PELS ANTICS CAMINS DE LES PILES

Fa molts mil•lenis es formà aquí i allà tot un tirarany (1) de camins on hi circulava tot el coneixement, tota la saviesa que l’home, havia acumulat des de l’antiguitat. Els camins eren, doncs, els transmissors de la informació i representaven tot un cúmul de coneixements que no se’n magatzemava no, sinó que corria lliurement per aquesta xarxa infinita. Podriem dir que aquella antiga xarxa de camins era i representava l’actual xarxa de comunicacions que avuidia manté connectat tot el món: Internet.
                                                                                                             

Pels antics camins hi passava tot tipus d’informació: Noves idees, noves religions, noves innovacions, nous pensaments… Aquests camins posaven en connexió i fins unien pobles situats a grans distàncies. I els camins també eren lògicament, els mitjans de transport de mercaderies i de matèries bàsiques…de primera necessitat. Pensem en la sal de Cardona ja al Neolític o abans, o eines i destrals d’importació. O la variscita aquest material verdós usat pels antics com element simbòlic i fins i tot preciós, dipositat a algunes tombes del Neolític perquè acompanyés el difunt en el seu pelegrinatge cap el més enllà. Molt aviat, els camins van servir per desplaçar els ramats de bestiar pel territori, tot i cercant les tendres pastures del nord del país. Era un moviment pendular, doncs quan arribava l’hivern feien el viatge de tornada.

Molts camins, també van ser responsables de la formació de nous pobles, viles i ciutats. Posem un exemple, i agafem la ciutat d’Igualada de model. Per l’antiga Agualata hi havia un encreuament de camins força transitats  i la gent d’aleshores va aprofitar aquest fet per intercanviar productes just en aquesta cruïlla. Amb el pas del temps aquest aplec de gent va donar peu per crear un mercat, i al seu entorn es començà a formar un poblet…desprès es construí un castell i una església…el poble anà creixent…es construïren les muralles…etc.. Molts pobles es fundaren d’aquesta forma.

El camí va ser el primer element que transformà fins a cert punt el paisatge. Actualment encara hi ha historiadors i/o antropòlegs que mantenen dues opinions contraposades; els uns diuen que van ser els animals  en el seu desplaçament transhumant els que van crear els camins o senders. D’altres, però s’aferren a dir que els camins són una invenció humana. No ho sabem i segurament no ho sabrem mai, per tan serà millor que ho deixem aquí. Sigui com sigui, els humans primitius seguien els ramats d’ungulats per caçar-los, i per tant, tan els  humans com els animals usaven o anaven pels mateixos camins.

Potser ja a la prehistòria, per les Piles hi passaven força camins. Camins que anaven cap el nord, cap el sud…cap a la costa, cap els Pirineus…com que sabem que la nostra zona ja estava poblada cap el Neolític mitjà, ara fa uns 5000 anys, doncs per força  hem de pensar que els poblats que estaven escampats per la Segarra havien d’estar comunicats per tota una xarxa de camins.

Les Piles

 A les Piles hem comptat almenys nou camins que s’adreçaven a nou pobles veïns. Situem-nos en el mapa de la nostra comarca i imaginem-nos al seu damunt una esfera d’un rellotge amb només una agulla. Començarem per les “12” al capdamunt, i donarem la volta cap a la dreta fins a completar tot el recorregut.

Tenim doncs, els Camins de RAURIC, GUIMONS, PONTILS, BIURE, VALLVERD, ROCAFORT, TURLANDA, CONESA i SAVALLÀ.

El CAMÍ DE RAURIC. Anava cap a la part nord del terme. Aquest camí, tenia un ramal que s’adreçava (bé, s’adreça), cap el MAS D’EN BOU, i des d’aquí, enllaça cap a diverses masies del CODONY.


CAMÍ DE GUIMONS. Aquest camí rep diferents noms, doncs és el mateix que mena cap a Santa Coloma de Queralt, i des d’allí va cap a Igualada i Barcelona. És més conegut com a CAMÍ DE  SANTA COLOMA. També era anomenat com a CAMÍ RAL o CAMÍ REAL i CARRERADA.

CAMÍ DE PONTILS. És el que anava a aquest poble i més enllà, és clar. També era el CAMÍ EL MOLÍ o CAMÍ DEL MOLÍ DEL PROUS.

Camí de Pontils - Font Freda

Camí de Pontils - Rasa de Biure

Camí de Pontils

CAMÍ DE BIURE. Va cap aquest poble, actualment pedania de les Piles. Des de Biure, com  és lògic, hi havia camins que anaven a Pontils, Vallespinosa, Vallverd…

CAMÍ DE VALLVERD. Era un caminet que anava més o menys paral.lel al Camí de Rocafort, i que continuaba cap a Montbrió, Rocafort, Sarral…

CAMÍ DE ROCAFORT. De fet, és el mateix camí que el de Santa Coloma, però aquest anava en direcció a Tarragona. Per això n’hi dèien CAMÍ DEL CAMP DE TARRAGONA. Però és molt més conegut com a CAMÍ DE MONTBLANC.També era conegut amb el nom de LA CARRETERA o LA CARRETERA VELLA.

CAMÍ DE TURLANDA. Anava a aquest poblet, que havia pertangut a la parròquia de les Piles. Sovint se’l cita com LES CASES DE TURLANDA. A les Piles, Turlanda era conegut com “Santa Llúcia”, perquè cada 13 de desembre s’hi celebrava un aplec on hi acudien els pobles de les Piles, Conesa, Rocafort…Sí diguem-ho tot, en aquest poble hi havia una capella dedicada a aquesta santa…al final va fer cap a les Piles…era una imatge de fusta que es cremà durant la guerra civil… Però això és una altra història que ara no ens entretindrem a explicar.

Camí de Turlanda

CAMÍ DE CONESA. L’inici d’aquest camí, era el mateIx que el camí de Turlanda i anava fins aquest poble. Aquest camí tenia un brancal que anava cap el MAS DE L’HUGUET. El començament del camí, en dèiem el CAMÍ FONDO, perquè era un camí enclotat.

Trencall Camí de Turlanda i Conesa

CAMÍ DE SAVALLÀ. Anava fins aquest poble. El primer tram del camí l’anomenem també CAMÍ DE LA FONT DE LLORAC.

Senderó Font de Llorac - Les Piles

Camí de Savallà

Camí de Savallà

Encara hi ha uns pocs camins més, però que cito a part perquè no van a cap poble en concret. Tenim el CAMÍ DE L’HORT o DE L’HORTA, que és on hi ha els hots del poble . Està situat a l’esquerra de la Rasa de les Piles i va seguint aquesta rasa, fins a trobar un camí que venia de Biure i anava a Santa Coloma. Antigament n’havien dit el CAMÍ DE LA GUÀRDIA, perquè en aquest indret segurament s’havia fet vigilància en temps de pesta o del còlera.

Hi ha un camí que va a les partides de la FONT DE LA MARTINA i LA FONT, que travessava el camí de Montblanc i es comunicava amb el camí de Turlanda.Aquest camí no el trobem citat al cadastre.

Hi havia un altre camí que també sortia de les Piles i anava cap el PLA SERÈ, i d’allí estant es comunicava amb diferents masies del PLA DE CONESA i del CODONY. Aquest camí tampoc no consta al cadastre.

El CAMÍ DE VINYOLES. És un caminet mig perdut situat entre l’actual carretera de Conesa i el camí de Rauric. Anava a un tros del Castell on hi havia hagut una vinya.

I ja per acabar, encara hi havia un altre camí que anava cap a la partida de COMA GIRONA, però que es comunicava amb un camí transversal que anava de Biure a Guimons. Està situat entre el camí de Guimons i el camí de l’hort. Aquest camí tampoc no consta al cadastre.

Desprès de citar tots els camins que passaven per les Piles, potser caldria fixar una jerarquia entre ells. Ben mirat tots els camins són importants, però de tots els camins al•ludits el més important amb diferència, és el CAMÍ DE MONTBLANC, que com ja hem vist rep d’altres noms. 
Es conserva un únic pont d’aquest antic camí: És el PONT DELS MIQUELETS,(2) amb una amplada de gairebé 9 metres.

Pont dels Miquelets

                                                                                                                        
El seguien en importància, els camins de Pontils, Conesa i Savellà. Desprès vindrien el de Rouric, Biure, Vallverd i Turlanda, que eren més estrets.

De les Piles  també sortien tres CAMINS DE PELEGRINATGE que anaven a tres llocs concrets de culte. Eren antics llocs sagrats on s’hi acudia almenys un cop l’any. La data assenyalada corresponia a la data de naixement o de martiri del sant patró del lloc. Ens referim per orde d’importància al santuari de SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA, SANT MIQUEL I TURLANDA. Per anar a aquests llocs, calia agafar els camins de Pontils, Biure i Turlanda, lògicament.Encara que aquests tres camins tampoc són citats al cadastre.

Hi ha unes curioses coincidències entre aquests tres centres de culte, que un dia d’aquests us comentaré.

Les dades sobre aquests camins les he tret del Cadastre i dels “Apéndices de Amirallamiento” i del “Libro de Amillaramiento”. Allí hi ha recollides les diferents finques i els seus llindants, amb el nom de les partides de terme, l’extensió i els propietaris.(Quan a un llindà hi ha un camí per exemple, en moltes ocasions no posa el nom del mateix, senzillament només diu “un camí”.

Josep Ballabriga Clarasó

http://desdelespiles.blogspot.com.es/

1) Vol dir teranyina.

2) En aquest pont hi hagué una batalla on hi morirem més de 200 persones. Si en voleu saber la història ho trobareu en aquest mateis Bloc a “La batalla de les Piles”.

Nota: Per tal de no fer-me pesat, no faig constar l’estat de cada camí en l’actualitat. Dels camins de què parlem, n’hi ha que el seu traç es manté actiu i cal considerar dos factors que han determinat l’estat de conservació del mateix. 1- Hi ha uns camins que s’han conservat perquè sempre s’han fet servir, tan per anar al poble veí, com per anar a alguna finca agrícola. Aquest seria el cas del camí de Pontils, per exemple. 2- Però hi ha hagut camins que han mig desaparegut o gairebé, perquè s’hi ha deixat de passar. És el cas del camí de Montblanc, que al construir-se l’actual carretera, l’antic camí quedà obsolet. En altres casos com els camins de Vallverd, Turlanda o Rauric, doncs senzillament, deixà de passar-s’hi i s’abandonaren.

El camí de Biure també s’ha mantingut, però quan es construí la carretera (que és un brancal que connecta a la carretera de Montblanc), doncs es preferí aquest accés per anar a aquest poble, tot i que el trajecte és més llarg.

Resumint doncs: Hi hagut camins que s’han conservat des de l’antiguitat perquè sempre han estat útils, o dit d’una altra manera, sempre s’hi ha passat. D’altres camins van esdevenir inútils perquè deixà de passar-s’hi, i actualment o bé estan plens de brossa i bardisses o s’han convertit en terres de conreu.

DOS-CENTS ANYS DE VIDA FAMILIAR A LES PILES. ENTRE EL 1700 I EL 1900

Pels volts del 1700 a les Piles hi vivien unes dinou famílies, almenys  això és el que anota el rector del poble en una llista que comptabilitza a tots els veïns  que havien “complert”. Complir volia dir haver confessat i combregat pels volts de Pasqua, per això també en dèien el Compliment Pasqual. Un cop l’any, doncs, els rectors feien una llista de confessants i/o combregants, hi ho assenyalaven amb una creu al costat del “complidor”. 

El Compliment Pasqual que us exposarem tot seguit és de l’any 1696, però el rector modificà desprès la xifra i la convertí en 1699. Tot seguit, doncs, us passo la relació de famílies de les Piles seguint l’orde alfabètic dels cognoms.

El rector del poble comença sempre per Casa de …, i desprès torna a repetir el nom i cognom del cap de casa i a continuació anota la resta dels membres familiars, nosaltres ens saltarem el primer  preàmbul.

Cases de les Piles.

Joan Balcel, sa muller Catarina i els fills Antoni i Coloma.

Joan Borras, el fill Ramon i sa muller Maria.

Isidro Brianso i la seva dona Magina.

Jaume Conte, la muller Maria i el fill Ramon.

Francesch Genoves i Francesca la muller. i els fills Francesh, Jaume i Madalena.

Isidro Huguet i sa muller Ignes, el fill Andreu i sa muller Madrona.

Joseph Jover  i la seva dona Francescha.

Joan Jover i la seva dona Coloma, i la mare Maria.

Joseph Portella i la muller Eugenia.

Joseph Piche i Jheronima la muller.

Antoni Prous i la muller Maria Ignes, i el fill Francischo. 

Joan Riba, Jaume Cabesa i la muller Madalena.

Joan Rodes i la seva dona Taresa.

Joan Talavera i la seva dona Madalena, i els fills Joan, Anna Maria, Joseph i Diego.

Francischo Vallbona i els fills Joseph i Coloma.

Magi Vallbona i la muller Magina, i el fill Manuel.

March Vallbona i la seva dona Sisilia, i el fill Antoni amb sa muller Maria.

Ramon Vallbona i Margarida sa muller, el gendre en Jaume i sa muller Francescha.

Ramon i Raimunda (no posa els cognoms) que viuen a “lo Castell”. (potser n’eren masovers).

Al final de la llista el rector compta un total de seixanta combregants. Cal advertir que en aquest llistat no hi ha la totalitat del poble, doncs hi falten els menors de set anys, i els que eren absents en aquell moment. També cal dir, que si algú no hagués rebut els sagraments de la confessió i la comunió, el rector hagués anotat “no ha complert”, com  trobem en alguna ocasió).  

 

Ara farem un salt d’uns cent anys en el temps i us passarem la relació dels  “Combregants de la Parroquia de les Piles y Casas de Turlanda” de l’any 1790.

Igual que la llista anterior, també seguirem l’orde alfabètic dels cognoms de cada casa.

En aquest llistat de famílies no queda gaire clara la filiació entre els membres familiars, doncs no s’explica  la relació de parentiu que hi ha entre uns i altres. 

      

Cases de les Piles a finals del segle XVIII.

Pere Balcell, Miquel, Anna Maria Balcell vda., Antonia donzella, Marc I Magi.

Anton Borras i Antonia.

Joseph Brianso major, Joseph menor, Jaume i Ramon fadrins, Rosa donzella, Maria i Ramon fadrí.

Juan Brianso, Magdalena i Maria donz.

Juan Brianso i Josepha.

Pau Brianso, Francischa i Magi.

Ramon Cadens, Juan, Dominga, Isabel i Maria donz. Casa Barrete.

Lo rector, Magi Civit, Francescha Civit Badias i Antonia Recasens. Casa la Rectoria.

Esteve Conte, Maria i Magdalena donz.

Joseph Gener i Manuela.

Salvado Gual, Anton i Antonia.

Ramon Huguet, Anton i Maria. Moso i mosa.

Pere Jover vdo., Jaume, Pau, Marti, Ramon i Rosa.

Joseph Malet, Ramon, Geroni i Maria. Casa Castell masovers.

Isabel Marimon vda., Miquel Camins i Antonia Marimon.

Ramon Prous major, Ramon menor, Magi i Joan fads. i Taresa. Pastor i criada. Casa Prous de la Plasa.

Ramon Prous i Josepha.

Francischo Prous, Joseph, Francescha, Maria, Raymunda i Rosa donzs., i Ramon. Casa Prous Ramon.

Juan Puiggener, Francischo, Paula, Maria, i Isabel.

Ramon Puiggener i Maria. 

Miquel Ramon, Pere, Pere i Juan fads., Antonia I Teresa donzs. Casa Taixidor.

Llorens Recasens, Isidro, Maria donz. i Antonia. Casa Marquet.

Marti Recasens, Gabriel, Antonia Recasens vda. i Francischa.

Macia Sole, Joseph Recasens fad. i Maria Recasens donz.

Gabriel Talavera i Coloma.

Joseph Vallbona, Josepha, Anton, Magina i Rosa donz.. Casa Maginet.

Sebastia Vilanova i Josepha Vilanova i Badias. Casa Biel, masovers.

Bé, després de contrastar els dos compliments pasquals, ens adonem que hi ha una significativa diferència entre el nombre de famílies i per tant també en el nombre de “complidors” en cent anys. Si el 1700 habitaven les Piles unes dinou famílies, i havien complert seixanta persones, el 1800 n’eren vint-i-set les famílies i cent-vuit els que havien combregat.

Ah!, de les cases de Turlanda només va venir a fer el compliment pasqual, el Juan Moncosi, fadrí.  

Aquest any elrector del poble, cita algunes cases pel renom, algunes surten citades per primer cop, com Casa Barrete i Casa Maginet, d’altres com Casa Taixidor, Casa Marquet i Casa Biel ja són anomenades així en anys anteriors.

Les famílies de les Piles l’any 1900.

Bé, fins ara hem fet servir les llistes de Compliment Pasqual per saber el nombre de famílies que vivíen al poble; així mateix , també hem pogut veure l’evolució dels cognoms al llarg del temps. Alguns són força freqüents el 1696 com els Vallbona i d’altres ho són el 1790 com els Briansó. En canvi n’hi ha alguns que en sec desapareixen i ja no en sabem res més.

Des de l’últim quart del segle XIX, que els registres civils de cada municipi són una font imprescindible per cercar qualsevol família o genealogia que hagi tingut alguna vinculació amb algun dels pobles que formen l’actual municipi de les Piles. Des de l’any 1876, doncs, es van recollint moltíssimes dades  de cada persona que ha nascut, s’ha casat i ha mort al terme espilenc. A manera d’exemple direm, que quan naixia un infant es feia constar el dia i l’hora del seu naixement i el nom i cognoms dels pares i dels avis respectius. També se’ns diun la procedència geogràfica i l’estat civil de cadascú.

Pel que fa al registre parroquial de les Piles, només s’ha conservat el de naixements que abasta de 1867 a 1915.

Basant-nos en aquests llibres civils i parroquial, farem un llistat per orde alfabètic dels cognoms que hi havia al poble el 1900. Així mateix, també farem constar el nom o renom de cada casa, sempre que el coneguem, és clar. Som-hi doncs.

BALCELLS. Hi havia quatre  famílies amb aquest cognom que estaven emparentades. Ca la VÍUDA la més antiga, cal RIÓN cal TABERNER i ca la MARCELINA, que també n’havien dit cal ROSO.

BONELL. En principi era una única família, després  al casar-se dos germans en formaren dues: cal CALVET i ca la MARGARIDA.

BRIANSÓ. Hi havia tres famílies que portaven aquest cognom: cal TÒFOL, cal FUSTER i cal BOLA.

BORIA. Aquest cognom  procedent de Pallerols va substituir a una familia del poble que es dèia Briansó. El renom de la casa és cal FUSTER, doncs es dedicaven a aquest ofici.

CADENS. Hi havia tres case amb aquest nom de família: cal BARRATER que era la casa mare, ca l’ANTÒNIA i ca la LOLA.

CAMINS. Hi havia hagut dues famílies que portaven aquest cognom, possiblement estaven emparentades. El nom de la casa és cal MAS o cal MASET.

CIVIT. Almenys dues famílies portaven aquest cognom: cal BORRELL i CA l’ISABEL.

CLARASÓ. Cal BIEL era la família que portava aquest cognom. Eren masovers de cal Domenjó de Santa Coloma.

COMPTE. Ja fa segles que aquesta família manté aquest cognom. A la casa n’hi diem cal COMPTESSO.

FARRÉ. Hi havia una casa amb aquest nom de família, però en desconec l’ubicació i el renom.

GENER. A aquesta família n’hi dèien cal JANILLO. Aquest cognom el trobem escrit de diverses formes Janer, Giner, Giné o Jané.

GRAELLS. Aquesta família era anomenada amb diversos renoms: cal PALETA, doncs ejercien aquesta professió, cal COSTA i cal PAPET.

LLOPART. D’aquesta casa n’havien dit cal SELVET i ara en diuen ca la CONSUELO.

MALET. Dues famílies portaven aquest cognom: cal MALET a la Plaça de Dalt i cal VADOR al carrer Major; aquests últims procedents de Guimons.

MARIMÓN. Ara en diem ca la VICTÒRIA, però també n’haviem dit cal JOAN DE L’OLI, doncs eren oliaires.

MIQUEL. Eren els de cal MIQUELITO. 

NAVARRO. N’havien dit cal MAGDALENO, ara és ca la Crescència.

PALAU. Aquesta família descendia de Figuerola. No confonguem aquesta família amb cal PALAU procedents de l’Espluga de Francolí i mossos de cal Joan de l’Oli, per això també els dèien cal MOSSO. Aquesta segona família va arribar a les Piles pels volts de 1918.

PROUS. Hi havia dues famílies que portaven aquest cognom, que estaven emparentades. Cal PROUS al Carrer Major i el CASTELL al carrer de Dalt.

PUIGGENER. Dues cases del poble porten aquest nom de família: cal JOANO i ca la CRESCÈNCIA.

RAMON. Tres famílies  portaven aquest cognom: cal TEIXIDOR la més antiga, cal COLOMO i cal GILI.

RECASENS. Dues eren les famílies que portaven aquest cognom: cal PIQUER i cal MARQUET.

SEGURA. Cognom procedent de la Pobla de Carivenys. El Domingo Segura es casà amb una povilla de cal HUGUET la qual va ser l’ última descendent d’aquesta família que portà aquest cognom.

TALAVERA. Moltes generacions han portat aquest cognom. De la casa en dèiem cal MAGINO o ca la MAGINA.

VALLBONA. Dues famílies portaven aquest cognom: cal MAGINET i ca la CONSUELO.

VALLÉS.Eren procedents de Pallerols i se’ls anomena cal ROMÀ, del nom propi Romàn.

VIVES. D’aquesta família en dèien cal DIOSO.

Hem d’advertir que mollts renoms de les cases del poble, els hem citat tal i com les coneixem actualment, però en realitat desconeixem com eren anomenades el 1900.

Abans d’acabar aquesta relació de cases hem d’esmentar la RECTORIA o ABADIA que lògicament estava habitada almenys pel rector i la majordoma.També vivia al poble el mestre de cognom PUIGBONET, i el secretari de l’ajuntament de cognom SAGRERA, tots dos acompanyats de les seve respectives famílies, és clar. A la “Casilla el Coll”, tot i ser parròquia de Biure, els seus estadants, els PRADES, es venien a batejar a les Piles. Eren “peones camineros”. 

També trobem els TORRES  que feien de pastors i els VERGE que feien de paletes. D’altres com els VENCESLAO  i els VIDIELLA  feien de jornalers. No sabem on vivien, alguns potser vivien  al Mas d’en Bou, o potser eren moliners  al Molí del Prous.

Encara tenim reservats més renoms de cases de les Piles, però només us en cito de passada  alguns, doncs n’hi ha que són força més moderns, d’altres que no en coneixem el cognom, i encara d’altres que desconeixem  l’ubicació de les respectives cases. Tenim cal MELITÓN, cal MIRET, ca l’ENCARNACIÓN o cal EDUARDO, cal TRUITES, cal TRESO…

Espilencs a Sant Magí cap el 1946,  
clicant la imatge descobrireu les relacions familiars i els noms de les cases dels espilencs de la imatge

Josep Ballabriga Clarasó

http://desdelespiles.blogspot.com.es/

Nota. Les Piles al cens del 1718 comptava amb 74 habitants. Cap el 1760 tenia uns 100 habitants. En el cens de Floridablanca del 1787 ens consta que hi havia uns 114 habitants al poble.A principis del segle XIX, el 1804-05 els combregants són 140, distribuïts en 40 cases. I el 1900, quant habitants hi havia?. Jo calculo que hi devia haver entre 45 i 50 cases amb un total d’uns 225 a 230 veïns. Aquest any el municipi espilenc comptava amb 476 habitants.

ESPILENCS A SANT MAGÍ CAP EL 1946

 

Per tal de conèixer una mica més els “espilencs” (1) que surten a la foto, us passaré unes breus notes biogràfiques de cadascun d’ells.

1-Nascut el 1901. Casat el 1929 amb la núm. 7. Cal Joano.

2-N. el 1904. Casà amb el n.8 el 1928. La n. 12 era germana seva. Fills: els ns. 27 i 28. CalBorrell

3-N.a Blancafort el 1903. Casà amb el n. 10. Fills els ns. 4, 19 23 i 26.

4-N. el 1931. Filla dels ns.10 i 3. G. dels ns. 19, 23 I 26. C. Vador o Badó.

5-N. el 1877. Casà l’any 1921 en segones núpcies. (els dos eren vidus) amb la n. 6.Pare del n. 20. Era de Vandellòs i visqué a l’Habana.

6- N. el 1886.Muller del n. 5, i mare del n. 10. Cal Badó.

7-N. el 1912.Muller del n. 1. Cal Taberner.

8-N. el 1906. Casà amb el n. 2. Els ns. 27 i 28 eren fills seus.

9-Els pares eren el Salvador Trull Carol de Civit i Rosa Boria Bonell  de les Piles. Casà amb Rosa Sans Malet de ca la Victòria. Cal Trull.

10-N. el 1904. Casà amb la n. 3.La n. 6 era sa mare. Eren fills seus els ns. 4, 19, 23 i 26. CalBadó

11-N. l’any 1927. Fill de Ramon Talavera Farré de les Piles i Carme Farré Saltó de Talavera. Cal Magino o Magina.

12-N. el 1918. Germana del n. 2. Cal Borrell.

13-N. el 1929. Germana dels ns. 15 i 29. Cal Berto el Bola.

14- N. l’any 1926. Filla de Magí Clarasó Ametller de les Piles i Teresa Tomàs Genovès de Fiol. Cal Biel.

15-N. l’any 1933. Germana dels ns. 13 i 29. Cal Berto el Bola.

16-N. l’any 1922. Casà amb el n. 22. La n. 21 era filla seva. Ca la Margarida.

17-N. el 1922. Casà amb el n. 18. Cal Mas o Maset.

18-N. el 1906 a Santa Coloma de Queralt. Casà amb la n. 17 l’any 1948.

19-N. el 1929. Fill dels ns. 3 i 10. Germà dels ns. 4, 23 i 26. Cal Badó.

20-Fill del n. 5 i de la primera muller Francesca Malet Prous de cal Badó. N’hi dèien “el cubano” perquè va viure a l’illa de Cuba, o potser fins i tot hi va nèixer.

21-Filla dels ns. 16 i 22. Cal Huguet.

22-N. el 1915. Casà amb la n. 16 l’any 1942. Pare de la n. 21. Germà del ns. 25 i 31. Cal Huguet.

23-Filla  dels ns. 3 i 10. Germana dels ns. 4, 19 I 26. Cal Badó.

24-N. el 1924 a Arbeca. Casà amb Teresa Cadens Vidal de les Piles, de ca l’Àntonia l’any 1949.

25-N. el 1922. Germà del ns. 22 i 31. Cal Huguet.

26-Fill dels ns.10 i 3. Germà dels ns. 4, 19 i 23. Cal Badó.

27-N. el 1929. Fill dels ns.2 i 8. Germà del n. 28. Casà l’any 1954amb la n. 13. Cal Borrell.

28-N. el 1931. Fill dels ns. 2 i 8. Germà del n. 27.

29-N. el 1921. Germà dels ns. 13 i 15. Cal Berto el Bola. D’ell pren el renom la casa. D’“Alberto”

30-N. el 1916. Fill de Josep Sendra Inglés i Matilde Armeijach Pontnou tots dos del terme de Santa Perpètua. Ca la Matilde o cal Melitón.

31-Germà dels ns. 22 i 25.

N.- Nascut.

Josep Ballabriga Clarasó
http://desdelespiles.blogspot.com.es/

Notes: Poso espilencs entre cometes perquè com podreu comprovar no tots van nèixer a les Piles, encara que tots hi tenen una estreta relació.

Per determinar l’any de la fotografia ens hem fixat amb el n.21. Hem atribuït a aquesta nena una edat de dos anys.

Després de més de setanta anys, la majoria de persones que surten a la foto ja han mort. Només queden tres persones amb vida.

LA NEU FOSA CONTRIBUEIX A L'ABSORCIÓ DE DIÒXID DE CARBONI

Fa unes setmanes que l’Agència Espacial Europea (ESA) va publicar aquest article científic, que he avui he recuperat i us el faig arribar en català, per si pot ser d’interés a quelcom.
Eduard Garcia-Luengo

LA NEU FOSA CONTRIBUEIX A L'ABSORCIÓ DE DIÒXID DE CARBONI

Condicions d'absència de neu

Sembla que no hi ha mal que per bé no vingui.  Encara que l'augment global de les temperatures està provocant a la primavera que la capa de neu estacional es fongui abans; això permet que els boscos boreals, un cop desproveïts de neu, absorbeixin més diòxid de carboni de la nostra atmosfera.
Els científics creuen que l'escalfament global es deu principalment a emissions de diòxid de carboni derivades d'activitats humanes com la crema de carbó, la indústria del gas i el petroli, els transports i les calefaccions domèstiques.  A mesura que augmenten globalment les temperatures, s'aprecien canvis en el clima terrestre, com una acceleració en el desglaç de les glaceres, un augment en el nivell dels mar, o una major freqüència de fenòmens meteorològics extrems. 

Per predir amb exactitud l'augment del diòxid de carboni a l'atmosfera, els científics han de considerar tant les fonts de les emissions com l'absorció del diòxid de carboni en terra ferma i en els oceans.  Els boscos boreals són ben coneguts per constituir un important embornal de carboni, però la quantitat de carboni que aquests boscos de les latituds altes del planeta poden absorbir depèn de la quantitat de neu que els cobreix. 

Recuperació primaveral entre 1979 i 2015

Per contribuir a quantificar els canvis en l'absorció del carboni, el projecte GlobSnow de l'ESA va emprar dades satelitales per generar mapes diaris de la cobertura de neu a tot l'hemisferi nord entre 1979 i 2015. Un equip de científics especialitzats en clima i detecció remota (teledetecció), liderats per l'Institut Meteorològic Finlandès, va analitzar recentment la informació i va descobrir que el començament del creixement vegetal a la primavera s'ha avançat una mitjana de vuit dies al llarg dels últims 36 anys.

En combinar aquesta informació amb observacions terrestres de l'intercanvi de diòxid de carboni entre els ecosistemes i l'atmosfera en boscos de Finlàndia, Suècia, Rússia i el Canadà, l'equip va descobrir que el començament anticipat del creixement primaveral ha incrementat l'absorció de diòxid de carboni de l'atmosfera un 3,7% per dècada.  Així, frena l'augment del CO2 de l'atmosfera, el que contribueix a mitigar el seu ràpid increment per les emissions d'origen humà.
Els científics també van descobrir que el desfasament en la recuperació primaveral és molt més gran en els boscos d'Euràsia, de manera que el seu augment en l'absorció de carboni duplica al dels boscos nord-americans.

 

Bosc boreal cobert de neu 

"Les dades satel·litals han tingut un paper essencial a l'hora de proporcionar informació sobre la variabilitat del cicle de carboni", assenyala el professor Jouni Pulliainen, que va dirigir l'equip d'investigadors de l'Institut Meteorològic Finlandès.
"En combinar informació satel·lital i terrestre, hem pogut convertir les observacions sobre la fusió de la neu, a informació d'ordre superior sobre l'activitat fotosintètica primaveral i l'absorció de carboni".
Aquests nous resultats s'empraran per millorar els models climàtics i la precisió de les prediccions sobre l'escalfament global.
L'any que ve, l'ESA (Agènca Espacial Europea) té previst perfeccionar el registre basat en dades satel·litals de la cobertura de la neu global, amb el projecte “Snow_cci”, de la Iniciativa sobre el Canvi Climàtic de l'Agència. 

Informació original
Related links
@esa_es
 http://twitter.com/#!/esa_es

Early snowmelt significantly enhances boreal Springtime carbó uptake
http://www.pnas.org/content/114/42/11081.short

GlobSnow
http://www.globsnow.info/

Finnish Meteorological Institute
http://en.ilmatieteenlaitos.fi/

AQUESTA s Climate Change Initiative (CCI)
http://cci.esa.int/

Copyright 2000 - 2017 © European Space Agency.  All rights reserved.
http://www.esa.int/esl/ESA_in_your_country/Spain/La_nieve_fundida_contribuye_a_la_absorcion_de_dioxido_de_carbono

L’INCERT ORIGEN DEL TOPÒNIM LES PILES

En moltes ocasions m’han preguntat, com a espilenc que sóc, d’on ve o pot venir el nom de LES PILES i jo els he hagut de respondre que la cosa no estava gaire clara, que potser venia d’unes piles de pedres que hi havia, o d’unes piques d’aigua…o de…ves a saber què. En definitiva, em fa tot l’efecte que els interlocutors no marxaven gaire convençuts de les meves explicacions.. En aquest escrit hem aplegat fins a vuit propostes diferents sobre l’origen del nostre topònim, esperem que us serveixin per aclarir una mica més aquest tema.

Degut principalment a la polisèmia del nom, els filòlegs s’han decantat per diverses opcions, la qual cosa no ha ajudat gaire a aclarir la procedència del nom.

Entrem doncs en matèria.

Les Piles és el plural de Pila, i aquest nom té diversos significats, els tres més probables que podríem escollir com per ser l’origen del nostre topònim, serien el de pila, que significa pilar, pilastra o columna.

L’altra accepció de Pila, fa referència a una pica gran i profunda de pedra o d’un altre material de forma còncava usada per a contenir aigua per rentar, abeurar els animals, etc. Fem esment aquí que a cada temple parroquial, hi ha la pica o pila baptismal, on s’administra el sagrament del baptisme. A l’Edat Mitjana en un primer moment el baptisme era per submersió, i aleshores la pila havia de ser prou gran com perquè s’hi pogués banyar un adult.

Pila, també vol dir apilament de coses ordenadament i en vertical, o dit d’una altra manera, munt de coses ordenades en capes superposades. (aquesta definició podria referir-se a una pila de pedres amuntegades, o a ruïnes d’alguna antiga construcció que conservés algunes parets en peu; al cap i a la fi un mur és això, un munt de pedres ordenades i superposades en vertical).

La majoria de filòlegs s’han decidit per alguna d’aquestes tres accepcions, però d’això ja en parlarem una mica més endavant.

El primer cop que es fa al·lusió a les Piles documentalment parlant, és a la Carta de Població de Conesa de l’any 1043, on en un llindar del terme conesí figura l’afrontació de “ipsas Pilas”

Molt aviat trobem el  topònim escrit de diverses formes: de Pilis, Piles, Peles, Spillis (1), (gardiam de ) Piles, Cespiles, Ses Piles, Cespilis, Sespiles, Zespiles, Les Piles. Així mateix, el primer cognom del lloc (o dels primers), fou Piles, escrit de diverses formes.

Tornem ara a reprendre el fil sobre l’origen etimològic de les Piles, lamentant-nos de seguida de l’oblit que alguns grans filòlegs catalans van fer del nostre topònim. Es tracta dels creadors del Diccionari català-valencià-balear, d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, i de Joan Coromines autor del Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana i de l’Onomàsticon Cataloniae. A aquests senyors  els va passar per alt el nom del nostre poble, i no van relacionar els diferents significats de pila amb les Piles. A més, Coromines diu que pila, referint-se a pila=pilar i pila=pica d’aigua, començà a usar-se al segle XV, quan ja hem vist més amunt, que les Piles té un origen molt més antic.

D’ON VE EL NOM DE LES PILES ?

A partir d’ara desgranarem les diverses hipòtesis sobre l’origen etimològic de les Piles, i les numerarem de forma arbitrària.

1-Potser la opinió més generalitzada d’alguns investigadors, és que les Piles estava situada en un lloc fronterer, i que marcava uns límits territorials mitjançant unes piles o fites de pedra que es podien veure des de lluny. Amb el temps, però aquestes piles foren destruïdes i/o aprofitades en alguna nova edificació.

Però què és el que marcaven aquestes fites!.(2). Des que l’home del Neolític s’assentà en el territori, començà a senyalitzar el seu entorn. Marcà els llocs  sagrat o d’enterrament amb fites, menhirs  o esteles  funeràries, i escollia precisament el límit amb la tribu veïna per fer-ho, doncs així els esperits dels difunts protegirien l’indret.

Mitjançant aquestes piles, fites (3), o menhirs que es situaven en llocs enlairats on es poguessin fitar (veure) des de la llunyania, es limitaven els llocs on la tribu tenia dret a caçar, pasturar, aprofitar la llenya o recollir els fruits silvestres. Dins d’aquest terme senyalitzat es conreaven els camps de cereals i llegums, i a la vora del riu s’hi feien les hortalisses. Aquests mollons, doncs marcaven els drets, i la  propietat tribal.

Una altra manera de termenar un territori, era  mitjançant els antics camins o carrerades, que també eren fitades, col·locant de tant en tant unes pedres altes a banda i banda del camí. (cal esmentar aquí, que els termes o parròquies de les Piles i Biure eren limitats en la seva major part per l’antic camí ral o carrerada).

Altre formes de dividir un terme, era fixant els límits a les serres o carenes de les muntanyes, d’aquesta manera manava “l’antigó” o aiguavessant. A vegades la partió era reforçada per un marge de pedra que resseguia el carener.

I encara cal que parlem dels rius, rases i barrancs com a punts de frontera o terme. ( com a exemple, posarem la Rasa del Terme, que divideix el terme de Guimons del de les Piles).

2-En temps dels romans, els camins que ja existien en època ibera, s’arranjaren i s’hi col·locaren els mil·liaris que eren unes columnes que podien ser cilíndriques, ovals o paral·lelepípedes que es posaven a les vores de les calçades romanes cada mil “passus” (pas doble romà), que representaven 1480 metres. Generalment eren de granit i podien tenir una alçada d’entre 2 i 4 metres i un diàmetre de 50 a 80 cm. El mil·liari es situava al damunt d’una base cúbica o quadrada. I ara em pregunto, no podria ser que pel camí ral que passava per les Piles, desprès de diversos segles, encara es conservessin els mil·liaris de l’època romana?. Si fos així, potser aquests pilars haguessin pogut donar nom al nostre poble?. Qui ho sap?. Basant-nos en aquesta mateixa teoria, podria ser que Santa Coloma vingués de columna, fent al·lusió a un mil·liari força alt que hi hauria en aquest lloc, i que marcaria un encreuament de camins romans. (des de molt antic, a Santa Coloma de Queralt hi confluïen diversos camins, que amb el temps esdevingueren camins rals, com el de Montblanc, Igualada, Vilafranca del Penedès, Cervera i Calaf; així mateix aquesta vila era punt de trobada o de pas de diversos camins ramaders, que unien diferents indrets situats a la costa mediterrània amb l’interior de Catalunya i de la Península Ibèrica).

3-Una altra teoria: A la part més alta del poble, on actualment hi ha el castell, el poble iber construí una petita fortalesa emmurallada. Des d’aquesta talaia protegida es dominaria i controlaria la zona i el camí que passava a la vora. Amb el pas del temps, aquesta construcció s’abandonà o s’arrasà, quedant solament unes piles de pedra que destacaven des de lluny. Aquestes antigues restes donarien nom a les Piles.

4-Diuen que els romans construïren un pont a la rasa de les Piles, però que una forta rovinada se l’emportà, deixant solament els pilars que el sostenien. Aquests pilars van donar el nom al poble.

5-Més propostes. Pels volts de l’any 1000, la zona de les Piles estava afectada d’una intensa activitat repobladora, doncs els boscos s’arrabassaven i es creaven nous camps de conreu. Aquí i allà, prop de les Piles i del camí es veien multitud de piles de formiguers i carboneres fumejants, que van servir per batejar les Piles.

Fins aquí ens hem basat amb la pila = pilar, ara parlarem de la  pila = pica d’aigua.

6-Hi ha qui diu que en temps antics a les Piles hi hauria unes piques d’aigua que s’alimentaven de l’aigua d’una font. Servirien per al consum d’aigua de boca i per abeurar els animals. Algú també a comentat que aquestes piques podrien ser piscines, tot i que sembla molt improbable i també força exagerat.

7-També s’ha comentat que el nom de les Piles vindria de “pilum”, o sigui pèl, i que potser tindria relació amb alguna activitat de tractament i adob de les pells d’animals. (si em permeteu la redundància, aquesta teoria sembla un pèl arriscada).

8-I ja per acabar les hipòtesis sobre l’origen de les Piles us direm que aquest nom és d’origen àrab, i que vol dir “riu de pas”, perquè el nostre riu que és afluent del Gaià, feia de frontera entre les terres cristianes i l’al-Andalus. Dit d’una altra manera, pel nostre poble hi passava una franja imaginària que en deien la Marca Hispànica.

9-LES PILES podria venir del verb ESPIAR, que segons el diccionari vol dir "observar cautelosament i d'amagat algú..."
En aquest cas compartiria l'origen etimològic amb ESPILLS al municipi de Tremp, al Pallars Jussà, situat a 1.077 metres d'alt.
ESPIELLS al municipi de Sant Sadurní d'Anoia, a l'Alt Penedès, amb una alçada de 205 metres.
ESPITLLES al municipi de Santa Margarida i els Monjos, també a l'Alt Penedès, a una alçada de 225 metres.
El trobem nomenat amb diferents grafies: Espiells, Spinles, Spinlis, Spinllis, Spinulis, Espitlles, Espilles, Espilias, Despitlles, Espill.
El castell de LES PILES està situat a uns 676 metres d'alçada, i al primer quart del segle XX, era més alt, doncs aleshores van escapçar la torre per fer l'aiguavessant de la teulada. En definitiva doncs, tots aquests castells estaven situats en llocs fronterers i s'utilitzaven per ESPIAR i controlar l'enemic.

Josep Ballabriga Clarasó

http://desdelespiles.blogspot.com.es/

(1) Aquesta grafia Spills, Spillis, Spiles, Despills, sovint fa referència als castells dels pobles d’Espills i/o d’Espiells. Així trobem Espills, Despills, Spilles, Spiles, Spillis que alguns historiadors han confós amb el nostre topònim.

(2) Mossèn Joan Segura i Valls explica que “en temps antics tindria unes piles de pedres que devien servir com a fites, sigui per separar un terme veí, sigui per marcar els límits de la Hispània mora”.

Les Piles entre l’any 1000 i 1050,devia ser el límit territorial del comtat d’Osona pel sud-oest.

I si reculem molt més en el temps i ens situem abans de l’arribada dels romans, les Piles era una zona frontera entre les tribus iberes dels ilergets i els cossetans. I ara caldria preguntar-se si aquests límits estaven senyalitzats d’alguna forma.

(3) Fita ve de l’antic adjectiu “fit”, que vol dir clavat, fix. Per plantar una fita antigament feien un ritual especial que consistia en sacrificar un infant, o un jove, noi o noia, per tal de sacralitzar el lloc. La víctima primer era immolada damunt la pedra a manera d’ara i desprès era dipositada en els fons del clot i tot seguit, al damunt s’hi fixava la pedra o terme. Se suposava que l’esperit del difunt habitaria la pedra i protegiria l’entorn, fecundaria els camps i faria fèrtils les dones. És per això que a un nen menut se li deia fitó. La fita en qüestió era encarada en una determinada direcció i al seu voltant s’hi posaven les filloles que la fixaven; dues d’aquestes pedres eren planes, i es posaven una a cada costat, n’hi deien els testimonis. Aquests testimonis representaven els testicles de la fita que possiblement representava un fal·lus. (Caldria recordar aquí que les paraules testimoni, testificar i altres  derivats, venen de testicle. Els romans quan juraven s’agafaven els testicles amb la mà dreta i juraven “pels testicles”.

Una manera molt fàcil de senyalitzar un territori era escollint un gran arbre com a punt de referència que estès situat en el lloc adequat, generalment s’escollia un punt elevat que fes d’aiguavessant o trencaaigües. Aquest arbre fiter faria de límit territorial i seria intocable mentre visqués, i també ho seria un cop mort, donat que continuava marcant el territori.

Fins ara ens hem imaginat que alhora de plantar les fites-estela o les fites-territorials s’usava més que res la pedra, i potser era així, doncs era un material que es podia conservar in situ durant mil·lennis, sense sofrir gaires canvis. Però la fusta també fou molt usada per termenar el territori, s’usaren grans estaques o pals segurament de roure o alzina, fustes prou resistents com per aguantar molts anys les inclemències del temps.

Nota: En aquest escrit hem al.ludit en diverses ocasions a la Marca Hispànica, i ara potser és el moment d’aprofundir una mica sobre aquest concepte històric: Marca és un terme que ve del germànic i significà en un principi “frontera” o “territori fronterer”. Delimitava el territori politico-militar de l’Imperi Carolingi, i estava situat al sud dels Pirineus. Al sud d’aquesta zona imprecisa començava el domini musulmà de l’Àndalus. Aquesta terra de ningú, consistia en una franja molt irregular que tenia una longitud aproximada d’uns dos-cents quilòmetres, i una amplada variable que anava dels cinquanta als cent quilòmetres. Podriem descriure aquesta franja mòbil, com d’elàstica doncs tant podia avançar cap al sud com recular cap el nord, a vegades s’estirava per una banda i s’encongia per l’altra, doncs tot depenia de les circunstàncies político-militars del moment. En vista de les característiques d’aquesta zona canviant, no creiem de cap manera que aquesta “marca” estes senyalitzada. Es necessitaren tres-cents cinquanta anys en conquerir el territori que va de Barcelona (ocupada pels francs l’any 801) fins Ciurana, guanyada el 1153. A la zona de l’Alt Gaià alguns topònims ens parlaven d’aquesta marca o frontera. Santa Coloma de Queralt s’havia dit Santa Coloma de Çamarca, perquè estava als límits amb Espanya. “In finibus Hispanie”. A les Piles hi havia hagut una guàrdia “gardiam de Piles” (un possible punt de vigilància i control de l’avançament sarraí). També tenim dues Rocamores, la Rocamora d’Argençola i la Rocamora de Sant Magí, que devien ser dos castells que afrontaven amb el domini moro, o que estaven sota el seu poder. Hi ha dos castells amb el mateix nom, que estaven situats tan sols uns 4 km de distància. Eren el lloc de Turlanda, prop de Conesa i el poble de Segura vora Savallà del Comtat. Turlanda antigament fou anomenada Segura “quod  ab antiquis temporibus vocabatur Segura”, però l’any 1178 se li canvià el nom. Aquest topònim expressa seguretat, sigui perquè aquests llocs ja estaven fortificats davant l’enemic, sigui perquè el perill sarraí ja havia passat. I ja per acabar, a les afrontacions del castell de Turlanda, s’esmenta el puig de Malaguait al terme de Biure...”ab oriente in termino de Benviure et in podio de Malaguait, a meridie in termino de Cugul sicuti incipit a podio ipso de Malaguait et descendit per ipsam serram recta linea usque ad portellam miianam de Rocafort...” (Liber Feudorum Maior, I, pàg. 287). Al puig de Malaguait, doncs hi devia haver una guaita per vigilar i controlar l’enemic; imaginem-nos ara una gran quantitat de sarrains disposats a atacar el territori cristià, això sí que era un “mal aguait”.