dilluns, 19 d’agost de 2013

LA HISTÒRIA DEL LLOP ESCUAT


Qui era el llop Escuat


Ja feia força temps que el llop Escuat i tota la llopada que el seguia, tenia terroritzades part de les comarques de l’Anoia, l’Urgell, la Segarra i la Conca de Barberà. Aquest llop tenia el do de l’omnipresència, doncs va aconseguir el que era impossible: ser a més d’un lloc al mateix temps. A tot arreu era. A tot arreu el veien. I això s’explica perquè, a vegades la por fa veure coses que no són[1].

Però val més que expliquem la seva història des del seu començament. Sembla ser que el llop Escuat va néixer al terme de Bellprat  i de molt petit va voler la providència que fos adoptat en una masia dels voltants del poble. Segurament  li van  tallar la cua pensant que amb el temps potser els serviria com a gos de caça o d’atura[2]. O qui sap si el motiu només era estètic. Així sense cua potser no s’assemblaria tant a un llop.

Va passar el temps i el llop anava creixent i les relacions entre els propietaris i el llop cada vegada eren més tenses. A la llarga es van fer insuportables, tant que, o bé els amos el van aviar, o bé va ser el propi llop que va decidir anar-se’n. I així va ser  com el llop Escuat es va assalvatjar i amb el temps es va convertir (tot i mancant-li la cua) en el cap d’un estol de llops.


El llop Escuat al poble de Tous


Un dels primers fets més sonats, que va protagonitzar aquest llop, va ser al poble de Tous. Ens ho explica l’Elisa Vidal Mas,  per boca de l’ Assumpció de Cal Boladeras de Tous, al llibre “Tous, memòria viva”. Diu així:

”L’hivern havia estat molt dur, sec i fred, i es presentava per endavant una mala anyada. Durant la primavera tothom feia més economies que de costum i es preparava per a la mala collita que es preveia.

En el cor de la Setmana Santa, el Dijous Sant, quan la processó passava pel carrer de les Eixides Altes _el carreró d’escales còncaves que porten a dalt les eres_ la gent comença a sentir una remor que els deixà esglaiats.

-         Què deuen ser aquests udols tan esgarrifosos? _es preguntaven els uns als altres.

-       És impossible que els llops hagin arribat fins al poble_ es deien. Una cosa així no s’hauria vist mai.

Tothom avançava el pas, però com que la processó era tan llarga i el carrer estret com un embut, la gent es començà a esparverar. Tant es van espantar, que quan els llops començaven a baixar en ramada per les escales, la gent es ficava als primers portals que trobava, fugint esperitats.

Com passa molt sovint, quan ja no es pot esperar l’ajut de la terra, tots posem els ulls al cel i ens recordem de Déu, la Verge i els Sants. Així ho van fer en moltes ocasions els nostres avantpassats. També en aquell moment la gent del poble es recordaren de la Mare de Déu de Sentfores, per implorar-li la seva intercessió, demanant-li que els ajudés a sortir d’ aquell mal pas.

Els homes, que foren els últims de fugir, observaren que els llops es quedaven a una certa distància d’ ells, i d’això deduïren amb molt de seny que la llum de les atxes i les espelmes els deturava. Llavors ajuntaren totes les flames fent pinya i avançaren cap al ramat de llops, que era de 25 o 30 individus, fent-los retrocedir de mica en mica. Fins que aconseguiren foragitar-los a tots.

I l’única explicació que la gent trobà per al comportament d’aquelles bèsties, a més de la gana que comportava la secada, és que tenien com a cap de ramat un llop molt atrevit i intel·ligent: l’Escuat (…)

D’aquest fet se’n parlà anys i anys i el seu record quedà durant molt de temps en la figura d’un exvot que la gent del poble havia portat a la Mare de Déu de Sentfores per donar-li gràcies pel gran favor rebut. Avui ja no hi és aquest exvot (…)”


El llop Escuat al terme de les Piles


Il·lustració de Joan Ballabriga del llop Escuat a les Piles.
Era el temps de segar i ja començava a fosquejar. Un matrimoni de Les Piles _ sembla ser que eren els de ca la Marcelina[3]_  baixava del  tros que menaven a la Masia el Biel, al terme del Codony, cap a casa pel camí del Mas d’en Bou.

Anaven a dalt del carro, tirat per una somera. De cop, no se sap d’on, van sortir 4 o 5 llops, capitanejats pel famós llop Escuat. Van envoltar el carro i ja estaven a punt de llançar-se damunt la somera quan el pagès es va treure ràpidament les dues pedres fogueres, que tenia sempre apunt per fer foc[4] i per repel·lir els llops, i va començar a colpejar-les traient força "xispes". Els llops en veure aquelles guspires enmig de la foscor i sentir els cops amb la pedra foguera es van espantar i decidiren retirar-se.

Podreu pensar que és una exageració dir que, per quatre espurnes de res, uns llops afamats deixessin córrer el sopar del dia. Però el cert és que tot té una explicació. I és que una de les coses a què tenen més temor els llops és al foc (recordeu el cas de Tous).

Els pagesos en moments desesperats recorrien a tot el que tenien a l’abast per fer foc, des de fer fogueres, fina a encendre torxes o teies (a vegades les teies les portaven enceses dins de paelles i, a mesura que s’anaven cremant, se n’afegien de noves), espelmes, llumins, fanalets, llums d’oli, sogues enceses, encenedors i, fins i tot, s’havien encès la punta de la faixa o de les betes de les espardenyes per foragitar els llops. Els llums de "carburo" també servien per mantenir el llop a ratlla.

Un cas com el de Les Piles, el trobem a Margalef, doncs alguns veïns d’aquest poble, si havien de moure’s de nit i temien trobar algun llop sempre s’emportaven pedres fogueres[5].

Els llops i la por al foc


Aquesta por del llop envers el foc ja li ve de temps ancestrals. Conta la llegenda que un gran llop anava per un camí estret, la gana l’empenyia a córrer amb la boca oberta a veure què podia enganxar per clavar-hi queixalada.

Se’l trobà de cara un pastor, que sense pensar-s’ho gens ni mica li tirà una gran pedra amb la fona i aquesta li entrà per la boca. Aquesta pedra l’hagués travessat si no fos que un altre pastor, al mateix temps, li llençà una altra pedra que li entrà pel darrere. Així una i altra pedra xocaren amb força i es produir una espurna tan gran que al llop se li va encendre la cua.

La notícia d’aquest fet va córrer entre els llops com la pólvora i va produir un esglai molt gran entre aquests. Tant va conmocionar aquest fet als llops que, d’aleshores ençà, tenen un gran pànic tant al foc com a les pedres fogueres. Per això, quan es volia espantar a algun llop es cridava ben fort: - Foc a la cua del llop! I en sentir aquest crit els llops fugien esperitats.

Les pedres fogueres per espantar els llops


Hi ha una varietat de pedres fogueres que es fan servir d’amulets i se’n diuen pedres de llop. Aquestes tenen la virtut de fer passar la por i guardar de llops. Diuen que aquestes pedres es poden trobar a la dentadura dels llops, tenen forma de queixal i són de color negrós. 

Antigament, per protegir-se dels llops, especialment les dones, s’havia portat penjat al coll, a manera de collaret, un queixal de llop.

Per protegir-se dels llops també era efectiu tenir a mà alguna arma blanca, ja sigués algun ganivet o destral o, fins i tot, qualsevol eina de pagès que es tingués a l’abast i que brillés a la llum del sol o de la lluna (cal recordar que els atacs llobins es produïen més que res quan començava la fosca).

El "siroll" una arma més contra els llops


El tercer ingredient per mantenir els llops allunyats era el “siroll” – dit així del soroll en xipella_. Calia cridar ben fort i fer un bon terrabastall amb qualsevol objecte metàl·lic per espantar-los. També feia el seu efecte si es tocava algun instrument musical. El flabiol s’havia fet servir força per a aquestes ocasions.

Sempre quedarien els Sants


Un altre mitjà que servia per mantenir els llops a ratlla era la devoció popular. Hi havia força sants que ens podien ajudar a protegir-nos dels llops. Potser el que tenia més predicament a la comarca era Sant Gil. Per això tenia el patronatge a Biure, Albió i Torà, entre altres.

Un altre Sant Protector dels llops era, curiosament,  Sant Llop. Aquest sant tenia el do d’allunyar els llops fins a set hores lluny si se li resava amb devoció.

També ho eren Sant Antoni, Sant Blai, Sant Pau _ al qual els caminants li dedicaven una oració que era qualificada de parenostre del llop_, Sant Ignasi, Sant Guri i Sant Defensor. Només he trobat una Santa a qui calia acudir en cas d’atac d’aquests cànids: Santa Àgata.

Però qui realment li tenia votada al nostre llop Escuat era la Mare de Déu. Al començament hem vist la intervenció de la Mare de Déu de Sentfores i ara ens falta la de la Mare de Déu de la Llet, venerada a Sant Gallard. Però això ho explicarem en un altre capítol, on parlarem del famós miracle de Sant Gallard i també de la fi de la història del llop Escuat, justament en aquest mateix poble.

Josep Ballabriga Clarasó



[1] Un altre motiu que podia fer creure que aquest llop era a tot arreu s’explica perquè els  llops estan acostumats a desplaçar-se molt. En un dia poden arribar a fer de 15 a 30 quilòmetres. I s’ha donat algun cas que un llop ha  recorregut fins a 40 quilòmetres en un sol dia.

[2] Als gossos se’ls acostumava a tallar la cua perquè no fos un destorb alhora de caçar. A vegades s’han de posar entre les bardisses plenes d’esbarzers o arços buscant algun conill i es considera que la cua és una nosa.

[3] Era el matrimoni format per Magí Balcells Masip i Marcelina Torres Guixà. L’ any 1910 van tenir el seu primer fill i m’imagino que va ser a partir d’ aquest any, quan van passar els fets  que relatem.

[4] El més habitual a l’hora de fer foc (picar foc, en deien) era picar una pedra foguera que agafaven junt amb una mica d’esca, contra un ferret dentat, que era l’esclavó o foguer. Això provocava un raig d’espurnes que de seguida encenien l’esca. En el cas que no es tingués a mà l’esclavó, també servia un ganivet. Si es volia fer foc entrexocant dues pedres fogueres calia que, almenys, una d’elles tingués ferro en la seva composició, ja que d’altra manera és impossible fer foc.

[5] Veieu “El llop a Catalunya”, d’ Albert Manent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada