Un gran descobriment a les Piles
Ja fa
més de 120 anys que a prop del poble de Les Piles pels vols de la Font Freda
(dita també Font del Malet o del Maginet, que és el nom del tros on hi ha
aquesta font), a la partida de Les Cassanes, es va trobar una sepultura
d’uns 5.000 anys d’antiguitat.
Tot va
començar el maig del 1891. En Simforià Malet arrabassava en un pendent a la vora del seu tros, prop del camí de Pontils, també dit del Molí
del Prous (popularment Camí del Molí) quan topà amb unes grans pedres que
tapaven un pou. El “Furianu”, encuriosit
pel que podria trobar en aquell buit, va aconseguir retirar una de les grans pedres que cobrien la fossa.
Però
millor que ens ho expliqui en Joan Segura i Valls, rector de Santa Coloma de
Queralt, que va ser qui investigà aquesta necròpolis de Les Piles, juntament
amb el seu nebot, el vicari Esteve Puig Segura. Extraurem gran part de la
descripció que segueix del Boletín
de la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa núm. 12. Año II, Diciembre
de 1892, ép-I[1] que amb el
títol de Trovalla d´Enterraments Proto-Histórichs, el mossèn ens explicà en
detall la troballa de les tombes espilenques. Vegem-ho:
 |
| Primera sepultura. Esbós Mossen Segura. |
“Fa cosa d’un any y mitj (l’informe és
datat a Santa Coloma de Queralt, el 28 d’Octubre de 1892) Sinforiá Malet, pagés, propietari del poble
de les Piles, situat a una hora de Santa Coloma de Queralt, província de
Tarragona, arrevassant un herm trová unes grans pedres, que tapaven un clot á
manera de pou, y dintre d´aquest un esqueleto,…. lo pouet de la primera
sepultura estava tapat ab grans cuadros, ó sía pedres en forma de prisma de
quatre cares, de deu á tretze palms de llarg, tals com surten de les pedreres
del pahís…
Forma de les sepultures. Consistían en un
clot d’amplada varia, fondo d’uns vuyt ó nou palms: al fons d’aquest un altre
clot més petit, rodó ú oval, á manera de pouet, lo fons cóncavo, d’uns cinch
palms de diámetre per altres cinch de profunditat. L’esqueleto estava assegut.
El cap era d’estraordinaria grandaria, y que per estar en lo vuit del pouet
estava molt ben conservat. El pouet del fons de la fossa estava mig ple de
terra i l’esquelet dipositat al seu interior, quasi enterament consumit.
 |
| Primera sepultura. Miquel Freixa |
La fondaria total d’aquests enterraments,
es d’uns catorze palms, contant desde’l fons dels pouets fins al ras ó pla del
terrer.
Objectes trobats a la primera sepultura.
Cinc destrals de pedra. La destral més
bella és de pedra duríssima, insensible al acer, color vert-fosch, tall
molt ben fet sens la més petita osca. Té deu centímetres de llargch, per
cinch d’ample.
L’altra destral és de pedra blanca ab taques fosques, dura com l´altra. Té
de llargada vuyt centímetres per quatre i mitj d´ample.
L’altra, és de color negre, d’igual duresa, menos polida que les dues
anteriors. Té de llargada vuit centímetres, per quatre i mig d´ample.
Les altres dues destrals no les he vistes.
Me diuen que eran negres.
L’un ganivet és de pedra foguera pulida, de
dos talls. Suposa extraordinaria habilitat trevallar en pedra foguera una fulla
que deuría tenir prop de vint centímetros de llarch per dos d’ample, y mitj no
més de gruix. Lo tros que’s trová tenía uns catorze centímetros de llargada, é
hi faltava encara la punta. Trincaba com un vidre; fentlo trincar, se trencá.
Lo tros que resta té vuyt y mitj
centímetros. L’altre ganivet no’l he vist.
El
mossèn quan ens parla de l’amplada de les tombes diu que és vària. El mateix
passa amb la orientació dels cadàvers. Diu que és diversa. Tampoc no ens diu
res de la situació exacta dels objectes funeraris trobats dins la tomba.
Però
el rector colomí, no s’assabentà de l’existència d’aquesta tomba, ni de les
dues més que li seguirien fins el 19 d’octubre de 1892, quan rebia una carta de José Malet (fill del
Simforià), on l’informava del descobriment de dues tombes (aquestes cartes són
a l’Arxiu Històric Municipal de Reus, dins del fons documental de Cels Gomis i
Mestre)[2].
En
“Josep” ho explica així: Hemos encontrado dos cadáveres con los efectos de
aquel tiempo, puede tener mucho valor, pero no es nada de valor, nomás puede
tener valor por el antiguo que es, que es una cosa de las más antiguas que se
han encontrado, que no se encuentran mas que una en todo el mundo.
Mossèn
Segura, devia tornar a escriure a Malet, demanant-li més informació sobre les
tombes i la relació de l’aixovar mortuori.
Aleshores
el Josep, uns dies més tard, concretament el 25 d’octubre el contesta amb una
altra carta que diu així: Al primer muerto que se cuenta que es una mujer,
una prenda en la oreja derecha compuesta de cinco pechinas pequeñas con huesos
de dos o tres classes, y alfin ramata con tres piedras de chispa con una
multitut de piedras en el cuello que se llaman satilitas con una piedra negra
en el pecho derecho y con un puñal en la mano derecha de piedra de chispa.
I ara
tornem a donar la paraula a Segura:
En la
segona sepultura s’hi trová:
Un ganivet, l’únich que s’ha trovat
complet, mes no sencer, perque’s trencá
la punta que ‘s conserva. Té onze y
mitj centímetres de llargada. Comensa ample, y disminuhint gradualment acaba en
punta. Lo promedi de l’amplada es un y mitj centímetre. Com tots, es de pedra
foguera, y d’un trevall molt delicat.
Una pedra negra en forma de llonguet, sens cap senyal d’ésser pulida ni
tallada: llargada, set centímetres; amplada en lo centre, dos centímetres.
Un penjoll de quatre petxines, que per haverse trobat á rans de l’orella
del crani se pot anomenar arracada. La primera comensant per dalt, está
artificialmente foradada en la part més
groxuda: sens dupte que per aquell forat passaría‘l fil que
l’enrestellava ab les altres.
Lo forat d’aquestes no’s veu, perque está
tapat per un pilot de fanch que unex les quatre petxines, quin fanch no s’ha
volgut traure perque se vejés lo penjoll en la mateixa forma que’s trová.
Algunes dotzenes de petites estalactites, algunes naturalmente foradades,
altres sens forat. Se trovaren damunt del pit y al entorn del coll del
esqueleto. Algú sospita si compondrían
un collaret d’adorno.
Uns quants caragolets (moluscos) del pahís, no arrivan á dues dotzenes. Se
trovaren al entorn del coll del
esqueleto. Si tinguessen forat per enrestellarlos, se diría que formaban un
collaret: mes no hi ha tal forat.
Aquesta
segona sepultura estava tapada, també ab quadros no tan llarchs, (com la
primera), una gran llosa damunt, y ademés multitut de pedres sens ordre ni
concert.
El
cadàver d’aquesta segona sepultura era més petit que l’anterior i es trobava “arronsat,
en una les cames y cuxes formant ánguls molt aguts y oposats, de manera que les
plantes dels peus devían ajuntarse l’una ab l’altra, ó sía l’un genoll caigut á
la dreta y l’altre á l’esquerra.
El pouet del fons de la sepultura estava totalmente ple de terra.
 |
| Segona Sepultura. Esteve Puig. |
 |
| Possible aspecte de l'esquelet de la segona sepultura en el seu enterrament. |
Seguint amb la carta d’en Malet, a la tercera sepultura s’hi trobà:
Y al segundo (muerto) hemos encontrado tres piedras formadas como tres
lanzas dos debajo las piernas y la otra en el brazo derecho junto con una
piedra construida como una hoja de una navaja de barbero y un puñal de piedra
de chispa en la espalda izquierda.”
I ara
donem la paraula altre cop a mossèn Segura:
Tres trossos de ganivet, ó mellor de fulla de ganivet pertanyents á tres
ganivets diversos; l’un tros de deu
centímetres; l’altre de set, y l’altre de quatre. L’amplada es de dos y dos y
mitj. Tots son de dos talls y fets ab notable destresa. Son de pedra foguera.
Un ganivet d’un tall, corvo, grosser, poch
pulit, pero enter; es més groxut que’ls altres, per consegüent, menos
trencadís: es de pedra foguera.
Quatre pedres en forma de la petita llima
triangular que servex per llimar les dents de les serres, mes sens dents: les
tres son espuntades. Mides: l’una de sis centímetres, dues de cinch y mitj y
una de cinch, de llargada; amplada de cada una de les tres cares, un
centímetre. Son de pedra negra, poch dura y pulida. ¿Eran puntes de fletxa?
L’esquelet
d’aquesta tomba estava colocat de la següent manera: cames y cuxes estavan
l’una demunt de l’altra, y totes caygudes, envers la ma esquerra del esqueleto.
El clot del fons de l’enterrament estava
ple de terra.
A cosa de dotze ó quinze passes de les sepultures se trová una gerra boca
avall, molt grossera y mal cuyta, adornada ab un collaret de la mateixa
terrissa[3].
Estava plena de terra quasi tan consistent com lo fanch de que estava feta la
gerra. Per veure si contenía res de valor y per no gastar la paciencia
vuidantla, fou desgraciadament trencada. Sa boca tenía uns dos palms de
diámetre, y altres tants ne tenía d´alsada la gerra.
 |
| Tercera sepultura. Mossèn Esteve Puig. |
Aquesta
tercera sepultura estava tapada ab una grossíssima llosa.
La excavació de la primera sepultura la feu lo propietari per son compte.
Import de la excavació de les altres dues sepultures, trenta pessetes,
quedant los objectes trovats de propietat del propietari de la finca.
Hi ha indicis per creure que prosseguint les excavacións se descubrirían
altres sepulcros…
Mossèn
Segura i el seu nebot, el vicari Esteve Puig van enviar unes cartes acompanyades de diverses fotografies amb notes
explicatives de la necròpolis de Les Piles[4]
al baró de les Quatre Torres[5].
I aquest es posà en contacte amb en Joan Vilanova y Piera[6]
perquè valorés l’interès que pogués tenir la troballa. També se n’informà al
vizconde de Palazuelos[7]
cunyat del baró al·ludit. Tots tres eren membres de la Real Academia de la
Historia de Madrid (RAHM). En Segura desitjava que persones tant influents com
ells, s’interessessin per la qüestió i el poguessin subvencionar amb trenta
pessetes, que era el cost que ascendia l’excavació de les dues últimes
sepultures. Suposo que aquestes pessetes eren destinades a comprar al Malet
tots els objectes que havien trobat a la necròpolis, la qual cosa sembla que
aconseguiren.
En
Vilanova traduí la carta de Segura al castellà, i en féu també una valoració personal que publicà al Boletín
de la Real Academia de la Historia (Madrid), tom. XXII, quadern I, gener el de
1893 amb el títol “Necrópolis prehistórica de Piles (Tarragona). Al cognom
Malet li posa Matet, la Font Freda es converteix en la Fuente Fría. També ens
diu que els esquelets de Les Piles estaven col·locats a l’estil de les mòmies del Perú.
Aixovar del conjunt de sepultures. Mossèn Esteve. Antropologia.
Una història mig oblidada
Bé,
fins ara hem contrastat la troballa de la necrópolis espilenca amb les
explicacions entre el Segura i el Malet i, com hem vist, difereixen una mica
una de l’altra (però això ja ho explicarem en una altra ocasió). Ara voldria
donar a conèixer el pobre record que actualment en tenen els historiadors
d’aquests enterraments. L’any 2011, en el segon volum de la Història de la
Conca de Barberà, titulat Les arrels del passat coordinat per Antoni
Carreras Casanovas quan parla de les tombes de Les Piles, diu el següent:
Les Piles (Santa Coloma de Queralt)
Els enterraments de les Piles (Santa Coloma de Queralt) van ser donats a
conèixer pel rector de Santa Coloma, Joan Segura i Valls, el 1892, que,
juntament amb el vicari Esteve Puig, havien descobert uns sepulcres de fossa
coberts amb lloses a la partida de les Piles. El conjunt fou interpretat com
una petita necròpolis formada per tres sepulcres excavats al terra en pous i
coberts per lloses. Dins un dels enterraments hi havia l’esquelet col·locat
assegut en postura flexionada, acompanyat
d’un aixovar constituït per dos ganivets de sílex i quatre destrals de
pedra. En les altres dues sepultures, l’aixovar el formaven un ganivet de
sílex, quatre petxines prop de les orelles a mode d’arracades i altres
materials.
Em
sembla que no val la pena fer cap comentari d’aquesta esquifida ressenya.
I ja
per acabar, només cal explicar com va finalitzà la història d’aquesta
necròpolis de Les Piles.
L’Associació
d´Excursions Catalana s’assabentà que en lo terme de las Piles,
s’havian descobert uns notables
enterrament protohistórichs i l´entitat acordá fer una excursió al esmentat lloch. Però la dita excursió
es va haver de suspendre perquè mossèn Segura els comunicà el següent:
Creyent lo propietari tenir en ells una fortuna en perspectiva, mentres
estigueren oberts los enterraments, los vetllava de nit y de día, dormint en
una pallissa contigua al mateix. Per evitar tanta molestia cubrí altre volta
las sepulturas, dexanthi dintre
intactes los esqueletos, ab grans lloses y cuadros ajustats ab ciment, per
evitar un tant la filtración de las ayguas, acabant d’omplir ab terra la fonda
excavació fins á nivellarla ab lo terrer. Donchs tal com están los enterraments
no son visibles: y per lograr veure’ls esqueletos, caldría avistarse ab lo
propietari, contractar ab ell lo descubriment, exposantnos encare á trovar los
sots mitjs enrunats pel fanch que hi haurá filtrat ab las plujas, malgrat la
precaució del rejuntament de las pedras ab ciment, perqué l’aygua pot haverhi
entrat pels costats. Si, com es probable lo fanch ha tornat á cubrir los
esqueletos, sabent per experiencia lo propietari quan llarga y delicada es la
operació de netejarlos, que per ser mitj consumits podrían destruirse ab suma
facilitat, es de temer que’l propietari se negue á exhibirlos, per por de
veurels destruhits. En quant als objectes trovats en los enterraments,
esceptuant los esqueletos, crech no hi hauría dificultat en examinar… Aquesta carta és de 10 de gener de 1893.
Com
veiem, doncs, en aquesta data els esquelets seguien al seu lloc, i l’aixovar
funerari en poder del propietari de terreny.
El 6
de desembre de 1905, ens diu el mossèn Les destrals de pedra pulida,
ganivets de silex, y altres cosetes trobades en les sepultures de les Piles,
les conserva mon dit nebot mossen Esteve Puig, y estan á punt d´esser enviats
al museu episcopal de Vich. Los cadavres foren dexats en les respectives
sepultures al tornarles a tapar. Axís ho tinch entes…
I així
fou com abans de cloure l’any, la major part dels objectes funeraris van ser
enviats al museu vigatà, on són exposats a Galeries d’Estudi. Només una petita
part es guarden al magatzem.
Del
conjunt d’objectes que van entrar al museu el 1905, només falten dues destrals.
Pel
que fa als esquelets, no sé quan ni com, però van ser adquirits pel Comte de
Bell-lloc[8].
Formaven part de la col·lecció que aquest noble, tenia instal·lada al seu palauet a Cornellà de Llobregat, però
malauradament van desaparèixer l’any 1936 durant la Guerra Civil.
L’any
1919, els esquelets són citats per Pere Bosch Gimpera a la seva obra. Prehistòria catalana. (Edats de la pedra i
dels metalls. Colonització grega. Etnografia), Barcelona 1919, pàg. 88-89.
En P. B. Gimpera ens diu Sembla que
els cranis eren tots dolicocèfals, i dos estaven trepanats[9].
Bé, de
tota aquesta temàtica relacionada amb aquests enterraments en parlarem més a
fons en un pròxim article.
Deu
fer cosa d’uns deu o quinze anys, el propietari del terreny on hi havia la
necròpolis de que parlem, va anivellar el terreny amb una excavadora i amb
aquesta acció va esborrar qualsevol rastre dels enterraments. Actualment,
doncs, ni tan sols sabem exactament on estaven situats.
Si
voleu veure una destral d’aquest enterrament, podeu entrar a la web Arte e historia i
on parla de El Neolítico de la Península Ibérica veureu una
fotografia d’una Hacha neolítica de
Les Piles (Santa Coloma de Queralt).
Josep Ballabriga Clarasó
Agraïments a :
- Anna Plans del Departament de Patrimoni i Cultura del Museu Palau Mercader.
- Anna Homs. Documentació del Museu Episcopal de Vic.
[1]
Aquest text, més condensat ja havia aparegut en castellà a el
Diario de Tarragona, any XXXIX, núm. 266, 11 de novembre de 1892,pàg. 1.
[2]
Veieu “El fons documental de Cels Gomis i Mestre i
la Conca de Barberà”. De Carme Puyol Torres dins a l’Aplec de Treballs, núm.
22, any 2006.
[3]
En una s’hi trová una olla de terra molt grollera,
que’l pagés trencá: los testos los vegí jo: eran de lo més primitiu. Carta de Segura adreçada al president de la Societat
Arqueològica Tarraconense, en Ferran de Querol i de Bofarull. Veieu: Una carta
arqueològica inèdita de Joan Segura i Valls (1905). De Jaume Massó
Carballido. Fa poc que he
sabut que els trossos d’aquesta olla van ser recollits i conservats durant
molts anys a cal Llauner a Santa Coloma
de Queralt. Quan el Francesc Llauner
féu liquidació de la botiga foren adquirits per un particular.
[4] Documents conservats a la Comissión de Antigüedades de
la Real Academia de la Historia de Madrid (RAHM). Expedients CAT/41 i CAT/42.
El primer document és una carta d’en Segura datada el 28 d’octubre de 1892 on
descriu la troballa de les tombes. En el segon document hi ha les cartes, les
fotografies i els dibuixos d’en Puig.
[5] Ramon de Morenes i Garcia Alesson (La Nou de
Gaià,1866-Madrid, 1934), Noble i
enginyer agrònom. Comte del
Asalto i de la Peña del Moro, marquès de Grigny, i vescomte d’Alesson. Des de
1920, que tenia el títol de la grandesa d’Espanya. Va ser diputat a les Corts
per Tarragona. També va ser director de la Escuela de Agronomia de Madrid i
secretari del Congrès.
[6] Joan Vilanova i Piera (València, 1821 - Madrid, 1893),
Geòleg i paleontòleg, doctor en medicina i ciències. Fou catedràtic a la
universitat de Madrid.
[7] Jerónimo López de Ayala-Álvarez de Toledo y del Hierro
(Toledo, 1862-Roma, 1934), era comte de Cedillo, marquès de Villanueva del
Castillo i baró de Hermoro. A més tenia moltes “dignitats” que no citarem per
no avorrir els lectors. També havia estat dins del món de la política, militant
del Partido Conservador, regidor de l’Ajuntament de Madrid i senador electe.
Tan aquest com el seu cunyat, Ramon de Morenes, tenien una gran influència
política i cultural.
[8]
La família Mercader estava vinculada al poble de
Biure de Gaià, a través de Francesc
Xavier (Paco) Mercader Zufía (Barcelona 1861 – 1932), primer vescomte de
Bell-lloc (1924), militar, general de divisió, que pel seu casament amb Lluïsa Llorach van heretar el castell de
Biure a més de diversos trossos de terra al mateix terme, a partir de 1914 a la
mort de la seva sogra Concepció Dolsa. El pare del Paco, Joaquim de
Mercader i de Belloch (Mataró 1824 –
Cornellà 1904) segon comte de Bell-lloc. Era arqueòleg i aficionat a la
història. Publicà algunes monografies. L’any 1900, el Joaquim i el Francesc,
s’havien domiciliat a Cornellà i ja havien començat a traslladar el Museo de
Antigüedades del conde de Belloch, situat al palauet del Passeig de Gràcia de Barcelona, cap el
de Cornellà.
A
l’inventari d’aquest Museo de l’any 1902, hi figuren els següents
objectes, regalats pel Paco al seu pare Joaquim:
417-
Varios objetos prehistóricos; dos cráneos, dos hachas, dos collares, etc. Procedentes de unas excavaciones
practicadas en Viure, provincia de Tarragona, por D. Francisco de Mercader y de
Zufia y regaladas pol el mismo en 1900.
423-
Varios objetos prehistóricos. Procedentes de unas excavaciones practicadas por
D. Francisco de Mercader y Zufia en Viure, provincia de Tarragona y regaladas
por el mismo en 1900.
424-
Punta de flecha, de sílex (Edad Prehistórica). Halladas en las antedichas
excavaciones y regaladas por el mismo Sr. En 1900.
Tots aquests
objectes, actualment estan en parador desconegut.
És evident que tot aquest
material procedia de la necròpolis de Les Piles. Si parla de “Viure” deu ser
perquè les sepultures espilenques són al llindar entre els dos antics termes de
Biure i Les Piles.
[9]
Tal com descriu en Gimpera els cranis, dóna a
entendre que parla per referències, i no sembla que ell els examinés
directament. No m’estranyaria que es guiés solament per les fotografies que es
publicaren (i que també publiquem en aquest treball ) a “Etnologia” de S.
Sanpere i Miquel dins de Catalunya, volum de la “Geografia General de
Catalunya” dir. per F. Carreras Candi, Barcelona s. d. (c. 1911), pàg. 312 i
figs. de les pàg. 313, 315 i 317.
Per
aquesta temàtica de la trepanació veieu: Ripoll Perelló, E., Llongueras
Campañà, M. “ La cultura neolítica de los sepulcros de fosa en Cataluña”.
“Ampurias”, Barcelona, XXV (1963), també a Corbella Corbella, J. “La medicina
catalana a l´antiguitat”. Dins el I Congrès Internacional d´Història de la
Medicina Catalana, vol. I, Élite/Gràfic, l´Hospitalet de Llobregat 1971, pàgs.
215-16.
