Ja fa molts anys que no sento parlar
ningú de la serp peluda. Que se’n deu haver fet! És que potser s’ha mort? O potser ha retornat
a la terra de Babilònia, que és d’on procedeixen aquestes serps i on retornen quan ja són
velles. Així doncs és possible que s’esmunyís per la Rasa de les Piles i seguís
el Gaià avall fins arribar a la Mediterrània i cap a Babilònia s’ha dit. Un
trajecte molt llarg, no us sembla?
 |
| Il·lustració de Joan Ballabriga Clarasó |
Quan jo era petit em deien que no
anés al capdavall del camí de l’Horta perquè hi havien vist una gran serp
peluda, molt llarga i tan gruixuda com la cuixa d’un home. Es veu que algú
altre n’havia trobat la pell de muda i que era tan i tan grossa (1)! Deien que
el seu cau era una abulló que encara hi ha en aquell lloc. I els pares
insistien a tota la jovenalla que no ens acostéssim a aquest indret perquè ens podria
sortir aquesta serp, se’ns entortolligaria al cos i ens esclafaria com a
cuques.
Però la canalla no sempre és
obedient i menys quan et comencen amb prohibicions (no facis això, no facis
allò). Jo recordo que, amb alguns companys, havíem anat a veure, encara que fos
una mica de lluny, la famosa serp peluda, però mai vam estar de sort. O potser
va ser sort, precisament, el fet de no
veure-la perquè es veu que aquesta mena de serps en tenen prou amb mirar-te i
paralitzar-te a l’instant i quan passava això ja havies begut oli.
Les serps peludes també són anomenades
serps de cabellera perquè és al cap on tenen la major part del pèl, també en
tenen de més esclarissats a tot el llarg de l’esquena.
Però abans de continuar amb el
relat, ens cal aclarir una cosa. Aquestes serps (potser n’hauríem de dir
serpents) no són una raça especial doncs diuen que a totes les serps, a partir
dels set anys, ja els comença a sortir pèl pel cos. Aleshores tornen a la terra
de Babilònia i allí conspiren contra els humans. Per això hi ha un conjur, que
serveix per allunyar les serps, que diu així: “Serp serpònia, vés a la terra de
Babilònia; si no te n’hi vas, et rebentaràs”.
Aquestes serps deuen ser aquàtiques
doncs, bo i sempre, les trobem a la vora de rases, pous i fonts. Tant és així
que en algunes rondalles el que semblava una font, en realitat, era una serp
que treia aigua per la boca, per això hi ha brocs de fonts que tenen forma de
serp, de drac o d’algun ésser monstruós (2). Per aquest motiu, en català antic,
de les aixetes també en deien grifó(3). També diuen que són guardianes de
tresors amagats i que, entremig de la cabellera o dins del cap, tenen una
“pedra de serp”, que és un gran brillant i que qui l’aconsegueixi gaudirà, per
sempre més, d’una inacabable fortuna.
Hi ha qui diu que aquestes serps
peludes podrien ser les serps verdes (Malpolon monspessulanus), que són les més
grosses que hi ha a Catalunya. Poden arribar a fer, excepcionalment, fins a
2,55 cm i poden viure més de 15 anys. Quan es fan velles, se’ls enfosqueix tota
la part superior del cos, des del cap i seguint tot el llom. Això fa que
sembli que tinguin pèl (almenys això és
el que diuen), més que res, per la sorpresa i la rapidesa que produeix aquesta
serp quan et surt de sobte.
Aquesta creença sobre aquestes serps
amb pèls és força estesa ja que n’hi ha
en altres llocs de Catalunya, a València, l’Aragó, Andalusia, Galícia i qui sap
si a tota la Península Ibèrica.
Tot plegat són restes de mites
antiquíssims, retalls de memòria d’antics ritus de religions perdudes.
Segurament que al darrere s’hi amaguen cultes a la Gran Mare. La serp era un
dels símbols que representava aquesta Dea, se la considerava immortal doncs quan es muda de la seva pell,
es regenera i reneix de nou. Era la transmissora de l’energia vital i portadora
de la vida i de la mort i, a més, era la garant que el Cicle Etern de la Natura
es mantindria per sempre més.
Josep Ballabriga Clarasó
(1)Quan ens deien això de la serp,
la canalla no ens ho acabàvem de creure perquè sempre preguntàvem qui l’havia
vista o qui havia trobat la seva pell ja que la volíem veure, però, aleshores,
ja sortien les excuses i les evasives i, al cap i a la fi, no en trèiem aigua
clara. Nosaltres sospitàvem que era una excusa perquè no anéssim a la rasa a
banyar-nos en algun toll ja que els tolls eren molt perillosos doncs a cada
toll hi havia un xuclador que, tot i que sabessis nedar una mica, et xuclava,
irremissiblement, cap al fons. Això dels xucladors tampoc no ho vèiem prou
clar, però això rai, sempre hi havia algun amic, tres o quatre anys més gran
que tu, que et demostrava que sí, que era veritat que engolien els qui s’hi
banyaven. Et deia, tot i tirant una pedra al toll, mentre aquesta s’enfonsava
directament al fons: -Ho veus com baixa com si fes un remolí?- i jo li
contestava que no era veritat. I ell insistia un altre cop: -Mira, fixa-t’hi
bé- i tornava a tirar la pedra. I això unes quantes vegades. Fins que a la fi,
cansat de veure sempre el mateix, li deies que sí, que ara sí que veies com el
toll la xuclava. Quan arribava aquest moment, et donaves compte que t’havies
après la lliçó i ja podies aplicar el teu coneixement a qualsevol altre nano innocent
més petit que tu.
De la perillositat d’aquests tolls i
de les basses dels molins en tenim uns quants testimonis. Veiem-los:
- El dia 1 de febrer de 1857, van trobar
ofegada, a la bassa del molí Nou de Sant Gallard, Maria Prats, muller de Vicenç
Vivó, els dos veïns d’aquest poble. Es
desconeix si la seva mort va ser a causa d’un accident, de suïcidi o
assassinat.
- El 26 de maig de 1861, va morir
ofegat, al molí de la Torre (o molí Nou) de sant Gallard, un noi de Santa
Coloma de Queralt de 14 anys. Es deia Jaume Cortadellas Morera. Havia anat a
banyar-se a la bassa d’aquest molí, amb d’altres companys colomins, i es veié
arrossegat pel remolí del cacau.
- El dia 1 de setembre de 1884, moria
ofegat, a la bassa del molí de Biure, Jaume Cases Ramon. Era de Santa Coloma de
Queralt i tenia 11 anys.
El dia 12 de setembre de 1887, moria
ofegat, al Barranc de les Piles, Joan Comas Cots. Era de Sarral i tenia 11
anys.
- El mes de març de 1924, moria
ofegada, a la Riera de les Bassetes al terme de Biure, una dona de 54 anys. No
en puc donar més informació, sobre aquest cas, ja que la Llei de Protecció de
Dades de Caràcter Personal de l’any 1999 no ho permet.
(2) A l’Apocalipsi (Ap. 12), parlen
de “la serp antiga”, diu així: “La serp va vomitar per la boca aigua com un riu
darrere la dona, per fer que la riuada se l’emportés; (…)”
(3) Els grifons són animals
fabulosos que, generalment, tenen la
part anterior del cos en forma d’àguila i la part posterior de lleó. No obstant,
hi ha altres combinacions. A voltes, el cap també pot ser de voltor o de lleó.
També pot tenir cresta o orelles de cavall. I també el trobem representat amb
aletes de peix i/o cua de serp. Amb aquestes descripcions volem fer notar que
aquests éssers híbrids, acostumen a tenir el cos cobert de plomes, pèl i/o escates (les plomes i les ales feien al·lusió
al món aeri o celeste, els pèls als mamífers terrestres i les escates, si eren
de peix, simbolitzaven el món marí i, si eren de rèptil, al món subterrani). I
tornant a la serp peluda, recordem que el seu cos és cobert d’escates de
rèptil on hi creixen pèls de mamífer.
Possiblement, aquest bestiari monstruós sigui les restes d’antigues
reminiscències del culte a la Gran Mare, deessa del cel i de la terra i, també,
del món subterrani.
