dijous, 30 d’agost del 2012

EL VAGÓ SENYORET



Aquest conte me l’explicava el meu pare quan jo era tant menuda que no m’abastaven ni les penes del món. Les alegries sí, i aquest conte n’és una d’elles. Sigui aquest dedicat, doncs, al meu pare i a tants altres pares que, com el meu, van il·luminar les hores d’infantesa amb els seus contes i rondalles.


Diu que hi havia una vegada un vagó de tren molt i molt bufat. Era bonic i elegant, pintat de color groc i amb tapisseria de color marró. Però a causa de tants miraments s’havia anat tornant insuportable I no deixava que pugessin al seu interior ni criatures ni animalons.



- Fuig, fuig! _deia si un nen volia pujar-hi _. Amb mi només hi pugen les persones de categoria, ben vestides i arreglades. Els nens, ni mirar-me i els gossos a la gossera!

I així anava fent, fins que un dia un cap d'estació ja n’estava fins ben amunt de tanta ruqueria i, estarrufant-se els seus llargs bigotis, li va dir:

- Mira, a partir de demà et traslladarem a un tren de mercaderies, just darrera de la màquina, a veure si perds tants pardals com tens, que no sé qui et penses que ets tu!

I dit i fet, l’endemà ja en teniu el Vagó senyoret enganxat a una maquina de tren d'aquelles que fan tant de fum i carbonissa , aquelles que semblen xemeneies d'estufa. Pobret ell, que estava acostumat a anar amb màquines elèctriques, que tot i  que perdin algun volti no es nota.

Un bon fart de plorar que es va fer el nostre vagó! S'en va penedir mil vegades d’haver estat tant cregut! Però el cap d'estació no baixava del ruc i, malgrat el seu penediment, no el volia deixar anar.

- Res! Encara no estàs prou castigat per deixar de fer de les teves. Quan a mi em sembli que ja has après la lliçó et canviaré de tren.

I darrera aquell tren de mercaderies, el vagó es va anar fent malbé. La pintura, en comptes de groga com ho era abans s’havia tornat d'un color de gos com fuig. I la tapisseria, de tant posar-hi paquets, es va foradar sense remei.

Fins que un bon dia el van arraconar. El van posar en una via morta, i allí el van deixar. El vagó no s'ho podia creure. Allà sol, va plorar i plorar, però ningú no el sentia.

Van passar els dies i quan ja li semblava que el mon s'havia oblidat
d'ell va sentir una veueta que deia:

- Mira, un vagó de tren!. Podrem fer-nos-hi un refugi!.

Eren dos nens i un gos. Al vagó se li van arronsar les barilles quan va veure que s'hi enfilaven. Però tot seguit va reflexionar i en comptes de tancar les portes, les va obrir de bat a bat, perquè hi entressin.

I poc a poc es van fer amics. Cada dia, els nens i el gos el netejaven, i van posar cortines a les finestres, i el van repintar, i al vagó el cor se li va anar reviscolant i li semblava que el sol lluïa només per ell i que els pardals cantaven més fi, i que, senzillament tot havia canviat.

I resulta que aquell cap d'estació, que li havia volgut donar una lliçó a tanta supèrbia del vagó, era el pare dels dos nens _ del gos no_, el va fer arranjar ben maco per tornar-lo a posar enganxat a un tren de primera. I mai, mai més, va fer-se l'estret, i quan hi pujava algun nen li deia baixet, tant baixet que el nen no sabia si ho sentia o ho somniava:

- Puja, puja, i seu al costat de la finestra. Et deixaré veure els paisatges més bonics, el sol mes lluent i quan passem per un túnel, si tens por, jo et cantaré una cançoneta per fer-te-la oblidar.

I així, el Vagó senyoret es va convertir en el vagó preferit dels nens, i tots van ser feliços i van menjar anissos.


Txaro, 9 de febrer de 1995