MAGÍ BALCELLS BALCELLS I LA CONDEMNA DE LA MEMÒRIA

Magí Balcells Balcells, jove veí de les Piles de Gaià , empès per la seva gran passió per la història en general, per la història de Roma i per la història de l’església, va publicar el passat mes de juny la seva primera novel·la La condemna de la memòria.

Magí Balcells ens explica com sorgeix La condemna de la memòria, des de que es planteja com a possible novel·la, passant pel moment que s’escriu i s’estructura el manuscrit, fins  que es publica i arriba a mans dels lectors.

En la segona edició de La condemna de la memòria  en Magí encara té molta feina a fer per donar a conèixer la seva novel·la arreu del territori, però de ben segur que es troba tot just al principi d’una prometedora i brillant carrera com a escriptor. 

El futur de la novel·la i del Magí com a escriptor ja es veurà, o com etziba i sentencia ell mateix  al final de l’entrevista, “la providència dirà!” Una sentència que no deixa de ser capciosa a boca d’algú que posa precisament en qüestió tant l’església com la providència. 

Deixant de banda aquestes petites controvèrsies, però, coneguem més profundament  La condemna de la memòria mentre el pas del temps ens revela quin és el destí d’aquesta novel·la i del seu escriptor.

La condemna de la memòria

Els romans tenien un tipus de condemna específica per els pitjors casos: la condemna de la memòria. Aquesta condemna consistia en esborrar el nom de la persona penada de tots els documents, fins i tot esborrar-lo de les pintures, talment com si aquesta persona mai no hagués existit. 

Constantí, per fer triomfar el cristianisme, no en tenia prou en adoptar-lo, sinó que per garantir el triomf de la fe i el mite per sobre de la raó ha d’agafar tot el coneixement diferent a la Bíblia i aplicar-li, precisament, la condemna de la memòria, per destruir-lo definitivament.

Una novel·la històrica de ficció basada en fets reals

La condemna de la memòria  es pot definir, en teoria, com una novel·la històrica del gènere de la ficció.  Però, de fet, jo crec que és una novel·la històrica bastant realista, on hi ha més realitat que ficció. 

La condemna de la memòria transcorre en el període en què l’imperi romà ja està decaient. Els governants d’aquell llavors (Constantí i la seva família) creieren oportú que per mirar d’assegurar el poder en les mateixes mans pels segles dels segles estaria molt bé que tota la gent de l’imperi cregués en una sola llei. I és per això que van treballar conjuntament amb cristians i amb les diverses religions existents en aquell temps per mirar d’aglutinar  totes les religions de l’imperi i així crear un únic codi que és l’actual Bíblia que, en part, ja servia pels cristians, però amb la formulació del nou testament totes les religions s’hi veurien identificades. 

El que passa és que en general no hi ha prou dades històriques d’aquell període de la història i per això cal definir La Condemna de la memòria com una novel·la històrica de ficció, ja que no podem assegurar que el que surt al llibre és la veritable història. Podríem definir-la , però, com una novel·la històrica de ficció basada en fets reals.

De la passió per la història

Des de ben petit he tingut passió per la història. Recordo que quan tenia deu anys , quan a casa meva acabàvem de sopar, tota la família es posava a veure la televisió mentre que jo agafava un volum de la enciclopèdia catalana i me’l llegia. 

En un principi la història que a mi m’agradava era la història de l’Edat Mitjana, corresponent al naixement de Catalunya. Però un dia de reis els meus pares em van regalar la sèrie de Roma on vaig quedar encuriosit per la figura de Juli Cèsar.

 

A partir d’aquí vaig començar a llegir sobre tota la història de Roma _ que no és pas poca (del  753 aC fins el 476 dC)_. Arribant cap al final de la història de Roma, tenia la impressió que allà hi faltava molta documentació històrica i em sorprenia de com tota l’esplendor d’aquell imperi s’havia apagat de la nit al dia com qui no vol la cosa.

Aquesta curiositat va fer que em posés a llegir molt sobre aquell període i sobre el cristianisme. Vaig llegir molts articles de l’enciclopèdia catòlica i de la mateixa Bíblia fins que em va venir al cap la idea de què potser la Bíblia no és que aparegués al món de forma divina, sinó que la seva aparició es devia a tota la intensió i interès d’algú o alguns per crear una llei universal determinada amb uns fins determinats.

Entre l’estudi i les primeres reflexions apareixen les primeres línies

Enmig d’aquest estudi i documentació, sense saber que acabaria escrivint un llibre, vaig començar a escriure quatre ratlles amb algunes reflexions i conclusions sobre el que havia anat llegit. Després vaig  veure que tot allò ho podia transformar perfectament en una novel·la.  

Per una banda tenia un moment històric molt interessant identificat: el final del gran imperi romà, el reconeixement del cristianisme per part de l’Imperi Romà i l’expansió del cristianisme arreu de l’imperi. Per altra banda, tenia uns personatges que, més enllà de formar part del context històric en qüestió, donaven molt joc per fer una novel·la. 

Els personatges de La condemna de la memòria no són pas inventats, són l’emperador Constantí, la seva família i alguns dels seus consellers.  Aquests personatges  són els qui van intervenir en la creació de la Bíblia i en la creació de la cristiandat. Això ho sabem perquè d’ells se n’ha obtingut les úniques fonts històriques d’aquell temps que ens han arribat fins l’actualitat. 

I, tal i com estava documentat,  que les relacions entre ells fossin d’allò més turbulentes permetia crear una novel·la amb amor, desamor, traïcions, enganys, etc. Llavors va ser quan em vaig dir “a veure, prova-ho d’escriure!”

El mecanoscrit de “La condemna de la memòria” va prenent forma

Vaig  començar a escriure tot compaginant el context històric i les turbulentes relacions de Constantí , la seva família i el seu entorn. Primer vaig escriure un episodi, després vaig seguir amb un altre, un altre, i un altre. Fins que en va sortir el mecanoscrit.

Aquell mecanoscrit tenia  273 pàgines (al llibre són 380 pàgines) i estava estructurat amb setze capítols (també presents al llibre).

Els setze capítols de La condemna de la memòria no són casualitat, sinó que responen a la voluntat de què el títol de cada capítol fos una frase feta amb llatí. A més si ajuntes la primera lletra de cadascun dels setze capítols hi apareix una frase que va dir en el seu dia Constantí per  motivar les seves tropes. 

De fet, l’estructuració de la novel·la va ser de les primeres coses que vaig fer. Sabia que volia fer setze capítols i amb aquests  havia  de distribuir la informació per explicar tant el moment històric com les relacions que m’imaginava dels personatges que formaven part d’aquest context.

El sorgiment de la religió cristiana  i les relacions personals de Constantí  i el seu entorn com a  idees clau 

A La condemna de la memòria  s’hi troba el sorgiment de la religió cristina. Em vaig fixar molt en les diferents coses que va fer l’emperador Constantí per mirar d’acomodar les diferents religions entre si i fer-se atractives les unes a les altres. 

En aquell període la religió més important de l’imperi, sobretot a la part occidental, era la religió del Déu Sol. Mentre que a la part oriental ho era la cristiana.  La intensió de Constantí i el seu entorn va ser fusionar-les les dues religions i també les altres religions menys majoritàries que existien en el seu imperi. 

Hi ha diferents fets que exemplifiquen aquesta voluntat d’unir les diferents religions existents en aquell moment. Per exemple, el dia de Nadal. En realitat, no hi ha ni un sol Evangeli que ens digui en quina època va néixer Jesucrist. Però aquella gent s’ho va fer venir bé perquè Jesús naixés en una data que era molt celebrada a occident pels adoradors del Déu Sol, ja que coincideix també amb el solstici d’hivern. 

Un altre exemple n’és la Trinitat, on curiosament hi apareix el número tres. Les relacions dels Déus pagans sempre era tres. Per això era fàcil que hi aparaguessin les figures del Pare, el Fill i l’esperit Sant. Els impulsors de la Bíblia, s’ho van fer venir bé per casar les dues religions més importants d’aquell moment. 

Per altra banda, a La condemna de la memòria  hi podem trobar tota una sèrie d’històries interpersonals entre Constantí, la seva família i els seus consellers.  Entenc que com que el context de La condemna de la memòria  es basa en molta informació històrica, religiosa i filosòfica pot espessir una mica la lectura de la novel·la. Per això ja de bon principi vaig creure oportú combinar la història històrica amb les diferents històries personals dels personatges presents en la novel·la.

De fet, dóna la casualitat que l’emperador Constantí amb el seu fill, la seva dona i els seus consellers havien tingut relacions de tal manera que donava de si per escriure una novel·la. En la relació d’aquests personatges hi havia un munt d’històries d’amor, de traïcions, de desenganys, assassinats contra el seu propi fill, contra la seva dona, etc. I tot això està documentat, no és pas inventat. De manera que no és simplement ficció, sinó que es basa en fets reals. 

Per fer la novel·la més amena pels lectors vaig anar combinant fets històrics i relacions interpersonals. Al principi tenia escrits varis capítols més històrics i altres de successos dels protagonistes i vaig anar-los intercalant. Després vaig continuar aquest creuament però ja de forma més espontània.

La publicació del manuscrit

Quan ja tenia enllestit el mecanoscrit la meva idea era presentar-lo al  Premi Sant Jordi de novel·la, que atorga Òmnium Cultural al costat de la Fundació Enciclopèdia Catalana. El vaig presentar el setembre de 2013 i els premis s’atorgarien per Santa Llúcia, el desembre. Ja fa poc més d’un any. 

Tenia molt clar que no guanyaria. Però, tot i que era molt difícil poder guanyar aquell premi, la meva obligació com a bon català era presentar-hi  la novel·la , ja que representa el premi per excel·lència de la literatura catalana. 

Un cop vaig veure que no havia guanyat el premi vaig enviar per mail una còpia de la novel·la a l’editorial Planeta amb la idea de què se la poguessin llegir i em poguessin dir si era d’interès o no . Pel simple fet que jo abans no havia escrit cap llibre, no acabava de saber si era un llibre bo o no, o simplement si podia tenir continuïtat com a escriptor o no. 

Però sense rebre cap resposta de l’editorial, m’anava conscienciant de què escriure un llibre ja era prou difícil, però encara més difícil seria trobar algú que el volgués publicar. Principiant com era en aquest món, vaig començar a mirar com podia publicar la novel·la i llavors em vaig assabentar que calia tenir un representant literari que et presentés davant de les editorials. De manera que enviant un sol mail a una editorial amb la novel·la, com havia fet jo,  era molt difícil que el contestessin. 

Així que vaig decidir posar-me en contacte amb un representant literari, tal i com era i és recomanable, perquè em representés a mi i a La condemna de la memòria davant les editorials. 

Però abans no em respongués el representant em van trucar des de Planeta i em van dir que estaven interessats en corregir el llibre i publicar-lo perquè pensaven que era un llibre que tenia qualitat literària. Evidentment, davant aquesta notícia vaig estar molt content i em vaig sentir molt afortunat. 

Així, vam concretar una reunió a Planeta i allà vam concretar el tema de l’edició de la novel·la.

Derives d’escriptor novell

Jo, com autor novell, no en tenia ni idea de tot el protocol que calia seguir en la publicació d’un llibre. Per això me’l vaig passar totalment per alt, de forma inconscient, és clar!

 Quan vaig presentar el llibre als Premis Sant Jordi, vaig enviar-lo amb un munt de faltes. Tantes faltes que jo crec que ja quan van llegir la primera pàgina ja em van descartar de cop. Però jo sempre havia pensat que és més important el fons que la forma . Per això pensava “si té qualitat literària, per moltes faltes que tingui, si el troben bé i el contingut està bé m’ho han de reconèixer”. 

Després he vist que no, que les coses s’han de fer ben fetes i que escriure sense faltes és important.  Vaig estar molt de temps corregint-les i l’editorial abans de publicar-lo també va fer forces correccions ortogràfiques.

També hi ha el fet que no fes ús del representant literari i enviar la novel·la directament a un editorial. Quan vaig veure que havent enviat el mail amb la novel·la a Planeta i no em contestaven va ser quan vaig començar a informar-me de tot aquest protocol a seguir. Com s’havia de fer, el tema dels representants literaris, etc.  De fet, em vaig buscar un representant literari, li vaig enviar la novel·la, però em van contestar abans els de Planeta que no pas aquest.

I quan ja vaig fer la primera reunió amb Planeta, aquella mateixa setmana,  em va trucar el representant literari dient-me que el volia representar que creia que podia anar bé.  Però llavors jo ja vaig declinar el seu treball, ja que ja m’havia entès directament amb l’editorial . 

La publicació de La condemna de la memòria

Quan em vaig reunir amb Planeta em van dir que l’opció que m’oferien al ser un autor novell era, per una banda, que ells em publicaven el llibre en format digital que a mi no em suposava cap cost i ells podien anar temptejant com funcionava la novel·la al mercat. 

Per altra banda, m’oferien la possibilitat d’autoeditar la novel·la. És a dir, jo em pagava la correcció, les impressions i l’edició, i llavors podia tenir un llibre sota el seu segell (ViBooks del GrupPlaneta).  Em va semblar bé, el preu no era desorbitat, era una manera de publicar el meu llibre i fer-lo arribar a la gent. 

Els hi vaig passar el mecanoscrit del llibre, ells van dir que el llibre se l’havien llegit i que la única cosa que s’havia de tocar eren les faltes gramaticals, però que de l’argument i de l’extensió no van tocar res. Quan ho van tenir corregit em van enviar una còpia perquè jo me’l llegís i els hi donés el vist i plau. I un cop donat ja els van imprimir. 

L’àmplia feina de l’escriptor 

Com ja he dit abans, quan ja vaig tenir el manuscrit em vaig donar compte que la feina de l’escriptor no tan sols era escriure un llibre, sinó també vetllar perquè te’l publiqui alguna editorial i vendre’l.  Ja tinc el llibre escrit, ja tinc el llibre editat, però em falta donar-lo a conèixer més. 

Quant al format electrònic, no en puc dir massa cosa perquè d’això s’encarreguen els de l’editorial i em van dir que em passarien les dades anualment , de manera que ara mateix desconec quanta gent se l’ha baixat. De totes maneres,  em consta que hi ha gent que se l’ha llegit perquè tinc una pàgina al facebook que es diu La condemna de la memòria i allà la gent em comenta coses. De moment les crítiques són bones.

En format electrònic podeu trobar La condemna de la memòria a  Casa del libro, a Librería Luces,  a Liberdrac, a Nubico i Ibubok.

 

Quant al format paper en primer lloc en vaig fer una tirada dos cents llibres i ara ja n’he fet una altra de dos cents més . Els primers els he anat venent en presentacions i entre els meus contactes principalment, però també en llibreries on he deixat els llibres en dipòsit.

Quan més venc llibres és quan faig presentacions perquè  en venc molts de cop. De moment he fet presentacions aquí a les Piles (1 d’agost) i a Santa Coloma (6 de setembre). Tinc pendent de fer-ne una a Vila-rodona en els propers mesos. 

Per altra banda, ara per ara només tinc llibres en llibreries de la Conca de Barberà i algun lloc més. Podeu trobar La condemna de la memòria  a la Llibreria dels Àngels i a la Llibreria Jordi Gassó de Santa coloma de Queralt,  a la Llibreria AROLA de A Molins de Rei  i a les llibreries La Baldufa i 19 ARCS de Montblanc.

Però sóc molt conscient que m’he de moure més i portar-ne a Tarragona, a Valls, a Barcelona i a on convingui. Els primers dos cents llibres els he venut pràcticament entre els meus contactes i els meus coneguts , però és evident que els dos cents pròxims m’hi hauré d’esforçar més.  La intensió és que en breu comenci a contactar amb diferents llibreries d’arreu del territori per tal de presentar la novel·la i deixar els meus llibres allà perquè la gent els pugui comprar. 

La condemna de la memòria traduïda en altres llengües

Per tal de traduir la meva novel·la necessito un volum mínim de vendes. L’editorial d’entrada t’ofereixen la possibilitat de l’autoedició perquè ells no volen invertir en un autor novell.

Si llavors veuen que el llibre té sortida, que la gent compra el llibre, que per internet se’n venen un determinat nombre de volums, llavors ells ja fan la seva pròpia edició, que ja costegen ells, que ja promocionen ells, que ja posen els llibres a les seves llibreries i ja es plantegen traduir-lo o no. 

Però clar, d’entrada, la prova de sí el llibre té sortida o no al mercat l’ha de pagar el mateix autor. En aquesta segona edició que he fet del llibre no he rebut cap millora respecte a l’anterior, també m’ho he hagut de costejar jo. Aquí la única diferència és que, en comparació amb la primera edició, aquí la feina de correcció i edició ja no hi són perquè el llibre ja està fet, només és el cost d’imprimir-lo i ja està. 

Ara per ara encara no he arribat a un volum de vendes importants que faci decidir a l’editorial a fer-se càrrec ells de l’edició. Per tant, si ara per ara els demanés que em traduïssin la novel·la m’oferirien el mateix que fins ara: l’autoedició. Em dirien que jo em fes càrrec de la traducció i que ells me l’imprimirien sota l’empara del seu segell. 

Sóc conscient que el mercat literari català té deu milions de potencials clients i el castellà en té tres cents mil milions. Moltes vegades m’ han preguntat “Com és que no escrius amb Castellà?”  El mercat literari castellà és un mercat molt més gran que el nostre, està clar.

Tota la vida que he llegit en castellà, a vegades més que en català, i escriure en castellà he escrit moltes vegades i, de fet, podria haver escrit la novel·la en castellà, però d’entrada volia que si havia d’escriure un llibre, el primer llibre fos en català i tot el que escrigui serà sempre en català. En tot cas, si mai escric en castellà serà una traducció d’alguna cosa que he fet abans. Ja per la meva manera de ser. Jo vull escriure en català. 

De fet, des de l’editorial no m’han plantejat en cap moment que també fes una edició en castellà. Sí que la m’han preguntat molts cops perquè no em plantejo escriure en castellà, però mira jo només he escrit un llibre i de moment l’he escrit en català, ja veurem com s’acaba aquesta història. 

No tanco les portes d’escriure en castellà, però si escric en castellà serà alguna cosa que prèviament hauré escrit en català. No és qüestió d’orgull, és la meva manera de ser. Si vull contribuir a la història d’alguna literatura, aquesta literatura és la catalana.

És com el fet que el presentés al Premi Sant Jordi doncs perquè de la literatura catalana és el premi més important que hi ha. Ho podia presentar al Premi Nadal del Grup Planeta, però... 

Més enllà de La condemna de la memòria

Després de la publicació de La condemna de la memòria jo segueixo escrivint quan tinc temps lliure. Ara mateix estic amb un segon llibre. Ja porto sis capítols, unes setanta pàgines.

En aquesta segona novel·la Roma torna a ser l’epicentre de la novel·la . El període històric, però, és l’edat mitjana i el lloc físic on transcorrerà aquesta novel·la és al Vaticà amb el Papa de Roma i totes les seves històries i trifulgues en un període de l’Edat Mitjana que es conegut com la Pornocràcia. 

Els personatges que formaran d’aquesta segona novel·la són tres generacions de dones (mare, àvia i neta) que van intervenir en l’elecció de fins a nou papes. Aquestes dones eren amants, mares, filles i àvies d’aquests papes. 

La novel·la gira sobre el favoritisme polític dins del Vaticà i la importància de les relacions amoroses paterno-filials dins del poder, sobretot la influència d’aquestes dones en el govern de l’església.  Una història ben desconeguda per la majoria de gent. 

També tinc un tercer llibre en ment. Aquest  no l’he començat a escriure, però ja he començat a mirar documentals i llegir per començar la història. Ja es veurà si La condemna de la memòria i futures novel·les tenen èxit o no , però jo el que sé és que m’agrada escriure  i que escrigui és un fet inevitable. 

Sigui com sigui, el meu futur immediat com a escriptor passa per promocionar més La condemna de la memòria , seguir escrivint i valdre’m dels meus lectors siguin pocs o molts perquè em facin crítiques constructives i jo aprofitar-les.

LLORENÇ MONTALÀ BALCELLS

Veí de les Piles de Gaià, treballa com a porcicultor i agricultor en la seva pròpia empresa.

P: Des de quan et dediques a la porcicultura i a l’agricultura?

R: Doncs ara ja deu fer uns vuit anys, per allà l’any 2005, que vaig llogar una granja de porcs al municipi de les Piles i vaig començar amb aquest tipus de feina.

Al principi vaig combinar aquesta feina de ramader amb una altra feina a mitja jornada perquè aquest lloguer no era suficient per guanyar-me la vida i perquè començar de zero sempre és complicat.

No va ser fins l’any 2008, quan vaig muntar la meva pròpia granja de porcs, que em dedico completament a la ramaderia.

I des de llavors que complemento l’activitat ramadera amb la de treballar la mica de terra de la família.

P: Quin contacte havies tingut abans d’emprendre aquest negoci amb aquest tipus de feina?

R: Bé, a casa meva ja havien tingut temps enrera una petita granja amb cicle tancat de porcs. I vulguis que no, quan ja vaig tenir edat de treballar, és allà on vaig començar a donar un cop de mà. Ja m’agradava aquest tipus de feina i coneixia una mica el sector.

Però quant a estudis vaig fer primer una formació professional de grau mig anomenada llavors Metall a Santa Coloma de Queralt i després una formació professional de grau superior anomenada Electrònica industrial a Igualada.

Després d’estudiar vaig començar a treballar a Tarragona en una empresa del sector recreatiu on feia de tècnic electrònic. En aquesta empresa vaig estar-hi treballant sis anys i llavors vivia a Reus.  El que passa és que jo sempre havia tingut al cap això de viure i treballar a les Piles.

P: Què és el que et va motivar a dedicar-te al món de la ramaderia?

R: Des de sempre havia volgut muntar el meu propi negoci i treballar per mi mateix. Per altra banda, com ja he comentat abans, ja coneixia una mica el sector perquè a casa meva ja havien tingut granja.

Crec que la ramaderia és un tipus de feina que té les seves coses negatives, com ara que s’hi ha de ser cada dia, però que a la vegada és molt interessant.

P: I quan decideixes canviar de feina i posar-te pel teu compte?

R: Desprès de sis anys treballant a Tarragona, va sortir la possibilitat de llogar una granja de porcs a Guialmons, i m’hi vaig llençar de cap. De fet, al principi, seguia treballant els matins, a mitja jornada a Tarragona, i la resta del temps el dedicava a la granja.

Al cap de poc temps de llogar la granja de Guialmons va sorgir la possibilitat d’agafar el traspàs d’un videoclub a Montblanc i també m’hi vaig llençar pensant que podria ser un bon complement. Vaig estar força temps que al matí encara estava a Tarragona i per la tarda combinava la feina del videoclub i la feina de la granja.

Llavors un cop vaig veure que començava a funcionar el tema de la granja, combinant-ho amb un altre negoci _ que no hi tenia res a veure com era un videoclub_  vaig deixar la feina a Tarragona i em vaig plantar com a autònom 100%.

Vaig estar almenys dos anys combinant la granja amb el videoclub. El videoclub no acabava de funcionar. De fet cap videoclub acabava de funcionar en un moment que apareix les descàrregues de vídeos per internet.

En aquell temps em va  sortir la possibilitat de fer un curs molt interessant, un pla pilot de la Generalitat per joves emprenedors en el sector de la ramaderia, concretament en el sector del porcí. Aquest curs, a part d’una experiència molt bona a nivell de compartir vivències amb altres joves, veure altres realitats ramaderes per Espanya i Europa, em va aportar molts coneixements quant al tema d’instal·lacions ramaderes, de com elaborar un pla d’empresa i tot un seguit de coneixements sobre finançament. 

Entre que el videoclub no acabava de rutllar i l’engrescador que havia estat el curs em vaig decidir a fer un projecte per fer una explotació porcina una mica seria.

Vaig fer el projecte, me’l van aprovar i finalment faltaria el tema del finançament, que és el que més va costar. I un cop aconseguit el finançament una cosa que va portar a l’altra fins que ja vaig tenir la meva pròpia granja i vaig tancar definitivament el videoclub.

P: Si el videoclub hagués funcionat t’haguessis haguessis començat el projecte de la teva granja?

R: Sí perquè el videoclub no deixava de ser un complement. Era un tipus de botiga que tampoc et permetia obrir moltes hores. Obria de dilluns a dissabte a les tardes i al cap de setmana, com que tenia un sistema de caixer automàtic, funcionava pràcticament sol.

  

P: Quins handicaps i entrebancs vas tenir per tal de posar en marxa la teva pròpia granja?

Fer la granja en realitat volia dir més volum de treball en una feina que ja realitzava. Però en realitat també era començar el meu propi negoci des de zero. Vaig haver de buscar un terreny que reunís les característiques idònies per fer-hi una granja, vaig haver de fer un projecte, vaig haver-me de buscar el finançament i en la construcció d’aquesta hi vaig ser jo des del primer dia. Va ser un procés complicat, però hi havia molta il·lusió.

Primer vaig haver de triar un terreny viable per fer-hi una granja quan a normativa municipal, que no quedés ni molt lluny ni molt a prop del poble, que hi pogués tenir aigua i que m’hi pogués fer jo mateix la llum.

Un cop triat el terreny vaig fer un projecte, a través d’Unió de Pagesos, i el vaig presentar a urbanisme. Abans no em van concedir els permisos va passar molt de temps i entre una cosa i una altra va començar la crisi.

Amb la crisi, les bones perspectives inicials pel finançament del projecte canvien totalment. Els bancs, que temps enrera havien dit que sí que era relativament fàcil trobar el finançament per aquest tipus de negocis, en entrar la crisi tanquen totes les portes i no hi ha manera d’aconseguir cap préstec. Cap a l’any 2007 vaig estar movent-me per trobar un crèdit dels bancs. En aquells moments els bancs eren molt reticents a donar crèdits, volien molts avals, res era fàcil i vaig estar pràcticament un any amb les obres a mitges, parades sense finançament.

Jo havia començat les obres amb els diners que tenia estalviats i un cop se’m van acabar vaig haver d’esperar fins que amb el canvi d’any 2008 les condicions de préstec varen ser més bones i llavors la situació va millorar i finalment vaig trobar el finançament.

Un cop vaig trobar finançament, vaig poder construir la granja i quan finalment ja vaig tenir tots els permisos, el 2008, vaig començar a treballar amb la meva pròpia granja. 

P: Quina o quines qualitats creu que fan falta per posar en marxa un negoci?

R: Fa falta, sobretot, ganes i tenir les coses clares perquè sempre sorgeixen molts entrebancs i si no es té clar que es vol una cosa concreta és molt fàcil de fer-se enrera.

P: Quins avantatges i/o inconvenients suposa muntar un negoci a les Piles?

R: Bé, per mi l’avantatge és, bàsicament, estàs a les Piles. Puc viure a les Piles i que el teu lloc de treball és molt proper. D’altra banda, el fet de fer de ramader i estar aquí a les Piles m’ha permès agafar la mica de terra familiar i fer de pagès.

De totes maneres, no crec que hi hagi cap facilitat o complicació en muntar un negoci orientat a la ramaderia al municipi de les Piles.

P: Quant a la teva feina i negoci de què et sents més orgullós ara mateix?

R: Doncs em sento orgullós de tot el que he fet fins ara i de que tots els problemes que he tingut els hagi pogut solucionar. Això em fa sentir molt orgullós. Quan et sorgeix algun problema, ja sigui perquè se t’hagi espatllat alguna cosa, o bé perquè hi hagi un problema sanitari, o sigui el problema que sigui, et sents molt malament. Però en el moment que ho soluciones et sents alleujat, et sents bé i penses que estàs fent les coses correctament.

P: Creus que les motivacions que et van portar a emprendre aquest negoci s’han acomplert? Per què?

R: Sí, i tant. El negoci funciona i puc viure d’aquest. A més tinc la il·lusió de poder acabar de pagar la hipoteca i que algun dia pugui ampliar les instal·lacions. La primera granja de lloguer la vaig deixar, fa poc vaig agafar una altra granja de lloguer i, mentre hi hagi ganes de créixer i tirar endavant, és que la il·lusió hi és, com en els seus inicis.

P: Una pregunta molt actual, com afecta la crisi el teu negoci?

R: A veure, el sector de l’agricultura i la ramaderia és un sector on les crisis són molt cícliques . És a dir, és un sector que “viu al seu món”, on ja hi ha les seves pròpies crisis, però que actualment la crisi no està en el seu si, sinó en el seu entorn.

De manera que la crisi es viu perquè el teu entorn immediat la pateix. La gent deixem de fer moltes coses perquè estem en crisi i això es nota a tot arreu. Però com que ja és un sector que més o menys ja està acostumat a les crisis, amb les seves pròpies pujades i baixades, ara mateix és un sector que suporta millor aquest moment.

I crec que en un futur pot seguir igual, ja que el sector del porcí en particular és un sector clarament exportador. Ara mateix no sé si exporta un 60  o un 70 per cent del que es produeix aquí al país. Crec que la crisi també afecta poc o molt al sector ramader d’alguna manera perquè afecta a pràcticament tots els sectors, però es suporta força bé. A més a més, en el món de l’agricultura crec que estan passant uns anys de molta bonança respecte a preus i llavors la crisi no afecta tant.

P: Algun consell per a futurs emprenedors?

R: Sí, que si hi ha ganes de fer alguna cosa s’ha d’intentar. Així de clar, si algú té ganes de fer alguna cosa que ho intenti perquè de les coses que no funcionen també se n’aprèn.

Jo per exemple amb el tema del videoclub més aviat vaig perdre-hi diners, però jo n’estic molt orgullós perquè vaig aprendre moltes coses i crec que fins i tot en els fracassos hi pot haver aprenentatge.

IBAN PERIBAÑEZ NAVARRO

Veí de les Piles soci i copropietari junt amb Eduard Domingo Meroño del bar restaurant La Musiteca ubicat a Santa Coloma de Queralt i que entrà en funcionament el 25 d’octubre de l’any 2011.

Un llarg bagatge en el món de l’hostaleria

L’Iban té una llarga i trajectòria en el món de la hostaleria.  I és que, com ell indica, va deixar d’estudiar molt jove i amb tan sols quinze anys va començar a treballar en un bar de Cornellà. La feina li va agradar i des de llavors ha anat treballant i formant-se en el món de l’hostaleria.

Després de treballar en aquell bar a Cornellà, va estar durant dos anys a Menorca treballant en una cuina d’un restaurant. Quan va tornar a Barcelona es va posar a treballar a la cuina de l’Hospital Sant Joan de Déu a través d’una recomanació que li havien fet al restaurant de Menorca on havia estat treballant.

A Sant Joan de Déu hi va estar sis o set anys. I al mateix temps que estava treballant a la cuina fent suplències i altres també treballava de nit en diferents pubs musicals, fins i tot havia portat sales de festa. Després, va estar treballant en un restaurant a Barcelona on feia de cap de sala de la marisqueria molt bonica que es diu “Ca la Nuri”.

I després d’allò va aterrar a santa Coloma i va agafar el bar l’Estrella, d’això ja fa deu anys. Amb l’Estrella va ser quan es va plantar per compte propi. Ens indica que a Barcelona havia estat treballant a llocs com a cap de sala o encarregat, però mai abans havia tingut el seu negoci en el sentit d’invertir-hi els propis diners. I fins ara fa poc més de mig any que he obert la Musiteca.

Les qualitats necessàries

L’Iban creu que per posar en marxa un negoci d’aquest tipus cal tenir molta paciència. Matisa que segurament la paciència és necessària per posar en marxa qualsevol negoci, però que aquesta habilitat és vital en el món de l’hostaleria. Diu que les coses acaben caient pel seu propi pes i que si es fan les coses bé la gent les acaba valorant. Però a més cal molt de valor i ser llençat.

Ens comenta que ell quan treballava per compte d’altri es trobava que havia tingut molts caps del tipus “mando y ordeno” i que per això moltes vegades havia tingut problemes. L’Iban creu que sí que és necessària certa disciplina per funcionar, però que a ell no li acabava d’agradar com en molts llocs dels que havia treballat el cambrer no es podia involucrar en el negoci i el cap era un “tio” que guanyava tota la pasta possible i intentava guanyar-hi més. Ell reafirma que li agrada molt la hostaleria, però que no li agradava aquesta manera de fer que hi havia a gairebé tots els llocs on havia estat.

Ell, ens diu, tenia una altra filosofia, que li agrada molt més que i que, de fet, a l’Estrella ja va començar a aplicar i que també segueix ara a la Musiteca. Una filosofia basada en compartir el projecte amb els treballadors i involucrar-los per tal de funcionar com una petita família. I si la cosa anava bé i es guanyava més, doncs que els treballadors que també hi guanyin més. I ell content!

De totes maneres, afegeix, és molt més senzill treballar per un altre, almenys t’estalvies un munt de problemes.

Un canvi de rumb

Preguntant-li a l’Iban que el va empènyer a deixar l’Estrella i obrir aquest nou negoci ell responia amb tota sinceritat que buscava un canvi de públic i d’ambient, així com també encetar un nou repte personal i laboral.

Ja feia temps que li rondava pel cap obrir un establiment més encaminat a un perfil de gent jove adulta, amb un ambient més tranquil i calmat. Pel que fa als horaris no variarien, ni han variat massa, respecte als que portava a l’Estrella.

A més reconeix que tenia ganes d’encetar un nou repte, malgrat diu no ser massa ambiciós amb el seu treball i que de fet es vol acabar dedicant a la integració social, uns estudis que va realitzar durant els primers anys que va tenir l’Estrella.

Del projecte al fet

Segons ens indica l’Iban, entre que s’ideava el projecte fins que s’obrien les portes al públic va passar un any. Molt de temps, massa temps, afegeix.

El primer pas va ser demanar una hipoteca al banc per la compra del local. Demanar la hipoteca va ser molt complicat perquè llavors ja no es donaven hipoteques. Van haver de presentar moltíssima paperassa al banc a nivell d’avaladors. Van necessitar molts avaladors d’un i altre soci sense ser pas, afirma, una hipoteca molt elevada.

Un cop resolt el tema de la hipoteca faltarien els permisos de l’ajuntament quant a llicència d’obres i després llicència d’activitat que, van ser especialment lents.

Afegeix que temps enrera el local havia estat una discoteca que havia causat moltes molèsties als veïns de la zona i que això va ser un motiu més que endarreria la posta en marxa del projecte. Els veïns en saber que es volia obrir aquest negoci van fer molta pressió perquè no s’obrís, ja que creien que seguirien en la mateixa línia que el local anterior. Va fer falta una reunió dels veïns amb els socis de la Musiteca perquè se’ls hi expliqués quin era l’objectiu i la filosofia del local per calmar els ànims dels veïns i l’ajuntament accedís a donar els permisos necessaris. Pel que sembla, ara els veïns estan encantats de la vida.

La Musiteca, gastronomia musical

Li demanem a l’Iban per la Musiteca, què ens defineixi exactament què és i que hi podem trobar. La resposta no és una, sinó un allau de respostes, d’idees i de conceptes. I és que la Musiteca és més que un restaurant i és més que un bar, fins i tot és més del que resumeix el subtítol “gastronomia musical”.

La Musiteca és un poti-poti _ en el més bon sentit de la paraula_ que el podríem definir en tres punts bàsics:

1) Un restaurant únic i genuí que es basa en una cuina creativa i moderna de qualitat, però que no és pas minimalista, basada en preus assequibles.

2) Un espai polivalent i múltiple que busca un ambient agradable i tranquil en els diferents espais que allotja (bar, zona de copes, restaurant).

3) Una filosofia de treball basada en el creixement local i en el treball en grup.

Tot i que per fer-se’n més bé la idea el millor és fer una ullada a la seva web www.lamusiteca.cat

Filosofia de treball de la Musiteca

La filosofia de treball de la Musiteca ajuda a fer el local quelcom únic i irrepetible. L’Iban ens explica que van apostar per crear un grup jove de gent del poble. El cuiner, que se l’estimen molt i el valoren molt, és l’únic membre que no és del poble perquè en el moment de configurar l’equip la gent jove del poble apta per aquest lloc de treball ja estava amb la seva feina. Però si no, també hagués estat algú més del poble.

Ara mateix, comptant els dos socis, són sis treballadors. Entre setmana, el Xavi està sol a la cuina i son dos cambrers a fora que l’ajuden si és necessari. Al cap de setmana el Xavi té un ajudant a cuina i a fora som dos cambrers. A més ara mateix tenen treballant tres estudiants en pràctiques que, a més, tots tres són de les Piles.

L’Iban afegeix que ell mai ha sabut fer de cap malgrat ell en sigui un dels inversors. Diu que “quan portes un negoci, si vols ser només el cap, queda’t a casa, i passes a fer caixa i ja està. Però en el moment que tu treballes amb un grup de gent, passes a ser un company més”.

Assenyala que la seva política de treball és més semblant al funcionament d’una cooperativa de treballadors que no pas un negoci típic amb caps i treballadors. Si no és una cooperativa pròpiament dita, indica, és perquè en el moment de muntar el negoci els que ara són treballadors no tenien diners per fer la inversió que ell i el seu soci van fer. Si tots haguessin pres part en la inversió, haguessin estat des del principi o bé cinc socis,  o bé una cooperativa de treballadors com ell volia.

Treballadors i socis es reuneixen una vegada al mes per parlar del que funciona i el que no funciona i s’aporten idees. S’implica al màxim a tots els treballadors per igual, tothom pot opinar i discutir el funcionament de la Musiteca cara a cara. És una relació molt propera i directa, que sovint implica més discussions i tensions, però que a la vegada és més productiva i efectiva. Indica que totes les idees que s’han posat o es posaran en marxa a la Musiteca han estat o seran per idees dels propis treballadors.

Ens confessa que de moment ell encara no ha pogut cobrar-se el seu treball i que la resta de treballadors sí. També ens diu que ell és una persona que li agrada molt treballar per assolir un “modus vivendi” en el moment que la Musiteca vagi bé i ell ja  pugui gaudir d’un sou normal apostarà per agafar més treballadors. Perquè valora molt la seva vida privada.

Un negoci a Santa Coloma

Preguntant-li pels avantatges i inconvenients d’obrir un negoci com aquest a Santa Coloma l’Iban en comentava que ell tenia molt clar, per la seva experiència i trajectòria, que es necessita per obrir un negoci el que passa és que passa és que hi ha certa diferència en obrir un negoci al poble i un negoci a la ciutat. En un poble funciona diferent perquè les mentalitats són diferents. En un poble quan s’obre un negoci les coses van molt més a poc a poc que si l’obrissis en una ciutat i s’ha d’estar molt atent amb la gent i tenir cura d’ells.

Ara mateix a la Musiteca treballen molt més amb la gent de fora que no pas amb la gent del poble. Es troben que la seva proposta és més valorada per la gent de fora que no pas per la gent Santa Coloma i entorn.

De totes maneres, diu que no està descontent de com està funcionant el negoci a Santa Coloma, però que la veritat és que és que la Musiteca és més valorada a fora que dins de santa Coloma. Tot i així, afegeix, aquesta situació es deu a la situació de crisi tant agreujada que està vivint Santa Coloma.

A la vegada, però, també és un avantatge tenir el negoci aquí. Ens explica que avui*, per exemple, els hi ha vingut una dona a encarregar-los-hi un pastís de núvia per cent quaranta persones, que la seva filla es casava al juliol i quan van venir i van provar un pastís que era tant bo i diferent van decidir que el pastís el podien fer ells. També atreuen, doncs, a la gent que volen coses diferents al que és tradicional.

Iniciar un negoci en temps de crisi

La crisi els ha afectat amb l’obertura del negoci perquè, com tots sabem, Santa Coloma era un poble que vivia bàsicament de la construcció. En acomiadar tanta gent això repercuteix en l’hostaleria del poble i a la Musiteca en concret.

La crisi i la davallada de feina ja la va viure a l’Estrella. A la Musiteca passa el mateix, però com que a més es busca ser diferent quant a tipus de menjar i de begudes encara es nota més. Ell diu que no creu que sigui car el menjar de la Musiteca tenint en compte els productes utilitzats i els plats que s’hi elaboren, però no és el mateix preu que si anessis a prendre un entrepà. Són conscients que la gent en aquests moments busca més l’entrepà i coses més barates, però ells defugen d’això.

Ara mateix se n’adonen que hi ha moltes taules que no demanen vi, sinó aigua perquè no se’ls hi en vagi tant el preu. També veu que hi ha gent que vol venir a sopar i que pregunta molt sobre els preus i que ells intenten ajustar-te el màxim possible.

Per altra banda, l’Iban ens diu que la crisi ha fet que la gent del poble es quedi més al poble. Molta gent que acostumava a sortir a altres bandes es queda més als locals als bars i restaurants de Santa Coloma.

En general, i tenint en compte la situació general, la percepció és bona, però l’Iban retorna a la idea que un negoci del sector hostaler en un poble es consolida molt a poc a poc, perceben que cada vegada els ve més gent que no havia vingut i que els hi acaba agradant el lloc, el menjar i tot en general.

Afegeix però, i com a autocrítica, que també és cert que els hi falta acabar de posar en marxa idees i propostes que formaven part del projecte inicial de la Musiteca. Idees que han de posar en marxa i que de ben segur atrauran més al públic colomí.

La Musiteca a Santa Coloma

L’Iban diu que de moment el negoci rutlla bé. Diu que pensava que la Musiteca funcionaria millor com a bar que no pas com a restaurant i al final ha resultat ser al revés. Diu que l’experiència a vegades no serveix prou.

La gent que va a la Musiteca com a restaurant és la gent de fora. Gent de Barcelona, Ripollet, el Pla de Santa Maria, Valls,... Com a bar hi va més la gent de Santa Coloma. Un públic dels trenta anys fins als cinquanta més o menys. Un públic que suposo que el que busca es trobar-se bé, que hi hagi un ambient adult i tranquil. Creu que els hi falta una mica d’actitud a l’hora de fer concerts, monòlegs i aquest és un tema que volen començar a tractar.

Creu que la gent de Santa Coloma és massa de costums. Als principis d’estar aquí això el sorprenia, però que ara ja s’hi ha acostumat. La gent de Santa Coloma és d’anar sempre al mateix bar. Ell pensa que el que estaria bé que passes a Santa Coloma és que la gent voltés molt més, així hi hauria més vida i moviment al poble. Afegeix que no ho diu pel seu bar, sinó en general. A la Musiteca també s’hi ha assentat algunes colles i ell diu que el que voldria és que la gent circulés pels diferents bars del poble.

La satisfacció de muntar un negoci

La gran satisfacció pel fet d’haver muntat aquest negoci és, per l’Iban, poder donar feina a la gent. Diu que li agrada dir que gràcies a ell _i remarca que no perquè ningú li degui cap favor_ hi ha quatre famílies que viuen d’aquest negoci. Això el satisfà i més tal i com estan les coses avui dia. I de fet, en la seva cara es pot veure fàcilment aquesta enorme satisfacció.

També es sent molt orgullós de que la major part de gent que visita la Musiteca mengi molt bé i es trobi molt a gust i així li fan saber. Està molt content de poder donar aquest servei. Ens explica que ha vingut gent de tot arreu, fins i tot d’Holanda i de Bèlgica, que han estat vivint a Barcelona durant anys i per la raó que sigui han estat a Santa Coloma i han vingut a dinar a la Musiteca i que els hi han fet comentaris com per exemple que mai havien menjat tant bé en sa vida, o que tal peix enlloc l’havien menjat tant bé com aquí ....

Veure els clients satisfets i donar feina a la gent són fets que fan sentir a l’Iban molt orgullós de si mateix. Afegeix que el fet de si el negoci funciona més o menys no el preocupa perquè ell es defineix com “un tio que es busca la vida fàcilment”.

Raons per visitar la Musiteca

Li demanem a l’Iban que ens vengui una mica el producte, que ens intenti convèncer perquè fem cap a la Musiteca si és que encara no ho hem fet. I en quatre punts ens ho diu:

1. Hi podem trobar un grup jove treballador i “ben parit”.
2. Un espai físic diferent. Afegeix que estan treballant per posar en marxa la terrassa que també serà molt "xula".
3. Un tracte personalitzat i correcte amb un bon ambient musical i moltes suggerències. Indica que tenen una carta de gintònics i combinats que ningú més té. Els dinars entre setmana són molt assequibles.
4. Un bon espai perquè en faci ús tothom que tingui idees, que vulgui desenvolupar xerrades, trobades, reunions,...

Consells per a futurs emprenedors

L’iban ens diu que en primer cal una bona idea i després estar convençut de tirar-la endavant. Creu que tothom que cregui fermament en una cosa la pot fer. Sembla que les coses hagin de costar molts diners, però hi ha maneres per treballar a costos més ajustats.

La idea és envoltar-se de gent conseqüent, que tingui la mateixa filosofia de cooperar i treballar no de franc però a un preu just. Ens posa per exemple la terrassa que volen obrir de cara l’estiu, en què els mobles els hi farà un amic del poble que recicla materials i que els hi cobrarà només la mà d’obra.

S’ha de tenir en compte que hi ha moltes coses que es poden fer amb el sistema de la solidaritat, l’amistat i el companyerisme. Tot i així, l’Iban no perd de vista el tema del finançament. Per fer qualsevol cosa també cal invertir-hi diners i, per tant, s’han d’aconseguir uns diners demanant hipoteques i també s’ha de demanar uns permisos. Però sobretot calen bones idees i moltes ganes de tirar-les endavant.


 

* Entrevista realitzada el dia 23/05/2012.