dimarts, 2 d’abril de 2013

ELS ESQUELETS PERDUTS DE LES PILES (1a part)


Un gran descobriment a les Piles

Ja fa més de 120 anys que a prop del poble de Les Piles pels vols de la Font Freda (dita també Font del Malet o del Maginet, que és el nom del tros on hi ha aquesta font), a la partida de Les Cassanes, es va trobar una sepultura d’uns  5.000 anys d’antiguitat.

Tot va començar el maig del 1891. En Simforià Malet arrabassava en un pendent  a la vora del seu tros,  prop del camí de Pontils, també dit del Molí del Prous (popularment Camí del Molí) quan topà amb unes grans pedres que tapaven un pou. El “Furianu”, encuriosit  pel que podria trobar en aquell buit, va  aconseguir retirar una de les grans pedres que cobrien la fossa.

Però millor que ens ho expliqui en Joan Segura i Valls, rector de Santa Coloma de Queralt, que va ser qui investigà aquesta necròpolis de Les Piles, juntament amb el seu nebot, el vicari Esteve Puig Segura. Extraurem gran part de la descripció que segueix  del Boletín de la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa núm. 12. Año II, Diciembre de 1892, ép-I[1] que amb el títol de Trovalla d´Enterraments Proto-Histórichs, el mossèn ens explicà en detall la troballa de les tombes espilenques. Vegem-ho:

Primera sepultura. Esbós Mossen Segura.
“Fa cosa d’un any y mitj (l’informe és datat a Santa Coloma de Queralt, el 28 d’Octubre de 1892)  Sinforiá Malet, pagés, propietari del poble de les Piles, situat a una hora de Santa Coloma de Queralt, província de Tarragona, arrevassant un herm trová unes grans pedres, que tapaven un clot á manera de pou, y dintre d´aquest un esqueleto,…. lo pouet de la primera sepultura estava tapat ab grans cuadros, ó sía pedres en forma de prisma de quatre cares, de deu á tretze palms de llarg, tals com surten de les pedreres del pahís…

Forma de les sepultures. Consistían en un clot d’amplada varia, fondo d’uns vuyt ó nou palms: al fons d’aquest un altre clot més petit, rodó ú oval, á manera de pouet, lo fons cóncavo, d’uns cinch palms de diámetre per altres cinch de profunditat. L’esqueleto estava assegut. El cap era d’estraordinaria grandaria, y que per estar en lo vuit del pouet estava molt ben conservat. El pouet del fons de la fossa estava mig ple de terra i l’esquelet dipositat al seu interior, quasi enterament consumit.

Primera sepultura. Miquel Freixa
La fondaria total d’aquests enterraments, es d’uns catorze palms, contant desde’l fons dels pouets fins al ras ó pla del terrer.

Objectes trobats a la primera sepultura.

Cinc destrals de pedra. La destral més bella és de pedra duríssima, insensible al acer, color vert-fosch,  tall  molt ben fet sens la més petita osca. Té deu centímetres de llargch, per cinch d’ample.

L’altra destral és de pedra blanca ab taques fosques, dura com l´altra. Té de llargada vuyt centímetres per quatre i mitj d´ample.

L’altra, és de color negre, d’igual duresa, menos polida que les dues anteriors. Té de llargada vuit centímetres, per quatre i mig d´ample.

Les altres dues destrals no les he vistes. Me diuen que eran negres.

L’un ganivet és de pedra foguera pulida, de dos talls. Suposa extraordinaria habilitat trevallar en pedra foguera una fulla que deuría tenir prop de vint centímetros de llarch per dos d’ample, y mitj no més de gruix. Lo tros que’s trová tenía uns catorze centímetros de llargada, é hi faltava encara la punta. Trincaba com un vidre; fentlo trincar, se trencá. Lo tros que  resta té vuyt y mitj centímetros. L’altre ganivet  no’l  he vist.

El mossèn quan ens parla de l’amplada de les tombes diu que és vària. El mateix passa amb la orientació dels cadàvers. Diu que és diversa. Tampoc no ens diu res de la situació exacta dels objectes funeraris trobats dins la tomba.

Però el rector colomí, no s’assabentà de l’existència d’aquesta tomba, ni de les dues més que li seguirien fins el 19 d’octubre de 1892, quan  rebia una carta de José Malet (fill del Simforià), on l’informava del descobriment de dues tombes (aquestes cartes són a l’Arxiu Històric Municipal de Reus, dins del fons documental de Cels Gomis i Mestre)[2].

En “Josep” ho explica així: Hemos encontrado dos cadáveres con los efectos de aquel tiempo, puede tener mucho valor, pero no es nada de valor, nomás puede tener valor por el antiguo que es, que es una cosa de las más antiguas que se han encontrado, que no se encuentran mas que una en todo el mundo.

Mossèn Segura, devia tornar a escriure a Malet, demanant-li més informació sobre les tombes i la relació de l’aixovar mortuori.

Aleshores el Josep, uns dies més tard, concretament el 25 d’octubre el contesta amb una altra carta que diu així: Al primer muerto que se cuenta que es una mujer, una prenda en la oreja derecha compuesta de cinco pechinas pequeñas con huesos de dos o tres classes, y alfin ramata con tres piedras de chispa con una multitut de piedras en el cuello que se llaman satilitas con una piedra negra en el pecho derecho y con un puñal en la mano derecha de piedra de chispa.

I ara tornem a donar la paraula a Segura:

En la segona sepultura s’hi trová:

Un ganivet, l’únich que s’ha trovat complet, mes no sencer, perque’s  trencá la punta que ‘s  conserva. Té onze y mitj centímetres de llargada. Comensa ample, y disminuhint gradualment acaba en punta. Lo promedi de l’amplada es un y mitj centímetre. Com tots, es de pedra foguera, y d’un trevall molt delicat.

Una pedra negra en forma de llonguet, sens cap senyal d’ésser pulida ni tallada: llargada, set centímetres; amplada en lo centre, dos centímetres.

Un penjoll de quatre petxines, que per haverse trobat á rans de l’orella del crani se pot anomenar arracada. La primera comensant per dalt, está artificialmente foradada en la part més  groxuda: sens dupte que per aquell forat passaría‘l fil que l’enrestellava ab les altres.

Lo forat d’aquestes no’s veu, perque está tapat per un pilot de fanch que unex les quatre petxines, quin fanch no s’ha volgut traure perque se vejés lo penjoll en la mateixa forma que’s trová.

Algunes dotzenes de petites estalactites, algunes naturalmente foradades, altres sens forat. Se trovaren damunt del pit y al entorn del coll del esqueleto. Algú  sospita si compondrían un collaret d’adorno.

Uns quants caragolets (moluscos) del pahís, no arrivan á dues dotzenes. Se trovaren  al entorn del coll del esqueleto. Si tinguessen forat per enrestellarlos, se diría que formaban un collaret: mes no hi ha tal forat.

Aquesta segona sepultura estava tapada, també ab quadros no tan llarchs, (com la primera), una gran llosa damunt, y ademés multitut de pedres sens ordre ni concert.

El cadàver d’aquesta segona sepultura era més petit que l’anterior i es trobava “arronsat, en una les cames y cuxes formant ánguls molt aguts y oposats, de manera que les plantes dels peus devían ajuntarse l’una ab l’altra, ó sía l’un genoll caigut á la dreta y l’altre á l’esquerra.

El pouet del fons de la sepultura estava totalmente ple de terra.


Segona Sepultura. Esteve Puig.
Possible aspecte de l'esquelet de la segona sepultura en el seu enterrament.

Seguint amb la carta d’en Malet, a la tercera sepultura s’hi trobà:

Y al segundo (muerto) hemos encontrado tres piedras formadas como tres lanzas dos debajo las piernas y la otra en el brazo derecho junto con una piedra construida como una hoja de una navaja de barbero y un puñal de piedra de chispa en la espalda izquierda.”

I ara donem la paraula altre cop a mossèn Segura:

Tres trossos de ganivet, ó mellor de fulla de ganivet pertanyents á tres ganivets diversos; l’un  tros de deu centímetres; l’altre de set, y l’altre de quatre. L’amplada es de dos y dos y mitj. Tots son de dos talls y fets ab notable destresa. Son de pedra foguera.

Un ganivet d’un tall, corvo, grosser, poch pulit, pero enter; es més groxut que’ls altres, per consegüent, menos trencadís: es de pedra foguera.

Quatre pedres en forma de la petita llima triangular que servex per llimar les dents de les serres, mes sens dents: les tres son espuntades. Mides: l’una de sis centímetres, dues de cinch y mitj y una de cinch, de llargada; amplada de cada una de les tres cares, un centímetre. Son de pedra negra, poch dura y pulida. ¿Eran puntes de fletxa?

L’esquelet d’aquesta tomba estava colocat de la següent manera: cames y cuxes estavan l’una demunt de l’altra, y totes caygudes, envers la ma esquerra del esqueleto.

El clot del fons de l’enterrament estava ple de terra.

A cosa de dotze ó quinze passes de les sepultures se trová una gerra boca avall, molt grossera y mal cuyta, adornada ab un collaret de la mateixa terrissa[3]. Estava plena de terra quasi tan consistent com lo fanch de que estava feta la gerra. Per veure si contenía res de valor y per no gastar la paciencia vuidantla, fou desgraciadament trencada. Sa boca tenía uns dos palms de diámetre, y altres tants ne tenía d´alsada la gerra.

Tercera sepultura. Mossèn Esteve Puig.
Aquesta tercera sepultura estava tapada ab una grossíssima llosa.

La excavació de la primera sepultura la feu lo propietari per son compte.

Import de la excavació de les altres dues sepultures, trenta pessetes, quedant los objectes trovats de propietat del propietari de la finca.

Hi ha indicis per creure que prosseguint les excavacións se descubrirían altres sepulcros

Mossèn Segura i el seu nebot, el vicari Esteve Puig van  enviar unes cartes acompanyades de diverses fotografies amb notes explicatives de la necròpolis de Les Piles[4] al baró de les Quatre Torres[5]. I aquest es posà en contacte amb en Joan Vilanova y Piera[6] perquè valorés l’interès que pogués tenir la troballa. També se n’informà al vizconde de Palazuelos[7] cunyat del baró al·ludit. Tots tres eren membres  de la Real Academia  de la Historia de Madrid (RAHM). En Segura desitjava que persones tant influents com ells, s’interessessin per la qüestió i el poguessin subvencionar amb trenta pessetes, que era el cost que ascendia l’excavació de les dues últimes sepultures. Suposo que aquestes pessetes eren destinades a comprar al Malet tots els objectes que havien trobat a la necròpolis, la qual cosa sembla que aconseguiren.

En Vilanova traduí la carta de Segura al castellà, i en féu també  una valoració personal que publicà al Boletín de la Real Academia de la Historia (Madrid), tom. XXII, quadern I, gener el de 1893 amb el títol “Necrópolis prehistórica de Piles (Tarragona). Al cognom Malet li posa Matet, la Font Freda es converteix en la Fuente Fría. També ens diu que els esquelets  de Les Piles estaven  col·locats a l’estil de les mòmies del Perú. 

Aixovar del conjunt de sepultures. Mossèn Esteve. Antropologia.


Una història mig oblidada

Bé, fins ara hem contrastat la troballa de la necrópolis espilenca amb les explicacions entre el Segura i el Malet i, com hem vist, difereixen una mica una de l’altra (però això ja ho explicarem en una altra ocasió). Ara voldria donar a conèixer el pobre record que actualment en tenen els historiadors d’aquests enterraments. L’any 2011, en el segon volum de la Història de la Conca de Barberà, titulat Les arrels del passat coordinat per Antoni Carreras Casanovas quan parla de les tombes de Les Piles, diu el següent:

Les Piles (Santa Coloma de Queralt)

Els enterraments de les Piles (Santa Coloma de Queralt) van ser donats a conèixer pel rector de Santa Coloma, Joan Segura i Valls, el 1892, que, juntament amb el vicari Esteve Puig, havien descobert uns sepulcres de fossa coberts amb lloses a la partida de les Piles. El conjunt fou interpretat com una petita necròpolis formada per tres sepulcres excavats al terra en pous i coberts per lloses. Dins un dels enterraments hi havia l’esquelet col·locat assegut en postura flexionada, acompanyat  d’un aixovar constituït per dos ganivets de sílex i quatre destrals de pedra. En les altres dues sepultures, l’aixovar el formaven un ganivet de sílex, quatre petxines prop de les orelles a mode d’arracades i altres materials.

Em sembla que no val la pena fer cap comentari d’aquesta esquifida ressenya.


On van anar a parar els esquelets i l’aixovar dels sepulcres?

I ja per acabar, només cal explicar com va finalitzà la història  d’aquesta  necròpolis  de Les Piles.

L’Associació d´Excursions Catalana s’assabentà que en lo terme de las Piles, s’havian  descobert uns notables enterrament protohistórichs i l´entitat acordá fer una excursió  al esmentat lloch. Però la dita excursió es va haver de suspendre perquè mossèn Segura els  comunicà el següent:

Creyent lo propietari tenir en ells una fortuna en perspectiva, mentres estigueren oberts los enterraments, los vetllava de nit y de día, dormint en una pallissa contigua al mateix. Per evitar tanta molestia cubrí altre volta las sepulturas, dexanthi  dintre intactes los esqueletos, ab grans lloses y cuadros ajustats ab ciment, per evitar un tant la filtración de las ayguas, acabant d’omplir ab terra la fonda excavació fins á nivellarla ab lo terrer. Donchs tal com están los enterraments no son visibles: y per lograr veure’ls esqueletos, caldría avistarse ab lo propietari, contractar ab ell lo descubriment, exposantnos encare á trovar los sots mitjs enrunats pel fanch que hi haurá filtrat ab las plujas, malgrat la precaució del rejuntament de las pedras ab ciment, perqué l’aygua pot haverhi entrat pels costats. Si, com es probable lo fanch ha tornat á cubrir los esqueletos, sabent per experiencia lo propietari quan llarga y delicada es la operació de netejarlos, que per ser mitj consumits podrían destruirse ab suma facilitat, es de temer que’l propietari se negue á exhibirlos, per por de veurels destruhits. En quant als objectes trovats en los enterraments, esceptuant los esqueletos, crech no hi hauría dificultat en examinar… Aquesta carta és de 10 de gener de 1893.

Com veiem, doncs, en aquesta data els esquelets seguien al seu lloc, i l’aixovar funerari en poder del propietari de terreny.

El 6 de desembre de 1905, ens diu el mossèn Les destrals de pedra pulida, ganivets de silex, y altres cosetes trobades en les sepultures de les Piles, les conserva mon dit nebot mossen Esteve Puig, y estan á punt d´esser enviats al museu episcopal de Vich. Los cadavres foren dexats en les respectives sepultures al tornarles a tapar. Axís ho tinch entes…

I així fou com abans de cloure l’any, la major part dels objectes funeraris van ser enviats al museu vigatà, on són exposats a Galeries d’Estudi. Només una petita part es guarden al magatzem.

Del conjunt d’objectes que van entrar al museu el 1905, només falten dues destrals.

Pel que fa als esquelets, no sé quan ni com, però van ser adquirits pel Comte de Bell-lloc[8]. Formaven part de la col·lecció que aquest noble,  tenia instal·lada al seu palauet a Cornellà de Llobregat, però malauradament van desaparèixer l’any 1936 durant la Guerra Civil. 

L’any 1919, els esquelets són citats per Pere Bosch Gimpera a la seva obra.  Prehistòria catalana. (Edats de la pedra i dels metalls. Colonització grega. Etnografia), Barcelona 1919, pàg. 88-89. En  P. B. Gimpera ens diu Sembla que els cranis eren tots dolicocèfals, i dos estaven trepanats[9].

Bé, de tota aquesta temàtica relacionada amb aquests enterraments en parlarem més a fons en un pròxim article.


Algunes coses a saber

Deu fer cosa d’uns deu o quinze anys, el propietari del terreny on hi havia la necròpolis de que parlem, va anivellar el terreny amb una excavadora i amb aquesta acció va esborrar qualsevol rastre dels enterraments. Actualment, doncs, ni tan sols sabem exactament on estaven situats.




Josep Ballabriga Clarasó


Agraïments a : 

- Anna Plans del Departament de Patrimoni i Cultura del Museu Palau Mercader.
- Anna Homs. Documentació del Museu Episcopal de Vic.





[1] Aquest text, més condensat  ja havia aparegut en castellà  a  el Diario de Tarragona, any XXXIX, núm. 266, 11 de novembre de 1892,pàg. 1.

[2] Veieu “El fons documental de Cels Gomis i Mestre i la Conca de Barberà”. De Carme Puyol Torres dins a l’Aplec de Treballs, núm. 22, any 2006.

[3] En una s’hi trová una olla de terra molt grollera, que’l pagés trencá: los testos los vegí jo: eran de lo més primitiu. Carta de Segura adreçada al president de la Societat Arqueològica Tarraconense, en Ferran de Querol i de Bofarull. Veieu: Una carta arqueològica inèdita de Joan Segura i Valls (1905). De Jaume Massó Carballido.                                                       Fa poc que he sabut que els trossos d’aquesta olla van ser recollits i conservats durant molts anys a cal  Llauner a Santa Coloma de Queralt. Quan el  Francesc Llauner féu liquidació de la botiga foren adquirits per un particular.

[4] Documents conservats a la Comissión de Antigüedades de la Real Academia de la Historia de Madrid (RAHM). Expedients CAT/41 i CAT/42. El primer document és una carta d’en Segura datada el 28 d’octubre de 1892 on descriu la troballa de les tombes. En el segon document hi ha les cartes, les fotografies i els dibuixos d’en Puig.

[5] Ramon de Morenes i Garcia Alesson (La Nou de Gaià,1866-Madrid, 1934), Noble i  enginyer agrònom.  Comte del Asalto i de la Peña del Moro, marquès de Grigny, i vescomte d’Alesson. Des de 1920, que tenia el títol de la grandesa d’Espanya. Va ser diputat a les Corts per Tarragona. També va ser director de la Escuela de Agronomia de Madrid i secretari del Congrès.

[6] Joan Vilanova i Piera (València, 1821 - Madrid, 1893), Geòleg i paleontòleg, doctor en medicina i ciències. Fou catedràtic a la universitat de Madrid.

[7] Jerónimo López de Ayala-Álvarez de Toledo y del Hierro (Toledo, 1862-Roma, 1934), era comte de Cedillo, marquès de Villanueva del Castillo i baró de Hermoro. A més tenia moltes “dignitats” que no citarem per no avorrir els lectors. També havia estat dins del món de la política, militant del Partido Conservador, regidor de l’Ajuntament de Madrid i senador electe. Tan aquest com el seu cunyat, Ramon de Morenes, tenien una gran influència política i cultural.

[8] La família Mercader estava vinculada al poble de Biure de Gaià, a través de  Francesc Xavier (Paco) Mercader Zufía (Barcelona 1861 – 1932), primer vescomte de Bell-lloc (1924), militar, general de divisió, que pel seu casament amb  Lluïsa Llorach van heretar el castell de Biure a més de diversos trossos de terra al mateix terme, a partir de 1914 a la mort de la seva sogra Concepció Dolsa. El pare del Paco, Joaquim de Mercader  i de Belloch (Mataró 1824 – Cornellà 1904) segon comte de Bell-lloc. Era arqueòleg i aficionat a la història. Publicà algunes monografies. L’any 1900, el Joaquim i el Francesc, s’havien domiciliat a Cornellà i ja havien començat a traslladar el Museo de Antigüedades del conde de Belloch, situat al palauet  del Passeig de Gràcia de Barcelona, cap el de Cornellà.

A l’inventari d’aquest Museo de l’any 1902, hi figuren els següents objectes, regalats pel Paco al seu pare Joaquim:

417- Varios objetos prehistóricos; dos cráneos, dos hachas, dos collares, etc. Procedentes de unas excavaciones practicadas en Viure, provincia de Tarragona, por D. Francisco de Mercader y de Zufia y regaladas pol el mismo en 1900.

423- Varios objetos prehistóricos. Procedentes de unas excavaciones practicadas por D. Francisco de Mercader y Zufia en Viure, provincia de Tarragona y regaladas por el mismo en 1900.

424- Punta de flecha, de sílex (Edad Prehistórica). Halladas en las antedichas excavaciones y regaladas por el mismo Sr. En 1900.

Tots aquests objectes, actualment estan en parador desconegut.

És evident que tot aquest material procedia de la necròpolis de Les Piles. Si parla de “Viure” deu ser perquè les sepultures espilenques són al llindar entre els dos antics termes de Biure i Les Piles.

[9] Tal com descriu en Gimpera els cranis, dóna a entendre que parla per referències, i no sembla que ell els examinés directament. No m’estranyaria que es guiés solament per les fotografies que es publicaren (i que també publiquem en aquest treball ) a “Etnologia” de S. Sanpere i Miquel dins de Catalunya, volum de la “Geografia General de Catalunya” dir. per F. Carreras Candi, Barcelona s. d. (c. 1911), pàg. 312 i figs. de les pàg. 313, 315 i 317.

Per aquesta temàtica de la trepanació veieu: Ripoll Perelló, E., Llongueras Campañà, M. “ La cultura neolítica de los sepulcros de fosa en Cataluña”. “Ampurias”, Barcelona, XXV (1963), també a Corbella Corbella, J. “La medicina catalana a l´antiguitat”. Dins el I Congrès Internacional d´Història de la Medicina Catalana, vol. I, Élite/Gràfic, l´Hospitalet de Llobregat 1971, pàgs. 215-16.

1 comentari:

  1. La meua padrina, filla del Pep Malet i néta del Simforiano, de vegades em parlava d'un tresor que van trobar a les seues terres. Mai no hem va dir a què es referia. Desconec si ella sabia què era o només va quedar en la història familiar com "el tresor".
    Imagineu com em sento al descobrir la realitat del tresor de les Piles.

    ResponElimina