ELS XAFAROTS O ELS TRUMFOS XAFAROTS, UN PLAT GENUÏNAMENT ESPILENC

Avui us vull parlar d’un plat que a casa l’hem fet tota la vida. La majoria de cases del poble segur que el fan o l’han fet alguna vegada, sobretot quan es fan bolets. De ben segur que cadascú el fa a la seva manera. Potser algú, en comptes de cansalada hi posa botifarra negra esmicolada. Potser us hi agraden més les llenegues. A Cal Fuster, per exemple, hi barrejaven una mica de pebrot fregit. A Ca l’Antonieta, alhora d’enrossir-ho, i perquè no quedi tan oliós, ho passen pel gratinador del forn. I qui sap si algú de vosaltres encara ho fa d’una altra manera.

Els més joves us podeu preguntar d’on pot venir aquest nom. Doncs res més senzill. Els trumfos són el que ara en diem patates. I el nom de xafarot ve de xafar, que, com veureu, és una part del procés en l’elaboració del plat. Dit d’una altra manera, actualment i en llenguatge modern, d’aquest plat en diríem “Patates xafades o aixafades”.

Ingredients: 

• Els trumfos 
• Els fredolics 
• I la cansalada viada

Preparació:

1. Bullir les patates i un cop cuites escórrer i xafar amb una forquilla.
2. En una paella, fregir la cansalada viada tallada a daus, fins que quedi ben rossa.
3. Retirar la cansalada i amb el mateix oli fregir-hi els fredolics (es poden fer bullir una mica abans de fregir-los, així no tenen un gust tan fort).
4. Quan tot sigui cuit i fregit, barrejar-ho tot i tornar a fregir ben fregit, de manera que, quan s'enllesteixi el plat, quedi una crosta rosseta per les dues cares, com si es fés una truita.
5. La cansalada ha de quedar ben cruixent, si es tira massa aviat a la barreja quedarà tova.
6. I fins aquí el plat tradicional.

Algunes recomanacions addicionals:

Quan bulliu els trumfos per fer els xafarots, en podeu guardar una part per fer un puré com a primer plat. També  podeu fer bullir arròs al brou de la cocció de les patates.

Si les patates són ecològiques, podeu fer dues coses:

1. Bullir les patates amb la seva pell. Un cop cuites, pelar-les i llençar les peles.

2. Per aprofitar les pells, agafar patates noves i netejar-les a fons amb un raspall, després, amb un pelador, pelar-les de manera que ens quedin les pells ben primes. Tot seguit, fregir-les amb oli ben calent com si féssim patates xips. Han de quedar ben cruixents.

No us penseu que això d’aprofitar les pells dels trumfos sigui un caprici meu, no. Els dietètics diuen que aquestes pells contenen, fins i tot, més propietats alimentàries  que la pròpia patata. A més de fibra tenen antioxidants, vitamina C,…, I, a més, són desintoxicants i antiescorbútiques, entre altres.

I per completar l’àpat, de segon plat podeu fer algun tall a la planxa, que acompanyareu amb les peles de les patates fregides. Així, tindreu patates per partida triple. Potser serà massa patata i tot,  ja m’ho direu.

Preparar els ingredients necessaris.

Fregir ben fregit, que quedi una crosta rossa per les dues bandes com si fos una truita.

El xafarot ja llest.

Una mica d'història

Si algú de vosaltres coneix una mica la cuina catalana, veureu que hi ha dos plats molt semblants als xafarots, són les  “patates emmascarades” i el “trinxat”.

Les primeres són molt populars al Berguedà i zones de muntanya. Els ingredients són les patates, les cols i la botifarra negra esmicolada. Hi ha gent que també hi afegeix cansalada, bolets, all, col, etc. 

Per altra banda, el “trinxat” és un plat típic de la Cerdanya, l’Alt Urgell i Andorra. Bàsicament consisteix en patates i cols bullides, tot trinxat i fregit amb cansalada viada. N’hi ha força variants. També s’hi poden posar bolets, botifarra negra, alls, mongetes, etc. Si ens fixem, aquests dos plats, depenent dels ingredients que s’hi posin, semblen  idèntics.

Els precedents d’aquests plats els trobem ja a la cuina medieval catalana. Al Llibre del Coc de Rubert de Nola, que es creu que és de finals del s. XV, ja trobem un plat semblant al trinxat; ell en diu “de troços de col” i consisteix en col, ceba i cansalada virada fregida. Fixeu-vos que aquí no hi ha patata, doncs encara no havia arribat d´Amèrica. En el mateix llibre de cuina trobem la “jota,” que és un plat que barreja la verdura amb la cansalada.

La cansalada (citada ja l’any 1200 com a carnsalada), a l’Edat Mitjana, era un recurs força usat, tant per “emborrossar” perdius com pollastres; en aquest cas les aus eren embolcallades amb tires de cansalada que eren rostides a l’ast. La cansalada també era un ingredient per als farcits i enllardats, aleshores es feia servir de farsa i s’“entatxonava”i barrejada amb altres menges.

La cansalada era imprescindible per fer el sofregit medieval. Per fer-lo es fregia cansalada ben grassa amb ceba i, quan ja tot era ben ros, es retiraven les restes recremades que quedaven de la cansalada (cornes i carn). Ara un sofregit és impensable fer-lo sense tomàquet, però és que aleshores encara era desconeguda.

La cuina medieval tenia a l’abast _en comptes de patata_ diferents ingredients que llavors la substituïen, com podien ser els naps, les carabasses o les pomes. Sovint també hi barrejaven altres verdures com eren les pastanagues, apis, bledes, espinacs, borratges, xirivies, etc. També disposaven d’espàrrecs, cigrons, fesols, llenties, albergínies, faves tendres, etc.

El primer manuscrit de cuina catalana, que es coneix, és dels més antics d’Europa. Es tracta del Llibre de Sent Soví, d’autor desconegut. Fou escrit l’any 1313. Fins aleshores s’havia escrit en llatí, que era una llengua considerada culta, però aquest llibre ja es va escriure en llengua vulgar, o sigui en català. En aquest llibre no hi ha cap recepta de bolets. Uns dos-cents anys després, en el Llibre de Coc de Mestre Robert, hi ha alguna recepta de tòfona, “tòfera que çoffregiràs-les amb carnsalada grassa, ametles e pinyons.

Eren les “capironades”, una mena de salsa que s’abocava damunt del menjar. Però cap recepta de bolets. És curiós que un poble tan micòfil com és el català, que en aquests dos llibres que hem esmentat, que contenen centenars de receptes, no n’hi hagi ni una de bolets (tòfones a banda). Segur que els catalans d’aquella època devien conèixer i consumir diferents espècies de bolets, però de ben segur que hi havia algun tipus de deconfiança, doncs amb el tema dels bolets sempre hi ha hagut accidents, alguns de mortals. I com que aquests receptaris anaven destinats a gent benestant, des de nobles fins a la mateixa reialesa, doncs devien tenir por que no els hi entaforessin dins d’un farcit algun bolet verinós.

De fet, els fredolics estan registrats molt tardanament en català, cap el 1933-34, si bé hi hagué una forma aprovençalada del 1372, que el cità com a “frejoluch”. A més hi ha algunes varietats de bolets que s’asemblen força als fredolics que són molt tòxiques i que poden produir, fins i tot, la mort. Per tant, i segons els nobles, els bolets no havien d’entrar de cap manera a les cuines nobiliàries, no fos cas que hi hagués algun accident.

Un precedent dels xafarots, o un plat semblant, devia néixer a la modesta cuina d’algun pagès que, barrejant, per exemple, naps, quatre bolets i una mica de cansalada, va inventar aquest àpat.

I ara, saltant uns quants segles en el temps, no fa pas tants anys que el sopar diari d’una casa de pagès, consistia en trumfos barrejats majoritariàment amb cols o bé alguna altra verdura de temporada (mongetes tendres, bledes o brotons), acompanyats amb arengada o cansalada.

L’endemà, per esmorzar, es fregia el bullit de col i patata, de manera que quedés ben torrat, semblant a una truita, per això a Santa Coloma en deien “truitot”, i s’acompanyava, altre cop, d’arengada o cansalada, o bé botifarra blanca o negra. També es podia acompanyar d’algun tall de tupina. Els ingredients es presentaven per separat, però no em digueu que no té una certa semblança amb els tres plats que hem comentat anteriorment.

Josep Ballabriga Clarasó

ELS MOLINS FARINERS DEL MUNICIPI DE LES PILES (2a part)

El passat 3 de maig de 2012 vam editar al bloc de les Piles un article titulat "Els Molins fariners del municipi de les Piles". Avui volem donar continuïtat a aquell article concretant més sobre els molins fariners del municipi de les Piles al riu Gaià. Esperem que gaudiu de la història i el patrimoni de les nostres terres i que us animeu a anar-los a retrobar!

El Molí Vell de Sant Gallard (de dalt) 

A Sant Gallard, situat a la dreta del riu hi trobem el Mol´li Vell de Sant Gallard, també dit molí de Dalt. A aquest molí, li provenia l’aigua de la resclosa de l’Escorxador a estramurs de la vila de Santa Coloma i després d’alimentar a quatre molins, en feia ús de les prèviament regulades aigües.

En queda la volta de la part baixa, de la qual s’intueix l’antiga solidesa (segle XII- XIII). És del record de molta gent haver-lo vist tot sencer; malauradament, fou enderrocat per fer de la seva pedra els forns de ciment de l’Abelló dintre Santa Coloma. Era en forma de torre, construcció fortificada bastant usual als segles XII i XIII com els referits de la Torre, dels Requesens o el més proper a ell, el de Baix o Nou, aquesta al riu Gaià, i el d’Albió i el de la Cadena del riu Corb i sols per citar-ne els més propers. 

Molí vell de Sant Gallard. Riu Gaià. (41°30'40.06"N/  1°23'38.11"E).

Molí nou de Sant Gallard (de baix) al riu Gaià

A poca distància del Molí Vell, també a la part dreta del riu, s’hi troba aquesta gran edificació (9x8m). La part del molí sembla correspondre a una construcció del s. XIII, assentada damunt una altra de més antiga. La porta d’entrada és adovellada formant un arc de mig punt. La part baixa, que era el lloc destinat a les moles, és coberta amb una volta de canó, la magnificència de la qual, és de característiques no gens freqüents, sols comparable als Molins de la Vila de Montblanc (la Catedral dels Molins) ara convertit en museu.

Per darrera es veu el seu cacau de 2, 30m de diàmetre i s’intueix el que era la bassa. L’aigua li venia de la resclosa del gorg d’en Roca, la qual es troba un centrenar de metres riu amunt. Al seu costat i adossat hi ha un habitacle d’època posterior, si bé més baix. A continuació s’hi troba un grandiós edifici, fet fer el 1877 per un tal Pomés i Miquel amb la fallida finalitat de destinar-lo a la indústria. Sabem que en una època indeterminada aquests dos molins eren propietat de la senyorial família Requesens, afincada a Santa Coloma.

Els usuaris dels molins anaven a moldre el gra amb la mula que portava els argadells o sàrria damunt del seu llom i dintre d’ells un costal de gra en cadascun (el costal o quartera equivalia a tres mesures; el seu pes no arribava a 50 kgs). Aquesta feina era del tot penosa, si més no pels de Santa Coloma, puix que s’havien de seguir els molins un a un fins trobar qui li fes la feina, arribant més d’una vegada més avall de Santa Perpètua.

Les moles d’aquest molí es vengueren: un joc al Molí (elèctric) del Bernades, l’altre joc a la fàbrica de ciment d’en Llorens, els dos de Santa Coloma. Les moles del Molí Vell o de Dalt es van vendre al molí del Rafael de Pontils, últim que funcionà en aquests contorns.

A l’Arxiu Parroquial hi ha la documentació dels molins que ens referim, concretament en una llibreta titulada Comptes de la Comunitat 1708- 1720. Se’n desprén que l’església de Santa Coloma n’era la propietària o cobrava l’arrendament de dos molins. Els arrendaren, en el primer cas, a Vicenç Lloreta de Sant Gallard per 90 quarteres de blat des d’octubre de 1708 fins a setembre de 1710; de 1710 a 1712 el preu puja a 104 quarteres de blat, descomptant-li dues quarteres per adobar el molí i segueix pel mateix preu fins al 1716.

De 1716 a 1718 són arrendats a Joan Pau Penedès, del mateix lloc, per 92 quarteres de blat; no hi entren uns trossos de terra cultivable que anaven junt amb els dos molins.

De 1718 a 1720 són llogats a Martí Rosic amb les mateixes condicions. Una mostra de les despeses que es feren en els molins són: el 1708, 1 lliura 12 sous per adobar un cèrcol; el 1709, 40 lliures 19 sous i 6 diners al mestre de cases Josep Borràs; el 1711, 10 lliures per una canal de regular l’aigua del rodet; el 1712, es compren dues moles a Isidre Miret de Biure per 65 lliures, i costen 19 lliures 12 sous de transport; el mateix any per obres fetes en els dos molins, 98 lliures 5 sous; el 1713 per una cua de pala del molí, paguen al manyà de Santa Coloma Aleix Miralles 1 lliura 5 sous; el 1717, al mateix manyà, per la cua de la tanca i altres adobs, 2 lliures; al mateix any, per obres, 37 lliures 9 sous 6 diners. 

Molí nou de Sant Gallard. Riu Gaià. (41°30'39.34"N/  1°23'37.20"E).

Un article se Salvador Palau Rafecas, el Galo 

publicat al Recull Núm 4. 

Associació Cultural de la Baixa Segarra- Santa Coloma de Queralt

Sant Galderic "versus" Sant Isidre

Sense intenció de voler molestar a ningú, però a mi, el tarannà de Sant Isidre, amb tots els respectes, sempre m’ha semblat que no lliga gens amb el caràcter català. Això d’anar resant d’església en església mentre uns àngels s’encarreguen dels bous per fer la feina, es correspon més a la manera de fer del centre de la península. Potser el fet de néixer i morir a Madrid hi te alguna relació, el que ens queda clar es que el senyor Isidro de Merlo y Quintana (Madrid, 1080-1130), mes conegut per Sant Isidre Llaurador, no seguia la Regla de Sant Benet “ora et labora”, però també hi cap la possibilitat, que aquest no estés massa acostumat a fer dos coses a la vegada.

Per altra banda, Sant Galderic, nascut l’any 820 a Vilavella actualment Sant Galderic, Aude, Llenguadoc - Rosselló i mort al 900 a Sant Martí de Canigó, era un camperol que, amb els seus dos germans conreava les terres d'altri. Va defensar els drets dels pagesos, protegint-los dels abusos i maltractes dels senyors. Va morir amb olor de santedat i va ser enterrat al monestir de Sant Martí del Canigó. A aquest se li atribuïren un seguit de miracles; l’any 990, va ser canonitzat al Concili de Narbona pel bisbe Raimon II de Tolosa. La seva festivitat és el 16 d'octubre. És el sant patró del Rosselló, el Conflent i el Vallespir, de Perpinyà, de Sant Martí del Canigó i de Mirapeix.

Una altra llegenda, narrada per Joan Amades, ens diu que Sant Galderic era el suplent de Sant Pere a la porta del cel. Una vegada Sant Pere va demanar a Nostre Senyor que li donés set dies de festa per a poder venir a passar una setmana a Barcelona. Déu li va concedir permís i Sant Galderic va fer-se càrrec de la porteria. A Sant Pere li va agradar tant el que va veure a Barcelona, que va decidir quedar-s’hi una setmana més. Passada una setmana, però, Nostre Senyor va anar a la porta del cel per saber com havia anat l’estada a Barcelona, i en veure que no havia tornat, digué a Sant Galderic que no el deixés entrar ja que havien tocat l'Àngelus i, passada aquella hora, les portes del cel no s’obrien a ningú. Mentre Sant Galderic tenia cura de la porta del cel els negocis de la pagesia occitana i catalana anaven molt malament. Moltes fonts s’havien estroncat, alguns rius s’havien eixugat, les pedregades havien fet malbé les collites de fruita i altres productes del camp, etc. Quan va tornar Sant Pere, Galderic va arreglar els mals que afectaven aquelles terres.

La celebració del Concili de Trento, en el que es va condemnar el pensament dels càtars, es va donar facultats als reis espanyols per nomenar bisbes i abats. Demanera que començaren a venir bisbes castellans als Països Catalans. Sobretot a partir de 1716 amb el Decret de Nova Planta, el culte a Sant Galderic, el sant català, va ser substituït pel culte a “San Isidro”, un sant de Madrid. Sant Galderic però, va continuar sent tingut com a patró a les comarques del Baix Ebre, del Montsià, del Pla de L’Estany, del Rosselló i, darrerament, a moltes altres comarques com ara la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Terra Alta sent promou el patronatge. Mes a prop, a la Conca, a Vilanova de Prades, on es venera al costat de l’ Ermita de Sant Antoni.

Els atributs principals, i que el distingeixen dels altres sants pagesos, són a la mà dreta unes espigues de blat, i a l’esquerra una agullada. L’agullada és un pal llarg amb una petita pala plana a l’extrem de baix, que serveix tant per netejar les relles de les arades com per a empènyer els bous. És una eina llarga i, en alguns indrets, l’agullada porta un ganxo a l’altre extrem que serveix per enganxar les potes de les ovelles que s’esgarrien del ramat.

                               

De goigs sobre Sant Galderic n’hi ha varis, adjuntem però a continuació els Goigs escrits per Mossèn Climent Forner:

 

Goigs de sant Galderic, patró dels pagesos catalans. Graugés, Avià (Berguedà, Lleida) 

 

Puix la nostra pagesia

us invoca des d'antic:

Protegiu-nos nit i dia,

gloriós Sant Galderic.

Vievila us veié néixer,

sant pagès del Rosselló

que sabé de bona feixa

treure el pa que Déu nos do,

i pregar també sabia

treballant a aixada i pic.

Sou patró des de molt d'hora

dels pagesos catalans,

fins que un dia us feren fora

del país a trets sagnants.

Sant Isidre esdevindria

amb el temps el vostre amic.

El treball que us honorava

és un deure i és un dret:

Déu el Pare treballava

i treballa a goig complet.

Tots som reis en senyoria;

no hi ha esclaus de cap cacic.

Amb l'estany que hi ha a la vora

és Graugés un paradís

on la fauna i on la flora

fan el viure més feliç.

Si de l'aigua tot naixia,

pel baptisme es trenca el dic.

Pedra, flama, planta, aire,

peix que neda aigües endins,

au que vola del enlaire,

tots són signes prou divins.

Si el bon Déu s'hi complavia,

és que el món és molt bonic.

Ens convoca la campana

a la casa del Senyor

on la fe que ens agermana

compartim amb tot amor;

és a fer l'Eucaristia

que ens invita el seu repic.

Restauràvem la capella

que ens acull com de costum,

la petita meravella

que és talment rosa de llum;

el cancell es ben obria

i tothom hi troba abric.

Un retaule l'engarlanda

que és un goig per a l'esguard,

amb dos sants a banda i banda

i al bell mig el mestre d'art,

sant Josep, que ensenyaria

a Jesús quan era xic.

Escoltada la Paraula,

hi escoltàvem també el clam

que ens fa asseure a cap de taula

els germans que passen fam,

quan ens llesca a tots Maria,

la Mestressa, el Pa més ric.

De secada i pedregada

preserveu nostres sembrats

i doneu-nos una anyada

que compensi a fruits granats

tant de goig sense alegria

com d'esmerç i de fatic.

La llavor de l'Evangeli

tant penetri dins el solc

que mai més no es desarreli

ni dels vents vagi a remolc;

cal que espigui amb vigoria

contra el jull de l'enemic.

És molt ric de poesia

vostre nom: pa de pessic,

pot de mel, crit de falcia,

cant del grill que fa ric-ric.

Ells ens salvi en l'agonia

quan la nau se'n vagi a pic.

D'Avià i la rodalia

escolteu aquest somic:

Protegiu-nos nit i dia,

gloriós Sant Galderic.

Amb tot això no pretenc iniciar un “cop d’estat“ en contra de Sant Isidre, sinó reivindicar al pobre Sant Galderic, que per  molts de nosaltres es un gran desconegut. Per lligar  l’ actualitat i els dos sants, caldria pensar que per sortir d’ aquesta crisi actual, en tindríem prou amb resar o caldria a mes de resar, treballar molt, cadascú que pensi el que vulgui.

Magí Balcells Gasol

IBAN PERIBAÑEZ NAVARRO

Veí de les Piles soci i copropietari junt amb Eduard Domingo Meroño del bar restaurant La Musiteca ubicat a Santa Coloma de Queralt i que entrà en funcionament el 25 d’octubre de l’any 2011.

Un llarg bagatge en el món de l’hostaleria

L’Iban té una llarga i trajectòria en el món de la hostaleria.  I és que, com ell indica, va deixar d’estudiar molt jove i amb tan sols quinze anys va començar a treballar en un bar de Cornellà. La feina li va agradar i des de llavors ha anat treballant i formant-se en el món de l’hostaleria.

Després de treballar en aquell bar a Cornellà, va estar durant dos anys a Menorca treballant en una cuina d’un restaurant. Quan va tornar a Barcelona es va posar a treballar a la cuina de l’Hospital Sant Joan de Déu a través d’una recomanació que li havien fet al restaurant de Menorca on havia estat treballant.

A Sant Joan de Déu hi va estar sis o set anys. I al mateix temps que estava treballant a la cuina fent suplències i altres també treballava de nit en diferents pubs musicals, fins i tot havia portat sales de festa. Després, va estar treballant en un restaurant a Barcelona on feia de cap de sala de la marisqueria molt bonica que es diu “Ca la Nuri”.

I després d’allò va aterrar a santa Coloma i va agafar el bar l’Estrella, d’això ja fa deu anys. Amb l’Estrella va ser quan es va plantar per compte propi. Ens indica que a Barcelona havia estat treballant a llocs com a cap de sala o encarregat, però mai abans havia tingut el seu negoci en el sentit d’invertir-hi els propis diners. I fins ara fa poc més de mig any que he obert la Musiteca.

Les qualitats necessàries

L’Iban creu que per posar en marxa un negoci d’aquest tipus cal tenir molta paciència. Matisa que segurament la paciència és necessària per posar en marxa qualsevol negoci, però que aquesta habilitat és vital en el món de l’hostaleria. Diu que les coses acaben caient pel seu propi pes i que si es fan les coses bé la gent les acaba valorant. Però a més cal molt de valor i ser llençat.

Ens comenta que ell quan treballava per compte d’altri es trobava que havia tingut molts caps del tipus “mando y ordeno” i que per això moltes vegades havia tingut problemes. L’Iban creu que sí que és necessària certa disciplina per funcionar, però que a ell no li acabava d’agradar com en molts llocs dels que havia treballat el cambrer no es podia involucrar en el negoci i el cap era un “tio” que guanyava tota la pasta possible i intentava guanyar-hi més. Ell reafirma que li agrada molt la hostaleria, però que no li agradava aquesta manera de fer que hi havia a gairebé tots els llocs on havia estat.

Ell, ens diu, tenia una altra filosofia, que li agrada molt més que i que, de fet, a l’Estrella ja va començar a aplicar i que també segueix ara a la Musiteca. Una filosofia basada en compartir el projecte amb els treballadors i involucrar-los per tal de funcionar com una petita família. I si la cosa anava bé i es guanyava més, doncs que els treballadors que també hi guanyin més. I ell content!

De totes maneres, afegeix, és molt més senzill treballar per un altre, almenys t’estalvies un munt de problemes.

Un canvi de rumb

Preguntant-li a l’Iban que el va empènyer a deixar l’Estrella i obrir aquest nou negoci ell responia amb tota sinceritat que buscava un canvi de públic i d’ambient, així com també encetar un nou repte personal i laboral.

Ja feia temps que li rondava pel cap obrir un establiment més encaminat a un perfil de gent jove adulta, amb un ambient més tranquil i calmat. Pel que fa als horaris no variarien, ni han variat massa, respecte als que portava a l’Estrella.

A més reconeix que tenia ganes d’encetar un nou repte, malgrat diu no ser massa ambiciós amb el seu treball i que de fet es vol acabar dedicant a la integració social, uns estudis que va realitzar durant els primers anys que va tenir l’Estrella.

Del projecte al fet

Segons ens indica l’Iban, entre que s’ideava el projecte fins que s’obrien les portes al públic va passar un any. Molt de temps, massa temps, afegeix.

El primer pas va ser demanar una hipoteca al banc per la compra del local. Demanar la hipoteca va ser molt complicat perquè llavors ja no es donaven hipoteques. Van haver de presentar moltíssima paperassa al banc a nivell d’avaladors. Van necessitar molts avaladors d’un i altre soci sense ser pas, afirma, una hipoteca molt elevada.

Un cop resolt el tema de la hipoteca faltarien els permisos de l’ajuntament quant a llicència d’obres i després llicència d’activitat que, van ser especialment lents.

Afegeix que temps enrera el local havia estat una discoteca que havia causat moltes molèsties als veïns de la zona i que això va ser un motiu més que endarreria la posta en marxa del projecte. Els veïns en saber que es volia obrir aquest negoci van fer molta pressió perquè no s’obrís, ja que creien que seguirien en la mateixa línia que el local anterior. Va fer falta una reunió dels veïns amb els socis de la Musiteca perquè se’ls hi expliqués quin era l’objectiu i la filosofia del local per calmar els ànims dels veïns i l’ajuntament accedís a donar els permisos necessaris. Pel que sembla, ara els veïns estan encantats de la vida.

La Musiteca, gastronomia musical

Li demanem a l’Iban per la Musiteca, què ens defineixi exactament què és i que hi podem trobar. La resposta no és una, sinó un allau de respostes, d’idees i de conceptes. I és que la Musiteca és més que un restaurant i és més que un bar, fins i tot és més del que resumeix el subtítol “gastronomia musical”.

La Musiteca és un poti-poti _ en el més bon sentit de la paraula_ que el podríem definir en tres punts bàsics:

1) Un restaurant únic i genuí que es basa en una cuina creativa i moderna de qualitat, però que no és pas minimalista, basada en preus assequibles.

2) Un espai polivalent i múltiple que busca un ambient agradable i tranquil en els diferents espais que allotja (bar, zona de copes, restaurant).

3) Una filosofia de treball basada en el creixement local i en el treball en grup.

Tot i que per fer-se’n més bé la idea el millor és fer una ullada a la seva web www.lamusiteca.cat

Filosofia de treball de la Musiteca

La filosofia de treball de la Musiteca ajuda a fer el local quelcom únic i irrepetible. L’Iban ens explica que van apostar per crear un grup jove de gent del poble. El cuiner, que se l’estimen molt i el valoren molt, és l’únic membre que no és del poble perquè en el moment de configurar l’equip la gent jove del poble apta per aquest lloc de treball ja estava amb la seva feina. Però si no, també hagués estat algú més del poble.

Ara mateix, comptant els dos socis, són sis treballadors. Entre setmana, el Xavi està sol a la cuina i son dos cambrers a fora que l’ajuden si és necessari. Al cap de setmana el Xavi té un ajudant a cuina i a fora som dos cambrers. A més ara mateix tenen treballant tres estudiants en pràctiques que, a més, tots tres són de les Piles.

L’Iban afegeix que ell mai ha sabut fer de cap malgrat ell en sigui un dels inversors. Diu que “quan portes un negoci, si vols ser només el cap, queda’t a casa, i passes a fer caixa i ja està. Però en el moment que tu treballes amb un grup de gent, passes a ser un company més”.

Assenyala que la seva política de treball és més semblant al funcionament d’una cooperativa de treballadors que no pas un negoci típic amb caps i treballadors. Si no és una cooperativa pròpiament dita, indica, és perquè en el moment de muntar el negoci els que ara són treballadors no tenien diners per fer la inversió que ell i el seu soci van fer. Si tots haguessin pres part en la inversió, haguessin estat des del principi o bé cinc socis,  o bé una cooperativa de treballadors com ell volia.

Treballadors i socis es reuneixen una vegada al mes per parlar del que funciona i el que no funciona i s’aporten idees. S’implica al màxim a tots els treballadors per igual, tothom pot opinar i discutir el funcionament de la Musiteca cara a cara. És una relació molt propera i directa, que sovint implica més discussions i tensions, però que a la vegada és més productiva i efectiva. Indica que totes les idees que s’han posat o es posaran en marxa a la Musiteca han estat o seran per idees dels propis treballadors.

Ens confessa que de moment ell encara no ha pogut cobrar-se el seu treball i que la resta de treballadors sí. També ens diu que ell és una persona que li agrada molt treballar per assolir un “modus vivendi” en el moment que la Musiteca vagi bé i ell ja  pugui gaudir d’un sou normal apostarà per agafar més treballadors. Perquè valora molt la seva vida privada.

Un negoci a Santa Coloma

Preguntant-li pels avantatges i inconvenients d’obrir un negoci com aquest a Santa Coloma l’Iban en comentava que ell tenia molt clar, per la seva experiència i trajectòria, que es necessita per obrir un negoci el que passa és que passa és que hi ha certa diferència en obrir un negoci al poble i un negoci a la ciutat. En un poble funciona diferent perquè les mentalitats són diferents. En un poble quan s’obre un negoci les coses van molt més a poc a poc que si l’obrissis en una ciutat i s’ha d’estar molt atent amb la gent i tenir cura d’ells.

Ara mateix a la Musiteca treballen molt més amb la gent de fora que no pas amb la gent del poble. Es troben que la seva proposta és més valorada per la gent de fora que no pas per la gent Santa Coloma i entorn.

De totes maneres, diu que no està descontent de com està funcionant el negoci a Santa Coloma, però que la veritat és que és que la Musiteca és més valorada a fora que dins de santa Coloma. Tot i així, afegeix, aquesta situació es deu a la situació de crisi tant agreujada que està vivint Santa Coloma.

A la vegada, però, també és un avantatge tenir el negoci aquí. Ens explica que avui*, per exemple, els hi ha vingut una dona a encarregar-los-hi un pastís de núvia per cent quaranta persones, que la seva filla es casava al juliol i quan van venir i van provar un pastís que era tant bo i diferent van decidir que el pastís el podien fer ells. També atreuen, doncs, a la gent que volen coses diferents al que és tradicional.

Iniciar un negoci en temps de crisi

La crisi els ha afectat amb l’obertura del negoci perquè, com tots sabem, Santa Coloma era un poble que vivia bàsicament de la construcció. En acomiadar tanta gent això repercuteix en l’hostaleria del poble i a la Musiteca en concret.

La crisi i la davallada de feina ja la va viure a l’Estrella. A la Musiteca passa el mateix, però com que a més es busca ser diferent quant a tipus de menjar i de begudes encara es nota més. Ell diu que no creu que sigui car el menjar de la Musiteca tenint en compte els productes utilitzats i els plats que s’hi elaboren, però no és el mateix preu que si anessis a prendre un entrepà. Són conscients que la gent en aquests moments busca més l’entrepà i coses més barates, però ells defugen d’això.

Ara mateix se n’adonen que hi ha moltes taules que no demanen vi, sinó aigua perquè no se’ls hi en vagi tant el preu. També veu que hi ha gent que vol venir a sopar i que pregunta molt sobre els preus i que ells intenten ajustar-te el màxim possible.

Per altra banda, l’Iban ens diu que la crisi ha fet que la gent del poble es quedi més al poble. Molta gent que acostumava a sortir a altres bandes es queda més als locals als bars i restaurants de Santa Coloma.

En general, i tenint en compte la situació general, la percepció és bona, però l’Iban retorna a la idea que un negoci del sector hostaler en un poble es consolida molt a poc a poc, perceben que cada vegada els ve més gent que no havia vingut i que els hi acaba agradant el lloc, el menjar i tot en general.

Afegeix però, i com a autocrítica, que també és cert que els hi falta acabar de posar en marxa idees i propostes que formaven part del projecte inicial de la Musiteca. Idees que han de posar en marxa i que de ben segur atrauran més al públic colomí.

La Musiteca a Santa Coloma

L’Iban diu que de moment el negoci rutlla bé. Diu que pensava que la Musiteca funcionaria millor com a bar que no pas com a restaurant i al final ha resultat ser al revés. Diu que l’experiència a vegades no serveix prou.

La gent que va a la Musiteca com a restaurant és la gent de fora. Gent de Barcelona, Ripollet, el Pla de Santa Maria, Valls,... Com a bar hi va més la gent de Santa Coloma. Un públic dels trenta anys fins als cinquanta més o menys. Un públic que suposo que el que busca es trobar-se bé, que hi hagi un ambient adult i tranquil. Creu que els hi falta una mica d’actitud a l’hora de fer concerts, monòlegs i aquest és un tema que volen començar a tractar.

Creu que la gent de Santa Coloma és massa de costums. Als principis d’estar aquí això el sorprenia, però que ara ja s’hi ha acostumat. La gent de Santa Coloma és d’anar sempre al mateix bar. Ell pensa que el que estaria bé que passes a Santa Coloma és que la gent voltés molt més, així hi hauria més vida i moviment al poble. Afegeix que no ho diu pel seu bar, sinó en general. A la Musiteca també s’hi ha assentat algunes colles i ell diu que el que voldria és que la gent circulés pels diferents bars del poble.

La satisfacció de muntar un negoci

La gran satisfacció pel fet d’haver muntat aquest negoci és, per l’Iban, poder donar feina a la gent. Diu que li agrada dir que gràcies a ell _i remarca que no perquè ningú li degui cap favor_ hi ha quatre famílies que viuen d’aquest negoci. Això el satisfà i més tal i com estan les coses avui dia. I de fet, en la seva cara es pot veure fàcilment aquesta enorme satisfacció.

També es sent molt orgullós de que la major part de gent que visita la Musiteca mengi molt bé i es trobi molt a gust i així li fan saber. Està molt content de poder donar aquest servei. Ens explica que ha vingut gent de tot arreu, fins i tot d’Holanda i de Bèlgica, que han estat vivint a Barcelona durant anys i per la raó que sigui han estat a Santa Coloma i han vingut a dinar a la Musiteca i que els hi han fet comentaris com per exemple que mai havien menjat tant bé en sa vida, o que tal peix enlloc l’havien menjat tant bé com aquí ....

Veure els clients satisfets i donar feina a la gent són fets que fan sentir a l’Iban molt orgullós de si mateix. Afegeix que el fet de si el negoci funciona més o menys no el preocupa perquè ell es defineix com “un tio que es busca la vida fàcilment”.

Raons per visitar la Musiteca

Li demanem a l’Iban que ens vengui una mica el producte, que ens intenti convèncer perquè fem cap a la Musiteca si és que encara no ho hem fet. I en quatre punts ens ho diu:

1. Hi podem trobar un grup jove treballador i “ben parit”.
2. Un espai físic diferent. Afegeix que estan treballant per posar en marxa la terrassa que també serà molt "xula".
3. Un tracte personalitzat i correcte amb un bon ambient musical i moltes suggerències. Indica que tenen una carta de gintònics i combinats que ningú més té. Els dinars entre setmana són molt assequibles.
4. Un bon espai perquè en faci ús tothom que tingui idees, que vulgui desenvolupar xerrades, trobades, reunions,...

Consells per a futurs emprenedors

L’iban ens diu que en primer cal una bona idea i després estar convençut de tirar-la endavant. Creu que tothom que cregui fermament en una cosa la pot fer. Sembla que les coses hagin de costar molts diners, però hi ha maneres per treballar a costos més ajustats.

La idea és envoltar-se de gent conseqüent, que tingui la mateixa filosofia de cooperar i treballar no de franc però a un preu just. Ens posa per exemple la terrassa que volen obrir de cara l’estiu, en què els mobles els hi farà un amic del poble que recicla materials i que els hi cobrarà només la mà d’obra.

S’ha de tenir en compte que hi ha moltes coses que es poden fer amb el sistema de la solidaritat, l’amistat i el companyerisme. Tot i així, l’Iban no perd de vista el tema del finançament. Per fer qualsevol cosa també cal invertir-hi diners i, per tant, s’han d’aconseguir uns diners demanant hipoteques i també s’ha de demanar uns permisos. Però sobretot calen bones idees i moltes ganes de tirar-les endavant.


 

* Entrevista realitzada el dia 23/05/2012.