassinats contra el seu propi fill,
contra la seva dona, etc. I tot això està documentat, no és pas inventat. De
manera que no és simplement ficció, sinó que es basa en fets reals.
Per fer la
novel·la més amena pels lectors vaig anar combinant fets històrics i relacions
interpersonals. Al principi tenia escrits varis capítols més històrics i altres
de successos dels protagonistes i vaig anar-los intercalant. Després vaig
continuar aquest creuament però ja de forma més espontània.
La publicació del manuscrit
Quan ja tenia
enllestit el mecanoscrit la meva idea era presentar-lo al Premi
Sant Jordi de novel·la, que atorga Òmnium
Cultural al costat de la Fundació Enciclopèdia Catalana. El vaig presentar el setembre de 2013 i
els premis s’atorgarien per Santa Llúcia, el desembre. Ja fa poc més d’un any.
Tenia molt clar
que no guanyaria. Però, tot i que era molt difícil poder guanyar aquell premi, la
meva obligació com a bon català era presentar-hi la novel·la , ja que representa el premi per
excel·lència de la literatura catalana.
Un cop vaig veure
que no havia guanyat el premi vaig enviar per mail una còpia de la novel·la a l’editorial
Planeta amb la idea de què se la poguessin llegir i em poguessin dir si era
d’interès o no . Pel simple fet que jo abans no havia escrit cap llibre, no acabava
de saber si era un llibre bo o no, o simplement si podia tenir continuïtat com
a escriptor o no.
Però sense rebre
cap resposta de l’editorial, m’anava conscienciant de què escriure un llibre ja
era prou difícil, però encara més difícil seria trobar algú que el volgués
publicar. Principiant com era en aquest món, vaig començar a mirar com podia
publicar la novel·la i llavors em vaig assabentar que calia tenir un
representant literari que et presentés davant de les editorials. De manera que
enviant un sol mail a una editorial amb la novel·la, com havia fet jo, era molt difícil que el contestessin.
Així que vaig
decidir posar-me en contacte amb un representant literari, tal i com era i és recomanable,
perquè em representés a mi i a La
condemna de la memòria davant les editorials.
Però abans no em respongués
el representant em van trucar des de Planeta i em van dir que estaven
interessats en corregir el llibre i publicar-lo perquè pensaven que era un
llibre que tenia qualitat literària. Evidentment, davant aquesta notícia vaig
estar molt content i em vaig sentir molt afortunat.
Així, vam
concretar una reunió a Planeta i allà vam concretar el tema de l’edició de la
novel·la.
Derives d’escriptor novell
Jo, com autor
novell, no en tenia ni idea de tot el protocol que calia seguir en la
publicació d’un llibre. Per això me’l vaig passar totalment per alt, de forma
inconscient, és clar!
Quan vaig presentar el llibre als Premis Sant
Jordi, vaig enviar-lo amb un munt de faltes. Tantes faltes que jo crec que ja
quan van llegir la primera pàgina ja em van descartar de cop. Però jo sempre havia
pensat que és més important el fons que la forma . Per això pensava “si té
qualitat literària, per moltes faltes que tingui, si el troben bé i el
contingut està bé m’ho han de reconèixer”.
Després he vist
que no, que les coses s’han de fer ben fetes i que escriure sense faltes és
important. Vaig estar molt de temps
corregint-les i l’editorial abans de publicar-lo també va fer forces
correccions ortogràfiques.
També hi ha el
fet que no fes ús del representant literari i enviar la novel·la directament a
un editorial. Quan vaig veure que havent enviat el mail amb la novel·la a
Planeta i no em contestaven va ser quan vaig començar a informar-me de tot
aquest protocol a seguir. Com s’havia de fer, el tema dels representants
literaris, etc. De fet, em vaig buscar
un representant literari, li vaig enviar la novel·la, però em van contestar
abans els de Planeta que no pas aquest.
I quan ja vaig
fer la primera reunió amb Planeta, aquella mateixa setmana, em va trucar el representant literari dient-me
que el volia representar que creia que podia anar bé. Però llavors jo ja vaig declinar el seu
treball, ja que ja m’havia entès directament amb l’editorial .
La publicació de La condemna de la memòria
Quan em vaig
reunir amb Planeta em van dir que l’opció que m’oferien al ser un autor novell
era, per una banda, que ells em publicaven el llibre en format digital que a mi
no em suposava cap cost i ells podien anar temptejant com funcionava la novel·la
al mercat.
Per altra banda,
m’oferien la possibilitat d’autoeditar la novel·la. És a dir, jo em pagava la
correcció, les impressions i l’edició, i llavors podia tenir un llibre sota el
seu segell (ViBooks
del GrupPlaneta). Em va semblar bé, el
preu no era desorbitat, era una manera de publicar el meu llibre i fer-lo
arribar a la gent.
Els hi vaig
passar el mecanoscrit del llibre, ells van dir que el llibre se l’havien llegit
i que la única cosa que s’havia de tocar eren les faltes gramaticals, però que
de l’argument i de l’extensió no van tocar res. Quan ho van tenir corregit em
van enviar una còpia perquè jo me’l llegís i els hi donés el vist i plau. I un
cop donat ja els van imprimir.
L’àmplia feina de l’escriptor
Com ja he dit
abans, quan ja vaig tenir el manuscrit em vaig donar compte que la feina de
l’escriptor no tan sols era escriure un llibre, sinó també vetllar perquè te’l
publiqui alguna editorial i vendre’l. Ja
tinc el llibre escrit, ja tinc el llibre editat, però em falta donar-lo a
conèixer més.
Quant al format
electrònic, no en puc dir massa cosa perquè d’això s’encarreguen els de
l’editorial i em van dir que em passarien les dades anualment , de manera que
ara mateix desconec quanta gent se l’ha baixat. De totes maneres, em consta que hi ha gent que se l’ha llegit
perquè tinc una pàgina al facebook que es diu La condemna de
la memòria i allà la gent em comenta coses. De moment les crítiques són
bones.
En format
electrònic podeu trobar La condemna de la
memòria a Casa
del libro, a Librería
Luces, a
Liberdrac, a Nubico
i Ibubok.
Quant al format
paper en primer lloc en vaig fer una tirada dos cents llibres i ara ja n’he fet
una altra de dos cents més . Els primers els he anat venent en presentacions i
entre els meus contactes principalment, però també en llibreries on he deixat
els llibres en dipòsit.
Quan més venc
llibres és quan faig presentacions perquè
en venc molts de cop. De moment he fet presentacions aquí a les Piles (1
d’agost) i a Santa Coloma (6 de setembre). Tinc pendent de fer-ne una a Vila-rodona
en els propers mesos.
Per altra banda,
ara per ara només tinc llibres en llibreries de la Conca de Barberà i algun
lloc més. Podeu trobar La condemna de la
memòria a la Llibreria dels
Àngels i a la Llibreria Jordi Gassó de Santa coloma de Queralt, a la Llibreria
AROLA de A Molins de Rei i a les llibreries La
Baldufa i 19 ARCS de Montblanc.
Però sóc molt
conscient que m’he de moure més i portar-ne a Tarragona, a Valls, a Barcelona i
a on convingui. Els primers dos cents llibres els he venut pràcticament entre
els meus contactes i els meus coneguts , però és evident que els dos cents
pròxims m’hi hauré d’esforçar més. La
intensió és que en breu comenci a contactar amb diferents llibreries d’arreu
del territori per tal de presentar la novel·la i deixar els meus llibres allà
perquè la gent els pugui comprar.
La condemna de la memòria traduïda en altres
llengües
Per tal de
traduir la meva novel·la necessito un volum mínim de vendes. L’editorial
d’entrada t’ofereixen la possibilitat de l’autoedició perquè ells no volen
invertir en un autor novell.
Si llavors veuen
que el llibre té sortida, que la gent compra el llibre, que per internet se’n
venen un determinat nombre de volums, llavors ells ja fan la seva pròpia
edició, que ja costegen ells, que ja promocionen ells, que ja posen els llibres
a les seves llibreries i ja es plantegen traduir-lo o no.
Però clar,
d’entrada, la prova de sí el llibre té sortida o no al mercat l’ha de pagar el
mateix autor. En aquesta segona edició que he fet del llibre no he rebut cap
millora respecte a l’anterior, també m’ho he hagut de costejar jo. Aquí la
única diferència és que, en comparació amb la primera edició, aquí la feina de
correcció i edició ja no hi són perquè el llibre ja està fet, només és el cost
d’imprimir-lo i ja està.
Ara per ara
encara no he arribat a un volum de vendes importants que faci decidir a
l’editorial a fer-se càrrec ells de l’edició. Per tant, si ara per ara els
demanés que em traduïssin la novel·la m’oferirien el mateix que fins ara:
l’autoedició. Em dirien que jo em fes càrrec de la traducció i que ells me
l’imprimirien sota l’empara del seu segell.
Sóc conscient que
el mercat literari català té deu milions de potencials clients i el castellà en
té tres cents mil milions. Moltes vegades m’ han preguntat “Com és que no
escrius amb Castellà?” El mercat
literari castellà és un mercat molt més gran que el nostre, està clar.
Tota la vida que
he llegit en castellà, a vegades més que en català, i escriure en castellà he
escrit moltes vegades i, de fet, podria haver escrit la novel·la en castellà, però
d’entrada volia que si havia d’escriure un llibre, el primer llibre fos en
català i tot el que escrigui serà sempre en català. En tot cas, si mai escric
en castellà serà una traducció d’alguna cosa que he fet abans. Ja per la meva
manera de ser. Jo vull escriure en català.
De fet, des de
l’editorial no m’han plantejat en cap moment que també fes una edició en
castellà. Sí que la m’han preguntat molts cops perquè no em plantejo escriure
en castellà, però mira jo només he escrit un llibre i de moment l’he escrit en
català, ja veurem com s’acaba aquesta història.
No tanco les
portes d’escriure en castellà, però si escric en castellà serà alguna cosa que
prèviament hauré escrit en català. No és qüestió d’orgull, és la meva manera de
ser. Si vull contribuir a la història d’alguna literatura, aquesta literatura és
la catalana.
És com el fet que
el presentés al Premi Sant Jordi doncs perquè de la literatura catalana és el
premi més important que hi ha. Ho podia presentar al Premi Nadal del Grup
Planeta, però...
Més enllà de
La condemna de la memòria
Després de la
publicació de La condemna de la memòria
jo segueixo escrivint quan tinc temps lliure. Ara mateix estic amb un segon
llibre. Ja porto sis capítols, unes setanta pàgines.
En aquesta segona
novel·la Roma torna a ser l’epicentre de la novel·la . El període històric,
però, és l’edat mitjana i el lloc físic on transcorrerà aquesta novel·la és al
Vaticà amb el Papa de Roma i totes les seves històries i trifulgues en un
període de l’Edat Mitjana que es conegut com la Pornocràcia.
Els personatges
que formaran d’aquesta segona novel·la són tres generacions de dones (mare,
àvia i neta) que van intervenir en l’elecció de fins a nou papes. Aquestes
dones eren amants, mares, filles i àvies d’aquests papes.
La novel·la gira
sobre el favoritisme polític dins del Vaticà i la importància de les relacions
amoroses paterno-filials dins del poder, sobretot la influència d’aquestes
dones en el govern de l’església. Una
història ben desconeguda per la majoria de gent.
També tinc un tercer
llibre en ment. Aquest no l’he començat
a escriure, però ja he començat a mirar documentals i llegir per començar la
història. Ja es veurà si La condemna de
la memòria i futures novel·les tenen èxit o no , però jo el que sé és que
m’agrada escriure i que escrigui és un
fet inevitable.
Sigui com sigui,
el meu futur immediat com a escriptor passa per promocionar més La condemna de la memòria , seguir
escrivint i valdre’m dels meus lectors siguin pocs o molts perquè em facin
crítiques constructives i jo aprofitar-les.