HISTÒRIES DE LA RÀDIO A LES PILES

Il·lustració de Joan Ballabriga.

Quan va arribar “l’arràdio” a Les Piles? Quina família va ser la primera al poble a tenir un aparell de ràdio? Només us en puc dir alguna cosa, pel que m’havia explicat la meva mare, l’Assumpció Clarasó Tomàs, i pel que m’ha explicat, recentment, l’Armengol Cadens Puiggener. Però abans de res, potser caldria començar pel principi. Per fer funcionar una ràdio ens cal poder endollar-la a un corrent elèctric, tenir electra (que dèiem). Què en farem d’un aparell de ràdio, si no disposem d’electricitat? I quan es va instal·lar l’electricitat al poble? Va ser l’any 1926. Ja s’estava instal·lant la línia elèctrica pel poble i vet ho aquí que a cal Badó o Vador (família Malet) venia un nadó en camí i van decidir que aquesta seria la primera casa del poble que podria gaudir de l’electricitat. I, efectivament, el desembre d’aquell any, naixia una nena que, un cop batejada, es va dir Marina Malet Obrador. A més, l’avi de la Marina, el Salvador Malet Briansó, estava molt delicat de salut i veia que el seu temps s’acabava, però tenia la gran il·lusió de poder veure una “bombilla” encesa a casa seva i així va ser. Com hem dit, l’any 1926, casa seva ja disposava de llum elèctrica i l’any següent moria el Salvador, aconseguit així el seu somni.

Ara, els espilencs ja disposaven d’electra i ja podien tenir una ràdio. Potser la primera casa que la van tenir va ser el Castell (la família Prous). Els segons potser van ser els de cal Barrater, cap a l’any 1930. Una mica més tard, la van tenir a cal Rión (família Balcells) i, de seguida, en van posar una al Cafè del poble i una altra a cal Roso (una altra família Balcells). Els que tenien una ràdio eren a cal Jover. Aquesta família ja feia anys que vivien a Barcelona, però cada “istiu” el passaven a Les Piles i de ben segur que a més de portar-se la minyona, també portaven la ràdio. Aquest aparell els hi van requisar durant la Guerra Civil doncs, a casa seva, s’hi va instal·lar la Plana Major. Una altra família que venia a estiuejar al poble eren els de cal Prous (els de la Plaça). Havien estat safraners i ja feia anys que vivien a Villacañas, a Ciudad Real, i, com he dit, molts  estius els passaven al poble, això abans de la Guerra.

Cada any llogaven a alguna noia del poble perquè els fes una mica de neteja i també per anar a comprar a Santa Coloma. Un any li va tocar a la meva tieta, Maria Clarasó, i es veu que van tenir un malentès doncs la mestressa li deia que li comprés “hígado” i ella que li deia -fetge?- i  l’altra que li contestava -no quiero fetge, quiero hígado!-. Bé, al final, li van donar entenent, que “hígado” i fetge era la mateixa cosa. Direu que aquesta anècdota no té res a veure amb el tema de què parlem i teniu tota la raó, però m’ha fet gràcia explicar-vos-la.

Tornem a cal Prous. Cada estiu no es descuidaven de portar un “gramófono” o ràdiogramòfon i la meva àvia, la Teresa Tomàs Genovés, obria, de bat a bat, la finestra, per escoltar aquells rigodons tan macos que tocaven.

Il·lustració de Joan Ballabriga

A casa havíem tingut una ràdio que era de les que en deien de galena, tenia la forma d’una caixa rectangular, la part superior es podia obrir com si fos una tapa i hi anava connectat un altaveu bastant gros. De tota manera, se sentia bastant fluixet, però molt clar. Després d’aquest vam tenir un “Invicta”, durant bastants anys que sonava força bé (he de dir que aquesta ràdio encara la tenim, però, en l’estat en què es troba, no es pot exposar). Amb aquest aparell, cap al tard, sovint escoltàvem La Pirenaica (de fet la majoria dels que tenien ràdio l’escoltaven, però no s’ho deien un a l’altre). El nom oficial era Radio España Independiente i era una emissora creada pel Partido Comunista de España doncs aquest partit tenia prohibida qualsevol activitat dins de les fronteres de l’Estat Espanyol. Era una emissora clandestina ja que no se sabia des d’on emetia. La gent es pensava que ho feia des d’algun punt dels Pirineus o potser des d’Andorra. En realitat l’emissora estava instal·lada a la llunyana capital de l’antiga URSS, Moscou. L’any 1955, l’emissora es traslladava a la capital de Romania, Bucarest, i va estar emetent des d’aquest punt fins que es va clausurar l’any 1977. Sintonitzar aquesta emissora estava prohibit pel Govern i el qui l’escoltava era considerada com una persona oposada al règim franquista. Però la gent l’escoltava com una alternativa a la informació manipulada pel “Régimen”. Però també cal dir que les seves notícies no sempre eren fiables doncs aquesta emissora tenia la tendència a difondre propaganda antifranquista (de fet, tan la informació transmesa pel govern estatal, com el que propagava La Pirinenca, s’havia de garbellar, a veure què en quedava de net). Me’n recordo que aquesta emissora costava molt de sintonitzar i, quan se sentia bé,  s’havia de posar molt fluixet, no fos cas que ens sentís algú. Aleshores, el monopoli de la informació estatal la tenia Radio Nacional de España. El govern estatal feia tot el possible per interferir les emissions de la Pirenaica i des de l’interior d’Espanya s’emetia soroll a les freqüències fixes per dificultar-ne la seva oïda.

Desprès d’aquest Invicta, em sembla que vam tenir un Philips i després un Lavis que se sentia molt bé. Em sembla que era quan teníem aquest últim aparell, que vam comprar una gravadora, que si volies gravar havies d’acoblar com un captador que havies de col·locar davant de l’altaveu del transistor. Just alhora de dinar, feien un programa de música pop i a mi m’agradava gravar algunes cançons, precisament, en aquell moment, llavors tothom havia d’estar callat, però amb tot era inevitable que algú no digués alguna cosa mentre dinàvem o que algun soroll de plats o coberts quedés incorporat a la gravació (era “El clan de la una” i el feien a Radio Juventut de Barcelona).

A casa, la mare escoltava la novel·la diària. Em sembla que n’havien fet dues, però ella amb una ja en tenia prou doncs en una casa de pagès no s’acaba mai la feina. També havia escoltat algun d’aquells consultoris que en deien femenins. N’hi havia hagut dos al mateix temps, que es feien la competència. Ella preferia el de la Montserrat Fortuny, que es va emetre des de 1945 fins al 1981. El de la competència era el de Elena Francis, que emeté de 1947 a 1984.

El pare, molts vespres, posava “De España para los españoles”, amb la locució de Maria Matilde Almendros, que era un programa per a emigrants que dedicaven cançons als seus familiars que vivien a l’estranger (es va emetre de 1964 fins al 1978).

Bé, i després va arribar la televisió (al Cafè del poble la van estrenar l’any 1973 i els va costar 828 pessetes), els radiocassetes, els CD’s… I la cosa va evolucionant de forma imparable.

Quan va sortir la televisió, es va dir que la ràdio estava condemnada a desaparèixer, però els anys han demostrat que la ràdio gaudeix de bona salut.

Ara mateix, mentre acabo aquest article, estic escoltant RAC 105 a través d’Internet.

I fins aquí els meus records i vivències sobre la ràdio.

Josep Ballabriga Clarasó

COCA DE CODONY

Estem a la tardor i a la tardor trobem una fruita tan aromàtica com és el codony. El codony és un fruit gros, globulós i piriforme, fragant i de pela groga i tomentosa. La polpa és dura i aspra, de color blanc groguenc i resulta farinosa i poc sucosa. És fruit del codonyer (Cydonia oblonga), un arbre fruiter de la família de les rosàcies i únic membre del gènere Cydonia.

El codonyer és un arbre o arbust caducifoli originari del Càucas, d’entre 1,5 a 6 metres d’alçada. Les seves fulles són ovalades, enteres i tomentoses al revers. Té unes flors solitàries de color rosa clar, quasi sense peduncle. És un arbre més aspre que les pereres i les pomeres, i la seva fusta resisteix molt bé el fred intens de l’hivern. Com que floreix al final de l’abril, sol escapar de les glaçades tardanes.

El codony era el símbol de l’amor i la fecunditat a l’antiga Grècia i estava consagrat a la deessa de l’amor Afrodita. A l'època romana s'aconsellava a les núvies que, abans d'entrar a la cambra nupcial, fessin una mossegada a la fruita per tal de perfumar el primer petó que farien al nuvi. 

Amagada sota una pell de vellut, i amb interessants propietats nutricionals, és deliciosament perfumada però difícil de consumir crua per la seva duresa i pel seu sabor àcid i astingent. Per aquesta raó, és típic que es prepari en forma de codonyat, però en realitat hi ha moltes altres receptes (melmelades, chutneys, gelatines o compotes, o bé codonys al forn o codonys al vi, entre altres) i una d'elles és la Coca de Codony que ens ensenya a preparar la Carme Montalà i Balcells, filla de les Piles i veïna de Solivella.

Per aquesta raó, és típic que es prepari en forma de codonyat, que algunes vegades pot ser excessivament ensucrat. Descobrim-ne una alternativa ben gustosa. - See more at: http://www.etselquemenges.cat/rebost/el-codony#sthash.G0BfVvYy.dpuf

Per aquesta raó, és típic que es prepari en forma de codonyat, que algunes vegades pot ser excessivament ensucrat. Descobrim-ne una alternativa ben gustosa. - See more at: http://www.etselquemenges.cat/rebost/el-codony#sthash.G0BfVvYy.dpuf

Per aquesta raó, és típic que es prepari en forma de codonyat, que algunes vegades pot ser excessivament ensucrat. Descobrim-ne una alternativa ben gustosa. - See more at: http://www.etselquemenges.cat/rebost/el-codony#sthash.G0BfVvYy.dpuf

Per aquesta raó, és típic que es prepari en forma de codonyat, que algunes vegades pot ser excessivament ensucrat. Descobrim-ne una alternativa ben gustosa. - See more at: http://www.etselquemenges.cat/rebost/el-codony#sthash.G0BfVvYy.dpuf

Per aquesta raó, és típic que es prepari en forma de codonyat, que algunes vegades pot ser excessivament ensucrat. Descobrim-ne una alternativa ben gustosa. - See more at: http://www.etselquemenges.cat/rebost/el-codony#sthash.G0BfVvYy.dpuf

Ingredients per la massa:

• 300 g. de farina.
• 150 ml. d'aigua. 
• 10 ml. d'oli d'oliva.
•  5 g. de sal.
• 10 g. de sucre.
• 6 g. de llevadura seca per fer pa.

Altres ingredients per la coca:

• Codonys.
• Mantega.
• Sucre.
• Aigua.
• Oli.
• Sucre.

Preparació:

1. Barrejar tots els ingredients per la massa.
2. Estirar la massa, com si anéssim a fer una pizza. 
3. Tallar el codony a trossets ben fins. 
4. En un bol, posar el codony amb una mica de mantega, dues cullerades de sucre i dues cullerades d'aigua.
5. Tapar el bol i posar-lo entre 15 i 20 minuts al microones.
6. Posar el codony damunt la massa i tirar-hi un bon raig d'oli i bastant sucre. 
7. Posar la massa al forn a uns 170 graus fins que la coca sigui rosseta.

 

Sabies què hi ha arbres codonyers mascles i arbres codonyers femelles (codonyeres)? I que els codonys de les codonyeres són més gustosos i aromàtics que no pas els codonys dels codonyers?

LA CUINA D'ABANS (2a part)

La Montserrat Domingo, de Cal Romà de les Piles i procedent de Vilaperdius (Pontils), va ser una de les pageses que va contribuir en el llibre Joves i grans parlem del camp... i de la cuina de Marc Badal, Joan Domènech i Raquel Puente editat per Aprodisca el febrer de l'any 2010. Un llibre molt interessant i del que, des del bloc de les Piles, en volem reproduir alguns apartats referents a la cuina d'abans a les nostres contrades tal i com indica la Montserrat. 

Podeu recuperar la primera part de La cuina d'abans clicant en el següent enllaç: http://lespilesbloc.blogspot.com.es/2014/06/la-cuina-dabans-1a-part.html

Caldo i sopes

La Montserrat explica com s'aprofitava tot: "amb el caldo de bullir la col i la patata fèiem sopes, i a l'endemà, si quedava col i patata, la xafàvem i la menjàvem al matí fregida amb una mica d'arengada". I reconeix: "M'agradava més fregida que no pas bullida al vespre".

Sopes de pa. Fotografia Els Fogons de la Bordeta.

Un altre dels plats que més recorda d'aquella època era l'Escudella de pobre. A casa de la Montserrat, en comptes de caldo feien aquesta escudella. De caldo de gallina, només en feien a les festes com Nadal i per la Festa Major. I potser aquells dies també menjaven una mica de pollastre rostit, que en aquells temps ja hem vist que era considerat un producte gairebé de luxe. De dolços no en feien, només Torrades de Santa Teresa i alguna coca de sucre, perquè "no en teníem, de forn, tothom tenia foc a terra".

Escudella de pobre

Es trinxava la verdura pel caldo ben trinxada i es posava a coure amb l'os del tocino i, de vegades, s'hi afegia una mica de botifarra negra.

En aquell temps s'aprofitava tot i , per exemple, la cendra es feia servir per rentar la roba: primer s'ha de bullir la cendra i, en aquella aigua, es posa a estovar la roba. Fins i tot es feia servir per cuinar. Una prova d'aquesta economia domèstica són les receptes que segueixen a continuació.

Cigrons amb cendra. Es posen a estovar els cigrons amb cendra. Per això es deixen en una cassola tapats amb un drap i, a sobre, s'hi posa la cendra i es cobreixen amb aigua. L'endemà es renten els cigrons (s'han de rentar bé perquè, si no, tenen una mica de gust de cendra) i es couen amb aigua de pluja (amb la de l'aixeta queden durs).

Suc de mongetes blanques

L'aigua de coure les mongetes es barreja amb pa sec tallat ben primet i s'hi tira un raget d'oli.

Omplir el rebost

Quan no hi havia neveres que conservessin els aliments, les conserves eren encara més importants que no pas avui, quan sobretot les fem servir per estalviar temps a la cuina. Aleshores, però, servien per omplir el rebost i eren una manera de ser autosuficients i d'aprofitar el màxim el que donava la terra per si després la collita no era prou bona o per quan no era l'època dels tomàquets, per exemple. "Ara és diferent, si no tens una cosa la vas a comprar i ja està", compara la Montserrat.

A casa en feien "sobretot de tomàquet i, si tenies una mica de fruita, feies melmelades per tenir-ne per tot l'any".

També els últims pegrots de la temporada i la coliflor es posaven en vinagre i després s'afegien a les amanides".

Pa sec

El Servicio Nacional del Trigo (SNT), que es va crear el 1937, controlava l'abastiment del pa a la població i s'encarregava de la producció i distribució del blat. El SNT, als anys 40, es va convertir en l'únic comprador i venedor autoritzat de les collites de cerals i va passar a anomenar-se Servei Nacional de Cereals (SNC). Aquesta institució comprava el blat a preus molt baixos, així que, després de la guerra, molts pagesos van substituir el correu de cereals per d'altres i van destinar la seva terra a diferents cultius per tal d'aconseguir la major autosuficiència i garantir la seva alimentació. Això explicaria el fet que, com relata la Montserrat, al temps de la guerra feien pa, fins i tot "per donar a la gent que estaven amagats", però després van deixar de fer-ne i el compraven per tota la setmana. Tot i que d'aquesta manera, quan passaven uns dies, ja era bastant sec. Però com recorda molt bé la Montserrat: "com més sec era menys se'n menjava i això era el que es pretenia, que no se'n mengés gaire" per no haver-ne de comprar.

En aquella època de la guerra, eren molt apreciades les guixes _una lleguminosa_ i, tot i que "deien que es menjaven la calç dels ossos, venien a buscar-les fins i tot els de Barcelona en bicicleta. Com que no hi havia res, era un menjar molt apreciat".

Gramola.

Els diumenge, festa

Nadal era una festa per fer en família, en canvi la Festa Major "es feia perquè vingués molta gent. Llogàvem una cuinera i tothom gastava més del que era normal. Era el moment de posar-se de festa, estrenàvem roba...", explica la Montserrat i continua recordant com tothom col·laborava: "els músics se'ls repartien per les cases a dinar i a dormir".

La resta de l'any, l'únic dia de "festa" era el diumenge: "ens posàvem de diumenge i, en sortir de l'església, es reunia tot el poble i aprofitàvem per fer la xerrada". A la gent jove, "ens feien anar a missa per després deixar-nos anar de festa", ja que els diumenges a la tarda feien el ball amb la gramola" i més que res hi anava el jovent, els matrimonis no hi anaven tant com ara".

FESTA MAJOR DE LES PILES 2014. Del 10 al 14 de setembre.

Aquí teniu La Festa Major de les Piles 2014 en fotografies.

Fotografies d'Albert Tosquella, Anna Vert, Esther Viña, Llorenç Montalà, Marçal Carreras i Pietat González. Moltes gràcies a tots ells.

Reviu la Festa Major!

2a Btt Nocturna les Piles

En Ricard, en Niky i en Joan orientant-se.

Esmorzar de l'ofrena a la senyera.

Els més petits fan l'Ofrena a la senyera.

Els joves fan l'ofrena a la senyera.

I els més grans també!

La V dels qui es van quedar a resguardar les Piles

Pregó i espectacle mapping

Un sopar de dibuixos animats.

Barrufets cantant al karaoke.

La Plaça el divendres de Festa Major.

Tothom participa del Karaoke.

Baixant per la tirolina.

Escalada amb caixes.

Trencant l'olla.

Afeitant globus.

La cursa de sacs.

La Cucafera de les Piles remulla els nens i nenes de la plaça.

Escoltant les havaneres.

Preparant el rom cremat.

1a encesa dels Keresus.

Keresus després del correfoc.

Concert de Festa Major amb Ban'd'al·lucinògens

Ballada de gegants a la Plaça.

 
La Festa Major de les Piles 2014 en 180 fotografies AQUÍ!

Crònica de la Festa Major de les Piles 2014 AQUÍ!

FESTA MAJOR DE SANT GALLARD. 6 DE SETEMBRE DE 2014.

El passat dissabte 6 de setembre a Sant Gallard vàrem celebrar un any més la nostra Festa Major.

Aquest any el temps ens va acompanyar per gaudir de la festa i vàrem poder fer tot el que ens havíem proposat i fins i tot hi va haver alguna que altra sorpresa.

Enguany hem tingut un parell de novetats. Per una banda, l’Ajuntament de les Piles ens va col·locar un filat de llumetes de colors i, per altra banda, i gentilesa de La Minerva de Santa Coloma, vam penjar les banderoles que engalanaven Santa Coloma per la Festa Major. Aquesta decoració va fer que la plaça de Sant Gallard lluïs d’allò més i tingués una aroma de festa acollidora. Gràcies!

Primer missa, i tot seguit ens ajuntàrem una seixantena pel dinar de veïns, familiars i amics que vàrem gaudir d’un bon àpat amenitzat per una sobretaula tot prenent la fresca.

Tarda de trencada d’olles i xocolata per a petits i no tant.

Al vespre un sopar popular a la fresca de la plaça i els estels, al que cada any s’hi afegeix més gent i que amb un ambient familiar i tranquil va concloure amb un recital de música brasilera que va fer gaudir els present.

I quan ja semblava que tot havia acabat, el nostre benvingut veí i cantautor Dídac Rocher ens va regalar un petit concert dins l’església. Sense més que unes espelmes i una guitarra va crear un ambient íntim i acollidor. La seva càlida veu i els poetes musicats van fer que l’emoció _la seva i la nostra_a nessin plegades. Gràcies Dídac per compartir amb nosaltres aquesta vesprada.

I ja sabeu, l’any que bé més i millor!

Redacció: Sant Gallard

Fotografies: Marta Huertas

Preparant l'arròs

Dianant

Tot a punt

Esperant els jocs

Sense xocolata desfeta no és Festa Major!

Trencant l'olla

Gran expectació

Estem de festa!

A sopar s'ha dit!

Quin goig!

Magi Maloca Duo en concert

El cantautor Dídac Rocher.

Allargant la festa

Troba més fotografies de la Festa Major de Sant Gallard 2014 fetes per Marta Huertas Ciurana al següent enllaç: 

https://www.flickr.com/photos/18565527@N02/sets/72157648184604451

QUÈ POSEM AL CONTENIDOR DEL PAPER I DEL CARTRÓ I QUÈ NO?

Avui toca saber que va i que no va realment al contenidor del paper i cartró. Al contenidor blau només hi posarem dues fraccions de la nostra brossa: el paper i el cartró. Tot tan plegadet com puguem i, si es pot ser, sense elements impropis. 

CONTENIDOR BLAU (PAPER I CARTRÓ)

Sí

• Diaris i revistes.
• Llibres.
• Folis, sobres, cartolines i papers en general. 
• Papers de propaganda. 
• Capses i bosses de cartró. 
• Envasos de paper i cartró (sucre, farina, cereals, galetes,...).

No

• Paper plastificat. Si té el símbol de punt verd, va al contenidor groc; si no, al rebuig. 
• Fotografies. Rebuig.
• Paper de vidre, paper de calc, paper tèrmic de fax. Rebuig.
• Filtres paper. Depèn del contingut. Si són de cafè van al contenidor marró; si contenen altres substàncies perilloses van a la deixalleria. 
• Paper d'embolicar regals plastificat. Si no du el punt verd al rebuig.
• Capses que barregen paper i plàstic (de joguines, per exemple). La millor solució és separar els materials per als contenidors blau i groc; si no és viable, es llencen al del material que sigui majoritari. 
• Mocadors. Rebuig.
• Tovallons de paper i paper de cuina bruts d'olis de cuina, greixos o restes de menjar. Orgànic. 

Fonts d'informació utilitzades:

- I aixó on va? Guia pràctica del reciclatge. José Luis Gallego. Viena edicions. Any 2010.

- Serveis Mediambientals de la Conca de Barberà.

- www.residuonvas.cat

MAGÍ BALCELLS GASOL A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Vica. Any 1950.

El meu aparell de ràdio el vaig descobrir de molt petit. De fet és l’aparell de ràdio que hi havia a casa, és el que havia vist sempre. Recordo els vespres escoltant “España para los españoles”. Després al cap del temps, tot i que encara era petit, van portar un transistor Sanyo que va substituir l’aparell de ràdio vell que era de vàlvules. Aquest nou aparell el fèiem tombar per la casa perquè era petitet, amb l’antena estirada.

El primer aparell de ràdio que recordo, fent càlculs, penso que deuria ser de principis dels seixanta. El transistor Sanyo calculo que devia ser de l’any mil nou-cents seixanta-cinc. La primera ràdio era fixa i estava situada a un racó del menjador de casa. Tenia prestatges, tenia endoll i es tenien que escalfar les vàlvules quan s’engegava. L’altra ràdio era portàtil.

Recordo escoltar la ràdio als vespres a casa, mentre jo intentava fer els deures i preparaven el sopar. Llavors escoltàvem Ràdio Nacional de España en família.

A mi no m’interessava cap programa en concret. De fet sentia el que escoltaven els de casa meva. Recordo que als matins feien un programa de Radio Nacional del Luís del Olmo _ que no recordo com es deia_ que era un programa patriòtic i d’exaltació nacional. I al vespre feien “España para los españoles” que era un programa de cançons espanyoles dedicades als emigrants espanyols. Es dedicava cançons a familiars que estaven treballant a Alemanya, a França, o en altres llocs. O també hi havia gent que havia immigrat aquí a Catalunya que dedicava cançons a familiars que s’havien quedat a Andalusia, a Ciudad Real. També era molt típic, quan algú feia la primera comunió, dedicar al qui la feia la cançó de Juanito Valderramas de Mi primera comunión o coses així.

Hi havia programes al principi, com ara les novel·les de la ràdio, que jo ja no les havia sentit. Sí que recordo haver sentit a casa el programa el Consultorio de Elena Francis, però era un programa que llavors a mi no m’interessava gaire.

A casa la ràdio estava present a la llar, però no m’emocionava res en especial.  Però recordo bastant, com un record amb il·lusió, el dia del sorteig de Nadal. Aquí al col·legi de les Piles teníem un mestre que normalment  ens posava deures a les vacances de Nadal. Llavors el dia vint-i-dos feia pocs dies que havíem començat les vacances i era el dia que anàvem a buscar els deures a l’escola. El mestre deixava els deures al més gran de l’escola, que llavors era el Palau. I d’aquell dia tinc el record de començar a fer els deures de Nadal amb el cantar de la Loteria a la ràdio. Aquell dia, la ràdio l’escoltava tot el matí esperant que toqués “el gordo” i també escoltant els comentaris que feien de l’estil “tapar un agujero y tal”.

Actualment no faig servir aquell primer receptor, ni el segon. El primer el tinc localitzat a casa. De fet el tinc mig desmuntat perquè temps enrera li vaig canviar l’altaveu per escoltar la ràdio. El recuperaré de cara a l’exposició però actualment no funciona.

Jo actualment sóc molt d’escoltar la ràdio. Sempre que vaig en cotxe estic escoltant la ràdio. Poques vegades escolto música, sinó que la majoria de vegades escolto programes de ràdio on parlen i fan tertúlia. Les emissores que escolto són bàsicament RAC1 i Catalunya Ràdio. Quan començo a estar cansat de notícies i comentaris  passo a escoltar música a RAC105.  Però bàsicament són aquestes dues.