dijous, 28 de gener de 2016

HISTÒRIES INCREÏBLES. LA FANTÀSTICA SERP PELUDA DE LES PILES


Ja fa molts anys que no sento parlar ningú de la serp peluda. Que se’n deu haver fet!  És que potser s’ha mort? O potser ha retornat a la terra de Babilònia, que és d’on procedeixen  aquestes serps i on retornen quan ja són velles. Així doncs és possible que s’esmunyís per la Rasa de les Piles i seguís el Gaià avall fins arribar a la Mediterrània i cap a Babilònia s’ha dit. Un trajecte molt llarg, no us sembla?

Il·lustració de Joan Ballabriga Clarasó

Quan jo era petit em deien que no anés al capdavall del camí de l’Horta perquè hi havien vist una gran serp peluda, molt llarga i tan gruixuda com la cuixa d’un home. Es veu que algú altre n’havia trobat la pell de muda i que era tan i tan grossa (1)! Deien que el seu cau era una abulló que encara hi ha en aquell lloc. I els pares insistien a tota la jovenalla que no ens acostéssim a aquest indret perquè ens podria sortir aquesta serp, se’ns entortolligaria al cos i ens esclafaria com a cuques. 

Però la canalla no sempre és obedient i menys quan et comencen amb prohibicions (no facis això, no facis allò). Jo recordo que, amb alguns companys, havíem anat a veure, encara que fos una mica de lluny, la famosa serp peluda, però mai vam estar de sort. O potser va ser sort,  precisament, el fet de no veure-la perquè es veu que aquesta mena de serps en tenen prou amb mirar-te i paralitzar-te a l’instant i quan passava això ja havies begut oli.

Les serps peludes també són anomenades serps de cabellera perquè és al cap on tenen la major part del pèl, també en tenen de més esclarissats a tot el llarg de l’esquena.

Però abans de continuar amb el relat, ens cal aclarir una cosa. Aquestes serps (potser n’hauríem de dir serpents) no són una raça especial doncs diuen que a totes les serps, a partir dels set anys, ja els comença a sortir pèl pel cos. Aleshores tornen a la terra de Babilònia i allí conspiren contra els humans. Per això hi ha un conjur, que serveix per allunyar les serps, que diu així: “Serp serpònia, vés a la terra de Babilònia; si no te n’hi vas, et rebentaràs”.

Aquestes serps deuen ser aquàtiques doncs, bo i sempre, les trobem a la vora de rases, pous i fonts. Tant és així que en algunes rondalles el que semblava una font, en realitat, era una serp que treia aigua per la boca, per això hi ha brocs de fonts que tenen forma de serp, de drac o d’algun ésser monstruós (2). Per aquest motiu, en català antic, de les aixetes també en deien grifó(3). També diuen que són guardianes de tresors amagats i que, entremig de la cabellera o dins del cap, tenen una “pedra de serp”, que és un gran brillant i que qui l’aconsegueixi gaudirà, per sempre més, d’una inacabable fortuna.

Hi ha qui diu que aquestes serps peludes podrien ser les serps verdes (Malpolon monspessulanus), que són les més grosses que hi ha a Catalunya. Poden arribar a fer, excepcionalment, fins a 2,55 cm i poden viure més de 15 anys. Quan es fan velles, se’ls enfosqueix tota la part superior del cos, des del cap i seguint tot el llom. Això fa que sembli  que tinguin pèl (almenys això és el que diuen), més que res, per la sorpresa i la rapidesa que produeix aquesta serp quan et surt de sobte.

Aquesta creença sobre aquestes serps amb pèls  és força estesa ja que n’hi ha en altres llocs de Catalunya, a València, l’Aragó, Andalusia, Galícia i qui sap si a tota la Península Ibèrica.

Tot plegat són restes de mites antiquíssims, retalls de memòria d’antics ritus de religions perdudes. Segurament que al darrere s’hi amaguen cultes a la Gran Mare. La serp era un dels símbols que representava aquesta Dea, se la considerava  immortal doncs quan es muda de la seva pell, es regenera i reneix de nou. Era la transmissora de l’energia vital i portadora de la vida i de la mort i, a més, era la garant que el Cicle Etern de la Natura es mantindria per sempre més.

Josep Ballabriga Clarasó
 

(1)Quan ens deien això de la serp, la canalla no ens ho acabàvem de creure perquè sempre preguntàvem qui l’havia vista o qui havia trobat la seva pell ja que la volíem veure, però, aleshores, ja sortien les excuses i les evasives i, al cap i a la fi, no en trèiem aigua clara. Nosaltres sospitàvem que era una excusa perquè no anéssim a la rasa a banyar-nos en algun toll ja que els tolls eren molt perillosos doncs a cada toll hi havia un xuclador que, tot i que sabessis nedar una mica, et xuclava, irremissiblement, cap al fons. Això dels xucladors tampoc no ho vèiem prou clar, però això rai, sempre hi havia algun amic, tres o quatre anys més gran que tu, que et demostrava que sí, que era veritat que engolien els qui s’hi banyaven. Et deia, tot i tirant una pedra al toll, mentre aquesta s’enfonsava directament al fons: -Ho veus com baixa com si fes un remolí?- i jo li contestava que no era veritat. I ell insistia un altre cop: -Mira, fixa-t’hi bé- i tornava a tirar la pedra. I això unes quantes vegades. Fins que a la fi, cansat de veure sempre el mateix, li deies que sí, que ara sí que veies com el toll la xuclava. Quan arribava aquest moment, et donaves compte que t’havies après la lliçó i ja podies aplicar el teu coneixement a qualsevol altre nano innocent més petit que tu. 

De la perillositat d’aquests tolls i de les basses dels molins en tenim uns quants testimonis. Veiem-los:                                                                                                                                                                                                        
- El dia 1 de febrer de 1857, van trobar ofegada, a la bassa del molí Nou de Sant Gallard, Maria Prats, muller de Vicenç Vivó,  els dos veïns d’aquest poble. Es desconeix si la seva mort va ser a causa d’un accident, de suïcidi o assassinat.
- El 26 de maig de 1861, va morir ofegat, al molí de la Torre (o molí Nou) de sant Gallard, un noi de Santa Coloma de Queralt de 14 anys. Es deia Jaume Cortadellas Morera. Havia anat a banyar-se a la bassa d’aquest molí, amb d’altres companys colomins, i es veié arrossegat pel remolí del cacau.
- El dia 1 de setembre de 1884, moria ofegat, a la bassa del molí de Biure, Jaume Cases Ramon. Era de Santa Coloma de Queralt i tenia 11 anys.
El dia 12 de setembre de 1887, moria ofegat, al Barranc de les Piles, Joan Comas Cots. Era de Sarral i tenia 11 anys.
- El mes de març de 1924, moria ofegada, a la Riera de les Bassetes al terme de Biure, una dona de 54 anys. No en puc donar més informació, sobre aquest cas, ja que la Llei de Protecció de Dades de Caràcter Personal de l’any 1999 no ho permet.

(2) A l’Apocalipsi (Ap. 12), parlen de “la serp antiga”, diu així: “La serp va vomitar per la boca aigua com un riu darrere la dona, per fer que la riuada se l’emportés; (…)”

(3) Els grifons són animals fabulosos que, generalment,  tenen la part anterior del cos en forma d’àguila i la part posterior de lleó. No obstant, hi ha altres combinacions. A voltes, el cap també pot ser de voltor o de lleó. També pot tenir cresta o orelles de cavall. I també el trobem representat amb aletes de peix i/o cua de serp. Amb aquestes descripcions volem fer notar que aquests éssers híbrids, acostumen a tenir el cos cobert de plomes, pèl  i/o escates (les plomes i les ales feien al·lusió al món aeri o celeste, els pèls als mamífers terrestres i les escates, si eren de peix, simbolitzaven el món marí i, si eren de rèptil, al món subterrani). I tornant a la serp peluda, recordem que el seu cos és cobert d’escates de rèptil  on hi creixen pèls de mamífer. Possiblement, aquest bestiari monstruós sigui les restes d’antigues reminiscències del culte a la Gran Mare, deessa del cel i de la terra i, també, del món subterrani.

1 comentari:

  1. Gràcies Josep. Fantàstic relat, que en recupera els mites i llegendes de la nostra història. Tant local i tant universal alhora!

    ResponElimina