EL CIM DE SANT MIQUEL LA NIT ABANS DE L'APLEC

El dissabte 11 de maig, coincidint amb l'aplec de Sant Miquel, uns companys van decidir arribar-se caminant al cim de Sant Miquel de Montclar i fer nit a l'ermita. 

A mitjanit un dels companys va avisar-me de què hi havia un cel ben estrellat i no m'ho vaig pensar dues vegades. Vaig agafar la càmera i el trípode i cap a Sant Miquel s'ha dit!

Allà vam fer unes cerveses i vam tirar unes quantes fotos de llarga exposició. I aquí us deixo amb una de les que millor va quedar amb estel fugaç inclòs, encara que l'haureu de buscar una mica. 

Podeu trobar aquesta fotografia i més al següent enllaç: http://www.flickr.com/photos/79584385@N08/

Oriol Roca Palau, Santa Coloma de Queralt

LES FOTOGRAFIES I L'ÀNIMA

ELS TESTOS S’ASSEMBLEN A LES OLLES

L’altre dia buscant fotografies antigues, en vaig trobar una on hi ha quaranta persones, bo i totes de Les Piles.  La foto va ser feta els anys 1934 o 1935 per Ramon Llorach de cal Empaitagossos de Santa Coloma de Queralt. Aquest noi, que aleshores tenia uns vint anys feia de mosso a cal Barrater, i amb els seus estalvis s’havia comprat una màquina de retratar i no s’estava de fer fotos a tort i a dret. Devia ser el dia de Santa Llúcia i tothom anava vestit per l’ocasió. La gent estava al recer de l’antic cementiri del poble, just al darrere del vell forn de pa comunitari, quan el Ramon  els va fer aquesta fotografia que ha quedat per a la posteritat.

La majoria ja han passat a millor vida. Potser, només en queda un de viu, que seria el Josep Cadens Roselló, que li correspon el número 35, tot i que també podria ser el número 37. Un altre que també em fa dubtar és el número 21, que li poso el nom de Magí Balcells Masip, però que també podria ser el Magí Clarasó Ametller de cal Biel.

Publiquem aquesta fotografia numerada i al costat una columna amb els noms i cognoms que els hi corresponen. Entre parèntesi hi poso el nom o renom de la casa a la què pertanyen. Veureu que també hi ha una colla d’interrogants, doncs tinc alguns dubtes sobre la seva identitat. Potser vosaltres em podríeu ajudar a descobrir els que falten.

Feu una prova, primer. Mireu la foto, sense llegir el noms, a veure si coneixeu algú. Segur que d’alguns direu de seguida que s’assembla potser al de cal Magdaleno o al de cal Jenillo. No és casualitat allò que diuen que els testos s’assemblen a les olles, sinó del mig, de les vores.

Si teniu alguna foto antiga arraconada en un calaix, amb una colla de persones que ara desconeixeu, la podríeu penjar al bloc i així entre tots miraríem d’esbrinar la identitat  de cadascú.

Però també pot ser que sigueu d'aquells que, en comptes de guardar les fotografies ben ordenades en àlbums, les feu desaparèixer en un estrany ritual.

Fotografia colorejada

Fotografia numerada

Encara hi ha molts interrogants, potser ja hi seràn sempre. Podria ser que encara n'hi hagi dos de vius.

L'un seria el Josep Cadens Roselló, el númer0 34 o 37. L'altre seria el Jaume Puiggener Clarasó, el número 18 o 16.

EL RECTOR DE VALLFOGONA I L'ÀNIMA
EL RECTOR DE VALLFOGONA I L'ÀNIMA
Era una tarda d'un dia de festa i el mossèn, que era un home molt obert i falaguer, decidí passar una estona d'esbarjo a la taverna del poble, prendre alguna beguda i parlar una estona amb els feligresos.
Era una tarda d'un dia de festa i el mossèn, que era un home molt obert i falaguer, decidí passar una estona d'esbarjo a la taverna del poble, prendre alguna beguda i parlar una estona amb els feligresos.
Es va asseure a una taula on hi havia diverses persones que parlaven de diferents temes. D'un tema es passava a un altre, fins que va acabar parlant de religió.
A la tertúlia hi havia un home descregut i malparlat, que adreçant-se al rector li digué:
- No crec en res de tot això que prediqueu. Com voleu que cregui amb una cosa que no
puc veure ni tocar amb les meves pròpies mans? Dieu que si l'ànima va al cel o a l'infern., però, on és l'ànima?. El més segur és que jo no en tingui d'ànima, perquè no me
la veig ni me la toco. Vós, el que hauríeu de fer és demostrar-me que existeix l'ànima.
- Estem d'acord noi, penses el mateix que jo _ va dir el rector_. 
- Aleshores com és que prediqueu aquestes bestieses?
- Doncs mira, perque tú no hi creguis!. 
- Hòstia!, que em dieu ara! M'heu tocat ben bé els collons, cony de capellanet!
- Ep noi, he dit que penso com tu. Com vols que sàpiga si ets prou home si no et podem veure, ni tocar els collons!
Els companys de l' aludit, l'incitaven a què demostrés el que dèia el rector. Però el
rector ja havia dit el que volia dir, va esclatar en una riallada, i se n'anà. 

UN ESTRANY  RITUAL FOTOGRÀFIC

I dic això pel que em va explicar una dona dels voltants. Diu que de molts anys ençà, hi havia penjada, al menjador de casa seva, una foto de la seva sogra. Però amb el temps els néts van pensar que ja era hora de retirar el “retrato” de l’àvia, que els vigilava  des de la paret. El van treure, doncs, i el van deixar abandonat en algun lloc. Aleshores, la filla i la jove de la difunta van decidir que s’havia de solucionar d’alguna manera aquella ofensa. A més, calia evitar que, mitjançant la fotografia, es pogués fer algun encanteri, que causés algun mal a la difunta.

Per això les dues dones, d’amagatotis i sense dir res a la resta de la família, van agafar el retrat i es van encaminar cap als afores del poble i allí, en un lloc reservat, el van cremar i enterrar.

A LA RECERCA DE L’ÀNIMA:  FOTOGRAFIES QUE CAPTUREN L’ÀNIMA

Feia poc que s’havien inventat les màquines de fotografiar i molta gent estava convençuda  que aquests ginys eren capaços de captar l’ànima de la gent. Per això, molt aviat es va començar a fotografiar difunts, més aviat infants i joves, per poder guardar, a més de la foto, l’ànima de l’ésser estimat.

Les fotografies del difunt es feien a les poques hores del seu traspàs, però, en alguns casos, s’arribà a tardar fins a nou dies.

Els fotògrafs s’especialitzaren a maquillar el difunt i el col·locaven en posats, simulant que estava viu, en aquest cas li alçaven les parpelles dels ulls com si realment mirés a la camera. Altres vegades se’l representava adormit en el descans etern. La família es col·locava al seu entorn com en una foto de família normal.

Aquest costum s’arribà a fer fins a mitjans del segle XX.

RITUALS MACABRES PER CULPA DE LES FOTOS

S’ha parlat molt dels aborígens d’alguns pobles primitius, que es negaven a ser fotografiats pels exploradors, doncs tenien terror que aquelles màquines els robessin l’ànima.

Com a mostra del que acabem de dir, es conta l’episodi (en aquest cas l’últim episodi), de la desaparició, al Paraguai, de Guido Boggiani, artista i etnòleg italià, nascut el 1.887, que, a començaments del segle XX, viatjava per Sud Amèrica junt amb el seu ajudant. S’organitzà una expedició de recerca dirigida per l’explorador espanyol José Fernández Cancio i, a la fi, es van trobar el cadàvers dels dos (explorador i ajudant) amb els caps separats del cos.

Es desconeix si la seva mort va ser deguda a causes naturals, o bé van ser els indígenes que els van assassinar expressament per evitar que aquell instrument diabòlic manipulat per l’etnòleg se’ls emportés l’ànima. Sembla ser que als indis els preocupava i els molestava molt ser fotografiats. Per això els cadàvers van ser decapitats, per evitar que l’ànima, que acostuma a residir al cap, els pogués fer cap mal. La camera, lògicament, també va ser enterrada.

RITUS DE MÀGIA I BRUIXERIA

Això de representar persones mitjançant la imatge, ja ve de temps remots. Les figuracions de petites escultures fetes amb diferents materials, pedra, os, marfil, etc. representant una Gran Mare o Gran  Deessa, moltes amb exuberants pits i natges, en estat de gestació o bé amb indicis d’haver parit fa poc. A aquestes imatges se’ls atribuïen poders; es creu que es tenien com a protectores i per propiciar l’abundància i  la fertilitat.

Però potser tot va començar per representar animals ferits amb fletxes o llances per l’home primitiu, per així aconseguir, amb rituals de màgia, que la cacera els fos favorable, possiblement, ja tractaven de capturar l’esperit del futur animal caçat.

Amb el temps, (i ara tornem a les persones) les bruixes o bruixots que es considerava que posseïen poders sobrenaturals, interactuaven amb les persones i es servien de figures o ninots fets de materials tous, on s’hi poguessin clavar agulles per fer mal a alguna persona considerada enemiga.

Aquest sistema ha arribat fins als nostres dies i sembla ser que no tan sols es fa servir per fer el mal, sinó que també serveix per “lligar” o unir a dues persones que en principi no hi ha manera que estiguin juntes.

Quan els bruixots van descobrir les primeres fotografies, van fer salts d’alegria, doncs  van veure que la imatge reflectida a la foto concentrava l’energia de la persona i, a   través d’aquesta energia, podien  aconseguir  els  resultats que desitgessin, talment com si l’individu estigués al seu davant.

LA CIRURGIA PREHISTÒRICA I L’ÀNIMA.

Una de les primeres operacions que es realitzà durant mil·lenis, va ser la trepanació craniana, consistia en practicar un orifici al crani ajudant-se d’estris “quirúrgics” de sílex, fusta i d’altres materials fins que aconseguien extreure una rodanxa d’os. Generalment, es feia en individus vius amb finalitats diverses. Una d’elles era perquè l’individu en qüestió havia perdut o li havien robat l’ànima i calia recuperar-la i per facilitar-li l’entrada se li foradava el cap. A vegades, aquest forat cranial es feia per un motiu totalment oposat. Era perquè hi havia persones que estaven posseïdes per un mal esperit i calia treure’l fora com fos. Per això obrien aquesta porta a l’exterior perquè aquesta malànima abandonés el cos turmentat. En alguns casos, s’havia de repetir l’operació una vegada i una altra fins aconseguir el resultat desitjat.

Ah! I no us penseu pas que l’individu trepanat perdia la vida durant l’operació. Es calcula que entre el 50% i el 90% en sortia amb vida. Se sap perquè l’orifici practicat  s’anava tapant amb el temps, doncs l’os lentament es regenerava i anava empetitint el forat. Fins i tot els antropòlegs poden calcular, aproximadament, els anys viscuts per la persona intervinguda després de l’operació.

QUEDAR BEN RETRATAT

Aquesta frase feta ve a dir que hem descobert les segones intencions d’algú que ens vol enganyar. En definitiva, que li hem vist el llautó.

També es diu de la persona que ha quedat bé quan el pintor, dibuixant o retratista a sabut copsar l’essència de la persona, allò no se sap ben bé com dir-ho. Potser aquell toc de mestria que l’artista ha sabut captar i que en podríem dir ànima. Per això, el pintor o dibuixant hi ha posat tota la seva ànima en fer el retrat.

Això és el que pensava uns dels millors pintors de la història, Leonardo da Vinci. Per a ell qualsevol pintura havia de tenir ànima, que s’havia d’expressar a través de les formes. Leonardo deia que els ulls humans eren les finestres de l’ànima. I no us penseu pas que aquest geni parlava només en sentit metafòric, no, sinó que ell buscava realment l’ànima.

A partir de 1510, Leonardo tenia permís per disseccionar cadàvers de criminals, per així conèixer l’estructura dels diferents òrgans del cos humà, després ell en faria dibuixos d’una gran perfecció, però calia vigilar molt i calia, també, fer-ho amb la màxima discreció, no fos cas que se n’assabentés el Tribunal de la Santa Inquició, per tal d’evitar possibles represàlies. Però l’any 1.515, quan Leonardo estava fent pràctiques anatòmiques a l’Hospital de l’Esperit Sant de Roma, va haver de renunciar als seus estudis per culpa del Papa Lleó X, que li va prohibir l’entrada al citat hospital, l’havien acusat d’heretge, perquè deien que feia pràctiques sacrílegues. Sort que en Leonardo tenia bons padrins i l’afer es deixà córrer.

Una d’aquestes pràctiques que l’Església no veia amb bons ulls, era la dissecció de cervells humans amb la intenció de trobar allí l’ànima. I de fet, en Leonardo, a còpia d’investigar i remenar cervells, per fi la va trobar (l’ànima), doncs així ho demostra en els seus dibuixos d’anatomia, conservats a la Biblioteca Real de Winsor, on es veu el lloc concret on segons Leonardo residia l’ànima.

QUAN PESA L’ÀNIMA

Quan una persona mor, de cop perd 21 grams, aquesta petita diferència de pes, que es produeix quan l’esperit abandona el cos, diu que és el que pesa l’ànima.

Hi ha científics que creuen que l’ànima s’allotja a la intricada estructura de neurotransmissors que formen el nostre cervell. Quan traspassem l’activitat elèctrica i química del nostre cervell desapareix, juntament amb l’ànima que és l’espurna divina que el Creador insufla al ventre de la mare gestant (almenys això és el que diuen algunes religions).

Però els estudis científics per pesar l’ànima ja vénen de lluny. L’any 1.907, el New York Times publicava els estudis que feia el metge Duncan MacDougall, que havia dissenyat una balança molt sensible (la balança Fairbanks Imperial), on hi podia haver un error de només 3 grams. Aquest doctor posava damunt d’una plataforma un llit amb la persona moribunda. I quan els hi arribava l’hora de la mort, perdien de cop de 18 a 21,5 grams. També va fer aquesta mateixa prova en una quinzena de gossos, però quan morien no es produïa cap diferència de pes. Deu ser perquè els gossos no tenen ànima?

El científic Francis Crick, premi Nobel de física l’any 1962, va dedicar més de 50 anys a buscar el que podem entendre com a ànima i que molts també anomenen consciència.

L’any 1.952, l’al·ludit Crick, junt al també científic James Wasson, van descobrir que en morir, certes estructures cerebrals desapareixien i que el pes d’aquestes era d’uns 21 grams. A aquesta zona del cervell que es perd se l’anomenà conciència-ànima, doncs és aquesta zona la que domina aquestes accions de la conducta humana.

PER FI UNA FOTO D’UNA ÀNIMA HUMANA

A finals del 2007, va sortir una notícia fantàstica. S’havia aconseguit fotografiar una ànima humana just en el moment que s’enlairava amb els braços en creu cap al sostre de l’habitació. Era una imatge fantasmal, tènue, transparent. Alguns  ja van avançar que era la foto més important de la història. Però expliquem una mica la història d’aquest fet tant insòlit.

En un hospital de Frankfurt (Alemanya), s’intervenia una mestressa de casa alemanya, de 32 anys, per corregir-li unes vàlvules defectuoses que tenia implantades al cor. Tot i que l’operació no era d’alt risc, la pacient va morir durant la intervenció quirúrgica.

Durant l’operació, es van fer una sèrie de fotografies, com era habitual (es fan servir per divulgació científica, arxiu mèdic i per a les classes a la facultat de medicina). Va ser quan el metge/fotògraf en fer revelar les fotos, quan s’adonà que en una d’elles es veia  perfectament com l’esperit de la difunta sortia del seu cos mort i emprenia el vol.

El citat metge es va pensar que li havien pres el pèl, que algú li havia volgut gastar una broma, vaja. Aleshores, va decidir portar la foto a un altre laboratori per veure si hi havia algun engany. Però no, es veu que la foto era autèntica.

Assabentat Joan Pau II, d’aquesta fotografia amb “ànima”, en va demanar una còpia, la qual li va ser enviada immediatament, el pontífex la va posar en mans d’experts romans, que la van investigar a fons i de tot plegat va transcendir que les primeres impressions eren positives, que no semblava que hi hagués cap trucatge, en definitiva, que el que apareixia a la foto era real. Però el curiós del cas és que el Vaticà mai ha donat cap informe oficial.

I ara caldria parlar de la polèmica que va aixecar, al seu moment, aquesta notícia. És una foto autèntica? És un muntatge?

És evident que hi ha molts fets sospitosos. A Internet, la notícia només sortia d’una font i sempre era la mateixa notícia traduïda a moltes llengües. No se’ns diu la data dels fets. Tampoc apareix el nom de l’hospital de Frankfurt. Joan Pau II va ser papa de 1.978 a 2.005. Els fets devien passar, doncs, en algun any del seu pontificat? Després, algú va dir que aquesta foto ja havia sortit publicada a la revista LIFE els anys seixanta, de fet, tant la sala d’operacions com la vestimenta dels metges així ho dóna a entendre. Comptat i debatut, jo diria que aquesta notícia és més falsa que un “duro sevillano”, el que avui en podríem dir, una llegenda urbana.

                                                 Josep Ballabriga Clarasó

ELS LLADREGOTS BLANQUET DE ROCAFORT I PELUT DE PONTILS (1877)

El Blanquet de Rocafort i el Pelut de Pontils eren dos lladregots que operaven pels contorns de l'Alt Gaià, provocant més d'un ensurt als habitants de les masies. Poc hem pogut esbrinar sobre la identitat d'aquests personatges. Del Pelut sabem que una nit entrà a robar a la masia del Catòlic de Santa Perpetua de Gaià, on fou sorprès per un ferotge gos que el deixà ben nafrat. Sort que li pogué clavar una ganivetada, tot cridant que al Pelut no li feia la punyeta un gos, i sort, també, que pogué sortir a correcuita, perquè un minyt més i l'amo del mas l'haguera tingut a tir d'escopeta.

Un dilluns de febrer de 1877, el Blanquet i el Pelut entraven a ple dia al mas de Senonet del municipi de Conesa. Sabien que la gent havien anat a mercat a Santa Coloma; per això allí només trobaren l'avi de la casa, un home d'avançada edat al qual li lligaren i comminaren a lliurar-los els diners. Res aconseguiren, ni amenaçant-lo amb matar-li la mula (la pobra l'havien deixat perquè tenia mal de ventre). Aleshores, aquells infeliços, que no n'encertaaven ni una, l'emprengueren a ganivetades amb la mula, fins que morí dessagnada. 

El Blanquet i el Pelut aquell mateix any foren protagonistes, un cop mes, d'una nova i desafortunada experiència: S'assabentaren que el Joanet d'Omanara(que vivia amb els seus pares a la masieta o masia Vallbona, vora Guialmons) es volia deslliurar de fer el servei militar pagant una quota perquè un altre ocupés el seu lloc, fet ben normal al segle passat. Doncs bé, el Blanquet i el Pelut van creure que d'aquesta circumstància en podrien treure un sucós profit i planejaren robar els diners de la quota. La nit del robatori, el Joanet sortia del ball que es feia a Guialmons (segurament era la festa major), i a l'arribar a vora la masia on vivia, va sentir crits de la seva mare. En tornar enrere per buscar ajuda, topà amb el veí de Guialmons, Josep Abelló, excèntric personatge que en aquelles hores ensenyava al seu cavall a marcar el pas, i que també alertat pels crits havia fet cap allà. Els dos junts, sense pensar-s'ho dos cops, entraren a la casa. L'Abelló ho feu amb el ganivet a la mà i, just al franquejar la porta d'entrada, topà amb el Blanquet, el qual rebé una greu ganivetada i fugí a correcuita cridant "Pelut, ja m'han fotut". El company Pelut, que es trobava al primer pis, s'escapolí saltant per la finestra. Finalment els dos pogueren fugir, i el Blanquet guarí la ferida en una casa de Sant Gallard, que era d'un familiar del seu company.

Un any després, poc més o menys, el Pelut era abatut d'un tret pel sometent vora el mas del Baldric.

Salvador Palau Rafecas, el Galo (1997). Recull dels fets sagnants d'un tenebrós i apocalíptic segle XIX a l'Alt Gaià. Santa Coloma de Queralt. Associació Cultural Revista La Segarra. 

LES BONES NOTÍCIES CAL CELEBRAR-LES AMB UN BON ÀPAT

En Magí Balcells Balcells, jove veí de les Piles, ens ha passat unes receptes que només de llegir-les ja ens fan salivar i, de ben segur, que quan les tastem les trobarem excel·lents i delicioses. 

En Magí ha estat tiet i padrí d'una petita Júlia fa tan sols dos dies. Una bona notícia que cal celebrar i un àpat com el que ell ens proposa pot estar a l'alçada de tal esdeveniment. 

Anem-ho a celebrar, doncs,

TÀRTAR DE SALMÓ

Ingredients:

• 2 trossos de salmó sense pell ni espines
• Un alvocat
• Julivert
• Salsa de soja

Preparació:

1. Tallar el salmó a daus petits, aproximadament dos centímetres, i posar-lo en un vol.
2. Pelar l'alvocat, tallar-lo a daus i guardar l'os. 
3. Posar l'alvocat al vol del salmó i barrejar-ho. 
4. Tallar el julivert ben finet i incorporar-lo a la mescla. 
5. Regar la barreja ben regada amb salsa de soja sense arribar a inundar-ho. 
6. Posar l’os de l’alvocat al vol i barrejar-ho bé tot fins que agafi color de la soja. Si convé, afegir-hi més soja. 
7. Posar un paper film i deixar-ho a la nevera durant 24 hores perquè es maceri. 
8. Remenar-ho cada 4 o 5 hores.

POLLASTRE AMB PRUNES I PINYONS

Ingredients:

• 1 pollastre tallat en 8 trossos
• Sal
• pebre
• Mantega
• oli
• All
• Ceba
• brou de pollastre
• un got de Torres 5
• 150 g de carn magre de porc
• 150 g. de botifarra
• Prunes
• Pinyons

Preparació:

1. En una cassola posar la mantega i un bon raig d’oli. 
2. Quan estigui calent tirar-hi un all pelat i tallat i una ceba pelada i tallada. 
3. Deixar que vagi fent xup-xup a foc lent, no hi ha pressa, durant deu minuts mes o menys. 
4. Agafar el pollastre i netejar-lo bé. Després, salpebrar-lo i posar-lo a la cassola per rostir-lo. 
5. Cal donar-li la volta perquè es faci per tot arreu. 
6. Quan estigui ben rostit afegir-hi el torres 5 i deixar que es redueixi. 
7. Quan ja casi no en quedi, o en quedi molt poc, afegir-hi la carn magre tallada a daus i la botifarra tallada a trossos. Fer volta i volta durant uns minuts. 
8. Afegir les panses i els pinyons, també fer-hi volta i volta durant dos minuts. 
9. Afegir el brou de pollastre, prèviament escalfat, fins que quedi la cassola mig coberta. 
10. Afluixar el foc i que vagi fent xup-xup fins a reduir-se tot plegat. Mentre això passa, anar donant voltes a la barreja i girant el pollastre.

FOCACCIA AMB OLIVES O PA DE LIGURIA

Ingredients:

• 40g de llevat fresc
• Una  culleradeta de sucre
• 450g de farina de blat
• 1 cullerada de sal
• Sal grossa
• 7 cullerades d’oli
• 1 ceba gran
• Olives verdes sense os

Preparació:

1. En un bol posar-hi 250 ml. d'aigua tèbia amb el llevat a trossets. 
2. Després, afegir el sucre i tres cullerades grans de farina i batre-ho tot bé. 
3. Per altre banda, posar 400g de farina en un bol gran, fent un forat al mig. En aquest forat tirar-hi la mescla que s'ha batut anteriorment. 
4. Tapar el bol amb un drap i deixar-ho reposar a temperatura ambient durant 20 minuts.
5. Passats els 20 minuts, afegir-hi una cullerada de sal i tres cullerades d'oli i amassar-ho tot plegat, a ma , durant 5 i 10 minuts. 
6. Fer una bola amb la massa i posar-la en un bol tapat amb un drap. Deixar-ho reposar 30 minuts com a mínim.Passat aquest temps, la massa anirà augmentat de volum. 
7. Tornar-la a amassar i deixar reposar uns altres 30 minuts.
8. Passat aquest temps, espolvorejar la superfície de treball amb una mica de farina, col·locar-hi la massa a sobre i aplanar-la amb el corró de cuina, de tal forma que quedi una massa similar a la forma d'una coca. Tallar la ceba i posar-la sobre la massa. Posar també les olives repartides per sobre la massa. Salar tota la massa amb sal gorda i amanir-la amb un raget d'oli.
9. Posar tota la massa al forn. El forn ha d'estar preescalfat a 250º. Deixar-ho al forn entre 20 i 25 minuts. Quan estigui fet tallar el pa a tires.  

L'AMENAÇA DEL FRACKING. Què és i quins perills suposa?

El passat dissabte 13 d'abril, Jos Carbonell i Jaume Moya de la Plataforma Aturem el Fracking, van fer una xerrada a la Sala del cafè per explicar-nos precisament que és el fracking i quins perills suposa. 

La xerrada va tenir força oients, però després d'aprofundir en el tema pensem que val la pena donar una breu explicació d'aquesta tècnica d'extracció de gas i petroli perquè creiem que el tema és molt desconegut arreu i que en general se'n minimitza el risc quan, en realitat, és una tècnica molt agressiva quant a destrucció del sòl i paisatge i també quant a contaminació dels aqüífers i de l'atmosfera entre altres. 

A tot aquell qui vulgui saber un bri d'aquest tema a continuació li facilitem una idea general. A tot aquell qui vulgui saber més del tema li recomanem que entri a la pàgina web de la Plataforma Aturem el Fracking. Però si el que voleu és aprofundir en el tema us recomanem assistir a una xerrada de la Plataforma Aturem el Fracking. El que és interessant és que la gent s'informi, contrasti i pugui valorar la tracendència i la magnitud d'aquest tema. 

QUÈ ÉS EL FRACKING

El fracking és una tècnica desenvolupada als EUA i al Canadà per extreure el gas contingut a l’interior de les roques. Consisteix en perforar pous verticals fins a capes profundes (dels 400 als 5.000 metres), un cop s'arriba a aquesta capa el tub de perforació pren forma horitzontal i es fan una sèrie de detonacions explosives que provoquen petites fractures a la roca per les quals s'injecta un gran cabal d’aigua a molta alta pressió, barrejada amb sorra i fins a 600 additius químics que faciliten la disgregació de la roca i l’alliberament de les petites bosses de gas contingudes a l’interior.

Aquest sistema necessita de grans àrees d’explotació (desenes de milers d’hectàrees), en la que actuen independentment diversos pous de perforació, a una distància entre 1,5 i 2 km l’un de l’altre i amb totes les infraestructures de superfície necessàries per a desenvolupar les accions d’explotació, tractament i transport dels productes. 

IMPACTE AMBIENTAL DEL FRACKING?

• La contaminació del subsòl i dels aqüífers
• Les variacions en el règim sísmic
• L'elevat consum d’aigua que requereix
• La gestió de les aigües residuals produïdes
• L'alliberament no controlat de metà a l'atmosfera.

I cal tenir en compte que no existeixen estudis complets i exhaustius sobre els processos contaminants ni els impactes ambientals a curt i mitjà termini.

PROJECTES DE PROSPECCIÓ ALS PAÏSOS CATALANS

En aquest moment hi ha sol·licituds per a la prospecció i exploració d'hidrocarburs en diverses zones dels Països Catalans: Ripollès, Garrotxa, Osona, Bages, Segarra, l'Anoia, Noguera, Solsonès, Ribagorça, Baix Cinca, la plana de Lleida, les Terres de l’Ebre i el nord de Castelló.

Fonts d'informació:

- http://aturemfracking.wordpress.com

- http://www.esquerra.cat/stopfracking/ 

- http://ca.wikipedia.org/wiki/Fracking

ELS ESQUELETS PERDUTS DE LES PILES (1a part)

Un gran descobriment a les Piles

Ja fa més de 120 anys que a prop del poble de Les Piles pels vols de la Font Freda (dita també Font del Malet o del Maginet, que és el nom del tros on hi ha aquesta font), a la partida de Les Cassanes, es va trobar una sepultura d’uns  5.000 anys d’antiguitat.

Tot va començar el maig del 1891. En Simforià Malet arrabassava en un pendent  a la vora del seu tros,  prop del camí de Pontils, també dit del Molí del Prous (popularment Camí del Molí) quan topà amb unes grans pedres que tapaven un pou. El “Furianu”, encuriosit  pel que podria trobar en aquell buit, va  aconseguir retirar una de les grans pedres que cobrien la fossa.

Però millor que ens ho expliqui en Joan Segura i Valls, rector de Santa Coloma de Queralt, que va ser qui investigà aquesta necròpolis de Les Piles, juntament amb el seu nebot, el vicari Esteve Puig Segura. Extraurem gran part de la descripció que segueix  del Boletín de la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa núm. 12. Año II, Diciembre de 1892, ép-I[1] que amb el títol de Trovalla d´Enterraments Proto-Histórichs, el mossèn ens explicà en detall la troballa de les tombes espilenques. Vegem-ho:

Primera sepultura. Esbós Mossen Segura.

“Fa cosa d’un any y mitj (l’informe és datat a Santa Coloma de Queralt, el 28 d’Octubre de 1892)  Sinforiá Malet, pagés, propietari del poble de les Piles, situat a una hora de Santa Coloma de Queralt, província de Tarragona, arrevassant un herm trová unes grans pedres, que tapaven un clot á manera de pou, y dintre d´aquest un esqueleto,…. lo pouet de la primera sepultura estava tapat ab grans cuadros, ó sía pedres en forma de prisma de quatre cares, de deu á tretze palms de llarg, tals com surten de les pedreres del pahís…

Forma de les sepultures. Consistían en un clot d’amplada varia, fondo d’uns vuyt ó nou palms: al fons d’aquest un altre clot més petit, rodó ú oval, á manera de pouet, lo fons cóncavo, d’uns cinch palms de diámetre per altres cinch de profunditat. L’esqueleto estava assegut. El cap era d’estraordinaria grandaria, y que per estar en lo vuit del pouet estava molt ben conservat. El pouet del fons de la fossa estava mig ple de terra i l’esquelet dipositat al seu interior, quasi enterament consumit.

Primera sepultura. Miquel Freixa

La fondaria total d’aquests enterraments, es d’uns catorze palms, contant desde’l fons dels pouets fins al ras ó pla del terrer.

Objectes trobats a la primera sepultura.

Cinc destrals de pedra. La destral més bella és de pedra duríssima, insensible al acer, color vert-fosch,  tall  molt ben fet sens la més petita osca. Té deu centímetres de llargch, per cinch d’ample.

L’altra destral és de pedra blanca ab taques fosques, dura com l´altra. Té de llargada vuyt centímetres per quatre i mitj d´ample.

L’altra, és de color negre, d’igual duresa, menos polida que les dues anteriors. Té de llargada vuit centímetres, per quatre i mig d´ample.

Les altres dues destrals no les he vistes. Me diuen que eran negres.

L’un ganivet és de pedra foguera pulida, de dos talls. Suposa extraordinaria habilitat trevallar en pedra foguera una fulla que deuría tenir prop de vint centímetros de llarch per dos d’ample, y mitj no més de gruix. Lo tros que’s trová tenía uns catorze centímetros de llargada, é hi faltava encara la punta. Trincaba com un vidre; fentlo trincar, se trencá. Lo tros que  resta té vuyt y mitj centímetros. L’altre ganivet  no’l  he vist.

El mossèn quan ens parla de l’amplada de les tombes diu que és vària. El mateix passa amb la orientació dels cadàvers. Diu que és diversa. Tampoc no ens diu res de la situació exacta dels objectes funeraris trobats dins la tomba.

Però el rector colomí, no s’assabentà de l’existència d’aquesta tomba, ni de les dues més que li seguirien fins el 19 d’octubre de 1892, quan  rebia una carta de José Malet (fill del Simforià), on l’informava del descobriment de dues tombes (aquestes cartes són a l’Arxiu Històric Municipal de Reus, dins del fons documental de Cels Gomis i Mestre)[2].

En “Josep” ho explica així: Hemos encontrado dos cadáveres con los efectos de aquel tiempo, puede tener mucho valor, pero no es nada de valor, nomás puede tener valor por el antiguo que es, que es una cosa de las más antiguas que se han encontrado, que no se encuentran mas que una en todo el mundo.

Mossèn Segura, devia tornar a escriure a Malet, demanant-li més informació sobre les tombes i la relació de l’aixovar mortuori.

Aleshores el Josep, uns dies més tard, concretament el 25 d’octubre el contesta amb una altra carta que diu així: Al primer muerto que se cuenta que es una mujer, una prenda en la oreja derecha compuesta de cinco pechinas pequeñas con huesos de dos o tres classes, y alfin ramata con tres piedras de chispa con una multitut de piedras en el cuello que se llaman satilitas con una piedra negra en el pecho derecho y con un puñal en la mano derecha de piedra de chispa.

I ara tornem a donar la paraula a Segura:

En la segona sepultura s’hi trová:

Un ganivet, l’únich que s’ha trovat complet, mes no sencer, perque’s  trencá la punta que ‘s  conserva. Té onze y mitj centímetres de llargada. Comensa ample, y disminuhint gradualment acaba en punta. Lo promedi de l’amplada es un y mitj centímetre. Com tots, es de pedra foguera, y d’un trevall molt delicat.

Una pedra negra en forma de llonguet, sens cap senyal d’ésser pulida ni tallada: llargada, set centímetres; amplada en lo centre, dos centímetres.

Un penjoll de quatre petxines, que per haverse trobat á rans de l’orella del crani se pot anomenar arracada. La primera comensant per dalt, está artificialmente foradada en la part més  groxuda: sens dupte que per aquell forat passaría‘l fil que l’enrestellava ab les altres.

Lo forat d’aquestes no’s veu, perque está tapat per un pilot de fanch que unex les quatre petxines, quin fanch no s’ha volgut traure perque se vejés lo penjoll en la mateixa forma que’s trová.

Algunes dotzenes de petites estalactites, algunes naturalmente foradades, altres sens forat. Se trovaren damunt del pit y al entorn del coll del esqueleto. Algú  sospita si compondrían un collaret d’adorno.

Uns quants caragolets (moluscos) del pahís, no arrivan á dues dotzenes. Se trovaren  al entorn del coll del esqueleto. Si tinguessen forat per enrestellarlos, se diría que formaban un collaret: mes no hi ha tal forat.

Aquesta segona sepultura estava tapada, també ab quadros no tan llarchs, (com la primera), una gran llosa damunt, y ademés multitut de pedres sens ordre ni concert.

El cadàver d’aquesta segona sepultura era més petit que l’anterior i es trobava “arronsat, en una les cames y cuxes formant ánguls molt aguts y oposats, de manera que les plantes dels peus devían ajuntarse l’una ab l’altra, ó sía l’un genoll caigut á la dreta y l’altre á l’esquerra.

El pouet del fons de la sepultura estava totalmente ple de terra.

Segona Sepultura. Esteve Puig.

Possible aspecte de l'esquelet de la segona sepultura en el seu enterrament.

Seguint amb la carta d’en Malet, a la tercera sepultura s’hi trobà:

Y al segundo (muerto) hemos encontrado tres piedras formadas como tres lanzas dos debajo las piernas y la otra en el brazo derecho junto con una piedra construida como una hoja de una navaja de barbero y un puñal de piedra de chispa en la espalda izquierda.”

I ara donem la paraula altre cop a mossèn Segura:

Tres trossos de ganivet, ó mellor de fulla de ganivet pertanyents á tres ganivets diversos; l’un  tros de deu centímetres; l’altre de set, y l’altre de quatre. L’amplada es de dos y dos y mitj. Tots son de dos talls y fets ab notable destresa. Son de pedra foguera.

Un ganivet d’un tall, corvo, grosser, poch pulit, pero enter; es més groxut que’ls altres, per consegüent, menos trencadís: es de pedra foguera.

Quatre pedres en forma de la petita llima triangular que servex per llimar les dents de les serres, mes sens dents: les tres son espuntades. Mides: l’una de sis centímetres, dues de cinch y mitj y una de cinch, de llargada; amplada de cada una de les tres cares, un centímetre. Son de pedra negra, poch dura y pulida. ¿Eran puntes de fletxa?

L’esquelet d’aquesta tomba estava colocat de la següent manera: cames y cuxes estavan l’una demunt de l’altra, y totes caygudes, envers la ma esquerra del esqueleto.

El clot del fons de l’enterrament estava ple de terra.

A cosa de dotze ó quinze passes de les sepultures se trová una gerra boca avall, molt grossera y mal cuyta, adornada ab un collaret de la mateixa terrissa[3]. Estava plena de terra quasi tan consistent com lo fanch de que estava feta la gerra. Per veure si contenía res de valor y per no gastar la paciencia vuidantla, fou desgraciadament trencada. Sa boca tenía uns dos palms de diámetre, y altres tants ne tenía d´alsada la gerra.

Tercera sepultura. Mossèn Esteve Puig.

Aquesta tercera sepultura estava tapada ab una grossíssima llosa.

La excavació de la primera sepultura la feu lo propietari per son compte.

Import de la excavació de les altres dues sepultures, trenta pessetes, quedant los objectes trovats de propietat del propietari de la finca.

Hi ha indicis per creure que prosseguint les excavacións se descubrirían altres sepulcros…

Mossèn Segura i el seu nebot, el vicari Esteve Puig van  enviar unes cartes acompanyades de diverses fotografies amb notes explicatives de la necròpolis de Les Piles[4] al baró de les Quatre Torres[5]. I aquest es posà en contacte amb en Joan Vilanova y Piera[6] perquè valorés l’interès que pogués tenir la troballa. També se n’informà al vizconde de Palazuelos[7] cunyat del baró al·ludit. Tots tres eren membres  de la Real Academia  de la Historia de Madrid (RAHM). En Segura desitjava que persones tant influents com ells, s’interessessin per la qüestió i el poguessin subvencionar amb trenta pessetes, que era el cost que ascendia l’excavació de les dues últimes sepultures. Suposo que aquestes pessetes eren destinades a comprar al Malet tots els objectes que havien trobat a la necròpolis, la qual cosa sembla que aconseguiren.

En Vilanova traduí la carta de Segura al castellà, i en féu també  una valoració personal que publicà al Boletín de la Real Academia de la Historia (Madrid), tom. XXII, quadern I, gener el de 1893 amb el títol “Necrópolis prehistórica de Piles (Tarragona). Al cognom Malet li posa Matet, la Font Freda es converteix en la Fuente Fría. També ens diu que els esquelets  de Les Piles estaven  col·locats a l’estil de les mòmies del Perú. 

Aixovar del conjunt de sepultures. Mossèn Esteve. Antropologia.

Una història mig oblidada

Bé, fins ara hem contrastat la troballa de la necrópolis espilenca amb les explicacions entre el Segura i el Malet i, com hem vist, difereixen una mica una de l’altra (però això ja ho explicarem en una altra ocasió). Ara voldria donar a conèixer el pobre record que actualment en tenen els historiadors d’aquests enterraments. L’any 2011, en el segon volum de la Història de la Conca de Barberà, titulat Les arrels del passat coordinat per Antoni Carreras Casanovas quan parla de les tombes de Les Piles, diu el següent:

Les Piles (Santa Coloma de Queralt)

Els enterraments de les Piles (Santa Coloma de Queralt) van ser donats a conèixer pel rector de Santa Coloma, Joan Segura i Valls, el 1892, que, juntament amb el vicari Esteve Puig, havien descobert uns sepulcres de fossa coberts amb lloses a la partida de les Piles. El conjunt fou interpretat com una petita necròpolis formada per tres sepulcres excavats al terra en pous i coberts per lloses. Dins un dels enterraments hi havia l’esquelet col·locat assegut en postura flexionada, acompanyat  d’un aixovar constituït per dos ganivets de sílex i quatre destrals de pedra. En les altres dues sepultures, l’aixovar el formaven un ganivet de sílex, quatre petxines prop de les orelles a mode d’arracades i altres materials.

Em sembla que no val la pena fer cap comentari d’aquesta esquifida ressenya.

On van anar a parar els esquelets i l’aixovar dels sepulcres?

I ja per acabar, només cal explicar com va finalitzà la història  d’aquesta  necròpolis  de Les Piles.

L’Associació d´Excursions Catalana s’assabentà que en lo terme de las Piles, s’havian  descobert uns notables enterrament protohistórichs i l´entitat acordá fer una excursió  al esmentat lloch. Però la dita excursió es va haver de suspendre perquè mossèn Segura els  comunicà el següent:

Creyent lo propietari tenir en ells una fortuna en perspectiva, mentres estigueren oberts los enterraments, los vetllava de nit y de día, dormint en una pallissa contigua al mateix. Per evitar tanta molestia cubrí altre volta las sepulturas, dexanthi  dintre intactes los esqueletos, ab grans lloses y cuadros ajustats ab ciment, per evitar un tant la filtración de las ayguas, acabant d’omplir ab terra la fonda excavació fins á nivellarla ab lo terrer. Donchs tal com están los enterraments no son visibles: y per lograr veure’ls esqueletos, caldría avistarse ab lo propietari, contractar ab ell lo descubriment, exposantnos encare á trovar los sots mitjs enrunats pel fanch que hi haurá filtrat ab las plujas, malgrat la precaució del rejuntament de las pedras ab ciment, perqué l’aygua pot haverhi entrat pels costats. Si, com es probable lo fanch ha tornat á cubrir los esqueletos, sabent per experiencia lo propietari quan llarga y delicada es la operació de netejarlos, que per ser mitj consumits podrían destruirse ab suma facilitat, es de temer que’l propietari se negue á exhibirlos, per por de veurels destruhits. En quant als objectes trovats en los enterraments, esceptuant los esqueletos, crech no hi hauría dificultat en examinar… Aquesta carta és de 10 de gener de 1893.

Com veiem, doncs, en aquesta data els esquelets seguien al seu lloc, i l’aixovar funerari en poder del propietari de terreny.

El 6 de desembre de 1905, ens diu el mossèn Les destrals de pedra pulida, ganivets de silex, y altres cosetes trobades en les sepultures de les Piles, les conserva mon dit nebot mossen Esteve Puig, y estan á punt d´esser enviats al museu episcopal de Vich. Los cadavres foren dexats en les respectives sepultures al tornarles a tapar. Axís ho tinch entes…

I així fou com abans de cloure l’any, la major part dels objectes funeraris van ser enviats al museu vigatà, on són exposats a Galeries d’Estudi. Només una petita part es guarden al magatzem.

Del conjunt d’objectes que van entrar al museu el 1905, només falten dues destrals.

Pel que fa als esquelets, no sé quan ni com, però van ser adquirits pel Comte de Bell-lloc[8]. Formaven part de la col·lecció que aquest noble,  tenia instal·lada al seu palauet a Cornellà de Llobregat, però malauradament van desaparèixer l’any 1936 durant la Guerra Civil. 

L’any 1919, els esquelets són citats per Pere Bosch Gimpera a la seva obra.  Prehistòria catalana. (Edats de la pedra i dels metalls. Colonització grega. Etnografia), Barcelona 1919, pàg. 88-89. En  P. B. Gimpera ens diu Sembla que els cranis eren tots dolicocèfals, i dos estaven trepanats[9].

Bé, de tota aquesta temàtica relacionada amb aquests enterraments en parlarem més a fons en un pròxim article.

Algunes coses a saber

Deu fer cosa d’uns deu o quinze anys, el propietari del terreny on hi havia la necròpolis de que parlem, va anivellar el terreny amb una excavadora i amb aquesta acció va esborrar qualsevol rastre dels enterraments. Actualment, doncs, ni tan sols sabem exactament on estaven situats.

Si voleu veure una destral d’aquest enterrament, podeu entrar a la web Arte e historia i on parla de El Neolítico de la Península Ibérica veureu una fotografia  d’una Hacha neolítica de Les Piles (Santa Coloma de Queralt).

Josep Ballabriga Clarasó

Agraïments a : 

- Salvador Palau Rafecas per aportar documentació i fotografies Vàries. 

- Anna Plans del Departament de Patrimoni i Cultura del Museu Palau Mercader.

- Anna Homs. Documentació del Museu Episcopal de Vic.

---

[1] Aquest text, més condensat  ja havia aparegut en castellà  a  el Diario de Tarragona, any XXXIX, núm. 266, 11 de novembre de 1892,pàg. 1.

[2] Veieu “El fons documental de Cels Gomis i Mestre i la Conca de Barberà”. De Carme Puyol Torres dins a l’Aplec de Treballs, núm. 22, any 2006.

[3] En una s’hi trová una olla de terra molt grollera, que’l pagés trencá: los testos los vegí jo: eran de lo més primitiu. Carta de Segura adreçada al president de la Societat Arqueològica Tarraconense, en Ferran de Querol i de Bofarull. Veieu: Una carta arqueològica inèdita de Joan Segura i Valls (1905). De Jaume Massó Carballido.                                                       Fa poc que he sabut que els trossos d’aquesta olla van ser recollits i conservats durant molts anys a cal  Llauner a Santa Coloma de Queralt. Quan el  Francesc Llauner féu liquidació de la botiga foren adquirits per un particular.

[4] Documents conservats a la Comissión de Antigüedades de la Real Academia de la Historia de Madrid (RAHM). Expedients CAT/41 i CAT/42. El primer document és una carta d’en Segura datada el 28 d’octubre de 1892 on descriu la troballa de les tombes. En el segon document hi ha les cartes, les fotografies i els dibuixos d’en Puig.

[5] Ramon de Morenes i Garcia Alesson (La Nou de Gaià,1866-Madrid, 1934), Noble i  enginyer agrònom.  Comte del Asalto i de la Peña del Moro, marquès de Grigny, i vescomte d’Alesson. Des de 1920, que tenia el títol de la grandesa d’Espanya. Va ser diputat a les Corts per Tarragona. També va ser director de la Escuela de Agronomia de Madrid i secretari del Congrès.

[6] Joan Vilanova i Piera (València, 1821 - Madrid, 1893), Geòleg i paleontòleg, doctor en medicina i ciències. Fou catedràtic a la universitat de Madrid.

[7] Jerónimo López de Ayala-Álvarez de Toledo y del Hierro (Toledo, 1862-Roma, 1934), era comte de Cedillo, marquès de Villanueva del Castillo i baró de Hermoro. A més tenia moltes “dignitats” que no citarem per no avorrir els lectors. També havia estat dins del món de la política, militant del Partido Conservador, regidor de l’Ajuntament de Madrid i senador electe. Tan aquest com el seu cunyat, Ramon de Morenes, tenien una gran influència política i cultural.

[8] La família Mercader estava vinculada al poble de Biure de Gaià, a través de  Francesc Xavier (Paco) Mercader Zufía (Barcelona 1861 – 1932), primer vescomte de Bell-lloc (1924), militar, general de divisió, que pel seu casament amb  Lluïsa Llorach van heretar el castell de Biure a més de diversos trossos de terra al mateix terme, a partir de 1914 a la mort de la seva sogra Concepció Dolsa. El pare del Paco, Joaquim de Mercader  i de Belloch (Mataró 1824 – Cornellà 1904) segon comte de Bell-lloc. Era arqueòleg i aficionat a la història. Publicà algunes monografies. L’any 1900, el Joaquim i el Francesc, s’havien domiciliat a Cornellà i ja havien començat a traslladar el Museo de Antigüedades del conde de Belloch, situat al palauet  del Passeig de Gràcia de Barcelona, cap el de Cornellà.

A l’inventari d’aquest Museo de l’any 1902, hi figuren els següents objectes, regalats pel Paco al seu pare Joaquim:

417- Varios objetos prehistóricos; dos cráneos, dos hachas, dos collares, etc. Procedentes de unas excavaciones practicadas en Viure, provincia de Tarragona, por D. Francisco de Mercader y de Zufia y regaladas pol el mismo en 1900.

423- Varios objetos prehistóricos. Procedentes de unas excavaciones practicadas por D. Francisco de Mercader y Zufia en Viure, provincia de Tarragona y regaladas por el mismo en 1900.

424- Punta de flecha, de sílex (Edad Prehistórica). Halladas en las antedichas excavaciones y regaladas por el mismo Sr. En 1900.

Tots aquests objectes, actualment estan en parador desconegut.

És evident que tot aquest material procedia de la necròpolis de Les Piles. Si parla de “Viure” deu ser perquè les sepultures espilenques són al llindar entre els dos antics termes de Biure i Les Piles.

[9] Tal com descriu en Gimpera els cranis, dóna a entendre que parla per referències, i no sembla que ell els examinés directament. No m’estranyaria que es guiés solament per les fotografies que es publicaren (i que també publiquem en aquest treball ) a “Etnologia” de S. Sanpere i Miquel dins de Catalunya, volum de la “Geografia General de Catalunya” dir. per F. Carreras Candi, Barcelona s. d. (c. 1911), pàg. 312 i figs. de les pàg. 313, 315 i 317.

Per aquesta temàtica de la trepanació veieu: Ripoll Perelló, E., Llongueras Campañà, M. “ La cultura neolítica de los sepulcros de fosa en Cataluña”. “Ampurias”, Barcelona, XXV (1963), també a Corbella Corbella, J. “La medicina catalana a l´antiguitat”. Dins el I Congrès Internacional d´Història de la Medicina Catalana, vol. I, Élite/Gràfic, l´Hospitalet de Llobregat 1971, pàgs. 215-16.