La Montserrat Domingo, de Cal Romà de les Piles i procedent de Vilaperdius (Pontils), va ser una de les pageses que va contribuir en el llibre Joves i grans parlem del camp... i de la cuina de Marc Badal, Joan Domènech i Raquel Puente editat per Aprodisca el febrer de l'any 2010. Un llibre molt interessant i del que, des del bloc de les Piles, en volem reproduir alguns apartats referents a la cuina d'abans a les nostres contrades tal i com indica la Montserrat.
La nostra alimentació cada vegada està més deslligada del camp i sembla que avui passa per la dependència de la teconologia: congeladors, cambres frigorífiques.., que permeten la conservació del producte fresc durant mesos. En canvi, fa només unes dècades, la majoria del que arribava a la taula provenia directament dels horts que cadascú cultivava: "Al temps de les carxofes, doncs carxofes". I del rebost, que s'anava omplint amb les conserves que es feien també a casa.
L'oli d'oliva, avui un dels productes estrella de la dieta mediterrània, ja era present en l'alimentació dels nostres avis. En aquell temps, d'oli només n'hi havia d'oliva i aleshores ja deien: "Si vols menjar bo, no estalviïs l'oli", recorda la Montserrat.
També recorda que "aleshores no es comprava com ara, i al mercat tampoc no hi havia les coses que hi trobes ara". La família de la Montserrat hi anava sobretot per comprar pa per a tota la setmana i arengades. Això s'explica també potser pel fet que no hi havia un altre mitjà de transport que no fos la bicicleta o les pròpies cames: "Al mercat anàvem a Santa Coloma de Queralt a peu, en carro o en bicicleta". I, segons la Montserrat, "no es parlava tant com ara perquè només s'anava a fer negoci, a veure qui t'ho pagava més". Continua explicant que "amb els cèntims que en treies en compraves bacallà i arengades"._per molts aleshores l'únic peix assequible era l'arengada o el bacallà, que es trobava a un preu moderat_, tot i que reconeix que, peix, se'n menjava poc. De la costa arribaven les arengades, el bacallà o el congre i, com que no hi havia neveres, tot era pesca salada.
"Passàvem amb el que hi havia a casa i el que sobrava s'anava a vendre". La Montserrat arriba a la conclusió que "ara tenim massa de tot".
La carn, "ni un cop a la setmana"
La dieta bàsica durant l'hivern consistia en "col i un tall de cansalada. No se'n feia gaire, de caldo, perquè no se'n mataven gaires, de gallines". En canvi, el que sí que es menjava era porc. A la majoria de cases feien la matança del poc i aquell dia era festa grossa, perquè amb els embotits que en treien i la cansalada tenien tall per menjar durant tot l'any.
En general, però, de carn, no és que en tastessin gaire "potser ni un cop a la setmana". Tot i que, a casa de la Montserrat, de tant en tant en menjaven: "conill, llebre, perdiu, esquirol i senglar perquè el pare era caçador". Sí, sí, també esquirol, que el feien rostit. Diu que "la carn era més bona perquè el ranxo no existia i les bèsties menjaven molta verdura. A més, els animals es criaven amb més temps: els porcs, durant un any i les gallines, sis mesos o més" (ara aquest temps s'ha reduït a menys de sis mesos en els porcs i poc més de 20 setmanes en les gallines).
"De carn, no n'hi havia com ara i quan mataven alguna bèstia anaven tota la colla i aleshores les repartien" i perquè "quan n'hi havia la guardaven per vendre". La Montserrat explica que "la mare anava un dia a la setmana a portar a les cases el que havia matat el pare; ja quedaven d'acord amb aquests particulars i així el pare sabia que havia de caçar cada setmana". També anaven a vendre molt al mercat de Nadal. Recorda com un any havien de portar-hi tocinos i altres bèsties, i la vigília els els van prendre.
Algunes receptes d'aleshores:
Esquirol Rostit. Rostir l'esquirol en una cassola de fang amb tomàquet i all. Fer-lo amb l'escalfor de les brases (posar una mica de cendra a sobre perquè les brases mantinguin al foc més hores).
Arròs amb perdiu. Fer un sofregit amb la perdiu, ceba i tomàquet. Després s'hi tira l'arròs i es deixa coure a foc viu durant uns 20 minuts. Es tapa i es deixa reposar 5 minuts més fora del foc.
Col i patata. Bullir la col amb la patata ("així com abans ho feien amb molta aigua, ara es diu que s'ha de fer amb poca quantitat", remarca la Montserrat). Fregir una mica de cansalada i, amb aquell oli, amanir la col i la patata.
