No fa gaires anys que Guimons ha retornat a la vida després d’un munt
d’anys del més absolut abandonament, malgrat que una o dues famílies no hagin
marxat mai.
La Rosa va néixer a Guimons al 1919 i va viure-hi fins al 1948, quan va
marxar a Sta. Coloma per casar-se amb un pagès. Quan ja era àvia, va anar un
dia a Guimons, feia molts anys que no hi havia anat, i es va trobar un poble
silenciós. La casa on havia viscut tenia una immensa esquerda a la façana, el
carrer que ella tantes vegades havia escombrat i que pujava costerut cap a dalt
l’església es trobava ple d’esbarzers que impedien el pas, i el cementiri on hi
reposaven els seus pares mostrava els mateixos símptomes d’abandonament que el
poble. Amb les llàgrimes als ulls, va dir que no hi tornaria mai més.
El Pep, el germà gran de la Rosa, que va néixer el 25 de desembre a la nit
del 1915, als 93 anys recordava perfectament tot el seu passat i la vida a
Guimons. Cal Pau, on vivien, era una de les cases més antigues del poble, sota
mateix de l’església. Ara ja no existeix, com les que hi havien al seu costat;
les van acabar d’ensorrar i amb les pedres n’han construït de noves.
A cal Pau hi havia viscut la família de cal Joan Xic que, com que no tenien
fills, van vendre la casa i les terres al Pau Jové de les Piles, que no hi va
viure mai. Ell ho va arrendar, a principis de segle, al Jaume Marimón, el pare
del Pep, la Rosa i dos nois més, el Lluís i el Ramon, perquè hi visqués com a
masover i portés les terres. El Jaume Marimón venia de Pontils, encara que els
seus pares eren fills de Pontons, i als 8 anys va anar a treballar a una masia
del Codony, a ca l’Estopa, que es trobava prop del camí que anava a la
Casablanca. Ja fa anys que de la masia no en queda cap rastre. El camí era una
carrerada on hi passaven els ramats que anaven del Pirineu al Baix Camp, i
viceversa. El Jaume, un cop a Guimons, es va casar amb una cosina seva, la
Rosalia Puig, que venia de Forès.
Les cases més importants del poble eren cal Vallbona (era la més gran) i
cal Gassol, on ara hi ha una casa rural. També hi havia cal Pau i ca la
Serafina, que vivien a cal Vallbona i n’eren els masovers; ca la Núria, cal
Roc, ca l’Abelló, cal Cisco, ca la Magina, ca l’Anita, ca la Paula, cal Mosso,
ca la Mercè, cal Castells, ca l’Agustina, ca l’Antònia, cal Salvador i la
Rectoria. Hi havia també el Casinet, on s’hi va fer ball fins a mitjans dels
anys cinquanta; hi va viure una germana del rector i ara s’ha convertit en dues
cases. Més als afores del poble hi havia la Torre, que era ca l’Atzet, i les
cases de cal Masoveret. Darrere l’església hi havia l’hort del rector, on
segurament hi havia hagut l’antic cementiri. Tot el poble es troba damunt d’una
pedrera.
Els cognoms dels veïns eren: Abelló, Ferrer, Gassol, Marimón, Massip,
Sabaté, Salvador, Sendra, Vallbona…
El Pep recorda quan va arribar la llum al poble; ell tenia 6 o 7 anys. Fins
aleshores, a les cases hi tenien llums de carbur, que feia molta llum i era
molt blanca. També, llums d’oli amb metxa, espelmes, candeles i teies que encenien
a la cuina quan se’ls acabava l’oli o el carbur, i que feien molt de fum. A cal
Vallbona i a cal Gassol tenien una instal·lació de llums de carbur. La majoria
de les cases tenien cisternes; a cal Pau la van fer el 1926 aprofitant un antic
amagatall que hi havia a la casa on hi havien trobat armes molt antigues. De
forn n’hi havia a cal Pau, a cal Vallbona i a ca l’Abelló. Les altres cases
anaven a coure el pa en aquests forns a canvi de portar una mica de llenya.
Després de la guerra ja només funcionava el de cal Pau. De pou d’aigua en
tenien els de cal Gassol i els de ca l’Abelló; els de cal Vallbona també, però
no hi havia aigua. A totes les cases hi tenien animals, normalment hi havia un
porc a cada casa. Els de cal Pau tenien tres o quatre verres i feien cria per
vendre’ls. També hi havia gallines i conills que es venien a la plaça de Sta.
Coloma, i una mula o un ruc pel carro. De bens en tenien els de cal Magí, cal
Roc i ca l’Abelló, que ja no en van tenir després de la guerra, excepte els de
cal Roc. L’avi de ca l’Abelló tractava amb bestiar, per això eren coneguts per
la gent de fora amb el nom de cal Matxaté.
Per rentar, les dones anaven als safareigs o rentadors, com en diuen els de
Guimons, que eren al costat d’una font als afores del poble, sortint a la
dreta. Tant la font com el safareig eren comuns i estaven a tres metres de
profunditat. La font era molt antiga i tenia una volta de pedra picada. Un dia,
un veí ho va colgar tot, potser aprofitant els anys en què al poble no hi vivia
pràcticament ningú, i la font i el safareig que havien existit, segons els
veïns, des de sempre, van desaparèixer de la vista. Els veïns van protestar i
la llei ha manat tornar-ho tot tal com sempre havia estat. De moment, el lloc
està envoltat per unes estaques que en delimiten el perímetre, però el temps va
passant i la font i el safareig continuen totalment colgats de terra.
La Rosa explicava que quan estaven a punt de segar i veien venir una
tempesta, el rector feia pujar la canalla dalt del campanar i els feia resar
unes oracions per espantar els núvols. El Pep recorda també que el rector tenia
una campaneta que havia portat de Lourdes i que també la tocaven per espantar
les tempestes i, ben sorprès, explica que moltes vegades donava resultat.
La Rosa també recordava que anaven a les Piles a l’escola, però que els
nens els rebien a cops de pedra i quan els tenien a prop els explicaven
històries de terror d’homes que raptaven criatures i que no tornaven a
aparèixer mai més. Al final van anar a l’escola a Sta. Coloma, on sembla que
van ser ben rebuts. Als nens, durant un temps, els va fer classe el rector
poques hores al dia, i no els ensenyava gaire cosa, però van aprendre de
números. També recordava el fred que passaven a l’hivern, tant si anaven a
l’escola com si es quedaven al poble, i els penellons que els sortien als peus
i a les mans. De nevades, el Pep en recordava una quan ell tenia 9 anys, o
sigui, el 1924, que va deixar 80 cm de neu. Després va estar 20 anys
pràcticament sense nevar i després vingueren tres hiverns seguits amb unes
nevades que van deixar més d’un metre de neu. Un any, quan ell tenia uns 15 o
16 anys, el fred, al febrer, va matar una gran part de la collita i van haver
de tornar a sembrar. Com que a la terra hi havia molta aigua i no hi podien
entrar els animals, van haver de sembrar "a motes" o sigui a mà, amb la plantadora, més de 20 sacs de
llavor.
Quan la gent gran parla de com es vivia abans, tots coincideixen: molt de
treball i molta misèria.
El Pep recordava moltes coses de la guerra, potser perquè van ser vivències
molt fortes, difícils d’oblidar. Un germà hi va morir, mai han sabut on va ser
enterrat. A Guimons, en una casa dels afores, s’hi van amagar 12 persones: dos
capellans de Sta. Coloma, el rector de Guimons, sis veïns del poble, un de Sant
Gallard i un parell de Solivella. Hi van fer alguns registres però mai els van
trobar. Però de la guerra preferia no parlar-ne.
També hi ha qui recorda que anaven d’escolanets al costat del rector a fer
el salpàs a les masies i cases de Figuerola i Sant Gallard. Es tirava aigua
beneïda als portals de les cases per tal de quedar protegits de les tempestes i
també dels mals esperits; a canvi els donaven normalment ous. Tant a Figuerola
com a Sant Gallard, enterraven els morts a Guimons.
Guimons comptava amb un camp que era del comú, els beneficis que se’n
treien anaven a un fons pel poble. Als anys seixanta van decidir de vendre’l.
Mossèn Segura, en la seva història de Sta. Coloma, explica que el nom de
Guialmons podria venir d’un antic santuari dedicat a Nostra Senyora de la Guia,
perquè estaria en el camí que guia cap a la muntanya de Sant Miquel. El nom
vindria, doncs, de “Guia-als monts”. No hi ha, però, restes d’aquest antic
santuari; ni en resta memòria. Del que sí queden restes és de l’antic castell o
casa forta de Guimons. El que queda és un mur situat al nord-est de 10 metres
de llarg i amb una alçada de 5 metres, i que és una continuació del mur de
l’església. El castell, segurament de planta rectangular, estaria adossat
darrere de l’església, a la part més alta del poble, i sembla que es va
construir a mitjans del segle XII, la mateixa època en què es va construir
l’església. El castell pertanyia a la família Timor. El 1147, Ramon de Timor va
fer testament i va deixar al seu fill Ramon els castells de Pontils i el de
Guimons, mentre que al seu fill Guillem li deixava el de Figuerola. Al segle
XIV va passar a mans dels Boixadors. Més tard va passar al comte de Savallà,
descendent dels Boixadors, que el mantingué fins a mitjans del segle XIX.
Guimons s’està transformant: hi ha els pocs que hi han viscut sempre, i
també els que vénen de fora, i els de les cases rurals que han escollit Guimons
per passar uns dies en un poblet envoltat de natura, potser per fugir del
soroll i l’estrès de la gran ciutat. El poble comença a recuperar la vida que
havia perdut, encara que a poc a poc, i ja és possible veure-hi veïns i sentir
converses i els crits de la canalla mentre juguen i s’empaiten pel poble sense
haver de patir pels cotxes. Una vida diferent de la que havia existit des de
sempre, però, al cap i a la fi, també vida. Tot evoluciona i tot es transforma.
També el petit poble de Guimons.
Montse Rumbau
Publicació del 18/09/2013 a Tribus de la Segarra
.jpg)
