En moltes ocasions m’han
preguntat, com a espilenc que sóc, d’on ve o pot venir el nom de LES PILES i jo
els he hagut de respondre que la cosa no estava gaire clara, que potser venia
d’unes piles de pedres que hi havia, o d’unes piques d’aigua…o de…ves a saber
què. En definitiva, em fa tot l’efecte que els interlocutors no marxaven gaire
convençuts de les meves explicacions.. En aquest escrit hem aplegat fins a vuit
propostes diferents sobre l’origen del nostre topònim, esperem que us serveixin
per aclarir una mica més aquest tema.
Degut principalment a la polisèmia del nom,
els filòlegs s’han decantat per diverses opcions, la qual cosa no ha ajudat
gaire a aclarir la procedència del nom.
Entrem doncs en matèria.
Les Piles és el plural de Pila, i
aquest nom té diversos significats, els tres més probables que podríem escollir
com per ser l’origen del nostre topònim, serien el de pila, que significa
pilar, pilastra o columna.
L’altra accepció de Pila, fa
referència a una pica gran i profunda de pedra o d’un altre material de forma
còncava usada per a contenir aigua per rentar, abeurar els animals, etc. Fem
esment aquí que a cada temple parroquial, hi ha la pica o pila baptismal, on
s’administra el sagrament del baptisme. A l’Edat Mitjana en un primer moment el
baptisme era per submersió, i aleshores la pila havia de ser prou gran com
perquè s’hi pogués banyar un adult.
Pila, també vol dir apilament de
coses ordenadament i en vertical, o dit d’una altra manera, munt de coses
ordenades en capes superposades. (aquesta definició podria referir-se a una
pila de pedres amuntegades, o a ruïnes d’alguna antiga construcció que
conservés algunes parets en peu; al cap i a la fi un mur és això, un munt de
pedres ordenades i superposades en vertical).
La majoria de filòlegs s’han
decidit per alguna d’aquestes tres accepcions, però d’això ja en parlarem una
mica més endavant.
El primer cop que es fa al·lusió
a les Piles documentalment parlant, és a la Carta de Població de Conesa de
l’any 1043, on en un llindar del terme conesí figura l’afrontació de “ipsas
Pilas”
Molt aviat trobem el topònim escrit de diverses formes: de Pilis,
Piles, Peles, Spillis (1), (gardiam de ) Piles, Cespiles, Ses Piles, Cespilis,
Sespiles, Zespiles, Les Piles. Així mateix, el primer cognom del lloc (o dels
primers), fou Piles, escrit de diverses formes.
Tornem ara a reprendre el fil
sobre l’origen etimològic de les Piles, lamentant-nos de seguida de l’oblit que
alguns grans filòlegs catalans van fer del nostre topònim. Es tracta dels
creadors del Diccionari català-valencià-balear, d’A. M. Alcover i F. de B.
Moll, i de Joan Coromines autor del Diccionari Etimològic i Complementari de la
Llengua Catalana i de l’Onomàsticon Cataloniae. A aquests senyors els va passar per alt el nom del nostre
poble, i no van relacionar els diferents significats de pila amb les Piles. A
més, Coromines diu que pila, referint-se a pila=pilar i pila=pica d’aigua,
començà a usar-se al segle XV, quan ja hem vist més amunt, que les Piles té un
origen molt més antic.
D’ON VE EL NOM DE LES PILES ?
A partir d’ara desgranarem les
diverses hipòtesis sobre l’origen etimològic de les Piles, i les numerarem de
forma arbitrària.
1-Potser la opinió més generalitzada
d’alguns investigadors, és que les Piles estava situada en un lloc fronterer, i
que marcava uns límits territorials mitjançant unes piles o fites de pedra que
es podien veure des de lluny. Amb el temps, però aquestes piles foren destruïdes
i/o aprofitades en alguna nova edificació.
Però què és el que marcaven
aquestes fites!.(2). Des que l’home del Neolític s’assentà en el territori,
començà a senyalitzar el seu entorn. Marcà els llocs sagrat o d’enterrament amb fites, menhirs o esteles
funeràries, i escollia precisament el límit amb la tribu veïna per
fer-ho, doncs així els esperits dels difunts protegirien l’indret.
Mitjançant aquestes piles, fites
(3), o menhirs que es situaven en llocs enlairats on es poguessin fitar (veure)
des de la llunyania, es limitaven els llocs on la tribu tenia dret a caçar,
pasturar, aprofitar la llenya o recollir els fruits silvestres. Dins d’aquest
terme senyalitzat es conreaven els camps de cereals i llegums, i a la vora del
riu s’hi feien les hortalisses. Aquests mollons, doncs marcaven els drets, i
la propietat tribal.
Una altra manera de termenar un
territori, era mitjançant els antics
camins o carrerades, que també eren fitades, col·locant de tant en tant unes
pedres altes a banda i banda del camí. (cal esmentar aquí, que els termes o
parròquies de les Piles i Biure eren limitats en la seva major part per l’antic
camí ral o carrerada).
Altre formes de dividir un terme,
era fixant els límits a les serres o carenes de les muntanyes, d’aquesta manera
manava “l’antigó” o aiguavessant. A vegades la partió era reforçada per un
marge de pedra que resseguia el carener.
I encara cal que parlem dels
rius, rases i barrancs com a punts de frontera o terme. ( com a exemple, posarem
la Rasa del Terme, que divideix el terme de Guimons del de les Piles).
2-En temps dels romans, els camins
que ja existien en època ibera, s’arranjaren i s’hi col·locaren els mil·liaris
que eren unes columnes que podien ser cilíndriques, ovals o paral·lelepípedes
que es posaven a les vores de les calçades romanes cada mil “passus” (pas doble
romà), que representaven 1480 metres. Generalment eren de granit i podien tenir
una alçada d’entre 2 i 4 metres i un diàmetre de 50 a 80 cm. El mil·liari es
situava al damunt d’una base cúbica o quadrada. I ara em pregunto, no podria
ser que pel camí ral que passava per les Piles, desprès de diversos segles,
encara es conservessin els mil·liaris de l’època romana?. Si fos així, potser
aquests pilars haguessin pogut donar nom al nostre poble?. Qui ho sap?.
Basant-nos en aquesta mateixa teoria, podria ser que Santa Coloma vingués de
columna, fent al·lusió a un mil·liari força alt que hi hauria en aquest lloc, i
que marcaria un encreuament de camins romans. (des de molt antic, a Santa
Coloma de Queralt hi confluïen diversos camins, que amb el temps esdevingueren
camins rals, com el de Montblanc, Igualada, Vilafranca del Penedès, Cervera i
Calaf; així mateix aquesta vila era punt de trobada o de pas de diversos camins
ramaders, que unien diferents indrets situats a la costa mediterrània amb
l’interior de Catalunya i de la Península Ibèrica).
3-Una altra teoria: A la part més
alta del poble, on actualment hi ha el castell, el poble iber construí una
petita fortalesa emmurallada. Des d’aquesta talaia protegida es dominaria i
controlaria la zona i el camí que passava a la vora. Amb el pas del temps,
aquesta construcció s’abandonà o s’arrasà, quedant solament unes piles de pedra
que destacaven des de lluny. Aquestes antigues restes donarien nom a les Piles.
4-Diuen que els romans construïren
un pont a la rasa de les Piles, però que una forta rovinada se l’emportà,
deixant solament els pilars que el sostenien. Aquests pilars van donar el nom
al poble.
5-Més propostes. Pels volts de
l’any 1000, la zona de les Piles estava afectada d’una intensa activitat
repobladora, doncs els boscos s’arrabassaven i es creaven nous camps de conreu.
Aquí i allà, prop de les Piles i del camí es veien multitud de piles de
formiguers i carboneres fumejants, que van servir per batejar les Piles.
Fins aquí ens hem basat amb la
pila = pilar, ara parlarem de la pila =
pica d’aigua.
6-Hi ha qui diu que en temps
antics a les Piles hi hauria unes piques d’aigua que s’alimentaven de l’aigua
d’una font. Servirien per al consum d’aigua de boca i per abeurar els animals.
Algú també a comentat que aquestes piques podrien ser piscines, tot i que
sembla molt improbable i també força exagerat.
7-També s’ha comentat que el nom
de les Piles vindria de “pilum”, o sigui pèl, i que potser tindria relació amb
alguna activitat de tractament i adob de les pells d’animals. (si em permeteu
la redundància, aquesta teoria sembla un pèl arriscada).
8-I ja per acabar les hipòtesis
sobre l’origen de les Piles us direm que aquest nom és d’origen àrab, i que vol
dir “riu de pas”, perquè el nostre riu que és afluent del Gaià, feia de
frontera entre les terres cristianes i l’al-Andalus. Dit d’una altra manera,
pel nostre poble hi passava una franja imaginària que en deien la Marca
Hispànica.
9-LES PILES podria venir del verb ESPIAR, que segons el diccionari vol dir "observar cautelosament i d'amagat algú..."
En aquest cas compartiria l'origen etimològic amb ESPILLS al municipi de Tremp, al Pallars Jussà, situat a 1.077 metres d'alt.
ESPIELLS al municipi de Sant Sadurní d'Anoia, a l'Alt Penedès, amb una alçada de 205 metres.
ESPITLLES al municipi de Santa Margarida i els Monjos, també a l'Alt Penedès, a una alçada de 225 metres.
El trobem nomenat amb diferents grafies: Espiells, Spinles, Spinlis, Spinllis, Spinulis, Espitlles, Espilles, Espilias, Despitlles, Espill.
El castell de LES PILES està situat a uns 676 metres d'alçada, i al primer quart del segle XX, era més alt, doncs aleshores van escapçar la torre per fer l'aiguavessant de la teulada. En definitiva doncs, tots aquests castells estaven situats en llocs fronterers i s'utilitzaven per ESPIAR i controlar l'enemic.
9-LES PILES podria venir del verb ESPIAR, que segons el diccionari vol dir "observar cautelosament i d'amagat algú..."
En aquest cas compartiria l'origen etimològic amb ESPILLS al municipi de Tremp, al Pallars Jussà, situat a 1.077 metres d'alt.
ESPIELLS al municipi de Sant Sadurní d'Anoia, a l'Alt Penedès, amb una alçada de 205 metres.
ESPITLLES al municipi de Santa Margarida i els Monjos, també a l'Alt Penedès, a una alçada de 225 metres.
El trobem nomenat amb diferents grafies: Espiells, Spinles, Spinlis, Spinllis, Spinulis, Espitlles, Espilles, Espilias, Despitlles, Espill.
El castell de LES PILES està situat a uns 676 metres d'alçada, i al primer quart del segle XX, era més alt, doncs aleshores van escapçar la torre per fer l'aiguavessant de la teulada. En definitiva doncs, tots aquests castells estaven situats en llocs fronterers i s'utilitzaven per ESPIAR i controlar l'enemic.
Josep Ballabriga Clarasó
http://desdelespiles.blogspot.com.es/
(1) Aquesta grafia Spills,
Spillis, Spiles, Despills, sovint fa referència als castells dels pobles
d’Espills i/o d’Espiells. Així trobem Espills, Despills, Spilles, Spiles,
Spillis que alguns historiadors han confós amb el nostre topònim.
(2) Mossèn Joan Segura i Valls
explica que “en temps antics tindria unes piles de pedres que devien servir com
a fites, sigui per separar un terme veí, sigui per marcar els límits de la
Hispània mora”.
Les Piles entre l’any 1000 i
1050,devia ser el límit territorial del comtat d’Osona pel sud-oest.
I si reculem molt més en el temps
i ens situem abans de l’arribada dels romans, les Piles era una zona frontera
entre les tribus iberes dels ilergets i els cossetans. I ara caldria
preguntar-se si aquests límits estaven senyalitzats d’alguna forma.
(3) Fita ve de l’antic adjectiu
“fit”, que vol dir clavat, fix. Per plantar una fita antigament feien un ritual
especial que consistia en sacrificar un infant, o un jove, noi o noia, per tal
de sacralitzar el lloc. La víctima primer era immolada damunt la pedra a manera
d’ara i desprès era dipositada en els fons del clot i tot seguit, al damunt
s’hi fixava la pedra o terme. Se suposava que l’esperit del difunt habitaria la
pedra i protegiria l’entorn, fecundaria els camps i faria fèrtils les dones. És
per això que a un nen menut se li deia fitó. La fita en qüestió era encarada en
una determinada direcció i al seu voltant s’hi posaven les filloles que la
fixaven; dues d’aquestes pedres eren planes, i es posaven una a cada costat,
n’hi deien els testimonis. Aquests testimonis representaven els testicles de la
fita que possiblement representava un fal·lus. (Caldria recordar aquí que les
paraules testimoni, testificar i altres
derivats, venen de testicle. Els romans quan juraven s’agafaven els
testicles amb la mà dreta i juraven “pels testicles”.
Una manera molt fàcil de
senyalitzar un territori era escollint un gran arbre com a punt de referència
que estès situat en el lloc adequat, generalment s’escollia un punt elevat que
fes d’aiguavessant o trencaaigües. Aquest arbre fiter faria de límit
territorial i seria intocable mentre visqués, i també ho seria un cop mort,
donat que continuava marcant el territori.
Fins ara ens hem imaginat que
alhora de plantar les fites-estela o les fites-territorials s’usava més que res
la pedra, i potser era així, doncs era un material que es podia conservar in
situ durant mil·lennis, sense sofrir gaires canvis. Però la fusta també fou
molt usada per termenar el territori, s’usaren grans estaques o pals segurament
de roure o alzina, fustes prou resistents com per aguantar molts anys les
inclemències del temps.
Nota:
En aquest escrit hem al.ludit en diverses ocasions a la Marca Hispànica, i ara
potser és el moment d’aprofundir una mica sobre aquest concepte històric: Marca
és un terme que ve del germànic i significà en un principi “frontera” o
“territori fronterer”. Delimitava el territori politico-militar de l’Imperi
Carolingi, i estava situat al sud dels Pirineus. Al sud d’aquesta zona
imprecisa començava el domini musulmà de l’Àndalus. Aquesta terra de ningú,
consistia en una franja molt irregular que tenia una longitud aproximada d’uns
dos-cents quilòmetres, i una amplada variable que anava dels cinquanta als cent
quilòmetres. Podriem descriure aquesta franja mòbil, com d’elàstica doncs tant
podia avançar cap al sud com recular cap el nord, a vegades s’estirava per una
banda i s’encongia per l’altra, doncs tot depenia de les circunstàncies
político-militars del moment. En vista de les característiques d’aquesta zona
canviant, no creiem de cap manera que aquesta “marca” estes senyalitzada. Es necessitaren
tres-cents cinquanta anys en conquerir el territori que va de Barcelona
(ocupada pels francs l’any 801) fins Ciurana, guanyada el 1153. A la zona de l’Alt Gaià alguns topònims ens parlaven d’aquesta marca o
frontera. Santa Coloma de Queralt s’havia dit Santa Coloma de Çamarca, perquè
estava als límits amb Espanya. “In finibus Hispanie”. A les Piles hi havia
hagut una guàrdia “gardiam de Piles” (un possible punt de vigilància i control
de l’avançament sarraí). També tenim dues Rocamores, la Rocamora d’Argençola i
la Rocamora de Sant Magí, que devien ser dos castells que afrontaven amb el
domini moro, o que estaven sota el seu poder. Hi ha dos castells amb el mateix
nom, que estaven situats tan sols uns 4 km de distància. Eren el lloc de
Turlanda, prop de Conesa i el poble de Segura vora Savallà del Comtat. Turlanda
antigament fou anomenada Segura “quod ab
antiquis temporibus vocabatur Segura”, però l’any 1178 se li canvià el nom. Aquest
topònim expressa seguretat, sigui perquè aquests llocs ja estaven fortificats
davant l’enemic, sigui perquè el perill sarraí ja havia passat. I ja per
acabar, a les afrontacions del castell de Turlanda, s’esmenta el puig de
Malaguait al terme de Biure...”ab oriente in termino de Benviure et in podio de
Malaguait, a meridie in termino de Cugul sicuti incipit a podio ipso de
Malaguait et descendit per ipsam serram recta linea usque ad portellam miianam
de Rocafort...” (Liber Feudorum Maior, I, pàg. 287). Al puig de Malaguait,
doncs hi devia haver una guaita per vigilar i controlar l’enemic; imaginem-nos
ara una gran quantitat de sarrains disposats a atacar el territori cristià,
això sí que era un “mal aguait”.
