dimecres, 3 de desembre de 2014

MAGÍ BALCELLS BALCELLS I LA CONDEMNA DE LA MEMÒRIA



Magí Balcells Balcells, jove veí de les Piles de Gaià , empès per la seva gran passió per la història en general, per la història de Roma i per la història de l’església, va publicar el passat mes de juny la seva primera novel·la La condemna de la memòria.

Magí Balcells ens explica com sorgeix La condemna de la memòria, des de que es planteja com a possible novel·la, passant pel moment que s’escriu i s’estructura el manuscrit, fins  que es publica i arriba a mans dels lectors.

En la segona edició de La condemna de la memòria  en Magí encara té molta feina a fer per donar a conèixer la seva novel·la arreu del territori, però de ben segur que es troba tot just al principi d’una prometedora i brillant carrera com a escriptor. 

El futur de la novel·la i del Magí com a escriptor ja es veurà, o com etziba i sentencia ell mateix  al final de l’entrevista, “la providència dirà!” Una sentència que no deixa de ser capciosa a boca d’algú que posa precisament en qüestió tant l’església com la providència. 

Deixant de banda aquestes petites controvèrsies, però, coneguem més profundament  La condemna de la memòria mentre el pas del temps ens revela quin és el destí d’aquesta novel·la i del seu escriptor.


La condemna de la memòria

Els romans tenien un tipus de condemna específica per els pitjors casos: la condemna de la memòria. Aquesta condemna consistia en esborrar el nom de la persona penada de tots els documents, fins i tot esborrar-lo de les pintures, talment com si aquesta persona mai no hagués existit. 

Constantí, per fer triomfar el cristianisme, no en tenia prou en adoptar-lo, sinó que per garantir el triomf de la fe i el mite per sobre de la raó ha d’agafar tot el coneixement diferent a la Bíblia i aplicar-li, precisament, la condemna de la memòria, per destruir-lo definitivament.


Una novel·la històrica de ficció basada en fets reals

La condemna de la memòria  es pot definir, en teoria, com una novel·la històrica del gènere de la ficció.  Però, de fet, jo crec que és una novel·la històrica bastant realista, on hi ha més realitat que ficció. 

La condemna de la memòria transcorre en el període en què l’imperi romà ja està decaient. Els governants d’aquell llavors (Constantí i la seva família) creieren oportú que per mirar d’assegurar el poder en les mateixes mans pels segles dels segles estaria molt bé que tota la gent de l’imperi cregués en una sola llei. I és per això que van treballar conjuntament amb cristians i amb les diverses religions existents en aquell temps per mirar d’aglutinar  totes les religions de l’imperi i així crear un únic codi que és l’actual Bíblia que, en part, ja servia pels cristians, però amb la formulació del nou testament totes les religions s’hi veurien identificades. 

El que passa és que en general no hi ha prou dades històriques d’aquell període de la història i per això cal definir La Condemna de la memòria com una novel·la històrica de ficció, ja que no podem assegurar que el que surt al llibre és la veritable història. Podríem definir-la , però, com una novel·la històrica de ficció basada en fets reals.


De la passió per la història

Des de ben petit he tingut passió per la història. Recordo que quan tenia deu anys , quan a casa meva acabàvem de sopar, tota la família es posava a veure la televisió mentre que jo agafava un volum de la enciclopèdia catalana i me’l llegia. 

En un principi la història que a mi m’agradava era la història de l’Edat Mitjana, corresponent al naixement de Catalunya. Però un dia de reis els meus pares em van regalar la sèrie de Roma on vaig quedar encuriosit per la figura de Juli Cèsar.
 
A partir d’aquí vaig començar a llegir sobre tota la història de Roma _ que no és pas poca (del  753 aC fins el 476 dC)_. Arribant cap al final de la història de Roma, tenia la impressió que allà hi faltava molta documentació històrica i em sorprenia de com tota l’esplendor d’aquell imperi s’havia apagat de la nit al dia com qui no vol la cosa.

Aquesta curiositat va fer que em posés a llegir molt sobre aquell període i sobre el cristianisme. Vaig llegir molts articles de l’enciclopèdia catòlica i de la mateixa Bíblia fins que em va venir al cap la idea de què potser la Bíblia no és que aparegués al món de forma divina, sinó que la seva aparició es devia a tota la intensió i interès d’algú o alguns per crear una llei universal determinada amb uns fins determinats.


Entre l’estudi i les primeres reflexions apareixen les primeres línies

Enmig d’aquest estudi i documentació, sense saber que acabaria escrivint un llibre, vaig començar a escriure quatre ratlles amb algunes reflexions i conclusions sobre el que havia anat llegit. Després vaig  veure que tot allò ho podia transformar perfectament en una novel·la.  
Per una banda tenia un moment històric molt interessant identificat: el final del gran imperi romà, el reconeixement del cristianisme per part de l’Imperi Romà i l’expansió del cristianisme arreu de l’imperi. Per altra banda, tenia uns personatges que, més enllà de formar part del context històric en qüestió, donaven molt joc per fer una novel·la. 

Els personatges de La condemna de la memòria no són pas inventats, són l’emperador Constantí, la seva família i alguns dels seus consellers.  Aquests personatges  són els qui van intervenir en la creació de la Bíblia i en la creació de la cristiandat. Això ho sabem perquè d’ells se n’ha obtingut les úniques fonts històriques d’aquell temps que ens han arribat fins l’actualitat. 

I, tal i com estava documentat,  que les relacions entre ells fossin d’allò més turbulentes permetia crear una novel·la amb amor, desamor, traïcions, enganys, etc. Llavors va ser quan em vaig dir “a veure, prova-ho d’escriure!”


El mecanoscrit de “La condemna de la memòria” va prenent forma

Vaig  començar a escriure tot compaginant el context històric i les turbulentes relacions de Constantí , la seva família i el seu entorn. Primer vaig escriure un episodi, després vaig seguir amb un altre, un altre, i un altre. Fins que en va sortir el mecanoscrit.

Aquell mecanoscrit tenia  273 pàgines (al llibre són 380 pàgines) i estava estructurat amb setze capítols (també presents al llibre).

Els setze capítols de La condemna de la memòria no són casualitat, sinó que responen a la voluntat de què el títol de cada capítol fos una frase feta amb llatí. A més si ajuntes la primera lletra de cadascun dels setze capítols hi apareix una frase que va dir en el seu dia Constantí per  motivar les seves tropes. 

De fet, l’estructuració de la novel·la va ser de les primeres coses que vaig fer. Sabia que volia fer setze capítols i amb aquests  havia  de distribuir la informació per explicar tant el moment històric com les relacions que m’imaginava dels personatges que formaven part d’aquest context.


El sorgiment de la religió cristiana  i les relacions personals de Constantí  i el seu entorn com a  idees clau 

A La condemna de la memòria  s’hi troba el sorgiment de la religió cristina. Em vaig fixar molt en les diferents coses que va fer l’emperador Constantí per mirar d’acomodar les diferents religions entre si i fer-se atractives les unes a les altres. 

En aquell període la religió més important de l’imperi, sobretot a la part occidental, era la religió del Déu Sol. Mentre que a la part oriental ho era la cristiana.  La intensió de Constantí i el seu entorn va ser fusionar-les les dues religions i també les altres religions menys majoritàries que existien en el seu imperi. 

Hi ha diferents fets que exemplifiquen aquesta voluntat d’unir les diferents religions existents en aquell moment. Per exemple, el dia de Nadal. En realitat, no hi ha ni un sol Evangeli que ens digui en quina època va néixer Jesucrist. Però aquella gent s’ho va fer venir bé perquè Jesús naixés en una data que era molt celebrada a occident pels adoradors del Déu Sol, ja que coincideix també amb el solstici d’hivern. 

Un altre exemple n’és la Trinitat, on curiosament hi apareix el número tres. Les relacions dels Déus pagans sempre era tres. Per això era fàcil que hi aparaguessin les figures del Pare, el Fill i l’esperit Sant. Els impulsors de la Bíblia, s’ho van fer venir bé per casar les dues religions més importants d’aquell moment. 

Per altra banda, a La condemna de la memòria  hi podem trobar tota una sèrie d’històries interpersonals entre Constantí, la seva família i els seus consellers.  Entenc que com que el context de La condemna de la memòria  es basa en molta informació històrica, religiosa i filosòfica pot espessir una mica la lectura de la novel·la. Per això ja de bon principi vaig creure oportú combinar la història històrica amb les diferents històries personals dels personatges presents en la novel·la.

De fet, dóna la casualitat que l’emperador Constantí amb el seu fill, la seva dona i els seus consellers havien tingut relacions de tal manera que donava de si per escriure una novel·la. En la relació d’aquests personatges hi havia un munt d’històries d’amor, de traïcions, de desenganys, assassinats contra el seu propi fill, contra la seva dona, etc. I tot això està documentat, no és pas inventat. De manera que no és simplement ficció, sinó que es basa en fets reals. 

Per fer la novel·la més amena pels lectors vaig anar combinant fets històrics i relacions interpersonals. Al principi tenia escrits varis capítols més històrics i altres de successos dels protagonistes i vaig anar-los intercalant. Després vaig continuar aquest creuament però ja de forma més espontània.


La publicació del manuscrit

Quan ja tenia enllestit el mecanoscrit la meva idea era presentar-lo al  Premi Sant Jordi de novel·la, que atorga Òmnium Cultural al costat de la Fundació Enciclopèdia Catalana. El vaig presentar el setembre de 2013 i els premis s’atorgarien per Santa Llúcia, el desembre. Ja fa poc més d’un any. 

Tenia molt clar que no guanyaria. Però, tot i que era molt difícil poder guanyar aquell premi, la meva obligació com a bon català era presentar-hi  la novel·la , ja que representa el premi per excel·lència de la literatura catalana. 

Un cop vaig veure que no havia guanyat el premi vaig enviar per mail una còpia de la novel·la a l’editorial Planeta amb la idea de què se la poguessin llegir i em poguessin dir si era d’interès o no . Pel simple fet que jo abans no havia escrit cap llibre, no acabava de saber si era un llibre bo o no, o simplement si podia tenir continuïtat com a escriptor o no. 

Però sense rebre cap resposta de l’editorial, m’anava conscienciant de què escriure un llibre ja era prou difícil, però encara més difícil seria trobar algú que el volgués publicar. Principiant com era en aquest món, vaig començar a mirar com podia publicar la novel·la i llavors em vaig assabentar que calia tenir un representant literari que et presentés davant de les editorials. De manera que enviant un sol mail a una editorial amb la novel·la, com havia fet jo,  era molt difícil que el contestessin. 

Així que vaig decidir posar-me en contacte amb un representant literari, tal i com era i és recomanable, perquè em representés a mi i a La condemna de la memòria davant les editorials. 

Però abans no em respongués el representant em van trucar des de Planeta i em van dir que estaven interessats en corregir el llibre i publicar-lo perquè pensaven que era un llibre que tenia qualitat literària. Evidentment, davant aquesta notícia vaig estar molt content i em vaig sentir molt afortunat. 

Així, vam concretar una reunió a Planeta i allà vam concretar el tema de l’edició de la novel·la.


Derives d’escriptor novell

Jo, com autor novell, no en tenia ni idea de tot el protocol que calia seguir en la publicació d’un llibre. Per això me’l vaig passar totalment per alt, de forma inconscient, és clar!

 Quan vaig presentar el llibre als Premis Sant Jordi, vaig enviar-lo amb un munt de faltes. Tantes faltes que jo crec que ja quan van llegir la primera pàgina ja em van descartar de cop. Però jo sempre havia pensat que és més important el fons que la forma . Per això pensava “si té qualitat literària, per moltes faltes que tingui, si el troben bé i el contingut està bé m’ho han de reconèixer”. 

Després he vist que no, que les coses s’han de fer ben fetes i que escriure sense faltes és important.  Vaig estar molt de temps corregint-les i l’editorial abans de publicar-lo també va fer forces correccions ortogràfiques.

També hi ha el fet que no fes ús del representant literari i enviar la novel·la directament a un editorial. Quan vaig veure que havent enviat el mail amb la novel·la a Planeta i no em contestaven va ser quan vaig començar a informar-me de tot aquest protocol a seguir. Com s’havia de fer, el tema dels representants literaris, etc.  De fet, em vaig buscar un representant literari, li vaig enviar la novel·la, però em van contestar abans els de Planeta que no pas aquest.

I quan ja vaig fer la primera reunió amb Planeta, aquella mateixa setmana,  em va trucar el representant literari dient-me que el volia representar que creia que podia anar bé.  Però llavors jo ja vaig declinar el seu treball, ja que ja m’havia entès directament amb l’editorial . 


La publicació de La condemna de la memòria

Quan em vaig reunir amb Planeta em van dir que l’opció que m’oferien al ser un autor novell era, per una banda, que ells em publicaven el llibre en format digital que a mi no em suposava cap cost i ells podien anar temptejant com funcionava la novel·la al mercat. 

Per altra banda, m’oferien la possibilitat d’autoeditar la novel·la. És a dir, jo em pagava la correcció, les impressions i l’edició, i llavors podia tenir un llibre sota el seu segell (ViBooks del GrupPlaneta).  Em va semblar bé, el preu no era desorbitat, era una manera de publicar el meu llibre i fer-lo arribar a la gent. 

Els hi vaig passar el mecanoscrit del llibre, ells van dir que el llibre se l’havien llegit i que la única cosa que s’havia de tocar eren les faltes gramaticals, però que de l’argument i de l’extensió no van tocar res. Quan ho van tenir corregit em van enviar una còpia perquè jo me’l llegís i els hi donés el vist i plau. I un cop donat ja els van imprimir. 


L’àmplia feina de l’escriptor 

Com ja he dit abans, quan ja vaig tenir el manuscrit em vaig donar compte que la feina de l’escriptor no tan sols era escriure un llibre, sinó també vetllar perquè te’l publiqui alguna editorial i vendre’l.  Ja tinc el llibre escrit, ja tinc el llibre editat, però em falta donar-lo a conèixer més. 

Quant al format electrònic, no en puc dir massa cosa perquè d’això s’encarreguen els de l’editorial i em van dir que em passarien les dades anualment , de manera que ara mateix desconec quanta gent se l’ha baixat. De totes maneres,  em consta que hi ha gent que se l’ha llegit perquè tinc una pàgina al facebook que es diu La condemna de la memòria i allà la gent em comenta coses. De moment les crítiques són bones.

En format electrònic podeu trobar La condemna de la memòria a  Casa del libro, a Librería Luces,  a Liberdrac, a Nubico i Ibubok.
 
Quant al format paper en primer lloc en vaig fer una tirada dos cents llibres i ara ja n’he fet una altra de dos cents més . Els primers els he anat venent en presentacions i entre els meus contactes principalment, però també en llibreries on he deixat els llibres en dipòsit.
Quan més venc llibres és quan faig presentacions perquè  en venc molts de cop. De moment he fet presentacions aquí a les Piles (1 d’agost) i a Santa Coloma (6 de setembre). Tinc pendent de fer-ne una a Vila-rodona en els propers mesos. 

Per altra banda, ara per ara només tinc llibres en llibreries de la Conca de Barberà i algun lloc més. Podeu trobar La condemna de la memòria  a la Llibreria dels Àngels i a la Llibreria Jordi Gassó de Santa coloma de Queralt,  a la Llibreria AROLA de A Molins de Rei  i a les llibreries La Baldufa i 19 ARCS de Montblanc.

Però sóc molt conscient que m’he de moure més i portar-ne a Tarragona, a Valls, a Barcelona i a on convingui. Els primers dos cents llibres els he venut pràcticament entre els meus contactes i els meus coneguts , però és evident que els dos cents pròxims m’hi hauré d’esforçar més.  La intensió és que en breu comenci a contactar amb diferents llibreries d’arreu del territori per tal de presentar la novel·la i deixar els meus llibres allà perquè la gent els pugui comprar. 


La condemna de la memòria traduïda en altres llengües

Per tal de traduir la meva novel·la necessito un volum mínim de vendes. L’editorial d’entrada t’ofereixen la possibilitat de l’autoedició perquè ells no volen invertir en un autor novell.
Si llavors veuen que el llibre té sortida, que la gent compra el llibre, que per internet se’n venen un determinat nombre de volums, llavors ells ja fan la seva pròpia edició, que ja costegen ells, que ja promocionen ells, que ja posen els llibres a les seves llibreries i ja es plantegen traduir-lo o no. 

Però clar, d’entrada, la prova de sí el llibre té sortida o no al mercat l’ha de pagar el mateix autor. En aquesta segona edició que he fet del llibre no he rebut cap millora respecte a l’anterior, també m’ho he hagut de costejar jo. Aquí la única diferència és que, en comparació amb la primera edició, aquí la feina de correcció i edició ja no hi són perquè el llibre ja està fet, només és el cost d’imprimir-lo i ja està. 

Ara per ara encara no he arribat a un volum de vendes importants que faci decidir a l’editorial a fer-se càrrec ells de l’edició. Per tant, si ara per ara els demanés que em traduïssin la novel·la m’oferirien el mateix que fins ara: l’autoedició. Em dirien que jo em fes càrrec de la traducció i que ells me l’imprimirien sota l’empara del seu segell. 

Sóc conscient que el mercat literari català té deu milions de potencials clients i el castellà en té tres cents mil milions. Moltes vegades m’ han preguntat “Com és que no escrius amb Castellà?”  El mercat literari castellà és un mercat molt més gran que el nostre, està clar.
Tota la vida que he llegit en castellà, a vegades més que en català, i escriure en castellà he escrit moltes vegades i, de fet, podria haver escrit la novel·la en castellà, però d’entrada volia que si havia d’escriure un llibre, el primer llibre fos en català i tot el que escrigui serà sempre en català. En tot cas, si mai escric en castellà serà una traducció d’alguna cosa que he fet abans. Ja per la meva manera de ser. Jo vull escriure en català. 

De fet, des de l’editorial no m’han plantejat en cap moment que també fes una edició en castellà. Sí que la m’han preguntat molts cops perquè no em plantejo escriure en castellà, però mira jo només he escrit un llibre i de moment l’he escrit en català, ja veurem com s’acaba aquesta història. 

No tanco les portes d’escriure en castellà, però si escric en castellà serà alguna cosa que prèviament hauré escrit en català. No és qüestió d’orgull, és la meva manera de ser. Si vull contribuir a la història d’alguna literatura, aquesta literatura és la catalana.
És com el fet que el presentés al Premi Sant Jordi doncs perquè de la literatura catalana és el premi més important que hi ha. Ho podia presentar al Premi Nadal del Grup Planeta, però... 


Més enllà de La condemna de la memòria

Després de la publicació de La condemna de la memòria jo segueixo escrivint quan tinc temps lliure. Ara mateix estic amb un segon llibre. Ja porto sis capítols, unes setanta pàgines.
En aquesta segona novel·la Roma torna a ser l’epicentre de la novel·la . El període històric, però, és l’edat mitjana i el lloc físic on transcorrerà aquesta novel·la és al Vaticà amb el Papa de Roma i totes les seves històries i trifulgues en un període de l’Edat Mitjana que es conegut com la Pornocràcia

Els personatges que formaran d’aquesta segona novel·la són tres generacions de dones (mare, àvia i neta) que van intervenir en l’elecció de fins a nou papes. Aquestes dones eren amants, mares, filles i àvies d’aquests papes. 

La novel·la gira sobre el favoritisme polític dins del Vaticà i la importància de les relacions amoroses paterno-filials dins del poder, sobretot la influència d’aquestes dones en el govern de l’església.  Una història ben desconeguda per la majoria de gent. 

També tinc un tercer llibre en ment. Aquest  no l’he començat a escriure, però ja he començat a mirar documentals i llegir per començar la història. Ja es veurà si La condemna de la memòria i futures novel·les tenen èxit o no , però jo el que sé és que m’agrada escriure  i que escrigui és un fet inevitable. 

Sigui com sigui, el meu futur immediat com a escriptor passa per promocionar més La condemna de la memòria , seguir escrivint i valdre’m dels meus lectors siguin pocs o molts perquè em facin crítiques constructives i jo aprofitar-les.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada