LES FOTOGRAFIES I L'ÀNIMA

ELS TESTOS S’ASSEMBLEN A LES OLLES

L’altre dia buscant fotografies antigues, en vaig trobar una on hi ha quaranta persones, bo i totes de Les Piles.  La foto va ser feta els anys 1934 o 1935 per Ramon Llorach de cal Empaitagossos de Santa Coloma de Queralt. Aquest noi, que aleshores tenia uns vint anys feia de mosso a cal Barrater, i amb els seus estalvis s’havia comprat una màquina de retratar i no s’estava de fer fotos a tort i a dret. Devia ser el dia de Santa Llúcia i tothom anava vestit per l’ocasió. La gent estava al recer de l’antic cementiri del poble, just al darrere del vell forn de pa comunitari, quan el Ramon  els va fer aquesta fotografia que ha quedat per a la posteritat.

La majoria ja han passat a millor vida. Potser, només en queda un de viu, que seria el Josep Cadens Roselló, que li correspon el número 35, tot i que també podria ser el número 37. Un altre que també em fa dubtar és el número 21, que li poso el nom de Magí Balcells Masip, però que també podria ser el Magí Clarasó Ametller de cal Biel.

Publiquem aquesta fotografia numerada i al costat una columna amb els noms i cognoms que els hi corresponen. Entre parèntesi hi poso el nom o renom de la casa a la què pertanyen. Veureu que també hi ha una colla d’interrogants, doncs tinc alguns dubtes sobre la seva identitat. Potser vosaltres em podríeu ajudar a descobrir els que falten.

Feu una prova, primer. Mireu la foto, sense llegir el noms, a veure si coneixeu algú. Segur que d’alguns direu de seguida que s’assembla potser al de cal Magdaleno o al de cal Jenillo. No és casualitat allò que diuen que els testos s’assemblen a les olles, sinó del mig, de les vores.

Si teniu alguna foto antiga arraconada en un calaix, amb una colla de persones que ara desconeixeu, la podríeu penjar al bloc i així entre tots miraríem d’esbrinar la identitat  de cadascú.

Però també pot ser que sigueu d'aquells que, en comptes de guardar les fotografies ben ordenades en àlbums, les feu desaparèixer en un estrany ritual.

Fotografia colorejada

Fotografia numerada

Encara hi ha molts interrogants, potser ja hi seràn sempre. Podria ser que encara n'hi hagi dos de vius.

L'un seria el Josep Cadens Roselló, el númer0 34 o 37. L'altre seria el Jaume Puiggener Clarasó, el número 18 o 16.

EL RECTOR DE VALLFOGONA I L'ÀNIMA
EL RECTOR DE VALLFOGONA I L'ÀNIMA
Era una tarda d'un dia de festa i el mossèn, que era un home molt obert i falaguer, decidí passar una estona d'esbarjo a la taverna del poble, prendre alguna beguda i parlar una estona amb els feligresos.
Era una tarda d'un dia de festa i el mossèn, que era un home molt obert i falaguer, decidí passar una estona d'esbarjo a la taverna del poble, prendre alguna beguda i parlar una estona amb els feligresos.
Es va asseure a una taula on hi havia diverses persones que parlaven de diferents temes. D'un tema es passava a un altre, fins que va acabar parlant de religió.
A la tertúlia hi havia un home descregut i malparlat, que adreçant-se al rector li digué:
- No crec en res de tot això que prediqueu. Com voleu que cregui amb una cosa que no
puc veure ni tocar amb les meves pròpies mans? Dieu que si l'ànima va al cel o a l'infern., però, on és l'ànima?. El més segur és que jo no en tingui d'ànima, perquè no me
la veig ni me la toco. Vós, el que hauríeu de fer és demostrar-me que existeix l'ànima.
- Estem d'acord noi, penses el mateix que jo _ va dir el rector_. 
- Aleshores com és que prediqueu aquestes bestieses?
- Doncs mira, perque tú no hi creguis!. 
- Hòstia!, que em dieu ara! M'heu tocat ben bé els collons, cony de capellanet!
- Ep noi, he dit que penso com tu. Com vols que sàpiga si ets prou home si no et podem veure, ni tocar els collons!
Els companys de l' aludit, l'incitaven a què demostrés el que dèia el rector. Però el
rector ja havia dit el que volia dir, va esclatar en una riallada, i se n'anà. 

UN ESTRANY  RITUAL FOTOGRÀFIC

I dic això pel que em va explicar una dona dels voltants. Diu que de molts anys ençà, hi havia penjada, al menjador de casa seva, una foto de la seva sogra. Però amb el temps els néts van pensar que ja era hora de retirar el “retrato” de l’àvia, que els vigilava  des de la paret. El van treure, doncs, i el van deixar abandonat en algun lloc. Aleshores, la filla i la jove de la difunta van decidir que s’havia de solucionar d’alguna manera aquella ofensa. A més, calia evitar que, mitjançant la fotografia, es pogués fer algun encanteri, que causés algun mal a la difunta.

Per això les dues dones, d’amagatotis i sense dir res a la resta de la família, van agafar el retrat i es van encaminar cap als afores del poble i allí, en un lloc reservat, el van cremar i enterrar.

A LA RECERCA DE L’ÀNIMA:  FOTOGRAFIES QUE CAPTUREN L’ÀNIMA

Feia poc que s’havien inventat les màquines de fotografiar i molta gent estava convençuda  que aquests ginys eren capaços de captar l’ànima de la gent. Per això, molt aviat es va començar a fotografiar difunts, més aviat infants i joves, per poder guardar, a més de la foto, l’ànima de l’ésser estimat.

Les fotografies del difunt es feien a les poques hores del seu traspàs, però, en alguns casos, s’arribà a tardar fins a nou dies.

Els fotògrafs s’especialitzaren a maquillar el difunt i el col·locaven en posats, simulant que estava viu, en aquest cas li alçaven les parpelles dels ulls com si realment mirés a la camera. Altres vegades se’l representava adormit en el descans etern. La família es col·locava al seu entorn com en una foto de família normal.

Aquest costum s’arribà a fer fins a mitjans del segle XX.

RITUALS MACABRES PER CULPA DE LES FOTOS

S’ha parlat molt dels aborígens d’alguns pobles primitius, que es negaven a ser fotografiats pels exploradors, doncs tenien terror que aquelles màquines els robessin l’ànima.

Com a mostra del que acabem de dir, es conta l’episodi (en aquest cas l’últim episodi), de la desaparició, al Paraguai, de Guido Boggiani, artista i etnòleg italià, nascut el 1.887, que, a començaments del segle XX, viatjava per Sud Amèrica junt amb el seu ajudant. S’organitzà una expedició de recerca dirigida per l’explorador espanyol José Fernández Cancio i, a la fi, es van trobar el cadàvers dels dos (explorador i ajudant) amb els caps separats del cos.

Es desconeix si la seva mort va ser deguda a causes naturals, o bé van ser els indígenes que els van assassinar expressament per evitar que aquell instrument diabòlic manipulat per l’etnòleg se’ls emportés l’ànima. Sembla ser que als indis els preocupava i els molestava molt ser fotografiats. Per això els cadàvers van ser decapitats, per evitar que l’ànima, que acostuma a residir al cap, els pogués fer cap mal. La camera, lògicament, també va ser enterrada.

RITUS DE MÀGIA I BRUIXERIA

Això de representar persones mitjançant la imatge, ja ve de temps remots. Les figuracions de petites escultures fetes amb diferents materials, pedra, os, marfil, etc. representant una Gran Mare o Gran  Deessa, moltes amb exuberants pits i natges, en estat de gestació o bé amb indicis d’haver parit fa poc. A aquestes imatges se’ls atribuïen poders; es creu que es tenien com a protectores i per propiciar l’abundància i  la fertilitat.

Però potser tot va començar per representar animals ferits amb fletxes o llances per l’home primitiu, per així aconseguir, amb rituals de màgia, que la cacera els fos favorable, possiblement, ja tractaven de capturar l’esperit del futur animal caçat.

Amb el temps, (i ara tornem a les persones) les bruixes o bruixots que es considerava que posseïen poders sobrenaturals, interactuaven amb les persones i es servien de figures o ninots fets de materials tous, on s’hi poguessin clavar agulles per fer mal a alguna persona considerada enemiga.

Aquest sistema ha arribat fins als nostres dies i sembla ser que no tan sols es fa servir per fer el mal, sinó que també serveix per “lligar” o unir a dues persones que en principi no hi ha manera que estiguin juntes.

Quan els bruixots van descobrir les primeres fotografies, van fer salts d’alegria, doncs  van veure que la imatge reflectida a la foto concentrava l’energia de la persona i, a   través d’aquesta energia, podien  aconseguir  els  resultats que desitgessin, talment com si l’individu estigués al seu davant.

LA CIRURGIA PREHISTÒRICA I L’ÀNIMA.

Una de les primeres operacions que es realitzà durant mil·lenis, va ser la trepanació craniana, consistia en practicar un orifici al crani ajudant-se d’estris “quirúrgics” de sílex, fusta i d’altres materials fins que aconseguien extreure una rodanxa d’os. Generalment, es feia en individus vius amb finalitats diverses. Una d’elles era perquè l’individu en qüestió havia perdut o li havien robat l’ànima i calia recuperar-la i per facilitar-li l’entrada se li foradava el cap. A vegades, aquest forat cranial es feia per un motiu totalment oposat. Era perquè hi havia persones que estaven posseïdes per un mal esperit i calia treure’l fora com fos. Per això obrien aquesta porta a l’exterior perquè aquesta malànima abandonés el cos turmentat. En alguns casos, s’havia de repetir l’operació una vegada i una altra fins aconseguir el resultat desitjat.

Ah! I no us penseu pas que l’individu trepanat perdia la vida durant l’operació. Es calcula que entre el 50% i el 90% en sortia amb vida. Se sap perquè l’orifici practicat  s’anava tapant amb el temps, doncs l’os lentament es regenerava i anava empetitint el forat. Fins i tot els antropòlegs poden calcular, aproximadament, els anys viscuts per la persona intervinguda després de l’operació.

QUEDAR BEN RETRATAT

Aquesta frase feta ve a dir que hem descobert les segones intencions d’algú que ens vol enganyar. En definitiva, que li hem vist el llautó.

També es diu de la persona que ha quedat bé quan el pintor, dibuixant o retratista a sabut copsar l’essència de la persona, allò no se sap ben bé com dir-ho. Potser aquell toc de mestria que l’artista ha sabut captar i que en podríem dir ànima. Per això, el pintor o dibuixant hi ha posat tota la seva ànima en fer el retrat.

Això és el que pensava uns dels millors pintors de la història, Leonardo da Vinci. Per a ell qualsevol pintura havia de tenir ànima, que s’havia d’expressar a través de les formes. Leonardo deia que els ulls humans eren les finestres de l’ànima. I no us penseu pas que aquest geni parlava només en sentit metafòric, no, sinó que ell buscava realment l’ànima.

A partir de 1510, Leonardo tenia permís per disseccionar cadàvers de criminals, per així conèixer l’estructura dels diferents òrgans del cos humà, després ell en faria dibuixos d’una gran perfecció, però calia vigilar molt i calia, també, fer-ho amb la màxima discreció, no fos cas que se n’assabentés el Tribunal de la Santa Inquició, per tal d’evitar possibles represàlies. Però l’any 1.515, quan Leonardo estava fent pràctiques anatòmiques a l’Hospital de l’Esperit Sant de Roma, va haver de renunciar als seus estudis per culpa del Papa Lleó X, que li va prohibir l’entrada al citat hospital, l’havien acusat d’heretge, perquè deien que feia pràctiques sacrílegues. Sort que en Leonardo tenia bons padrins i l’afer es deixà córrer.

Una d’aquestes pràctiques que l’Església no veia amb bons ulls, era la dissecció de cervells humans amb la intenció de trobar allí l’ànima. I de fet, en Leonardo, a còpia d’investigar i remenar cervells, per fi la va trobar (l’ànima), doncs així ho demostra en els seus dibuixos d’anatomia, conservats a la Biblioteca Real de Winsor, on es veu el lloc concret on segons Leonardo residia l’ànima.

QUAN PESA L’ÀNIMA

Quan una persona mor, de cop perd 21 grams, aquesta petita diferència de pes, que es produeix quan l’esperit abandona el cos, diu que és el que pesa l’ànima.

Hi ha científics que creuen que l’ànima s’allotja a la intricada estructura de neurotransmissors que formen el nostre cervell. Quan traspassem l’activitat elèctrica i química del nostre cervell desapareix, juntament amb l’ànima que és l’espurna divina que el Creador insufla al ventre de la mare gestant (almenys això és el que diuen algunes religions).

Però els estudis científics per pesar l’ànima ja vénen de lluny. L’any 1.907, el New York Times publicava els estudis que feia el metge Duncan MacDougall, que havia dissenyat una balança molt sensible (la balança Fairbanks Imperial), on hi podia haver un error de només 3 grams. Aquest doctor posava damunt d’una plataforma un llit amb la persona moribunda. I quan els hi arribava l’hora de la mort, perdien de cop de 18 a 21,5 grams. També va fer aquesta mateixa prova en una quinzena de gossos, però quan morien no es produïa cap diferència de pes. Deu ser perquè els gossos no tenen ànima?

El científic Francis Crick, premi Nobel de física l’any 1962, va dedicar més de 50 anys a buscar el que podem entendre com a ànima i que molts també anomenen consciència.

L’any 1.952, l’al·ludit Crick, junt al també científic James Wasson, van descobrir que en morir, certes estructures cerebrals desapareixien i que el pes d’aquestes era d’uns 21 grams. A aquesta zona del cervell que es perd se l’anomenà conciència-ànima, doncs és aquesta zona la que domina aquestes accions de la conducta humana.

PER FI UNA FOTO D’UNA ÀNIMA HUMANA

A finals del 2007, va sortir una notícia fantàstica. S’havia aconseguit fotografiar una ànima humana just en el moment que s’enlairava amb els braços en creu cap al sostre de l’habitació. Era una imatge fantasmal, tènue, transparent. Alguns  ja van avançar que era la foto més important de la història. Però expliquem una mica la història d’aquest fet tant insòlit.

En un hospital de Frankfurt (Alemanya), s’intervenia una mestressa de casa alemanya, de 32 anys, per corregir-li unes vàlvules defectuoses que tenia implantades al cor. Tot i que l’operació no era d’alt risc, la pacient va morir durant la intervenció quirúrgica.

Durant l’operació, es van fer una sèrie de fotografies, com era habitual (es fan servir per divulgació científica, arxiu mèdic i per a les classes a la facultat de medicina). Va ser quan el metge/fotògraf en fer revelar les fotos, quan s’adonà que en una d’elles es veia  perfectament com l’esperit de la difunta sortia del seu cos mort i emprenia el vol.

El citat metge es va pensar que li havien pres el pèl, que algú li havia volgut gastar una broma, vaja. Aleshores, va decidir portar la foto a un altre laboratori per veure si hi havia algun engany. Però no, es veu que la foto era autèntica.

Assabentat Joan Pau II, d’aquesta fotografia amb “ànima”, en va demanar una còpia, la qual li va ser enviada immediatament, el pontífex la va posar en mans d’experts romans, que la van investigar a fons i de tot plegat va transcendir que les primeres impressions eren positives, que no semblava que hi hagués cap trucatge, en definitiva, que el que apareixia a la foto era real. Però el curiós del cas és que el Vaticà mai ha donat cap informe oficial.

I ara caldria parlar de la polèmica que va aixecar, al seu moment, aquesta notícia. És una foto autèntica? És un muntatge?

És evident que hi ha molts fets sospitosos. A Internet, la notícia només sortia d’una font i sempre era la mateixa notícia traduïda a moltes llengües. No se’ns diu la data dels fets. Tampoc apareix el nom de l’hospital de Frankfurt. Joan Pau II va ser papa de 1.978 a 2.005. Els fets devien passar, doncs, en algun any del seu pontificat? Després, algú va dir que aquesta foto ja havia sortit publicada a la revista LIFE els anys seixanta, de fet, tant la sala d’operacions com la vestimenta dels metges així ho dóna a entendre. Comptat i debatut, jo diria que aquesta notícia és més falsa que un “duro sevillano”, el que avui en podríem dir, una llegenda urbana.

                                                 Josep Ballabriga Clarasó