dimarts, 9 de juliol de 2013

ELS FETS DE LA MASIA DEL VALLBONA. Complementari al relat "Els lladregots Blanquet de Rocafort i Pelut de Pontils d'en Galo.


L'altre dia llegint l´escrit del Galo, sobre l'intent derobatori per part del Blanquet de Rocafort i el Pelut de Pontils a la Masia delVallbona, vaig veure que era una mica diferent de com me  l'havien explicat ja fa força anys.

A mi me'l va explicar el Josep Clarasó Tomàs, el meu padrí.

La història comença igual. El Blanquet i el Pelut es van assabentar que el Joanet  d'Omanara es volia lliurar de fer el servei militar. El fet d'haver de fer el servei militar suposava un daltabaix per una casa de pagès, que hauria de prescindir del seu fill de divuit anys durant almenys quatre anys. El noi hauria de passar aquests temps malvivint  atapeït en unes casernes desastroses, amb poca higiene, mal vestit i malmenjat. Per això la família, si podia, encara li enviava poc o molt menjar i algun diner. Redimir-se de fer el servei, suposava haver d'aplegar uns 4000 rals, que eren unes 1000 pessetes d'aquell temps. I aquests diners van ser els causants que els dos lladregots fessin cap a la masia del Vallbona.

El Joanet i son pare venien del tros amb la somera o el ruc, i el Joanet li diu al pare:

- Aneu tirant, que jo ja vinc de seguida_ I li donà l'excusa que havia d'anar de ventre.

En realitat el que volia fer el Joanet, era un cigarret d'amagat de son pare. Per això, prèviament, ja li havia pispat de la petaca una mica de tabac i paper de fumar.

Es va fer el “cigarro” tranquil·lament, i tot fumant anava acostant-se a la masia quan de cop sent uns grans crits de sa mare. Ell va comprendre que alguna cosa greu passava a casa seva, i s'adreçà corrent cap a Guialmons buscant ajuda.

Però ves que son les coses, que al cap d'una estona va trucar a la porta de la masia un oliaire que cada any passava a vendre oli.

Els dos lladres es van posar a l'agüait. Prèviament, ja havien emmordassant els pares del Joanet. El Pelut es va posar darrere la porta amb un sac a punt; i el Blanquet des de dins i amb el ganivet preparat, va dir a l´oliaire que ja podia passar que la porta era oberta.

L'oliaire es va posar en guàrdia, doncs va trobar molt estrany que no fos la mestressa  en persona que baixés a obrir-li la porta; a més, també feia  malpensar que una veu desconeguda digués que ja podia entrar i ni tan sols obrissin la porta. Amb tot, ell es decideix entrar, però amb cautela; obre la porta, i de seguida el Pelut li passa un sac pel cap, i el Blanquet si llença per clavar-li el ganivet. Però l'oliaire era un home forçut, alt i gros com era, forceja amb els lladres, i qui en surt malparat és el Blanquet. És quan diu allò de “Pelut, ja m'han fotut! Els dos lladres  arrenquen a còrrer, el Blanquet amb força  feina, fotut com estava i tapant-se la ferida de la panxa,de la què perdia molta sang. Però fet i fet d'aquesta feta en van poder “sortir sans i estalvis”.

I fins aquí, la història tal com me l'explicava el meu padrí.

Però ara situem-nos una mica abans en el temps i veurem com aquests dos lladres van poder entrar a la Masieta del Vallbona.

Es veu que al Pelut, també n'hi deien el lladre de Pontils. Tenia fama de dropo, i s'estimava més agafar el que era d'altri, que no pas guanyar-s'ho ell amb el seu treball.

Però aquest lladregot, tampoc no era ruc de quatre dies, i sembla ser que de tan en tan també el feia anar el tupí, i se li va acudir un pla perfecte per poder entrar a la dita masia, que per un seguit sempre estava ben tancada i barrada.

Aquesta masia també disposava d'un gran ramat de bens, i el Pelut va decidir que es disfressaria de be. I cap el tard, quan va arribar l'hora de tancar el ramat, el Pelut amb una pell d'ovella a sobre i caminant a quatre potes va poder entrar a la masia del Vallbona. La resta dels fets ja els coneixeu.

Aquest relat final el trobareu a “Llegendes de la Conca de Barberà” de Rosa M. Canela i Balsebre, i explicat per Casimir Forn, de Montbrió del Camp, l´agost de 2005.

I ja per acabar, i de la mà encara de Josep Clarasó, una altra historieta, d'aquests dos bandits.
Es conta que el Pelut i el Blanquet es van haver d'amagar en una cova del terme de Pontils perseguits pel somatent. I mentre estaven en aquesta cova es van barallar de mala manera. L'un acusava l'altre de no se què. Un d'ells va aconseguir  reduir  l'altre, i agafat com el tenia, li anava picant amb una pedra al cap, mentre li deia: 

- No et mataré, no, però et faré patir!

I es veu que no el va matar, però sí que el va escarmentar una mica.



Josep Ballabriga Clarasó


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada