ELS MOLINS FARINERS DEL MUNICIPI DE LES PILES (3a part)

Després d'una presentació genèrica dels molins del municipi de les Piles i un cop presentats els molins del municipi de les Piles al riu Gaià, avui és el torn dels molins fariners del municipi de les Piles del Torrent de Biure.

Molí Vell de Biure.  

Al poble de Biure, molt a prop de la font i a la dreta del riu es localitzen les restes del Molí Vell de Biure. És visible part del seu cacau i la part baixa, coberta amb una rudimentària volta, possiblement sigui del XIII o principis del XIV. Malauradament, desconec altres preferències o documentació, llevat de les més amunt esmentades segons les quals Isidre Miret de Biure vengué les moles al molí de Sant Gallard el 1712; possiblement en aquesta data ja no funcionés per escassetat d’aigua.

Molí vell o Molí vell de l'Andreu de Biure. Torrent de Biure. 

(41º 29’ 33,8’’N,  01º 21’ 05,3’’E).

Molí Nou de Biure. 

Uns 200 m més avall del Molí Vell, a l'esquerra del riu, s’hi troba la petita resclosa que abastia el Molí Nou. El molí de 6,55 per 5 m d’esterior i 5,35 per 4,10 m d’inerior, és en estat ruinós i abandonament; per dintre encara s’hi veu l’anclatge de la mola, elevada per dos graons, i el farinal. Al bastiment de fusta de la molia hi consta l’any 1821, el mateix que hi ha esculpit al llindar la porta, situada a l’extrem dret de la façana que és tota de pedra treballada, amb tres grosses anelles també de pedra clavades i que servien per fermar-hi les mules.

Molí nou o Molí nou de l'Andreu de Biure. Torrent de Biure. ( 41°29'35.40"N,   1°21'16.61"E)

Molí de Prous. 

Uns dos quilòmetres més avall del llogaret de Biure, just a l’angle que formen les rases de Guialmons- les Piles amb el Torrent de Biure, a la part esquerra del torrent, no fa gaires anys hi havia les restes del molí, restes de parets, una de les moles i el cacau, que el propietari ha fet desaparèixer totalment. La veu popular diu que sota mateix hi havia un altre molinet, i que les restes que ha riu avall i als mateixos límits de municipis, però dintre el se Santa Perpètua, era el Molí Vell de Prous; jo almenys així el tinc catalogat.

Molí del Prous de les Piles. Torrent de Biure. (41º 29’ 36,9’’N, 01º 21’ 50,6’’E)

Un article se Salvador Palau Rafecas, el Galo 

publicat al Recull Núm 4. 

Associació Cultural de la Baixa Segarra- Santa Coloma de Queralt

ELS MOLINS FARINERS DEL MUNICIPI DE LES PILES (2a part)

El passat 3 de maig de 2012 vam editar al bloc de les Piles un article titulat "Els Molins fariners del municipi de les Piles". Avui volem donar continuïtat a aquell article concretant més sobre els molins fariners del municipi de les Piles al riu Gaià. Esperem que gaudiu de la història i el patrimoni de les nostres terres i que us animeu a anar-los a retrobar!

El Molí Vell de Sant Gallard (de dalt) 

A Sant Gallard, situat a la dreta del riu hi trobem el Mol´li Vell de Sant Gallard, també dit molí de Dalt. A aquest molí, li provenia l’aigua de la resclosa de l’Escorxador a estramurs de la vila de Santa Coloma i després d’alimentar a quatre molins, en feia ús de les prèviament regulades aigües.

En queda la volta de la part baixa, de la qual s’intueix l’antiga solidesa (segle XII- XIII). És del record de molta gent haver-lo vist tot sencer; malauradament, fou enderrocat per fer de la seva pedra els forns de ciment de l’Abelló dintre Santa Coloma. Era en forma de torre, construcció fortificada bastant usual als segles XII i XIII com els referits de la Torre, dels Requesens o el més proper a ell, el de Baix o Nou, aquesta al riu Gaià, i el d’Albió i el de la Cadena del riu Corb i sols per citar-ne els més propers. 

Molí vell de Sant Gallard. Riu Gaià. (41°30'40.06"N/  1°23'38.11"E).

Molí nou de Sant Gallard (de baix) al riu Gaià

A poca distància del Molí Vell, també a la part dreta del riu, s’hi troba aquesta gran edificació (9x8m). La part del molí sembla correspondre a una construcció del s. XIII, assentada damunt una altra de més antiga. La porta d’entrada és adovellada formant un arc de mig punt. La part baixa, que era el lloc destinat a les moles, és coberta amb una volta de canó, la magnificència de la qual, és de característiques no gens freqüents, sols comparable als Molins de la Vila de Montblanc (la Catedral dels Molins) ara convertit en museu.

Per darrera es veu el seu cacau de 2, 30m de diàmetre i s’intueix el que era la bassa. L’aigua li venia de la resclosa del gorg d’en Roca, la qual es troba un centrenar de metres riu amunt. Al seu costat i adossat hi ha un habitacle d’època posterior, si bé més baix. A continuació s’hi troba un grandiós edifici, fet fer el 1877 per un tal Pomés i Miquel amb la fallida finalitat de destinar-lo a la indústria. Sabem que en una època indeterminada aquests dos molins eren propietat de la senyorial família Requesens, afincada a Santa Coloma.

Els usuaris dels molins anaven a moldre el gra amb la mula que portava els argadells o sàrria damunt del seu llom i dintre d’ells un costal de gra en cadascun (el costal o quartera equivalia a tres mesures; el seu pes no arribava a 50 kgs). Aquesta feina era del tot penosa, si més no pels de Santa Coloma, puix que s’havien de seguir els molins un a un fins trobar qui li fes la feina, arribant més d’una vegada més avall de Santa Perpètua.

Les moles d’aquest molí es vengueren: un joc al Molí (elèctric) del Bernades, l’altre joc a la fàbrica de ciment d’en Llorens, els dos de Santa Coloma. Les moles del Molí Vell o de Dalt es van vendre al molí del Rafael de Pontils, últim que funcionà en aquests contorns.

A l’Arxiu Parroquial hi ha la documentació dels molins que ens referim, concretament en una llibreta titulada Comptes de la Comunitat 1708- 1720. Se’n desprén que l’església de Santa Coloma n’era la propietària o cobrava l’arrendament de dos molins. Els arrendaren, en el primer cas, a Vicenç Lloreta de Sant Gallard per 90 quarteres de blat des d’octubre de 1708 fins a setembre de 1710; de 1710 a 1712 el preu puja a 104 quarteres de blat, descomptant-li dues quarteres per adobar el molí i segueix pel mateix preu fins al 1716.

De 1716 a 1718 són arrendats a Joan Pau Penedès, del mateix lloc, per 92 quarteres de blat; no hi entren uns trossos de terra cultivable que anaven junt amb els dos molins.

De 1718 a 1720 són llogats a Martí Rosic amb les mateixes condicions. Una mostra de les despeses que es feren en els molins són: el 1708, 1 lliura 12 sous per adobar un cèrcol; el 1709, 40 lliures 19 sous i 6 diners al mestre de cases Josep Borràs; el 1711, 10 lliures per una canal de regular l’aigua del rodet; el 1712, es compren dues moles a Isidre Miret de Biure per 65 lliures, i costen 19 lliures 12 sous de transport; el mateix any per obres fetes en els dos molins, 98 lliures 5 sous; el 1713 per una cua de pala del molí, paguen al manyà de Santa Coloma Aleix Miralles 1 lliura 5 sous; el 1717, al mateix manyà, per la cua de la tanca i altres adobs, 2 lliures; al mateix any, per obres, 37 lliures 9 sous 6 diners. 

Molí nou de Sant Gallard. Riu Gaià. (41°30'39.34"N/  1°23'37.20"E).

Un article se Salvador Palau Rafecas, el Galo 

publicat al Recull Núm 4. 

Associació Cultural de la Baixa Segarra- Santa Coloma de Queralt

Salvador de les Piles

Al museu diocesà de Tarragona, situat a l'interior de la Catedral de Tarragona hi podem trobar una escultura de Pedra Calcària del segle XIV procedent de les Piles.

Hi ha qui diu que al costat de l'antiga església romànica de les Piles, com a tot arreu, hi havia temps enrere el cementiri, situat a l'antic hort de cal Rion. Quan a finals del segle XIX es va construir l'actual cementiri i es van traslladar les restes de l'antic cementiri es van trobar diferents escultures que es van cedir al Museu diocesà de Tarragona, una d'elles seria la de Salvador.

El museu està instal·lat des de l'any 1914 a unes dependències del claustre, va ser format per la col·lecció de l'arquebisbe Tomàs Costa i Formaguera, les donacions de parròquies de la diòcesi i persones particulars i amb objectes del seminari i de l'antiga capella de santa Tecla on es guardaven peces reunides des de la desamortització. Va romandre tancat per trobar-se les instal·lacions en mal estat entre 1973 i 1992, quan van ser restaurades.

El perquè de la situació de l'obra al museu diocesà probablement respon a què la dispersió de les obres d’art (pintura, escultura, orfebreria, etc.) procedents d’esglésies, ermites, palaus i cases particulars de la nostra comarca amb l’ànim de donar a conèixer petits tresors salvats de la destruccióde les múltiples guerres que hem sofert i costejats amb gran esforç pels nostresavantpassats, obrim una petita secció que en cada número descriurà una peça.

Esteles discoïdals al muncipi de les Piles

El setembre de 2011 el Servei Comarcal de Cultura del Consell Comarcal de la Conca de Barberà realitza un treball de documentació d'esteles funeràries de les Piles. En total  es varen localitzar 13 esteles funeràries discoïdals, tres més que les que assenyalava Menchon (MENCHON I BES, JOAN. Arqueologia funerària medieval a la Conca de Barberà. Estat actual. Montblanc: Consell Comarcal de la Conca de Barberà, 1996).

A on podem veure les esteles discoïdals? Algunes es troben guardades al magatzem municipal i les altres es troben a l'interior de l'església de Sant Salvador de Figuerola i també al cementiri de Biure.

Esteles discoïdals a l'interior de l'església de Sant Salvador

Esteles discoïdals i antiga columna de creu de terme al cementiri de Biure

I així doncs que són les esteles funeràries discoïdals? 

 "La nostra cultura té per costum, des de fa milers d’anys, d’enterrar els morts. Altres tradicions culturals han optat per la incineració dels cossos dels difunts –avui, prou comuna a casa nostra– o, per posar un exemple concret i prou diferent, per esquarterar-los i deixar-los com a aliment dels voltors.

Al llarg dels segles han canviat els costums referents als enterraments, els indrets i les formes de senyalitzar les tombes o d’identificar les persones o les nissagues familiars que hi són enterrades.

Una de les antigues formes de senyalitzar les tombes foren les esteles funeràries discoïdals, prou comunes a les nostres comarques en època medieval i moderna i poc o gens utilitzades en el present.

Com el seu nom indica, es tracta de peces tallades en pedra en forma de disc, generalment decorat, amb un peu. Emprades com a senyalització de l’emplaçament d’una sepultura, poden aportar, o no, alguna informació sobre la persona o el llinatge a partir del dibuix o motiu heràldic que hi figura.

Tot i que a les comarques de la Catalunya Nova s’han conservat alguns centenars d’esteles discoïdals, són molt rars els exemplars que porten datació. Les més antigues són medievals. Al museu de Poblet, n’hi ha que foren reutilitzades per a la construcció de la muralla del segle XIV, fet que permet apuntar que en aquest moment ja havien perdut la seva funció. Cal relacionar-les amb l’arribada d’occitans a les nostres terres, als segles XII i XIII. El fet que l’ús d’aquest tipus de senyals funeraris coincideixi geogràficament amb les vies de comunicació amb el Pirineu i les terres repoblades després de la conquesta cristiana, en un moment de guerra i persecucions contra el catarisme, fa pensar que probablement l’origen del seu ús a casa nostra es trobi al nord dels Pirineus. Fet que no implica en absolut que totes les esteles discoïdals siguin medievals, ja que es van continuar emprant durant més de tres segles –i encara n’hi ha alguna del segle XIX–, ni que, molt menys, siguin per elles mateixes indicatives de la presència de càtars a les nostres comarques. En tot cas, l’arribada d’aquesta variant heterodoxa de cristianisme i la seva persecució per part de l’Església catòlica és documentada –a Montsant i les muntanyes de Prades, per exemple– en el el marc d’una primera immigració occitana, a la que seguiria, segles després una altra, també en un moment de guerres de religió.

Les esteles funeràries, un cop perduda la seva funció inicial, foren reutilitzades moltes vegades com a elements decoratius a esglésies i a les tanques dels cementiris. Efectivament, en el moment del trasllat d’aquests recintes a l’exterior de les poblacions, aquests elements arquitectònics havien perdut la seva funció principal però tenien encara un caire d’objecte simbòlic que justificava la seva conservació en el recinte sagrat. És per això que molts dels exemplars conservats en l’actualitat es troben en aquest context." Font: Bloc la Teiera.

La font del molí del Prous, un lloc poc conegut

Mirant la foto que acompanya aquest article, i parant especial atenció a les lletres de la pedra esculpida, hom pot ser agosarat i afirmar que es tracta de la Font del molí del Prous. Però tot i saber de quin racó de les Piles es tracta, són molts els qui no saben ben bé on es troba aquesta font.

La present font on hi apareix la foto de Sant Magí, està situada a la rasa de Biure, a l'esquerra de la carretera de les Piles a Pontils, més avall de la Font Freda, es trenca cap a Biure, a la dreta, a uns 100 metres.

Aquesta font és un monument civil, amb data de construcció desconegut i sense cap estil. La seva propietat és particular, de Francesc Ribalta FArré (Santa Coloma de Queralt) i fou arreglada l'any 1982 per Ramon Sendra (Santa Coloma de Queralt).

Recentment el camí i voltants de la font han estat desbrossats per la brigada de neteja forestal.