dimecres, 6 de maig del 2015

SANT MIQUEL: UNA HISTÒRIA, UN POEMA I UNES PREGÀRIES.


La Serra del Montclar forma part de la Serralada Prelitoral i el seu punt culminant és Sant Miquel, que s’aixeca fins als 946 metres d’alçada al municipi de Pontils. Aquesta serra fa de divisòria entre les aigües del Gaià i del Francolí. A dalt del cim hi trobem les restes d’una torre de defensa construïda pels volts de l’any 1000, que formava part de l’antic castell de Montclar. Al costat d’aquesta torre i en un pla inferior, hi trobem l’esglesiola romànica (també eremitori) de sant Miquel, esmentada ja el 1154. Sota l’església i en un peny de pinyolenc hi ha la “Relliscada de sant Miquel”.

Sant Miquel. Fotografia de Tribus de la Segarra.

UNA  HISTÒRIA

Cada 8 de maig el veïns de les Piles s’encaminaven, segurament ja de molts segles enrere, fins al capdamunt del Montclar (1). I allí, a l’església de sant Miquel, s’hi aplegava molta gent dels diferents pobles de la rodalia, per celebrar l’aparició de l’arcàngel Sant Miquel. I això és el que van fer molts espilencs un 8 de maig del 1663 (2), encara que d’una forma especial. En aquesta data les pluges no arribaven i els sembrats ja començaven a estar assedegats i, quan hi havia aquest problema, els jurats de les Piles pagaven 6 rals al rector del poble perquè pugés en processó fins al cim de sant Miquel, acompanyat, evidentment, per la majoria de veïns del poble, per implorar al Sant la tant benaurada pluja (ja ho diu una dita: “Els camps per St. Miquel esperen aigua del cel”). Segurament que es tractava d’una “processó de rogatives” (2) doncs no la feien cada any, sinó quan realment era necessari. El rector de les Piles ens explica que: “va predicar fora de la Iglesia en públic perquè en la Iglesia noy cabie tanta gent y tota la gent va quedar molt contents, y edificats del Sermó.” En aquesta data, era sacerdot i predicador del poble el mossén sarralenc Pere Segarra.


UN POEMA
Sant Miquel. Il·lustració de Joan Ballabriga.

El cavall de sant Miquel
Impressió d’excursionista

A dalt de sant Miquel
s’està tan prop del cel,
que boi no es veu la terra.

Els núvols, pel voltant,
s’ajunten i es desfan
i es perden com un somni.

D’un núvol que du el vent,
el bes del sol ponent
en fa un cavall d’escuma,

que amb un fantàstic salt
se’n va fins a Queralt…,
com si busqués els Comtes.
I els Comtes ja no hi són,
ni en queda gaire al món,
dels temps d’en Cor de Roure.

De tot aquell passat
tot just sí n’ha quedat
retalls d’una llegenda.

          *    *    *

L’ arcàngel sant Miquel
un jorn baixà del cel
sobre un cavall de plata.

Semblava que tot ell,
de l’esperó al capell,
fos fet de raig de lluna.

Els moros, per tot lloc,
el veien traient foc
botant de cingle en cingle;

i es diu que al fer el salt,
des de Montclar a Queralt,
lliscà sobre una roca.

Encara al lluny es veu
l’altívol pic on jeu
l’antic castell a trossos,

i encara es veu el tall
que el ferro del cavall
deixà en la relliscada.

Tot el demés s’ha fos…
Fins el cavall gloriós
De sant Miquel Arcàngel. 

                                  Sant Miquel de Montclar
                                  22 de juliol 1897


(Noteu en aquesta poesia, que Magí Morera l’erra quan diu “al fer el salt des de Montclar a Queralt,…), ha de dir justament el contrari, doncs on hi ha “La Relliscada”, com és de sobres conegut, és a St. Miquel).

Aquesta poesia és de l’escriptor, polític i advocat, Magí Morera i Galícia.
(Lleida 1853 – 1927)

Obra Poètica Completa. Magí Morera i Galícia. Edició d’Olívia Gassol i Bellet.
Biblioteca Literària de Ponent. Universitat de Lleida, 2001.
(1) Cal que recordem aquí, que els veïns de Pontils, encara pugen puntualment cada 8 de maig a St. Miquel, en canvi el poble de Biure ja fa bastants anys que va traslladar   l’aplec fins al Montclar al segon cap de setmana de maig.

(2) Desconeixem si aquest any 1663, a la fi, va ser un bon any per als pagesos d’aquell temps, l’any següent, el 1664, tornava a pintar malament, qui sap si els espilencs van tornar a anar en processó a St. Miquel, els que sí que van fer una processó en demanda d’aigua van ser els colomins, que van anar fins a St. Magí.


I UNES PREGÀRIES

(3) Les rogatives eren pregàries que es demanaven en forma de súplica pública i que acostumaven a tenir un caràcter penitencial. Eren peticions o invocacions a una divinitat (podia ser al mateix Jesucrist o a alguna Mare de Déu, o bé a algun sant), a la qual se li implorava la protecció contra el mal temps (la demanda més habitual era la pluja, però, en ocasions, també es demanava perquè deixés de ploure). Altres peticions es feien per aturar la pesta o alguna epidèmia, per alguna plaga agrícola, per aturar una guerra, etc.

Generalment, consistia en una processó que organitzava la universitat de cada poble i, d’acord sempre amb el rector local, és clar. Era obligatori que tothom hi assistís (només se’n lliuraven els infants menors de set anys i els que estaven impedits o eren molt vells) i per això s’estipulaven unes multes que eren aplicades als transgressors. Per tal que fos obligada l’assistència a la processó, el dia que es realitzava, es considerava festiu i, per tant, no es podia treballar. L’assistència era obligada perquè, al cap i a la fi, tots els mals de la humanitat eren causats pels pecats dels homes, almenys això era el  que inculcaven els religiosos al poble. Aquestes processons de pregàries, o de lletanies, s’acostumaven a fer a peu descalç (els únics que anaven calçats eren els sacerdots), en dejú i amb una vestimenta ben escassa i força basta. Joan Amades ens descriu com anaven vestits els participants a una de les processons de rogatives que s’havien fet al santuari de la Mare de Déu de la Bovera, a prop de Guimerà. En aquest indret s’hi aplegava molta gent de les Garrigues, de la Baixa Segarra, del Baix Urgell i de la Conca de Barberà. L’única vestimenta consistia en “una túnica de teixit de saca aspra i rasposa i, a voltes, es cobrien senzillament amb una saca (…) “ningú no podia anar cobert de cames ni de cuixes i, antigament, les dones duien els pits penjant i al descobert.” (…) “La seminuesa dels penitents i l’ensenyament de les parts púdiques a la mare terra responen a les idees primàries d’afavoriment de la fecundació de la terra…”. Els participants recitaven:

Mare de Déu de la Bovera,
us venim a reclamar;
som nou pobres sacerdots
que us venim a adorar;
feu-ho vós, que ho podeu fer;
deu-nos aigua, si ens convé
perquè tots som gent de bé.

Cels Gomis ens explica que de noi havia assistit a algunes processons de pregàries, una d’elles era a la comarca de la Segarra, i diu que “els qui hi assistien anaven vestits amb una saca de borràs i el cap cobert de cendra en senyal de penitència”. Creiem que aquest esdeveniment devia passar pels volts de 1860.

Moltes d’aquestes processons eren encapçalades, a vegades, per un “Sant Cristo Gros”, a vegades per alguna imatge a la que se li tingués una especial devoció, o bé per alguna relíquia particularment reconeguda. Per tal que la imatge a la que es demanava el do de la pluja captés la súplica, se la banyava en alguna font, riu o si el poble o ciutat era a la  costa o a prop d’ella, doncs el banyaven al mar. (La vila d’Igualada tenia un ritual particular que ens l’explica mossèn Segura en la seva Història d’Igualada. L’any 1566 hi hagué una gran secada a tot Catalunya i arreu es feren processons demanant la pluja. Veiem com procedien doncs, a la capital anoienca (…) quan la processó arribà a la creu de Soldevila, al graó més alt de la creu, s’hi col·locà una taula i a sobre hi havia una bacina plena d’aigua on s’hi remullà el “Llignum crucis”, tres vegades…). Però aquest costum va ser prohibit per l’estament religiós, més que res per dos motius; l’un era que les imatges es feien malbé en submergir-les dins l’aigua i l’altre motiu era que algunes imatges havien estat llençades (literalment) al riu o al mar perquè “es feien el sord” i no escoltaven els precs dels pobres feligresos que ja havien tingut més paciència que sants, fins que al final tot s’acaba.

Tres dies abans de l’Ascensió es feien processons on es cantaven les lletanies, que rebien el nom de “processons de la cuca” (de fet d’aquestes processons també se’n feien quan hi havia alguna plaga d’orugues, llagostes o d’altres malures agrícoles), se’n deien així, perquè es feien per maleir la cuca, i la gent en comptes de contestar “ora pro nobis”, “tingueu pietat” o “escolteu-nos” deia “mori la cuca” i de seguida les dones contestaven: “però no la del nostre marit”. Calia anar amb molt de compte en adreçar-se a la divinitat, no fos cas que tothom  hi sortís perdent i matés alhora les cuques bones i les dolentes, s’havia de filar molt prim, perquè el poble ja n’estava escaldat ja que algunes vegades en comptes de caure aigua del cel, en queien pedres. D’aquestes últimes processons també en deien “processons de les plagues”.

A l’Alt Gaià, un sant molt sol·licitat per demanar la pluja era sant Magí de la Brufaganya. Es té constància que almenys des de l’últim quart del segle XVI fins a l’any 1748, s’anà a Sant Magí en moltes ocasions. Molts pobles dels rodals de Santa Coloma acudien a aquesta vila en processó i des d’aquí s’adreçaven processionalment fins a Sant Magí.

Allí, a les Fonts, el sant era banyat; per fer-ho el col·locaven en una caseta de plata que tenien expressament per realitzar la cerimònia. El 4-6-1748 es porta la relíquia de Sta. Coloma a la Font, amb assistència de moltes processons dels pobles veïns. Aquest any ja no es va anar a St. Magí i sembla ser que ja no s’hi anà més. A partir de llavors la majoria de pobles de l’Alt Gaià s’aplegaven a Sta. Coloma i era des d’allí on feien les seves súpliques. Els colomins treien en processó el reliquiari o la imatge de Sta. Coloma i el/la portaven a banyar a la Font de les Canelles, també treien gairebé sempre la imatge de sant Magí i el St. Crist de l’Hospital.

De les diverses processons que es van fer a la vila colomina, cal remarcar la que es va fer el 3 de maig de 1817, on trenta-dos pobles hi van acudir amb les seves respectives processons.
El 4 de maig de 1893, els pobles de Biure, les Piles i Guialmons, assistien processionalment a Santa Coloma per implorar al cel el benefici de la pluja, amb la solemne i pública exposició de les relíquies de Santa Coloma (…). L’any 1906, encara es va fer a la vila colomina “per pregàries de aygua” una multitudinària processó, potser l’última de què es té notícia.

M’hagués agradat poder saber el nombre aproximat dels assistents a les diferents rogatives, però els textos no ens en parlen, és una llàstima que no hi hagués cap rector que fes de cronista en aquelles reculades dates. En aquells temps de penúria, l’últim que els devia passar pel cap, era fer un recompte de la gernació aplegada. Però tan se val, avui dia encara no en sabem de comptar doncs quan hi ha una gran manifestació popular, sigui del caire que sigui, el “números” no surten, sigui per excés o sigui per defecte.

Més amunt hem comentat que també es feien pregàries perquè deixés de ploure, se’n tenen quatre de registrades, que corresponen als anys 1762, 1790, 1791 i 1801. (Si voleu ampliar la informació sobre aquestes processons a St. Magí i a Sta. Coloma, podeu consultar La Segarra els núms. 84 i 85 de l’any 1986. Pregàries per pluja. De Salvador Palau Rafecas). Aquestes processons per aturar la pluja eren més difícils de portar-les a terme perquè els rectors (que no devien tenir gaire fe) es negaven a sortir a entomar el temporal, tot plegat per acabar tots molls com a ànecs. Tenim constància que el poble enfadat i a través dels  jurats (ajuntaments) afectats els havien denunciat al bisbat i fins i tot al Sant Ofici perquè no volien complir amb el seu deure.

No voldria acabar de parlar d’aquest tema sense comentar la processó a St. Magí de l’any 1624, perquè així ens farem una mica una idea de la zona geogràfica què abastava.
Pobles de l’Alt Gaià i de la Vall del Corb, van fer cap a la Brufaganya aquell any, eren els següents: Santa Coloma, Talavera, Savallà, Rubinat, Pallerols, Hostalets, Sant Antolí, Conesa, Vallespinosa, Aguiló, Montergull, Rauric i Querol amb moltes atxes i deixuplinants.

I ja per cloure aquesta llarga exposició sobre les processons de rogatives, us en volem fer cinc cèntims d’una, que segurament va ser una de les més multitudinàries de les terres meridionals de Catalunya. Es va fer l’any 1905 al santuari de la Mare de Déu del Tallat, on s’hi van aplegar més de 10.000 persones (anaven descalços i amb una canya a la mà i habillades amb el “típic vestit penitencial”, un sac groller). Eren gent que pertanyia a més de cinquanta pobles de les comarques de l’Urgell, de les Garrigues i de la Conca de Barberà, que es van concentrar al Tallat recitant “Mare de Déu Santíssima del Tallat, tingueu misericòrdia de nosaltres i envieu-nos aigua, si ens convé “ (…).


Josep Ballabriga Clarasó