LA FESTA MAJOR DE LES PILES A ULLS DEL REGIDOR DE JOVENTUT, FESTES I ESPORT

Un any mes, coincidint amb el segon cap de setmana de setembre, el nostre poble va celebrar una de les festes més esperades de l'any: La Festa Major.

Sopar de l'oest llunyà. Fotografia d'Anna VerT

Seguint amb la línia iniciada un temps ençà, enguany es va intentar construir un programa de festes pensant en què les persones de totes les generacions poguessin gaudir i trobar el seu propi espai. En alguns dels casos, els actes, degut al seu èxit, mantenen un format molt similar des de ja fa varis anys: el sopar temàtic, els jocs de la canalla, el concert jove, el cafè concert. En d'altres, es van introduir petites variants: el pregó amb mapping (brillant pregó), les havaneres cubanes, el ball de tarda (que es va recuperar l'any passat després d'un any d'absència), la btt nocturna. I per últim, actes novedosos com el karaoke acústic, que en la meva opinió va ser un èxit rotund.

En aquest punt m'agradaria  fer un punt i a part amb el sopar de disfresses. Aquest any es va fer una aposta decidida que anés en sintonia amb el context de crisis en que estem immersos des de ja fa uns anys. Oferir un sopar a un preu més assequible per a fomentar l'assistència tots els veïns. I l'aposta va sortir bé. Més de 200 persones van participar-hi. Per contrapartida, això va suposar abandonar la 'comoditat' que suposa un càtering i substituir-ho per la feina i col·laboració de moltes persones que abans i durant el sopar, van estar treballant perquè la resta poguessim gaudir d'una agradable vetllada. 

Aquest ha estat un any particular, en què s'han ajuntat dos factors que feia anys que no se succeïen i que han fet de la Festa Major 2013 una festa diferent: L'11 de Setembre i la pluja.

Cucafera de les Piles. Fotografia Anna VerT.

Correfoc amb els diables Keresus. Fotografia Anna VerT.

Pel que fa a l'11 de Setembre, el fet que coincidís en un dimecres (feia 10 anys que no passava) combinat amb la celebració de la Via Catalana (molta gent del poble va participar-hi), va donar la sensació de que fos menys completa que la d'edicions enrere .I el segon factor que també feia anys que no apareixia, va ser la pluja. Una pluja que, a més a més, va fer acte de presència el dissabte, un dels dies on és concentren la majoria dels actes. I la veritat és que la situació es va poder solucionar de manera brillant. El boca a boca i les xarxes socials van ser fonamentals a nivell comunicatiu per anar informant a tothom de com s'adaptava el programa a les limitacions provocades per la pluja. Els jocs de la canalla previstos per a primera hora de dissabte a la tarda, es van suspendre i finalment es van poder celebrar el diumenge tarda. Les havaneres previstes al parc nou es van traslladar a dalt el cafè, i el concert jove es va passar a baix la sala del cafè. Tot això que s'explica fàcilment en aquestes últimes tres línies, va suposar un esforç molt gran a nivell organitzatiu que fàcilment podria desembocar en una situació una mica caòtica. Però, un cop més, la implicació de moltes persones va fer possible que tot sortís rodó.

Ban'd'al·lucinògens. Fotografia Anna VerT.

El balanç de la Festa Major, un any més, és molt  positiu. i ho és fruit de l'esforç de moltes persones. És la culminació d'un treball que comença pràcticament nou mesos abans amb les primeres reunions per a començar a crear el programa i per a desenvolupar-lo i que culmina gairebé dues setmanes després.

Jocs de la canalla. Fotografia Anna VerT.

Moltes gràcies a tots els que veniu a les reunions un diumenge a les 8 de la tarda al mig de l'hivern amb el fred que fa a la sala d'actes. Moltes gràcies a tots els que feu col·laboracions tenint en compte els temps que corren. Moltes gràcies als que la setmana abans us passeu les tardes montant escenaris, posant banderes, llums, fent la ruta de la btt. Moltes gràcies als que us encarregueu de comprar tot el que es necessita per la barra, pels esmorzar, per la xocolatada i pels sopars. Moltes gràcies als que durant la festa major doneu un cop de mà en cadascú dels actes i als que hi participeu. Moltes gràcies als que quan passa la 'tempesta' feu que el poble retorni a la normalitat. En definitiva, moltes gràcies a tots els que d'una manera o altre heu fet possible, un any més, que haguem viscut una GRAN Festa Major.

Aquestes són les coses que fan que em senti orgullós del meu poble.

Jordi Castells i Cadens

Regidor de joventut, festes i esports

2013. ANY INTERNACIONAL DE LES MATEMÀTIQUES PEL PLANETA TERRA. MPT 2013

El passat 5 de març en l’edifici de la Unesco a Paris, va tindre lloc l’acte oficial d’inauguració de l’Any Internacional de les Matemàtiques pel planeta Terra (MPE). Es vol plantejar si les Matemàtiques poden preveure i diagnosticar els efectes del canvi climàtic.

Les Matemàtiques poden ajudar al medi ambient amb la contribució de permetre la comprensió dels fenòmens, quantificació dels resultats, així com de conèixer les causes i els efectes que permetin prendre decisions.

“Tot el que es pot mesurar, es pot millorar” (Peter Ferdinand Drucker, 1909-2005).

Si acceptem aquesta premissa i que la possibilitat de mesurar i calcular es pot assignar a tots els fenòmens imaginables, és fàcil pensar que podem aproximar-nos a estadístiques sobre la predicció de la meteorologia, producció d’aliments, de la nostra salut, de malalties, del clima o a la contaminació del medi ambient.

Si aquest tema us interessa, consulteu l’article de Manuel de León (Director de l’Institut de Ciències de les Matemàtiques publicat a “El Cultural” (www.elcultural.es).

+ info també a:

http://mpe2013.org/

http://www.mmaca.cat/

Eduard Garcia-Luengo 

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE LES PILES 2013

Façana del Cal Jové amb projecció mapping.

Estimats companys, ja hi tornem a ser. Ha passat un any i torna a ser festa major. Aquesta festa és el nostre punt de trobada anual a l'entorn d’aquest humil però majestuós escenari ; les Piles. I l’objectiu de la festa és afirmar el nostre convenciment i orgull d’existir com a espilencs. Repic de campanes, projeccions, pregons, disfresses, sopars de poble, karaokes, cercaviles, balls, havaneres, xocolata desfeta, jocs per la canalla, trencar l'olla, correfocs, diables, cases quatribarrades, senyeres, estelades, garlandes, carrers guarnits, dinars en família, canelons, vi blanc, vi negre, rialles, somriures, abraçades, begudes i ressaques. És així com els espilencs ens acomiadem de l’estiu i afirmem l’orgull de pertànyer a aquest poble. La major, és una festa on els protagonistes som nosaltres, els espilencs i tota la seva gent. Tot aquell que senti ni que sigui una mica d’amor per aquet poble ja és una mica espilenc. I ser espilenc és un autèntic honor i un privilegi, us ho asseguro.

El nostre escenari no és monumental, no tenim arcs del triomf ni aqüeductes, ni contem amb una èpica història. La història d’aquest humil poble és com la de la majoria del poble ras, la història d’una gent que fa la seva vida amb tranquil·litat i sense cap afany de glòria més que la pròpia felicitat. El nostre poble no fa soroll ni desperta les curiositats dels turistes en massa, no l’anuncien en pamflets ni agències de viatge, la poca aigua que tenim no es cristal·lina i clara, no tenim platja ni mar brava, no hem tingut mai grans personatges, no tenim or ni tenim plata. Perquè per apreciar la grandesa d’aquest petit racó de món no s’ha de mirar l’arquitectura de les cases ni el seu paisatge. Perquè la bellesa d’aquest poble rau precisament en la seva senzillesa. Però encara que les Piles gaudeixi d’aquesta virtut, això no és ni de bon tros el millor d’aquest poble, perquè sense cap mena de dubte, el millor d’aquest poble sou tots i cadascun de vosaltres, espilencs.

Aparentment, quan passes per la carretera sense conèixer el poble, penses, quin poble tant bufó, petitet, arraulit al voltant del Castell... es maco per la seva senzillesa si! Però si la gent que passa per la carretera conegués els tresors que s’amaguen en totes i cadascuna d’aquestes cases, que no es altre que tots vosaltres, canviarien la paraula bufó per, quin GRAN POBLE, seguit d’un signe d’exclamació i escrit en majúscules. Perquè la grandesa d’aquest poble és la seva gent, les històries personals de tots i cadascun de nosaltres, la capacitat que tenim per ajuntar-nos i fer coses, les ganes de fer poble, de trobar-te amb la gent, d’organitzar dinars, sopars, de parlar, de compartir històries i moments, de jugar, de defensar-nos mútuament, de mostrar-nos afecte i respecte. Les Piles és un poble petit pel que fa a l’espai, però immens, infinit i etern pel que fa a l’esperit. Probablement parlo influenciat pel fet que he crescut aquí i perquè la majoria dels records més bonics que he viscut, els he viscut aquí.

Potser si, potser aquesta veritat que us proclamo només em serveix a mi, però llavors em pregunto perquè a diferència de molts poblets, aquí la gent enlloc de marxar torna. Em pregunto perquè ve gent nova i s’integra plenament. Perquè els seus joves l’adoren enlloc de voler marxar a la gran ciutat o a l’estranger. Jo sé la resposta! És per vosaltres, espilencs, perquè sou bona gent, amable, senzilla, generosa i oberta, perquè aquí cessen les pors i les vergonyes i un pot ser lliure, pot ser ell mateix. Perquè les Piles és abans que res una gran família, una família disposada a promoure estones d’alegria i felicitat, disposada a compartir els bons i els mals moments els uns amb els altres. Els espilencs ens fem costat. Ens ajudem, fem pinya. Aquesta és la millor virtut d’aquest poble. Compartir els bons i els mals moments. Perquè al final, en això consisteix la vida. La vida és això, una de freda i una de calenta i l’èxit consisteix en saber entomar les bufetades sense defallir i en saber aprofitar les petites engrunes d’alegria que la vida ens ofereix. Compartir els bons i els mals moments!

Aquest any hem patit greus pèrdues. Han estat pèrdues que fa un any no podíem ni imaginar. I tots les hem sentit en major o menor mesura, a tots ens han afectat. La Padrina, la tia Consol, el tiet Joan i el Joan Bonell, a ells els hi dediquem aquestes paraules. Eren persones que estimàvem i que ja no hi són. Aquest fet ens entristeix a tots, però hem de mirar endavant perquè estic segur que ells voldrien que els recordéssim sempre amb un somriure. Hem d’alçar-nos i seguir el camí sense oblidar-los, tenint-los sempre present en una dolça nostàlgia perquè aquesta és la millor manera d’honrar-los. Perquè la grandesa d’una persona no es mesura pels cops que cau, sinó pels cops que s’aixeca. Perquè les persones intel·ligents sempre es recuperen d’un fracàs i les que no ho son mai es recuperen d’un èxit. Hem d’alçar-nos per ells. Ningú es mor del tot sempre que els que encara hi som els recordem. Recordar és l’única manera d’aturar el temps, de donar vida a allò que ja no és. Tots marxarem algun dia sense saber quan, es llei de vida. Però mentre siguem aquí us recordarem sempre amb un somriure i plens d’orgull per tenir la oportunitat d’haver-vos conegut. Per nosaltres, mai no heu mort, perquè el vostre record i exemple el portarem sempre a dins. Compartir bons i mals moments.

Uns marxen i altres arriben, la vida sempre continua, es fa camí al marge dels nostres desitjos. També hi ha hagut bons moments, immensos moments . Hem vist el naixement de la divina Júlia, del petit Iban, de la Katia, i aviat del Martí, hem vist panxes femenines plenes de vida per dins, hem vist com aquest formós poblet s’omplia de canalla fins a tal punt que hem despertat l’enveja de pobles veïns. Hi ha pobles d’aquí al costat que quan ha nascut algú ha sortit per la tele perquè feia més de divuit anys que no es produïa un naixement. Si les Piles sortís per la televisió cada cop que neix algú, en els últims anys hauríem sortit més de vint vegades. Sempre se’ns diu que els pobles son tristos, avorrits, provincians i antiquats perquè la majoria de gent és de la tercera edat. No estic d’acord amb que la gent gran sigui provinciana, avorrida, trista ni antiquada, però encara que fos així, no és el cas de les Piles. Tenim l’honor de ser el poble amb més percentatge de joves de la comarca, i m’atreviria a dir que també ho som del país sencer. Un poble amb joves és un poble amb futur. On hi ha joves hi ha vida i les petites coses, aquelles que semblen insignificants es transformen en el més dolç bàlsam de felicitat, esdevenen màgiques.

Dormir amb les finestres obertes a ple estiu mentre sents una vintena de nens jugant lliures pel carrer, és una autèntica benedicció. I si a més hi sumes aquella intensa olor de palla humida, quan tanques els ulls et sembla estar vivint una eternitat atemporal, fora del temps i de l’espai, difícil d’explicar però que et torna a fer-te sentir com una innocent criatureta, tornes a ser un nen, tanques els ulls i tornes a ser al carrer jugant amb ells, com si no passés el temps. A vosaltres us dono les gràcies nens, perquè tot sovint ens recordeu la nostre infància i ens feu sortir el nen que portem tots a dins. Aquesta és la major glòria del nostre poble, vosaltres els nens, vosaltres sou la nostre esperança i sou el futur, no perquè algun dia hagueu de ser grans, sinó perquè ens ajudareu a tots a tornar a ser infants. Vosaltres escriureu el destí d’aquest poble, nens i nenes perquè vosaltres sou els successors de tant bella història, perquè tots vosaltres sou hereus de les piles.

Som un poble peculiar, com diu la cançó: Entre la conca i la Segarra, entre el litoral i l’interior, a l’ombra de Sant Miquel i amb vistes a Montserrat, un poble de sacà, acariciat per la marinada i on la gent s’enfada per regar, que menja sopes amb forquilles i fa trumfos xafarots, que venera verges robades i que té un campanar tort.

Es per tot això que les piles és un poble especial i únic. És per tot això que hem de fer de la festa major un acte d’afirmació i orgull espilenc. Es per tot això que hem de celebrar la fortuna que significa pertànyer a aquest poble. I és per tot això que jo us dic:

Benaventurats els huguets i els barragans, benaventurats els llopis i els taverners, benaventurats els villarroya i els pintó, benaventurats els de ca la lola i els barraters, benaventurats els Riquelme i els Albinyana, benaventurats els maginets i els pepets, Benaventurats els de cal calbet i els masets, benaventurats els de cal Biel i els celda, Benaventurats els de ca la margarida i els Peribañez, benaventurats els Villanueva i els marcelins, benaventurats els gil i els badós, benaventurats els alcaraz i els roca, benaventurats els perez i els martinez, benaventurats els de ca la viuda i els freixes, benaventurats els borrells i els fusters, benaventurats els prous i els del castell, benaventurats els de cal romà i els de cal tòfol, benaventurats els colomos i els palau, benaventurats els teixidó i els jansa, benaventurats els aviles i els peinado, benaventurats els garriga i els garcia, benaventurats els eduardus i els de cal topu, benaventurats els de cal joano i els ramos, benaventurats tots vosaltres, espilencs, perquè vostre és el poble de les Piles, perquè vosaltres sou les Piles! I ara... desbordem tots d’eufòria i alegria, que es faci present la felicitat! Que comenci la Festa Major! Salut i República! Visca les Piles i visca Catalunya lliure!!

Magí Balcells Balcells

EL DANSEU FESTIVAL 2013

   

La Nuri i en Pau a la Terrassa del cafè.

Ens trobem amb la Nuri Aguilar Balcells i el Pau Estrem Tintore de D-CreaN Dansa i organitzadors d’El Danseu Festival 2013 la tarda del dimecres 4 des setembre, a la terrassa del cafè, abans de què ells participin en una de les activitats programades. 

Porten onze dies de festival a les Piles i encara els hi queda una jornada per tancar el primer El Danseu Festival. Probablement és massa aviat i els hi falta, ni que siguin uns dies, per reflexionar i fer valoracions de com ha anat tot plegat. Però conscients uns i altres de què ara tenim la oportunitat de trobar-nos els hi fem una entrevista en ple festival que ens permeti copsar millor què és El Danseu Festival.

D-CreaN Dansa

La Nuri i en Pau són els membres i fundadors de l’associació D-CreaN Dansa. Ens comuniquen que és una associació que s’ha creat expressament “pel danseu” i no que “el danseu” s’hagi creat a través del D-CreaN Dansa.

Així, l’origen del D-CreaN Dansa ha estat recolzar fiscalment el projecte El Danseu Festival. Per tal de poder tirar endavant aquest festival feia falta que aquest respongués a una associació per tal de poder fer els contractes pertinents, emetre factures, pagar factures,...

Clarament “el danseu” ha creat D-CreaN Dansa, però D-CreaN Dansa també s’ha fet un nom a través d’El Danseu Festival. Els professors, tots ells molt reconeguts, han fet que el festival hagi començat amb un molt bon nivell.  Llavors, encara que la raó de ser de D-CreaN Dansa fos crear aquest festival, la intenció és seguir treballant no només amb aquest projecte, sinó amb altres.

L’origen d’El Danseu Festival

                       

Tot plegat ja en van començar a parlar l’estiu de 2012, però només va quedar com una idea. La idea era inicial era reunir uns quants amics i portar un professor per fer quatre classes. Però després la idea va anar creixent per si sola. A mitjan de gener en van començar a parlar de nou, però no s’hi van posar a fons fins a finals d’abril i principis de maig.

En Pau ens explica que ell ara portava molts anys fora de Barcelona i que tenia i té amics molt espargits per tot el món i tenia la idea de fer una trobada de dansa entre amics. La idea era dividir les despeses de l’allotjament, dels professors, i del que calgués. Aquesta idea la va traslladar a la Nuri. A la Nuri li va semblar molt bona idea i va insistir en què, ja que ho feien, ho podien fer seriosament.

Van començar a posar fil a l’agulla i, en el moment que els actuals professors van accedir a formar part del festival, el projecte deixava de ser una trobada d’amics i passava ja a ser un festival professional.  I és que els professors que ha tingut El Danseu Festival són quatre ballarins importants i reconeguts i, de fet, han donat molt de prestigi i nivell al festival.

El Danseu Festival a les Piles

Tenien un projecte, tenien uns professors i els faltava, entre altres, decidir on feien el festival. Primer van buscar una casa de colònies i en van estar mirant vàries tot intentant que, a part de poder fer els classes de dansa, aquestes estades fomentessin la convivència i l’intercanvi cultural.

Tal i com diu en Pau, en un principi no hi havia requisits per fer un festival a un lloc o un altre. La primera vegada que organitzes una cosa no tens requisits, sinó que vas fent sobre la marxa. La segona ja saps com va més o menys la cosa i ja saps el que necessites. Llavors ja apareixen els requisits.

En Pau ens comenta que abans de les Piles hi havia una casa de colònies que tenia bastants punts. Era una casa aïllada on es contemplava fer totes les activitats allà. Fer “el danseu” en aquella casa representava deu dies de festival de complet aïllament.

Però un dia van pensar: - Ostres, si a les Piles hi ha casa de colònies! I com que la Nuri ja fa molt temps que està aquí i coneix la gent va pensar que seria un lloc ideal. Van anar a visitar la casa de colònies de les Piles i van poder comprovar que era molt maca i àmplia que permetia que en les estones lliures els estadants poguessin ocupar el temps com volguessin. I això va fer que es plantegés fer el festival a les Piles.

De fet, fer el festival a les Piles va suposar ampliar l’espai o escenari físic del festival, ja no només transcorreria en una casa de colònies, sinó que l’escenari “del danseu” seria tot el poble (la casa de colònies, la sala, el cafè i els seus carrers i places). Els participants no estarien tant aïllats de la resta del món.

A més a més, assenyalen que l’Ajuntament des del primer moment els va obrir les portes i els va oferir a ajudar-los amb el que fes falta. I tot plegat fa que al final el festival es dugués a terme a les Piles.

El treball per fer possible el Danseu Festival

Tant la Nuri com el Pau coincideixen que crear aquest festival els hi ha suposat moltíssima feina, i més encara destacant que D-CreaN Dansa no té un equip i una coordinació i que la major part de la feina l’han anant fent ells mateixos sobre la marxa.

Classe amb James Finnemore, ballari de la companyia Hofesh Shechter

Diuen que, d’entrada, crear una associació ja suposa un feina llarga i feixuga. Per la resta, quan calia un dissenyador web entrava en el projecte un dissenyador, feia la seva feina i marxava. Quan calia un vídeo entrava un càmara. No han tingut un equip ampli, la gent anava entrant, feia la seva feina i marxava.

En general, però, la feina ha consistit en crear l’associació, donar a conèixer el festival, gestionar els currículums de la gent que sol·licitava participar del festival, contestar mails, comprar vols de professors, prepara horaris, preparar els espectacles, buscar gent, fer propostes sense poder oferir diners _que això ja és més difícil asseguren_ i un llarg etcètera de coses i cosetes. I en ple festival, procurar que tot el programa es compleixi de la millor manera possible.

Quant a la selecció del participants en Pau destaca que hi ha hagut un treball continuat des del primer mail on et demanen informació del festival fins a l’últim cal estar a sobre del tema. Asseguren haver fet el possible perquè tothom hagi tingut un tracte molt personalitzat.

En Pau diu haver estat els tres últims mesos pendent dels correus electrònics _ estigués a la platja, estigués a la muntanya o estigués a casa_. I aquesta ha estat la feina més pesada perquè les altres feines (contractar la casa, aconseguir un tècnic, ) començaven i s’acabaven, però això ha estat una feina continuada.

Han tingut el suport i ajuda d’un tècnic de dansa, que gratuïtament _ com tanta altra gent_ els va assessorar. Aquest no podia venir els deus dies sense cobrar, però ell els va acompanyar un dia aquí a les Piles per veure l’espai i els va assessorar sobre com podien gestionar correctament l’espai. Afegeixen, però, que tot i haver après moltes coses, l’any que ve es plantegen tenir el tècnic aquí durant els deu dies del festival.

La Nuri destaca que gran part del treball que s’ha hagut de fer pel Danseu festival l’han aconseguit a través de l’intercanvi. Tan sols hi ha cinc persones “del danseu” contractades, que són quatre professors i un càmara. Tota la resta de gent està treballant aquí guanyant altres coses que no són diners.

La valoració de la primera edició del Danseu Festival

Tots dos coincideixen en què el Danseu Festival ha anat molt bé. La Nuri diu que quant a participants la veritat és que ha anat tot molt bé, que els han ajudat a què les coses fossin més fàcils. Els professors han estat genials, de les classes tots els participants n’ha quedat encantat perquè han esta d’alt nivell. I quant a la gent del poble _diu la Nuri_també ha anat molt bé.

Classe amb Sonia Rodriguez.

La Nuri remarca que la seva valoració molt positiva de la gent de les Piles no es refereix a la participació de la gent en els espectacles, sinó a col·laboració per a qualsevol cosa. Necessitaven un projector i ja tenien algú que els hi muntés. Necessitaven cotxes i ja tenien set persones amb els seus cotxes per portar-los allà on fos. En el moment que estaven preparant algun espectacle si necessitaven algun allargo sabien que podien anar en qualsevol casa i els hi deixarien. No ha estat només únicament que ells demanessin qualsevol cosa i la gent respongués, sinó que la gent ja s’oferia voluntària per tot. 

Quant a la seva feina, com a organitzadors, comenten que han comprovat que hi ha hagut molts espais buits, que no estaven controlats, que no estaven previstos. El fet de no sé un equip, el fet de ser el primer cop que organitzaven aquest festival ha fet que gran part de la feina s’hagi no només fet, si no plantejat, a mesura que s’anava desenvolupant el festival. Tot i així, asseguren que se n’han sortit molt bé i que han anat resolent els problemes amb satisfacció. Al Danseu Festival, diuen, hi ha hagut treball de molta gent des del principi fins al final que l’han fet possible.

  

A destacar

La Nuri destaca que el que li ha agradat més ha estat la convivència entre els alumnes, els professors, la organització i el poble. Diu que la relació entre tots ha fluït molt bé.

Laboratori de Giovanni Scarcella

En Pau també destaca aquesta idea, però afegeix que aquesta relació ha estat més difícil entre participants i el poble especialment pel tema de l’idioma.  La relació entre la organització i el poble ha estat molt bé. La relació entre els professors i el poble també. Però que la relació entre els participants i el poble ha estat més difícil, especialment amb els estrangers. Afegeix, però, que això és un fet normal, però que potser en properes edicions ja no ho serà tant.

Una segona edició del Danseu Festival a les Piles?

Activitat de moviment terapeutic, portada per Angie Mas.

No és que el festival sigui recent, sinó que encara els hi falta un dia per acabar. La Nuri i el Pau encara tenen molta feina a fer fins que aquest acabi i, segurament, també tindran molta feina a acabar de tancar temes i fer valoracions posteriors, però, tot i que encara estan immersos en el festival i no poden concretar massa, asseguren que la intenció és que hi hagi una segona edició del Danseu Festival.

A la pregunta de si hi haurà una segona edició del festival afegim si la intenció és fer que aquest sigui itinerant o que torni a fer-se a les Piles ens comenten que la idea és que hi hagi permanència a les Piles, però que cal valorar com haurà anat el festival i ja plantejar el segon Danseu Festival. I com ja comentaven al principi, llavors ja sabran com funciona el tema i ja hi hauran requisits.

Primer cal que tanquin aquesta edició, l’any vinent serà un altre repte. Probablement caldrà fer les coses diferents, però d’aquest any n’hauran après molt. Veuen que han creat un espectacle potent, de nivell, i que han començat amb molt bon peu. Per una propera edició la idea és promocionar més el festival i comptar amb més organització. També intentaran buscar sponsors o ajudes perquè la participació al festival no s’encareixi massa.

Un missatge pel públic de les Piles

El petit danseu. Profesor Roberto Provenzano (3 dies de dansa per joves de 14 a 17 anys)

En Pau destaca que la dansa contemporània és molt àmplia i que els espectacles que han portat a les Piles no és tota la dansa contemporània existent, només n’és una part. Comenta que no hi ha hagut espectacles comercials de l’estil cinc ballarins sincronitzats i amb una coreografia, que la gent potser ho reconeixeria més fàcilment.

La Nuri i en Pau afirmen en què han intentat ensenyar forces coses, encara que n’hi ha moltes més per ensenyar i que la dansa contemporània té molts registres. I insisteixen en què si per algú el tema de la dansa contemporània és nou que pensi que la dansa contemporània és molt més àmplia del que s’ha vist durant aquests dies. Creuen que a la gent no els hi té perquè agradar o no el que han fet, sinó que ells han ensenyat una petita part del que és la dansa contemporània i que la gent ha d’emetre el seu propi criteri.

Afegeixen, tot satisfets, que el festival tenia unes funcions al principi que han funcionat, ja que hi ha hagut vàries ofertes de feina a gent que ha treballat aquí gratuïtament. Diuen que “no és la bomba”, però estan contents d’això Hi ha hagut gent que s’ha ofert a fer feines gratuïtes i ha trobat feina. Això vol dir que, en realitat, El Danseu Festival  ha actuat realment com una plataforma de promoció.

Moltes gràcies Nuri i Pau per haver portat aquest gran projecte a les Piles!

ROSER TORRES LEÓN A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Una reproducció

L'exposició "La nostra ràdio" de les Piles va finalitzar el passat diumenge 25 d'agost. Però com que l'exposició ha estat molt ben valorada pels seus visitants s’ha cregut oportú reobrir l’exposició durant els dies 7 i 8 de setembre coincidents amb la Festa Major de les Piles. Tots aquells qui encara no hagin tingut la oportunitat de visitar “La nostra ràdio” ho poden fer els dies 7 i 8 de setembre d’11.00h. a 14. 00h i de 18.00h a 21.00h. en el si de la Festa Major de les Piles.

A l'exposició hi podeu trobar, entre altres, tres aparells de ràdio cedits per la Roser Torres i León que seguidament ens explica les seves vivències en relació a la ràdio:

Els aparells de ràdio que us deixaré per a l’exposició no són els de casa meva, són dels meus cunyats. L’aparell de ràdio de casa meva de tota la vida es va perdre en un dels trasllats. El ràdio de casa meva jo sempre l’havia vist a casa, ja hi era quan jo vaig néixer. Era un d’aquells ràdios que anaven amb unes tecles, amb un teclat, semblant al del piano que es feien servir per a canviar les bandes d’emissores. D’això sí que me’n recordo, perquè era molt característic de l’època.

Iberia. Anys 60.

Jo vaig néixer l’any mil nou-cents cinquanta-tres i aquella ràdio sempre havia estat a casa meva, segurament des de què els meus pares es devien casar. La ràdio devia ser de l’any mil nou-cents quaranta, més o menys. Quan vivíem a Madrid aquella ràdio estava situada a la cuina perquè allà hi fèiem vida. La cuina era un lloc molt acollidor, hi havia una cuina econòmica molt gran i com que a Madrid a l’hivern hi fa molt de fred, allà amb l’escalfor s’hi estava molt calentet. Després quan vam anar a viure a Tarragona la ràdio la vam posar al menjador que era el lloc on es reunia llavors la família.

Quan vivia a Madrid jo era molt petita. Recordo, però, que escoltava la ràdio amb la família. Recordo també que la meva mare escoltava la ràdio al matí i jo estava per allà. També recordo sentir la ràdio quan tornava del col·legi mentre jugava o feia alguns deures.

A Tarragona la ràdio l’escoltava molt el cap de setmana.  Llavors el meu pare escoltava “Carrusel deportivo”. Moltes vegades posàvem la taula, amb el braseret a sota, i estàvem calentets sentint aquell programa esportiu mentre tota la família jugàvem al Monopoli. La ràdio era d’acompanyament menys quan jugava el Madrid, ja que llavors el meu pare tan sols estava pendent de la retransmissió.

Els programes que ens interessaven eren les notícies, el meu pare els diumenge escoltava, com ja he dit, el “Carrusel deportivo” i jo en aquella època el que escoltava molt eren els “cuentos”. Però aquest últim programa el sentia a Ràdio Reus. Majoritàriament ecoltàvem Radio Nacional de España a casa, però els dissabtes al vespre feien un programa de “cuentos” a Ràdio Reus. Eren “cuentos radiados”, és a dir que et posaven un disc amb contes com “La rateta que escombrava l’escaleta”, per exemple. Un altre programa de ràdio que recordo molt era el d’en “Maginet el Pelacanyes” de Ràdio Tarragona.

No tota la ràdio era en castellà  perquè aquí a Tarragona es sentia la ràdio també en català, però era un fet molt minoritari i, en realitat, gairebé totes les retransmissions de ràdio eren en castellà. El “Maginet el Pelacanyes parlava mig en català mig en castellà. I Ràdio Reus també comentaven algunes coses en català, no gaires. De tant en tant colaven alguna cosa en català a allò de “los discos dedicados” i deien  “dedicat a la no sé que” i després ho tornaven a dir en castellà “dedicado a la...”

A mi m’encantaven els contes aquests i també m’agradava molt Matilde Perico y Periquín,  així com també un programa de sarsueles. També hi havia el “Teatro en la rádio” que a mi m’enganxava moltíssim. Aquests eren programes que m’agradaven molt.

Ja de  més gran, devia tenir uns dotze o tretze anys, hi havia un programa que es deia “Noche de ronda” de Ràdio Reus, que era de Enrique Tricat, que aquell home tenia una veu preciosa. Llavors era un programa de discos dedicats. El feien a les dotze de la nit i era com molt intimista. Un altre programa que vaig sentir, però ja de gran, quan llavors ja vivia a Barcelona, era el de “El loco de la colina”. Aquell programa m’encantava! El feien a les dotze de la nit i perdia hores de son escoltant-lo.

Penso que en l’actualitat la ràdio és una mica agressiva. Dic això, potser, perquè la ràdio quan era petita, era una ràdio molt reprimida. Però tinc la sensació que ara s’hi diuen moltes males paraules que no calen tampoc. Suposo que la ràdio, com la televisió, hauria de ser un sistema educatiu per la gent i s’hi haurien de mirar més. Ara mateix l’escolto al cotxe cada dia. Primer poso les notícies, després m’emprenyo i acabo escoltant música a M80Radio.

Actualment a casa ja no l’escolto. Quan arribo poso la televisió i em passa el mateix que amb la ràdio, després d’unes quantes notícies m’emprenyo i em poso a llegir. Ni ràdio, ni televisió; em quedo amb silenci total.

Trobeu més informació de l'exposició "la nostra ràdio" AQUÍ! 

LA HISTÒRIA DEL LLOP ESCUAT

Qui era el llop Escuat

Ja feia força temps que el llop Escuat i tota la llopada que el seguia, tenia terroritzades part de les comarques de l’Anoia, l’Urgell, la Segarra i la Conca de Barberà. Aquest llop tenia el do de l’omnipresència, doncs va aconseguir el que era impossible: ser a més d’un lloc al mateix temps. A tot arreu era. A tot arreu el veien. I això s’explica perquè, a vegades la por fa veure coses que no són[1].

Però val més que expliquem la seva història des del seu començament. Sembla ser que el llop Escuat va néixer al terme de Bellprat  i de molt petit va voler la providència que fos adoptat en una masia dels voltants del poble. Segurament  li van  tallar la cua pensant que amb el temps potser els serviria com a gos de caça o d’atura[2]. O qui sap si el motiu només era estètic. Així sense cua potser no s’assemblaria tant a un llop.

Va passar el temps i el llop anava creixent i les relacions entre els propietaris i el llop cada vegada eren més tenses. A la llarga es van fer insuportables, tant que, o bé els amos el van aviar, o bé va ser el propi llop que va decidir anar-se’n. I així va ser  com el llop Escuat es va assalvatjar i amb el temps es va convertir (tot i mancant-li la cua) en el cap d’un estol de llops.

El llop Escuat al poble de Tous

Un dels primers fets més sonats, que va protagonitzar aquest llop, va ser al poble de Tous. Ens ho explica l’Elisa Vidal Mas,  per boca de l’ Assumpció de Cal Boladeras de Tous, al llibre “Tous, memòria viva”. Diu així:

”L’hivern havia estat molt dur, sec i fred, i es presentava per endavant una mala anyada. Durant la primavera tothom feia més economies que de costum i es preparava per a la mala collita que es preveia.

En el cor de la Setmana Santa, el Dijous Sant, quan la processó passava pel carrer de les Eixides Altes _el carreró d’escales còncaves que porten a dalt les eres_ la gent comença a sentir una remor que els deixà esglaiats.

-         Què deuen ser aquests udols tan esgarrifosos? _es preguntaven els uns als altres.

-       És impossible que els llops hagin arribat fins al poble_ es deien. Una cosa així no s’hauria vist mai.

Tothom avançava el pas, però com que la processó era tan llarga i el carrer estret com un embut, la gent es començà a esparverar. Tant es van espantar, que quan els llops començaven a baixar en ramada per les escales, la gent es ficava als primers portals que trobava, fugint esperitats.

Com passa molt sovint, quan ja no es pot esperar l’ajut de la terra, tots posem els ulls al cel i ens recordem de Déu, la Verge i els Sants. Així ho van fer en moltes ocasions els nostres avantpassats. També en aquell moment la gent del poble es recordaren de la Mare de Déu de Sentfores, per implorar-li la seva intercessió, demanant-li que els ajudés a sortir d’ aquell mal pas.

Els homes, que foren els últims de fugir, observaren que els llops es quedaven a una certa distància d’ ells, i d’això deduïren amb molt de seny que la llum de les atxes i les espelmes els deturava. Llavors ajuntaren totes les flames fent pinya i avançaren cap al ramat de llops, que era de 25 o 30 individus, fent-los retrocedir de mica en mica. Fins que aconseguiren foragitar-los a tots.

I l’única explicació que la gent trobà per al comportament d’aquelles bèsties, a més de la gana que comportava la secada, és que tenien com a cap de ramat un llop molt atrevit i intel·ligent: l’Escuat (…)

D’aquest fet se’n parlà anys i anys i el seu record quedà durant molt de temps en la figura d’un exvot que la gent del poble havia portat a la Mare de Déu de Sentfores per donar-li gràcies pel gran favor rebut. Avui ja no hi és aquest exvot (…)”

El llop Escuat al terme de les Piles

Il·lustració de Joan Ballabriga del llop Escuat a les Piles.

Era el temps de segar i ja començava a fosquejar. Un matrimoni de Les Piles _ sembla ser que eren els de ca la Marcelina[3]_  baixava del  tros que menaven a la Masia el Biel, al terme del Codony, cap a casa pel camí del Mas d’en Bou.

Anaven a dalt del carro, tirat per una somera. De cop, no se sap d’on, van sortir 4 o 5 llops, capitanejats pel famós llop Escuat. Van envoltar el carro i ja estaven a punt de llançar-se damunt la somera quan el pagès es va treure ràpidament les dues pedres fogueres, que tenia sempre apunt per fer foc[4] i per repel·lir els llops, i va començar a colpejar-les traient força "xispes". Els llops en veure aquelles guspires enmig de la foscor i sentir els cops amb la pedra foguera es van espantar i decidiren retirar-se.

Podreu pensar que és una exageració dir que, per quatre espurnes de res, uns llops afamats deixessin córrer el sopar del dia. Però el cert és que tot té una explicació. I és que una de les coses a què tenen més temor els llops és al foc (recordeu el cas de Tous).

Els pagesos en moments desesperats recorrien a tot el que tenien a l’abast per fer foc, des de fer fogueres, fina a encendre torxes o teies (a vegades les teies les portaven enceses dins de paelles i, a mesura que s’anaven cremant, se n’afegien de noves), espelmes, llumins, fanalets, llums d’oli, sogues enceses, encenedors i, fins i tot, s’havien encès la punta de la faixa o de les betes de les espardenyes per foragitar els llops. Els llums de "carburo" també servien per mantenir el llop a ratlla.

Un cas com el de Les Piles, el trobem a Margalef, doncs alguns veïns d’aquest poble, si havien de moure’s de nit i temien trobar algun llop sempre s’emportaven pedres fogueres[5].

Els llops i la por al foc

Aquesta por del llop envers el foc ja li ve de temps ancestrals. Conta la llegenda que un gran llop anava per un camí estret, la gana l’empenyia a córrer amb la boca oberta a veure què podia enganxar per clavar-hi queixalada.

Se’l trobà de cara un pastor, que sense pensar-s’ho gens ni mica li tirà una gran pedra amb la fona i aquesta li entrà per la boca. Aquesta pedra l’hagués travessat si no fos que un altre pastor, al mateix temps, li llençà una altra pedra que li entrà pel darrere. Així una i altra pedra xocaren amb força i es produir una espurna tan gran que al llop se li va encendre la cua.

La notícia d’aquest fet va córrer entre els llops com la pólvora i va produir un esglai molt gran entre aquests. Tant va conmocionar aquest fet als llops que, d’aleshores ençà, tenen un gran pànic tant al foc com a les pedres fogueres. Per això, quan es volia espantar a algun llop es cridava ben fort: - Foc a la cua del llop! I en sentir aquest crit els llops fugien esperitats.

Les pedres fogueres per espantar els llops

Hi ha una varietat de pedres fogueres que es fan servir d’amulets i se’n diuen pedres de llop. Aquestes tenen la virtut de fer passar la por i guardar de llops. Diuen que aquestes pedres es poden trobar a la dentadura dels llops, tenen forma de queixal i són de color negrós. 

Antigament, per protegir-se dels llops, especialment les dones, s’havia portat penjat al coll, a manera de collaret, un queixal de llop.

Per protegir-se dels llops també era efectiu tenir a mà alguna arma blanca, ja sigués algun ganivet o destral o, fins i tot, qualsevol eina de pagès que es tingués a l’abast i que brillés a la llum del sol o de la lluna (cal recordar que els atacs llobins es produïen més que res quan començava la fosca).

El "siroll" una arma més contra els llops

El tercer ingredient per mantenir els llops allunyats era el “siroll” – dit així del soroll en xipella_. Calia cridar ben fort i fer un bon terrabastall amb qualsevol objecte metàl·lic per espantar-los. També feia el seu efecte si es tocava algun instrument musical. El flabiol s’havia fet servir força per a aquestes ocasions.

Sempre quedarien els Sants

Un altre mitjà que servia per mantenir els llops a ratlla era la devoció popular. Hi havia força sants que ens podien ajudar a protegir-nos dels llops. Potser el que tenia més predicament a la comarca era Sant Gil. Per això tenia el patronatge a Biure, Albió i Torà, entre altres.

Un altre Sant Protector dels llops era, curiosament,  Sant Llop. Aquest sant tenia el do d’allunyar els llops fins a set hores lluny si se li resava amb devoció.

També ho eren Sant Antoni, Sant Blai, Sant Pau _ al qual els caminants li dedicaven una oració que era qualificada de parenostre del llop_, Sant Ignasi, Sant Guri i Sant Defensor. Només he trobat una Santa a qui calia acudir en cas d’atac d’aquests cànids: Santa Àgata.

Però qui realment li tenia votada al nostre llop Escuat era la Mare de Déu. Al començament hem vist la intervenció de la Mare de Déu de Sentfores i ara ens falta la de la Mare de Déu de la Llet, venerada a Sant Gallard. Però això ho explicarem en un altre capítol, on parlarem del famós miracle de Sant Gallard i també de la fi de la història del llop Escuat, justament en aquest mateix poble.

Josep Ballabriga Clarasó

---

[1] Un altre motiu que podia fer creure que aquest llop era a tot arreu s’explica perquè els  llops estan acostumats a desplaçar-se molt. En un dia poden arribar a fer de 15 a 30 quilòmetres. I s’ha donat algun cas que un llop ha  recorregut fins a 40 quilòmetres en un sol dia.

[2] Als gossos se’ls acostumava a tallar la cua perquè no fos un destorb alhora de caçar. A vegades s’han de posar entre les bardisses plenes d’esbarzers o arços buscant algun conill i es considera que la cua és una nosa.

[3] Era el matrimoni format per Magí Balcells Masip i Marcelina Torres Guixà. L’ any 1910 van tenir el seu primer fill i m’imagino que va ser a partir d’ aquest any, quan van passar els fets  que relatem.

[4] El més habitual a l’hora de fer foc (picar foc, en deien) era picar una pedra foguera que agafaven junt amb una mica d’esca, contra un ferret dentat, que era l’esclavó o foguer. Això provocava un raig d’espurnes que de seguida encenien l’esca. En el cas que no es tingués a mà l’esclavó, també servia un ganivet. Si es volia fer foc entrexocant dues pedres fogueres calia que, almenys, una d’elles tingués ferro en la seva composició, ja que d’altra manera és impossible fer foc.

[5] Veieu “El llop a Catalunya”, d’ Albert Manent.