BIURE DE GAIÀ (1a part)

La Fina ha organitzat una trobada de veïns per parlar del poble. Son les cinc de la tarda d’un dia de Festa Major del 2009, i ens trobem al Casal, el Salvador Malet de Cal Bergadà, el Mensa, el de ca l’Andreu, la Maria Compte, el J. Puigganer, J. Mª Compte de cal Pons ... A les sis tots van a missa i en sortir tornem a reprendre la xerrada ara amb més veïns i amics i amb molta més animació. Tothom recorda coses d’abans i tothom intervé. Hi han moltes rialles quan surt el tema de les tres minyones i la cuinera que portaven els amos del castell quan venien a passar l’estiu a Biure. Sembla ser que molts hi lligaven tant com podien. Tots afirmen que aquestes criades eren l’animació de per aquí i que ballaven molt be la « jota ». Però d’això ja fa molts anys, en Salvador Malet, un dels més grans del grup, recorda aquells anys en que ell era molt jovenet, com després dels balls que es feien els diumenges a la tarda, els joves es quedaven i les minyones també, i aleshores era, segons sembla, quan se les emportaven a l’hort.

Els veïns parlen de l’amo del castell, que es deia Paco Mercader Zufia, un militar amb grau de general que va arribar a ser governador militar, i que era també vescomte de Belloch. Però l’amo no era en Paco Mercader, sinó la seva esposa, la Lluïsa Llorach, que va ser qui va heretar el castell. De fet, no el va heretar ella, sinó la seva germana gran, la Maria, però aquesta, segons explica en un llibre un avantpassat seu, no el va voler, i, davant del notari, va dir que no volia “enterrar-hi” els seus fills, ni obligar-los a passar les vacances « al mig del no-res ». I va canviar, amb la seva germana Lluïsa, el castell per una llotja al Liceu. Com que la Lluïsa Llorach estava casada amb un vescomte, això de tenir un castell ja li anava be. A més d’aquestes dues germanes, n’hi havien dues més, la Mercè i la Isabel. Totes quatre eren riquíssimes, la petita, la Isabel, es passejava per Barcelona amb un Rolls Royce descapotable, freqüentava artistes i viatjava molt, i vivia en una torre d’en Puig i Cadafalch, avui desapareguda, del cap d’amunt del carrer Muntaner. En Ramon Casas la va pintar al 1901, i el quadre és al despatx de l’alcalde de Barcelona, darrera mateix de la seva butaca. Elsseus pares, en Pau Llorach i la Concepció Dolsa eren els amos de les aigües deRubinat, a prop de Sant Antolí, unes aigües purgants que s’exportaven per tot Europa. Les oficines centrals les tenien a París. El pare va morir jove, i la viuda i les quatre filles vivien dels immensos beneficis que els proporcionava la venta d’aquesta aigua.

Fotografia extreta de "Per la ruta dels Castells del Gaià" del Palau Robert.

El castell de Biure, situat enmig « del no-res », com deia la Maria Llorach que el va heretar gracies a un intercanvi, es trobava en mans d’una de les famílies més riques i també més esnobs de la Barcelona d’aquells feliços anys vint.

Expliquen els veïns, que la mestressa, la Lluïsa Llorach, anava cada dia a prendre les aigües a Vallfogona amb el taxi de Sta. Coloma, el Mero. Diuen que era amable i que visitava els malalts, però que parlava en castellà perquè sinó, quan tornava a Barcelona, el seu castellà estava ple de catalanades.

En sortir de missa, els nens anaven al castell i allà els donaven sempre alguna cosa o altra. Per la Festa Major, els senyors invitaven als veïns del poble a fer el vermut dalt del castell. I aquests, portaven als senyors a caçar perdius. Segons expliquen, abans n’hi havien moltes. Les minyones rentaven la roba en uns safareigs que eren només pels del castell, eren grans i no gaire a prop, el que deuria ser tot un enuig per a les criades a l’hora d’anar a rentar. Aquests safareigs no s’han conservat perquè han quedat colgats. Els veïns tenien uns altres safareigs que estan, encara actualment, al costat de la font. En Pablo era el fill dels senyors i també venia a Biure als estius com feien els seus pares. La família va conservar el castell fins al 1965. El seu aspecte actual ve del 1912, moment en que es va rehabilitar totalment, volent-lo convertir en un castell més espectacular i també en casa senyorial.

Biure apareix com un poble fresc i amb aigua abundant. A la font, que alimenta un rierol, hi ha ànecs i tots els voltants estan enjardinats. Un immens pollancre senyoreja al costat del pont i n’hi ha un altre, igual de gran, més cap al poble. Des del carrer Major, es pugen unes escales que van al carrer de dalt, hi han moltes flors i abans d’arribar al carrer, hi ha un recó fresc i humit on només sents l’aigua que salta d’una font que en diuen la mina del Rector. Quan s’acaba el poble, més enllà de la creu de terme, hi han els horts que es veuen molt cuidats i que es reguen amb l’aigua canalitzada de la font del Maginu que es troba més amunt. I darrera de la rectoria, la gran casa amb aspecte de masia que és al costat de l’església, hi ha l’hort de l’Abadia que diuen que sempre ha tingut aigua. Aquest edifici sempre havia rebut el nom de l’Abadia. I al llarg de la rasa o riera que porta l’aigua cap al Gaià, segueix tota una filera d’arbres de ribera amb les fulles encara tendres d’haver sortit no fa gaire. L’aigua que baixa per la rasa és sempre molt neta perquè ve directament de la muntanya.

Prop del poble, a 10 minuts del camí de Biure a Vallverd, hi havia una bassa amb el terra enrajolat que en deien la Canal i que era d’un pagès de Vallverd, era molt gran i servia de piscina, i als anys 50 hi venien fins i tot dels pobles del voltant i del mateix Sta. Coloma a banyar-s’hi. Quan van fer moviments de terra en el tros on hi havia la bassa, va deixar d’entrar-hi aigua, i des d’aleshores que està seca. Mirant les fonts revingudes a la primavera, no sembla que Biure hagi pogut patir mai problemes d’aigua. I de fet, els veïns et diuen que a Biure sempre n’han tingut. L’aigua corrent, però, no els va arribar fins entrats els anys seixanta.

L’aiguat de Sta. Tecla de mitjans del segle XIX, també va deixar petjada al poble. Els veïns han sentit explicar als seus avantpassats que la rubinada que va arribar la nit del 22 al 23 de setembre del 1874, es va endur més de 100 caps de bestiar que passaven la nit a la part baixa del poble mentre esperaven anar a fira. També que del molí del costat de la riera, que ells ja mai l’han vist habitat, la molinera es va salvar gràcies a que es va emparrar al capdamunt. I que l’aigua va arribar dins del poble fins a mig carrer Major.

L’església és al final del carrer de dalt. Enfront, el cementiri amb la porta de fusta envoltada de lilàs tots florits. De lilàs florits n’apareixen en forces recons del poble, així com moltes flors. Tot es veu cuidat i net, amb la  majoria de cases arreglades i amb les façanes repicades deixant al descobert la pedra. L’església la van fer al 1777 aprofitant les pedres de l’antiga església romànica que resultava massa petita i que era entre el castell i ca l’Andreu.

Ca l’Andreu, al cap damunt del poble, és un casalot amb aspecte de casa forta, amb molt poques finestres i molt petites. Sembla com si en algun moment o altre del passat, una part de les seves parets haguessin servit de muralla i que per tant hagués format part d’alguna edificació molt antiga del castell.

Els dilluns, els veïns de Biure anaven a Sta. Coloma a mercat, com feien tots els altres pobles del seu voltant. Tardaven a peu una hora i mitja passant pel dret, per les Costes, per un camí que ja s’ha perdut. La carretera actual es va fer entre els anys 20 i 25. Diuen que la verdura de Biure tenia fama de ser molt bona perquè era regada amb aigua molt clara. Al poble no hi havia escola, i els nens havien d’anar a les Piles, on també hi anaven els de Guimons. Hi tardaven a peu entre 20 i 25 minuts. A l’hora de dinar, qui tenia parents a les Piles, dinava a casa d’ells, els altres s’havien de portar el menjar a la senalla i dinar a la mateixa escola. Als anys 30 i 40 a les classes dels nens i havien fins a 45 alumnes.

Montse Rumbau

Publicació del 27/09/2013 a Tribus de la Segarra