La Serra del
Montclar forma part de la Serralada Prelitoral i el seu punt culminant és Sant
Miquel, que s’aixeca fins als 946 metres d’alçada al municipi de Pontils.
Aquesta serra fa de divisòria entre les aigües del Gaià i del Francolí. A dalt
del cim hi trobem les restes d’una torre de defensa construïda pels volts de
l’any 1000, que formava part de l’antic castell de Montclar. Al costat
d’aquesta torre i en un pla inferior, hi trobem l’esglesiola romànica (també
eremitori) de sant Miquel, esmentada ja el 1154. Sota l’església i en un peny
de pinyolenc hi ha la “Relliscada de sant Miquel”.
 |
| Sant Miquel. Fotografia de Tribus de la Segarra. |
UNA HISTÒRIA
Cada 8 de maig el
veïns de les Piles s’encaminaven, segurament ja de molts segles enrere, fins al
capdamunt del Montclar (1). I allí, a l’església de sant Miquel, s’hi aplegava
molta gent dels diferents pobles de la rodalia, per celebrar l’aparició de
l’arcàngel Sant Miquel. I això és el que van fer molts espilencs un 8 de maig
del 1663 (2), encara que d’una forma especial. En aquesta data les pluges no
arribaven i els sembrats ja començaven a estar assedegats i, quan hi havia
aquest problema, els jurats de les Piles pagaven 6 rals al rector del poble
perquè pugés en processó fins al cim de sant Miquel, acompanyat, evidentment,
per la majoria de veïns del poble, per implorar al Sant la tant benaurada pluja
(ja ho diu una dita: “Els camps per St. Miquel esperen aigua del cel”). Segurament
que es tractava d’una “processó de rogatives” (2) doncs no la feien cada any,
sinó quan realment era necessari. El rector de les Piles ens explica que: “va predicar
fora de la Iglesia en públic perquè en la Iglesia noy cabie tanta gent y tota
la gent va quedar molt contents, y edificats del Sermó.” En aquesta data, era sacerdot
i predicador del poble el mossén sarralenc Pere Segarra.
UN POEMA
 |
| Sant Miquel. Il·lustració de Joan Ballabriga. |
El cavall
de sant Miquel
Impressió
d’excursionista
A dalt de
sant Miquel
s’està tan
prop del cel,
que boi no
es veu la terra.
Els núvols,
pel voltant,
s’ajunten i
es desfan
i es perden com
un somni.
D’un núvol
que du el vent,
el bes del
sol ponent
en fa un
cavall d’escuma,
que amb un fantàstic salt
se’n va fins
a Queralt…,
com si
busqués els Comtes.
I els Comtes
ja no hi són,
ni en queda gaire al món,
dels temps
d’en Cor de Roure.
De tot
aquell passat
tot just sí
n’ha quedat
retalls
d’una llegenda.
* * *
L’ arcàngel
sant Miquel
un jorn
baixà del cel
sobre un
cavall de plata.
Semblava que tot ell,
de l’esperó
al capell,
fos fet de raig de lluna.
Els moros,
per tot lloc,
el veien traient foc
botant de
cingle en cingle;
i es diu que
al fer el salt,
des de
Montclar a Queralt,
lliscà sobre
una roca.
Encara al
lluny es veu
l’altívol pic
on jeu
l’antic
castell a trossos,
i encara es
veu el tall
que el ferro del
cavall
deixà en la
relliscada.
Tot el demés
s’ha fos…
Fins el
cavall gloriós
De sant Miquel Arcàngel.
Sant Miquel de Montclar
22 de juliol 1897
(Noteu en aquesta
poesia, que Magí Morera l’erra quan diu “al fer el salt des de Montclar a
Queralt,…), ha de dir justament el contrari, doncs on hi ha “La Relliscada”,
com és de sobres conegut, és a St. Miquel).
Aquesta poesia és
de l’escriptor, polític i advocat, Magí Morera i Galícia.
(Lleida 1853 –
1927)
Obra Poètica
Completa. Magí Morera i Galícia. Edició d’Olívia Gassol i Bellet.
Biblioteca
Literària de Ponent. Universitat de Lleida, 2001.
(1) Cal que
recordem aquí, que els veïns de Pontils, encara pugen puntualment cada 8 de
maig a St. Miquel, en canvi el poble de Biure ja fa bastants anys que va traslladar l’aplec fins al Montclar al segon cap de
setmana de maig.
(2) Desconeixem
si aquest any 1663, a la fi, va ser un bon any per als pagesos d’aquell temps, l’any
següent, el 1664, tornava a pintar malament, qui sap si els espilencs van
tornar a anar en processó a St. Miquel, els que sí que van fer una processó en
demanda d’aigua van ser els colomins, que van anar fins a St. Magí.
I UNES PREGÀRIES
(3) Les rogatives
eren pregàries que es demanaven en forma de súplica pública i que acostumaven a
tenir un caràcter penitencial. Eren peticions o invocacions a una divinitat
(podia ser al mateix Jesucrist o a alguna Mare de Déu, o bé a algun sant), a la
qual se li implorava la protecció contra el mal temps (la demanda més habitual
era la pluja, però, en ocasions, també es demanava perquè deixés de ploure). Altres
peticions es feien per aturar la pesta o alguna epidèmia, per alguna plaga
agrícola, per aturar una guerra, etc.
Generalment,
consistia en una processó que organitzava la universitat de cada poble i,
d’acord sempre amb el rector local, és clar. Era obligatori que tothom hi
assistís (només se’n lliuraven els infants menors de set anys i els que estaven
impedits o eren molt vells) i per això s’estipulaven unes multes que eren
aplicades als transgressors. Per tal que fos obligada l’assistència a la
processó, el dia que es realitzava, es considerava festiu i, per tant, no es
podia treballar. L’assistència era obligada perquè, al cap i a la fi, tots els
mals de la humanitat eren causats pels pecats dels homes, almenys això era el que inculcaven els religiosos al poble. Aquestes
processons de pregàries, o de lletanies, s’acostumaven a fer a peu descalç (els
únics que anaven calçats eren els sacerdots), en dejú i amb una vestimenta ben
escassa i força basta. Joan Amades ens descriu com anaven vestits els
participants a una de les processons de rogatives que s’havien fet al santuari
de la Mare de Déu de la Bovera, a prop de Guimerà. En aquest indret s’hi
aplegava molta gent de les Garrigues, de la Baixa Segarra, del Baix Urgell i de
la Conca de Barberà. L’única vestimenta consistia en “una túnica de teixit de
saca aspra i rasposa i, a voltes, es cobrien senzillament amb una saca (…)
“ningú no podia anar cobert de cames ni de cuixes i, antigament, les dones
duien els pits penjant i al descobert.” (…) “La seminuesa dels penitents i
l’ensenyament de les parts púdiques a la mare terra responen a les idees
primàries d’afavoriment de la fecundació de la terra…”. Els participants
recitaven:
Mare de Déu de la
Bovera,
us venim a
reclamar;
som nou pobres
sacerdots
que us venim a
adorar;
feu-ho vós, que
ho podeu fer;
deu-nos aigua, si
ens convé
perquè tots som
gent de bé.
Cels Gomis ens
explica que de noi havia assistit a algunes processons de pregàries, una
d’elles era a la comarca de la Segarra, i diu que “els qui hi assistien anaven
vestits amb una saca de borràs i el cap cobert de cendra en senyal de
penitència”. Creiem que aquest esdeveniment devia passar pels volts de 1860.
Moltes d’aquestes
processons eren encapçalades, a vegades, per un “Sant Cristo Gros”, a vegades
per alguna imatge a la que se li tingués una especial devoció, o bé per alguna
relíquia particularment reconeguda. Per tal que la imatge a la que es demanava
el do de la pluja captés la súplica, se la banyava en alguna font, riu o si el
poble o ciutat era a la costa o a prop
d’ella, doncs el banyaven al mar. (La vila d’Igualada tenia un ritual
particular que ens l’explica mossèn Segura en la seva Història d’Igualada. L’any
1566 hi hagué una gran secada a tot Catalunya i arreu es feren processons
demanant la pluja. Veiem com procedien doncs, a la capital anoienca (…) quan la
processó arribà a la creu de Soldevila, al graó més alt de la creu, s’hi col·locà
una taula i a sobre hi havia una bacina plena d’aigua on s’hi remullà el “Llignum
crucis”, tres vegades…). Però aquest costum va ser prohibit per l’estament
religiós, més que res per dos motius; l’un era que les imatges es feien malbé
en submergir-les dins l’aigua i l’altre motiu era que algunes imatges havien
estat llençades (literalment) al riu o al mar perquè “es feien el sord” i no
escoltaven els precs dels pobres feligresos que ja havien tingut més paciència
que sants, fins que al final tot s’acaba.
Tres dies abans
de l’Ascensió es feien processons on es cantaven les lletanies, que rebien el
nom de “processons de la cuca” (de fet d’aquestes processons també se’n feien
quan hi havia alguna plaga d’orugues, llagostes o d’altres malures agrícoles),
se’n deien així, perquè es feien per maleir la cuca, i la gent en comptes de
contestar “ora pro nobis”, “tingueu pietat” o “escolteu-nos” deia “mori la
cuca” i de seguida les dones contestaven: “però no la del nostre marit”. Calia
anar amb molt de compte en adreçar-se a la divinitat, no fos cas que tothom hi sortís perdent i matés alhora les cuques
bones i les dolentes, s’havia de filar molt prim, perquè el poble ja n’estava
escaldat ja que algunes vegades en comptes de caure aigua del cel, en queien
pedres. D’aquestes últimes processons també en deien “processons de les
plagues”.
A l’Alt Gaià, un
sant molt sol·licitat per demanar la pluja era sant Magí de la Brufaganya. Es
té constància que almenys des de l’últim quart del segle XVI fins a l’any 1748,
s’anà a Sant Magí en moltes ocasions. Molts pobles dels rodals de Santa Coloma
acudien a aquesta vila en processó i des d’aquí s’adreçaven processionalment
fins a Sant Magí.
Allí, a les
Fonts, el sant era banyat; per fer-ho el col·locaven en una caseta de plata que
tenien expressament per realitzar la cerimònia. El 4-6-1748 es porta la relíquia
de Sta. Coloma a la Font, amb assistència de moltes processons dels pobles
veïns. Aquest any ja no es va anar a St. Magí i sembla ser que ja no s’hi anà
més. A partir de llavors la majoria de pobles de l’Alt Gaià s’aplegaven a Sta.
Coloma i era des d’allí on feien les seves súpliques. Els colomins treien en
processó el reliquiari o la imatge de Sta. Coloma i el/la portaven a banyar a
la Font de les Canelles, també treien gairebé sempre la imatge de sant Magí i
el St. Crist de l’Hospital.
De les diverses
processons que es van fer a la vila colomina, cal remarcar la que es va fer el
3 de maig de 1817, on trenta-dos pobles hi van acudir amb les seves respectives
processons.
El 4 de maig de
1893, els pobles de Biure, les Piles i Guialmons, assistien processionalment a
Santa Coloma per implorar al cel el benefici de la pluja, amb la solemne i
pública exposició de les relíquies de Santa Coloma (…). L’any 1906, encara es
va fer a la vila colomina “per pregàries de aygua” una multitudinària processó,
potser l’última de què es té notícia.
M’hagués agradat
poder saber el nombre aproximat dels assistents a les diferents rogatives, però
els textos no ens en parlen, és una llàstima que no hi hagués cap rector que
fes de cronista en aquelles reculades dates. En aquells temps de penúria,
l’últim que els devia passar pel cap, era fer un recompte de la gernació
aplegada. Però tan se val, avui dia encara no en sabem de comptar doncs quan hi
ha una gran manifestació popular, sigui del caire que sigui, el “números” no surten,
sigui per excés o sigui per defecte.
Més amunt hem
comentat que també es feien pregàries perquè deixés de ploure, se’n tenen
quatre de registrades, que corresponen als anys 1762, 1790, 1791 i 1801. (Si
voleu ampliar la informació sobre aquestes processons a St. Magí i a Sta. Coloma,
podeu consultar La Segarra els núms. 84 i 85 de l’any 1986. Pregàries per
pluja. De Salvador Palau Rafecas). Aquestes processons per aturar la pluja eren
més difícils de portar-les a terme perquè els rectors (que no devien tenir
gaire fe) es negaven a sortir a entomar el temporal, tot plegat per acabar tots
molls com a ànecs. Tenim constància que el poble enfadat i a través dels jurats (ajuntaments) afectats els havien
denunciat al bisbat i fins i tot al Sant Ofici perquè no volien complir amb el
seu deure.
No voldria acabar
de parlar d’aquest tema sense comentar la processó a St. Magí de l’any 1624,
perquè així ens farem una mica una idea de la zona geogràfica què abastava.
Pobles de l’Alt
Gaià i de la Vall del Corb, van fer cap a la Brufaganya aquell any, eren els
següents: Santa Coloma, Talavera, Savallà, Rubinat, Pallerols, Hostalets, Sant
Antolí, Conesa, Vallespinosa, Aguiló, Montergull, Rauric i Querol amb moltes
atxes i deixuplinants.
I ja per cloure
aquesta llarga exposició sobre les processons de rogatives, us en volem fer
cinc cèntims d’una, que segurament va ser una de les més multitudinàries de les
terres meridionals de Catalunya. Es va fer l’any 1905 al santuari de la Mare de
Déu del Tallat, on s’hi van aplegar més de 10.000 persones (anaven descalços i
amb una canya a la mà i habillades amb el “típic vestit penitencial”, un sac
groller). Eren gent que pertanyia a més de cinquanta pobles de les comarques de
l’Urgell, de les Garrigues i de la Conca de Barberà, que es van concentrar al
Tallat recitant “Mare de Déu Santíssima del Tallat, tingueu misericòrdia de
nosaltres i envieu-nos aigua, si ens convé “ (…).
Josep Ballabriga Clarasó
La
mare algun matí escoltava l’Elena Francis _ que sempre deia “Querida
amiga...”_, un consultori sentimental. I a la tarda escoltava novel·les que,
tot i que no les podéssim veure, semblava que les visquéssim. Una d’aquestes
era la dels Hermanos Saurier Caseseca amb la veu inconfusible de María
Matilde Almendros.
