dimarts, 23 d’agost del 2011

La relació família- escola

L'ANNA BALCELLS BALCELLSmestres d'educació especial, psicopedagoga i  en l'actualitat professora de la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i l'Esport Blanquerna. Universitat Ramon Llull, ens parla de la relació família- escola.


Des de ja fa una pila d’anys que els estudiosos coincideixen en que el desenvolupament de les persones té un origen fonamentalment social, la qual cosa significa que el progrés personal depèn, en bona mesura, de la interacció de cada individu amb d’altres persones en diferents entorns de vida (contextos de desenvolupament).

Tradicionalment, s’ha percebut que un dels contextos de desenvolupament més importants és la família, entenent que és qui proveeix les “eines” bàsiques perquè els infants puguin entendre els símbols i patrons socials i integrar-s’hi.

El segon entorn més determinant en el desenvolupament dels infants és l’escola; institució que permet als més petits interaccionar amb els seus iguals, crear relacions amb adults fora de la família i endinsar-se en un conjunt d’activitats d’aprenentatge formals que els ajuda a entendre algunes de les intríngulis del món on vivim.

Al principi la labor educativa que realitzava l’escola i la família era molt pròxima. atès que les escoles eren representats de l’Església i aquestes depenien en bona part de la comunitat. Per tant, eren els mateixos pares qui delimitaven els objectius acadèmics, els horaris, “contractaven” els mestres ... A principis del s. XX aquesta relació va canviar. La tasca pedagògica era cada vegada més complexa i especialitzada. Els mestres utilitzaven mètodes i ensenyaven matèries que no estaven a l’abast dels coneixements de molts pares. Així doncs, es va començar a entendre que la responsabilitat de la família i l’escola havia de ser diferent: els pares havien d’educar els seus fills en valors i actituds assentant les bases d’una bona educació per tal de que després els infants estiguessin preparats per que des de l’escola els ensenyessin lectura i escriptura, càlcul, ciències... A partir d’aquest moment no només es va percebre que ambdós contextos havien de perseguir objectiu educatius independents sinó que era millor funcionar per separat, el que creà una relació família- escola que es caracteritzava per la confrontació i el conflicte (Oliva i Palacios, 1998).

En els nostres dies aquesta idea s’ha anat substituint, entenent que, malgrat els objectius de l’escola i la família són diferents, tenen una influència superposada i una responsabilitat compartida envers el progrés dels infants per la qual cosa es fa necessari cooperar.

En els últims anys s’han realitzat estudis sobre quin són els factors que intervenen en l’adaptació dels infants a l’escola i entre els resultats la relació entre família i escola sembla que esdevé crucial. Així doncs, el rendiment de l’infant serà un o un altre depenent de les característiques i dinàmiques de la seva família i la facilitat que tindrà per afrontar els reptes escolars serà major si l’escola va en la mateixa línia que la família.

De fet, alguns autors han arribat a proposar que una major comunicació entre pares i mestres pot ser una possible solució pel fracàs escolar d’alguns infants, així com també que els propis mestres concedeixin més importància a la relació amb les famílies i els seus valors i creences per tal de que l’infant percebi més continuïtat entre un entorn i altre i no els entengui com fronts totalment separats.

Tant mestres com pares han de recórrer un llarg camí per arribar a l’entesa i això només passa per que els mestres comencin a formar-se en l’atenció i col·laboració amb les famílies i els pares “s’obrin” davant de la possibilitat de cooperar amb l’escola per anar tots a la una.

En quant als mestres, em referiré breument a un treball de Blue-Banning, Summers, Frankland, Nelson i Beegle (2004) sobre la relació entre professionals i famílies en el camp de les persones amb discapacitat ja que crec que aquestes actituds/maneres de fer es poden extrapolar a la relació famílies-mestres a les nostres escoles.



Quant als pares, només una reflexió. Moltes vegades es dóna la incongruència de que els pares, per motius que no analitzarem en aquest escrit, desvaloren i desautoritzen la institució escolar davant dels mateixos infants alhora que els hi exigeixen que assoleixin els objectius acadèmics, i a més, amb bona nota. Com poden els nostres nens/es donar importància i valorar el que des de l’escola se’ls ensenya si en ocasions senten els seus referents desacreditar tot el sistema?. Els nostres fills valoren el que nosaltres apreciem i respectem.

En definitiva, que si volem millorar l’educació integral dels nostres nens i nenes cal que tant pares com mestres fem un pas endavant i ens apropem més els uns als altres.


Referències Bibliogràfiques
Blue-Banning, M., Summers, J. A., Frankland, H. C., Nelson, L. L. i Beegle, G. (2004). Dimensions of family and professional parterships: constructive guidelines for collaboration. Council for Exceptional Children, 70(2), 167-184.
Rodrigo, M. J. i Palacios, J. (1998). Familia y escuela: padres y profesores. A M. J. Rodrigo i J. Palacios (Coords.), Familia y desarrollo humano (pp. 333-350). Madrid, Espanya: Alianza Editorial.