CA LA BRUIXA

                                                         

Hi havia una vegada una família d’un poble de l’Alt Gaià que tenia un fill de pocs mesos, que no estava gaire fi. Els pares patien per ell i no es podien estar de pensar en el seu primer fill mort, feia una mica més d’un any. Aquesta vegada anirien a totes, farien servir tots els recursos perquè aquest nou nadó no tan sols conservés la vida, sinó que la tingués llarga i pròspera.

Sembla ser que quan nasqué el seu primer fill, els pares prou van pregar a Déu i a la Verge i  qui sap si també a algun sant d’especial devoció perquè el seu nadó recuperés la salut. Però els seus precs no van ser escoltats.

Ara que havia arribat una nova vida a la seva família calia conservar-la. Potser tornarien a pregar a l’Altíssim, per si de cas, però ara, a més a més, buscarien reforços en una altra banda. Doncs sí, ara buscarien suport a la competència.

A LA RECERCA D’UNA BRUIXA

Els pares del nou nat, com ja hem apuntat, estaven decebuts i contrariats perquè ningú havia fet cas de les seves demandes i, per això, es van posar a buscar i a preguntar per aquí i per allà per alguna persona que pogués curar el seu fill. A la fi van saber d’una dona tinguda per bruixa, que tenia fama de guaridora. Van contactar amb ella i la van instal·lar a casa seva. Durant nou dies conviuria amb la família del nen malalt i li donarien taula i llit i, a més, també li pagarien, és clar, uns diners ja pactats. Sabem que aquesta dona feia vida a l’esgolfa de la casa, on s’hostatjava, doncs la gent del poble la veia pentinar-se a través d’una finestreta que donava al carrer. La canalla li cantava: “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, plou i fa sol, les bruixes porten dol”.

Un cop ja instal·lada la bruixa, el primer que va fer va ser determinar la causa de la malaltia del nadó i per això va demanar una palangana amb aigua i un setrill d’oli. Seguidament, va posar la palangana al sol i hi va tirar tres gotes d’oli. Mentre feia aquesta operació, la bruixa va obligar a la criatura a mirar fixament l’aigua i, de seguida, va recitar aquesta oració: “Si estàs ullprès (1) del matí, Déu et curi i sant Martí; (2) si estàs ullprès de part de migdia, Déu et curi i la Verge Maria; si estàs ullprès de part de vespre, Déu et curi i Sant Silvestre”. Just acabada l’oració, l’oli de la palangana es dissolgué en mil petites llunes bellugadisses que, en aturar-se, van formar la cara d’una dona. Aleshores, van saber que la criatura havia estat embruixada o encortada (3) per una dona. Tot seguit  la curandera va fer una pregunta inevitable adreçada a la mare del nen: -Quina és la millor amiga que tens?- i ella li respon sense dubtar: -És la Cisqueta (4), la veïna-. I la bruixa li diu:  -doncs ja la tenim, ella és la responsable del que li passa al teu fill!-

LA MALA VEÏNA 

La Cisqueta (la mala veïna), la que donava mal al nadó segons, la bruixa, aviat es va assabentar de què se l’acusava. Un dia, pujant de l’hort, es va creuar amb la Maria (la mare del nen malalt) i la Cisqueta la va saludar cordialment, com sempre. Però la Maria, ni se la mirà, i ni tant sols li badà boca.

En arribar a casa seva, la Cisqueta, li diu al seu home: -No se pas què li passa a la Maria. Me l’he trobada pujant de l’hort i ni m’ha mirat i no m’ha dit ni ase ni bèstia. Calla, no fos cas que estigui picada perquè encara l’hi haig de tornar la dotzena d’ous que em va deixar per posar a la lloca. Saps que, els hi vaig a tornar-. Dit i fet, va a casa de la veïna, truca a la porta i entra dins la casa, on es troba la Maria que baixava les escales amb el nen al coll. Només veure-la, la veïna, de seguida tapa la cara de la criatura i s’hi gira d’esquena. Hi li diu cridant: -Què hi vens a fer aquí! Ves-te’n, bruixa, més que bruixa! Ara ja sé que em vols matar el nen!-. La Cisqueta va quedar glaçada, no sabia què fer, no va poder ni tan sols dir ni una paraula. No sabia si deixar els ous a terra o tirar-los- hi pel cap. De fet no sé què en va fer dels ous, el que sí sé és que un cop va poder reaccionar va marxar pitant d’aquella casa amb la ràbia al cos.Va arribar a casa seva enfurismada, no es podia creure el que li acabava de passar. Ho va explicar al seu home amb la veu entre-tallada. -Vés aquesta mala bèstia, acusar-me de bruixa! Diu que li vull mal al seu fill!. Què s’ha cregut, me’n vaig a buscar un garrot i li donaré quatre garrotades ben donades!-. I es va posar a l’aguait darrere la porta esperant veure-la. Però tant el seu marit com el seu sogre, la van convèncer que ho deixés córrer, que mirés de treure-s’ho del cap. I així ho va fer. La Maria va continuar sent la seva veïna, però mai més va tornar a ser la seva amiga. 

COMENÇA LA CURACIÓ DEL NADÓ

  Il·lustració de Joan Ballabriga Clarasó

El mateix dia que va arribar al poble la bruixa, ja va començar el procés curatiu de l’infant ja que no es podia perdre més temps. Cada dia. i mentre va durar la novena, calia fer un ritual determinat, que tot seguit explicarem: Al punt de la mitja nit, la bruixa, acompanyada de la mare i el nen malalt, que portava al coll (alguns dies, també s’hi afegien altres membres de la família), anaven als defores del poble on hi havia un toll. La bruixa portava un paraigua (4) desplegat i, quan arribava al toll, el plegava i feia unes creus dins l’aigua, mentre recitava una oració (5) dita entre-dents, tot seguit tirava unes herbes remeieres o màgiques dins l’aigua i hi tornava a fer més creus. Pot ser que repetís l’oració unes quantes vegades, pot ser que fes més creus, no ho sé. Desprès d’aquesta operació se’n tornaven tots cap a casa. Al cap dels nou dies, la bruixa va considerar que el nen estava curat i fora de perill. El mal l’havien desencortat i llençat lluny. Tot estava en ordre. La bruixa havia complert l’objectiu  que li havien proposat I, per tant, ja havia acabat la feina, cobrà pels serveis prestats, agafà els seus trastets i se n’anà per on havia vingut. I ara potser em preguntareu: -Què se’n feu del nen? Va donar resultat la teràpia de la bruixa?-. I jo us responc que sí, no sé si ja estava escrit que aquest nen sobreviuria i tampoc sé si la bruixa hi va fer res, però el que sí sé del cert és que aquest nen va viure i es va fer gran, es va casar i va tenir descencència i també, com a tot mortal, un dia li va arribar l’hora de la mort. Ah! Ja me’n oblidava. Després d’aquests fets, de la casa on havien acollit la bruixa, els veïns la rebatejaren, com és lògic, amb el nom de Ca la Bruixa.

                                                                     Il·lustració de Joan Ballabriga Clarasó

 

Josep Ballabriga Clarasó 

VISITEU EL SEU BLOC: desdelespiles

(1) Ullprendre és embruixar o donar mal mitjançant el poder de la mirada. En català tenim una altra paraula per designar aquest terme que és malmirar. Alguns catalans fan servir un terme castellà que han catalanitzat, diuen “donar mal d’ull”, que és una traducció de “echar mal de ojo”. Una terminologia  doncs, poc recomanable.

(2) Conten de sant Martí, que dominava l’art d’encortar: Un dia un carro militar, que anava corrent, va estar a punt d’envestir-lo, però ell amb el seu poder va fer que el carro parés en sec i s’alcés per damunt seu. Martí va restar sa i estalvi, però el soldats que anaven dins el carro el van estomacar de mala manera, aleshores el sant els encortà els cavalls, de manera que aquests es van quedar amb les potes clavades a terra i no hi havia manera de moure’ls. La tropa va haver de demanar perdó al sant perquè aquest els desencortés.

(3) Fer un encortament és encantar i sotmetre a algú, persona o animal, mitjançant la màgia o la bruixeria. L’encortat queda immobilitzat i, per tant, no es pot moure ni actuar i, és clar, tampoc pot defensar-se, restant a la mercè de la bruixa o del bruixot. En aquest estat tan fràgil, se li podia donar tot tipus de mals, causar molt sofriment i, fins i tot, la mort. També se’n diu encordament, lligadura, tallament, nuament, ennusament, embirbillament, encordillament… Per tal que veieu com era el procediment per embirbillar un infant, us passo un fragment del llibret de Joan Amades, que porta per títol “El mal donat”: 

 “Mal parit i mal nat,----de la Mare de Déu abandonat,
de Jesús despreciat,----de tots els sants oblidat,
et quedis embirbillat,----ben lligat i ben travat
de pair i de respirar;----ben ofegat,
tan fort i tan apretat,----com aquest nus que jo he lligat.

Mentre es diu l’oració s’han de fer set nusos a una beta i l’infant es trobarà tant més embirbillat com més forts es facin els nusos. Es creu que pot augmentar-se encara molt més el dany si a cada nus s’hi clava una agulla anomenada de les de picar, les quals es creu que travessen el cor de la persona que hom pretén danyar i que li causen una tortura terrible.”

Potser la paraula més popular per designar aquest encanteri és encortament, que segons El Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover-Moll, és una paraula d’origen llatí “curtare”, que vol dir tallar, fer més curt, escurçar. Joan Coromines, però, no hi està d’acord i formula una altra proposta, que sembla esgavellada. Jo en aquest cas em poso de la banda d’Alcover-Moll i crec que en tinc un bon motiu. L’extrec del “Malleus maleficarum”, el “Martell de les Bruixes”. Aquest llibre va ser escrit pels frares dominics Heinrich Kramer i Jacob Sprenger. S’edità a Alemanya l’any 1486. Se’n feren diverses edicions, es va difondre per tot Europa i va tenir un gran impacte en els judicis contra les bruixes. Es va convertir en el llibre de capçalera dels inquisidors, jutges, magistrats i sacerdots, tant catòlics com protestants. En aquest llibre s’acusa a les bruixes d’impedir l’acte generatriu, fent reduir o escurçar el penis a mides insignificants i, fins i tot, a fer-lo desaparèixer… També diu que aquests membres virils amputats, eren col·leccionats per les bruixes en gran nombre (vint o trenta) i es veu que els guardaven en nius d’ocells o els tancaven en caixes i allí es continuaven movent doncs tenien vida pròpia i els alimentaven donant-los-hi civada o alguna altra cosa… Mentrestant els pobres mascles es veieren convertits en eunucs de la nit al dia i no sabien on dar-la. Havien estat ferits en la part més profunda del seu ésser… S’havien convertit en esguerros de la natura. La cosa no podia quedar així i calia posar-hi remei… Però deixem-ho aquí ja que ara no és el moment de parlar-ne. Si voleu ampliar una mica més aquesta informació, us remeto a “El poder malèfic de les bruixes a l’Edat Mitjana” a desdelespiles.blogspot.com

(4) Els noms de Cisqueta i Maria no són els reals, els he canviat perquè no se les pugui identificar ja que tot aquest relat no és un conte, és una història real que va passar farà uns cent anys.

(4) El paraigua és un estri relativament modern que procedeix dels para-sols orientals. Va ser introduït a Europa el segle XVII. La simbologia oriental el vincula amb les forces malèfiques i benèfiques de la natura. La nostra bruixa el feia servir, com hem vist, de forma ben curiosa. És que potser l’usava per aixoplugar-se dels esperits malèfics o és que només li servia com a complement dins de la parafernàlia ritual? Amb tot, fer servir el paraigua fora de context propiciava la malastrugança.

(5) Hi ha moltes oracions que guareixen el mal donat, una d’elles és aquesta:

Mal donat, mal ignorat, 

 així quedis mort i escanyat; 

 torna-te’n a la casa d’on t’han portat; 

 rosega el cor del qui t’ha donat.

Que tot això sia tan veritat 

com Jesús en creu va ser clavat,

i com les tres persones  

de la Santíssima Trinitat.

______NOTA:____

LA MÀGIA DEL NÚMERO TRES. 

Durant tot el procés de curació de l'infant, el número 3 plana per totes bandes:

- Primer el trobem quan la "bruixa" tira tres gotes d'oli al plat d'aigua. 

- Després quan recita l'oració, qué per ser efectiva ha de recitar 3 vegades. Hi havia qui després encara resava 3 parenostres. I a més, a l'oració també hi havia 3 personatges sants, que en aquest cas són sant Martí, la Verge Maria i sant Silvestre. A vegades aquests personatges són substituïts per les 3 "persones" de la Santíssima Trinitat.

- L'altra oració que diu la dona, és quan són al toll d'aigua, i l'ha de repetir 3 vegades. Aleshores hi afegim els 3 parenostres, i les 3 creus que fa a l'aigua amb el paraigua. I no m'estranyaria que les herbes medicinals que tira al toll, també fossin de 3 plantes diferents.

Potser filariem massa prim si diguéssim que el paraigua, en aquest cas, fa d'intermediari entre la bruixa-guaridora i el nen-malalt. Per tant, ja tenim un altre 3.

I ja per acabar, cal que ens fixem en el número 9, múltiple de 3 (3 vegades 3), que són els 9 dies que dura la novena, o sigui el temps necessari per curar el nadó.

HISTÒRIES INCREÏBLES. LA FANTÀSTICA SERP PELUDA DE LES PILES

Ja fa molts anys que no sento parlar ningú de la serp peluda. Que se’n deu haver fet!  És que potser s’ha mort? O potser ha retornat a la terra de Babilònia, que és d’on procedeixen  aquestes serps i on retornen quan ja són velles. Així doncs és possible que s’esmunyís per la Rasa de les Piles i seguís el Gaià avall fins arribar a la Mediterrània i cap a Babilònia s’ha dit. Un trajecte molt llarg, no us sembla?

Il·lustració de Joan Ballabriga Clarasó

Quan jo era petit em deien que no anés al capdavall del camí de l’Horta perquè hi havien vist una gran serp peluda, molt llarga i tan gruixuda com la cuixa d’un home. Es veu que algú altre n’havia trobat la pell de muda i que era tan i tan grossa (1)! Deien que el seu cau era una abulló que encara hi ha en aquell lloc. I els pares insistien a tota la jovenalla que no ens acostéssim a aquest indret perquè ens podria sortir aquesta serp, se’ns entortolligaria al cos i ens esclafaria com a cuques. 

Però la canalla no sempre és obedient i menys quan et comencen amb prohibicions (no facis això, no facis allò). Jo recordo que, amb alguns companys, havíem anat a veure, encara que fos una mica de lluny, la famosa serp peluda, però mai vam estar de sort. O potser va ser sort,  precisament, el fet de no veure-la perquè es veu que aquesta mena de serps en tenen prou amb mirar-te i paralitzar-te a l’instant i quan passava això ja havies begut oli.

Les serps peludes també són anomenades serps de cabellera perquè és al cap on tenen la major part del pèl, també en tenen de més esclarissats a tot el llarg de l’esquena.

Però abans de continuar amb el relat, ens cal aclarir una cosa. Aquestes serps (potser n’hauríem de dir serpents) no són una raça especial doncs diuen que a totes les serps, a partir dels set anys, ja els comença a sortir pèl pel cos. Aleshores tornen a la terra de Babilònia i allí conspiren contra els humans. Per això hi ha un conjur, que serveix per allunyar les serps, que diu així: “Serp serpònia, vés a la terra de Babilònia; si no te n’hi vas, et rebentaràs”.

Aquestes serps deuen ser aquàtiques doncs, bo i sempre, les trobem a la vora de rases, pous i fonts. Tant és així que en algunes rondalles el que semblava una font, en realitat, era una serp que treia aigua per la boca, per això hi ha brocs de fonts que tenen forma de serp, de drac o d’algun ésser monstruós (2). Per aquest motiu, en català antic, de les aixetes també en deien grifó(3). També diuen que són guardianes de tresors amagats i que, entremig de la cabellera o dins del cap, tenen una “pedra de serp”, que és un gran brillant i que qui l’aconsegueixi gaudirà, per sempre més, d’una inacabable fortuna.

Hi ha qui diu que aquestes serps peludes podrien ser les serps verdes (Malpolon monspessulanus), que són les més grosses que hi ha a Catalunya. Poden arribar a fer, excepcionalment, fins a 2,55 cm i poden viure més de 15 anys. Quan es fan velles, se’ls enfosqueix tota la part superior del cos, des del cap i seguint tot el llom. Això fa que sembli  que tinguin pèl (almenys això és el que diuen), més que res, per la sorpresa i la rapidesa que produeix aquesta serp quan et surt de sobte.

Aquesta creença sobre aquestes serps amb pèls  és força estesa ja que n’hi ha en altres llocs de Catalunya, a València, l’Aragó, Andalusia, Galícia i qui sap si a tota la Península Ibèrica.

Tot plegat són restes de mites antiquíssims, retalls de memòria d’antics ritus de religions perdudes. Segurament que al darrere s’hi amaguen cultes a la Gran Mare. La serp era un dels símbols que representava aquesta Dea, se la considerava  immortal doncs quan es muda de la seva pell, es regenera i reneix de nou. Era la transmissora de l’energia vital i portadora de la vida i de la mort i, a més, era la garant que el Cicle Etern de la Natura es mantindria per sempre més.

Josep Ballabriga Clarasó

 

(1)Quan ens deien això de la serp, la canalla no ens ho acabàvem de creure perquè sempre preguntàvem qui l’havia vista o qui havia trobat la seva pell ja que la volíem veure, però, aleshores, ja sortien les excuses i les evasives i, al cap i a la fi, no en trèiem aigua clara. Nosaltres sospitàvem que era una excusa perquè no anéssim a la rasa a banyar-nos en algun toll ja que els tolls eren molt perillosos doncs a cada toll hi havia un xuclador que, tot i que sabessis nedar una mica, et xuclava, irremissiblement, cap al fons. Això dels xucladors tampoc no ho vèiem prou clar, però això rai, sempre hi havia algun amic, tres o quatre anys més gran que tu, que et demostrava que sí, que era veritat que engolien els qui s’hi banyaven. Et deia, tot i tirant una pedra al toll, mentre aquesta s’enfonsava directament al fons: -Ho veus com baixa com si fes un remolí?- i jo li contestava que no era veritat. I ell insistia un altre cop: -Mira, fixa-t’hi bé- i tornava a tirar la pedra. I això unes quantes vegades. Fins que a la fi, cansat de veure sempre el mateix, li deies que sí, que ara sí que veies com el toll la xuclava. Quan arribava aquest moment, et donaves compte que t’havies après la lliçó i ja podies aplicar el teu coneixement a qualsevol altre nano innocent més petit que tu. 

De la perillositat d’aquests tolls i de les basses dels molins en tenim uns quants testimonis. Veiem-los:                                                                                                                                                                                                        

- El dia 1 de febrer de 1857, van trobar ofegada, a la bassa del molí Nou de Sant Gallard, Maria Prats, muller de Vicenç Vivó,  els dos veïns d’aquest poble. Es desconeix si la seva mort va ser a causa d’un accident, de suïcidi o assassinat.

- El 26 de maig de 1861, va morir ofegat, al molí de la Torre (o molí Nou) de sant Gallard, un noi de Santa Coloma de Queralt de 14 anys. Es deia Jaume Cortadellas Morera. Havia anat a banyar-se a la bassa d’aquest molí, amb d’altres companys colomins, i es veié arrossegat pel remolí del cacau.

- El dia 1 de setembre de 1884, moria ofegat, a la bassa del molí de Biure, Jaume Cases Ramon. Era de Santa Coloma de Queralt i tenia 11 anys.

El dia 12 de setembre de 1887, moria ofegat, al Barranc de les Piles, Joan Comas Cots. Era de Sarral i tenia 11 anys.

- El mes de març de 1924, moria ofegada, a la Riera de les Bassetes al terme de Biure, una dona de 54 anys. No en puc donar més informació, sobre aquest cas, ja que la Llei de Protecció de Dades de Caràcter Personal de l’any 1999 no ho permet.

(2) A l’Apocalipsi (Ap. 12), parlen de “la serp antiga”, diu així: “La serp va vomitar per la boca aigua com un riu darrere la dona, per fer que la riuada se l’emportés; (…)”

(3) Els grifons són animals fabulosos que, generalment,  tenen la part anterior del cos en forma d’àguila i la part posterior de lleó. No obstant, hi ha altres combinacions. A voltes, el cap també pot ser de voltor o de lleó. També pot tenir cresta o orelles de cavall. I també el trobem representat amb aletes de peix i/o cua de serp. Amb aquestes descripcions volem fer notar que aquests éssers híbrids, acostumen a tenir el cos cobert de plomes, pèl  i/o escates (les plomes i les ales feien al·lusió al món aeri o celeste, els pèls als mamífers terrestres i les escates, si eren de peix, simbolitzaven el món marí i, si eren de rèptil, al món subterrani). I tornant a la serp peluda, recordem que el seu cos és cobert d’escates de rèptil  on hi creixen pèls de mamífer. Possiblement, aquest bestiari monstruós sigui les restes d’antigues reminiscències del culte a la Gran Mare, deessa del cel i de la terra i, també, del món subterrani.

SANTA COLOMA DE QUERALT, LA TERRA DELS ESCURÇONS

Des de temps antics la vila de Santa Coloma de Queralt la trobem vinculada amb la caça i comerç d’escurçons, que com veurem en aquest article, eren usats per elaborar els “trocics”, que eren unes pastilles medicinals que formaven part de la triaga magna.  

 Ja ho deia en Pere Gil, l’any 1600 a la seva Geografia de Catalunya… Al Cap. XIV, que parla “De las herbas aromaticas y medicinals…”, parlant de l’herba escurçonera, ens diu el següent: “Cull se esta herba escorçonera en moltas parts de Cathaluña: Pero lo lloc ahont se troba millor y en mes abundancia es en Sancta Coloma de Queralt y sa comarca. Y dire aquí una cosa la qual yo he considerada, y crec que molts la hauran advertida y es, que en lo terme de Sta. Coloma se troban moltissims escurçons los quals son molt verinosos, y algunas vegadas pican y matan ò danyan notablemente: Contra estos escurçons, y lo veri que dells proceeyx quant pican, es la herba Escurçonera; y esta señyalada en aquella terra la divina providencia y misericordia; que havent alli com  y ha tants escurçons, estigues tota aquella terra plena de herba escurçonera; per à que los homens alli piccats dels escurçons, se remediassen en continent abla escurçonera: y en lo mateyx lloc ahont era lo veri y lo mal se trobas lo remey i la medicina” (1).

Scorzonera hispanica

Però a quina planta es refereix Pere Gil, quan parla de l’herba escurçonera?  A la comarca hi ha dues plantes que es feien servir per guarir-se de les picades dels escurçons, encara que a la pràctica no eren de cap manera efectives per aquest menester. Tot plegat es tractava d’una creença que es basava en la teoria del signe (2). La planta de què parla en Gil, és l’escurçonera (Scorzonera hispanica), doncs  ell mateix ens descriu les parts de la planta que s’aprofitaven”Raels y fullas de herba Escurçonera…se estillan y fan ayguas medicinals les quals serveyxen per à fer ayxerops…la aygua Escurçonera es una preciosa y excellent aygua per à Bascas, y para temps de Pestilencias;…acut al cor y lo fortifica,…y causa gran alivio y sossego en las entrañas”. I també explica que molta aigua i conserva d’escurçonera era enviada a Itàlia, on era molt apreciada per gent principal, com cardenals, prelats, prínceps, cavallers i gent noble i rica. Aquesta planta té una arrel d’uns 20 a 30 cm de llargada, i amb un gruix de 3 a 4 cm de diàmetre. Com que aquesta arrel d’un color entre gris i negre i recoberta a més d’escames recordava la forma d’un escurçó (recordeu la teoria del signe) es feia servir el suc d’aquest rizoma per curar de les picades de vibra i d’altres animals verinosos.

Arrels de Scorzonera hispanica

Echium vulgar

L’altra planta que també es feia servir contra les picades d’escurçons i altres animals verinosos, era l’herba viperina o herba del vibre, Alcover-Moll la cita com a herba viborera o herba de la vibora, que és com també es deia popularment, encara que de forma castellanitzada. Aquesta planta estava assenyalada amb la doctrina del signe per totes bandes (llevat de l’arrel, com l’anterior). Per començar, la disposició de les flors al llarg de la tija, recorden a una serp caragolada; la mateixa tija està tota tacada de puntets negres; la corola de la flor, sembla un cap de serp i el pistil bífid que li sobresurt, ens recorda  a la seva llengua; i encara les llavors semblen caparrons d’escurçó. Amb tants senyals indicatius, els antics van interpretar (com ja hem dit) que aquesta herba servia per curar de les picades dels escurçons. Ah, no ens oblidem del nom científic: Echium vulgare subs. argentae, i és molt abundant.

LA CAÇA D’ESCURÇONS A SANTA COLOMA

No se sap des de quan els escurçons de l’Alt Gaià eren caçats per utilitzar-los per fabricar la triaga magna. Tampoc no se’n sap gran cosa de la tècnica que feien servir els colomins per caçar escurçons, ni tampoc si n’eren les dones les veritables caçadores.

Als pobles de Vilafranca i Castellfort a Castelló, per exemple, eren les dones les encarregades de caçar els escurçons i col·locar-los en unes cistelletes o senalles expresses per portar-los i més endavant vendre’ls als apotecaris, els quals després en feien trociscs que feien cap a València on s’elaborava la triaga magna.

Sigui com sigui, a Santa Coloma i rodals, en pic passaven els freds de l’hivern, cap el mes de març, els escurçons eren caçats en grans quantitats i venuts als apotecaris de la vila, que en feien “trocics”.

ELS “TROCICS”

Aquesta paraula ens ve del grec i vol dir rodeta. S’aplicava amb el valor de “pastisset de mel en forma de roda”. Dioscòrides al segle I d. C., ja la va fer servir per nominar a una “pastilla amb substàncies medicinals”.

Fent "trocics"

Els “trocics” o “troquics” eren, doncs, unes pastilletes que adoptaven diferents formats, més aviat irregulars. N’hi havia de moltes formes, de cub o de rodeta, de panet o pastisset, de rodons, d’oblongs, de gra de civada, etc. Però potser el que es va fer més habitual, va ser el de forma cònica.

El de forma cònica el feien amb un senzill aparell que consistia en un embut, que estava encaixat en una anella enganxada a un mànec suportat per un peu, el qual s’acollava damunt d’una taula. Aleshores donant petits cops al mànec, es feien caure petites porcions de pasta, que un cop assecada es convertia en els “trocics”.

N’hi havia unes vint-i-quatre varietats d’aquesta mena de pastilles. N’hi havia de safrà, de violetes, de roses, d’absenta, de marfil cremat, etc. Però nosaltres el que farem és parlar-vos dels “trocics” d’escurçons.

Segurament que aquests “trocics”  els feien a Santa Coloma mateix, perquè els escurçons allí caçats no podien estar retinguts gaire temps, doncs, segons es creia al tenir-los tancats, s’enrabiaven tant, que els augmentava la concentració de verí.

COM ES FEIEN ELS “TROCICS” D’ESCURÇONS

Hi havia diferents fórmules o maneres de fer aquesta mena de pastilles. Vegem-ne unes quantes.

1. Segons Nicolau, els “trocics” que formaven part de la triaga de Galè, s’elaboraven d’aquesta forma: Pren escurçons joves, d’un pam de llarg, que tinguin ulls rojos, llengua mòbil i banyons al cap, semblants a grans de blat. Talla’n el cap i la cua, que deuen amidar tres dits, i de la resta, la part del mig, en treus els intestins i la pell. Renta-ho unes quantes vegades amb aigua dolça fins que aquesta surti clara i després ho cous amb aigua fins que les espines se separin de la carn. Treu les espines, trinxa bé la carn en un morter, i barreja-la amb el seu pes de farina d’erb o pa africà finament polvoritzat, desfent-ho amb el suc de la cocció, i en fas “trocics” que pesin un sou, i ràpidament els asseques a l’ombra.

2. Una altra fórmula semblant, però amb algunes variants, és com segueix: Ens saltarem el primer apartat que ens descriu com han de ser els escurçons, indicant però, que han de ser femelles. Assoteu-los ben fort amb vares fines i talleu-els-hi de cop el cap i la cua, que mesuraran cadascun uns quatre dits, i deixeu que flueixi la sang, sacsegeu-los bé fins a dessagnar-los del tot. Després s’espellen i en traiem les vísceres, sobre tot la fel, renta-la amb aigua i sal, fins que l’aigua surti ben clara. Després de trossejar-la, la feu bullir dins d’una olla nova o d’estany, amb foc viu de carbó d’alzina, en aigua dolça, sal, rametes d’anet i una mica d’oli comú, fins que les espines es separin de la carn. Llenceu les espines i espremeu bé la carn i tritureu-la ben fina en un morter de marbre o de mola, barregeu-ho tot amb farina de guixó negre o amb rel de ciclamen diluïda amb una mica del mateix brou i, unteu-vos les mans i els dits amb bàlsam i en feu “trocics” fins, d’un dracma i mig, els quals s’han d’assecar a l’ombra damunt d’un sedàs, remenant cada hora, evitant sobretot que no els hi toqui mai el sol, doncs els faria perdre tot el poder curatiu. Guardeu-los en un recipient de vidre. Es conserven un any.

Aquestes dues fórmules eren les tradicionals per fer els “trocics” a l’edat mitjana, però a partir del segle XVII es va preferir de fer servir la carn d’escurçó reduïda a pols, ja que es creia que en conservava millor les seves propietats medicinals.

Vegem-ne algunes fórmules mitjançant aquest nou procediment:

3. S’agafaven els escurçons quan aquests estaven més vigorosos, se’ls hi tallaven els caps i les cues i els treien la pell i les tripes. Llavors els cossos, els cors i els fetges es rentaven amb vi i es posaven a assecar a l’ombra. I ja un cop ben secs se’n feien pólvores finíssimes, què es guardaven en pots de vidre ben tapats. Aquestes pólvores es podien fer servir directament per elaborar la triaga magna, o també se’n podien fer “trocics”. Per fer-los es prenia d’aquesta pols seca, i es feia una pasta amb vi, i una mica de goma aràbiga o quitrà. Després es feien assecar a l’ombra.

4. Una fórmula de l’any 1793, és com segueix:  S’agafen pólvores d’escurçons i es barregen amb la suficient quantitat de mucílag de tragacant fet amb vi d’Espanya i es forma una massa que es divideix en “trocics”. Després es fan assecar i es recobreixen dues o tres vegades amb una dissolució de bàlsam de la Meca preparat amb esperit de vi; es deixen assecar un altre cop i es guarden convenientment per al seu ús.

5. També s’havien fet “trocics” amb les tripes dels escurçons, barrejades amb mucílag de goma de tragacant i vi blanc; després s’untaven amb bàlsam peruvià negre.

Els “trocics” es recobrien d’opobàlsam (bàlsam de Judea), el qual formava com un vernís o crosta protectora, que evitava l’atac d’insectes, àcars i fongs.

Aquests preparats es feien servir tan internament com externament per guarir de diverses malalties de la pell, contra les mossegades d’escurçons i altres animals verinosos, en malalties contagioses, pestilents i malignes. Eren sudorífics, vigoritzants i purificaven la sang. També anaven bé per combatre el xarampió i la verola. Quan calia usar-los externament, es desfeien en una mica  d’aigua o vi i aleshores es col·locava aquesta pasta damunt de la part afectada que es tapava amb una cataplasma.

Aquests “trocics” d’escurçons _com hem vist_ eren un ingredient imprescindible per fabricar la triaga magna _almenys la primitiva triaga_. Quan el seu destí era aquest medicament, només calia barrejar-los amb la resta d’ingredients.

Com hem vist, els “trocics” havien de tenir un pes determinat, a més quan havien estat fets amb escurçons procedents de Tir, calia que estiguessin segellats convenientment pel Col·legi d’Apotecaris corresponent.

ELS ESCURÇONS DE SANTA COLOMA DE QUERALT

Corria l’any 1493, i a Barcelona els protometges de Ferran el Catòlic van imposar als elaboradors de la triaga magna (“triagers” i apotecaris) l’obligació de preparar els “trocics” amb escurçons importats d’Egipte, provinents però de Tir, a l’antiga Fenícia. Tots els que incomplissin l’anterior acord, corrien el risc de ser sancionats amb multes que podien arribar als 1000 florins.

Desconeixem, si els apotecaris van fer gaire cas d’aquest mandat, qui ho sap. El cert és que els dolia el no poder fer ús dels escurçons del país, doncs sortien molt més econòmics. L’any 1548 els cònsols del Col·legi d’Apotecaris de Barcelona van tractar aquest tema tant delicat. Per una banda volien complir amb el seu deure i fer el millor per a la professió, i per l’altra volien evitar de ser multats. Per tant, després de les pertinents consultes polítiques i mèdiques es va sol·licitar _a l’autoritat pertinent_ que se’ls concedís autorització per poder utilitzar escurçons de la terra per fer els “trocics”, preferentment els caçats a Santa Coloma de Queralt _segurament que això és el que ja es feia normalment des de qui sap quan_. Aquesta petició va ser acceptada per Reial Consell i d’aleshores ençà es va permetre que es fessin servir escurçons autòctons per a elaborar la triaga magna. El col·legi delegava en alguns apotecaris la confecció dels “trocics” sobre el terreny. Per tant, cada any, a petició dels metges, es desplaçava a Santa Coloma una “vuitena” d’apotecaris per controlar tot el procés (3).

SOBRE EL VERÍ DELS ESCURÇONS

Hipòcrates (aprox. 460-370 a. C.) ja ho havia dit prou clar quan parlà de les propietats dels escurçons, doncs comentava: Que si se’ls condimenta d’una determinada manera, es converteixen en aliment; si d’una altra en medicament. I de fet la carn d’escurçó s’havia consumit força al llarg dels segles, segurament com la de qualsevol altra serp, sinó més.

Però per consumir-la calia preparar-la d’una determinada manera, que consistia en cuinar-la o dessecar-la, i així perdia part del seu verí. Algunes parts del seu cos com el cap i la cua, les espines i la fel, eren rebutjades, doncs es creia que era on es concentrava la major part del verí. Curiosament, el cap i la cua dessecats i triturats, es feien servir com a contraverí, a més de cardíac, febrífug i sudorífic.

Diuen que totes les masses fan mal i, per tant, quan es caçaven els escurçons _que com hem vist havien de ser femelles_ s’havia de vigilar molt que no estiguessin prenyades, doncs aleshores eren molt més verinoses perquè s’hi afegia el verí de les cries. També se les fustigava ben fort, perquè el verí es concentrés als extrems del seu cos.

I bé, em sembla que ja us he empatxat prou amb tants “trocics”, escurçons i triaga. En un pròxim capítol, però, parlarem de com s’elaborava la triaga magna. De moment deixem-ho aquí.

 Josep Ballabriga Clarasó.

(1) En termes semblants s’expressava l’any 1610 l’historiador valencià Gaspar Juan Escolano en la seva obra “Decada primera de la Historia de la insigne  y coronada ciudad y Reino de Valencia”. Parlant del poble de Vilafranca a 50 quilòmetres de Morella, ens explica que les dones van amb unes cistelletes a caçar escurçons per compte dels metges, per elaborar la triaga. I diu així: “Parece que el cielo se mirò de armarle contra todo genero de veneno, pues contra el de las mordeduras, de las dichas vivoras, puso a vista dellas la cordial escursonera… en otras provincias, la llaman yerba Española”… i citant al metge i naturalista, estudiant de botànica Mattioli, que es veu que va ser el primer en descriure’n les seves propietats antiverinoses.

Ens explica que es van descobrir les seves virtuts d’aquesta forma: Un cavaller natural de Lleida tenia segadors llogats treballant al seu tros, i sembla ser que alguns van ser mossegats per escurçons. Van tenir la sort, però, que entre ells, també hi treballava un esclau del dit cavaller, que era “Moro de Berberia” i tenia coneixements sobre les propietats de l’escurçonera, què havia adquirit a l’Àfrica.Com que havia vist que aquesta planta, també creixia a Catalunya, dissimuladament en va anar a arrencar, i en va extreure el suc de les arrels, que va fer beure als enverinats. Instantàniament van ser curats.

(2) La teoria del signe o doctrina de la signatura, fa referència a la creença que les plantes porten uns senyals externs que ens indiquen o ens avisen de les seves propietats curatives o tòxiques. Pot ser el seu aspecte, la forma, la disposició de les tiges, les fulles, les flors, o petites taques. Poden ser els colors, les olors, etc.

Aquesta teoria està ben arrelada en la consciència popular ja des de la més remota antiguitat. Ja ho deia Hipòcrates “Similia Similibus Curatur”, és a dir “El semblant serà curat pel semblant”. Galè i Plini el Vell també eren partidaris o seguidors d’aquesta doctrina.

El cristianisme també es va fer seva aquesta creença, doncs creia que tot plegat no era pas fruit de l’atzar, sinó que la mà del Creador, va posar aquests senyals a disposició de la humanitat. Només calia saber-los interpretar.

És clar, però, que els científics diuen que aquesta teoria només és una superstició, i que si hi ha algunes coincidències segurament són degudes a l’atzar.

(3) És ben curiós que el Col·legi d’Apotecaris de Barcelona, sol·licités expressament al Reial Consell, escurçons procedents de Santa Coloma per tal d’elaborar la triaga magna.

D’aleshores ençà, Santa Coloma aconseguí el monopoli del comerç d’escurçons arreu del Principat. Aquesta vila a l’estar situada en una important cruïlla de camins rals (aquí hi confluïen els camins d’Igualada, Calaf, Cervera, Montblanc, la Llacuna…), on connectaven un feix de comunicacions que unien la Mediterrània i  l’interior de la Península Ibèrica i, a més, era un via de pas habitual entre França i l’Àndalus. També era un important centre de  transhumància, amb quatre fires anuals i amb un mercat safraner d’anomenada. Des dels segle XIII que hi ha constància d’una important comunitat jueva. El mercat i les fires colomines propiciaven que metges i cirurgians hebreus i cristians es relacionessin i tinguessin una estreta unió amb els que habitaven la vila. Als segles XIV i XV, hi ha constància que metges i cirurgians de Balaguer, Barcelona, Cervera, Falset, Hostalric, Igualada, la Llacuna, Montblanc, Pons, Tarragona, Valls, es posaven en contacte i intercanviaven informació amb els acreditats metges jueus i cristians de Santa Coloma. Fins i tot ens consta al segle XIV,  la jueva na Floreta ça Noguera que exercia de metgessa i llevadora a la vila. Cada comunitat disposava dels seus respectius hospitals. Els apotecaris hi tenien les seves botigues on confeccionaven els seus preparats farmacològics. L’any 1593 a Santa Coloma ja hi havia farmàcia. Segurament que tot plegat degué  influir alhora de prendre la decisió de que aquesta vila tingués l’exclusiva sobre el comerç  d’escurçons.