Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conta- contes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conta- contes. Mostrar tots els missatges

dijous, 30 d’agost del 2012

EL VAGÓ SENYORET



Aquest conte me l’explicava el meu pare quan jo era tant menuda que no m’abastaven ni les penes del món. Les alegries sí, i aquest conte n’és una d’elles. Sigui aquest dedicat, doncs, al meu pare i a tants altres pares que, com el meu, van il·luminar les hores d’infantesa amb els seus contes i rondalles.


Diu que hi havia una vegada un vagó de tren molt i molt bufat. Era bonic i elegant, pintat de color groc i amb tapisseria de color marró. Però a causa de tants miraments s’havia anat tornant insuportable I no deixava que pugessin al seu interior ni criatures ni animalons.



- Fuig, fuig! _deia si un nen volia pujar-hi _. Amb mi només hi pugen les persones de categoria, ben vestides i arreglades. Els nens, ni mirar-me i els gossos a la gossera!

I així anava fent, fins que un dia un cap d'estació ja n’estava fins ben amunt de tanta ruqueria i, estarrufant-se els seus llargs bigotis, li va dir:

- Mira, a partir de demà et traslladarem a un tren de mercaderies, just darrera de la màquina, a veure si perds tants pardals com tens, que no sé qui et penses que ets tu!

I dit i fet, l’endemà ja en teniu el Vagó senyoret enganxat a una maquina de tren d'aquelles que fan tant de fum i carbonissa , aquelles que semblen xemeneies d'estufa. Pobret ell, que estava acostumat a anar amb màquines elèctriques, que tot i  que perdin algun volti no es nota.

Un bon fart de plorar que es va fer el nostre vagó! S'en va penedir mil vegades d’haver estat tant cregut! Però el cap d'estació no baixava del ruc i, malgrat el seu penediment, no el volia deixar anar.

- Res! Encara no estàs prou castigat per deixar de fer de les teves. Quan a mi em sembli que ja has après la lliçó et canviaré de tren.

I darrera aquell tren de mercaderies, el vagó es va anar fent malbé. La pintura, en comptes de groga com ho era abans s’havia tornat d'un color de gos com fuig. I la tapisseria, de tant posar-hi paquets, es va foradar sense remei.

Fins que un bon dia el van arraconar. El van posar en una via morta, i allí el van deixar. El vagó no s'ho podia creure. Allà sol, va plorar i plorar, però ningú no el sentia.

Van passar els dies i quan ja li semblava que el mon s'havia oblidat
d'ell va sentir una veueta que deia:

- Mira, un vagó de tren!. Podrem fer-nos-hi un refugi!.

Eren dos nens i un gos. Al vagó se li van arronsar les barilles quan va veure que s'hi enfilaven. Però tot seguit va reflexionar i en comptes de tancar les portes, les va obrir de bat a bat, perquè hi entressin.

I poc a poc es van fer amics. Cada dia, els nens i el gos el netejaven, i van posar cortines a les finestres, i el van repintar, i al vagó el cor se li va anar reviscolant i li semblava que el sol lluïa només per ell i que els pardals cantaven més fi, i que, senzillament tot havia canviat.

I resulta que aquell cap d'estació, que li havia volgut donar una lliçó a tanta supèrbia del vagó, era el pare dels dos nens _ del gos no_, el va fer arranjar ben maco per tornar-lo a posar enganxat a un tren de primera. I mai, mai més, va fer-se l'estret, i quan hi pujava algun nen li deia baixet, tant baixet que el nen no sabia si ho sentia o ho somniava:

- Puja, puja, i seu al costat de la finestra. Et deixaré veure els paisatges més bonics, el sol mes lluent i quan passem per un túnel, si tens por, jo et cantaré una cançoneta per fer-te-la oblidar.

I així, el Vagó senyoret es va convertir en el vagó preferit dels nens, i tots van ser feliços i van menjar anissos.


Txaro, 9 de febrer de 1995

dimarts, 7 de febrer del 2012

LA PLOMA ESTILOGRÀFICA

El pobre Sr. Pere estava desesperat, ja feia tres dies que buscava la seva ploma estilogràfica per tota la casa. Encara havia de corregir un grapat d'exàmens i s'apropava el final de curs. La seva dona li deia que se'n comprés una altra, que la seva ja apareixeria qualsevol dia en qualsevol racó. Però el Sr. Pere no en volia comprar cap, volia la seva ploma, la que durant tants anys havia dut a la butxaca de l'americana.

Però va haver de claudicar i, donant tota la raó a la seva dona, va anar a la llibreria de la cruïlla i es va comprar una estilogràfica nova. I au, a corregir exàmens s'ha dit! Però hi havia alguna cosa que no acabava de rutllar perquè aquella ploma només posava zeros i més zeros. Encara que l'examen estés bé i el Sr. Pere decidís que es mereixia un set amb vint-i-cinc, la ploma estava entestada a posar zeros i més zeros. Allò era una autèntica bogeria. Què estava passant? El Sr. Pere, amb una paciència de Sant, va desmontar la ploma per veure si tenia els altres números encatllats al plomí,  però allà no es veia res. Tot i així la va netejar ben neta, la va reomplir de tinta i la va tornar a provar. Però res, la ploma continuava posant zeros. Decididament la cosa anava de mal en pitjor.

Ja no sabia que més fer. Va deixar la ploma a l'escriptori i la mirar de fit a fit i, gairebé sense donar-se'n compte, va començar a parlar-li:

- Què ho fa que només vols suspendre als meus alumnes? Que no et semblen prou bons?

I ai l'às que la ploma es va posar dreta i va respondre!

- Sí, ves, és que jo no sóc una ploma per corregir exàmens, saps? Jo són una ploma d'alt estanding! He estat dissenyada per ser una ploma d'executius, d'aquells que signen contractes d'altes finances. No fa per mi ser una ploma d'un mestre d'escola!

- Caram - digué el Sr. Pere - no gastes pas pocs fums tu! Doncs sàpigues que a la llibreria de la cruïlla de plomes com tu n'hi ha una caixa plena i no pas gens cares!

- Això ha estat una errada de la fàbrica. Jo havia d'anar soleta, en un estoig de vellut vermell. Però per una errada d'un operari vaig anar a parar a la caixa de les plomes barates. No saps pas com he patit barrejada amb aquella "xusma"!

El Sr. Pere no se'n sabia avenir d'aquella extranya conversa. Eren les dues de la matinada, els exàmens estaven fets un nyap, i ell parlant amb una ploma amb aires de gran senyora. Si el veiessin els de l'escola pensarien que s'havia begut l'enteniment, ell que ja passava per estrany amb aquella mania d'escriure amb ploma i no amb un bolígraf com ho feia tothom. Així és que li va dir:

- Mira noia, és tard i demà a les nou he de ser a l'escola. Així que farem un tracte. Tu et deixes estar d'òrgues i deliris de grandesa i et comportes com cal escrivint el que jo et digui i no el que a tu et passi pel plomí i jo, per altra, et prometo que demà al migdia et tornaré a la llibreria perquè et posin al teu desitjat estoig, d'acord?

- Això és parlar amb seny - va dir la ploma-. Tracte fet!

I així, el Sr. Pere va poder acabar de corregir els exàmens. I fidel a la seva paraula, al migdia tornant de l'escola, va passar per la llibreria i va tornar la ploma, tot fent veure al venedor que aquella ploma era més bona que no pas el preu que havia pagat per ella. El venedor li va agraïr molt el gest, perquè ja l'havien avisat de la fàbrica de l'error comès i anava boig pensant a qui li hauria venut aquella ploma tant valuosa. I com a agraïment li va regalar un grapat de llapissos. 

I quan va arribar a casa li esperava una bona notícia i és que la seva estimada ploma havia estat trobada. Estava amagada en un calaix de l'armari gran, el de desar la roba blanca. Com havia anat a parar allà era tot un misteri, però el més important era que, per fi, tornava a les seves mans i ràpidament se la posà a la butxaca de l'americana i es va sentir molt feliç.


Txaro, 15 de juny de 1992

dijous, 11 d’agost del 2011

Un conte de la Pietat

BRUNYIT, el melonet enamorat


Hi havia una vegada un melonet d'hort que es deia Brunyit, vivia feliç envoltat d'arbres, flors i plantes d'hort. A en Brunyit li agradava viatjar i quan algú s'apropava a l'hort agafava un farcell de fruits secs, feia un salt i s'amagava dins la butxaca.

En un d'aquests viatges en Brunyit va anar a parar a un lloc on hi havien coses molt llarguerudes que es movien amb molta gràcia, i com que ell no sabia el que eren perquè no havia anat mai tant lluny de casa, ell va pensar que era a un país encantat.

Però on havia anat a parar? On era? Què era allò? En resum que es va fer moltes preguntes. I sabeu què? Havia anat a parar a un zoo i eren ni més ni menys que girafes, cosa que ell no havia vist mai. Quan es va refer de la sorpresa es va adonar que es feia fosc, i va decidir buscar un lloc per passar-hi la nit.

De sobte va sentir com algú que cridava: Crispeta torna, demà serà un altre dia! Era la mare girafa que cridava a la seva filla, en Brunyit va mirar d'aquí cap allà i no veia res, però per fi la va veure i per més que en Brunyit volgués, no podia apartar la seva mirada d'aquella cosa que el tenia embadalit i sense adonar-se es va quedar adormit, somiant sota un cel clar on la lluna rodona i blanca semblava un mirall i els estels brillaven d'allò més.

Van passar els dies i en Brunyit es va enamorar de la Crispeta, quan la veia el seu petit cor s'accelerava i bategava molt fort i de vermelles que se li posaven les galtones semblava que li tenia que sortir el xarampió.

En Brunyit pensava com podia dir-li a la Crispeta el que sentia per ella, però com ho podia fer si tenia les orelles quasi tocant al cel? Se li va acudir fer una escala i pujar-hi, però l'escala no era prou llarga perquè quan hi va  pujar es va quedar a mig camí.

Així que pensant, pensant es va dir: Ja sé el que faré - va exclamar el Brunyit-, pujaré a dalt de l'arbre més alt que trobi! Quan va pujar a dalt de l'arbre encara va trobar a la Crispeta més maca que quan era arran de terra i d'un salt va anar a parar enmig de les dues banyes.

La Crispeta va notar un copet i després unes pessigolletes que li anaven baixant del cap fins a l'orella i ploc a poc va anar sentint com algú li xiuxiuejava:  T'estimo Crispeta! - era en Brunyit tot cofoi de poder estar amb la seva estimada-.

Encara avui, si algun dia aneu a un lloc on hi ha aquestes coses llarguerudes que es diuen girafes i en veieu una en banyes i un bon en forma de melonet, sapigueu que són la Crispeta i en Brunyit, que tot i que el temps ha anat passant, s'estimen com quan es van veure per primer cop.

Tot i així, en Brunyit sempre es recorda de l'hort on va néixer i créixer i des d'on va començar la seva aventura: L'hort de l'àvia Mina.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos!






Pietat González
Les Piles, juliol de 2000





dimarts, 31 de maig del 2011

Un conte de la Txaro

EL PROJECTE MUNICIPAL


Vet ací un gat...
Vet ací un gos…
Vet ací un alcalde imaginari d’un poble que no existia.

Un dia, en llevar-se al matí, va pensar: “Potser que fem una endreçadeta al parc dels nens”; va convocar un Ple extraordinari a la casa de la Vila, i va dir:
- Mireu, he pensat que podríem posar uns gronxadors al parc dels nens, que la gent fa temps que els demana. Que tal si el féssim així?

El regidor d’urbanisme, de mica que no li agafa un treball. Va dir:
- De cap manera, aquests gronxadors contravenen totes les normatives existents! Els farem així:

Llavors, I com que no es posaven d’acord van demanar l’autoritzada opinió al tècnic municipal, que era un senyor ple de llapissos a les butxaques i que sempre parlava de plànols, escàners i altres coses rares.
I el tècnic va dir:
- Així!

- No pas! De cap manera! – van exclamar els regidors de l’oposició -. Nosaltres ja fa temps que tenim un projecte fet per la remodelació del parc, i pur disseny! Mireu:

Es va fer un primer gronxador, per provar a veure com quedava, i així fou el primer esbós:


Però sabeu quina era la proposta que se li havia fet primer a l’alcalde, el què realment volia la gent? Doncs aquesta!

I com que el pressupost es va fondre en projectes, reprojectes, recontraporojectes i proves, els veïns van fer els gronxadors que ells volien amb material reciclat. I sabeu una cosa? Encara duren! 

Vet ací un gat...
Vet ací un gos…
Aquest conte ja s’ha fos.




TXARO
Rocafort de Queralt, 1998