CECILI ANGUITA ROQUETA A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Philips. Any 1950.

Quan jo era petit la ràdio era un element de la casa molt important perquè en aquells temps era l’únic mitjà de comunicació que hi havia. A casa meva l’aparell de ràdio estava al menjador i sobre un prestatge, a certa alçada, perquè no la poguéssim tocar.

Quan jo tenia cinc o sis anys, deuria ser l’any 1959 o l’any 1960, la meva curiositat per aquell aparell era tant gran que un dia vaig agafar una cadira, m’hi vaig enfilar i amb la punta dels dits vaig voler canviar d’emissora. Però al recolzar-me al prestatge, la radio em va caure al cap i, seguidament, va anar a parar al terra. De manera que aquell aparell va acabar fet bocins.

Jo crec que aquell fet va ser important perquè més endavant em dediqués a la reparació d’aquest tipus d’electrodomèstics. Feina que encara desenvolupo actualment.

Al cap d’uns dies vaig acompanyar el meu pare a comprar un altre aparell de ràdio a una botiga que estava a Travessera de Gràcia. Del preu no me’n recordo, però sí que sé que els meus pares la van tenir que pagar a terminis (les famoses lletres bancàries de llavors) durant bastant de temps.

De fet, les ràdios que us he fet arriba són ràdios que he anat recopilant amb el temps i en relació a la meva feina. I moltes més que en tinc!   

La radio quan jo era petit era si fa o no fa el que ve a ser la televisió avui dia. L’escoltàvem quan tornàvem del col·legi al migdia i després a la tarda fins que donaven les notícies. Quan donaven les notícies totes les emissores, al mateix temps, connectaven amb Radio Nacional de España. Quina pena!

Quant a programes d’interès per mi i la meva família faré un repàs de la programació per l’ordre que s’emetien durant el dia. A les dotze del migdia feien un programa pels menuts, que era tan senzill com explicar una espècie de conte i es deia Tambor, i els protagonista eren senzillament animalets i insectes. Recordo que la meva germana  i jo ens ho passàvem molt bé amb aquell programa.

A la tarda, després del col·legi, escoltàvem una sèrie que es deia Matilde, Perico y Periquín. Eren pare, mare i fill i el fill, pobre, sempre se les carregava de tot el que els passava.

Cap a les vuit del vespre feien una sèrie de tipus policíaca que es deia Taxikey on sempre passaven coses i finalment averiguaven qui era el dolent .

 A las dues i a les nou del vespre hi havia les notícies.

La mare algun matí escoltava l’Elena Francis _ que sempre deia “Querida amiga...”_, un consultori sentimental. I a la tarda escoltava novel·les que, tot i que no les podéssim veure, semblava que les visquéssim. Una d’aquestes era la dels Hermanos Saurier Caseseca amb la veu inconfusible de María Matilde Almendros.

La ràdio a mi i els de casa ens emocionava molt perquè, com he dit abans, la ràdio era l’únic mitjà de comunicació que hi havia. Em ve a la memòria les inundacions del Vallès de l’any 1962 en què es sentia durant hores i hores a un locutor que, tot i no ser català, es va passar dies demanant ajuda pels damnificats que eren gent obrera i treballadora que vivia al llit del riu que passava per Terrassa i Rubí. Aquell locutor es deia Joaquín Soler Serrano i, al meu entendre, mai se li ha reconegut prou tot el que va arribar a fer.

A casa, quan es podia, també escoltaven la ràdio dels Pirineus. Aquesta emissora la interceptava la Guardia Civil perquè parlava de la realitat d’ Espanya. Una realitat diferent que la que la realitat que ens explicava Radio Nacional de España i totes les emissores que estaven lligades a aquesta. Bé, si fa o no fa, com algunes emissores en la actualitat.

Ara la ràdio és molt diferent _ com tot_ però l’escolto cada dia. Quan em desperto sento la veu del Jordi Basté donant les notícies _quasi sempre dolentes_ i durant el dia sempre tinc posada la ràdio a la furgoneta.  Al matí m’aixeco pel matí amb la ràdio. I durant el dia la sento a estones pel matí i a la tarda també.

Avui dia la ràdio és molt més diversa que abans. Hi ha molt per escollir i es pot canviar d’emissora quan veus certa manipulació de les notícies. També cal dir que, a causa dels avenços tècnics, es pot estar connectat al moment en i des de qualsevol lloc.

A mi m’agrada veure el Barça per la televisió i escoltar-lo per la ràdio. Canvia molt escoltar el Barça o qualsevol retransmissió d’un partiri  de futbol o qualsevol altre esport per la ràdio o per la televisió. Els comentaris de la televisió són molt freds.

I normalment, com que estic a Barcelona escolto RAC 1, però a vegades poso Catalunya Informació.

EDUARD GARCIA-LUENGO A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO" (2)

Receptor de Galena.

L’assignatura de tecnologia a la EGB va començar a tenir més “consideració” cap aquesta dècada. Vàrem passar dels “treballs manuals” a la “pretecnologia”.

Aquests dos equips són un senzill receptor de galena i una emissora experimental d’OM que feien els alumnes.

El receptor, partint del principi dels primers receptors de galena en OM (Ona Mitja), incorpora una millora amb un transistor que li permet ampliar el nivell de sortida d’àudio.

Emissór experimental d'ona mitja (OM)

L’emissor amb un transistor com oscil·lador permet fer arribar la veu que registra un micròfon de carbó unes desenes de metres més lluny.

Aquests aparells recuperats casualment del calaix dels records volen recordar algunes de les activitats que es feien en l’escoles durant aquesta dècada, on l’assignatura de tecnologia intentava fer-se un petit espai en els currículums escolars redescobrint processos, teories o lleis de la física, alhora que desvetllava capacitats i interessos personals.

LAURA RIQUELME MONTALBÁN A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Telefunken. anys 60.

El meu aparell de ràdio el recordo haver vist des de petita a casa, des de sempre. La meva mare tenia la ràdio tot el dia posada i només es posava la televisió per les notícies, la resta era la ràdio. No recordo quan es va comprar, però aquesta ràdio igual és d’abans de néixer jo.

A casa meva hi havia una ràdio a cada habitació. N’hi havia una a la cuina, n’hi havia allà on hi havia la màquina de cosir, n’hi havia una al menjador, etc. A tot arreu on solia estar la meva mare hi havia una ràdio i depèn on estava ella en un moment determinat estava la ràdio engegada.

Les ràdios que cedeixo per a l’exposició són més velles. N’hi ha una d’aquestes que a mi em sona haver-la vist a casa, però no fent-la servir, sinó guardada. Més endavant ma mare tenia d’aquelles ràdios petitetes que hi havia abans una a cada lloc.

Jo sentia el que escoltava ma mare per la ràdio. Ella escoltava l’Encarna Sánchez, i la Francis i aquestes històries, i novel·les que feien abans. Recordo també que escoltava Ràdio Joventut i Ràdio Miramar (a Barcelona) que ara mateix no sé pas si existeixen. L’únic que jo sentia és un programa que feien al migdia a Ràdio Miramar que era de música. Trucaves per telèfon, demanaves cançons i te les posaven.

De més gran, la ràdio l’escoltava sempre a la feina, però sempre tenia música posada. Perquè a la feina havia d’estar concentrada i llavors la música no em molestava. Si posava alguna emissora on estaven xerrant llavors sí que em desconcentrava. O estava per la ràdio o per la feina, les dues coses a la vegada no podien ser. La posava a la feina cada dia, però me la van prohibir perquè hi havia gent  que li molestava.  I, per altra banda, no ens permetien portar auriculars.

En l’actualitat, des de què vaig venir a viure aquí a les Piles ja fa anys, ja no escolto la ràdio.

MAGÍ BALCELLS GASOL A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Vica. Any 1950.

El meu aparell de ràdio el vaig descobrir de molt petit. De fet és l’aparell de ràdio que hi havia a casa, és el que havia vist sempre. Recordo els vespres escoltant “España para los españoles”. Després al cap del temps, tot i que encara era petit, van portar un transistor Sanyo que va substituir l’aparell de ràdio vell que era de vàlvules. Aquest nou aparell el fèiem tombar per la casa perquè era petitet, amb l’antena estirada.

El primer aparell de ràdio que recordo, fent càlculs, penso que deuria ser de principis dels seixanta. El transistor Sanyo calculo que devia ser de l’any mil nou-cents seixanta-cinc. La primera ràdio era fixa i estava situada a un racó del menjador de casa. Tenia prestatges, tenia endoll i es tenien que escalfar les vàlvules quan s’engegava. L’altra ràdio era portàtil.

Recordo escoltar la ràdio als vespres a casa, mentre jo intentava fer els deures i preparaven el sopar. Llavors escoltàvem Ràdio Nacional de España en família.

A mi no m’interessava cap programa en concret. De fet sentia el que escoltaven els de casa meva. Recordo que als matins feien un programa de Radio Nacional del Luís del Olmo _ que no recordo com es deia_ que era un programa patriòtic i d’exaltació nacional. I al vespre feien “España para los españoles” que era un programa de cançons espanyoles dedicades als emigrants espanyols. Es dedicava cançons a familiars que estaven treballant a Alemanya, a França, o en altres llocs. O també hi havia gent que havia immigrat aquí a Catalunya que dedicava cançons a familiars que s’havien quedat a Andalusia, a Ciudad Real. També era molt típic, quan algú feia la primera comunió, dedicar al qui la feia la cançó de Juanito Valderramas de Mi primera comunión o coses així.

Hi havia programes al principi, com ara les novel·les de la ràdio, que jo ja no les havia sentit. Sí que recordo haver sentit a casa el programa el Consultorio de Elena Francis, però era un programa que llavors a mi no m’interessava gaire.

A casa la ràdio estava present a la llar, però no m’emocionava res en especial.  Però recordo bastant, com un record amb il·lusió, el dia del sorteig de Nadal. Aquí al col·legi de les Piles teníem un mestre que normalment  ens posava deures a les vacances de Nadal. Llavors el dia vint-i-dos feia pocs dies que havíem començat les vacances i era el dia que anàvem a buscar els deures a l’escola. El mestre deixava els deures al més gran de l’escola, que llavors era el Palau. I d’aquell dia tinc el record de començar a fer els deures de Nadal amb el cantar de la Loteria a la ràdio. Aquell dia, la ràdio l’escoltava tot el matí esperant que toqués “el gordo” i també escoltant els comentaris que feien de l’estil “tapar un agujero y tal”.

Actualment no faig servir aquell primer receptor, ni el segon. El primer el tinc localitzat a casa. De fet el tinc mig desmuntat perquè temps enrera li vaig canviar l’altaveu per escoltar la ràdio. El recuperaré de cara a l’exposició però actualment no funciona.

Jo actualment sóc molt d’escoltar la ràdio. Sempre que vaig en cotxe estic escoltant la ràdio. Poques vegades escolto música, sinó que la majoria de vegades escolto programes de ràdio on parlen i fan tertúlia. Les emissores que escolto són bàsicament RAC1 i Catalunya Ràdio. Quan començo a estar cansat de notícies i comentaris  passo a escoltar música a RAC105.  Però bàsicament són aquestes dues.

ARMENGOL CADENS PUIGGENER A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Ràdio anys 30

Jo no me’n recordo massa bé de quan vam comprar aquesta ràdio a casa meva, però deuria ser uns dos o tres anys abans que esclatés la guerra civil l’any 1936. Jo deuria tenir sis o set anys.

Aquí a les Piles hi havia una mestra, Doña Pepeta, que tenia un fill que era representant d’una casa de ràdios. I aquí a les Piles li vam comprar vàries ràdios. Una d’elles era la de casa nostra.

D’aquí a les Piles potser hi havia un altre ràdio més antic que aquest: el de dalt el Castell. No ho sé segur, però si aquest nostre no va ser el primer va ser el segon que hi va haver aquí a les Piles. Després d’aquest, a Cal Rión en van tenir un d’igual.

Aquest noi, el fill de Doña Pepeta, després que nosaltres adquiríssim aquesta ràdio, va portar una ràdio al cafè també. Al cafè, fins i tot hi va portar un micròfon, això que en aquell temps de micròfon no n’hi havia cap al món. I després també hi va portar una gramola.

La ràdio sé que la teníem allà al menjador damunt una tauleta, que encara conservem avui, i tot el dia la teníem engegada. Sempre donaven notícies, feien l’Elena Francis i coses així.

El sorteig de Nadal també el donaven per la ràdio. I com que al principi només teníem la ràdio una o dues cases d’aquí al poble, venia gent d’altres cases a escoltar-la. Després de la guerra ja hi van haver més ràdios al poble. I al cafè també hi havia la ràdio i la gent l’anava a escoltar allà. Al cafè me’n recordo que quan retransmetien un partit de futbol posaven un altaveu a baix a la sala i tothom anava allà a escoltar el futbol.

Jo me’n recordo molt clarament que quan va esclatar la guerra, als matins, allà a les set o les vuit, donaven el “parte” de tot tal i com estava anant la guerra. Per exemple, a tal lloc han guanyat els rojos, a tal lloc els nacionals, ara han entrat a Praga, etc. Recordo que era l’època de batre i els de casa i els mossos estaven batent a l’era. Jo, que llavors tenia 9 anys,  els anava a portar l’esmorzar i els hi passava el “parte” que havien donat a la ràdio. Ells després parlaven sobre això i ho debatien.

De tot això me’n recordo com avui. En pic va esclatar la guerra aviat van venir aquí, la setmana següent d’esclatar, a cremar l’església de Sant Martí i de Santa Eugènia. Tot ho van cremar. I des d’aquí vam veure com també com cremava l’església de Sant Magí. De la guerra me’n recordo de tot.

Un cop esclatà la guerra, van matar tots els rectors que van poder. El rector que hi havia aquí a les Piles es va amagar a Ca l’Huguet i va poder marxar. I llavors, quan van ser a Andorra, per la ràdio van donar una notícia que feia referència a aquest fet. I com que l’avi de Cal Huguet i nosaltres estàvem connectats a la ràdio vam dir : - Mira, ja ha arribat a Andorra el mossèn!

Jo fins que no va arribar la televisió només tenia la ràdio. El que escoltava més eren partits de futbol perquè m’agradava molt el futbol. La ràdio tenia una programació, a tal hora feien una cosa, a tal hora en feien una altra, i després feien les notícies.

D’emissores catalanes només hi havia Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Barcelona. I les altres totes eren estrangeres. Me’n recordo que Ràdio Barcelona era el número 80 i que Ràdio Associació de Barcelona era el 112.

Recordo que la meva mare mentre feia el dinar o feinejava, si tenia un moment allà a les onze, engegava la ràdio i escoltava l’Elena Francis. Si algú tenia un amor impossible, inclòs si algú no sabia fer un menjar,... qualsevol pregunta era bona perquè la Francis la contestés. L’Elena Francis ho sabia tot i a la mare li agradava molt.

Aquesta ràdio la vam fer servir fins que va arribar la televisió. Després quan el Josep, el meu fill, va anar a fer el Servei Militar al Sahara en va portar una altra i potser va ser quan vam deixar de fer servir aquesta. No recordo massa com va anar tot plegat, però aquesta ràdio no la vam treure perquè no funcionés. De fet, crec que encara funcionaria. La vam portar, no fa massa anys – bé, potser sí- al llauner de Santa Coloma i ens la va reparar ell i encara anava bé. No la vam treure perquè no anés bé, sinó perquè en va aparèixer una altra de més moderna.

Jo actualment no escolto gens la ràdio, m’agrada més la televisió. La Rosa, la meva dona, només llevar-se ja posa la ràdio. Escolta Catalunya Informació cada dia mentre fa feina. A ella la ràdio li agrada molt i quan està per la cuina fent el menjar o netejant o el que sigui sempre té la ràdio engegada. Diu que és un mitjà d’informació molt bo. 

MONTSE VALLS OLIVAN A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Bé, jo tinc una ràdio grossa que deu tenir uns seixanta anys. Llavors en tinc dues de petites que són transistors. Aquestes seran les ràdios que deixaré per l’exposició.

Sanyo anys 80.

La ràdio més gran i més vella és la de casa del Pep, el meu home. No sabem ben bé de quin any és aquesta ràdio. Però el Pep se’n recorda de quan a casa seva la van comprar que era molt petit. Les altres ràdios petites són molt més posteriors.

De totes maneres, a casa meva sempre havíem tingut ràdio perquè el meu pare n’era un fanàtic. Però jo no me’n recordo massa bé de si la ràdio de casa era una ràdio grossa com la que tenim, o bé era diferent. Al veure la ràdio de casa del Pep penso que a casa meva també devia ser així, però no recordo massa quina fesomia tenia.

D’altra banda a casa meva de ràdios n’hi havia hagut vàries perquè el meu pare escoltava, com ja he dit, molt la ràdio. La ràdio a casa meva estava al menjador i sempre estava engegada.

Recordo que la tarda del diumenge, si estàvem a casa, s’escoltava el programa Carrusel deportivo. Després a les tardes ma mare escoltava les novel·les del programa d’Ana Rosa. Me’n recordo d’això perquè amb els meus cosins ens pixàvem de riure amb aquests programes. Després recordo al matí que feien el programa de contes infantils Tambor, i als vespres Matilde, Perico y Periquín que feien suposo després de sopar. A l’hora de dinar recordo que feien les notícies. Però no recordo quines emissores eren. Jo la ràdio l’escoltava de passada, però no recordo que escoltés res en especial.

En l’actualitat sí que escolto la ràdio perquè m’agrada molt. Al matí sempre escolto Catalunya Ràdio. Al cotxe acostumo a escoltar Cadena Dial, i a vegades per música escolto Rac 1, o bé Europa Fm. Al matí escolto molt _ encara que no m’aclareixen res_ moltes tertúlies, i quan em canso canvio a emissores de música.

JORDI CASTELLS CADENS A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

L’aparell de ràdio que he portat per l’exposició era del meu pare. Jo el vaig descobrir ara farà tres o quatre anys, aquí a la casa de les Piles. Jo no hi entenc massa, però crec que aquesta ràdio deu ser dels anys vuitanta. S’hauria de mirar, però.

Tampoc sé quan va costar, ni on es trobava situada a la llar, ja que jo l’he descobert recentment. Només sé que era del meu pare i que suposo que per no llançar-la la va portar aquí a les Piles.   

Jo vaig començar a escoltar la ràdio deu fer uns set o vuit anys a arrel del futbol. Escoltava les retransmissions d’en Puyal i a partir d’aquí em vaig començar a aficionar a la ràdio. Actualment escolto també programes d’actualitat, ràdio musical, però sobretot programes d’esports.

Les emissores que bàsicament escolto actualment són RAC1 i també, però amb menys freqüència, Catalunya Ràdio. També escolto música a Ràdio Flaixbac, a Flaix Fm, etc. Escolto programes de tot tipus, depèn del moment.

No tinc el record d’escoltar la ràdio en família perquè, clar, quan jo era petit la televisió ja estava molt implantada. Tan sols recordo escoltar la ràdio quan anava amb el meu pare en cotxe cap a l’escola. I a casa potser l’escoltaven els meus pares alguna vegada, però no recordo d’escoltar-la en família. Sí que potser el meu avi, aquí a les Piles, l’escoltava més. Però en tot cas ho recordo així com un acompanyament de fons, no escoltant tots junts la ràdio.

Trobeu més informació de l'exposició "la nostra ràdio" AQUÍ! 

EDUARD GARCÍA-LUENGO A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Tot va començar amb una idea simple, com comencen totes les coses bones.

Magestic. Anys 50.

El “Majestic” és un regal d'un bon amic. Sabia que preparàvem l'exposició i sabia també que els aparells de ràdio m'interessaven. En principi em va saber greu que es desprengués de la ràdio, però finalment vaig acceptar-la perquè l'aparell era molt igual al què jo havia tingut a casa i que va acabar desapareixent. Aquest també porta una entrada de fono per a connectar-hi un micro o una gramola. És curiós que aquelles primitives ràdios portessin una entrada de “fono” que els permetia poder connectar un plat giradiscs per escoltar els discs de “pedra” o els primers discs de viril a 45 revolucions per minut. Disposar en aquella època, a més de la ràdio, d'una gramola era ja una altra cosa o estat social.

De fet a casa, tots els aparells de ràdio fins principis del 1970 van ser autoconstruits pel meu tiet. Recordo una ràdio a galena posada amb una repisa de la saleta i els cables de coure rígids recoberts de cotó blanc que es distribuïen cap al dormitori dels meus pares i al de l'àvia. Jo vaig tenir la meva galena quan vaig començar a anar a l’Institut, quan vaig ser capaç de fer-me-la amb un “kit” de l'escola de tècnics Ràdio Maymó. El connector de “terra” el prenia d'una aixeta del bany i l'antena era la malla metàl·lica del somier.

Un dia, cap els tres o quatre anys, un recader ens va portar una caixa amb un nou aparell de ràdio de vàlvules. Era molt igual al que veieu. Això era una altra cosa. Disposava d’ona curta, d’ona llarga i d’ona mitja. Durant el dia funcionava el receptor a vàlvules i a la nit es feia servir el de galena. Així es podia escoltar en silenci la ràdio durant la nit, perquè tots els receptors de galena han d’escoltar-se amb auriculars.

Al migdia quan sortia de l'escola podia escoltar “Tambor”, un espai radiofònic de contes que emetia Ràdio Barcelona, just passat el migdia. Les notícies “del diario hablado” s'escoltaven mentre fèiem els àpats de migdia i vespre. Abans d’anar a dormir era obligat escoltar més notícies “les clandestines”, per a poder contrastar la informació de les primeres vagues o manifestacions al règim polític. Ràdio España Independiente (La Pineraica) era essencialment la que més escoltàvem tots els espanyols. Francament se sentia molt malament perquè els enginyers del govern s'encarregaven d’emetre soroll a sobre de la mateixa freqüència de l'emissora i s'havia d'anar improvisant la seva recepció pel dial de la ràdio per aconseguir “las ondas volantes”, com deien ells mateixos, a les noves emissions encara no interferides.

La informació no era fàcil ni veraç del tot. Calia fer altres excursions per més emissores de les anomenades  “internacionals” a l'ona curta com ara Ràdio Nederland que emetia des d'Holanda, La BBC des de Londres, Radio Praga des de l'antiga Txecoslovàquia, Ràdio Àustria Internacional des de Viena, Radio França Internacional des de París, etc. Aquesta emissora excepcionalment s’escoltava per Ona Mitja (OM).

A mi això de les vàlvules em tenia encuriosit. Donaven escalfor i una lleugera llum vermella. De la ràdio sortia música i paraules. Vaig estar moltes estones intentant descobrir als músics i locutors a dintre de l'aparell. Un dels molts esdeveniments que en redactar aquestes ratlles sobre el món de la ràdio aflora dels records és quan vaig sentir la retransmissió radiofònica en directe de l'arribada al port de Barcelona del barco Semíramis que transportava un grup d'espanyols repatriats de l'antiga URSS. Recordo com si fos ahir que jo donava voltes al voltant d'una taula on havia la ràdio.

La ràdio ho era tot. Era informació, música, cultura, notícies, teatre i especialment companyia. La companyia que donava l'aparell i la família al voltant d'una llar de foc o una estufa de petroli. El butà encara no havia arribat.

Aquest aparell va marcar una etapa de la vida. Després el pare en van comprar un altre de la marca Inter. Aquest ja portava la FM, i tot el que aparella aquesta millora de qualitat tècnica en el món de la radiodifusió especialment dels programes musicals.

ROSER TORRES LEÓN A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Una reproducció

L'exposició "La nostra ràdio" de les Piles va finalitzar el passat diumenge 25 d'agost. Però com que l'exposició ha estat molt ben valorada pels seus visitants s’ha cregut oportú reobrir l’exposició durant els dies 7 i 8 de setembre coincidents amb la Festa Major de les Piles. Tots aquells qui encara no hagin tingut la oportunitat de visitar “La nostra ràdio” ho poden fer els dies 7 i 8 de setembre d’11.00h. a 14. 00h i de 18.00h a 21.00h. en el si de la Festa Major de les Piles.

A l'exposició hi podeu trobar, entre altres, tres aparells de ràdio cedits per la Roser Torres i León que seguidament ens explica les seves vivències en relació a la ràdio:

Els aparells de ràdio que us deixaré per a l’exposició no són els de casa meva, són dels meus cunyats. L’aparell de ràdio de casa meva de tota la vida es va perdre en un dels trasllats. El ràdio de casa meva jo sempre l’havia vist a casa, ja hi era quan jo vaig néixer. Era un d’aquells ràdios que anaven amb unes tecles, amb un teclat, semblant al del piano que es feien servir per a canviar les bandes d’emissores. D’això sí que me’n recordo, perquè era molt característic de l’època.

Iberia. Anys 60.

Jo vaig néixer l’any mil nou-cents cinquanta-tres i aquella ràdio sempre havia estat a casa meva, segurament des de què els meus pares es devien casar. La ràdio devia ser de l’any mil nou-cents quaranta, més o menys. Quan vivíem a Madrid aquella ràdio estava situada a la cuina perquè allà hi fèiem vida. La cuina era un lloc molt acollidor, hi havia una cuina econòmica molt gran i com que a Madrid a l’hivern hi fa molt de fred, allà amb l’escalfor s’hi estava molt calentet. Després quan vam anar a viure a Tarragona la ràdio la vam posar al menjador que era el lloc on es reunia llavors la família.

Quan vivia a Madrid jo era molt petita. Recordo, però, que escoltava la ràdio amb la família. Recordo també que la meva mare escoltava la ràdio al matí i jo estava per allà. També recordo sentir la ràdio quan tornava del col·legi mentre jugava o feia alguns deures.

A Tarragona la ràdio l’escoltava molt el cap de setmana.  Llavors el meu pare escoltava “Carrusel deportivo”. Moltes vegades posàvem la taula, amb el braseret a sota, i estàvem calentets sentint aquell programa esportiu mentre tota la família jugàvem al Monopoli. La ràdio era d’acompanyament menys quan jugava el Madrid, ja que llavors el meu pare tan sols estava pendent de la retransmissió.

Els programes que ens interessaven eren les notícies, el meu pare els diumenge escoltava, com ja he dit, el “Carrusel deportivo” i jo en aquella època el que escoltava molt eren els “cuentos”. Però aquest últim programa el sentia a Ràdio Reus. Majoritàriament ecoltàvem Radio Nacional de España a casa, però els dissabtes al vespre feien un programa de “cuentos” a Ràdio Reus. Eren “cuentos radiados”, és a dir que et posaven un disc amb contes com “La rateta que escombrava l’escaleta”, per exemple. Un altre programa de ràdio que recordo molt era el d’en “Maginet el Pelacanyes” de Ràdio Tarragona.

No tota la ràdio era en castellà  perquè aquí a Tarragona es sentia la ràdio també en català, però era un fet molt minoritari i, en realitat, gairebé totes les retransmissions de ràdio eren en castellà. El “Maginet el Pelacanyes parlava mig en català mig en castellà. I Ràdio Reus també comentaven algunes coses en català, no gaires. De tant en tant colaven alguna cosa en català a allò de “los discos dedicados” i deien  “dedicat a la no sé que” i després ho tornaven a dir en castellà “dedicado a la...”

A mi m’encantaven els contes aquests i també m’agradava molt Matilde Perico y Periquín,  així com també un programa de sarsueles. També hi havia el “Teatro en la rádio” que a mi m’enganxava moltíssim. Aquests eren programes que m’agradaven molt.

Ja de  més gran, devia tenir uns dotze o tretze anys, hi havia un programa que es deia “Noche de ronda” de Ràdio Reus, que era de Enrique Tricat, que aquell home tenia una veu preciosa. Llavors era un programa de discos dedicats. El feien a les dotze de la nit i era com molt intimista. Un altre programa que vaig sentir, però ja de gran, quan llavors ja vivia a Barcelona, era el de “El loco de la colina”. Aquell programa m’encantava! El feien a les dotze de la nit i perdia hores de son escoltant-lo.

Penso que en l’actualitat la ràdio és una mica agressiva. Dic això, potser, perquè la ràdio quan era petita, era una ràdio molt reprimida. Però tinc la sensació que ara s’hi diuen moltes males paraules que no calen tampoc. Suposo que la ràdio, com la televisió, hauria de ser un sistema educatiu per la gent i s’hi haurien de mirar més. Ara mateix l’escolto al cotxe cada dia. Primer poso les notícies, després m’emprenyo i acabo escoltant música a M80Radio.

Actualment a casa ja no l’escolto. Quan arribo poso la televisió i em passa el mateix que amb la ràdio, després d’unes quantes notícies m’emprenyo i em poso a llegir. Ni ràdio, ni televisió; em quedo amb silenci total.

Trobeu més informació de l'exposició "la nostra ràdio" AQUÍ! 

JOSEP GRAELLS BARTOLÍ A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Ja està inaugurada l'exposició "La nostra ràdio" de les Piles visitable tots els dissabte i diumenges del mes d'agost d'11:00h. a 14:00h. i de 17:00h. a 21:00h.

Aparell ràdio i tocadiscos en un moble de fusta.

En aquesta exposició hi podeu trobar, entre altres, les ràdios que ens va cedir en Josep Graells Bartolí. Tots els aparells de ràdio que ens ha cedit són molt interessants, però el que més destaca i sorpren als visitants pel seu tamany i enginy és un aparell de ràdio i un tocadiscos incorporats a un moble de fusta. 

En Josep, com tots aquells qui ens han cedit la ràdio, ens explica una mica la seva història personal en relació aquest aparell:

Jo recordo quan el meu pare va comprar la ràdio. Recordo que la va comprar un dilluns. Li va fer el Francesc de Santa Coloma i jo tenia cinc o sis anys. Recordo que quan el meu pare la va portar a casa li van fer un prestatge al menjador i li van fer un mantell brodat ben bonic per tapar-la. Va ser una cosa que recordo amb il·lusió perquè tothom (família i cosins bàsicament) venia a casa a escoltar la ràdio, especialment el futbol. Llavors jo tenia cinc o sis anys. Deuria ser l’any 1955 o 1956.

Nosaltres érem petits però sé que a casa meva l’escoltaven cap al vespre i cap a la tarda que feien novel·les i coses d’aquestes. Jo evidentment no l’havia escoltat mai la ràdio, la sentia. Érem molt petits llavors i estàvem més pendents de sortir al carrer a jugar que no pas d’escoltar la ràdio. Quan venies de l’escola et trobaves a les dones que es posaven a cosir a les tardes i posaven novel·les.

Sempre la veies engegada aquella ràdio, però jo el que més recordo és que cap al vespre, a les vuit o les nou de la nit, a l’hora de sopar, feien “España para los españoles” que era un programa on es dedicava música als emigrants que llavors estaven a Alemanya i altres bandes del món.

Això tot era a Radio Nacional de España. A vegades intentàvem buscar la Radio Pirenaica, però no es sentia gens bé. La Pirenaica no sé d’on era exactament però era una emissora comunista que, evidentment, parlava malament del Règim de Franco. Sé que molta gent intentaven agafar aquesta emissora tot i que hi havia un munt d’interferències. Se sentia molt malament, però sempre parlaven del règim que hi havia aquí a Espanya.

En contraposició aquí hi havia cada dia el parte a les tres del migdia, en què totes les emissores d’aquí es connectaven amb Ràdio Nacional de Espanya i feien el parte consistent en donar les mateixes notícies. Evidentment les notícies estaven regulades pel règim franquista. Molta gent intentava agafar la ràdio Pirenaica per tenir un altre punt de vista sobre el que estava passant al país.

 Amb cinc o sis anys que tenia llavors, el que feies és intentar sortir al carrer i no estaves pendent de la ràdio. Potser vaig posar més interès després amb la televisió que no pas amb la ràdio. Llavors jo ja era més gran, vuit, nou , deu anys, la primera televisió que hi va haver aquí. Clar això ja és més diferent.

Amb aquella edat no hi posava interès, com comprendràs no m’interessaven ni les notícies ni aquell tipus de música que podien fer en aquell programa.

Actualment escolto la ràdio cada dia. Cada dia si puc escolto  la SER amb Carles Fransino a la tarda. Després a la nit _ de televisió en veig molt poca_ me'n vaig dormir i em poso de nou les tertúlies de la SER dirigides per l’Àngels Barceló.

I al cotxe, els dissabtes quan pugem aquí a les Piles, també escoltem la ràdio amb un programa que ens agrada molt, tant a la meva dona com a mi, que és de Ràdio Nacional i hi ha la Pepa Fernández de Cervera.

Trobeu més informació de l'exposició "la nostra ràdio" AQUÍ! 

MIQUEL FREIXA FONT A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Ja està inaugurada l'exposició "La nostra ràdio" de les Piles que encara podeu visitar tots els dissabte i diumenges del mes d'agost d'11:00h. a 14:00h. i de 17:00h. a 21:00h.

Una de les línies de treball de l'exposició "la nostra ràdio" és la de les vivències personals amb la ràdio d'aquells veïns i veïnes que ens han cedit els aparells de ràdio.

En  Miquel Freixa Font és un dels veïns que ens ha cedit el seu aparell de ràdio per l'exposició. El seu aparell de ràdio, un Philips de l'any 1928, és precisament l'aparell més antic de l'exposició. 

Vegem quina és la seva vivència personal amb aquest aparell:

Quan vam arribar aquí a les Piles, la casa estava buida, en runes i feta una porqueria. I vam estar uns deu o quinze anys anant-la fent molt a poc a poquet. En tot aquest temps els familiars, els més grans, es morien i els cosins els faltava espai a casa. I tot allò que a la gent de la família li sabia greu de llençar ho portava aquí a les Piles, convertint-se en una tradició.

Aquesta ràdio diria que era d’un tiet avi Freixa,  però ara mateix no et sabria dir exactament quin. Acabo de veure que és Philips, o sigui que és de Barcelona mateix, però no et sé dir més. De quan es va adquirir ni idea, perquè ja ens va arribar a casa que ja era de col·leccionista, quan llavors ja s’escoltava el fil musical i aquestes coses.

Recordo que entre el meu pare, que era enginyer, i el meu germà Pere la van arribar a fer funcionar. La van repassar i va funcionar. No sé si ara mateix funcionaria. Suposo que la devien endollar a un transformador.

A banda de la ràdio que he portat per l’exposició jo de petit recordo que a casa sempre s’havia escoltat la ràdio.  És curiós perquè, a part que la meva mare sempre posés la ràdio molt forta i que el meu pare  _ que era un fanàtic de la música clàssica_ tota la vida havia tingut posades a casa emissores com Catalunya Música i altres constantment i simultàniament, cadascun dels sis germans que som estava enganxat a una cosa diferent de la ràdio. N’hi havia un que escoltava sempre els programes esportius i el José Maria García, l’altre que no sé que.... I cadascú anava amb la seva pròpia ràdio i els seus programes preferits.

Jo recordo una ràdio de la cuina, de sempre, que era una ràdio rellotge que va sortir d’una habitació que no acabava de funcionar el rellotge i va acabar petant a la cuina. La ràdio sempre estava engegada mentre es cuinava, mentre hi menjàvem. La cuina potser era l’estança principal.

Però també hi havia ràdios a altres estances. Després amb l’aparició dels walkmans ja cadascú acaba tenint la seva ràdio personal i amb els ràdios despertadors aquest tipus d’aparell s’estén per tota la casa.

Jo sempre he escoltat molts programes de música per la ràdio. Recordo que els primers cassettes que m’havia gravat de música, com la majoria de gent, era escoltant los 40 principales. Recordo que estava amb el cassette a punt per polsar i gravar la cançó, a poder ser que no es sentís el comentarista.

Recordo també l’època que estava enganxat, que començava a treballar, a Ràdio 3 que és on escoltava la música més alternativa, algunes emissores independents com Ràdio Pica i tot això. I després recordo seguir programes convencionals com els esports i les notícies. Sóc un gran aficionat a escoltar les notícies i algun programa esportiu. Però escolto gairebé més retransmissions que no pas programes esportius. El futbol a casa meva s’escoltava i s’escolta amb el Puyal.

I avui segueixo escoltant molt la ràdio, ja no tan sols pel cotxe, sinó en més àmbits perquè m’agrada molt.

En aquests moments, tot i que ideològicament per dir-ho d’alguna manera, no m’hi entenc, l’emissora que escolto més és RAC1. Escolto els seus programes que els trobo sensacionals, especialment el programa d’humor de La competència. També escolto altres programes de notícies com ara el 24 hores.

Jo actualment la ràdio la veig saníssima. Hi va haver l’època, quan va aparèixer la televisió, en què tothom deia que desapareixeria. I segons aquesta teoria la ràdio ja hauria d’estar més que desapareguda.

I jo crec que la ràdio, al només distreure un dels sentits (l’oïda), et permet fer dues coses a l’hora i compartir-la mentre fas la feina, mentre vas amb el cotxe, mentre estàs amb els amics, etc. És allò que estàs una colla fent alguna cosa i escoltant la ràdio i un diu_ Ho heu sentit el què han dit? _  i tu que et pensaves que no ho estava escoltant ningú.

Això amb la televisió no ho pots fer. Jo no puc jugar els meus fills i que estigui oberta la televisió. En canvi, jo puc estar jugant amb els meus fills i que estigui engegada la ràdio tranquil·lament, escoltant que diuen i jugant a la vegada. Trobo que no hi ha cap altre mitjà comunicatiu que tingui aquesta característica.

Trobeu més informació de l'exposició "la nostra ràdio" AQUÍ! 

RAMON SEGURA BONELL A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

A les Piles ja fa temps que estem preparant el que serà l'exposició "la nostra ràdio" que s'inaugurarà el proper dissabte 3 d'agost a les 11 del matí i que estarà oberta al públic tots els dissabte i diumenges del mes d'agost d'11:00h. a 14:00h. i de 17:00h. a 21:00h.

A part de l'exposició de l'evolució històrica d'aquests aparells al llarg de la seva història i l'exposició de ràdios antigues cedides pels veïns i veïnes de les Piles, entre altres, una part interessant és la de les vivències personals en relació a la ràdio que ens han facilitat els mateixos qui ens han deixat les ràdios.

Per començar a fer boca del que serà l'exposició "la nostra ràdio" del proper mes d'agost us deixem amb un exemple d'història personal den relació a les ràdios que ens ha cedit.

En  Ramon Segura Bonell, veí de les Piles de tota la vida, que ens cedeix tres ràdios per l'exposició, ens explica les seves vivències en relació a la ràdio:

Aparell de ràdio de Cal Huguet

Jo porto tres aparells de ràdio. Un d’ells és bastant antic. És el que teníem a casa meva que he vist sempre, suposo que té uns seixanta anys. L’altra és de casa la Isabel, la meva dona. I l’altre és l’últim ràdio que vam tenir aquí a casa.

El primer aparell de ràdio, el de casa, jo ja l'havia vist allà de tota la vida.

L'aparell de ràdio, a casa, estava situat al foc, allà on fèiem la vida. A l’hivern estava al foc i a l’estiu estava allà on cosien les dones que a les tardes cosien i escoltaven la novel·la. Llavors sempre feien novel·les a les tardes.

Jo, de fet, no l’escoltava massa la ràdio, llavors no teníem massa temps d’escoltar la ràdio.

Aparell de ràdio de l'Isabel Berenguer

Però recordo la meva padrina de casa, que estava impedida, no es podia moure, que sempre escoltava la ràdio. Un programa que escoltava cada dia era de successos _ que no sé molt bé com es deia_ i el feia l’Enrique Rubio. Ella cada dia ens deia que li poséssim el Rubio, que el feien per allà a les onze del matí. Eren programes de casos de delinqüència i coses així.

També recordo que a casa havíem tingut uns treballadors d’Andalusia i cada dia escoltaven entusiasmats “España para los españoles” que feia la Matilde Almendros. Cada dia escoltaven el programa i l’endemà quan venien a treballar comentaven el que havien dit al programa i fins i tot a vegades havien escrit al programa perquè els hi dediquessin alguna cançó a ells o familiars.

De totes maneres, quan es va posar la televisió aquí jo tenia uns onze anys. Llavors ja combinaven la ràdio i la televisió. Per allà als anys seixanta ja hi va haver la televisió. 

Aparell de ràdio més nou de Cal Huguet

Actualment escolto força la ràdio anant amb el tractor o el cotxe. Escolto Catalunya Ràdio i també Rac 1. A casa, a la nit, sempre tenim la ràdio engegada. Llavors escoltem Catalunya Ràdio amb el programa La nit dels ignorants.

Penso que en l'actualitat la ràdio té el seu espai. No és un mitjà tant imprescindible com abans, però no desapareixerà pas. Hi ha estones per tot. Per escoltar la ràdio, per veure la televisió i per altres mitjans de comunicació.

Trobeu més informació de l'exposició "la nostra ràdio" AQUÍ!