FESTA MAJOR DE BIURE DE GAIÀ I APLEC DE SANT MIQUEL. 12 I 13 DE MAIG DE 2012.

Els actes comencen a les 6 de la tarda amb la Missa a l’església de Sant Joan Baptista de Biure amb molta afluència de públic.

Seguidament un sopar al cafè a on ens vam reunir setanta-cinc persones en un ambient molt amè. A continuació la cantada d’havaneres amb “SOPA DE PEIX” i a la mitja part el rom cremat que estava molt bo.

A la segona part la música estava acompanyada per música celestial de trons i llampecs seguits d’un xàfec, l’hora, més tard de les 12 de la nit això vol dir que va ploure per Sant Pere Regalat i ens esperem quaranta dies d’inestabilitat.

Són dos quarts de vuit del matí de diumenge dia 13, fa sol i de núvols n'hi ha ben pocs. Preparem els esmorzars a la font i als volts de les deu comença a arribar gent. El pa amb tomàquet i botifarra crua està molt bo. Els del CEQ ens diuen que a la plaça de Sta. Coloma de Queralt al menys hi havia 100 persones, no totes passen per la font però déu ni do de l’ambient.

Podem dir que durant aquesta jornada passen més de 200 per la muntanya, uns pugen, els altre ja baixen i d’altres pugen pel cantó de Pontils.

La celebració de la Paraula, com cada any es fa a les dotze del migdia. La petita Ermita dedicada a Sant Miquel, ressona en les cantades i sobre tot quant es canten els Goigs dedicats al Sant.

El vermut al cafè i el dinar de Festa Major ens omplen d’energia per prosseguir a la tarda amb els jocs per la mainada que ens porten records dels anys 81-82-83.... _ quan vam recuperar la festa_ perquè no han variat gaire, sempre són tradicionals.

Ara anem al ball amenitzat pel conjunt “Pagant Sant Pere Canta” que ens fa ballar i gaudir de la música de sempre. No pot faltar el ball del ram: una bossa de roba per anar a comprar.

I la festa acaba en un ensordidor foc d’artifici! S’ha de notar que tenim un valencià al poble.

Una vegada més agrair al CEQ de passar per la font, a la Coperal pels programes, a l’Ajuntament de Les Piles i a tots els que veniu any rera any.

Esmorzar a la font de Biure.

Coronant el cim de Sant Miquel.

Jocs per la mainada.

Els jocs per la mainada: tot un espectacle!

                                                                                            

 Fina Malet Botines

HISTÒRIES I LLEGENDES DE SANT MIQUEL

Sant Miquel

Eren els principis dels temps, d’això ja fa una eternitat, feia poc que Déu havia creat el cel i la terra. Però abans de crear l’home uns éssers superiors, criatures de Déu, anomenats àngels estaven embrancats en un gran combat celestial.

Fresc del Guariento, ca. 1350 al Palazzo Carrara de Pàdua

Veiem com ens ho explica St. Joan en el seu llibre “L’Apocalipsi”.

“Aleshores va esclatar una batalla en el cel: Miquel i els seus àngels combatien contra el drac. El drac també lluitava juntament amb els seus àngels, però no va poder guanyar i perderen el lloc que tenien al cel. El gran drac, la serp antiga l’anomenat diable i Satanàs, el qui enganya el món sencer, va ser llençat a terra i també els seus àngels hi foren llençats amb ell.”

Sant Miquel és el més gran dels set arcàngels, ell és el Príncep de les Forces Celestials.

Quan Satanàs, l’aleshores anomenat Luzbel, l’àngel més perfecte de la creació, es va voler equiparar al seu Creador, Sant Miquel amb el crit de Qui (és) com Déu! _que justament és el que vol dir Miquel_ va inspirar fortalesa i valentia als altres àngels que es van unir amb el seu cap per combatre el Príncep dels dimonis i els seus estols malèfics.

Aquesta gran batalla celestial es va acabar amb la precipitació a terra dels diables i, des d’aleshores, Llucifer és el Príncep d’aquest món que, juntament amb els seus seguidors, Déu li concedí d’exercir el domini sobre la humanitat.

Però què faria aquesta pobra humanitat convivint amb les forces del mal, sinó tingués el “Protector del Poble de Déu”, Miquel, l’arcàngel i els seus aliats que ens ajuden a combatre el poder del maligne?

A Sant Miquel se’l representa vestit de guerrer o de soldat Centurió, ja que és el Príncep de la Milícia Celestial. També se l’anomena Cap o Capità dels Exèrcits del Senyor, fins i tot ell mateix diu que és el “Cap de l’Exèrcit de Yahveh”. A la iconografia el trobem representat vestit de militar i empunyant una esplèndida espasa que amenaça Satan, el cap del qual està dessota els peus de l’arcàngel.

El diable a vegades és representat en forma de drac,a voltes amb set caps “... aparegué en el cel un altre senyal prodigiós, un gran drac roig amb set caps...” (Llibre de l’Apocalipsi), també en forma de dimoni o, fins i tot, de sarraí.

Sant Miquel a Montclar

Sant Miquel no apareix al Montclar fins pels vols de l’any 1000. A través d’una llegenda molt coneguda que ens el situa dalt d’un cavall i saltant del Queralt a l´antic Montvà (Monte-Vano a. 1013) Monsvanus, aterrant i patinant al penyal de pinyolenc que hi ha sota l’actual església de Sant Miquel. A la famosa “Relliscada”. D’aquesta llegenda n’hi ha dues versions, l’una se’ns diu que va saltar des del Queralt perquè estava envoltat de moros i, en sentir-se acorralat, va fugir saltant cap a Sant Miquel.

Sant Miquel de Montclar

Com podeu suposar, aquesta versió es veu d’una hora lluny que és totalment falsa. Com pot un arcàngel esmunyir-se dels infidels, quan va ser capaç, junt amb els seus aliats, de vèncer Satanàs i el seu estol malèfic? I ara, aquí, ens el presenten esporuguit fugint dels sarraïns! Ell, vencedor del mal, que no li calia ni cavall per enlairar-se en el cel (doncs, com sabreu, com tot àngel, està proveït de dues magnífiques ales).

Ens inclinem, clarament, per una segona versió, on se’ns diu que saltà d’una muntanya a l’altra per defensar uns cristians que estaven essent atacats pels infidels.

Sant Miquel té el poder de curar de mal d’oïda i el mal de cap

A les Piles, abans de la guerra, hi havia una dona que tenia molta devoció a aquest sant. Era sorda com una tàpia, per això cada any, el dia de l’aplec de Sant Miquel, pujava fins a l’ermita i de seguida s’untava els dits de l’oli miraculós de la llàntia que il·luminava l’àngel, se’n posava a les oïdes mentre resava una pregària. No se sap si, a la llarga, recuperà l’oïda, aquesta bona dona, però el que és segur és que el resultat no va ser immediat.

Per això, Sant Miquel era l’advocat dels llums d’oli i el tenien per patró els llanterners, gresolers i els llumenerers.

Aquest sant tenia moltes advocacions, també se l’invocava contra el mal de cap.

Era patró dels barretinaires. Era costum oferir-li un barret com a present, si el sant els curava de migranya. En moltes capelles hi havia força diversitat de barrets penjats per les parets.

Amades ens diu que era creença que el qui deia unes oracions al sant i li demanava que el guardés de mal de cap, havia de portar al cap algun d’aquests barrets que havien estat deixats com a present, si ho feia així segur que no tindria mai més mal de cap.

Desconec si aquesta pràctica es feia al Montclar, però el que sí que sé és que a l’esglesiola hi havia uns quants caps de cera penjats com a exvots, en agraïment al sant per la seva curació.

Aquesta invocació al sant, com a guaridor del mal de cap, li ve perquè era creença que aquest mal era causat per culpa d’algun dimoni que s’havia  posat dins la testa i no en vol sortir de cap manera. I recordem que l’arcàngel era i és especialista en foragitar el diable de qualsevol lloc que es proposi.

Sant Miquel i l'aigua

Sant Miquel de Montclar entre núvols

I ara que parlem de barrets, em ve al cap aquella dita que diu “Quan Sant Miquel porta caputxó, pluja amb abundó”.

Aquesta dita és com una indicació que el sant envia als pagesos. Quan la punta de Sant Miquel està tapada pels núvols o la muntanya sencera desapareix de la vista, aquest senyal ens diu que la pluja està assegurada. Aquesta pluja tan benvinguda per als pagesos i que els cura de tants mals de cap.

Ens consta que Sant Miquel té poder sobre les aigües. Sembla ser que l’arcàngel, segons consta en la tradició oriental, va se venerat per primer cop a l’antiga regió de Frigia , avui Turquia, ja en els primers temps del cristianisme. El sant era considerat metge celestial, doncs ostentava el poder de guarir els malalts, i és per aquest motiu que tenia el títol “d’Àngel Sanador”.

Conta la llegenda, que el sant va fer sorgir un riu medicinal a “Chairotopa” (Frigia). Tots els malalts que es van banyar en aquell riu i que van invocar a la Santíssima Trinitat i a Sant Miquel van ser curats instantàniament.

Més tard, en aquesta mateixa regió de Frigia en una ciutat anomenada Colosas (en l´actualitat Khonas o Konia) on ara només en resten unes poques ruïnes, va salvar de la destrucció un temple aixecat en el seu honor.

Els pagans volien destruir aquest santuari, desviant un riu, i per això van taponar el pas de l’aigua amb una gran roca, encarant el corrent vers el santuari. Sant Miquel s’adonà de les males intencions dels infidels i va llençar un raig que fulminà la dita roca. Una altra versió diu que la roca quedà esmicolada degut al retruny d’un gran tro que provocà el sant. El cas és que d’una forma o altra  s’aconseguí redirigir la corrent d’aigua.

De llavors ençà les aigües d’aquest riu quedaren santificades i el nom de Colosas va associat amb l’abundància de les fonts d’aigües puríssimes i fresquíssimes.

Conta la llegenda que l’any 710 de la nostra era va ser l’any en què es produí una altre vinguda del sant a la terra. En aquesta data el sant va voler que es construís un santuari en el seu honor al turó de Tumba (actualment, aquest lloc s’anomena Mont-Saint-Michel, situat a les costes de França entre Normandia i la Bretanya). Un cop construït el santuari, s’adonaren que en tot l’entorn no hi havia gota d’aigua. Però l’arcàngel no es preocupà gens ni mica per això. Va ordenar de fer un forat en una roca duríssima i, de seguida, de l’interior del penyal va començar a sortir una gran quantitat d’aigua.

En relació amb el tema de l’aigua, ve a tomb, ara, parlar d’ una altra  aparició del sant a la muntanya que porta el seu nom.

Durant la guerra civil, els anys 1937 i 1938 no se celebrà la festa del sant al Montclar, però l’any 1939 una gran gernació va fer cap a la muntanya. A l’entorn de la Font del Carlà, molta gent feia cua per beure. De cop va aparèixer un home de mitjana edat, que ningú coneixia, amb un càntir ple d’aigua que passava de mà en mà. D’aquell càntir va beure moltíssima gent, sembla ser que aquella aigua no s’acabava mai. Quan ja la majoria de gent havia begut, es va buscar el propietari del càntir per tornar-lo, però ningú el a saber trobar.

Aleshores, la gernació, que hi havia pels vols de la font, s’adonà que la persona que els calmà la set era, en realitat, l’autèntic Sant Miquel, que, en aparença humana, va voler agrair personalment a tanta gent l’haver acudit a celebrar la seva festa.

Ermitans de Sant Miquel

Quan es resava a Sant Miquel o s’encenia un ciri en el seu honor, s’havia de vigilar molt que el dimoni, espatarrat sota els peus del sant, no es pensés que l’oració anés destinada a ell i, per aquest motiu i per evitar, també, la seva mala mirada, se l’empastifava de merda. Amb aquesta pràctica s’aconseguia protegir-se del diable i també fer com una mena de conjur, doncs, com és sabut, Satanàs té veritable terror als excrements humans (la femta humana era un element indispensable per elaborar pocions,que barrejades amb altres porqueries, es feien servir per salvaguardar-se i a l’hora fer fora els mals esperits).

L’ermità que tenia cura de l’església de Sant Miquel, que sabia d’aquestes pràctiques, havia d’estar molt a l’aguait perquè ningú fes servir aquest ungüent fastigós, no fos cas que, a més de foragitar els esperits malèfics, foragités, també, els pelegrins que acudien a l’aplec

Diu algun etimòleg que Biure (ant. Benevivere, Benviure) ve de viure bé amb el sentit espiritual, per això en llocs apartats, com la muntanya de Sant Miquel, s’hi practicà la vida ascètica.

Conten que, cap a la primeria del segle passat, un ermità, que vivia a Sant Miquel, va trobar un cau de llops. Com que la lloba devia ser a caçar, va aprofitar l’ocasió i, com pogué, agafà els llobatons i s’encaminà ràpidament muntanya avall, cap a Biure. Ja arribava al poble quan s’adonà, esglaiat, que la mare dels llops estava a punt d’encalçar-lo. Fent un esforç suprem, espaordit i amarat de suor, va arribar a Biure i entrà a corre-cuita a la primera casa que trobà oberta. Li anà d’un pèl de no ser el festí de l’afamada i rabiosa lloba.

En aquella ocasió és digué que algun sant protector havia vetllat per la seva vida. Es va dir si havia estat Miquel, sant protector de la muntanya i, alhora, protector dels viatgers? O va ser Sant Gil, el sant eremita, com ell, patró del poble de Biure, que té el poder de protegir dels llops? Van ser tots dos? Potser no ho sabrem mai. El cas és que l’ermità restà sa i estalvi i pogué anar a vendre els llops a Santa Coloma.

Hi havia famílies que si trobaven un cadell de llop, en tenien cura i l’amansien com si fos un gos més. Així va ser el cas del famós i temut llop escuat que durant uns quants anys va ser el terror de la comarca. Una altra manera de beneficiar-se d’haver trobat algun llop era lliurar-lo a les autoritats municipals, doncs hi havia estipulats uns preus per cada exemplar sigui adult o sigui cadell.

De l’Edat Mitjana ençà, que ja hi ha ordenances que regulaven les captures i recompenses dels llops. Si ens situem a l’època en que devien passar els fets de l’ermità _posem  cap a primeries del segle XX_ ens  trobem que en  el “Reglamento para la Ley de Caza de 1902 ”  el preu estipulat per   llobató era de 7,50 pessetes.

Històries i llegendes de Sant Miquel avui

Com ja sabeu, el 8 de maig és la festa de l’Aparició de Sant Miquel. Al llarg d’aquest escrit he anat desgranant algunes d’aquestes aparicions al llarg dels segles, però no penseu que he estat exhaustiu en la seva descripció, ja que hi ha moltes més històries i llegendes d’aquest sant. 

Una de les últimes és la de Garabandal, a Cantabria l´any 1961,on l’arcàngel s’aparegué fins a vuit vegades. 

I ara saltem a l’actualitat, i situem-nos al 2012. Aquest és l’any que segons la profecia maia el proper 21 de desembre s’acabarà el món. Potser aleshores podrem veure de nou Sant Miquel, proveït de les seves balances de justícia celestial on pesarà les nostres ànimes per saber si són dignes del Paradís

I llavors es produirà el Judici Final.

I llavors Sant Miquel lluitarà amb l’Anticrist i el vencerà per tota l´Eternitat.

Josep Ballabriga Clarasó

EL CEL DE JUNY I JULIOL DE 2012. Trànsits i ocultacions

Trànsit de l'Estació Espacial Internacional (ISS) davant del sol durant un eclipsi.

Els dos propers mesos de juny i juliol podrem gaudir de dos esdeveniments astronòmics de caire excepcional. Especialment el “trànsit” de Venus per davant del Sol, l’anomenat «el darrer  tránsit del nostre temps». A més de la importància del fet, no es tornarà a produir altra cop fins a l’any 2117.  

Des de la Península Ibèrica es podrà veure en una bona part del territori, però especialment cap a l’est (Catalunya), podrem gaudir dels darrers minuts de la seva desfilada davant del Sol, mentre surt per l’horitzó.

Trànsit de la ISS davant la lluna. Fotos amb telescopi.

El trànsit complert es podrà veure des del nord-oest de Nortamèrica, al nord-est d’Àsia i al l’est d’Austràlia i Nova Zelanda. La resta de Nortamèrica, Centreamèrica i nord-oest de Sudamèrica, es podrà veure una part mentre es posa Sol.

Perquè passa això?

Quan els astres es posen en conjunció, el Sol, els astres i la Terra queden en línia recta en una regió del cel. Mercuri i Venus al estar més a prop del Sol es poden quedar en dues conjuncions: conjunció superior quan es queda darrera del Sol, o en conjunció inferior quan queda al davant passant entre el Sol i la Terra. Tot i així, Mercuri i Venus rarament acaben passant per davant del Sol que es troben en conjunció inferior. El darrer trànsit de Mercuri va passar en l’any 2006 i no tornarà a passar fins el 2016.

El cas de Venus és encara més excepcional, durant tot el segle XX no n’hi va haver cap. El darrer va ser el 8 de juny de l’any 2004, el segon i darrer trànsit d’aquest segle serà el proper dia 6 de juny durant la sortida del Sol, quasi a ran d’horitzó, a Catalunya. L’horitzó est/nord-oest ha de quedar lliure d’obstacles.

És un fenomen molt poc freqüent. Sols es produeixen quatre trànsits cada 243 anys a intervals de 8, 105 i 121 anys. Això passa a primers de juny o primers de desembre. Encara que s’ha repetit mils de vegades des del naixement del Sistema  Solar, no es desvetllà un trànsit de Venus fins l’any 1639. Abans no va ser possible la seva predicció. El darrer ja hem dit que es va produir el 8 de juny del 2004, però l’anterior a aquest va succeir el 6 de desembre del 1882.

No t’ho perdis! El proper no tornarà passar fins d’aquí 105 anys!

Què es veurà?

Trànsit de Venus l'any 2004.

Una persona amb molt bona vista veurà un pontet negre que trigarà varies hores en travessar-lo. Des de Catalunya el veurem que ja va acostant-se cap a la corona superior del Sol. Cal advertir de la importància de prendre les mesures necessàries per a protegir la vista de la radiacions solars.

Tant sols amb uns prismàtics que portin incorporats un filtre solar es podrà veure amb una millor nitidesa.

Com mirar-ho?

El principal perill de l’observació solar no són sols els raigs de llum, sinó els raigs ultraviolats, que els acompanyen i que no manifesten cap tipus de molèstia al mirar, però que poden produir danys irreversibles a la retina. No totes les ulleres de sol ni els filtres solars paren les radiacions ultraviolades.

En els establiments especialitzats en aparells d’òptica i astronomia tenen uns filtres especials (filtres Mylar) que es posen davant dels oculars del aparells astronòmics. Tots els filtres han de estar homologats per a la visió solar i amb certificació de la UE.

Es pot utilitzar filtres de protecció de soldador del nº 14. També ulleres homologades de polímer negre. Cal llegir abans les instruccions que portin. Tot i així amb totes aquestes proteccions es reserva la visió contínua a molt poc temps !. No es aconsellable mirar seguit durant més de 3 minuts. Cal descansar després al menys un minut.

En el cas de no disposar de filtres i proteccions adients es pot  veure el Sol amb uns senzills prismàtics, però en cop de mirar, es projecta la imatge del Sol sobre el terra en una superfície clara, com un paper o una cartolina.

 



Es pot construir també una càmera fosca amb un tub o caixa de cartró, posant en un dels extrems un paper d’alumini, que foradarem amb una agulla, en l’altre paper ceba, per on es veurà la imatge.

Més info:

http://eclipse.gsfc.nasa.gov/OH/transit12.html

Per generar el mapa de temps de trànsit des d’una altra ubicació:

http://transitofvenus.nl/wp/where-when/local-transit-times/

  

Ocultació de Júpiter per la Lluna el dia 15 de juliol

En el desplaçament de la Lluna pel Zodíac és freqüent que s’interposi entre els planetes i la Terra. Això ho pot fer amb “lluna plena”, “quart creixent” o “quart minvant”.

En aquesta ocasió la desaparició (ocultació) no serà visible des d’Espanya perquè encara no haurà sortit. Si podrem veure l’aparició de Júpiter. Com que aquesta estarà en quart menguant l’aparició serà més espectacular  per què es veurà aparèixer Júpiter per sobre el disc de la Lluna, que estarà fosc i a molt poca altura d’horitzó.

El temps que s’espera que trigui en veure's el disc complert de Júpiter des de què comença a sortir pel llim fosc de la Lluna, és un dos minuts. Al voltant de les 02h 08’ T.U. a les 02h’10h T.U. (+2H). Recordeu-vos que anem dos hores avançats sobre el T.U.

Els planetes Venus, Mart, Júpiter i Saturn seran visibles durant la primera meitat de la primavera, al principi de la nit.

A mesura que avança l’estació, primer Júpiter, i després Venus desapareixeran del cel del vespre, que quedarà dominat per la presència de Mart i de Saturn.

(*) Junt amb l’interès per l’Astronomia es troben persones aficionades al seguiment d’enginys espacials i del repte de la seva captura amb imatges “impossibles” com els trànsits de l’Estació Espacial Internacional, que es mostren en les fotos superiors. Això ja és un altra tema...

Eduard Garcia-Luengo

expersat.org

ELS MOLINS FARINERS DEL MUNICIPI DE LES PILES (1a part)

El municipi de les Piles forma part de la conca fluvial de l’Alt Gaià. A la xarxa hidrogràfica del riu Gaià i els seus petits afluents, al segle XII-XIII s’hi fonamenta la cabdal i necessària indústria farinera d’antany, en la qual la força motriu de l’aigua n’era essencial.

Els molins fariners eren enginys hidràulics que tenien per finalitat la mòlta de cereals, sigui per bestiar o per l’elemental fabricació de pa.

El seu funcionament consistia en encabir un cert volum d’aigua en una bassa, que sempre i en els molins que coneixem era a frec del propi edifici on es feia la mòlta. Prèviament l’aigua era desviada del curs del riu mitjançant una resclosa i, a través d’una sèquia, conduïda fins la bassa, dintre d’ella i a frec de la paret del molí s’hi troba el cacau (espècie de pou) per on l’aigua hi baixava, fins a la paret més fonda de l’edifici just al lloc on hi havia el desguàs i el rodet – roda horitzontal formada per departaments inclinats còncaus (àleps) – generalment de fusta, algun de pedra i més modernament de ferro.

L’única obertura del cacau era a través d’un petit estellador que regulava l’aigua per donar-li embranzida al rodet a través d’una inclinada i curta canal de fusta.

El rodet recolzat per un sol punt (agulla) damunt un dau de ferro o metall, feia rodar la mola alta, subjectada aquesta per la nadilla i l’arbre, que pujava del rodet, passant pel mig de la mola sotana o baixa (la qual era fixa).

El mecanisme era bastant rudimentari, però del tot efectiu, com ho demostra el fet d’haver funcionat al llarg de quasi vuit segles sense gaires variacions, si més no per aquestes contrades.

Tot i l’efectivitat de l’enginy, els moliners d’antany tenien seriosos maldecaps que condicionaven la seva economia i per tant la seva subsistència, realitat que es fa ben palesa en determinada documentació. Cal parlar, doncs, de les primitives i fràgils moles fetes de pedra del país, les quals es trencaven o desgastaven molt ràpidament. Al final, molts optaren per fer servir la pedra de Montjuïc, però no tothom es podia permetre semblants despeses. Per exemple, i tal com trobem documentat, al santuari de Sant Magí de la Brufaganya, el 1647, s’hi construeix un molí i es va a Barcelona a buscar les referides moles. El seu cost és de 16 lliures cadascuna i les despeses de transport de 140 lliures les dues. Foren dutes en dos viatges damunt d’un carro tirat per set animals i conduït per tres persones I per arribar encara els hagueren d’ajudar els bous del convent, els frares I els veïns de les contrades. Els viatges duraren, el primer, vuit dies i el segon, set.

Un altre dels problemes que tenien els moliners, a part del manteniment, impostos i arrendaments, era l’escassetat d’aigua. Amb una bassada sols es molien de tres a sis sacs de gra. Ens referim naturalment a la zona que aquí tractem, car en grans rius, Ebre, Llobregat, Cardener, Ter, Segre i altres, es molia amb un sistema diferent amb roda vertical i directament del riu i en cap moment els condicionava l’aigua.

Un exemple del bàsic aprofitament d’aigües el trobem sota mateix de l’escorxador municipal de Santa Coloma, on hi ha una superba resclosa semicircular i escalonada, que conduïa l’aigua del riu Gaià per cinc molins fariners tots ells documentats del segle XIII. Des d’aquesta resclosa l’aigua feia cap al Molí Nou (davant la Font de Carters), d’allí, creuant el riu per un aqüeducte de pedra, anava al Molí de la Torre, d’aquest seguia fins al Molí Vell de Sant Gallard, del municipi de les Piles, passant abans pel Molí de Pocurull i el del Requesens. El referit Molí del Requesens i un altre que hi ha sota ell, dit Molí del Sol – més modern amb resclosa pròpia- es troben a la mateixa partió dels municipis.

És evident l’aprofitament del preuat líquid i és tanmateix a l’entorn de la indústria farinera on s’hi regula jurídicament un complex engranatge de regadius.

Una realitat que he pogut constatar al llard de la recerca que he fet d’uns molins de bona part de Catalunya, és que a menys cabdal d’aigua de rius i torrenteres, més densitat de molins. Els resultats evidencien que a les capçaleres dels rius és on més molins s’hi troben ; si agafem per referència el propi riu Gaià hi comptabilitzem un total de 54 molins, d’ells en corresponen 5 al municipi de les Piles, altres 8 al veí municipi de Santa Coloma i 14 també al municipi de Santa Perpètua de Gaià. Tenim, doncs, 27 molins, que són la meitat del total i en menys d’una quarta part del recorregut.

Fem constar que Montblanc amb més de 20 molins i Santa Perpètua amb 14 son els capdavanters dintre uns dos-cents municipis en els quals hi hem trobat molins o els seus vestigis.

Al municipi de les Piles hi trobem cinc molins fariners, avui la majoria en estat molt ruïnós, dels qual ens parlarem més detingudament en un segon i tercer article. Seguidament teniu unes imatges de cadascun amb les coordenades per si els voleu fer una visita:

Molí vell o Molí vell de l'Andreu de Biure. Torrent de Biure. 

(41º 29’ 33,8’’N,  01º 21’ 05,3’’E).

Molí nou o Molí nou de l'Andreu de Biure. Torrent de Biure. ( 41°29'35.40"N,   1°21'16.61"E)

Molí del Prous de les Piles. Torrent de Biure. (41º 29’ 36,9’’N, 01º 21’ 50,6’’E)

Molí nou de Sant Gallard. Riu Gaià. (41°30'39.34"N/  1°23'37.20"E).

Molí vell de Sant Gallard. Riu Gaià. (41°30'40.06"N/  1°23'38.11"E).

Un article se Salvador Palau Rafecas, el Galo 

publicat al Recull Núm 4. 

Associació Cultural de la Baixa Segarra- Santa Coloma de Queralt

POEMA A LES PILES

La Judit Alegre Aguilar, de 9 anys d'edat i que cursa tercer de primària, ens regala aquest poema tant bonic del poble de les Piles aprofitant que ahir va ser la Diada de Sant Jordi. Gaudiu-lo i deixeu-hi forces comentaris!

RECEPTES FÀCILS PER QUEDAR MÉS QUE BÉ

La M. Àngels Torras Margarit, veïna de les Piles, ens ha facilitat unes receptes aparentment molt difícils, però que ella insisteix en què són senzilles, perquè puguem quedar més que bé si tenim convidats o simplement per gaudir d’un bon àpat un dia qualsevol.

  

SOPA DE PEIX

Si volem fer una sopa de peix molt bona, podem fer una sopa amb brou de verdures. Si fem hort, és una altra bona manera d’utilitzar les verdures.

Preparació:

1. En primer lloc farem un brou amb tot de verdures: porro, api i qualsevol verdura com la ceba, la pastanaga, la col, les bledes. El que dóna bon gust al brou són les fulles. Posem aigua en una olla i afegim un pessic de sal i d’oli i ho deixem bullir més d’una hora.
2. Un cop tinguem el brou fet ho triturem tot ben fi i ja tenim la base per fer la sopa de peix.
3. En una paella a part fem un sofregit d’alls i tomàquet i llorer al gust del consumidor.
4. Al brou de verdures que hem preparat hi posem el peix que més ens agradi (morralla, cap de rap, lluç, etc) i una mica d’arròs durant uns tres quarts d’hora a foc lent. A mitja cocció hi afegim el sofregit i deixem que s’acabi de coure.

  

PASTISSETS DE PASTA DE FULL

 

Aquesta recepta és molt senzilla, però que dóna molt bons resultats.

Preparació:

1. Agafarem un rotlle de pasta de full congelada i la posarem a descongelar.
2. Quan la pasta ja estigui tova, és a dir descongelada, la tallarem a quadres petits.
3. Posarem la pasta tallada a quadrets damunt de paper vegetal en una safata del forn.
4. Damunt de cada quadre de pasta hi posarem una mica de crema prèviament preparada.
5. Per damunt de la crema hi posarem diferents ingredients que tinguem a ma: poma tallada fina, codonyat amb nous al damunt, plàtan, maduixes, etc. Com més ingredients de colors hi posem més bonic quedarà.
6. Finalment, posem la safata al forn prèviament escalfat, uns quinze minuts, vigilant que no es torri massa.

60 ANYS DE CASATS DE L’ARMENGOL I LA ROSA DE CAL BARRETER

L’Armengol Cadens Puiggener i la Rosa Puiggener Balcells van nèixer al poble de les Piles. L’Armengol va néixer el 16 de febrer de 1927 i la Rosa el 13 de setembre de 1931. I vet aquí que es van casar un dissabte 9 de febrer de 1952, i fet i fet ara ja fa seixanta anys d'aquest afer.

De tota la vida

L’Armengol i la Rosa de fet es coneixen de tota la vida, des de petits. La Rosa era filla de “Cal Juanu” i tenien un corral amb moltes bèsties i cabres al davant de cal Barreter. Quan era petita la Rosa era la que tenia cura de les bèsties i cabres i sempre passava per davant de Cal Barreter. Però llavors eren molt joves i no pensaven pas acabar casats.

L’Armengol, de “Cal Barreter” va estar uns quants anys estudiant a Tarragona als germans, i quan venia aquí, tal i com diu ell, semblava un sant. Als germans de Tarragona els feien anar a combregar cada dia i tenien una disciplina molt marcada i quan arribava aquí els caps de setmana feia el mateix. La Rosa diu que es veia un noi molt quiet i tranquil, que anava sempre a missa. 

L’Armengol ressalta que de jove ell era molt atleta. Diu que arreu es deia que "allà on es posava el barreter ho guanyava tot". Havia jugat molt a futbol a Santa Coloma i alguna vegada també s’havia fet equip aquí a les Piles i també va jugar a futbol a la Llacuna. Fins i tot va entrenar uns quants dies amb l’Espanyol. La seva germana es va casar a Barcelona i va anar a Barcelona uns dies a entrenar amb l’Espanyol. A Barcelona, diu l’Armengol, va aprendre a nedar a la Barceloneta. Però de jove se li va morir el pare i va haver de tornar a les Piles a fer de pagès i a fer-se càrrec de la família. Recorda que el seu pare no li agradava que ell jugués a futbol. Quan el va portar a estudiar a Tarragona  amb el germà li va dir “si pot ser que no jugui a futbol” i el germà li va dir “doncs aquí l'obligarem a jugar”. En aquell temps, el pare de l’Armengol només pensava en que ell treballés.

Un breu festeig

La Rosa comenta que no van festejar gaire. L’Armengol havia festejat amb un altre noia, però van renyir. Llavors per la festa del Roser de Guialmons, que és a meitats de maig, van començar a anar junts i ja es van casar el febrer del següent any.

El casament

I el dia 9 de febrer de 1952 es van casar a Montserrat, un casament força atípic en aquell temps, i els va casar un rector parent, un germà de la padrina de Cal Taverner, el Canonge. El convit el van fer en un restaurant de sota Montserrat. El casament i el convit el van preparar molt entre l’Armengol i la seva germana.  
  

La passejada

De viatge de nuvis van anar una setmana a Barcelona. Es van casar amb dissabte i l’altre dissabte ja van agafar un avió cap a Mallorca. I a Mallorca hi van estar quatre dies. Per tornar van agafar l’avió cap a València, cap a Tarragona i cap aquí. Van estar un total de quinze dies de passejada.

Van ser els primers de les Piles d’anar amb avió. En aquells anys a Mallorca ja s’hi havia anat, però tothom hi anava amb vaixell. Llavors a Mallorca hi havia un camp d’aviació petit, tot era petit, el Prat era petit i d’avions no n’hi havia pas gaires.

L’Armengol recorda que anant cap a Mallorca, a l’avió li varen dir que es posés una cosa a les orelles, però no va creure gaire – com diu ell- pensant que no li havia de passar res, i quan va saltar va quedar sord com una tàpia. Va estar dos o tres dies que no hi sentia massa bé.

Unes fotografies en color

Quan van anar a Mallorca i van prendre la càmara de fotos de l’Armengol, una càmara que encara avui tenen guardada. Quan se’ls hi va acabar el carret de fotografies en van anar a comprar un altre. Van fer fotografies i ja havent tornat del viatge a l’hora de revelar les fotos els hi van dir que no podien revelar les fotos d’aquell carret, ja que era en color. Els hi van dir que mai les podrien veure però els hi van fer unes diapositives.

Aquelles diapositives les vàren mirar a casa a contrallum perquè no tenien pas projector. Poc a poc algunes d’elles s’haurien anat extraviant i perdent. Però fa poc el Josep, el seu fill, va trobar les algunes de les diapositives i les va anar a rebel·lar. El resultat va ser unes fotografies en color de fa seixanta anys. Aquest va ser un dels regals que els hi va fer a l’Armengol i la Rosa  pel seu seixantè aniversari de casats. Una bona sorpresa ja que per primer cop van veure les fotografies de la passejada a Mallorca que mai s’haurien pensat veure.

Seixanta anys a la cartera!

L’Armengol i la Rosa ens expliquen que abans quan un es casava i s’anava a fer la passejada s’havia de fer un paper conforme s’estava casat. Perquè en aquell temps si una parella anava a un hotel i no es portava aquest paper no et deixaven dormir a la mateixa habitació.

I quin detall més entranyable! L’Armengol, després de seixanta anys de casat amb la Rosa, encara porta aquell document conforme estan casats a la cartera. La Rosa, però, assenyala que aquell paper està equivocat perquè diu que estan casats el 9 de gner en comptes del 9 de febrer.  Ens ensenya el document i està prou sencer després de tant de temps a la cartera. Seixanta anys a la cartera, mai millor dit! 

Un cop casats

Un cop casats van anar a viure a "Cal Barreter", a casa de l’Armengol. El pare de l’Armengol ja s’havia mort i a casa hi havia la seva padrina, la seva mare i una germana. L’altra germana estava casada a Santa Coloma i vivia a Barcelona.

L’Armengol es va dedicar a la pagesia, una feina molt més pesada que la pagesia d’avui dia – ens indica ell-. La Rosa s’ocupava de la casa. Però quan hi havia molta feina al camp, per exemple a segar, a l’hora de batre, arrencar llegum, a garbellar,... si convenia anava a ajudar l’Armengol.

Ampliant família

Al cap de dos mesos d’estar casats la Rosa va quedar amb estat i el 7 de desembre de 1952 va néixer el seu primer fill, el Josep. Al cap de 2 anys van tenir la Rosa Maria i després la Juanita. La Rosa Maria va morir de jove, i els altres fills van tenir els seus quatre nets: en Sergi i la Raquel del Josep i l’Olga; i en Carles i la Rosa Maria de la Juanita i el Josep. Els néts s'han anat aparellant i ara fa uns quatre mesos van tenir dos besnétes: la Martina i la Lola. 

En seixanta anys la família ha anat creixent.

Després de 60 anys

Diuen que no es pensaven arribar tant lluny, que de fet no s’havien plantejat fer tants anys junts. Comenten que quan van fer 50 anys de casats el govern els va pagar un viatge. Hi van anar amb set matrimonis de Santa Coloma i un de les Piles i que d’aquesta colla quatre homes i una dona ara ja són morts.

Després d’un grapat d’anys junts l’Armengol i la Rosa estan orgullosissíms de ser molt estimats per la família. Afirmen que tots estan molt per ells. Els fills, el gendre i la jove, i els néts també. Estan molt contents de l’atenció i l’estima de la família. I, com ens diu l’Armengol, si la Rosa està bé cada diumenge venen tots a dinar aquí.

El secret?

La Rosa ens diu que estimar-se és el fet principal i que cal tenir respecte un per l’altre. I l’Armengol, mig enrient-se’n, que sempre procura donar-li la raó a la Rosa i ja està. La Rosa diu que d’alts i baixos sempre n’hi ha, però que de raons no n’han tingut gaires i que sempre s’han avingut bastant.

L’Armengol diu que ell és molt de la broma i que ella és molt seriosa, com tots els de “Cal Juanu”. La Rosa diu que ha de frenar l’Armengol que ell es desmarxa més. Sigui com sigui els seus caràcters es compensen i sembla que els hi ha funcionat, no?

La parella avui

Els dos destaquen que es troben molt bé de salut i que el fet és que estiguin lúcids, perquè quan perds el coneixement malament. La Rosa destaca la memòria de l’Armengol, l’Armengol que la seva dona és molt valenta i que té molta força de voluntat.

I com que l’Armengol encara té el carnet encara van a mercat i al metge. I ell cada tarda va a el que ell diu la vila, per referir-se a Santa Coloma, a jugar a cartes a l’Estrella. Només van d’aquí a Santa coloma, no van enlloc més, però el fet de poder conduir els permet fer una vida bastant independent.

La Rosa s’ocupa de la casa, l’Armengol cada dia va a passejar i a la tarda va a la Vila. I cada dia a la tarda, juguen a cartes fins que es fa l’hora de sopar. L’Armengol li va ensenyat un joc de cartes a la Rosa, que és un “remigio” francès molt bonic,  i que a la Rosa li va agradar molt. Temps enrere tota la família jugaven a cartes i ella no volia jugar, al final hi va jugar i en va aprendre. I ara i juguen tots dos. La Rosa diu que s’ha de contar molt i s’ha de tenir memòria i que ella no en té tanta com l’Armengol. Diu que ell tota la vida hi ha jugat i  que ella no hi havia jugat a cartes. L’Armengol se’n riu de com rumia i conta la Rosa en el joc de les cartes. Ara mateix, el dia que no hi juguen ho troben a faltar.

Sigui com sigui volem felicitar a l’Armengol i la Rosa pel seu seixantè aniversari i desitgem de tot cor que facin molts més anys junts amb el mateix sentit de l'humor i alegria que han tingut durant aquesta entrevista. Moltes gràcies Armengol i Rosa!